ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ACAMPADES PER LA CARA I L?ESPOLI INVISIBLE

General

A l’acampada dels indignats de Barcelona, es va votar en assemblea la retirada i finalització de la mateixa, però la veritat es que nomes un 20% han fet cas, i la resta segueixen una ocupació pública que ja no porta enlloc. Per altra banda un grup de doctors en economia i professors universitaris, ha presentat un llibre on s’analitza els efectes econòmics d’un procés cap a la independència catalana, desmentint molts arguments interessats, i posant l’ull al terrible espoli fiscal que patim, i que sembla invisible, ja que tots els nostres partidets donen per fet que entra dins la normalitat.

Aquest divendres es va decidir desmuntar el campament, i es va donar el marge del cap de setmana per fer-ho possible, però de moment l’aspecte gairebé es el mateix, i tot segueix al seu lloc, i molts sembla que estan determinats a seguir-hi de manera indefinida, tot hi la decisió assembleària.  Per altra banda, en aquest llibre que esmentava s’analitza un possible boicot espanyol, que en tot cas seria menys greu que l’espoli que patim, i arriben a la conclusió que apart d’això, no hi haurà altres conseqüències per l’economia, i institucions catalanes, que seguiran sent obertes, i integrades a la Unió Europea, i integrada a l’euro. El llibre titulat “Sense Espanya”, i escrit per Modest Guinjoan, Xavier Cuadras. Distingeixen entre els boicots personals, i els de les empreses, el primer es emocional i limitat en el temps i sense gaire repercussió real, com el boicot del cava amb un impacte molt moderat en el seu dia, per les empreses seria molt menor, ja que la dependència econòmica catalana de l’espanyola s’ha anat reduint, i per altra banda les empreses prenen decisions racionals, i no pagaran més si no hi ha grans raons per justificar-ho. Com exemple si el boicot fos d’un 40% dels consumidors, i del 20% d’empreses, el descens del PIB seria d’un 4%, i hores d’ara el dèficit fiscal es d’un 10%, per tant el balanç seria molt positiu.

Crec que els indignats estant superant uns límits que poc tenen a veure amb les reivindicacions positives del primer moment, sobre la falsedat del sistema polític i econòmic que vivim, ara i desprès d’haver votat el desallotjament, sembla que alguns no volen fer cas ni a les pròpies decisions democràtiques del moviment, que te que trobar nous canals per expressar-se, i estan ocupant un espai públic cada cop menys ideològic, i cada cop més pervertit el missatge i la imatge davant la societat. A la llarga no pot acabar massa be la cosa, i haurien d’entendre que  tot comença i acaba, i aquesta etapa arriba a la seva fi, i toca fer propostes per altres canals i nous projectes que no envaeixin els drets de la resta de ciutadania. La idea principal es bona, però la forma també es important, i no donar arguments al sistema per actuar, i desvirtuar el que es important del despertar d’una porció de la societat. Pel que fa al llibre, desmunta la gran teoria espanyola de la davallada econòmica pels boicots espanyols a Catalunya, cosa que de ser veritat, primer confirma el tarannà tant poc democràtic de l’estat espanyol, que contra tota lògica reaccionaria tant lamentablement a la decisió democràtica d’una societat, i per altra banda amb l’exemple posat al llibre es pot comprovar com les hipotètiques pèrdues d’una economia catalana, cada com més internacionalitzada, i per tant menys dependent, res tenen a veure amb l’espoli fiscal que ara patim, i que fetes les sumes i restes no hi ha color entre un 4% de pèrdues, i un robatori d’un 10% de la nostra economia, i que sembla el govern català ignora, i ho considera amb tota la normalitat, com la gran part de l’oposició, en una posició indignant, i que tard o d’hora ha de fer aixecar el poble demanant dignitat als seus dirigents, i no retallades per voler mirar cap un altre costat.

En definitiva, nous arguments favorables a la independència, i que tothom hauria de veure com l’única sortida possible, i nous reptes per un moviment que s’acabarà desvirtuant per culpa d’una part ,que res te a veure amb la idea original.

 

 

RUBALCABA, BONET I BARBERÀ JUGUEN PER QUI LA DIU MÉS GROSSA

General

Aquests tres personatges, sembla que o be no han entès res, cosa que no em crec, o ens prenen per uns autèntics estúpids, cosa que ja s’acostaria més a la realitat. Rubalcaba en la seva visita al PSOE català, no entén els pactes entre convergents i populars, els quals els fa responsable de la catalanofòbia, en Carles Bonet per Esquerra, defensa un tercer tripartit, i un partit republicà clarament socialdemòcrata, obviant la realitat d’aquest partit. Per últim l’alcaldessa de València, la popular Rita Barberà en el seu sisè mandat fa un discurs de dignitat, i regeneració democràtica. Deu ser un concurs de fer veure qui la diu més grossa.

El vicepresident espanyol i candidat del PSOE a les properes eleccions, ha visitat  la seu de la filial socialista a Catalunya, i ha mostrat la seva perplexitat pel fet que un partit català com CIU oblidi que el PP es genuïnament anticatalà, i símbol de la catalanofòbia més atroç. També ha parlat de no voler interferir en el debat intern del PSC sobre tenir grup propi a Madrid, ja que cal respectar la seva autonomia, encara que ha dit ja es coneix la seva opinió contraria. Respecte a Bildu, i el seu èxit electoral, esperava arribar a pactes amb altres formacions, i poder frenar els seu ascens. Pel que fa a Carles Bonet, possible candidat a la presidència d’Esquerra, proposa reformular el partit perquè sigui un referent socialdemòcrata també per els federalistes, i aposta clarament per un tercer tripartit, i buscar aquesta formula com en mes llocs millor, posant com exemple el grup d’entesa al senat que s’hauria de traslladar al Congrés. La seva valoració de l’enfonsament, es per no mostra una imatge solida a l’electorat, i que quan la principal preocupació ciutadana es la crisi, es dediquessin a impulsar consultes sobiranistes. Per últim Rita Barberà escollida alcaldessa de València per sisena vegada, ha instat a la classe política a la regeneració de la vida pública, encara que rebutjant la falta de respecte, i ha reclamat la dignitat de la política.

Aquests personatges mostren un cinisme compulsiu fora de mida, en Rubalcaba diu no entendre el pacte amb els populars, amb la vella tàctica del poli bo i el poli dolent, i els acusa de tots els actes de xenofòbia contra Catalunya, llàstima que obvia que ells porten anys exactament amb la mateixa tàctica, que tants rèdits donen per les Espanyes, i no diu res de les promeses i incompliments del seu govern amb Catalunya, una rere l’altre, i el maltracte i ofec econòmic en matèria d’inversions i infraestructures, per no parlar de la cultura o la llengua catalana, igual de menyspreada per un que per l’altre, i sobretot una falta de lleialtat institucional total, amb el tema estatutari o totes les lleis que s’han derivat com el mateix fons de compensació, crec que hores d’ara tothom pot entendre que son la mateixa cosa, i igual de nocius pel territori català, pel que fa al grup propi, ja no enganyen a ningú, la indignitat dels seus 25 diputats votant sistemàticament contra Catalunya ja no te perdó, i  han demostrat sobradament que el seu interès principal no es el territori que representen, i la seva lenta baixada cada cop més acusada així ho demostra. Pel que fa a Bildu, suposo que es refereix als pactes entre populars i socialistes que han propiciat un dels fraus electorals més grans de la historia, aquestes son les tesis democràtiques d’aquest personatge que tots coneixem prou be. En Carles Bonet sembla que no vol o no pot enterar-se de res, i dona validesa a una aposta per un tercer tripartit, i no en te prou que utilitza les típiques receptes del nacionalisme espanyol, que prioritza la crisi a qualsevol qüestió nacional català, com si una no fos la solució de l’altre, suposo que nomes li falta demanar el carnet del PSOE on si trobaria molt més a gust, ja que en un partit independentista on es dona suport a unes consultes democràtiques no sembla siguin del seu agèrat. Com he dit sempre millor que trií l’original que la copia barata en que s’ha convertit el partit república, renunciant a tots els seus principis a canvi del poder. Un altre personatge desorientat o interessat que segueix a la seva realitat virtual.  Per últim que la Rita Barbarà parli de regeneració democràtica, es un insult a qualsevol principi democràtic, i una presa de pel constant, 6 legislatures amb el tarannà ranci popular son l’antítesi de qualsevol dignitat i sobretot honestedat, on a València sembla fa riure.

En definitiva, tres personatges que els uneix el cinisme de les seves reflexions, i que evidentment s’han de desemmascarar per conservar la dignitat de tots.

 

 

 

 

LA GRAN ENSARRONADA DE RODALIES I LES SENTÈNCIES A LA CARTA

General

La gran cortina de fum que es el traspàs de Rodalies, negociat pel tripartit, va oferir el magnífic acord que permet Catalunya decidir els horaris dels trens i poca cosa més, fins hi tot el que es donava per fet, com era el possible canvi d’operador pel 2012, ha estat ràpidament negat pel govern espanyol, i ha mostrat la gran ensarronada a la part catalana. Per altra banda, es curiós com dos tribunals diferents tracten la xenofòbia i el nazisme de diferent manera, i les dues parts es poden considerar victorioses, veure per creure.

 

El Conseller Recoder va insinuar que a partir del 2012 una part del servei de Rodalies, podria optar per una operadora diferent a Renfe, ràpidament l’anomena’t virrei Morlan, que va residir a Catalunya en el temps dels desgavells de rodalies, avisa que la norma no permet canviar d’operador, i ho veu inviable aquesta legislatura, ja que la llei del sector impedeix a cap altre operador el servei que no sigui Renfe. Explica que el Parlament Europeu ha trigat més del previst a posar-se d’acord sobre la legislació d’alliberar el transport ferroviari, i que aquest es el camí a seguir, encara que es mostra contrari al canvi, ja que llavors el criteri nomes es el negoci. Per la part catalana s’aferren al text acordat en el traspàs, i a exemples com Regne Unit, Alemanya, Dinamarca o Suècia, que ja han fet el pas sense cap trauma. La realitat es que no es te poder sobre la xarxa, les estacions, trens ni vies, per tant nomes queda la gestió del servei amb preus i horaris dels bitllets, i patint la manca d’inversions. Per la seva part el Suprem condemna una associació de Madrid per promoure l’odi als jueus, dies desprès d’absoldre els neonazis de la llibreria Kalki de Barcelona.  La primera condemna fins a dos anys de presó per promoure la discriminació per raó d’ideologia, religió o creença, i la revista que editaven era clarament neonazi. La segona no considera un delicte difondre idees del genocidi, llevat hi hagi incitació a l’odi, arribant així a un contrasentit.

Una presa de pel consentida i amb majúscules el tema de rodalies, les famoses comissions bilaterals van a arribar a acords patètics com aquests, que tant sols i virtualment acceptaven traspassos sense cap sentit, ja que gestionar horaris i preus no es cap traspàs, ni atorga cap poder sobre el servei de rodalies, fins hi tot la lletra petita per canviar d’operador ha quedat amb un no res, ja que amb l’excusa de la legislació europea que havia de canviar, no s’han fet les modificacions estatals necessàries, i ni es preveuen, apart es mostra contrari, ja que llavors amb tot el cinisme nomes val la part de rendibilitat, cosa que xoca amb l’estructura radial espanyola sense solta ni volta, i amb molts trams deficitaris i esperpèntics.  De totes maneres, no anomena varis estats que ja han liberalitzat el servei abans de la normativa europea, es un cas clar d’engany premeditat a Catalunya, com es pràctica habitual, caldria donar les gracies al tripartit per aquest nou gran servei al territori.

Per altra banda, que dues sentències del mateix tema siguin contradictòries, ja es esperpèntic, però quan es tracta de condemnar la xenofòbia, en aquest cas expressada pel nazisme no hi pot haver ambigüitats possibles, amb incitació o sense, no es pot promocionar i publicitar aquesta barbàrie, i xacra de la humanitat impunement, ja límits que no es poden creuar, de totes maneres en estats on el dictador sanguinari amb 40 anys de morts, i crueltat a la seva esquena, es definit pels seus diccionaris com es fa, i mai hi ha hagut cap culpable condemnat, en una època que gairebé no se’n pot parlar, qualsevol cosa es possible, i més quan partit com la Falange o Alianza Nacional d’aquest tipus d’ideologies son perfectament legals, es el que te les mancances democràtiques.

LA XENOFÒBIA DE CAMPS I LA VERGONYA DEL PRESSUPOST

General

La majoria del poble valencià, com a mínim els que van anar a votar, suposo veuen acomplerts els seus desitjos de veure com actua un govern amb clares mancances democràtiques, i on la persecució del català segueix sent un dels seus cavalls de batalla, ara  fixats en el sistema educatiu, i com es habitual l’eliminació d’una llengua perseguida, i per altra banda el desallotjament dels indignats amb violència, i recordant les imatges de la dictadura que se’ns dubte enyoren. En un altra historia, al Parlament Solidaritat ha presentat esmena a la totalitat als pressupostos de les retallades convergents, i alhora presenta una proposta alternativa basada en un estat propi, i on els números evidentment poden fer posar vermell a més d’un.

La supressió de les línies en valencià a l’ensenyament d’aquest territori, es el primer regal del govern presidit per Camps al seu poble, sense cap mena de diàleg, i amb un clar perjudici per les 230 mil famílies que escolaritzen els seus fills en català, que  veuen com amb l’excusa de les tres llengües (castellà, anglès i valencià), aquesta última  es sacrificada sense escrúpols amb una nova mostra de xenofòbia lingüística. El cas es que sota la falsa doble línia existent entre català i castellà existents, el nou decret amb clara imitació de Galícia també governada pels populars, i intentant frenar la demanda creixent en català, i a la practica introdueix assignatures obligatòries en castellà el que ara era la línia catalana, i amb l’excusa de l’anglès impedir que algun valencià pugui exercir els seus estudis amb normalitat amb català, es un autèntic genocidi lingüístic. Per altra banda, el tarannà d’aquests personatges ha quedat reflectit amb l’actuació policial contra els indignats que es manifestaven pacíficament davant la seu parlamentaria, amb imatges dignes d’altres règims de mal record. Per altra banda, Solidaritat presenta un pressupost alternatiu sense espoli, i amb un augment d’ingressos del 91%, 42 mil milions d’euros, i un increment de despesa naturalment que podria donar un superàvit d’un 5%, convertint les finances catalanes entre les mes sanejades d’Europa, i les inversions per departaments augmentarien espectacularment.

 

Realment, l’obsessió malaltissa del govern popular valencià per destruir per complet la seva identitat, i en particular la llengua catalana, no sembla tenir límits, volen una substitució plena en clau espanyola, i no dubten en eliminar qualsevol obstacle amb l’ajuda d’un estat amb greus mancances democràtiques, que tot el que sigui afeblir a les nacions que te sota el seu control ja li esta bé.  Primer ha estat una eliminació de TV3, un mitjà que podia portar una visió diferent al pensament únic que pregonen, i que ni una iniciativa popular multitudinària va poder fer enrere, ja que el govern socialista va acabar de fer la feina bruta, rebutjant el tema, son com dues gotes d’aigua. Ara no n’han tingut prou, i desprès d’un seguit de despropòsits per posar una llengua inventada diferent a la catalana a cop d’actuacions esperpèntiques, ara toca la segona part, que es eliminar-la de l’ensenyament, per aconseguir l’únic objectiu que volien aconseguir, que no es altra que imposar la llengua castellana, com a única i sense rivals.  A cop de decret, i sense cap tipus de consulta, deixen a una part creixent any a any de la població fora de cursa, i així culminar aquest genocidi sense nom, que curiosament la majoria dels votants valencians avalen amb el seu vot, es una paranoia digne d’estudi. Els seus mètodes amb els que protesten contra el regim, els hem vist aquests dies, i no s’allunyen gaire dels que utilitzava el regim dictatorial per dispersar qualsevol discrepància, això si tenen la gran barra i cinisme, de voler portar en el seu programa electoral, poder condemnar als polítics corruptes, se’ns dubte amb el president valencià, en tenen un gran exemple.

 

Per la seva banda Solidaritat, en aquest cas ha fet molt be de no avalar aquests pressupostos restrictius, i de retallades socials, bàsicament per un motiu, deixant de banda la crisi, que es avalar el nostre espoli fiscal amb l’estat, aquesta actitud que amb la crisi mundial ha arribat al límit mereix denunciar aquesta indignitat, i mostrar quins serien els números  gestionant els nostres propis recursos, i sent solidaris amb qui vulguem i amb la quantitat que decidim. Els sacrificis s’han de fer quan no toca altra remei, i totes les solucions estant esgotades, en aquest cas tenim el problema localitzat, i l’única solució que tant sols depèn de nosaltres, un altre cas de paranoia inexplicable, i de flagel·lació voluntària difícil d’explicar.

 

 

INDEPENDÈNCIA: SI O NO EN EL CEO I PRIMERA PARADA WESMINSTER

General

Una proposta al Parlament d’Esquerra, ha obtingut el suport majoritari amb CIU, Iniciativa i Solidaritat, per tal de que el Centre d’Estudis d’Opinió amb la seva enquesta oficial, pregunti directament pel suport a un referèndum d’independència, i no la pregunta esbiaixada i disfressada que hi havia fins ara. Per altra banda, el proper dilluns un grup de catalans farà una acte d’agraïment als parlamentaris anglesos, que van fer una moció en aquesta vella cambra en favor dels drets dels catalans, desautoritzats greument amb l’afer de l’estatut, i que han ajudat a internacionalitzar el conflicte català amb l’estat espanyol.

 

La pregunta que es feia abans al CEO, era una manera de donar mil interpretacions a les respostes i mantenir aquesta ambigüitat del que no vol saber la realitat, un estat federal, autonomia, regió i estat propi eren les opcions, i les sumes i restes eren moltes i variades. El vot negatiu de PP, PSOE-C i Ciudadanos marca clarament els dèficits democràtics d’aquests partits que senzillament no volen sentir l’opinió de la gent ,dels temes que no els interessen. Caldrà estar atents als resultats, i veure si es confirma aquest empat, o fins hi tot la via favorable a l’estat propi. Per altra banda una iniciativa catalana donarà les gracies i entregarà les adhesions recollides als diputats que han mostrat el nostre problema en la seva cambra, tal com rememoren els fets entre 1705 a 1714 de  mal record per nosaltres, i on es van perdre les llibertats del nostre poble.

 

 

 

El 20 de juny del 1705, a la ciutat de Gènova, els comissionats catalans Domènec Perera i Antoni de Peguera i l’enviat de la reina Anna d’Anglaterra, Mitford Crowe, van signar un pacte pel qual la corona anglesa prometia “la seva garantia perpètua per a assegurar els privilegis i lleis del Principat”, en moments en què la nació catalana lluitava contra els exèrcits espanyol i francès per salvaguardar la seva llibertat i el seu sistema constitucional, que va ser finalment suprimit pels decrets de Nova Planta. La corona anglesa, malauradament, no va complir el seu compromís i deixà el poble català a la seva mercè en manifesta inferioritat davant dels ocupants. Ja el mateix 1714 diputats anglesos van fer sentir la seva protesta pel que s’anomenà “el cas dels catalans”.

El 14 de juliol de l’any 2010, catorze diputats al Parlament de Westminster representants dels pobles del País de Gal·les, Escòcia, Irlanda del Nord i Anglaterra, van presentar una moció perquè el Parlament britànic aprovés un acord de suport al dret de Catalunya de decidir el seu propi futur i esdevenir un poble lliure entre els pobles lliures de la terra.

Com a mostra de reconeixement i d’estima s’ha endegat una campanya de recollida d’adhesions que farem arribar personalment als diputats britànics. Les adhesions poden fer-se a través d’aquesta pàgina web casdelscatalans.cat.

Per això convidem tothom a adherir-se al manifest adjunt i fer-lo extensiu a totes aquelles persones que vulguin manifestar el seu agraïment pel suport rebut que, ben segur, suposarà l’inici d’una nova etapa que ha de cloure amb el reconeixement internacional de la nació catalana. A aquest efecte el dilluns 13 de juny a la tarda tothom que ho desitgi podrà participar en l’expedició que es farà a Londres per al lliurament als diputats del Parlament de Westminster de les adhesions obtingudes.

 

 

Als membres de la cambra dels comuns
del Parlament Britànic

IL·LUSTRES SENYORS,

Williams, Hywel

Llwyd, Elfyn

Edwards, Jonathan

Wishart, Pete

MacNeil, Angus

Weir, Mike

Lucas, Caroline

Hosie, Stewart

Whiteford, Eilidh

George, Andrew

Hancock, Mike

McDonnell, John

Durkan, Mark

Hemming, John

Il·lustres Senyors Diputats,

Els Diputats, els altres càrrecs electes, les entitats i els particulars sotasignats, reconeixem l’alta significació de la Moció que vau presentar el dia 14 de juliol de 2010, el text de la qual és el següent:

«Aquesta Cambra constata que més d’un milió de persones varen assistir a la protesta de Barcelona del 10 de juliol de 2010 a favor dels drets de Catalunya; acull amb satisfacció la continuïtat del debat sobre la constitució de Catalunya; accepta que Catalunya és una nació; reconeix que els resultats de les consultes sobre la independència han obtingut una majoria favorable; mostra la preocupació pel fet que la voluntat democràtica del poble de Catalunya expressada al referèndum del 2006 sobre l’Estatut d’Autonomia fou desautoritzada pel poder judicial de Madrid en sentència de juny de 2010; fa palesa la seva afegida preocupació de que futurs desenvolupaments constitucionals a Catalunya que tinguin lloc amb el suport del govern i el poble de Catalunya topin amb revisions judicials per part d’organitzacions que no són neutrals ni independents; i reclama que l’Estatut del 2006 sigui dut a terme tal com fou referendat a les urnes i que es reconegui als residents de Catalunya el dret a determinar democràticament el seu propi futur.»

Us manifestem el nostre profund agraïment per aquesta vostra actuació que valorem com una mostra de la solidaritat de les nacions d’Anglaterra, d’Escòcia, de Gal·les i d’Irlanda envers la nació catalana, i com un exemple per a una Unió Europea que desitgem que esdevingui una veritable unió de pobles lliures.

GRÀCIES, THANK YOU, DIOLCH

ELS PACTES MUNICIPALS I LA REALITAT EUROPEA

General

Aquesta setmana s’acabaran de definir els pactes dels governs locals a totes les poblacions catalanes, i assistim a un festival de demagògia digne d’estudi, que si donar suport a la llista més votada, que evitar partits amb reclams de xenofòbia, pactes nacionals o locals,  o antinatura, com els que hem descobert avui entre Reagrupament i PSOE-C a Tremp. Per altra banda,  ha quedat demostrat que el viatge de Mas al President de l’Eurocambra, ha tingut un efecte invisible, més o menys com Catalunya dins el context europeu.

El mapa municipal es te que completar, i els casos son diversos, la negativa socialista als pressupostos de la Generalitat sembla que ha evitat alguna sociovergencia local, trobem casos com El Vendrell on CIU espera els vots de Plataforma per Catalunya per governar, i arrabassar l’alcaldia a la força socialista més votada, a Badalona sembla que el discurs xenòfob del popular Albiol que li va proporcionar una victòria, serà respectat per CIU, un altre cas curiós es Tarragona, on la secció local convergent te gola avall un pacte amb els populars contra la recomanació de la direcció i deixant als socialistes, clars guanyadors a l’oposició amb la conseqüent queixa d’aquests. Hi ha pactes per tots els gustos, i un cas per llogar-hi cadires es a Tremp, on l’únic regidor de Reagrupament, ha decidit arribar a un acord amb el grup socialista, i l’alcalde Victor Orrit, a canvi d’entrar al govern, i descartant un acord amb CIU i ERC per ser majoria, cal dir que aquesta es la vial natal del líder de la formació Joan Carretero, i que el seu germà anava de núm. 2. Per altra banda, el viatge a Brussel·les de Mas, aclarint que si el govern espanyol pagués el que deu a Catalunya, aquesta estaria complint amb els objectius de dèficit, ha rebut com a resposta l’exigència a l’estat espanyol, que la reducció del dèficit es compleixi en tots els nivells de l’administració, i que adopti tots els mecanismes necessaris.

 

La demagògia esta a l’ordre del dia amb vetos a un partit amb un discurs xenòfob respecte a la immigració, i censura a tothom que vulgui pactar amb Plataforma per Catalunya, però els Populars sembla no reben el mateix càstig, amb un discurs sobretot a Badalona idèntic, o als socialistes que per exemple fa poc van votar a Madrid contra els interessos catalans en la reclamació del fons de compensació, d’altra banda com es habitual. Les queixes de membres del tripartit, sobretot els socialistes, als llocs que els pactes els deixen fora encara que siguin la llista més votada, com pot succeir a Tarragona, i sembla han perdut la memòria de que ells també ho han fet els últims 7 anys a la Generalitat, de fet CIU per ser coherent hauria de deixar que governi la força més votada com tant va reclamar durant molts anys. Tampoc es vàlid fer una mena de cordo sanitari amb la formació d’Anglada, i no fer-ho amb socialistes i populars, que sempre han donat suport a les politiques anticatalanes que venen de Madrid, es una pura falsedat. Pel que fa a Reagrupament, deixar de banda una coalició nacional, per donar suport a un partit espanyol a canvi d’entrar al govern em sembla un escàndol fora  de mida, i per molt que cada municipi sigui un món, hi ha coses o ratlles vermelles que no es poden creuar, i entregar una quota de poder, en aquest cas d’una capital comarcal, a un partit nacionalment espanyol ja passa de la mida, i mereix una reflexió a fons de la desorientació de les forces independentistes arrel dels resultats electorals,i la desafecció que això provoca entre els electors. El president Mas ha pogut comprovar com un simple president regional, no te ni veu ni vot a la Unió Europea, i on nomes els estats, son les unitats que dominen el món. Una regió avui en dia no es res, i faria be de prendre nota i comunicar-ho al Parlament de fireta que ens governa, amb un poder minso i sense transcendència

LA LEYRE PAJIN: EXEMPLE DEL MODEL A CANVIAR

General

Com ja comentava ahir, tots més o menys podem estar d’acord en que el model espanyol, i seguit per Catalunya en aquesta democràcia de fireta fa un flaire que fa indignar, i quan veiem exemples com Islàndia, on la població s’ha negat a pagar els deutes dels bancs, i han portat a judici al primer ministre per negligència amb la gestió de la crisi, a l’estat on malauradament encara en formem part, hi ha exemples tant miserables i indignants com la ministra de sanitat espanyola, la socialista Leyre Pajin, que sembla directament una presa de pel a la població en general.

Aquesta política espanyola, ex-secretaria d’Estat de Cooperació internacional, i secretaria d’organització del PSOE, a l’octubre fou nomenada ministra de sanitat, es filla de membres destacats d’aquest partit. Va començar de membre del comitè federal de les Joventuts socialistes, i membre de diverses fundacions. A les eleccions espanyoles del 2000 va ser escollida diputada per Alacant, el 2004 renovà l’escó, i el mateix any el deixà per ocupar la secretaria abans esmentada. El 2008 torna a ser candidata, i escollida com a diputada, i accedeix  a ser secretaria d’organització socialista. Fins el 2010, on es nomenada ministra.

 

Aquest personatge, es queixa de que en els mitjans públics s’hagi descobert el seu salari mensual, es deia que per ser secretaria d’organització del PSOE s’enduia 20 mil euros mensuals, però ella ho rebaixa a 5 mil, com si fos una misèria. Al mateix temps cobra 90 mil euros anuals per haver estat secretaria d’Estat com indemnització, i que tots els alts càrrec reben durant els dos anys següents de deixar el lloc. No se li coneix cap altre feina a l’empresa privada, i sempre ha estat al món polític, cobrant uns 12 mil euros dels nostres impostos mensuals, sense cap mèrit aparent, excepte la seva filiació a aquest partit. No acaba tot aquí, ja que d’aquí uns dies ocuparà un lloc com a senadora per l’acord amb el PP, aquella espècie de cementiri d’elefants, o oficina de col·locació que ningú sap quina utilitat te, però que resulta a preu d’or pels contribuents.

 

El resum del seu sou serà:

 

Sou mensual com a senadora, 5500 euros

Sou mensual com secretaria d’organització del PSOE, 6500 euros

Indemnització mes com ex-secretaria d’estat, 7000 euros

Dietes mensuals, 1800 euros

TOTAL MES, 20800 EUROS

TOTAL ANUAL 291000 EUROS

Tot això amb 5 milions de parats a l’Estat espanyol,  amb 8 milions de persones a la línia de la pobresa,  i centenars de milers amb el sou mínim de 8736 euros anuals.  Es una autèntica barbaritat pròpia d’una democràcia de fireta, pel benefici d’aquesta classe política que ha creat la seva xarxa, i que per la nostra passivitat també ens ha arribat, al formar part d’aquesta rèmora anomenada Espanya, on una bona part de l’espoli fiscal que patim, va destinada a pagar aquestes barbaritats indignes en la societat que vivim. Es un sistema corrupte, pel benefici de corruptes, l’exemple islandès, es una motivació per veure que les societats avançades son capaces de castigar els seus representants, i exigir una gestió transparent.

Cal prendre nota, i procurar que el nostre nou estat s’allunyi de vicis com aquest, i prengui altres models per fer de la regeneració democràtica i la transparència, la nostra bandera.

 

 

 

 

 

 

 

.

 

L?AUTODETERMINACIÓ HA FET SUAR ELS INDIGNATS

General

Finalment i desprès de molts ajornaments, moltes reivindicacions socials, i sobretot reclamant un canvi de model democràtic molt més proper a la gent, participatiu, i sobretot transparent, ha arribat el torn de debatre el dret a l’autodeterminació dels pobles, i tot hi aprovar-se, em sento decebut pels resultats ajustats en les seves votacions, i pel que ha semblat una gran dificultat de treure a la llum el tema, tant lligat a la resta de reivindicacions de retallades dels drets individuals i col·lectius, però aquesta olor a ranci al treure les conclusions pertinents, o es que als catalans també ens tenen que dictar des de Madrid pel que ens podem indignar i pel que no.

 

El manifest de l’acampada que des de fa tres setmanes ocupa la Plaça Catalunya de Barcelona ja reconeix el dret a l’autodeterminació dels pobles, com d’altra banda ja recull el text de les Nacions Unides, i que per tant inclou el poble català. El dissabte ja es va aprovar incloure el tema, però un número de persones que no ho veien clar, i sorprenentment han tornat a demanar la seva votació al diumenge, moltes de contraries ja no han estat allí, i altres han canviat el vot a positiu, però deixant clar que en alguns punts no estaven d’acord.  Sembla que el debat ha estat encès, i per moments semblava que el dret a decidir passaria a la historia, però al final un resultat de 395 a 270, repetint la votació dos cops, quan el dia anterior es va anunciar que la decisió ja estava votada, i que simplement seria una assemblea informativa, i on el debat a seguit amb postures enfrontades dins la xarxa.

 

Els rumors que anaven circulant sobre el caràcter ranci i unitari d’alguns dels indignats, s’ha quedat demostrat amb la polèmica de l’autodeterminació.  Es evident que els indignats de Madrid han portat la veu cantant, i des d’una visió espanyola i rància, amb exemples com la circumscripció única que evidentment dona la idea d’unitat, i perjudica sobretot a les nacions com Catalunya, o les critiques a les retallades, i senyalant com a principals culpables els bancs, cosa que evidentment no discuteixo, però pel que fa a Catalunya el nostre drama es l’espoli que patim, aquells famosos 22 mil milions, que serveixen perquè altres territoris gaudeixin d’un estat del benestar que nosaltres ens hem de retallar, i era il·lògic que no hi hagués cap paraula sobre el tema, si som clars, sense la crisi econòmica, i aquest robatori a mans espanyoles que patim, no hi hauria indignats, per molt brut que sigui el sistema polític, per tant, i a diferencia de Madrid, on moltes d’aquestes coses ja les tenen resoltes, i tant sols s’ocupen de la part social i econòmica que afecta a bona part del planeta, a Barcelona el nostre principal llast te un nom, i es diu estat espanyol, i no ha semblat que volguessin fugir d’aquesta realitat virtual on estem instal·lats, donant per fet unes coses que evidentment no son normals.  D’altra banda, el dret a l’autodeterminació dels pobles recollit a la carta magna de l’ONU, es un dret inalienable a qualsevol poble, i precisament qui defensa que torni a florir la llibertat individual i com a poble de les persones, la participació democràtica en profunditat, i els mínims exigits per desenvolupar aquest sistema defensant els dret i els deures de les persones, sense que siguin a cop d’imposició, es increïble que la votació hagi estat força ajustada, i hagi provocat aquestes discussions enceses, no quedàvem que tots eren demòcrates, que volien un canvi de sistema per fer-lo més transparent, cosa molt lloable, i es deien democràcia real, ja, doncs be sembla que aquí a molts se’ls ha vist el joc brut, ja que com sempre, i davant la possibilitat de normalitzar una situació on el poble català i pot estar implicat de ple, no han actuat democràticament, sinó amb un feixisme ranci que retalla llibertats, i que poc te a veure amb el que pregonen.

 

Cal ser coherents, amb el sentit més ampli de la paraula, i el canvi de model i sistema ho inclou tot, i per suposat els drets dels catalans també, com els de la resta del món, ni més ni menys.

 

 

EL CINISME COMPULSIU D?EN CAROD

General

El que ha estat líder de la formació republicana entre 1996 a 2008, i vicepresident del govern català fins esgotar la legislatura de l’últim tripartit, anuncia que marxa d’Esquerra, diu que per no interferir en el procés congressual, traient pit pel seus resultats anteriors, i rebutjant qualsevol responsabilitat per l’enfonsament d’aquest partit, que diu sentir-se allunyat.  Mentrestant el partit lamenta la decisió, i els que porten les regnes sembla que volen fer una renovació sense renovar les persones, amb l’enesima giragonsa d’aquests personatges mediocres.

Des de dins el partit, segueixen creient en fer compatible la renovació i l’experiència, sense anar més lluny cada cop sembla mes probable la candidatura de Joan Ridao a la presidència, amb un projecte socialdemòcrata, de centre esquerra i alhora independentista. Per la seva banda, Carod abandona el partit amb una carta de comiat on diu que feia mesos s’havia distanciat, i no volia interferir en les eleccions municipals i a la Generalitat, i tampoc en el Congrés, ara deixa clar que vol seguir treballant en una esquerra nacional i plural, de fet el 10 de juny participarà en un col·loqui d’àpats federals organitzat per una plataforma de suport de Maragall, i donat les bones relacions amb els socialistes al govern, les especulacions estan servides. En tot moment es vanta dels millors resultats  del partit amb ell, i s’aparta de qualsevol responsabilitat a la crisi dels republicans, i apunta els actuals dirigents com a responsables de tot.

Realment, aquesta formació amb una part important de responsabilitat política en el mon de l’independentisme, segueix patint l’autisme dels seus dirigents, que sembla viuen aïllats en la seva bombolla, i no volent baixar dels núvols, les patacades electorals que han deixat la formació sota mínims, no sembla afectar persones com el secretari general Ridao, que segueix insistint amb l’efecte ideològic de l’esquerra, fins hi tot proposant coalicions per les eleccions espanyoles amb Iniciativa esperpèntiques, i deixant amb un segon pla la reivindicació de l’estat propi, prioritzant ser govern quan i com sigui, i amb qui sigui, i insisteixen amb una renovació que l’encapçalin les mateixes persones, que sense cap autocrítica han portat la formació a la crisi actual, es d’una ceguesa i misèria difícil de definir, faltava la traca final, amb una de les patums d’aquest partit,  que ara estripa el carnet sempre posant el seu currículum veritable, i els seus grans resultats damunt la taula, tot hi que no diu amb quin discurs, amb quina campanya i amb quins objectius, em sembla molt diferents als actuals, i que van engrescar molta gent amb un projecte fresc i directe combinat amb les dosis de líder i gran oratòria del personatge, però la segona part es el canvi a partir de la negociació de l’Estatut, i posteriorment la signatura del segon tripartit amb l’únic objectiu del poder pel poder, i la submissió com a companya de viatge, que el van acompanyar fins l’últim dia com a vicepresident, i ara pregonant aquesta esquerra unida  en un gran projecte, que poc te a veure amb l’objectiu de la independència.  Fa gracia sentir un líder traient-se les puces i responsabilitats de sobre, quan ell era al capdavant, i donat tota la responsabilitat a la direcció actual que simplement ha seguit el seu llegat, es d’un cinisme fora de sèrie.  Una sortida poc elegant quan ja restava apartat, i les seves possibilitats eren minses de tornar a la primera línia, curiosament la seva amistat amb el partit socialista ha despertat tot tipus de comentaris, i podria provocar la darrera sorpresa del personatge.

Voldria saber que en queda d’aquell conseller en cap que va anar a parlar amb ETA, com qualsevol dirigent d’un estat normal amb tota la dignitat, crec que ben poca cosa, els atacs van ser molt durs, però els principis no poden perdre’s. El que podia ser el gran líder que portes aquest país a l’estat propi, esta acabant sent una caricatura de si mateix.  Una vertadera llàstima, però es el país que tenim.

 

PACTE O DISTANCIA

General

El recent escollit hereu del socialisme espanyol, Rubalcaba va viatjar a Catalunya per entrevistar-se amb la cúpula del govern català, i trobar una mena de pacte per acabar la legislatura amb tranquil·litat, per altra banda en Mas, ja ha avisat que qualsevol pacte passa pel pacte fiscal, si aquest es produeix hi haurà col·laboració, en cas contrari la distancia es farà més gran.

 

Des de CIU ja han avisat que no hi ha cap pacte estable de governabilitat amb el socialisme espanyol a Madrid, i que en cap cas era un intercanvi de cromos, ni la continuació del peix al cove. Han tret importància dient que son contactes habituals, i en aquest cas es va reclamar allò que Catalunya fa temps que arrossega, com el fons de competitivitat, el caràcter decisiu català a l’aeroport del Prat, i la no renuncia al pressupost amb el doble de dèficit marcat, en molta part pels incompliments estatals. De totes maneres, la peça clau es tenir un model que es pugi equiparar al concert econòmic basc i navarrès. Per altra banda, i degut a les retallades, les ajudes a les famílies catalanes per tenir un fill, es reduiran molt i passaran a ser per unes determinades condicions, amb el conseller Collell amenaçant que si el pressupost no es aprovat, hi hauria d’haver noves eleccions.

 

Rubalcaba ja va avisar que sabia com solucionar els problemes catalans, coneixent el currículum d’aquest personatge, res fa convidar a l’optimisme, entenc que les reivindicacions son grans, però cap que no ens correspongui, el fons ens pertany per complir els objectius de dèficit, i altra cosa es fer trampa, i una nova presa de pel, però els socialistes amb el suport incondicional dels socialistes catalans, ja han dit que no volen pagar-lo, el tema de l’aeroport, com sempre passa s’han manipulat les paraules de decisiu, determinant, i unes quantes més, que finalment a la pràctica vol dir no poder decidir res sense permís, i amb la clara vocació espanyola del centralisme aeroportuari per bandera que no pensa canviar, els traspassos fantasmes com rodalies, acceptats pel tripartit a preu de saldo, lògicament l’Estat no els voldrà renegociar, desprès d’obtenir condicions tant avantatjoses, i carregar el mort a Catalunya, mantenint alhora el poder sobre la infraestructura, i per últim el concert o pacte o mil paraules que inventaran més, amb això som uns autèntics especialistes, mai es convertirà en cap opció real, ja que seria un daltabaix per l’estat espanyol, i més en la situació que es troba, prescindir d’aquests 22 mil milions anuals gratis no es menyspreable, i mai deixaran sortir el territori català del regim comú on es troba, i mai deixaran de cobrar la falsa solidaritat exigida, es fer volar coloms, i una pèrdua de temps considerable.  Per tant si no hi ha peix al cove, la distancia es la recepta, i el pla b la solució. Es indigne que es segueixi retallant l’estat del benestar, ara amb les ajudes a les famílies per un fill, que deixaran de percebre per no tancar l’aixeta del robatori espanyol.

 

En definitiva, poca cosa queda per negociar, apart dels enganys i misèries de sempre, i on espero la Generalitat no torni a caure de quatre grapes, no es tracta de pidolar el que es un incompliment per la part espanyola, ja que ens pertany, la situació ha arribat a un punt que els pactes del Majestic ja han passat a la historia, i ja no tenen cap valor. Es tracta de plantejar els temes urgents amb claredat, i sense falses interpretacions i mitges tintes, i desprès de rebre les negatives corresponents, explicar clarament la situació, i sobretot fer pedagogia del que es podria fer amb una situació normal sense regalar el 10% del nostre PIB, i que la gent decideixi cap on vol anar, per suposat tampoc s’admeten mitges tintes, ni camins impossibles, com deia l’expresident Montilla, i la utopia del federalisme inexistent, i que de totes maneres passa primer per ser un estat.

EL GENOCICI CULTURAL ALS PAÏSSOS CATALANS

General

Aquests dies veiem cap on porta aquest vot espanyolista ranci del parit Popular al País Valencià i a les Illes, les primeres mesures en terres valencianes, ha estat pràcticament eliminar el català, anomenat valencià a les escoles, amb l’excusa de la llengua estrangera, i a les Balears volen eliminar també la nostra llengua amb excuses semblants, i trencar així un model lingüístic a l’educació que ha funcionat perfectament i tot per afeblir, i si pot ser eliminar una llengua.

A les terres valencianes, la primera mesura ha estat la supressió de l’ensenyament en valencià, i sense cap tipus de negociació amb la comunitat educativa. El trencament del model ha fet saltar pels aires els 27 anys anteriors amb tres línies educatives canviades, inclusa l’ha feta amb català, per impulsar una sola línia amb valencià, castellà i angles, i a la practica disminuir notablement l’ús de la nostra llengua, desprès de la desaparició de TV3 com aperitiu. El nou govern balear diu que s’inspirarà en el model valencià, i supurarà una reducció dràstica del català, ja que vol equiparar les tres llengües abans esmentades amb la conseqüent rebaixa del català, que ara gaudeix d’un 50% de quota, i que passarà a ser molt menys, i on es suprimirà la  possibilitat de  realitzar els estudis integrament en la nostra llengua.

 

Es un autèntic genocidi i persecució de la llengua catalana en aquests territoris, on la llengua d’Espriu era protagonista, i ara ho serà per la seva desaparició als centres educatius. El govern de Camps, segueix amb la seva dèria per esborrar qualsevol vestigi de la llengua catalana, primer la van dividir en contra de qualsevol opinió filològica, una persecució implacable a TV3 que ha acabat desapareixent de les pantalles valencianes, i ara amb l’excusa de les tres llengües, deixar el valencià a l’oblit A les Illes passa més o menys el mateix, i el govern popular vol reduir la llengua de la meitat a una tercera part, amb tendència a seguir baixant com a mesura urgent anunciada per la xenofòbia dels Populars quan es amb qüestió de llengua, i deixar el català com una anècdota folklòrica, i cada cop més deixar-lo en un àmbit en el territori català, on recordo les sentencies per destruir la nostra immersió lingüística, lloada a Europa molts cops, però que els Tribunals ja han instat ha admetre l’escolarització en castellà d’un alumne, deixant ferit de mort el nostre sistema. De moment no s’ha fet cas en el nostre territori, però les continuades agressions, i reclamacions de grup feixistes com Convivència Cívica, pot fer vessar el got, i veure com la llengua es apartada amb virulència de la circulació, i amb una falsa millora i obertura al món, en realitat estiguin aconseguint el que venen buscant des de fa prop de 300 anys.

 

En definitiva una paranoia difícil d’entendre, sinó fos que s’han tret la careta falsa de l’Espanya plural, i la diversitat beneficiosa, i practiquen el monolingüisme absolut, i una Espanya totalitària i uniforme. Demanaria a CIU que si ha de negociar amb aquest partit, que no posi condicions que son obligacions espanyoles, ja que sinó es un mal favor que ens fan a tots plegats, ja que donen excessives oportunitat a la part espanyola que s’atreveix a discutir fins hi tot el que marca la llei per Catalunya.

 

En definitiva, si no s’aconsegueix un estat propi amb poc temps, la nostra llengua passarà a ser una llengua morta fora de Catalunya, i minoritària dins d’ella.

 

 

 

ELS PRESSUPOSTOS DE LA VERGONYA I LES JUSTIFICACIONS DE LAPORTA

General

La presentació del projecte de pressupostos de la Generalitat pel 2011, te un import de 39 mil milions d’euros, i una reducció d’un 10% en tots els departaments, i que afecten greument les inversions, tot hi que no compleixen amb el dèficit marcat per l’Estat, i que segueix exigint mesures per arribar-hi, això si sense complir els seus compromisos. Per la seva part Laporta, ja ha anunciat el seu vot favorable sorprenentment, i ha valorat positivament els resultats municipals, ja que el seu partit ha obtingut la seva representació, amb una duplicitat de càrrecs indigne de qualsevol ètica democràtica.

Son uns pressupostos que redueixen el dèficit anual en 5400 milions, el doble del que exigeix l’Estat, i es podria arribar a l’1,3 que marca Madrid, amb els1450 milions del Fons de compensació, els 1200 milions que preveu l’Estatut per inversions, i 200 per traspassos de diversos ben immobles a la Generalitat. El conseller ens diu que des del 2007 el dèficit es comença a desviar degut a la baixa dels ingressos, i ara es paguen les conseqüències, les retallades en sectors claus com sanitat i educació marquen la polèmica, i especialment les inversions es redueixen en un 46%, i afectaran tot el territori i un fre en el seu desenvolupament. Els partits a l’oposició ja han criticat les retallades, i la ministra Salgado, ha amenaçat que s’ha de complir l’objectiu de dèficit. Precisament en Joan Laporta es l’únic que ha anunciat el seu suport, i ha lloat que el govern català tingui coratge polític, hi presenti una retallada del 10% i no d’un 20% com volia Madrid, per la seva part ha valorat positivament que Democràcia Catalana tingui un regidor a l’Ajuntament, que s’afegeix a un diputat a la Generalitat, els dos recauen en la seva persona, i no ha manifestat que farà en les eleccions espanyoles.

 

Realment, crec que aquest pressupostos en el context global de la situació catalana, son altament miserables, es inconcebible aquesta retallada del 10% afectant els pilars bàsics de l’estat del benestar amb major o menor mesura, com son salut i educació, i posant un fre a l’economia del país aturant inversions en infraestructures, o amb un alentiment  que no beneficia el teixit productiu català, i tot per validar un espoli de 22 mil milions que es el llast que arrosseguem, i que ens situa en aquest difícil situació, no trobo valent accepta aquest robatori, i retallar la meitat del que ens demana Madrid, que veient la increïble passivitat catalana, ja s’atreveix a demanar qualsevol cosa, i incomplir el que faci falta, ja que els catalans sempre acaben acotant el cap i fent els sacrificis que calguin en benefici dels de sempre.  També es increïble, com s’aferren a les critiques els membres del tripartit pel tema retallades, quan ells en els seus pressupostos també van validar el robatori espanyol, i van córrer una cortina de fum que encara ha agreujat més la situació, i ara nomes son capaços amb tot el cinisme, de fer escarafalls de cara a la galeria, enlloc d’admetre la seva responsabilitat. La ministra espanyol segueix prement l’accelerador, fruit de la passivitat catalana que abans esmentava, i que es la vertadera actitud que s’ha de criticar, i no la solució fàcil de treure’ns les puces de sobre, cosa que som uns autèntics especialistes. Pel que fa a Laporta, el que havia de ser un valor rellevant per l’independentisme, simplement s’està convertint en un acaparador de càrrecs, cosa ja indigne de per si, crec que no s’hauria de poder ser diputat i regidor alhora, i cremar tant de pressa el seu nom amb conductes poc responsables, i justificacions d’un fracàs com ha estat la Unitat per Barcelona de Portabella, que ha perdut la meitat dels seus regidors amb Esquerra sola, i ell ho capgira ja que el seu partit, bàsicament format per ell ha obtingut representació, com deia aquell, no es això companys no es això.