ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

PLANTEM CARA A LA CRISI O AL GOVERN ESPANYOL?

General

Aquest dissabte a Barcelona en la manifestació per demanar mesures justes contra la crisi, i on vam veure darrere la pancarta membres dels tres partits de govern, crec què ens oblidem que la Generalitat amb prou feines pot subsistir degut a l’ofec econòmic que suporta de l’Estat Espanyol, i què per molt que vulguin mirar cap un altra costat, es aquest al que hem de plantar cara.

 

El principal membre del govern català, el PSOE-C continua amb el seu cinisme habitual, i es se’ns dubte el principal escull per les legitimes reivindicacions catalanes junt amb els partits que li donen suport incondicional per no perdre la cadira, avui n’hem tingut uns quants exemples:

 

El rei d’aquest cinisme, es el seu secretari d’organització, en José Zaragoza, què presenta una campanya per commemorar les coses bones de la tasca de govern a mitja legislatura, malgrat que el finançament es molt important, però el país no es pot parar, i treu importància que sigui protagonitzada pel President Montilla ja què el govern es un.

 

Decididament crec que ens pren per estúpids o se li han esgotat les idees, el país què ell ens diu, difícilment pot suportar molt mes temps aquest espoli i aquest incompliment en el tema financer, què per si no ho sap incompleix una llei orgànica, i sembla que va per llarg amb la inestimable col·laboració del seu grup, i on els resultats no semblen convidar a l’optimisme, però segur què siguin els que siguin el seu grup hi votarà a favor.  Pel que fa a la campanya es d’una mesquinesa tant gran, què crec que ofèn a la bona gent d’aquest territori.

 

Un altre gran nacionalista espanyol, el Sr. Iceta, i com a novetat mundial ens diu que el seu partit mai no prendrà decisions que posin en qüestió l’estabilitat del govern d’Espanya, i a  més pensa què el futur de Catalunya no passa per trencar amb l’Estat, ja què no son partidaris d’aventures separatistes o carrerons sense sortida.

 

Què no gosaran mai ha votar a favor de Catalunya a Madrid es una evidencia ,d’aquí la seva debilitat, i la seva pèrdua progressiva en les eleccions a la Generalitat, en qualsevol negociació mai estaran al nostre costat es una evidencia, i per molt que si esforcin això no es compatible amb defensar els nostres interessos, respecte les aventures o carrerons sense sortida, hauria de saber què de moment el què es una aventura i un carreró què ens porta a la misèria es la unió a l’Estat Espanyol, o es que no vol recordar les dades, en tot cas l’altra opció es una conseqüència lògica de la primera, i única sortida coherent hores d’ara.

 

Per últim, el conseller Castells remarca les grans diferencies encara existents en el Finançament, però alhora diu què no es pot eternitzar la negociació, i s’ha de tancar aviat, mentrestant del ministre Solbes ens diu què se’l recordarà com un gran ministre.

 

O sigui que l’interlocutor de l’altra banda que negava la crisi, i ha rectificat, què fa uns pressupostos  amb uns càlculs que posteriorment ha de rectificar, què ens diu que el model i les xifres que sortiran son perfectament assumibles per l’Estatut, i què resta importància ha no complir una llei com si fos paper mullat, se’l recordarà com un gran ministre, potser per Espanya si, però crec què el Conseller Castells es prou intel·ligent per no prendre el pel a la societat catalana què esta patint aquest senyor,el seu govern, l’estat en general, i també la seva ineficàcia per negociar,ja què els resultats estant damunt la taula.

 

Es evident que aquests exemples donen idea dels equilibris per nedar i guardar la roba d’aquesta sucursal espanyola a la Generalitat, què a pesar de tot mante la inestimable ajuda dels seus dos companys de viatge, això si què es una aventura.

 

 

 

 

PACTE NACIONALISTA A EUSKADI

General

Quan dic pacte nacionalista, vull fugir dels eufemismes de constitucionalistes i altres martingales, i parlo del nacionalisme mes agressiu i excloent què existeix, el nacionalisme espanyol del PSOE i PP amb les seves sucursals al País Basc, i què tenen lligat l’acord que tothom podia preveure, desprès de falsejar les eleccions, ara toca expulsar els partits bascos del govern sigui com sigui.

Les eleccions les va guanyar el PNB, cosa que amb el sistema democràtic no vol dir forçosament que hagi de governar, com per exemple passa a Catalunya, sinó què s’ha d’aconseguir la majoria del Parlament per tenir un govern estable, i això la segona força, la sucursal socialista del PSOE si què ho pot aconseguir amb l’altre partit espanyol el PP, i fins hi tot poden prescindir d’aquest nou partit xenòfob espanyol anomenat UPyD.

 

Això podria ser perfectament normal si fos la voluntat de la ciutadania basca, però evidentment no es així, i ells ho saben, ja què el frau electoral amb la ilegalització d’una part dels votants què haguessin capgirat els resultats es molt greu.  Dit això la comèdia d’aquests dies te un final ja sabut per tots, i què convertirà un espanyolista en president del territori per imperatiu lega,l i sense la legitimitat necessària democràticament parlant, cosa què a l’Estat poc l’importa.

 

La única aspiració de Patxi López es fer fora el nacionalisme basc del govern, i començar a imposar el seu nacionalisme espanyol que com a Catalunya començarà pels mitjans de comunicació, on poc a poc la diferencia al igual que passa amb TV3 s’anirà aigualint, la llengua basca segurament no tindrà la promoció adequada en benefici del castellà, les transferències previstes a l’Estatut seguiran mes congelades que mai, i ja veurem que passa amb les finances basques què per sort gaudeixen del concert econòmic, tot tacat pel frau monumental nomes triomfador amb estats tant poc democràtics com l’espanyol.

 

D’altra banda el PNB, ara molt ofès, i se’ns dubte  amb molts compromisos pels seus alts càrrecs acumulats en les institucions, paga el seu pecat de no ser prou valent de denunciar el frau, i simplement no presentar-se, cosa que a Europa hagués causat crec un bon impacte per vergonya de l’Estat, i què hagués arrossegat les altres formacions basques i la seva dignitat, però tots han posat per davant els seus interessos jugant en aquesta partida amb les cartes marcades, i ara en paguen les conseqüències.

 

Tanmateix es confirma que els partits nacionalistes quan governen amb un dels dos partits espanyols, especialment amb els socialistes, sempre en surten perdent, i el cas gallec amb la dimissió del seu líder i la pèrdua de suport n’és l’últim exemple, el cas d’EA que abans anava amb el PNB i quan ha volgut tornar a la seva identitat ha esta massa tard, o la frenada d’ERC en el seu creixement i davallades constants que s’auguren fortes, des de la seva entrada al govern amb el partit espanyol de torn, son  clars exemples de què barrejar diferents opcions amb una amb superioritat clara es un mal negoci, ja què no permet ni fer ni visualitzar la minoritària, cosa què els fa perdre la confiança del seu electorat.

 

En resum una situació crispada a Euskadi, i què esperem serveixi de lliçó a tots, sobretot al PNB on el seu suport a Madrid a Zapatero, tot hi els cops de porta rebuts a Euskadi amb les seves propostes, li ha valgut aquesta situació. I demostra que amb Espanya no es pot pactar ja que no son de fiar.

 

 

 

 

 

 

 

 

DESAFECCIÓ ALARMANT

General

El darrer baròmetre presentat pel Centre d’Estudis d’Opinió sobre satisfacció política, ens indica que tres de cada quatre catalans es senten decebuts o insatisfets amb els seus representants, i la tendència presenta un alarmant augment què sembla no tenir aturador, amb una responsabilitat total de la classe política catalana.

Concretament un 74,3 % de catalans es senten insatisfets amb els seus polítics, cal recordar que el gener tant sols era d’un 62,2 %, un percentatge semblant al 2007.

 

Les raons poden ser múltiples i variades, però la responsabilitat no crec què sigui de la població que no estar per aquests temes, sinó de la classe política què ha arribat a marejar tant la perdiu que ha perdut tota credibilitat, i això es molt difícil de recuperar sinó hi ha uns gestos ferms que difícilment s’intueixen, o noves cares que retornin la trempera a la gent.

 

Sempre hi haurà una abstenció estructural mes o menys definida de gent que no vol saber res de la política, però això evidentment no justifica un 75 % de catalans què senten desafecció per els seus polítics.  Aquesta jo crec que es va començar a accentuar arrel de la tramitació de l’Estatut i les misèries què varem observar en tots els partits, i les seves batalletes de pati d’escola davant el colós espanyol, amb el ridícul què tots plegats van fer amb els resultats què tots sabem, desprès amb les infraestructures, l’espoli econòmic, els atacs a la llengua catalana, el incompliment sistemàtic de l’Estatut, el nou finançament de moment amb 7 mesos de retard, i un greuge que sembla no es resoldrà, un tribunal que pot manipular el resultar d’un referèndum a la ciutadania deixant la seva opinió amb paper mullat, i davant tot això i més coses, un segon govern tripartit format cuita corrents, i sense cap tipus d’ambició nacional, on tant sols es fan mans i mànigues per amagar el desig creixent d’independència, i on els màxims actius son la gestió gris del dia a dia, i la justificació del què ja no en te per molta part de la població.

 

Aquesta covardia i por dels partits catalans, un més preocupat de conservar el poder a costa de l’objectiu pel qual la gent li va donar uns grans resultats, i un altre que no s’acaba de deslliurar de l’ambigüitat amb el tema nacional què sempre l’ha caracteritzat, i què alhora produeix l’efecte de que els partits amb horitzons espanyols clars com sobretot el PSOE-C van fent la seva tasca d’espanyolització i regionalització de Catalunya sense gairebé oposició.

 

La gent esta desmotivada amb aquesta classe política tant miserable, però quan verdaderament veu tot i les dificultats projectes que il·lusionen com la manifestació a Brussel·les, dona verdaderes lliçons de cap on vol anar, i ara en tindrà un altra oportunitat signant per la ILP per convocar un referèndum d’autodeterminació al 2010, i on si arriba al Parlament veurem fins on pot arribar la covardia d’aquests polítics  què enquesta rere enquesta, i obstinadament s’observa una majoria que vol esdevenir estat, i ells segueixen mirrant cap un altra costat,uns ridiculitzant totes les iniciatives, i els altres malbaratant la il·lusió que la gent va dipositar amb ells, i què un cop al poder els seus interessos personals han fet de la seva ideologia una qüestió menor.

 

Crec que a més desafecció vol dir més gent que vol donar aquest pas, i què no vol esperar més, la pregunta es fins quant pensen amagar el tema nacional sota la catifa els nostres partits polítics?.

 

 

 

 

 

 

 

EL PRINCEP DE GIRONA

General

La creació de la Fundació Príncep de Girona amb la Presidència d’honor per l’hereu de la corona espanyola, Felip de Borbó, què entregarà beques en una finalitat social, i què ha estat impulsada per  la Cambra de Comerç de Girona, Caixa Girona, La Fundació Gala-Salvador Dalí i La Caixa, es una prova més de la submissió de sectors de la societat catalana amb molt mala memòria.

Segons diuen els impulsors, la iniciativa servirà per projectar i prestigiar la ciutat de Girona, greu errada intentar prestigiar una iniciativa capitanejada pels enemics històricament mes acèrrims de Catalunya, com es la família dels Borbons, una herència del franquisme imposada pel mateix dictador, i hereus de Felip V, què tot hi que molts semblen haver oblidat ara fa prop de 300 anys i en un gran bany de sang, va acabar amb les llibertats catalanes i va propiciar el començament d’aquest període fosc de la nostra història.

 

El príncep segurament vindrà a llegir el seu discurset què li han redactat en català, i voldrà donar una imatge de solidaritat i ajuda a la societat, cosa què res més lluny de la realitat, ja què aquesta xacra monàrquica viu a cost de rei, i mai mes ben dit,  per la nostra contribució en forma d’impostos, i amb això poder ser propietari de residencies luxoses, iots fastuosos, viatges per tot el món i alguna cacera d’ossos per part de l’actual rei, molt afeccionat a aquest noble art, amb predilecció pels que han begut un pel massa.

 

Aquestes entitats que promouen aquesta vergonyosa iniciativa en un territori on s’han cremat diverses fotos del rei amb judicis absurds als implicats, dedicaran esforços i diners en detriment d’altres causes, i tot per la bona imatge de la reialesa espanyola, una institució caduca, i sempre contraria als interessos catalans, recordem frases com “ el castellano nunca ha sido una lengua de imposición”, i també la pantomima del 23 F, on la posició del Rei es més que dubtosa i mai s’ha volgut aclarir.

 

Diuen també aquestes entitats que el príncep sempre ha donat suport a iniciatives en interès dels ciutadans i sobretot un gran compromís amb Girona, m’agradaria saber quines iniciatives i quin compromís, es verdaderament humiliant,  i dona prova de la submissió patètica d’aquestes entitats financeres i el seu compromís amb la causa espanyola, i l’enaltiment dels seus caps, què dit sigui de pas no han fet res per Girona  ni per cap altre lloc, i si molt per ells mateixos com hereus d’una dictadura i representants d’una democràcia de fireta.

 

Aquests poders fàctics com La Caixa son els principals enemics de la emancipació de la nació catalana, i cal denunciar-ho a cada acció vergonyosa que fan, i posar-los en evidencia davant el poble, organitzant una protesta general cada cop què el Borbó trepitgi les nostres terres, perquè se n’adoni què no es benvingut.

EL CONSELLER HUGUET MENYSPREA LA DEMOCRÀCIA

General

El conseller d’innovació, el republicà Josep Huguet, ha declarat sobre l’acord de finançament, que finalment les direccions dels partits que integren el govern seran les encarregades de validar-lo en funció de si el govern compleix  o no, i ha relativitzat la recollida de signatures internes perquè la militància opini i decideixi, com marquen els estatuts del partit.

 

El conseller s’ha mostrat convençut que tots els partits de govern defensen el desplegament literal de l’Estatut en tots els camps, i resta importància al procés engegat per Esquerra Independentista per forçar les votacions internes, dient què els partits estan en consulta permanent per les vies democràtiques habituals, però què son els òrgans escollits pels congressos els que acaben sent decisius.

 

Realment aquest senyor sembla desconnectat de la realitat, i amb la seva actitud prepotent no fa més que augmentar la desafecció per la classe política què ridiculitza als militants dels partits o a la societat civil en general.

 

Desprès de les dimissions que hi ha hagut en el seu departament, curiosament totes de persones que donaven suport als corrents renovadors del partit, cosa que ja dona idea de la política sectària del conseller, ens diu què les direccions dels partits de govern hauran de decidir, jo crec què pel be de la democràcia, i donat la importància cabdal del tema per Catalunya, hauria de ser el Parlament el que valides o no l’acord final, una cosa es qui porta les negociacions, i l’altra l’aprovació definitiva.

 

Ens diu que tots defensen la interpretació literal de l’Estatut, home, costa de creure quan desprès de 7 mesos de retard respecte al que diu la llei, i els rumors sobre la diferencia entre l’oferiment final i el què recull el text seran notables, a més amb uns pressupostos generals què incomplien les inversions a Catalunya i eren la única arma de pressió, el grup principal de govern les va aprovar a Madrid sense cap tipus de problema.  La cosa falla per algun costat o altre, i crec què els seus companys de viatge en tenen força responsabilitat.

 

Respecte a la interpretació de que els partits estan en consulta permanent, i què els òrgans escollits als congressos  prenen les decisions no puc estar més en desacord. La consulta permanent em recorda a la cantarella típica dels partits unionistes què diuen que el dret a decidir ja l’exercim cada 4 anys a les votacions, i li recordaria què una cosa son els òrgans de direcció que surten escollits en un congrés, i l’altra es carta blanca per fer-ho tot sense consultar a ningú.  Com deu saber, Esquerra es un partit assembleari, i a més te uns estatuts on s’especifica què en temes de vital importància, la militància te el dret a decidir una posició igual a la direcció o contraria si creu què es el millor pel partit, d’altra banda seria una dictadura bananera on els militants no tindrien ni dret ni vot.

 

La democràcia consisteix en acceptar les decisions per majoria siguin del seu gust o no, i la seva posició no li dona dret a atorgar-se poders que ningú li ha concedit. Ja es prou vergonyosa la actitud de la direcció republicana forçant una recollida de signatures simplement per poder decidir i exercir la legalitat vigent, per aguantar sortides de to com les seves, què no fan cap be a aquest partit ni a la democràcia en general.

 

 

 

 

LES RECEPTES I LA REALITAT DEL PRESIDENT MONTILLA

General

Ahir en una conferencia al cercle financer de la Caixa, i davant un nombrós món econòmic i empresarial, el President de la Generalitat va donar suport a les ultimes mesures del Ministre Corbacho en matèria de relacions laborals, va donar per esgotat el model productiu espanyol fins ara, i amb optimisme les seves claus son fermesa, realisme i esperit de sacrifici.

Se’ns dubte el PSOE-C esta esgotant els cartutxos del cinisme, i el anar passant, i cada dia li costa mes sortir-ne airós, cosa què es el realisme que ens diu el President, però la nul·la fermesa alhora de defensar els nostres interessos, crec què son el perill mes gran que te la nació catalana en aquests moments, i ho demostren els últims esdeveniments.

 

La seva cap de llista i carregada de raons per defensar Catalunya, es ministra de defensa, es diu Chacon, i mai més ha parlat de la terra que la va votar, i quan ho ha fet ha estat per defensar la veu de l’amo Zapatero, i frenar qualsevol reivindicació per justa que fos, el seu espanyolisme ranci li va molt be a la cartera què ocupa, i es el clar exemple de la desaparició absoluta del socialisme català un cop trepitja Madrid.

 

Defensen a capa i espasa un president espanyol que dilluns es va reunir amb el president de Sèrbia, i que va afirmar  desobeint la resolució del Parlament Europeu què ni ara ni en el futur reconeixeran Kosovo com un estat, cosa que ja han fet 22 dels 27 membres de la UE, les raons son politiques i de dret internacional, ignorant que va ser el parlament kosovar amb una majoria democràtica qui va prendre la mesura. Esperar que ho entengués un estat què nega qualsevol consulta a la ciutadania era fer volar coloms.

 

Seguint amb aquest mateix president, nega haver manipulat la justícia per canviar els resultats d’uns comicis com els bascos, i defensa la llei de partits adduint què ja un sistema de divisió de poders ben definits, crec que sobren els comentaris, i tant sols cal veure la composició del Tribunal Constitucional per confirmar que no hi ha tal divisió, més aviat repartiment en funció dels objectius de cada moment.

 

Les acusacions de radicalitat a Convergència, perquè alguns dels seus dirigents van assistir a Brussel·les a demanar una cosa tant simple com un referèndum per poder decidir el nostre futur. La radicalitat crec què es amagar la qüestió perquè no els interessa i seguir marejant la perdiu amb el finançament, què ja fa mes de 7 mesos que hauria de ser una realitat per llei, i què segons els rumors cada cop es mes escàs sense cap reacció per la part del govern de la Generalitat.

 

Tanmateix, el deliri i submissió arriba al punt, i no es el primer cop de votar junt amb el PP  al Congres per tombar una proposició de llei provinent del Parlament sobre l’elevació del salari mínim als treballadors, proposta què els mateixos socialistes havien promogut l’any 2005 al Parlament Català.

 

No ens parli mes el President de esperit de sacrifici, quan a la seva ma te 25 diputats a Madrid que en aquests moments podrien decidir moltes coses pels nostres interessos, i que senzillament son uns titelles en mans de Zapatero sense cap interès de defensar els interessos dels seus votants.

 

Aquestes dosis de cinisme, espero serveixin a la població per atorgar el càstig electoral que es mereixen en les properes eleccions per la seva deriva radical cap a l’espanyolisme mes ranci des de les nostres institucions, i on el dret a decidir com en qualsevol societat veritablement democràtica te que ocupar l’espai central de la política, i fugir dels amics de estats com Sèrbia on la llibertat no es un valor massa ben considerat.

EL CAS DE NÚRIA PÓRTULAS: UN ALTRE VERGONYA PER L?ESTAT ESPANYOL

General

El proper 13 de juliol se celebrarà el judici de Núria Pórtulas a l’audiència Nacional, un altre cas què posa de manifest que la tant idealitzada transició i la puresa de la democràcia espanyola, no es res més que una cortina de fum per tapar què el regim dictatorial segueix ben vigent amb unes altres formes, però els mateixos objectius.

La Núria es una jove de 28 anys educadora social de Sarrià de Ter, propera a Girona, i que el 7 de febrer del 2007 la seva vida va donar un tomb, al ser acusada de col·laboració amb banda armada, concretament un grup anarquista italià, i ser traslladada a la presó de Soto del Real, on va estar per un període de 4 mesos, i on el jutge va ordenar la llibertat sota fiança, ara la fiscalia demana 5 anys de presó.

 

A la jove se li suposa una vinculació a la banda anarquista, per les informacions dels Mossos sobre una relació sentimental amb un membre d’aquest grup, i què l’hauria preparada per fer sabotatges.

 

De moment no s’han trobat proves concloents  sobre el tema, però un escamot dels Mossos dirigits des de la Conselleria d’interior per el patètic Joan Saura, va fer una detenció abusant de la força, i posteriorment hi va tornar per registrar la casa tractant la família com a vulgars delinqüents.  Desprès amb l’aplicació de la llei antiterrorista votada recordo per PP, PSC i CIU, i què es una aberració democràtica, ja què permet violar els drets humans de qualsevol persona, i durant 5 dies incomunicar a una persona sense assistència legal, ni càmeres, i a mercè de la repressió policial mes dura i atroç.

 

La Núria apart de ser una antisistema i defensora del dret dels pobles a la autodeterminació, cosa tant legitima com qualsevol altre opció, es catalana, i la seva relació sentimental la va condemnar sense proves a patir el Guantanamo de torn, en aquest cas en territori espanyol, on recordo cada any informes internacionals denuncien les tortures aplicades a presoners, què ho son per motius de pensament, com en qualsevol dictadura vulgar i corrent.

 

Aquest no es l’únic cas d’aquestes característiques, ja què la obsessió malaltissa per la unitat d’Espanya fa que molts joves independentistes estiguin fitxats pels Mossos, i criminalitzats simplement per les seves idees.

 

El cas de la Núria, posa un cop més aquest estat de dret ridícul i tendenciós de l’Estat, què tant sols te l’objectiu abans esmentat, i què com s’ha vist recentment si per conquerir un territori s’ha de silenciar una part de la població es fa i aquí no passa res, es el cas d’Euskadi, i molts altres què també demostren que aquella frase de que Franco ho va deixar tot molt ben lligat, es malauradament certa, per vergonya de la paraula democràcia, què com deia en Llach en una de les seves cançons: No es això, companys, no es això.

LES REACCIONS A BRUSSEL·LES

General

El dia desprès ha servit per veure les primeres reaccions, què com era d’esperar han passat pel silenci absolut al descrèdit en alguns casos, fins a allunyar-se d’aquest radicalisme en diuen ells, desvinculant-se de qualsevol relació amb el tema, com es el cas de UDC o ICV.

 

El silenci del PSOE-C es total, no sigui que la crosta com diuen ells s’estengui amb mes rapidesa de la què ja ho fa, per part del govern el vice-president Carod ha defensat la política exterior de la Generalitat i el total respecte a la iniciativa que es de la societat civil, això no es cap mèrit, es una obligació com a demòcrates, i a més si la posició del govern es aquesta, la senyora Terron delegada del govern a la Unió Europea, hauria d’haver estat cessada per les seves declaracions de menyspreu, i dit sigui de pas el poc respecte a la posició d’uns catalans què li paguem el sou amb els nostres impostos, es una contradicció, què dona idea de la submissió del partit republicà en el govern socialista de Catalunya.

 

Pel que fa Unió s’ha afanyat a recordar que entre els compromisos de CIU no hi ha la Independència, i sobre les critiques a Duran per part d’en Lopez Tena han expressat que Catalunya ja en sap la vàlua d’aquest polític.  Vertaderament hi tant que ho sabem, i el seu fracàs electoral números amb ma es irrefutable, i evidentment no el poden discutir, així com la seva defensa d’aquesta dependència absurda de l’Estat Espanyol que cada cop es fa més difícil de justificar, el trencament de la federació ha de se el proper pas lògic si es volen evitar mes contradiccions.

 

Per part d’ICV, en Jordi Guillot  ha volgut deixar clar que no donen suport a la manifestació, i que la seva aposta es el federalisme, caldria recordar-li que amb qui es volen federar, perquè que jo sàpiga no hi ha ningú disposat a fer-ho, i seguir defensant aquesta aposta absurda i impossible només es marejar la perdiu, d’altra banda qualsevol demòcrata hauria d’estar d’acord en defensar un referèndum d’autodeterminació o del que sigui, on tindrà la oportunitat de votar si o no, però negar-lo no es de demòcrates, i desacredita encara més aquest partit crossa ombra del socialisme.

 

El PSOE-C per boca d’en Miquel Iceta ha qualificat el primer any de Zapatero amb un notable, crec què sobren els comentaris ja que si un incompliment rere una altre mereix aquesta nota, dona una idea de la preocupació d’aquest partit per Catalunya, segurament la mateixa que jo per Azerbayan posem per cas.

 

Pel que fa a la premsa internacional hi ha hagut un ampli reso en els principals rotatius què era l’objectiu, cosa que a l’Estat Espanyol s’ha intentat silenciar o minimitzar, i m’he pres la molèstia de llegir una crònica de Juan Carlos Girauta, conegut pel seu espanyolisme ranci, i què amb ironia diu que volíem deu mil i què com a molt hem arribat a la meitat, criticant als polítics d’ERC i CDC assistents per la seva radicalització, i dona una lliçó dient que el sobiranisme es un atribut només dels estats, criticant al socialisme per voler aplicar la Espanya plural, i què només ha fet què augmentar els partidaris de la ruptura, criticant que els impostos van a parar organitzacions que defensen aquest objectiu i proposa fer una manifestació a Brussel·les reclamant la espanyolitat a Catalunya.

 

Molts nervis veig amb aquest periodista que amaga la seva preocupació per un fet que sap què pot tenir transcendència en un futur, i què més enllà de la quantitat molt important tenint en compte els mitjans, i el silenci a la iniciativa per part dels partits i mitjans de comunicació, vol donar lliçons de sobiranisme què només es dels estats, i es deixa dels què amb tot el dret reconegut internacionalment ho volen ser, i fa gairebé 300 anys que no ho son per la força de les armes, i només cal que miri la realitat europea cosa què evidentment no l’interessa, respecte a l’Espanya plural, que jo sàpiga cap partit espanyol la vol ja que el model es únic per tothom, i respecte a la manifestació i deixant a banda els sentiments,  si vol defensar l’espanyolisme amb la llista de greuges que sofrim per part de l’Estat, crec que ningú ho entendrà, ja que simplement es absurd defensar estar pitjor podent estar millor, la por al que es inevitable fa escriure aquestes bajanades que son un bon senyal pel projecte.

EL SOMNI DE BRUSSEL?LES S?HA FET REALITAT

General

Aquest mati al despertar-me amb el cos força cansat per el propi cansament físic i les emocions viscudes ahir, he pensat que tot va ser un somni, i què la prudència, la covardia, la poca convicció amb les nostres forces, i la submissió habitual havien triomfat un cop més, però amb el cafè amb llet ho he vist clar, i ahir puc assegurar com a participant, què va succeir un acte que per força tindrà conseqüències positives.

 

Realment feia goig arribar a l’aeroport de Girona a les 5 de la matinada i veure ja una munió de gent disposada a participar a l’acte, també a l’avió on l’ambient què es palpava era el de pensar que s’ha anava fer quelcom important mentre les estelades voleiaven per dintre l’aparell. Un cop a Brussel·les, la cita a cegues com algú l’havia qualificat ja que tot va ser a traves de la xarxa, amb poc pressupost, critiques dels partits polítics, i nul·la visió dels mitjans més poderosos com TV3, que fins dos dies abans no va entrevistar en Canela, un dels promotors i portaveu de Deu mil a Brussel·les, quan els mitjans de l’organització estaven plens i molta gent no s’havia n’hi assabentat de l’acte, en fi es el què te un govern socialista a la Generalitat, una espanyolització creixent de tots els mitjans públics.

 

Tanmateix, i a pesar de tot això molta gent valenta i farta de la situació es va engrescar, i segons les forces d’ordre belgues la manifestació superava la mitjana de les protestes a la capital belga, i on la xifra de gent s’aprova més a les deu mill, que a les dos o tres mil que alguns mitjans havien anat escampant, tot un èxit. Una gran munió de gent desplaçada a 1500 quilometres de casa amb un objectiu comú, què era internacionalitzar el conflicte, fer veure que no estem morts, i que encara resistim a pesar de la colonització què ens te sotmesos l’estat espanyol des de fa gairebé 300 anys.

 

Una manifestació cívica ple de cants per la Independència i la creació de l’estat propi, i on en el seu punt final va tenir moments molt emotius com escoltar les paraules de Pau Casals a l’ONU i la interpretació del cants dels ocells, l’himne de la iniciativa interpretat per en Gerard Sesse, i el Cant dels Segadors final.  Per cert es van començar a recollir signatures per la iniciativa legislativa popular per celebrar un referèndum d’autodeterminació, i aquest serà el proper gran repte, poder presentar davant el Parlament com més quantitat millor per vergonya de la nostra classe política que segueix ignorant el projecte de la Independència com si no existís.

 

Per la tarda i donant un tomb per Brussel·les era emotiu veure tantes estelades passejant pels carrers amb la curiositat de la població què ens preguntava pel significat del símbol que portàvem, i on la  resposta creava una complicitat positiva en els dos interlocutors.

 

Molt de cansament a la tornada, i la satisfacció per la lliçó donada a la Espanya agressiva, i a la Catalunya submisa, iniciant un camí sense retorn què ha de dur a la societat civil a obligar als seus partits politics a no mirar cap un altra costat, i portar en el seu programa polític per les properes eleccions el referèndum d’autodeterminació per arribar a qualsevol pacte.

Pel que fa als politics, tot hi que la organització va superar totes les dificultats amb una nota molt alta, algun polític va aprofitar la ocasió, com per exemple en Pere Aragonès o en Àngel Colom per situar-se a la capçalera de la manifestació cosa que estava reservada pels promotors i la societat civil, suposo que el vici del protagonisme compulsiu es difícil de curar en la classe política què li costarà pair que la societat vagi per davant seu en el projecte de futur del país, i també una nota negativa als caps dels partits politics suposadament independentistes que no van assistir a aquest acte per la seva covardia habitual.

 

En resum un dia per recordar, i això ha de ser el començament d’una pressió constant als nostres polítics per arribar a l’objectiu, i més comprovant què no hi ha reptes impossibles per difícils que semblin, en fi com no podia ser d’altra manera volia acabar amb una de les consignes mes repetides ahir i que esperem que aviat pugui ser una realitat: Visca Catalunya lliure.

 

CAP A BRUSSEL?LES AMB TOT EL DRET DEL MÓN

General

Ja nomes falta un dia, i aquesta matinada agafo l’avió destí al cor d’Europa amb la bossa carregada d’il·lusió, i aquell pessigolleig a l’estomac que em succeeix quan crec que alguna cosa gran i important esta a punt de passar, la causa s’ho val, la dignitat es essencial, i el nostre dret trepitjat com a poble ja no pot esperar més i buscar el coneixement i complicitat de la Unió Europea en un pas vital.

La iniciativa que va començar en un bloc, i què a traves de la xarxa ha anat estenent el seu missatge ha arribat al dia clau, on per vergonya de l’Estat Espanyol i la seva democràcia de fireta, molts catalans reclamarem el nostre dret a exercir l’autodeterminació com tenen tots els pobles del món, i què ha de posar fi a gairebé 300 anys de submissió a un estat que no ens vol, i que retalla els nostres drets dia si i dia també.

 

Aquest manifestació te la pretensió de despertar els partits polítics i portar aquest debat que tant volen amagar davant la ciutadania, un exemple son les declaracions del convergent Lopez Tena, on ha titllat per fi de radicalitat espanyolista les candidatures d’en Duran Lleida i de Guardans amb uns resultats molt pobres com a caps de llista, i què indica que aquesta defensa dels interessos d’Espanya es una opció en franca retirada i sense sentit.  Cosa que hauria de servir perquè aquest partit clau en el procés aparques la seva ambigüitat històrica en el tema, i abandones tàctiques com les d’en Tremosa què va dir que aquest iniciativa ara no tocava, jo em pregunto si no es ara, quan tocarà, d’aquí 300 anys més.

 

Mentrestant a les Espanyes la federació espanyola de futbol en la final de Copa entre Barça i Ath. Bilbao, està preparant una megafonia especial per amagar els xiulets amb l’entrada del Rei i el himne espanyol, francament voler amagar la qüestió d’aquesta manera tant ridícula es verdaderament delirant.

 

José Bono ens ha titllat de tontos els que per no mencionar el nom d’Espanya parlen d’Estat, i sobre la bandera ha dit que evoca llibertat, justícia i igualtat. Se’ns dubte aquest autèntic feixista es vol riure de nosaltres, ja què aquesta bandera evoca imposició, desigualtat i injustícia pels quatre costats, i nomes cal veure el tracte colonial que rep Catalunya, o la il·legalització de part de la societat basca per aconseguir una victòria a Euskadi electoralment, aquesta es la seva llibertat, venint d’ell no m’estranya gens.

 

Una noticia important avui, es la resposta de Hillary Clinton a un debat amb joves al Parlament Europeu sobre les reclamacions independentistes de nacions com Gales, Escòcia, Catalunya i d’altres, i on ha dit que no interferiran en els assumptes interns dels països de la Unió Europea, provocant una ovació generalitzada dels joves funcionaris presents.  Això vol dir que l’Estat no podrà buscar el suport dels Estats Units amb la seva lluita per retallar les llibertats de les nacions oprimides sota els seu jou per desgracia seva, ara falta crear complicitats a Europa, i coherència en el camí què han seguit estats com Kosovo o Montenegro recentment, i on totes les nacions tinguin veu pròpia a aquesta veritable Unió.

 

Be, demà per raons obvies no podré escriure el meu article, però diumenge espero relatar una crònica de primera ma de les experiències viscudes a Brussel·les per tots els que no hi podeu anar, però de cor també estareu allí.

 

 

 

 

 

 

 

ESTUDI CES I EL CINEMA CATALÀ

General

Els esdeveniments es van acumulant aquests últims dies en espera de la manifestació a Brussel·les, i ha sortit a la llum la segona part de l’estudi del Centre d’estudis Sobiranistes sobre el suport a la Independència, amb dades interessants, i s’ha presentat el projecte de llei de cinema que ja ha aixecat polseguera.

Sobre l’estudi del Cercle, en aquest segona part ens diu que el vot independentista ha optat des del 2004 en un clar augment per l’abstenció, desertant de CIU i ERC, les seves dues fonts principals, i amb mes claredat en la primera què era l’opció majoritària, tot fruit dels nuls avenços de les dues formacions cap aquest objectiu, i la conseqüent desafecció de l’electorat català.

 

El perfil es una persona fonamentalment nascuda a Catalunya, i de pares nascuts majoritàriament al territori, la llengua es utilitzada es el català, tot hi que aquí be la novetat, cada cop mes persones castellanoparlants (un 25%) s’incorporen al projecte.  De classe mitjana i estudis superiors.

 

Pel que fa al vot, CIU domina en la Independència i PSOE-C en l’unionisme, tot i l’augment d’abstenció abans comentada, i el forat de Iniciativa en aquest col·lectiu.

Actualment els unionistes de pares nascuts a Catalunya el van abandonant, i la segona generació ja registra un empat, pel que fa al lloc de viure el independentista prefereix ciutats petites, i l’unionista es indiferent, amb el sentiment l’independentista se sent mes català que espanyol, català o els dos alhora, mentre què l’unionista es igual català que espanyol, i finalment els primers son mes lectors de premsa que els segons.

Es se’ns dubte l’estudi mes complert que s’ha fet sobre el tema creuant dades de multitud d’enquestes, i amb unes conclusions acurades que permeten afirmar al contrari que molts opinen, que els què no se senten nomes catalans, i son castellanoparlants segurament per motivacions mes econòmiques que sentimentals, poden ser uns grans aliats en un referèndum sobre el tema, i crec que l’Estat n’és conscient, ja què el seu menyspreu es per tots igual, i no el pot seleccionar, segurament més d’una sorpresa ens duríem, tot i els topics existents.

Respecte a la llei del cinema que prepara la Generalitat, i què marca la obligatorietat del 50 a 50 amb les pelicules doblades o subtitulades en els dos idiomes oficials, què cal recordar ara es de 97 a 3 a favor del castellà, cal no deixar-se influenciar per les veus que provenen de l’imperi, i pels partits contraris com PP i C’s a tot el que sigui normalitzar el català, i no cedir aquest cop davant les productores, què al final han d’actuar com en qualsevol lloc del món, i no fer de la anormalitat legalitat vigent, apart què l’excusa del poc públic potencial no es per falta de ganes es per falta d’oferta, i evidentment en igualtat de condicions podrem veure els resultats d’una banda i de l’altra, cosa què sembla que volen evitar com abans dèiem del referèndum.  Serà que el dret a decidir els fa tremolar les cames?.

 

 

LA INICIATIVA POPULAR PER L?AUTODETERMINACIÓ

General

Coincideixo plenament amb l’Enric Canela, portaveu de Deu Mil a Brussel·les, que la manifestació de dissabte ha de ser el tret de sortida de tot un seguit d’accions amb un objectiu comú, que es la consecució de l’Estat Propi, i per això junt amb l’associació Catalunya Estat-Lliure, preparen una iniciativa legislativa popular per portar el debat de la sobirania al centre del debat polític.

 

Efectivament, aquesta iniciativa a la qual ha de donar llum verda el Parlament, i poder aconseguir les 50000 signatures necessàries perquè el Parlament obri un debat sobre l’autodeterminació, i tot seguit es convoqui un Referèndum, concretament el 12 de Setembre del 2010.

 

Mes enllà de les dates, crec què es una bona iniciativa per mantenir el tema ben viu, i començar a agafar les ganes de la adormida societat catalana de donar un tomb a la situació, i sortir de la mediocritat quotidiana.  També seria una bona oportunitat per obligar als partits polítics catalans a mullar-se sobre un projecte que les direccions actuals dels partits no s’atreveixen a plantejar ni de puntetes, al veure els posicionaments, i preveient una majoria favorable al Parlament amb els vots de CIU, ERC i ICV, veuríem si això es convertiria amb un compromís programàtic segurament amb altres dirigents al capdavant sense por, i no estant marcats com els actuals.

 

D’altra banda podríem observar com PSOE-C, PP i Ciudadanos segurament mostren la seva cara mes agressiva, i se’ls veu incomodes amb aquesta qüestió què tant gelosament volen amagar, i amb tant de menyspreu solen tractar, i veuríem com justifiquen estar en contra de què la gent decideixi lliurement el seu futur.

 

La diferencia amb la consulta basca, es què la iniciativa provindria de la societat civil cap al Parlament, i no a l’inrevés, i crec això encara li donaria un plus mes de legitimitat, tot hi què  la Consulta Basca la tenia tota, excepte pels enemics de la democràcia, en aquest cas l’Estat Espanyol.

 

He llegit en altres articles què aquesta iniciativa si s’arriba al final es podria perdre el Referèndum, i què s’hauria de fer mes pedagogia i preparar millor la societat en base a les enquestes existents, jo crec que portem 295 anys fent pedagogia i sent simpàtics, i ja n’hi ha prou, ara cal passar l’acció, i demostrar què no es te por a la opinió de la gent, i a més les enquestes ens revelen un independentisme creixent amb possibilitats reals de guanyar, i què com ha succeït en altres territoris al visualitzar-la com una possibilitat real i propera, es podria disparar en els què ara no tenen una opinió molt clara, o nomes ho veuen com una fantasia.

 

Les crides al vent pel 2014 amb una Generalitat cada cop més submisa, i una societat catalana mes espanyolitzada son paper mullat i pur electoralisme, no cal esperar tant, i més enllà de si es el 10, 11 o 12, cal seguir amb una iniciativa rere l’altre per mantenir viva la flama, i incidir en un canvi en els partits catalans què ho han de fer possible, i on els defensors d’aquest dret essencial en qualsevol societat poden anar fent forat, i desplaçant els ocupants de les covardes i acomplexades direccions actuals.

 

Es una bola de neu que ha de començarà a rodar. i què aquest cop no es pot aturar, sinó que s’ha de anar fent mes gran cada cop, i sobretot fugint de protagonismes personals per deixar pas a l’actor principal, què es l’Estat Propi dins la Unió Europea.

LES REACCIONS DE LA MEDIOCRITAT NO ES FAN ESPERAR

General

La curiosa legalitat espanyola farà que un candidat socialista amb el suport de tot el nacionalismes espanyol o constitucionalisme com li diuen ells, els dos son iguals de nocius, accedeixi a la presidència basca, i culmini un procés llargament buscat, i què el gran damnificat, el PNB purgarà els seus pecats d’aliances i el voler treure profit de la trampa electoral, participant en el joc.

Com ha dit en Patxi López, el  PNB no es una religió i pot passar a l’oposició com tots els partits, això seria cert  amb unes eleccions normals i democràtiques, però s’oblida que els resultats adulterats per la ilegalització d’una bona part de la societat no es la millor manera d’accedir a un càrrec com aquest, i on obtindrà la legitimitat espanyola, que es molt poca cosa, però no la de la societat basca, cosa crec difícil de suportar.

 

Des de Catalunya les veus dels partits ja s’han fet sentir, i un cop mes son força decebedores, confirmant què cal una regeneració amb urgència per eliminar tanta mediocritat acumulada.

 

En un exercici de cinisme majúscul Alicia Sanchez Camacho ho resumeix dient que les comunitats no volen mes governs nacionalistes, i què la propera a caure serà Catalunya. Un anàlisi molt mesquí, ja què si analitza el percentatge de vots bascos o espanyols, la majoria es clara, un altra cosa es el frau de la il·legalització per arribar al poder, però què no hi barregi el poble amb aquesta dictadura organitzada.

 

El PSOE-C, en boca de Miquel Iceta, i preveient que el seu partit mare amb en Zapatero al capdavant quedarà orfe d’aliats, insta a CIU a una major implicació en la política espanyola, fent la feina bruta que els manen des de Madrid, què dit sigui de pas es la seva màxima preocupació.

 

CIU, en boca d’Artur Mas, ja ha dit què no poden fer de salvavides del PSOE, però que si hi ha gestos cap a Catalunya, la situació pot canviar, es a dir, deixen la porta oberta per aprofitar la ocasió, i recollir les engrunes que vinguin des de Madrid, oblidant tots els incompliments i greuges durant tants anys cap al territori, i oblidant també que aquesta situació de frau electoral sense precedents es en part responsabilitat seva, ja què van votar en el seu dia favorablement a una llei de partits totalment antidemocràtica.

 

Per seguir la línia, la direcció d’Esquerra en boca de Joan Ridao, s’ha tornat a cobrir de gloria amb les seves declaracions, ja què ens diu que si el soci preferent a Madrid, el PNB perd la presidència,  PSC, CIU i ERC passaran a ser mes decisius en el Congres, i seran decisius alhora de desencallar temes que afecten a Catalunya.

 

Segueixen amb la seva visió de curta volada, i les seves quotes de poder com a únic objectiu, com a voltors esperen recollir les molletes que els llenci Zapatero a canvi del suport, la mateixa tàctica que tant be ens ha funcionat durant els últims 30 anys, i respecte al decisius què seran els diputats socialistes catalans ja es veritablement absurd, ja què mai han votat a favor de Catalunya, i sempre a les ordres del PSOE, cosa què seguiran fent peti qui peti, i més quan a la Generalitat tenen el suport de la crossa republicana què ha renunciat a qualsevol objectiu nacional, i segueix encisat amb el poder socialista que al mateix temps va espanyolitzant el territori a marxes forçades.

 

No es podia esperar gaire cosa mes d’aquests personatges, que amb la dignitat perduda esperant el moment que el poble els talli les ales fart de tanta comèdia i falsedat.  Ara senzillament i independentment del que succeeixi a Euskadi amb el seu futur govern, dir no a qualsevol col·laboració amb l’Estat era la resposta.

 

La presa de pel ha arribat al límit, i les ments colonitzades dels nostres politics no veuen ni volent trencar els lligams i aplicar el dret a decidir fins al final amb totes les conseqüències, cosa que de moment ja ha proposat els organitzadors de la plataforma Deu Mil a Brussel·les, on a part de la històrica manifestació de dissabte, preparen un iniciativa legislativa popular per convocar un referèndum d’autodeterminació per setembre del 2010, i per fer arribar al parlament aquesta proposta, i què els partits es mullin d’una vegada per totes en aquest tema tant amagat com el percentatge de vots nuls a Euskadi per vergonya de qualsevol institució democràtica.

El FRAU DEMOCRÀTIC AL PAÍS BASC ES DIU 9%

General

Quan d’aquí uns anys revisem la història, les eleccions basques del 2009 serà un clar exemple d’escàndol intolerable d’un estat espanyol que no te la voluntat de ser democràtic, i què cada cop adopta decisions mes fermes en direcció contraria, sense que ningú gosi clarament a plantar-se i denunciar-ho a fons.

Si parlem primer de Galicia, la xarxa del PP en aquest territori que desprès del franquisme va haver de suportar un President franquista com en Fraga, cosa inadmissible en qualsevol democràcia occidental, i què desprès de quatre anys de Socialistes i Nacionalistes Gallecs, amb resultats molts pobres, ha optat per donar alternativa a un altre color de govern, i ha demostrat, i què serveixi com a clara advertència a ERC, i sobretot a la direcció actual, què un partit que vol sortir d’aquesta presó anomenada Espanya, quan entra en un govern amb un partit espanyol es te què visualitzar uns canvis en aquesta direcció, quan simplement es converteixen amb una crossa què només busca perpetuar-se en el poder, l’electorat molt mes exigent precisament per les seves conviccions el castiga merescudament, ja què per fer simple gestió bona o dolenta ja tenen moltes opcions, i algunes amb molta més experiència.

 

Respecte a Euskadi, destacar sobretot el prop del 9 % de vots nuls de les candidatures de l’esquerra abertzale, mes de 100000 vots, què sumats a l’augment de Aralar fa el total d’aquest projecte quèe no ha perdut suport, uns vots nuls que a les Espanyes passen inadvertits, però què son una gran vergonya per un estat que no passaria el cotó democràtic en cap part del planeta, i on ha estat capaç de manipular unes eleccions marginant una part important de l’electorat per aconseguir la victòria de la part constitucionalista com en diuen ells, davant la nacionalista.

 

Son uns termes que fan molta gràcia, ja què el nacionalisme més potent que hi ha es l’espanyol, i curiosament no utilitzen mai aquest nom, per contra es declaren constitucionalistes com si fos una garantia de legalitat, cosa que no es certa, ja què es basen en un text profundament antidemocràtic i continuador d’una dictadura encoberta on tot s’hi val per eliminar les veus discrepants, i aconseguir imposar el pensament únic amb la col·laboració d’un estat de dret on la justícia es inexistent, i on la separació de poders es una utopia què ja ningú creu.

 

Ara uns resultats il·legals son el resultat, ja què amb totes les opcions en llibertat el resultat seria de 40 diputats de partits bascos i 35 de partits espanyols, i on per percentatges un 56,75 % contra 43,24 %, cosa que quedarà desdibuixada amb el pacte d’investidura del candidat socialista amb el Partit Popular i l’evolució de la Falange Espanyola de Rosa Díez anomenat UpyD, per desallotjar els partits bascos del poder, tot ara revestit de legalitat, cosa què tant condemnaven quan deien que el Pla Ibarretxe o la Consulta Popular dividia a la societat, i ara es veu què com la que s’imposarà  es la seva opció, ja no divideix, i més de la meitat dels votants reals hauran de callar, i acceptar un govern antinatura i perillós per en Zapatero a Madrid, què es pot quedar sense aliats, i on els mediocres de torn com en Duran i Lleida segur que oferiran els seus serveis, i tot unit per la imposició com sigui de la Espanya unida i ferma.

 

Una part important de culpa de totes maneres es del mateix lehendakari Ibarretxe i el PNB, per no ser capaç de tirar endavant la consulta popular què ha semblat mes una maniobra electoral, que una voluntat real de donar el salt a la Constitució, i on el suport en el Congres Espanyol al PSOE ha estat una realitat, tot hi el cop de porta democràtic al projecte basc que hauria d’haver provocat un trencament total, i un enfrontament real què no ha succeït.  Per altra banda la il·legalització del projecte abertzale hauria d’haver suposat una retirada dels vertaders partits democràtics, i no acceptar seguir en joc per treure’n profit electoral, què a pesar de la victòria el farà perdre la presidència.

 

No es pot acceptar jugar amb les cartes marcades, i desprès presentar-se com a víctima, algun dia s’haurà de dir prou, i deixar-los sols en les institucions per sorpresa del món sencer, i què es vegi clarament com una evidencia que amb aquesta constitució, aquest estat de dret, i aquestes lleis antidemocràtiques els vertaders partits què creuen amb la democràcia no hi poden jugar, ja què les regles es van canviant per afavorir els interessos dels mateixos com i quan els hi convé a aquests dos grans partits espanyols, què son dos cares de la mateixa moneda.

EL PRESIDENT MONTILLA AMB LA MENTIDA PER BANDERA

General

En unes declaracions del President ahir, ens deixava anar com aquell que no vol la cosa, que el  govern espanyol mai havia invertit tant a Catalunya com ara, una frase que treta de context compleix la seva funció com a propaganda de la sucursal del PSOE a Catalunya, però què posada  en el seu lloc es totalment una presa de pel inacceptable per una persona en el seu càrrec.

En un informe sobre la inversió publica per territori promogut per les 45  entitats d’estalvi de l’estat, ens diu que la inversió del govern espanyol entre el 1997 i 2007, va ser un 15% inferior a la pressupostada d’inici, i això la col·loca en el dubtós honor de ser la cinquena en inversió negativa en aquesta dècada.

 

La mitjana negativa estatal es un 10% inferior a la prevista als pressupostos generals, i Catalunya supera aquesta mesura, i per exemple el 2006  va arribar al 21 %, i ni els anys de forta inversió com en l’arribada del TGV  s’ha complert amb el que s’havia pressupostat.

 

Respecte els rànquings, País Basc i Navarra amb concert econòmic ocupen la primera posició, i del regim general Murcia i Catalunya son les mes afectades, en contraposició amb comunitats com Aragó, Extremadura o Andalusia amb saldos positius.

 

Per tant la frase del President, més enllà dels equilibris que ha de realitzar entre no molestar al govern espanyol de Zapatero, i intentar quedar be amb la població catalana, no te sentit, si no s’explica tota la veritat sobre el tema, i es posa la balança entre el positiu i el negatiu, on la segona tendència es molt més notable.

 

Les eleccions gallegues i basques s’acabaran avui, i el nou model de finançament haurà de veure la llum molt aviat, i la decisió del Govern de la Generalitat no es podrà fer esperar una vegada les cartes estiguin damunt la taula.

 

Mentrestant les proclames o les alegries per diners aconseguits, què nomes son part del pagament d’un deute molt llarg son demagògia barata quèja no enganya ningú, com tampoc la excusa de la crisi per part del govern estatal per limitar la seva aportació, ja que en anys d’abundància la limitació era la mateixa, i això ens porta a una situació estructural i premeditada.

 

 Per cert el ball de desqualificacions i xifres minvants sobre la marxa a Brussel·les, era d’esperar per part dels mediocres de sempre per intentar minimitzar aquesta iniciativa que surt del guió marcat, així com el silenci dels mitjans estatals, i els propis, no sigui què en Ferran tornes a veure crostes nacionalistes per tot arreu.

 

Tot era previsible, però per desgracia d’ells i per molts motius com l’econòmic expressat abans, això ja es imparable, i la nostra veu retronarà amb força per reclamar poder decidir marxar d’aquest malson.