ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

DEFENSAR LA NORMALITAT I LA DIGNITAT ES NORMAL, INSISTIR AMB LA INDIGNITAT EVIDENTMENT NO HO ES

General
Els fets es van succeint ràpidament, i alguns d’ells son molt il·lustratius del respecte que ens te l’Estat espanyol, com el tracte a l’entrenador del Girona Raul Agné, i els retrets que no el van deixar contestar preguntes amb català, també la insistència malaltissa de Joan Puigcercos, quan parla d’estendre aquesta aliança amb varies poblacions amb Reagrupament a Madrid, tot hi saber que allí no es decidirà la independència, i ja no hi tenim res a fer, i per altra banda el moviment de les consultes ja ha avançat que un cop acabades el 10 d’abril, vol crear una Assemblea nacional catalana que mitjançant una Conferència Nacional de la societat civil, decidirà el full de ruta cap a l’estat propi, i un referèndum nacional vinculant.

Efectivament, al acabar el partit de segona divisió a Osca, l’entrenador del Girona, i a la roda de premsa desprès de contestar preguntes amb castellà, es va disposar a contestar preguntes que li feien periodistes catalans amb català, davant els retrets de la resta de periodistes, i que desprès de preguntar que si fos amb anglès hi hauria la mateixa actitud, va decidir donar per acabada la seva compareixença, cosa que ha estat titllada de mal educada als diaris aragonesos, i de posició digne a Catalunya. Per altra banda en Puigcercos reitera que cal un pronunciament clar al Parlament, per avançar cap a la independència, però per altra banda no descarta presentar-se junt amb Reagrupament a les generals espanyoles, si a les municipals els resultats son satisfactoris. Per últim, el 10 d’abril es celebra l’ultima onada de consultes per la independència, i aquest moviment ja ha plantejat el seu full de ruta amb una celebració de la Conferència Nacional per L’estat propi, una iniciativa de la societat civil per crear una assemblea nacional amb un full de ruta cap a un referèndum vinculant, i sense la participació de partits, fins que amb l’estratègia clarificada, i el suport de personalitats es pressioni al Parlament per donar el pas definitiu.
Cal agrair els gestos de dignitat de les persones, i sobretot quan son per defensar-se de la xenofòbia espanyola contra la nostra cultura i identitat, el seu problema no es de entendre o no entendre altres idiomes, sinó simplement amb el català, com idioma que volen veure extingit, i d’aquí el seu tracte de menyspreu, sobretot quan Agné va respondre en castellà als periodistes castellans, i lògicament es disposava a fer-ho en català als catalans, un gest que honra a l’entrenador català, i que simplement vol evidenciar que el que no es normal, no ho es ni aquí, ni a la resta del planeta. Per altra banda en Puigcercós, i la que sembla la seva aposta decidida cap a l’estat propi, hauria d’avançar un pas més, i anunciar que no es presentaran mai més a les institucions espanyoles, seria un altre gest de dignitat, i de credibilitat davant la aposta independentista, i veient que  ja tot esta dit, no cal insistir més en unes cambres que demostren que no som iguals que la resta, i que no en podem treure absolutament res, apart d’espoli, menysteniment, i violacions de les mateixes lleis espanyoles que ens afecten. Si el procés el volen de veritat, cal començar a veure gestos, i deixar els partidets en segona fila. En el tema consultes, crec que la gran feina realitzada no podia acabar aquí, i aquesta assemblea catalana pot aconseguir aquesta unitat de la societat civil al voltant d’un projecte ara ja si a la recta final, i com hem vist a molts altres llocs, amb passos ràpids en poc temps que poden donar als esdeveniments un caràcter definitiu, i sobretot empènyer al Parlament a obeir la seva ciutadania, i els seus precs de dignitat i democràcia, que en definitiva seran els que validaran el procés cap a la nostra llibertat.
 

 

L?EXEMPLE EGIPCI HA DE SER UN BON AUGURI

General

Se’ns dubte la presencia als carrers durant mes de dues setmanes d’una gran part de la població egípcia, exigint la dimissió del dictador Mubarak, i finalment han aconseguit l’objectiu, les declaracions de la ministra espanyola qualificant d’històric que el poble egipci hagi agafat les regnes del seu propi destí, i que facilitarà una transició més rapida a la democràcia, haurien de ser ben rebudes, i per coherència aplicades al cas català, que evidentment te el mateix dret que el poble africà a decidir el seu futur, i properament en te una gran oportunitat.

L’admissió a tràmit de la proposició de llei per iniciar el procés de la independència per part de Solidaritat, ha de fer reaccionar a la població desprès de tanta mediocritat política, i junt amb la campanya engegada per Deumil.cat, hauria de provocar una gran mobilització ciutadana, a ser possible en un debat que es celebres en un dissabte, i donar-li la singularitat que te i pressionar als parlamentaris  per reclamar el seu vot positiu, i trencar aquest forat negre que l’estat espanyol ens te abocats. Aquest es el comunicat de l’associació abans esmentada, i s’hauria d’aconseguir fos un èxit sense precedents, i demostres la força del projecte en una gran oportunitat.

Benvolguts, benvolgudes

Davant la importància cabdal que té el Debat per la Independència per al futur del nostre país, creiem que, a fi que el poble pugui participar-hi, és important que es faci en dissabte.

Caldrà que ens mobilitzem per tal que el Debat no passi pel Parlament sense pena ni glòria. Si l’espai destinat al públic s’omple, una munió de gent hem de donar suport des de l’exterior.

Per aconseguir això, us convidem a enviar una carta similar als correus que corresponen al Parlament i a cadascun dels grups parlamentaris.

 

Salutacions cordials

Deumil.cat

 

 

 

CARTA

 

Benvolguts Senyors i Senyores diputats, Presidenta de la Mesa i grups parlamentaris,

Com a membre de la societat civil d’aquest país em plau sol·licitar-vos, així com a tots els membres dels grups parlamentaris i als membres de la Mesa del Parlament de Catalunya, que tingueu a bé modificar el calendari de plens del Parlament de Catalunya de forma que el Debat de la llei d’Independència pugui tenir lloc en dissabte.

És un tema que considero de gran interès general del país i que, com jo, som moltes les persones que voldríem poder seguir-lo en directe des del propi Parlament o en directe a través dels mitjans.

Ben cordialment.

xxx

 

 

ADRECES

consultes@parlament.cat

gpciu@parlament.cat

gpsoc@parlament.cat

gpppo@parlament.cat

grupicv-euia@parlament.cat

gperc@parlament.cat

solidaritat@parlament.cat

ciutadans@parlament.cat

 

 

En definitiva, cal no deixar passar aquest dia que pot ser un gran pas pel projecte, i nosaltres hi tenim un pes decisiu.

 

 

 

PRESA DE PEL

General

Davant el cinisme de la vicepresidenta econòmica espanyola Salgado, suggerint que la Generalitat apugi els impostos, com a mesura per recaptar més diners, i arribar al límit de dèficit establert, el conseller d’interior Puig ha denunciat que l’Estat no compleix les seves obligacions amb Catalunya, pel que fa al fons de competitivitat, i que de nou estant intentant prendre el pel al govern català, i per afegit a tota la ciutadania, que per sort o per desgracia viu en aquest territori maltractat i espoliat.

Efectivament, Elena Salgado ha demanat al govern català que explori la via de la pujada d’impostos per reduir el dèficit, ja que nomes amb la despesa no n’hi ha prou, i avisa que el dèficit marcat es d’1,3 %, cosa que es pot aconseguir amb menys despesa, i també amb més ingressos, cosa que no contempla el govern espanyol. Per Zapatero els esforços no son suficients, i cal explorar totes les vies possibles. Realment el govern català veient desprès de la reunió Mas i Zapatero, i on tant sols es va arrencar el compromís dels 700 milions que el govern espanyol deu per inversions des del 2008, però no  sobre els 1400 milions del fons de competitivitat, que Espanya entén que fins al 2013 no ha de pagar, això fa que les previsions de reducció del pressupost en un 10% pot ser insuficient per la reducció d’ingressos, i ja es busquen formules per demanar que l’Estat permeti un endeutament d’uns 11 mil milions, aquest ha respost demanant a la Generalitat passar del 10 al 15 % de reducció, cosa que es veu impossible des de Catalunya, de fet en Puig ja ha denunciat aquesta nova presa de pel, i ha recordat que en els pressupostos estatals les partides per donar compliment a l’Estatut estant a zero corresponents al fons de compensació, i per tant no compleix amb les seves obligacions, i a més proposa l’alternativa esmentada.

 

Realment, si la ciutadania tingué un mínim de dignitat, sortiria al carrer per reclamar que ja n’hi ha prou, i que si els partits i polítics catalans no volen o no s’atreveixen a donar un pas endavant, la ciutadania exigeix aquesta responsabilitat. La ministra Salgado suposo ens deu prendre per uns autèntics imbecils, de fet la indignitat en que ens presentem a Madrid porta a aquestes coses. Ignoren completament les seves obligacions per llei amb el territori català, i no aportant els diners que correspondrien pel govern català, cosa que obliga a fer un gran sacrifici en forma de reducció pressupostaria, que per força repercutirà al nostre estat del benestar, a sobre ens demanen una reducció superior, i ara per postres degut als seus incompliments, donen la recepta que apugem els impostos per seguir collant a la població ja prou afectada. El cinisme absolut de la ministra tibant la corda d’aquesta manera, evidentment obvia totalment com fa el govern català, l’espoli del 10% del nostre PIB per la falsa solidaritat, i que es la causa principals dels nostres maldecaps actuals.  Crec que en Mas-Collell te prou experiència i capacitat, per veure que aquest es el nostre gran mal, ja que fins hi tot un nen de 3 anys entendria que si la butxaca es foradada, difícilment hi haurà els suficients recursos per anar endavant.

 

Sembla mentida que davant d’aquest total desgavell, i ofec econòmic sense límits, encara s’entoni allò del ara no toca, quan parlem de plantar-nos definitivament, i organitzar una mena de revolució taronja polonesa, però a la  catalana, per treure els colors a aquesta indigna classe política catalana, que clarament no vetlla pels nostres interessos, ni pels del país que els ha votat, i simplement fan el joc al nostre enemic mes acèrrim.

LES COLUMNES DE LA DISCORDIA

General

Les quatre columnes de Puig i Cadafalch, ja brillen damunt la muntanya de Montjuïc a Barcelona, un monument en homenatge a les quatre barres, i el catalanisme, enderrocat durant la dictadura de Primo de Rivera, i que un cop ha estat possible tornar a elevar cap al cel, ara enceta una nova polèmica per la placa commemorativa que l’acompanyarà, amb un homenatge als patriotes catalans que no ha agradat a la parròquia socialista de l’Ajuntament de Barcelona, que ha imposat una alternativa, que amagui qualsevol realitat històrica, que per altra banda es el que porten fent tota la vida, negar la historia i identitat d’un poble.

Els impulsors de la recuperació del símbo,l proposaven a la placa “Monument nacional d’homenatge als homes i dones patriotes catalans de tots els temps”. Aquesta vessant nacional no ha agradat als nacionalistes espanyols que governen l’Ajuntament de Barcelona, i han imposat “Restitució com a acte de justícia històrica de les 4 columnes enderrocades per la dictadura de l’any 1928, pel seu caràcter de símbol de Catalunya”. El proper 27 de febrer hi haurà la inauguració, desprès de prop de 9 anys d’entrebancs i endarreriments, que finalment i gracies a les pressions exercides per la xarxa d’entitats cíviques i culturals, es realitzarà en un dia festiu i no feiner, com era la idea de l’Ajuntament, que sembla ja ha fet la placa alternativa, i on els promotors poden promoure una votació al consistori, o acceptar el primer lema com a complement, tot hi que el tema dels patriotes de tots els temps es la base del problema, perquè els socialistes l’acceptin.

 

Un cop més, veiem el tarannà d’aquest grup que junt amb Populars i Ciudadanos, son i es senten nacionalment espanyols, i els seus interessos prioritaris no son a Catalunya.  Un altre cop volen amagar la historia i manipular-la al seu gust, com sempre han fet des de l’Estat espanyol amb els territoris conquerits per imposició. Tant culturalment com identitariament han fabricat una nova historia, que han convertit en veritat absoluta, amagant i rebutjant qualsevol menció a la vertadera, que evidentment no els agrada, els patriotes catalans de tots els temps, dona entendre que molta gent ha deixat la vida per una pàtria que ells menyspreen i ignoren, ja que tant sols en reconeixen un altra, acceptar això seria acceptar que Catalunya com a poble es una identitat diferent de l’Estat espanyol, on estar ubicada des de fa prop de 300 anys per dret de conquesta i imposició, i ho volen maquillar fent referència a una lluita contra la dictadura, i defensa d’uns valors democràtics, sense cap referència més, i donant a entendre que tota la península som un sol poble amb peculiaritats anecdòtiques de cada territori,  i amb una historia comuna que segurament be de la prehistòria. Es curiós veure com no accepten la referència inicial, disfressant de defensa de democràcia, i per altra banda encara es l’hora de sentir una veu de condemna a un partit feixista i ideologia nazi, anomenat Alianza Nacional, i que exhibeix una urna plena de vots de la Consulta a Terrassa, com un trofeu a la seva web amb total impunitat i sense cap càstig previst, aquesta es la democràcia que defensen aquests demagogs dels sistema.

 

En definitiva, uns fets que deixen ben a les clares que aquests partits, poc els importa la opinió de la gent sobre qualsevol tema, inclòs la independència, i tant sols permeten abraçar la seva imposició nacional disfressada de falsa democràcia.

 

En un futur estat català s’ha de prendre nota per no permetre que cap partit que no respecti la democràcia, amb la llibertat de defensar totes les opinions, per descomptat, no  pot ser validat per participar del sistema, ja que arribaríem a la perversió actual, i la pèrdua total de valors i actituds democràtiques.

TRANSICIÓ NACIONAL I PARTICIPACIÓ DETERMINANT

General

Catalunya s’ha acostumat els últims anys davant la manca de coratge de la seva classe política, i de retruc de la seva ciutadania, a enriquir el seu vocabulari amb paraules o frases buides de contingut, com la pronunciada per Francesc Homs com a transició nacional de Catalunya, o encara que el text aprovat al Congres de Madrid no ho especifica en el tema aeroportuari, treure’ls del barret una participació determinant, sense aclarir si es majoritària, i quin abast de poder li dona. Es la típica política virtual catalana per no afrontar les coses i la realitat.

Realment fa llàstima veure com es justifica les misèries de cada partit, com si fóssim estúpids, una Convergència que admet debatre sobre la independència, però ja anuncia que ara no toca, i al mateix temps ens demana cada dia més sacrificis, i una pluja de milions per pagar la bola de neu que es l’endeutament permanent, i les qüestions més bàsiques, aguantant com sempre les acusacions de diversos presidents autonòmics, reclamant un tracte igual per a tots i denunciant un tracte de favor a Catalunya, al autoritzar un nou endeutament. Per altra banda el ple del Congrés,  ha aprovat una moció presentada per ERC, i pactada amb PSOE i CIU, per tal de tenir una participació determinant en la gestió de l’aeroport del Prat, en un futur model de gestió, alhora de la realitat, i amb tot un seguit de paraules embolicades, diuen que els gestors tindran una major capacitat per singularitzar la gestió de cada aeroport, i establir descomptes, recàrrecs o bonificacions en els seus serveis, per la part catalana Ridao, ja ho ha venut com un pas històric per un futur model descentralitzat, però sembla que amb arguments força inconsistents.

 

Efectivament, no nomes som els mes solidaris, sinó que a més ens hem de sentir de tot menys maco, cada cop que simplement ens donen una petita part dels que ja ens deuen, diuen que tenim privilegis, i que tots hem de ser iguals, seria un gran pas endavant ser iguals que la resta, però malauradament el concepte de ser iguals per l’estat espanyol, es que nosaltres paguem molt i molt, perquè altres puguin gaudir de molts més serveis que nosaltres pagant molt menys, quan es parla de limitar aquesta solidaritat, que s’anomena espoli, evidentment les comptes no rutllen, es la funció que l’estat ens te reservada, i que nosaltres hem acceptat els últims 30 anys de falsa democràcia, ara ens tornem a endeutar, i amb aquest diners podrem pagar el primer deute, i així anar fent una bola ben grossa, exigint sacrificis i retallades per totes bandes, que encara no se sap fins on arribaran, tot en nom de no se sap ben be que, i encara amb la barra de dir que ningú aturarà la nostra transició nacional, de quina transició parla, de la nostra desaparició suposo com a poble, ja que un pas endavant es precisament el que amb el seu vot contrari, negaran des del govern a la proposta cap a l’estat propi de Solidaritat, dient que ara no toca, el que toca ara es exprimir-nos, i sacrificar-nos al màxim, i endeutar-nos sense fi, crec que algun observador curiós des de fora es posaria les mans al cap de tanta mediocritat, i assumpció d’aquest suïcidi col·lectiu. Per altra banda en Ridao, que recordo amb el seu partit va presentar com un triomf el model de finançament que ara rebutgen, ara ens vol tornar a vendre fum amb aquest pas endavant de la gestió aeroportuària, i una posició determinant, que a l’acord no hi figura, i que apart es un terme abstracte que no vol dir res, ja que no assegura ser majoritari o tenir el control aeroportuari, cosa que l’estat centralitzador mai cedirà. Un cop més la poca dignitat, i la mentida ens volen fer veure focs d’artifici on hi ha un desert, a l’estil del traspàs fantasma de rodalies, el dia que el temps que utilitzen a inventar un imaginari fals, el dediquin a buscar aliats per la nostra emancipació definitiva, la llibertat serà a tocar, però com diuen, això es veu que no toca.

EL PEIX AL COVE DE MAS ES EL PASSAT I LA PROPOSICIÓ DE LLEI PER LA INDEPENDÈNCIA DE SOLIDARITAT ES EL FUTUR

General

Nomes amb un dia de diferencia hem pogut veure les dues cares de la moneda, per una part la submissió sense límits per anar a pidolar a Madrid una part petita dels greuges soferts, i sortir nomes amb una petita part d’aquesta com a resultat per seguir endavant, i per l’altra l’admissió a tràmit per part de la Mesa del Parlament, de la proposició de llei per declarar la independència catalana, presentada per la Solidaritat de Joan Laporta, i que sembla obligarà per primer cop al Parlament a posicionar-se sobre aquest històric, i necessari pas per fugir de la misèria i la poca dignitat actuals.

Aquestes dues versions de la historia ens porten com no a Madrid, on un cop més un president català ha anat a pidolar i demanar almoina, de moment dels 2109 milions que es demanava a l’Estat per deutes, tant sols sembla, i dic sembla, perquè amb Zapatero mai se sap, uns 759 milions, la resta tot hi estar estipulats a l’Estatut no sembla que el govern espanyol estigui disposat a complir, demostrant que la llei es simple paper mullat, i una presa de pel sense precedents, el tema del concert econòmic, i per no aixecar una gran rialla de Zapatero, s’ajorna fins el 2012 on es rebrà un gran cop de porta, també s’ha acordat segurament un endeutament d’uns 2500 milions més per seguir endavant, i fer la bola més grossa, pel que fa als traspassos pendents no s’ha arribat a cap acord, i s’ha deixat per reunions mal anomenades bilaterals, i per exemple Homs, no s’ha mossegat la llengua al assegurar que canviarien transferències per vots al Congres, sobre el pes determinant de la Generalitat a l’aeroport del Prat no hi ha cap compromís concret.  Avui mateix Mas ha assegurat que la Generalitat necessita 11 mil milions per poder fer front a les seves despeses. Per altra banda la Mesa del Parlament, ha donat llum verda a la proposició de llei per iniciar el camí de la independència, presentada per Solidaritat, amb els 4 vots favorables de CIU i els 3 negatius de socialistes i populars, ara sembla que el març o abril podria arribar al Ple, i els que han votat negativament ja han dit que va contra la Constitució i Estatut, i els convergents no sembla que hi votaran a favo,r ja que sembla que el seu dret a decidir no inclou aquestes coses.

 

Realment la esquizofrènia col·lectiva catalana, i la pèrdua de dignitat no te límits coneguts encara, 30 anys desprès, i seguim insistint amb el peix al cove, amb actes indignes d’un president que submís aconsegueix una quarta part d’una petita part del que li corresponia, i la resta per decret sembla quedarà en l’oblit, evidentment ni es parla de l’espoli dels 22 mil milions anuals,  i a més sembla ens podrem endeutar amb 3 mil més per seguir el nostre via crucis, dels traspassos que simplement s’haurien de complir, i que quan ho fan son buits de contingut com els de rodalies, es dona la trista noticia de les reunions bilaterals, en les quals nomes hi ha una part, ja que aquesta es la que decideix el que, qui  i com, i l’altre fa la ingrata tasca de vendre el que rep com un gran triomf, com era d’esperar l’aeroport seguirà en mans de l’estat per evitar el seu creixement, i de retruc el de Catalunya, i amb aquest bagatge el nostre president, evidentment en classe turista, com correspon a un president d’una regió autonòmica sense cap tipus de poder ni autoestima, torna cap a casa amb una millor imatge que l’anterior, però la dignitat no es basa nomes amb aquesta qüestió, sinó en fets que son inexistents. Pel seu costat la proposició de Solidaritat va endavant, i destacaria un cop més el caràcter antidemocràtic de socialistes i populars que fan una valoració política en un lloc que no correspon, i que simplement volen retallar la llibertat individual i col·lectiva del poble en nom d’unes lleis utilitzades precisament contra ell, també CIU ja ha dit allò de ara no toca, i sembla que el dret a decidir nomes es per pèrdues de temps miserables com el famós concert econòmic i poca cosa més, el nostre futur i supervivència com a identitat col·lectiva no entra en els seus plans.

 

Son les dues cares de Catalunya, la miserable i indigne, i un raig de llum que ràpidament es apagat, no sigui que ens enlluerni acostumats a viure a la foscor habitual.

 

 

 

 

AVUI TOCA PIDOLAR A MADRID

General

Artur Mas, suposo que amb classe turista, com es van encarregar d’esbombar l’altre dia viatjarà a Madrid, per veure el president espanyol amb la llista de greuges habituals, i finalment pidolar una almoina per asseguri la nostra dura supervivència, alguns segurament li diran cimera, i d’altres reunió bilateral. La trista realitat, es que un president d’una Comunitat autònoma escanyada per l’Estat visita al President d’un estat, que com a tal, finalment decidirà el que més li convingui pels seus interessos, i més enllà de fer-nos el gallet amb falses promeses, tornarà a Catalunya amb les ordres establertes de qui te el poder per donar-les, i tot això acceptat i validat per nosaltres, amb el perjudici que això comporta.

El nostre president portarà a la cartera el tema del finançament i les competències a complir, i demanarà que per complir el pla de reducció de dèficit que el govern espanyol respecti les inversions pactades, i deixi emetre deute a la Generalitat per endeutar-se més encara, cosa que encara no esta clara, i més quan en Zapatero va apostar per un finançament raonable, cosa que per ell no se sap que vol dir. Es presentarà totes les restriccions que ens apliquem per la nostra indignitat, i es demanarà les 35 transferències de competències pendents o aturades, que des de Moncloa ja han dit que primer s’ha d’aclarir un calendari. La xifra que es reclamarà es de 2159 milions que l’Estat deu a Catalunya, que provenen del fons de competitivitat i la liquidació de la disposició addicional tercera sempre incomplerta. Un estat espanyol per cert, que permet i dona cobertura legal a partits ultres i anticatalans com Alianza Nacional, que com si d’un trofeu de caça es tractes ensenya des de la seva web l’urna de la consulta a Terrassa presa amb violència , i uns centenars de vots en el seu interior. Sembla que això es normal, i en aquest cas no hi ha hagut detencions, i la Consellera Bozal davant uns fets tant greus no ha badat boca.

 

Realment la trista realitat es que en nom d’una cohesió que ja hi es, i d’una crisi que patim per partida doble, patim i patirem tot tipus de restriccions per sobreviure, sense esmentar mai el nostre espoli davant l’estat espanyol, avui s’escenificarà la crua realitat, amb el nostre president pidolant uns diners que curiosament son nostres, com son les inversions previstes, i unes competències que marca l’Estatut, i que son endarrerides, ignorades i moltes vegades atropellades per l’estat com el fet més normal, amb una prova que el nostre autogovern es per fer riure. La situació es tant esperpèntica, que ara hem de demanar endeutar-nos més per sobreviure amb un deute que nomes fa que fer la bola més grossa, i que tard o d’hora ens petarà als dits, per cert amb un estat que amb la seva llei de partits, anul·la una gran part de la societat basca, i els seus drets com a ciutadans i per altra banda manté la legalitat a grupuscles supervivents o hereus del feixisme xenòfob més ranci, i que es permeten prendre una urna amb vots, que es o hauria de ser la cosa més sagrada de la democràcia, i exhibir-la a la seva web com un trofeu amb tota la impunitat del món, aquesta es la prova de la famosa transició, un engany majúscul que ja no s’aguanta per enlloc.

 

En Mas te una papereta difícil, i que amb les mateixes receptes de sempre amb el peix al cove com a exponent no resoldrà, li cal un pas endavant, ja que no es pot ofegar a la ciutadania fins al límit, per validar un robatori i un maltracte pels segles dels segles,  Si la única aspiració es aquesta, que ho diguin clar, i que centralitzin les autonomies de pa sucat amb oli com la nostra, ja que al final les acabem pagant els ciutadans per no res, a la contra, si es vol recuperar la dignitat, comenci a denunciar el nostre vertader càncer amb noms i cognoms, i no que paguin justos per pecadors.

 

No podia faltar una referència, per donar 200 mil gracies que es el número de visites rebudes per aquest bloc, i superades aquest cap de setmana, a tots vosaltres per fer-ho possible.

LA REPRESSIÓ SEGUEIX BEN VIVA

General

Per estrany que sembli, alguns fets i actituds en ple 2011 encara son reals i ben reals.  La delegació del govern espanyol a Catalunya, ha prohibit les salves per la commemoració dels Màrtirs de la Gleva el 1714, mors per les tropes borbòniques desprès d’haver-se rendit, per altra banda Albert Rivera per Ciudadanos, compara la cessió d’urnes per la consulta per part de la Generalitat, a cedir el Palau de la Generalitat per fer una costellada amb els amics, per últim Rajoy en el context de les exigències de la cancellera alemanya en matèria econòmica per Espanya, diu que no li agrada que els de fora li diguin el que ha de fer, menys mal que no es català.

La organització de l’acte a càrrec d’Òmnium Voltreganès, que volia encetar la seva activitat en una jornada patriòtica i festiva, commemorant la fita esmentada amb una desfilada de soldat d’època, i dispararan salves amb els Miquelets de Catalunya, els de València i els trabucaires. La delegació espanyola amb un informe de la Guàrdia Civil, ha determinat que la festa no es tradicional, i amb la amenaça de retirada dels permisos d’armes. La organització ho troba fora de lloc, ja que els elements son plenament tradicionals, i els 120 patriotes assassinats han estat commemorats amb un minut de silenci.  El president de Ciudadanos Albert Rivera,  diu que Mas deixa les urnes als seus amics per la Consulta, i ha mostrat preocupació perquè politics com Oriol Pujol o Xavier Trias, hagin manifestat el seu vot positiu a la Consulta, que ha qualificat de fet fora de l’estat de dret, i ho ha comparat amb una cessió de Palau per fer una costellada. Per últim Rajoy, diu que com espanyol no li agrada que des de fora em diguin el que ha de fer, pel control de despesa que exigeix Merkel, i que el govern espanyol ho ha acceptat.

Realment la poca democràcia i els intents d’amagar la historia que mai volen sentir, i que intenten substituir per la seva manipulació des de fa prop de 300 anys, ja arriba a límits insospitats, ara resulta que uns trabucaires i uns miquelets no formen part d’una festa tradicional, francament a la discoteca no crec que n’hi trobin cap, com excusa es absolutament demencial, i encara més que la Guàrdia Civil sigui qui dictamini aquestes coses, tot amb el motiu de fons de voler evitar l’homenatge a aquests herois assassinats per les tropes borbòniques, un cop s’havien rendit, amb un 1714 que evidentment volen esborrar del calendari, i que per la versió oficial espanyola sembla que no hagués passat res.  Amb una llei com la de partits digna de qualsevol dictadura, ilegalitzen una part de la societat basca per falsificar els resultats electorals, i a Catalunya segueixen amb els seus intents d’esborrar la nostra historia, i en conseqüència la nostra identitat, francament esperpèntic. Parlant d’ilegalitzacions, sembla increïble com el Sr. Rivera pot ser representant en un sistema democràtic, quan rebutja profundament aquest sistema polític, quan titlla fora de la llei i de l’estat de dret una consulta a la ciutadania, precisament la base de la democràcia, i que encara ningú ha dit que no sigui legal, tant sols ell i la seva mentalitat feixista, ha mostrat preocupació pel posicionament d’altres persones, es veu que nomes val la seva opinió en aquesta pregunta, mot digne de les èpoques dictatorials, i a més queda en evidencia deslegitimant unes urnes, comparant-les amb una costellada, com si fos una broma de mal gust, realment lamentable, i increïble que personatges així amb aquest poc respecte democràtic, siguin vàlids pel sistema. Pel que fa a Rajoy, jo nomes li diria que si fos català, faria 300 anys que estaria fart que des de fora li diguin el que ha de fer, benvingut al club, i sempre esta be una mica de comprensió, per tard que sigui.

 

ESGLÈSIA I DEMOCRÀCIA: DOS CONCEPTES OPOSATS

General

La consulta sobre la independència catalana del 10 d’abril a Barcelona, fa posicionar-se a diferents institucions, i l’Arquebisbat de Barcelona ja ha donat ordres als rectors de les parròquies de no cedir les seves seus, per reunions o activitats relacionades amb l’esdeveniment, com la instal·lació d’urnes el dia de les votacions, i ho justifica dient que la nostra societat viu en llibertat democràtica, i les diverses opcions de configurar-ne la societat s’han d’exposar en els llocs adients, en una mostra més del tarannà feixista d’aquesta fe religiosa, que viu plena de contradiccions internes.

Creuen que la consulta pot portar una divisió entre els membres de la comunitat cristiana, i per això dona ordres d’evitar qualsevol col·laboració, alguns rectors ja han fet cas omís, i han desobeït la circular que explícitament prohibeix qualsevol reunió preparatòria o posterior de la consulta, l’arquebisbe Lluís Martínez Sistach, també recorda que el Concili Vaticà II establia que la comunitat política, i l’església, son cada una en el seu camp autònomes i independents. La coordinadora els ha demanat respecte pel dret a decidir dels catalans, i potenciar aquelles iniciatives que vagin en aquest sentit, incloses les que fan referència a la independència catalana, i ha acusat de censura la jerarquia eclesiàstica, i ha contrastat l’entusiasme i suport de l’església catòlica al recent referèndum d’autodeterminació al Sudan, amb les reticències quan es tracta del cas català.

La fe o església catòlica segueix fidel al seu esperit antidemocràtic, i totalment aïllat de qualsevol opció de llibertat o decisió lliure de la ciutadania, prohibir la col·laboració amb una consulta a la societat, en aquest cas sobre la independència catalana, es simplement feixisme, i aquest to dictatorial que sempre ha caracteritzat aquesta organització.  Evidentment religió i política son coses diferents, però durant la historia no han tingut cap pudor, ni vergonya d’estar sempre al costat dels dictadors i règims més sanguinaris, com quan van beneir els avions italians que anaven a bombardejar Barcelona durant la guerra civil, quan sempre han estat al costat de totes les dictadures, amb un exemple proper com el franquisme, on van validar el règim del terror, i eren un dels poders que el sustentava, o del mateix nazisme. Ara be, quan es tracta de donar suport a iniciatives democràtiques i pacífiques pel dret a decidir del poble, i en aquest cas de molts dels seus fidels com es Catalunya, la cosa canvia. Aquesta autonomia que ens deia Sistach, res te a veure amb l’esperit que teòricament dona a entendre l’església, amb un missatge d’amor, ajuda i suport al necessitat,  i sobretot a una democràcia, que en l’interior d’aquesta organització brilla per la seva absència, amb una piràmide estructural on la base poc te a dir, i simplement obeir els lideratges ancorats en el passat, i basats en que aquesta església, que es un dels poders fàctics de la societat, tot hi la independència que pregonen.

Es xocant el suport recent com diu la coordinadora al referèndum proper del Sudan, i ara quan es tracta de Catalunya, i com mana les institucions ràncies o el nacionalisme espanyol mes arcaic, res te a veure amb la resta del planeta, i nosaltres suposo per ordre divina, estem condemnats a no ser com la resta de la humanitat, sense dret a decidir res, i amb el llast espanyol pels segles dels segles.

Crec que faria be aquesta organització religiosa a apropar-se al poble, i no a rebutjar-lo, i sense por a les divisions, ja que això se’n diu diversitat d’opinions, i en democràcia es perfectament normal, altrament es imposició, i una falsa uniformitat que lliga perfectament amb els seus paràmetres dictatorials.

 

 

 

L?IEC AMB DIGNITAT I EL LLULL PERD LA DIGNITAT

General

L’Institut d’Estudis Catalans, ha denunciat que la involució política espanyola posa en perill el nostre futur com a poble, i defensa que cada territori de la nació catalana te el dret de decidir de quin estat vol formar part, ja que en un marc polític democràtic, ningú pot decidir quina es la nació dels altres. Per altra banda el prestigiós premi literari Ramon Llull, el més ben dotat econòmicament del país, i enguany entregat a Mallorca, ha mostrat amb cruesa la indignitat de premiar una escriptora, què els últims anys s’ha caracteritzat pels atacs a la nostra llengua, tot un desgavell que enllaça amb d’altres que no fan res més que confirmar la pèrdua d’identitat d’un poble, sota el domini d’un altre.

Efectivament, la prestigiosa institució denuncia els nombrosos mitjans que fomenten la catalanofòbia, i les pressions per una homogeneïtzació lingüística i cultural, contraria als tractats internacionals. Reclamant el reconeixement igualitari en el marc de la Unió Europea i de les Nacions Unides, també no entorpir el dret inalienable de decidir el nostre futur. Recorda que ens assisteixen els principis universals de la justícia, i el dret a reclamar amb força el dret a l’autodeterminació, i ho trasllada als polítics actuals per actuar amb conseqüència, i capgirar la tendència de l’estat espanyol ha acabar amb la nostra cultura, i atacar constantment la nostra identitat. La poca dignitat no te límits, i el prestigiós premi Ramon Llull es entregat Núria Amat, una escriptora de Barcelona sempre en castellà, i que ara tot just escriu la primera obra en català. Aquest personatge va signar “El manifiesto por la lengua comun”, que recordo s’oposava a la normalització del Català a la nostra terra, i a la immersió lingüística, apart de fer campanya per assistir a la Fira de Frankfurt amb la delegació catalana escrivint en castellà. Ha fet declaracions tant esperpèntiques, com la de la imposició del català,  comparant-lo en l’època del nazisme, i denunciar la utilització ideològica de la llengua.

 

Cal donar l’enhorabona perquè aquesta institució tant  important a la cultura catalana, hagi reclamat clarament el que el sentit comú, i la dignitat reclamen per Catalunya abans no sigui massa tard, cal que noves entitats, i persones importants mostrin la seva posició favorable a l’estat propi, per seguir pressionant a la nostra poruca classe política. Tenen tota la raó quan diuen que la llei internacional ens empara, i no podem renunciar als drets adquirits, denuncia en aquest cas en l’àmbit cultural i de llengua, que si no volem veure com es mor lentament fins la seva desaparició, fa falta un estat que la protegeixi com fan tots els estats del món. Els atacs des de l’estat espanyol no afluixaran, i amb la sentencia del TC a la mà, tenen tots els números per anar retallant i modificant la nostra identitat fins l’assimilació total. Aquesta espurna de dignitat, esta en contraposició a donar el premi Llull a una escriptora  amb una actitud xenòfoba contra la nostra llengua, no tants sols hauria de comptar la qualitat de l’obra, sinó la defensa de la nostra cultura, i en aquest cas la Núria Amat evidentment no es mereix cap premi, va signar un manifest que simplement validava la imposició de la llengua castellana per decret, i pretenia deixar amb una anècdota folklòrica el català al nostre territori, un manifest feixista i xenòfob amb la nostra llengua, apart pretenia representar la literatura catalana amb un idioma que curiosament no era el català, suposo que a cap lloc del món hi podria haver una ocurrència així, ja que una literatura la defineix el seu idioma bàsicament, aquí i a la Xina popular com deia aquell, i s’ha passat la seva trajectòria criticant una suposada imposició del català a Catalunya, qualificant-ho de nazisme, curiosament no ho ha fet amb el Castellà a Espanya, el francès a França, o l’anglès a Anglaterra, per posar uns exemples, i no ho ha fet, perquè el llenguatge propi d’un territori no s’imposa, simplement es el que es, i per molt que li dolgui a aquest personatge, a Catalunya ja una llengua mil·lenària i pròpia que es la nostra.

 

El colonialisme porta aquestes coses, homenatjar un franquista com en Samaranch, amb tots els honors al Palau de la Generalitat el dia de la seva mort, donar creus de Sant Jordi a personatges bel·ligerants amb Catalunya, o posar conselleres de Justícia com l’actual, que trobava delictiu el dret a decidir democràticament i pacíficament en una urna el futur d’un poble.  Son punts negres d’una nació que no viu en llibertat, i que moltes vegades oblida que  nomes depèn de la mateixa  arribar-hi.

 

 

LA CONSULTA DE L?ABRIL SEMBLA QUE MOLESTA

General

Fa pocs dies en Jordi Pujol va apostar per la cruïlla per Catalunya, d’independència o rendició, i per la falta d’arguments per defensar aquesta unió malaltissa amb Espanya, al cap de pocs dies tant en Mas primer, com ara l’expresident, no deixen clar si el 10 d’abril exerciran el seu dret democràtic a la consulta per la independència a la capital catalana, i mostra la seva disconformitat amb la data triada, un mes abans que les municipals, i es pregunta que busquen els organitzadors, amb una pregunta francament fora de lloc.

 

En Pujol per un costat segueix amb el seu canvi cap a postulats independentistes, i crides a rebutjar la imposició espanyola, i ara critica la idoneïtat de la data escollida per la consulta, que no considera positiva a un mes de les eleccions municipals, deixa sense aclarir si anirà a votar, i afirma que ha fet arribar la seva disconformitat aquí corresponia, i es fa la pregunta abans esmentada. Per altra banda el govern ha rectificat, i finalment cedirà urnes per la celebració de la consulta o les consultes pendents, superant la postura que la llei impedia cedir urnes per aquest esdeveniment, i veient que no hi ha cap normativa que ho prohibeixi expressament. A Europa, Oriol Junqueras ha demanat que es doni suport a la nou estat de Sudan del Sud, i que el dret a l’autodeterminació s’està mostrant una eina fonamental per resoldre conflictes politics, i que comencin a fer lloc per nous estats com Catalunya. Ja al Parlament, Solidaritat ha presentat la seva proposta de llei per assolir l’estat propi amb una negociació internacional, i el suport del Parlament català.

 

La  pregunta de Pujol, el fa caure amb les velles contradiccions que ja semblaven superades, però  que es mantenen com a signe d’identitat permanent , que vol dir que busquen, un cop teoritzat, analitzat el nostre mal, i aportat quina es la recepta, aquesta tard o d’hora s’ha d’aplicar, ja que el malalt no es guareix amb la informació de la seva malaltia, sinó administrant la seva teràpia. No podem estar molts anys més a la UCI com a  país, ja que se’ns morirà a les mans, i ja no hi haurà res a fer. El procés de les consultes ha estat un autèntic malson per tots aquests  del vull però no vull per no molestar, la comunitat internacional n’ha fet un gran reso, i des d’Arenys s’ha recorregut un camí amb encerts i errades, que ara ha de culminar  a la capital catalana i la resta de municipis que falten, i poder avaluar els resultats globals amb dades reals que ningú podrà refusar, alhora que han creat i enfortit la nostra consciència nacional, i l’aprofundiment simple de la democràcia,  precisament això es el que volen, anar a votar es una qüestió de responsabilitat individual, i no de dates oportunes o menys oportunes. Es perfectament compatible la consulta amb una qüestió nacional, i al cap d’un mes el govern dels municipis, una qüestió de partits i poder local. Aquesta deshinbició pel projecte independentista que molesta hi molt, fa prendre decisions ridícules com no cedir urnes des del govern, que desprès han de ser rectificades, ja que les urnes son els instruments per la democràcia, i per tant no hi pot haver cap llei que en veti el seu us. Bona feina de l’Oriol Junqueras, amb aquesta internacionalització de la nostra causa, que tanta por fa als amics de la nostra submissió per sempre, igualment la proposta de Solidaritat, deixant de banda l’efecte publicitari, es un compromís que s’ha de dur a terme amb normalitat, igual que molts accepten amb normalitat retallades de tot tipus per no deixar de validar el nostre espoli de per vida, també es perfectament normal abordar solucions definitives per sortir de la crisi, i d’un futur que al costat de l’estat espanyol no ens depara res de bo.

 

Segurament en Pujol no ho trobaria oportú tot això, però les paraules se les endu el vent, i els fets son els que marquen les diferències, per tant en contraposició a totes les politiques basades en la submissió, hi ha d’haver l’aposta per trencar aquesta dependència nociva, i aquest debat ja normal en qualsevol àmbit.

 

 

LA FORÇA DE LA GENT NO TE ATURADOR

General

Aquests dies a Egipte, tenim un exemple clar de com es pot posar contra les cordes a un Dictador, que porta 30 anys manant amb ma de ferro, i passant per damunt de les normes més bàsiques de convivència i democràcia. En Hosni Mubarak, davant la sortida al carrer de la població, i la paralització del país, ha hagut d’admetre de moment que no es presentarà a la reelecció al proper setembre en unes noves eleccions manipulades i dirigides, que te previst aquest país, però evidentment la ciutadania espera la seva dimissió,  i instaurar per fi una democràcia moderna a aquest històric territori.

Mubarak es un polític i militar, que governa el país des de 1981 succeint al president assassinat anterior, en les diferents eleccions posteriors va obtenir la victòria, encara que van ser boicotejades per la oposició, en gran part il·legalitzada, i en la majoria de casos sense candidats a la presidència. Internacionalment mante equilibris difícils entre Israel i Estats Units, i manté el control de la premsa i els mitjans, tot hi que la seva imatge s’ha anat deteriorant amb diversos casos de corrupció, i mesures que provocaren descontent al país. Els últims anys ha maquillat alguna reforma democràtica, però els partits opositors segueixen sent il·legals. A partir del 25 de gener les manifestacions pro-democràcia, han inundat el país, i han demanat la dimissió presidencial. L’exèrcit no ha intervingut, sobretot en les multitudinàries manifestacions al Caire i Alexandria, i que han anunciat que no pensen marxar fins que Mubarak plegui, aquest ofereix reformes constitucionals i no presentar-se a la reelecció, cosa que es rebutjada per la multitud, i que es validada per l’exèrcit, que ha dit defensar el dret d’expressió de la gent.

 

Aquesta es la situació que provisionalment viu el país, un dictador que porta 30 anys al poder, i una població que ja ha dit prou, i ha decidit sortir al carrer en massa, i no marxar fins que el dirigent entengui que nomes li queda la solució de marxar, i no de mesures per entretenir al personal, i deixar que aquest país entri en una nova etapa de pau i democràcia. Com deia la força de la gent no te aturador possible, i l’exèrcit així ho ha entès, la gran massa pot ser manipulada, però si te clar l’objectiu, no hi ha cap llei que la pugui aturar. Malauradament a l’estat espanyol, ja se que en un altre context, i diferents personatges, i situacions, la població va viure atemorida fins que el sanguinari dictador va morir al llit, i nomenant els seu successor, i els seus col·laboradors dirigint la famosa transició, es una prova més de la repressió tant dura viscuda, que avui en dia, 30 anys desprès, cap culpable ha passat per la justícia, i segueix sent un tema tabú.  De totes maneres aquesta gent em recorda la revolució taronja que es va produir a Ucraïna, fa uns anys amb el frau electoral, i que va aconseguir tornar a repetir les eleccions.  A Catalunya, i degut al nostre caràcter poc valent i arriscat, i perquè no dir-ho acomodat, no s’ha sortit al carrer en massa, tot hi la quantitat de greuges que estant enfonsant el país, tant sols el 10 de juliol passat, diuen que al voltant d’un milió de persones, la majoria cridava independència, però se’ns dubte s’ha demostrat que eren paraules buides, ja que la comtessa electoral ha dictat sentencia, i per suposat la majoria d’aquestes van netejar les seves consciencies, però poques estaven disposades a fer cap sacrifici pel que reclamaven.

 

En definitiva, i en qualsevol lloc del món, la ciutadania te la paraula, i si s’ho proposa pot canviar les coses, el problema es la gran massa que ni tant sols es conscient del que li afecten els greuges que rep diàriament, i per tant si no hi ha problema, tampoc hi ha reacció, la manipulació informativa es poder, i aquesta pot fer variar el rumb amb un obrir i tancar d’ulls.

 

 

ELS DELIRIS DE FERNANDEZ DIAZ

General

La retirada de l’estàtua franquista de la Victòria, ha deixat Barcelona més lliure de records de la dictadura franquista, encara que alguns nostàlgics com el regidor popular a l’Ajuntament de la ciutat comtal, proposen un substitut en el lloc buit que ara ha quedat, amb la figura del Rei Joan Carles de Borbó, i faran la petició formal per la seva construcció, seguint aquesta sèrie de deliris que no respecten la identitat del país, ni la democràcia real que voldríem.

Primer es van preocupar perquè a Barcelona la Roja es pogués veure en pantalles gegants, cosa que no recordo per exemple en partits de la selecció catalana o d’altres esdeveniments, tot seguit van demanar la exhibició del trofeu del Mundial a l’Ajuntament i a altres localitats, com a símbol d’aquesta unitat imposada que volen per sempre. Ara demanen aquest monument amb personatges segons diuen de l’alçada del que signifiquen, i vol deixar de banda revisionistes i optar pel present. Ni franquisme, ni república, mi memòries històriques, ni amnèsies selectives, un reconeixement de la historia no de la memòria històrica, i per tant el Rei pels seus valors de democràcia i convivència es ideal. Precisament el president català,  ha rendit visita al monarca, i li ha exposat la seva idea de nou pacte fiscal, i el pla per estabilitzar  les finances de la Generalitat que son estructurals, alhora ha denunciat que l’anticatalanisme segueix venen a l’Estat.

 

Els deliris nacionalistes i rancis espanyols d’aquest regidor popular no tenen límit, la seva croada perquè tots ens identifiquéssim amb la Roja, sabent que la realitat aquí no es la mateixa que Valladolid per posar un cas, encara que ell ho deu veure igual, i que era una provocació, i que de fet els índexs de gent amb celebracions marca clarament les diferències, que ell evidentment vol ignorar, amb la seva tasca d’assimilació, el tour de la copa del món, volent barrejar política i esport, una cosa criticable quan ho fa qui no els interessa, i ara, desprès de més de 30 anys de la mort del dictador, i de suposada democràcia amb una anormalitat absoluta, encara hi havia aquest monument a la victòria del feixisme, i ens diu que simplement i tal com ha fet l’estat des de la mal anomenada transició, esborrem el passat i la historia, cosa que evidentment forma una identitat, i es un be preuat, i posem segons ell un exemple de democràcia i convivència com el Borbó. Suposo que deu oblidar que aquesta família  el que ha fet a les terres catalanes des de fa 300 anys, que segurament també deu voler que ho oblidem, i posa un exemple democràtic, un personatge nomenat pel dictador, i imposat a les sagrades escriptures de la Constitució, oblidant que el règim legal abans del cop d’estat militar era una República, això per ell es un exemple de democràcia, i també ens parla de convivència, la que condemna un territori a un espoli i un menyspreu constant per afavorir la resta, i el que pronuncia frases com “el castellano nunca fue lengua de imposición”, en una clara mostra del seu tarannà i cinisme, o el que amb la seva funció de relacions internacionals mana callar un dirigent d’un altre estat sobirà.  Aquest es el personatge que se suposa vol homenatjar el dirigent popular, i el qual hem de donar les gracies  per la pèrdua de les nostres llibertats entre moltes altres coses.

 

En Fernandez Diaz sembla que encara no sap on viu, i pretén imposar una realitat feta per ell com si fos la realitat, i per si fos poc el seu tarannà democràtic, es demostra amb el seu posicionament contrari a la celebració de les consultes, tot un exemple del que n’ha sortit de la falsa transició espanyola, molt allunyat de qualsevol estàndard democràtic europeu.