ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA HIPOTECA ESPANYA

General

Ja esta disponible a la xarxa el llibre “El preu de ser espanyol… per a un ciutadà de Catalunya?”, i com el seu nom indica, i de cara a les imminents eleccions espanyoles, dona al detall la quantificació del preu de formar part de l’Estat on ens trobem, i prendre consciència de la demagògia i cinisme que envolta els diferents partits amb les seves promeses i objectius, i on la crua realitat es la que relato amb aquesta historia que he rebut, i he trobat enginyosa i encertada.

Hipoteca Espanya

 

– Hola, bon dia. Miri, venia perquè he vist que m’han cobrat, erròniament, 180 EUR.

 

– Ah, no! No és cap error. És la seva hipoteca Espanya.

– Però si jo no l’he demanada!!!

 

– No, no cal demanar-la. La hi assignem automàticament pel sol fet de ser titular de la llibreta Catalunya.

 

– Automàticament? Però, i quins avantatges hi tinc, doncs?

 

– Ui, molts! Pensi que és el que se’n diu una llibreta solidaria. Amb els seus diners es podran, per exemple, regalar ordinadors portàtils als titulars de la targeta Extremadura o bé peatges d’autopista als propietaris d’un compte Castella.

 

– Però… si jo no en tinc d’ordinador!!! I he de pagar les autopistes cada cop que viatjo!!! I per mi què hi haurà?

 

– Per mi, per mi… Au, home, no sigui tan egoista! Que a vostè no li ve d’aquests 180 EUR al mes!

 

– Que no em ve de… però… i doncs?… així ho estem pagant tota la família? La meva dona? El meus dos fills?

 

– Sí, sí, és clar. Tots els titulars.

 

– Però això són més de 700 EUR cada mes!!! És una vergonya!!!

 

– Miri, amb franquesa, entre vostè i jo… sí, és un escàndol! Però bé, com que té un contracte de permanència de ‘per vida’ no hi ha res a fer. Les condicions són així!

 

– Doncs miri, sap què li dic? Que a la que pugui canviaré de banc!!! Au, que tingui bon dia senyor…?

 

– Salgado, Elena Salgado. Bon dia.Des de fa 300 anys, els catalans hem estat uns imbècils.

 

Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No,…… de deixar de ser imbècils!!!.

EL TARANNÀ POPULAR I LES ACUSACIONS D?EN DURAN

General

El Partit Popular no enganya, i fa de les seves conviccions una realitat, a diferència dels socialisme que moltes d’aquestes conviccions son idèntiques, però son hàbilment emmascarades. Trobem un bon exemple amb el míting a Tarragona, on una única presència d’un mitjà espanyol va fer que el castellà fos la llengua utilitzada, també la confirmació per enèsima vegada que no discutiran cap pacte fiscal que singularitzi Catalunya. Per altra banda, en Duran advertint que el govern català no pot quedar en mans d’uns Populars amb majoria absoluta a Madrid, cinisme en estat pur.

 

Com explicava a Tarragona, el candidat Alejandro Fernandez amb el míting central a la ciutat ha estat fet exclusivament en llengua castellana en deferència a una periodista de la Cadena SER que seguia la campanya, i on també hem pogut veure com a mèrits atribuïts al candidat les seves intervencions amb cadenes d’aquestes, que sempre tenen Catalunya a la boca, però pel menyspreu i l’insult fàcil dels seus tertulians. Per altra banda, i com venen dient des de fa temps, no discutiran cap pacte fiscal singular per Catalunya, i que faci trontollar la caixa estatal. Davant d’això en Duran avisa a PSOE-C i ERC que han permès als Populars un protagonisme que no haurien de tenir, i que amb una majoria absoluta a Madrid,  els hauria de fer reflexionar per exemple en els pressupostos, culpant-los d’abocar-los als populars en unes condicions no desitjades.

 

Aquest es el respecte dels populars per la llengua catalana, o sigui cap, el mateix que el socialisme, però amb més visualització, ha calgut la sola presència d’una periodista castellana a l’acte, per deixar a tota la resta com a ciutadans amb una llengua de segona categoria, que es el que en pensen de la catalana, una anècdota que cal deixar residual per enaltir la llengua única de l’estat, i que mereix evidentment tots els respectes i proteccions. Realment costa de creure que la resta de periodistes per simple dignitat no acabessin abandonant la sala, com va passar amb Peces Barba i els advocats catalans, el que encara es més fort, es la normalitat en que ho presenten, es el paper que volen, i esperen aconseguir de la llengua catalana, aquest es el pluralisme i bilingüisme monolingüe que defensen. També es bo sentir el presentar com un mèrit participar en programes totalment xenòfobs respecte Catalunya, i on la seva visió esbiaixada arriba a una paranoia on sempre els catalans tenen les de perdre davant el gloriós imperi espanyol que defensen amb deliri. Aquesta es la convivència i pluralisme que volen imposar. Per altra banda, segueixen negant en un exercici de coherència, ja que mai han canviat d’idea la seva negativa a qualsevol pacte fiscal nou per Catalunya, ens consideren dins el regim comú com qualsevol altra comunitat que en forma part, i no hi veuen cap raó per canviar-ho, cosa que provoca paraules delirants d’en Duran reclamant als membres del tripartit suport per no posar els Populars amb una situació tant preferent a Catalunya, esclar que oblida que a Barcelona, Castelldefels, Badalona o a la mateixa Generalitat els pactes que han establert han estat amb ells amb l’excusa de la falta d’alternativa. Realment l’alternativa amb el nacionalisme espanyol més caspós sembla inalterable, ara be, quan es tracta d’acords amb altres forces, i en especial les catalanes apareixen totes les dificultats possibles. Francament no es pot culpar als altres del que tu fas sense cap obligació, i el suport i les quotes de poder que han establert en molts punts de la geografia catalana CIU i els populars son indecents, ja que moltes vegades la dignitat i la memòria s’han de tenir presents, i més quan al Parlament per exemple hi ha una majoria de partits catalans que podrien deixar aïllat al nacionalisme espanyol format per populars, socialistes i Ciudadanos, no s’hi val les critiques d’un costat i de l’altre, per acabar fent les mateixes errades amb companys diferents.

 

En definitiva uns populars que van ensenyant la seva cara més agre, i que espero la posin en practica per mirar de despertar consciencies, i veure si el poble de Catalunya te cap estima per exemple per la seva llengua o tant li fa, suposo que la prova del cotó aviat serà visible. Amb reserves encara confio en la dignitat del poble català per dir prou d’una vegada per totes, o així o espero.

 

 

LA PRESA DE PEL ESPANYOLA

General

Dos fets han succeït les últimes hores, que son un gran exemple de la monumental presa de pel que l’Estat espanyol utilitza quan es tracta de Catalunya. Una es la nova societat que actuarà com a Consell Rector de l’aeroport del Prat, i que el socialisme vendrà com una victòria per Catalunya, quan en realitat es simplement fum i més del mateix. Per altra banda, els arguments populars contra la independència que cada cop son més pobres, i fan riure per no plorar, ara la gran motivació per no ser lliures es la pèrdua turística d’algunes ciutats espanyoles. Tot forma part d’aquest tracte indignant dels dos partits, que son dues cares de la mateixa moneda.

Efectivament, el consell de ministres espanyol per intentar un gest que ajudi la campanya socialista catalana, aprova aquest consell rector aeroportuari, i que ven com un nou model, i on les institucions catalanes seran majoritàries, encara que ves per on la capacitat de decisió d’aquest nou consell serà nul·la sobre les línies o prioritats aèries, i tant sols supervisarà el bon funcionament de les instal·lacions, i impulsarà actuacions sobre l’entorn de l’aeroport. En concret el catedràtic Germà Bel, ja ha afirmat que vetar els preus del cafès, dels diaris o els aparcaments de cotxes posem per cas, es tot menys poder real. La societat seran dos vocals de la Generalitat, un de l’Ajuntament barceloní, un de l’àrea metropolitana, un escollit entre persones de reconegut prestigi econòmic i industrial catalanes, i quatre d’Aena, qualsevol acord necessitarà dos terços com a mínim o tres quarts, i s’ocuparà de l’esmentat amb consens i posició determinant de la Generalitat. Per altra banda el número 2 popular de Barcelona Jorge Moragas, considera que Catalunya hi perdria molt amb la independència, per exemple coses maques com les ciutats de Sant Sebastià o Sevilla, i denuncia que es vulgui renunciar a totes les riqueses d’una gran nació com Espanya.

 

Realment no se per que ens prenen, em venen molts adjectius al cap, però per respecte i educació no els diré, el nou gran model que ens volen vendre el socialisme espanyol, es una mica com el finançament o la llei de dependència posem per cas, simplement fum, ni descentralització perquè gestionem des del punt de vista dels nostres interessos el nostre aeroport i es converteixi en un focus econòmic de primer ordre, ni res de res. Aena reconverteix el seu model centralista, i tant sols de protecció a l’Aeroport de Madrid amb un model igual amb diferents noms, un consell amb majoria catalana amb unes pobres funcions com ja he explicat, i que encara  necessitarà acords amb els quatre representants d’Aena, ja que els dos terços significarien 6 membres, per tant ni tant sols son determinants per decidir com diu en Germà Bel, la tarifa dels aparcaments de vehicles, francament una presa de pel que mereixeria la condemna immediata, i el rebuig total a aquesta burla sense precedents,cosa que encara no he vist per enlloc. El tema important com son les línies i prioritats aèries seguiran a les mateixes mans de Madrid, que s’ocuparan de que l’aeroport del Prat no deixi de ser un gran aeroport de low cost amb nul·les o poques connexions intercontinentals, i on les inversions majoritàries com fins ara seran per Barajas, que a més compta amb els famosos convenis signats per l’Estat espanyol amb diverses capitals mundials, per atorgar-se la exclusivitats d’aquests vols que realment son els importants. No se que en dirà la Sra. Chacon d’això, però si gasta el mateix cinisme que amb el Corredor Mediterrani, suposo que ho presentarà com una gran victòria catalana, evidentment amb el segell socialista al capdavant. Per altra banda les ocurrències populars per rebutjar la nostra independència, cada cop son més esperpèntiques, ara resulta que renunciaríem a la riquesa d’una gran nació, jo diria que al contrari, abraçaríem i aprofitaríem la riquesa que nosaltres generem, i ara marxa per no tornar mai més, que no han sentit a parlar de l’espoli fiscal, crec que precisament el de Sevilla o el de Sant Sebastià no, el primer rep, i el segon gaudeix d’un concert econòmic. Per altra banda, i com qualsevol ciutadà de la resta del planeta podrem anar de turisme a aquestes dues ciutats, i tota la resta de poblacions espanyoles quan ho desitgem, i a l’inrevés, no es necessari ser d’un estat per visitar-lo, que ho saben els personatges com en Moragas, algú li hauria d’explicar.

 

En definitiva, uns nous exemples del tracte indignant que rebem, i el que es més greu sense resposta catalana.

 

 

 

 

DEBAT SENSE COS A COS I GUARDANT LA ROBA

General

Veien el debat ahir a TV3 entre els candidats, entenem perfectament la desafecció creixent de la població amb els seus polítics, i el poc interès per les qüestions que ens ocupen, amb rares excepcions, els diàlegs entre candidats confrontant propostes van ser escassos, i els discursos prefabricats en qualsevol míting de campanya la tònica general. Es va poder veure la lluita entre els dos grans partits espanyols per un costat, i les intervencions de la resta per un altra, i on la crisi i les retallades van centrar bona part de les intervencions, i on cal destacar algunes afirmacions falses que amb molt de cinisme van ser expressades sense rubor.

Crisi, pacte fiscal, i les relacions catalanes amb Espanya van ser les notes destacades d’aquest tediós debat, podria dir gairebé inexistent, i on els monòlegs eren la nota predominant. Es curiós i condemnable com la candidata socialista Carme Chacon, recordo ministra de defensa del govern espanyol, quan parla d’aquest ho fa des de fora, quan ella en forma part totalment, també veure que les propostes com la dació del pagament hipotecari per exemple, o porta en el seu programa electoral, quan ara ja han tingut la oportunitat de posar-lo en marxa, quan ho pensa fer quan siguin minoria, es una burla constant, com posant-se medalles pel corredor mediterrani ensenyant mapes de les infraestructures, quan fins l’últim dia com se li ha recordat han lluitat pel esperpèntic corredor central, i sense cap suport al corredor mediterrani. També es curiós les culpes de la crisi i les retallades, quan ells precisament son els principals culpables d’aquesta, primer amagant el tema, i desprès i concretament amb Catalunya amb la manca d’inversions, i el magre finançament català, fins hi tot negant el fons de compensació i exigint resultats, francament la seva defensa de lluita contra la crisi sense retallar costos es un eslògan sense solta ni volta, i segurament fruit de la seva desaparició aquests últims 4 anys. En Jorge Fernandez Diaz, i a pesar de la seva afonia, se’l va arribar a sentir que no hi havia conflicte lingüístic a Catalunya, potser els hauria de dir als seus companys espanyols, i la seva lluita per deixar el català en una anècdota, pel que fa a la crisi poques propostes, i esperant que les enquestes es facin realitat per posar en practica el seu programa de veritat, i sobretot insistint amb l’augment de l’atur desmesurat provocat entre altres coses per la mala gestió de govern espanyol, i amagant que en les comunitats on governen les taxes son similars.

En un altra bloc en Duran i Lleida, va reclamar com sempre aquesta centralitat que sembla la seva obsessió, i va defensar un pacte fiscal que ves per on i com un lapsus va expressar amb un 9% de dèficit comparat amb Alemanya on el topall es el 4%, o sigui que ja ens dona pistes sobre aquest nyap de peix al cove actualitzat que es la seva autèntica intenció, i que s’allunya totalment del concert econòmic, fins hi tot el vaig sentir defensar el dret a decidir tímidament, amb aquelles giragonses que en plena campanya volen nomes esgarrapar vots com sigui. Alfred Bosch per la coalició ERC-RCAT, va anar millorant durant el debat, i realment va posar la llaga en l’espoli fiscal i la nostra capacitat nul·la de decidir que amb el llast espanyol es impossible, res més lluny de la veritat, però potser a Madrid quedarà totalment aïllat sense veu, també va exaltar altres candidats amb els sous dels parlamentaris, i els seus privilegis, que ràpidament van voler ser tapats per la resta, i que en temps de crisi son totalment esperpèntics i poc ètics. Per últim en Joan Coscubiela per Iniciativa, insistint i desmarcant-se de les reformes fiscals que sempre han perjudicat als mateixos, i també defensant el dret a decidir dels catalans.

En definitiva un debat calculat, i sense massa confrontació on crec no va animar massa gent a emetre un vot decidit, i va semblar més un acte més de la campanya de promoció dels candidats.

ELS ONZE SEGONS DE GLORIA I LES ENQUESTES INCOMÒDES

General

Una nova enquesta de l’Institut de Ciències Politiques i Socials apareguda, dona uns resultats molt semblants al CEO pel que fa al suport majoritari de Catalunya per la independència, curiosament des que aquests resultats comencen a ser habituals, els nostres polítics i opinadors han deixat d’escampar-los als quatre vents. Per altra banda al País Valencià, el repartiment de temps en el debat polític electoral televisiu ha causat una situació curiosa i esperpèntica alhora, en aquesta trista democràcia espanyola.

Efectivament, una nova enquesta del ICPS son semblants a les ja conegudes, i a la pregunta del referèndum de la independència, un 43,7 votaria SI, un 25,1 NO i un 22,3 d’abstenció, si ho traslladem a dades reals d’un referèndum real, obtindria un 63,3 favorable per un 36,4 negatiu. Pel que fa per partits, fins hi tot un 24% del PSOE-C i un 16% dels populars hi serien favorables. Pel que fa  a la pregunta de que hauria de ser Catalunya: 30,5 estat independent, 34,4 comunitat autònoma, 24,1 estat federal i 4,4 regió. Uns resultats que corroboren les diferents enquestes que últimament van succeint. Al País Valencià la junta electoral ha desestimat el recurs presentat pel repartiment de temps del debat televisiu a Canal 9, i finalment la propera setmana per cada bloc del debat, el PP obtindrà 8 minuts, el PSPV uns 7 minuts, EUPV 24 segons, i Compromís tant sols 11 segons. El consell televisiu havia acordat en principi que tots els grups tinguessin el mateix temps, però els socialistes van presentar recurs per repartir el temps proporcional als resultats electorals del 2008, i ara ho han ratificat.

 

Realment esperançadores les enquestes que van sortint a la llum, tant oficials com la de la Generalitat, com d’altres de prestigi, i que de forma anual van fent sortir les seves dades, sembla que provisionalment, i de manera estable prop d’un 65% dels votants en un referèndum donarien la seva validació a un estat propi, i això ja superaria els requisits exigits per Europa en el cas de Montenegro, i a més amb un altre dada que cada cop es més transversal els partidaris de la sobirania plena, fins hi tot en partits espanyols com populars i socialistes hi ha un percentatge important de gent favorable, que segurament deixa sentiments de banda, i sap dels avantatges de decidir per tu mateix, i no haver de suportar un robatori a fons perdut que impedeix entre altres coses el nostre desenvolupament, i el de les futures generacions. Ara sortirà el president amb la cançoneta de la divisió com excusa principal, però esclar, ningú entendria i basant-nos en les dades de les enquestes, que un 65% veies retallats els seus drets per un 35% minoritari que son contraris, la majoria guanya, es així de simple, i els partits ara busquen excuses per no admetre que segurament ja som una majoria suficient per donar un pas endavant, i no entorpir més la prosperitat d’aquest país.  Cal veure que la crisi no serà eterna, i que els aires centralistes i de regressió autonòmica bufaran fort aquests propers anys, per tant no cal esperar més, el tren passa, i ara ja esta a l’estació esperant, es qüestió d’agafar-lo o esperar indefinidament un altra tren que potser ja no caldrà que passi.

 

Pel que fa al País Valencià, crec que la democràcia exigeix que a una campanya electoral hi hagi debats de tot tipus, i com més propostes i enfrontaments entre els candidats, més informació objectiva pel votant, tots els partits, en aquest cas valencians tenen dret a un temps igual per presentar el seu programa en igualtat de condicions, el recurs socialista retalla els drets dels partits minoritaris en aquest moment, per intentar que nomes dos partits tinguin veu per la ciutadania, i això es un cop d’autoritarisme que recorda altres èpoques, i no les d’una democràcia moderna. Els resultats del 2008 ja s’han traduït en representació a les institucions, aquest es el premi, no el de silenciar a la resta, en base a aquestes votacions en un espai de temps determinat. Compromís amb 11 segons, caldrà que afini molt per intentar articular una frase que defineixi cada tema, i això es una burla al poble, i als mateixos representants. Aquesta es la democràcia que gasten aquests partits, i d’això li diuen pluralisme.

 

 

EL VÍDEO MESQUI I LES AFIRMACIONS FORA DE LLOC DE DURAN I CARANDELL

General

La campanya espanyola va avançant, i el to de la bajanada va en augment, no podem passar per alt el vídeo desagradable ideat per la factoria Zaragoza, i que creua els límits ètics que naturalment mai ha tingut aquest personatge. Per altra banda, i com no, en Duran adverteix de la conveniència d’un govern d’unitat, i oblidar les reivindicacions fiscals catalanes que quedarien en segon lloc, tota una declaració d’intencions, i per últim la Rut Carandell de la Coalició ERC-RCAT, que en un míting afirma que tant Solidaritat com els que no votin la seva coalició treballen a favor d’Espanya, potser una mica menys de prepotència, i de veritat absoluta no li vindria malament.

 

La desesperació socialista arriba al punt d’editar vídeos macabres, que per cert i davant les critiques avui han estat retirats, concretament es relacionava de manera directa les retallades en sanitat amb la mort d’un pacient, i on apareix una dona recordant el seu marit mort, una escola plena de nens sense professor, i finalment un jove estirat al llit d’un hospital que mor sense atenció, per acabar amb la gastada frase de que no es el mateix per Catalunya Rubalcaba que Rajoy, la candidata Chacon l’ha justificat dient que es una ficció, però que la realitat es molt dura. Per la seva part, i amb una nova dada pels independentistes que pensen confiar el seu vot amb en Duran, i que rebran les seves paraules en forma de que caldrà un govern de concentració desprès del 20 N, veient la situació delicada europea, i assegura que cal oblidar els nostres interessos, com el pacte fiscal,  i  prioritzar combatre aquesta situació de risc.  Per últim, la Rut Carandell carrega contra Solidaritat i contra els qui defensen l’abstenció, votar una estelada o nul, ja que treballen a favor d’Espanya colonial, posant-los al costat fosc, i erigint la seva formació com el pal de paller de l’independentisme.

 

Realment la gran patacada a nivell català, i sobretot a nivell espanyol, que se’ns dubte es el que els preocupa, serà molt important a les files socialistes, això no justifica traspassar tots els límits de la mesquinesa amb propaganda com la que acaben d’oferir-nos, tots sabem que les retallades per validar un espoli espanyol son indignants, ara be, ells son els defensors d’aquest paper de Catalunya dins l’Estat, i el tracte discriminatori que rep constantment, i que han palesat en la seva gestió de govern, han governat durant 7 anys i han deixat un forat econòmic de grans dimensions, que si el nou partit ara al govern no vol optar per la via de la llibertat, tant sols pot sobreviure retallant, per tant ells en son corresponsables, i tenim exemples de grans dimensions, això no significa que ningú hagi mort en un hospital per falta d’atenció, i relacionar les dues coses ni es ètic, ni de rebut. No s’hi val jugar al joc de criticar constantment una situació que ells han ajudat com el que més a crear. En Zaragoza pretén fer un altra campanya pensant amb la intel·ligència zero de la població, i crec que aquest cop no podrà manipular com ho va fer amb aquell si nosaltres no anem, ells tornen. Per cert per Catalunya no hi ha diferència entre Rubalcaba i Rajoy, els dos pensen el mateix sobre Catalunya, ho hem pogut comprovar amb governs espanyols dels do,s i les conseqüències han estat negatives igual. Pel que fa en Duran, ara resulta que els nostres interessos queden en segon lloc com sempre per ajudar a salvar l’Estat en un govern de concentració, que lluiti per la crisi, llavors els seus votants que queden amb el cul a l’aire que han de fer, i es més l’Estat ens ha ajudat mai en el nostre territori, això si ara ho hem de deixar tot per un projecte nacional que nomes ens vol per l’espoli, i per l’insult fàcil, ja n’hi ha prou d’enganyar, per això demana el vot útil per aturar el PP per oblidar les diferències, es francament patètic. Per últim la Rut Carandell potser li caldria una mica més de respecte per tots els independentistes que no votarem ERC-RCAT, i  que per exemple i amb tota la legitimitat podem optar per un vot nul, per no col·laborar amb unes institucions que no hi creiem, i on sabem que no hi tenim res a fer. Creure tenir la possessió de la veritat absoluta sempre es dolent, i en aquest cas jo soc el bo i la resta els dolents es massa infantil com argument, i sobretot pels que tenim memòria, a pesar de les bones intencions, la direcció republicana en la seva majoria la formen les persones que han portat aquest partit a la deriva, i la seva aposta per una República catalana reclamada a Madrid amb una minoria insignificant no te massa sentit, una dosi d’humilitat, i de visió amplia seria la recepta i deixar que la gent lliurement tregui les seves conclusions sense costats foscos.

PP, CHACON I DURAN, QUI LA DIU MÉS GROSSA?

General

Aquesta campanya que a Catalunya es bastant absurda, ja que el premi es un viatge a una destinació on no hi a res a fer, però hi ha cinisme pels quatre cantons, i proclames que ofenen la més mínima senya d’intel·ligència, com els Populars protegint el franquisme del manifest del Parlament pel reconeixement a l’Assemblea de Catalunya, la Carme Chacon culpant CIU dels aeroports de tercera que tenim, i posant-se medalles pel Corredor mediterrani, i finalment en Duran defensant el dret a l’autodeterminació en un acte amb les joventuts del partit.

La manipulació barroera que intenta fer els Populars de la historia no te nom, amb la declaració institucional de suport al 40é aniversari de  la fundació de l’Assemblea, va tenir el suport de tots els grups, menys el seu, ja que ens deia que volia retre homenatge a totes les persones, grups polítics i entitats diverses que en formaren part, i en especial als que varen patir actes de repressió provocats per la dictadura franquista, aquestes dues últimes paraules les van voler esmenar per “en la seva lluita per les llibertats democràtiques”, cosa que finalment no va ser acceptada. Per la seva banda el socialisme català, i la seva candidata treia pit de les inversions en l’aeroport de Reus, i altres que no havien estat aprofitades per fer-los aeroports de primera, alhora estaven orgullosos de la seva defensa del Corredor mediterrani. Per últim en Duran amb el jovent del partit, els diu que Unió fa 80 anys que defensa el dret a l’autodeterminació dels pobles, amb els crits d’independència d’aquests, i la situació esperpèntica amb el candidat convergent.

 

Realment les campanyes quan no hi ha res que oferir, s’ha d’inventar, i moltes vegades intentar amagar les pròpies vergonyes fa fer o dir coses que semblen un acudit dolent. Els populars amb una declaració solemne del Parlament pel paper reconegut de l’Assemblea contra la dictadura, no volen que aparegui el nom dictadura franquista, per intentar seguir amagant aquest fet de 40 anys, i que per cert mai han condemnat, cosa que en qualsevol democràcia mínimament seriosa els inhabilitaria per participar en qualsevol model democràtic, defensen un dictador sanguinari i un període fosc i tenebrós, i intenten manipular la historia que evidentment no acompanya les seves teories, arriben a  fer bandera d’un ministre del regim del terror, que arriba a president d’honor d’un partit que amb un personatge tacat de sang com aquest no es apte per donar lliçons a ningú, però Espanya es això, una cortina de fum per tapar les misèries, i una taca blanca o un forat negre en una memòria que intenten esborrar ràpidament sense un mot de condemna ni cap paraula per repudiar-la i condemnar-la, o volien substituir per la lluita per les llibertats democràtiques, evidentment si hi havia lluita per assolir-les, suposo que seria perquè estaven reprimides, però naturalment l’actor ha de quedar en l’anonimat, en un acte de cinisme i condemnable, que nomes pot passar a un estat espanyol sense cap tipus de vergonya. Pel que fa a la Chacon, treu pit pels aeroports, quan han negat varis cops la gestió catalana dels aeroports catalans com a la major part d’Europa, i tot per mantenir l’aeroport de Madrid com de primera, i el de Barcelona amb viatges de low cost com aspiració màxima, i presentant una farsa amb una  nova gestió compartida, que a la practica es més del mateix amb diferents noms, en el tema del corredor mediterrani, nomes cal revisar hemeroteca, i les accions i declaracions del Ministre Blanco, ni un sol suport al corredor mediterrani, i intents fins l’últim dia en direccions oposades, i ara es volen apropiar el premi, francament fa vergonya. Per últim en Duran ens defensa un dret a l’autodeterminació que ha repudiat infinitat de cops, i que ha demostrat sobradament que ell esta pels pactes amb Espanya, i per negar i ridiculitzar un dret que tenen tots els pobles, menys el català, un paper patètic el d’aquest personatge, que veu com les seves oportunitats s’escapen definitivament.

 

En definitiva, una campanya absurda, i unes proclames que fan riure per no plorar.

DEBAT INEXISTENT I CATALUNYA INEXISTENT

General

He de confessar, i sense cap tipus de vergonya que no vaig veure el debat de presidenciables espanyols, entre altres coses perquè no em despertava cap tipus d’interès, de fet igual que si haguessin retransmès el debat electoral de Noruega posem per cas, però que alhora d’analitzar-ho, he tingut que llegir les cròniques sobre el mateix, i confirmen que des de la seva perspectiva tenen el mateix interès amb el territori català, o sigui cap.

Efectivament, a l’Estat espanyol, ho trobo lògic, gairebé 10 milions i mig de persones, amb la TVE1 amb un 24,8% de quota de pantalla, escoltant els seus futurs dirigents que conduiran el projecte espanyol, en canvi a Catalunya, i segons les dades TV3 amb un programa d’humor com Crackovia, i la que normalment es interessant entrevista de l’Albert Om, va ser la més vista. Realment el debat pel que es diu va ser força ensopit i sense sorpreses, un candidat socialista a l’atac sense res a perdre, però amb el llast d’haver estat ministre d’un govern on moltes de les propostes que ara ens fa, misteriosament i quan realment les podia aplicar, van caure en l’oblit, i sobretot el llast d’una nefasta i negligent gestió en temes com la crisi per part del seu partit, a l’altre costat, un candidat que segons totes les enquestes obtindrà uns resultats històrics, i que pe tant evita que passi res, no vol soroll, també es normal. Així les coses en Rubalcaba ha alertat del programa popular i els fantasmes que sempre surten en època electoral, ja sabem alló de “si tu no vas, ells tornen”, i insistint en punts que Rajoy no ha entrat a discutir, i s’ha centrat en un discurs econòmic estudiat, treien a relluir les misèries de l’atur, i la gestió de la crisi, i  sobretot coses que fan pensar com l’educació i la sanitat, recordo matèries transferides a les comunitats autònomes, i que no ho semblaven, i alhora amb un oblit total de Catalunya, amb la feina sembla complerta de deixar l’Estatut en un no res, i amb l’espoli sense aparèixer per enlloc en el debat.

 

En definitiva, un debat inexistent per una Catalunya inexistent per l’Estat Espanyol, ja se que ara sortiran els que reclamen la nostra presencia a Madrid, perquè ves per on es allà on es decideixen totes les lleis que ens afecten, no els falta raó, però jo els hi diria que son lleis on nosaltres no tenim ni veu ni vot, ja sigui amb el suport dels dos grans partits, o com sembla ser ara el cas amb una futura majoria popular. Es com anar amb una reunió de veïns on hi ha dos blocs, un te la representació de 100 persones, i el teu de 2 persones, segurament al principi voldràs fer sentir la teva veu, però al cap de posem més de 30 anys de participació virtual sense cap efecte, potser es hora de buscar un altra sortida, i això ho podem aplicar en aquestes eleccions generals, per cert un nom generals, que nomes s’utilitza a les de l’Estat Espanyol, en canvi curiosament les catalanes no ho son de generals, ja se que la paraula no fa el nom, però explica moltes coses, es com quan es va crear la televisió catalana amb un 3 al darrere, quan hi ha havia nomes  la 1 i la 2 espanyoles, perquè no televisió catalana i prou, deu ser que les mentalitats juguen males passades. Tornant el debat el silenci sobre nosaltres es significatiu, ja no interessem, el nostre paper ha quedat definit, i es el de sempre, pagar i callar, ara l’imperi esta per altres coses, i si sentim els nostres partits, i les seves reivindicacions ridícules trobem l’explicació, el respecte s’ha de guanyar, i la credibilitat també, a la por, i la demagògia dels nostres partits ja la coneixem, soroll quan toca, i desprès res, el de sempre, intentar ser aliats o sortir  a la foto davant els que fan política de veritat, tot en nom de la responsabilitat i l’interés comú, en part això explica perquè un programa d’humor sobre futbol pot tenir més espectadors que un debat entre dos futurs presidents d’un estat, on ni ens volen, ni hi tenim lloc.

 

 

40 ANYS DE L?ASSEMBLEA DE CATALUNYA

General

Avui a l’església de Sant Agustí a Barcelona, es commemora els 40 anys de l’Assemblea catalana, precisament el lloc on es va formar, i es va constituir en una plataforma unitària amb la lluita contra la dictadura espanyola, i on va encabir partits, sindicats i organitzacions socials per reivindicar la llibertat, amnistia pels presos polítics, i un Estatut d’autonomia com a pas previ per exercir el dret a l’autodeterminació. Cal dir que es van aconseguir tots els objectius menys el darrer, i precisament per això l’Assemblea torna agafar el relleu d’aquesta històrica per arribar en aquest punt.

Va ser un 7 de novembre del 1971, quan es va crear i va agafar un caràcter transversal, des de la dreta nacionalista fins a l’extrema esquerra, tots units per un objectiu, i amb la participació de destacats intel·lectuals, i una organització per tot el territori que va fer implicar la ciutadania, va ser un punt de referència per la resistència antifranquista, i va protagonitzar les més grans mobilitzacions, de fet els seus 4 punts principals eren:

  • Pels drets i llibertats democràtiques.
  • Accés del poble al poder econòmic.
  • Accés del poble al poder polític.
  • Pel ple exercici del dret d’autodeterminació

Cal dir que l’Assemblea agrupar també col·legis professionals, entitats culturals, i nuclis independents que encara la van estendre més com un eix vertebrador.

La major part dels dirigents foren detinguts en l’anomenada “caiguda dels 113” a la parròquia de Santa Maria Mitjancera el 1973. També convocà concentracions pacífiques a Ripoll (1972), Sant Cugat del Vallès i Vic (1973) que culminaren amb les grans manifestacions de l’1 i el 8 de febrer de 1976 a Barcelona, i del primer 11 de setembre no clandestí a Sant Boi. Malgrat les divisions entre els partidaris del rupturisme i de la transició pacífica, es pot considerar la seva principal gran fita la coalició Entesa dels catalans que assolí 15 senadors a les eleccions espanyoles de 1977. Quan es constituí l’anomenada Assemblea de Parlamentaris que redactaria l’estatut d’autonomia, es va dissoldre.

Com podem comprovar els paral·lelismes amb la situació actual no difereixen gaire, la societat civil organitzada per fer la feina que hauria de fer els seus representants en el Parlament, i que necessiten d’aquesta embranzida per dur a terme un acte de valentia i de justícia, com es accedir al dret a l’autodeterminació com tots els pobles lliures mereixen. Durant la dictadura van fer un gran pas, i un gran servei al país, a més van demostrar amb una lliçó que encara sembla no hem aprés, que l’objectiu esta per damunt de les ideologies, aquestes passaran a primer terme amb un estat sobirà, com a la resta  d’Estats lliures del món, però ara son d’una ceguesa i baixesa de mires alarmant, i que nomes afavoreix a l’Estat espanyol, i el seu projecte imperatiu amb una capa de vernís democràtic, i unes gotes de pluralitat que no es veuen per enlloc.

Les consultes populars van fer tremolar els estaments més aburgesats i el propi estat espanyol, ara cal culminar la feina, i empènyer cap a l’única direcció que aquesta vella nació es mereix, i el millor de tot es que tant sols depèn de nosaltres, i es en benefici de tots, sense exclusions, no veig cap motiu per no donar el pas.

 

LA DEMOCRÀCIA EN ENTREDIT I L?ASSEMBLEA IL?LUSIONA

General

Ahir vaig assistir a la presentació de l’Assemblea Nacional a Reus, i francament em sembla un projecte engrescador, i més enllà dels detalls del full de ruta que poden ser més ambiciosos o menys, la societat civil sembla que vol agafar la directa cap a l’objectiu final, deixant de banda qüestions i ideologies que moltes vegades impedeixen als partits veure més enllà de la seva paradeta. Per altra banda des de New York Times, es posa en dubte la democràcia espanyola, i la defineix amb el títol de dubtosa, criticant la seva falta de renovació clara.

Des d’aquest prestigiós rotatiu, es critica bàsicament la poca renovació d’ençà de la seva recuperació, i sobretot el bipartidisme PP-PSOE,  destaca també la desconfiança creixent de la població vers el sistema polític, i analitza els defecte d’una democràcia instaurada fa menys de 40 anys, i que ha perdut moltes oportunitats per renovar-se, i com exemple els dos principals candidats al 20 N voregen els seixanta anys, i que el sistema afavoreixi descaradament el bipartidisme, i a més recorda que un terç de les llistes socialistes, i la meitat de les populars estan essent investigats per corrupció o ja estan imputats. Al costat d’aquestes reflexions sobre la parodia de democràcia espanyola, i com deia abans, l’Assemblea Nacional vol aglutinar els moviments de les Consultes populars, i donar suport al Moviment municipal per la independència que vol organitzar un referèndum des dels estaments locals, i on l’objectiu es aconseguir uns 2 milions de vots, apart es volen fer una sèrie d’accions espectaculars per fer créixer la sensació que l’independentisme es molt viu, i alhora des dels diferents territoris organitzar tot un seguit d’actes per donar a conèixer el missatge de l’estat propi i culminar el 2014, una data simbòlica per declarar el Parlament la independència o un referèndum de confirmació, entre d’altres coses, amb un acte a Reus on persones com Joan Reig o Lluís Llach  van expressar el seu compromís.

Aquest anàlisi que be d’Estats Units, hauria de treure els colors a la democràcia espanyola, que evidentment poc l’importa, ja que te molt clar que des de la inexistent transició, i la democràcia tutelada, i sobretot aquest tractat anomenat Constitució que no passaria el cotó de qualsevol estat democràtic modern, i que pràcticament es impossible de reformar, i nomes ho es amb l’acord dels dos grans partits espanyols, un amb un president d’honor que va ser ministre d’una dictadura, això ho diu tot, i l’altre amb un concepte d’Espanya totalment basat en la imposició, i el nul reconeixement de qualsevol identitat que no sigui la pròpia. Efectivament els líders semblen molt grans per una democràcia que no es renova, i s’allunya de la ciutadania amb l’escàndol que denuncia sobre els imputats a les llistes, i que es una vergonya de grans proporcions, ja que lògicament no haurien de poder presentar-se en aquestes condicions, i donen idea de la corrupció que impera en un sistema bastant podrit. A l’altre costat l’Assemblea Nacional, com ja ho van ser les consultes populars, son aire fresc per mantenir viu l’objectiu de l’estat propi sense més dilacions. Tots sabem que es un objectiu ambiciós, però es l’única sortida a l’atzucac on es troba Catalunya, i s’ha de fer una demostració de força per obligar als partits a esborrar qualsevol excusa per no posar les seves eines al servei  d’aquesta causa que s’ho mereix.

Evidentment l’Estat espanyol farà el possible per evitar-ho, però es un tema que nomes depèn de nosaltres, i 300 anys ja son molts, i totes les opcions que s’han intentat han estat en va, ara nomes en queda una, i ni els Duran de torn podran aturar-la.

 

 

AMB ANDALUSIA PEL MIG, POCA BROMA

General

En Duran s’ofereix d’una mena d’ambaixador de les cases regionals que conviuen a Catalunya,  i desprès de la polèmica del PER,  diu als andalusos que gràcies a ells, tots hem fet un gran país, i reitera un cop més que mai ha volgut faltar al respecte a andalusos i extremenys. Per altra banda, i com a resposta Alfonso Guerra, el socialista de la mítica frase en referència a l’Estatut “nos lo hemos cepillado”, compara els diners gastats en el PER amb els de l’atur a Catalunya en un acte més del cinisme, i d’aquesta mena de racisme anticatalà que tant els agrada, i tants vots els ha proporcionat amb ells i els populars.

En Duran segueix fent de catalanet patètic a la campanya electoral, i ara tocava demanar disculpes a Andalusia, i caure en aquest vell topic de la seva contribució fonamental per fer un gran país, i recordant que vol representar-los com a catalans que els considera. Ha tornat a declarar que el PER no es bo, i que el pacte fiscal es fonamental, i ho poden comprovar quan van al seu poble, i comproven que el cost de la vida es més baix. Relacionat amb el tema en un míting per terres andaluses, l’ex-vicepresident espanyol, el socialista Alfonso Guerra, ha censurat les critiques al PER, quan Barcelona s’ha de gastar 4 mil milions anuals en aturats, i el PER andalús momes costa 700 milions anuals, de totes maneres no ha esmentat que a Andalusia també es paga la prestació d’atur quan es el cas, i per reblar el clau un altre personatge destacat com l’ex- president espanyol Felipe Gonzalez, ha atribuït a Rubalcaba la fi d’ETA, realment més baix no es pot caure.

El dirigent d’Unió esta oferint grans dosis de patetisme, i alhora nerviosisme, ja que sap que la seva proposta es com ja s’ha dit perdedora i impossible, i la seva influència a Madrid segons diuen totes les enquestes serà inexistent, ara utilitza la vella cantarella de la gran contribució i agraïment etern als andalusos que van venir a Catalunya per fer gran aquest país, jo li diria que  ningú els va cridar, i que la gran onada era una part del pla del dictador per acabar amb la nostra identitat, això tothom ho sap, dit això, com qualsevol immigrant que s’ha adaptat al seu nou territor,i i s’ha comportat d’una forma normal, no crec que mereixi un premi, la normalitat no es premia, la anormalitat si que s’hauria de castigar, la persona que s’ha adaptat a la nova situació i s’ha convertit en un més, benvingut, però els que han viscut en el seu gueto particular, s’han negat a parlar la nostra llengua, no han acceptat els nostres costums, que no significa renunciar a la seva identitat, francament a aquests no mereixen  res més que reprovació, i efectivament son un problema, per tots, i per ells mateixos al no obrir-se a una societat que els volia acollir, però amb la seva adaptació, i no la de tot un territori amb ells. Per tant prou d’aquesta cançoneta de que sense ells Catalunya no estaria on està. Les actituds de Duran son de manual, i en aquest cas el d’un sainet força dolent, i encarcarat que grinyola per tot arreu. La resposta del nostre amic Alfonso Guerra, especialista en gaudir quan pot retallar drets al territori català, cau en el més gran dels cinismes, cosa que no es novetat amb ell quan compara els diners que costa el PER, i els que ens costa l’atur, amb la peculiaritat, que no esmenta que aquest últim s’ha de sumar amb el PER en terreny andalús, o sigui un insult matusser propi del que ja no te cap argument mínimament elaborat per insultar els catalans o mostrar el seu menyspreu. No es queda enrere l’expresident espanyol, i els mèrits de Rubalcaba amb el terrorisme, quan mai han volgut diàleg, i fins hi tot ara es neguen a donar un pas per resoldre el conflicte basc civilitzadament com demanen els experts internacionals, tant sols la via policial ha estat el seu mèrit, i cap més.

En definitiva, aquestes son les coses que hem de sentir en aquesta campanya que promet nous insults pels catalans, i noves actituds denigrants com les d’en Duran, ja que el menyspreu cap a Catalunya ja sabem que a l’Estat espanyol es gratuït, i porta molts vots, el racisme te aquestes coses.

 

 

.

 

BUILDING A NEW STATE O PLOU SOBRE MULLAT

General

L’associació Sobirania i Justícia amb el seu president Quim Torra al capdavant, i amb uns expert de primera línia sobre la creació de nous estats, van aclarir el camí cap a les gestions d’un nou format en el món, com seria l’Estat català en un acte d’allò més interessant, i de mirada ferma cap al futur. Ja en el present immediat veiem com els dos principals partits espanyols s’acusen mútuament del mal que patim, i els greuges que suportem els catalans amb un cinisme que no porta res de bo.

Efectivament en un dia que coincidia amb l’inici de campanya electoral espanyola, on com comentava ahir, Catalunya no s’hi juga gran cosa, aquesta iniciativa es aire fresc, i un anàlisi dels reptes que es trobarà el país l’endemà de proclamar la independència, potser l’apartat més fàcil de la historia. Uns especialistes internacionals que ja s’han vist involucrats en la creació de nous estats com Eslovènia o Kosovo, ens asseguren que es perfectament possible, i que la podem veure aviat, però abans cal treballar fort i tenir-ho tot lligat, la repartició de bens amb Espanya, el reconeixement internacional del nou estat, i finalment l’entrada de Catalunya als organismes internacionals. Diuen que el nostre país ja forma part de la Unió, i per tant ho pot tenir més fàcil que d’altres, i tot i el possible veto per part espanyola aquestes relacions teixides prèviament han de fer decantar la balança al nostre favor, no es pot exigir maximalismes,  i cal actuar amb intel·ligència per llaurar aquests suports. Alhora van explicar la manera d’adherir-se als tractats internacionals, fixar les fronteres, i la retirada de l’exèrcit espanyol del nostre territori per posar uns exemples.  Tot un seguit de qüestions tècniques que fan que un nou estat comenci amb un pas ferm, i sense dubtes.  Al mateix temps ahir en els primers mítings de campanya, Chacon exigia a Rajoy que demanes perdo als catalans per totes les campanyes que han promogut en contra nostra, amb la llengua, l’Estatut o el nou finançament, mentrestant el líder popular diu que Espanya necessita unitat entorn a un projecte comú, què es crear ocupació i no es hora de dividir.

 

Una molt bona iniciativa, i un pas més enllà a les nostres ments, començar a pensar i planificar la creació del nostre estat, i sobretot com  seran els inicis, i la manera millor d’arribar-hi recollint simpaties totalment imprescindibles de les grans potencies mundials per la nostra causa, cosa que facilitarà la lluita contra la  hostilitat espanyola, tot un seguit de qüestions que els ponents ja han viscut amb altres exemples que han passat recentment a Europa, i que no son imaginació, han succeït, i Catalunya no serà diferent diguin el que diguin, cal anar per feina, i fer aquests passos previs que els nostres polítics son incapaços de fer, ara enfeinats amb les seves campanyetes espanyoles, i amb promeses que saben molt be, mai es faran realitat o intents desesperats de retardar la nostra vertadera solució amb  un pacte fiscal que fa riure per no plorar. Mentrestant, es curiós veure la Chacon per part socialista demanant que el líder popular demani perdo pels atacs als catalans, quan el seu partit a Madrid, ha votat contra la oficialitat de la nostra llengua a Europa, a favor d’un estatut retallat i miserable, o en contra de rebre els diners del fons de compensació que ens pertoquen, i sense anar més lluny contra un model català de la gestió dels nostres aeroports, com es pot tenir tanta barra, i venint d’un personatge que des del seu ministeri feia 4 anys que no es recordava de Catalunya, se’ns dubte no s’enrecorda de les promeses que una rere l’altre s’ha endut el vent del seu president espanyol. Per la seva banda, Rajoy parla d’un projecte comú amb tot el cinisme, aquest fa 300 anys que el tastem, i sabem perfectament el paper que hi tenim reservat, ara el volem fer comú, però el nostre, altra cosa es impossible.

 

En definitiva, una gran iniciativa de Sobirania i Justícia, crec que aquest es el camí, i més misèria per fugir d’aquesta campanya, que res de bo ens pot aportar que no coneguem ja.

 

LA INÚTIL CAMPANYA PELS INTERESSOS CATALANS

General

Avui comença la campanya per les eleccions espanyoles, el nostre entorn patirà les conseqüències d’una metamorfosi en forma de  banderoles, cartells i mil formes varies de propaganda, i promeses a l’aire. El cert però, es que crec que Catalunya poc si juga en aquests comicis, per una banda els dos partits majoritaris espanyol,s i els seus objectius nacionals, que normalment sempre son un manual de greuges per Catalunya, i per altra banda els partits catalans amb projectes que tots sabem son una presa de pel, i amb una pedagogia que francament ja no te cap significat. Els nous temps reclamen solucions urgents, però de noves, i no repetir les velles estratègies de sempre.

Efectivament, per una banda els Populars poc a poc van desemmascarant el seu projecte nacional espanyol, que inclou la fi de la immersió lingüística tal com la coneixem, i amb l’excusa legal de les resolucions judicials en mà, i per altra banda aquesta pretesa llibertat dels pares a escollir la llengua vehicular, tot amb la disfressa del bilingüisme a l’estat espanyol (castellà i anglès), i el trilinguisme a comunitats com la catalana, que a la pràctica significa un atac definitiu a la nostra llengua, sota la capa democràtica, la uniformitat s’imposarà amb proves i currículums en les matèries iguals a tot l’Estat., i la inclusió d’un nou crèdit per aprendre els valors constitucionals, una mera actualització dels principis nacionals a la dictadura. Els socialistes sota la batuta de Zaragoza, vol fer un missatge en positiu, i es dedica a blasmar la fera de la dreta, com si la seva gestió fos brillant. Els partits catalans, com Esquerra, pretenen fer un manual de greuges que ja tots sabem, i que portats a Madrid es com fer un discurs en el desert, bàsicament perquè l’Estat ni vol, ni li interessa escoltar-los, per finalitzar CIU i el seu vot útil amb el seu pacte fantasma sobre un nou finançament imaginari, que ja ha estat contestat negativament pels que han de donar-li validesa, i mentrestant el President ens diu que tindran lleialtat institucional al nou govern espanyol, presumiblement popular a canvi de la proposta que s’encamina a un nou peix al cove sense fi.

Amb aquest panorama, la utilitat o no del nostre vot en clau catalana sembla una broma de mal gust, i una presa de pel monumental, per una banda i parlant en clau espanyola, desitjo la victòria popular i que apliquin aquestes polítiques que mai han amagat sobretot amb el tema educatiu, i l’atac frontal al català, per veure si així s’aconsegueix que els partits catalans i la ciutadania en general digui prou o calli per sempre, potser ja n’hi ha prou de fer el passerell, senzillament es un llop que no s’amaga, i expressa clarament el que vol fer amb un estat uniforme, i que no admet cap tipus de diferència, ni identitaria, ni lingüística molt menys, i la recuperació d’aquests valors ens diuen ells que recorden els que els nostres pares o avis ens expliquen, sobre una matèria sobre “el espiritu nacional”, es el que els espanyols volen, i francament nosaltres no som ningú per voler canviar-ho, som una minoria. Per altra banda, la mesquinesa de la maquinaria d’en Zaragoza en el PSOE-C, tornarà a voler fer passar aquest llop amb pell de xai com la salvació pels catalans, malauradament per ells ja tenim l’exemple del seu govern recent a Madrid, i amb el tripartit català, i les conseqüències tots les sabem, un balanç negatiu i fosc que ens ha portat a l’atzucac actual, i a un reguitzell de falses promeses que els aires de la capital espanyola han esborrat. A la part catalana, els republicans amb un projecte encara poc madur, volen fer totes les reclamacions catalanes a Madrid, precisament en un lloc on les protestes no serveixen de res, ja que son ofegades ràpidament per la gran majoria nacional espanyola, en definitiva un deja vu repetitiu o pèrdua de temps, finalment en Duran parla de possible govern de concentració contra la crisi com ultima paranoia d’aquest personatge, una unió que evidentment no el necessita, i que encara seria més perjudicial contra els nostres interessos, sembla que no aprengui que el nostre problema principalment es el llast del mateix estat espanyol, i no qui governi o deixi de governar.  Davant tot això, el president ofereix lleialtat institucional a canvi del seu projecte estrella, un projecte trampa per endarrerir el pas endavant que Catalunya ha de donar, i que sortosament ja ha estat rebutjat des dels dos partits espanyols abans de presentar-se, però això no es suficient, i segueix retallant el nostre estat del benestar, i alhora insisteix en un tema mort i enterrat, tot plegar riure per no plorar.

En definitiva, i com abans comentava, venen 15 dies que no canviaran res pel nostre territori, més enllà de les típiques misèries electorals, què no ens porten enlloc. Paciència i esperança, que 15 dies passen ràpid.

 

 

VA DE CONSULTES, INSULTS I MALA FE

General

El referèndum proposat pel primer ministre grec per acceptar la condonació d’una part del deute a canvi de fortes mesures de regressió econòmica, ha aixecat ampolles dins la Unió Europea, i amb la paradoxa que la opinió de la gent sembla un perill a evitar, i on per altra banda aquest fet es utilitzat per fins molt poc clars. A Tele 5 mentrestant segueixen amb la seva xenofòbia catalana, i on la mes mínima essència d’ètica ha deixat pas a un tot si val amb els catalans que ja passa de mida. Per últim l’Àngel Ros, aspirant a dirigir el PSOE-C, ens diu que el federalisme es molt racional, i costa d’enfrontar amb el sobiranisme molt més sentimental. Tot un garbuix d’idees que cal donar resposta.

En Papandreu i la seva obstinació a fer un referèndum al seu poble pels acords de la cimera europea per solucionar la crisi grega ha tingut gran impacte, i preocupació per la resposta, i l’alentiment de les mesures a aplicar, i que el mandatari grec per salvar la seva persona ha trobat aquesta vàlvula d’escapament difícil de controlar, es la democràcia directa que per una part no agrada gens el sistema, sempre tant amant de tenir tota la població sota control, i per altra s’ha de saber utilitzar i sobretot escoltar sense deixar-se endur per la demagògia. Per altra banda, la cadena privada espanyola  Telecinco en un capítol d’una sèrie, i amb el context de que un dels personatges troba un infant abandonat en un cistell a la porta de casa, pensa que podria passar si no el recull, i la seva conclusió es que el reculli qualsevol indesitjable, o una cosa pitjor, un català, tot un exemple del tipus de mitja del que parlem, i que fa uns dies ja va preguntar en un altre programa si preferiria un fill homosexual, negre o català amb un deliri sense fi. Per últim, en Ros defensa el federalisme racional davant l’independentisme sentimental, i ho veu com una necessitat a vendre amb renovació de missatge, i com un eina per frenar l’independentisme a Catalunya.

 

Realment, mai l’essència de la democràcia havia fet tanta por, i això es el paradigma de la perversió del sistema, i la realitat que aquests grans lobbys financers sense escrúpols segueixen movent els fils sense compassió, i amb una cortina de fum democràtica que cada cop es creu menys gent. La decisió del mandatari grec no es per amor, i per voler escoltar al poble en un cas tant greu, te altres raons personals i de pura supervivència política, i llavors entrem amb la mala utilització d’una cosa tant lloable com es la opinió del poble. Els missatges interessats i la demagògia sense visió global poden influir i molt en aquesta votació, i podria suposar fins hi tot la sortida de l’euro a Grècia, cosa que provocaria conseqüències imprevisibles en aquests moments. El cert es que els lobbys que abans esmentava, i les grans entitats financeres son molt culpables d’aquesta situació, i el cert també es que no estan  disposats a deixar de fer negoci tot hi la crisi existent, es trist que els estats principals europeus que aproven un crèdit amb un interès elevats, hagin estat els principals venedors d’armes a l’estat grec per exemple, o la poca cintura dels grans estats per gestionar la situació, deixant gairebé exculpats els principals culpables, i fent caure sobre els més febles les greus conseqüències. El cert es que els polítics esta molt bé que vulguin escoltar la opinió del poble, el problema es que desprès no prenen nota de les reclamacions d’aquest, i esclar, la seva incapacitat la paga amb escreix la mateixa població, amb un sistema que no acaba d’aclarir aquests punts foscos. Pel que fa a Telecinco, es francament indignat l’insult continu, el menyspreu sense mesura, i la xenofòbia sense fi contra Catalunya i els catalans, una cosa es una broma genèrica sense mala fe, i l’altre es l’atac despietat i sense compassió, sense cap codi ètic que censuri aquestes actituds. El problema es que si això, i amb molt menor mesura, es dirigeix a altres identitats s’encenen totes les alarmes, ara be amb els catalans tot s’hi val, potser seria hora de plantejar-se alguna acció judicial o ciutadana encara que sigui per dignitat. Per últim en Ros, no deu haver vist les motivacions per exemple en el CEO per votar sí en un referèndum d’autodeterminació i pel no, en el primer, el tema econòmic era primordial, i el sentimental residual, mentrestant en el segon el sentiment a falta d’arguments reals es al capdavant, llavors les paraules del dirigent socialista queden totalment sense sentit, ja que el federalisme es impossible, si una de les dues parts no vol federar-se, per tant nomes podrà apel·lar als seus desitjos o sentiments, no en base a cap realitat, ja n’hi ha prou de bajanades sense sentit per amagar el nacionalisme espanyol ranci del socialisme català i espanyol, i que nomes entén la imposició com a sistema preferit.

LES MALES COMPANYIES I LA FALSA MEMÒRIA

General

Aquests dies veiem una sèrie de situacions totalment esperpèntiques, ERC i la seva coalició ens diu que te pressa per aconseguir el concert econòmic, i no vol caure en el parany de l’Estatut, caldria dir que una mica tard per arribar a aquesta conclusió, que tal tenir pressa per la independència, i no per un impossible. Per altra banda Iniciativa es fa la ofesa  amb les retallades, i oblida que ha estat set anys donant suport al tripartit amb el socialisme al capdavant, i ells al darrere, i finalment en Roca, un dels pares de la Constitució , diu que aquest pacte per Catalunya s’ha esgotat, i si es vol s’ha de definir un de nou, fa més de 30 anys no li va tremolar el pols per signar un tractat semi democràtic com  aquest. La memòria a vegades juga males passades.

Efectivament, ERC te pressa amb el concert, i de no caure en velles errades, vol consens, però que això no representi una espera indefinida, ni rebaixar el contingut per prova de trobar el suport popular i socialista. Denuncia que CIU no ha volgut tractar les conclusions del pacte fiscal aquest setmana amb l’excusa del consens. Parlen de la necessitat i el dret d’aquest concert, i que no renunciaran a gestionar, liquidar, inspeccionar els impostos, i calcular la quota de retorn amb un tracte bilateral, i amb una consulta per validar-ho. El seu candidat parla de la por del programa recentralitzador dels Populars. De totes maneres aquest suport entusiasta al Concert xoca amb les paraules fa un temps de Carretero, que el definia com una al·lucinació. Per altra banda ICV portarà de lema “I, a sobre hem de callar?”, denunciant els lobbys econòmics que seguiran manant depenent del vot el 20 N, defensant alternatives d’esquerres a les retallades de CIU, de dretes del PP, i la no alternativa del PSOE que ha votat molts cops igual que els populars. Finalment Miquel Roca parla de pacte constitucional esgotat, i una nova definició per ser respectuós amb la llibertat i identitat de cadascú, i no semblar que Catalunya fa nosa.

Els republicans aposten per un tema totalment passat de rosca, i sense cap possibilitat de tirar endavant, i ho fan des d’un posat seriós que ofèn la intel·ligència de la gent, que ho veu com una coartada més per no encarar el tema que de debò ens ocupa, i potser ja n’hi ha prou, com va dir molt be en Carretero, i que sembla ara ha oblidat ,es una al·lucinació que no ens mereixem viure, parlen d’esperar per un consens precisament amb les dues forces que han de decidir, i nomes elles, i que ja han dit que ni parlar-ne, parlen de tracte bilateral, quan mai ha existit, i l’estat espanyol mai concedirà, precisament perquè formem part del seu estat, i no en tenen cap necessitat de cedir part del seu poder, que tenim dret al concert, es discutible, ja que qui ho de concedir, que recordo un cop més es Madrid, ja ha dit no, per tant no hi tenim dret, recordo que l’estat de dret que ens regeix es el seu, i no un altre. El dia que tinguem un estat, l’estat de dret serà el nostre, i les nostres lleis les decidirem nosaltres sense permís extern, per tant prou de fer perdre el temps a la població amb una proposta sense cap ni peus, i que nomes s’aconseguirà amb un estat propi, aquest es el camí, i aquesta es la pressa que ha de conduir aquest partit i la seva coalició, i no servir de coartada a l’enèssima ensarronada al poble català, per no voler aconseguir la seva llibertat. Per altra banda Iniciativa segueix en el seu mon de fantasia, ara es fan els indignats, en canvi els 7 anys de socis de govern que jo sàpiga aquests lobbys que denuncien seguien manant igualment, i els socis que donaven suport, a Madrid seguien votant contra Catalunya, i moltes vegades junt amb els Populars, segurament no s’enrecorden, però era així, i a més les retallades son la recepta si es valida l’espoli o robatori espanyol, no hi ha altre camí, per tant aquesta ofensa ara sona a hipocresia barata que ens podrien estalviar. Per últim en Roca ara diu que la Constitució s’ha esgotat, i s’ha de definir una nova relació, cal tenir molta barra quan ell va validar en primera persona un text amb clares mancances democràtiques, i que precisament no respecta ni la llibertat dels pobles, ni les diferents identitats, que no ho va veure llavors, que li be de nou, i es més, suposo que la nova relació es deu referir a l’estat propi, jo no en conec d’altre o es que coneix un nou camí fet expressament per intentar que el poble català mai pugui ser com els altres del món, cal ser molt hipòcrita per denunciar ara 30 anys més tard un pacte letal per Catalunya.