ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

NO ES POT RETALLAR LA DEMOCRÀCIA

General

Aquesta última onada de retallades amb una reducció del 30% de regidors municipals, apart d’una clara invasió de competències, es un atemptat a la democràcia molt greu, ja que afectarà en molts casos el vot dels ciutadans a unes eleccions lliures, i que ara es veurà modificat en la seva composició. Deixant de banda el dubtós estalvi que això produïrà, i que demostra clarament cap on volen anar a parar amb una democràcia de fireta, i una població enganyada i escanyada. La nostra sortida no pot esperar gaire més. Un estat podrit que ens acabarà podrint a nosaltres.

Avui els nostres partits seguiran amb la comèdia d’un pacte fiscal impossible, i ja superat totalment pels esdeveniments, hi ha una majoria que vol un estat propi, i que ho considera cada dia que passa una sortida a la crisi i al nostre futur, Cal veure que molts dels estats que ho han aconseguit en les darreres dècades, tant sols uns mesos abans semblava un impossible, i ara ja gaudeixen i prosperen amb la seva condició de primera divisió. Estem jugant amb el nostre futur, i la nostra supervivència, i desmentint en Duran, això no s’arregla deixant tant sols tres autonomies a l’Estat espanyol, l’espoli seguirà igual, i les agressions no afluixaran, el problema es Espanya en si,i sent una autonomia no ho arreglàrem mai.

El que es intolerable, es aprofitar aquests moments de desconcert i de pèrdua de sobirania econòmica per part espanyola per retallar la democràcia. No es poden alterar uns resultats electorals, això es sagrat, ja ho van fer al País Basc amb la ilegalització d’una part de la societat per fer un frau de resultats, i ara ho podem tornar a veure als ajuntaments. Aquesta reducció d’un 30% de regidors, ògicament proporcional farà perdre representació a les grans formacions, però també pot fer desaparèixer partits petits que legítimament havien assolit representació. A les 4 grans capitals catalanes no canviaria molt el panorama, però hi ha altres poblacions com Igualada on CIU passaria a tenir majoria absoluta que ara no te, o Ripoll on hi hauria una formació que per art de màgia es quedaria fora, o altres poblacions petites amb petites formacions molt repartides,i on algunes en quedarien fora amb la reducció. El resum de tots aquests moviments es reduir la pluralitat política,i concentrar el poder en els grans partits. Apart molts d’aquests regidors de poblacions petites cobren petites quantitats amb una gran dedicació,i que ara passarà a tècnics de les diputacions que si cobren un bon sou, deixant el teòric estalvi, en una despesa major. Sembla visualitzar-se que l’objectiu no es tant la despesa com si obtenir més poder,i fer minvar segons que amb l’excusa de la crisi amb grans desgavells,com per exemple la llei de la dependència, on es va fer una gran propaganda, es va traspassar el mort a les autonòmies com Catalunya amb uns recursos totalment insuficients per fer-hi front, ara es tornar a modificar amb la professionalització dels serveis,que poden deixar tot aquest sector de la població totalment desvalgut i abandonat.

En definitiva, o sembla que hi hagi interès a retallar allò que tothom admet ha estat un autèntic desgavell, com infraestructures inutils, que fent cas omis es segueixen executant amb sucosos beneficis pels de sempre, però en canvi un estalvi barrejat amb component ideologic,sembla imposar-se en molts casos passant per damunt dels més elementals valors democràtics o de la mateixa població.

 

LA PREGUNTA ES: FINS QUAN?

General

Les noves mesures dels populars espanyols amb la pujada de l’IVA, cosa

que per cert van dir que no farien mai, la retirada paga de nadal als

funcionaris, o les descarades invasions competencials en els estaments

municipals amb un retorn al model homogeni provincià, son una nova

prova de foc per Catalunya i la ciutadania en general. Mentrestant des

del govern català es segueix la comèdia del pacte fiscal que ara vol

reblar el clau amb una votació per parts, com es va fer a l’Estatut per

intentar fer veure una unió entorn al projecte totalment irreal, i de

poc pes donada la seva importància.

 

Efectivament, la reforma de l’administració local amb aquesta excusa 

per tot que es la crisi, i que en realitat es una recentralització

autonòmica encoberta, ja es un fet, i el retorn al model de províncies

amb molt més poder per les diputacions, i menys pels Ajuntaments serà

un fet. De fet hi ha un model centralista que elimina qualsevol

diferencia, i que deixa al marge questions com alguns ministeris

inutils amb les competencies transferides o la reducció de funcionaris

en llocs on el número es excessiu, que no es el cas català. El govern

català mentrestant no crec que passi d’una nova protesta que no

serveix de res. Apujada de l’IVA del 18 al 21, reducció de la

prestació dels aturats a la meitat a partir del sisé mes, o reducció

de regidors, apart de la supressió de la paga de nadal son altres

mesures que haurem de patir. Per part del govern català molt ocupats

amb el pacte fiscal, parlen de presentar una votació per parts i així

aconseguir una gran unitat en gairebé tot, menys l’apartat de la clau

de la caixa. Aleshores aquesta unitat fictícia serà un fet que no

serveix de res, però una nova cortina de fum amb una proposta que no

va enlloc, i que pretén sumar posicions antagòniques, cosa impossible.

 

Per veure la perversió dels partits, i la memòria fràgil podeu veure com es poden defensar dues postures inverses sense contemplacions.

10 J EN EL RECORD I 11 S EN ELFUTUR

General
 

Avui fa exactament 2 anys d’aquella històrica manifestació que va aplegar al voltant d’un milió i mig de persones, i amb una intenció inicial de protesta per la retallada estatutària, que posteriorment es va convertir en un clam per la independència. Ara estem a les portes d’un 11 de setembre que hauria de ser històric per reclamar, i demostrar que una majoria de la societat civil vol donar un pas endavant, i emplaçar als seus representants a actuar amb aquesta direcció sense més pausa, ni pèrdues de temps com el pacte fiscal o similars.

 

Efectivament, la gent s’ha preguntat que desprès d’aquell esbravada no va passa res, i molta gent va mirar cap un altre costat o va voler amagar el missatge del poble. De totes maneres veient ahir el debat sobre el pacte fiscal a TV3, cal dir que mai s’havia parlat de la via de l’estat propi amb més normalitat, i mai aquest debat havia estat tant viu, això ja es un pas, la normalització de la via independentista. Pel que fa al debat en si, hi va haver moltes intervencions que eren per agafar les maletes, i emigrar a un país seriós i responsable. Si aquests son els polítics que ens mereixem malament anem. El representant popular evidentment va defugir el concert econòmic, va negar el que el seu partit avala al País Basc, i va rebutjar ser cap excusa per trencar res, amb una proposta bàsicament més del mateix, i rebutjant la clau de la caixa que va qualificar d’actitud infantil, suposo que l’Estat espanyol que la te i no la vol deixar, deu ser el més infantil de tots. La representant socialista es va moure en aquella ambigüitat, i sempre rebutjant el concert econòmic, i amb l’atreviment de denunciar el vot diferent de CIU a Madrid i a Catalunya amb un doble discurs, crec que li hauria de caure la cara de vergonya, quan el seu partit sempre ha votat diferent al Congreso de Madrid, que al Parlament de Catalunya, i la majoria de cops contra els interessos dels catalans. El tercer representant del nacionalisme espanyol al Parlament, Ciudadanos va esgrimir el seu discurs de la mala gestió catalana, que no hi ha fronteres noves, que l’important es la crisi, i sobretot que ell li era igual si els seus diners anaven a Lleida o a Teruel, francament el concert econòmic es per arranjar l’espoli que ell nega, i superar la crisi, pel que fa a les fronteres, es curiós nomes mira les catalanes, totes les altres del món son legitimes, i respecte el comentari dels diners que prenguin nota els seus votants que s’haurien de sentir traits, i francament apart d’escampar la seva xenofòbia no se que hi fan en el Parlament de Catalunya. En Jordi Turull per CIU, es va moure en l’ambigüitat calculada, sense un pla alternatiu quan es produeixi el fracàs anunciat, cosa que denota molt poca responsabilitat, i un intent de sumar totes les forces sense remoure un pacte inicial que sap que es impossible, i que incomprensiblement es va demorant en el temps amb unes conclusions des de fa mesos damunt la taula. Esquerra va denunciar espoli i donar suport al concert econòmic amb alternativa la independència o no els trobaran, ja era hora una mica de dignitat de la perduda, Solidaritat va dir les coses molt clares, i aposta clarament per l’estat propi abans que un pacte impossible des del començament, i denuncia actituds com el retorn dels diners dels insubmissos fiscals a l’Estat per part de la Generalitat. Iniciativa es va preguntar perquè tanta demora en el debat fiscal, i Joan Laporta que va dir que per sentit d’Estat donaria suport al govern amb el concert econòmic. Francament un debat que com van recordar tristament, sembla una repetició de l’Estatut, una proposta ambiciosa, una aigualiment per agafar consens, i finalment estavellar la proposta a Madrid amb la conseqüent frustració, tot un símptoma de la presa de pel monumental que ens volen vendre des de la Generalitat, que no semblen aprendre les lliçons de la historia.

Ara ja podem pensar amb l’11 de setembre, on no hi haura excuses per fer la manifestació a favor de la independència més gran de la historia, i això nomes depèn de nosaltres, veurem com respon el poble, i quin tipus de pressió pot fer sobre la classe politica que tenim.

UN GOVERN A CRÈDIT

General
 

El govern de la Generalitat te la caixa tant buida que ha demanat un crèdit a la Caixa de 500 milions per poder sobreviure, després de pagar les pagues extres als seus funcionaris. Aquesta es la situació real de les finances catalanes. Mentrestant a cop de tisora s’ha retallat el nostre estat del benestar fins a límits fins ara verges, com la sanitat i l’educació, i des de Madrid el govern espanyol, segueix traspassant els deures a les autonomies per fugir d’estudi, i anar retallant les seves competències. Per si això fos poc, des d’altres comunitats ja han advertit que ni parlar-ne de cap pacte fiscal especial per Catalunya, ja que es podria acabar la festa que ells anomenen solidaritat, i que vulgarment en diem espoli o presa de pel.

 

La realitat, es l’asfixia econòmica que patim porten i malgrat les retallades a que la caixa estigui sota mínims, i un crèdit urgent a La Caixa, per valor d’aquests 500 milions de moment es la sortida, ja que el pagament de pagues extres han acabat amb el poc volum existent. Aviat sense pacte fiscal, i la clau en el nostre poder, no podrem assumir segons quines competències, apart aquesta debilitat deixa el poder si no ho estava ja en mans de l’entitat bancària, per cert única supervivent de la liquidació d’entitats financeres catalanes sense cap resposta catalana, i naturalment posa en dubte la comissió d’investigació sobre les caixes, on concretament aquesta era principal per la seva emissió de participacions preferents, i que ara gairebé segur quedara exempta de donar cap tipus d’explicació. Mentrestant, seguim rebent els atacs del govern espanyol, ja be sigui el genocidi cultural a que estem sotmesos o aquesta asfixia econòmica premeditada, on les mesures nomes semblen ser per les autonomies, especialment la catalana, i alhora la central no sembla prendre cap mesura important. Per si era poc des d’Andalusia, el PSOE insta a no donar suport a cap progrés d’alguna autonomia a costa d’Andalusia, ja que defensen la igualtat d’oportunitats.

Efectivament, la Generalitat ha quedat tant minimitzada amb època de vaques magres, i atacs constants, que entrem en un terreny, si no hi érem ja que el lobby econòmic, i normalment amb interessos espanyols, i allunyats de les necessitats reals de la ciutadania agafa les regnes. Aquest crèdit es un autèntic xec en blanc per l’entitat financera que tal com tenen als partits polítics, tindrà tota la institució ben controlada. Vivim al dia, i pendents de cada retallada que fem en contra de la població, per recaptar uns diners que ens permetin assumir el proper dia amb condicions desfavorables, no hi cap pla més enllà. Davant això el pacte fiscal, la clau de la caixa, aturar la sagnia econòmica, que com una sangonera ens xucla la sang, però per la nostra informació des de qui ostenta el vertader poder ja ha dit no a qualsevol intent de reforma financera, per molt que fem veure que no el sentim, i seguim amb una ruta suïcida cap al precipici, això nomes fa que empitjorar les coses. O ens acabem d’enfonsar sense remei o fem el nostre propi camí, no hi ha cap més ruta a seguir, i tothom ho sap. Arribats aquí, evidentment, primer va ser Extremadura, i ara Andalusia que no vol cap reforma a costa seva, es lògic se’ls acabaria la festa que paguem els catalans des de fa molts anys, i per mes burla demanen el principi d’igualtat, quan saben perfectament que ells son els afavorits permanents, i Catalunya l’ase dels cops, i la solidaritat sense límit, suposo que el cinisme no te fronteres.

En definitiva, fariem be de no viure al dia i endeutats, i mirar que volem pels nostres fills, una terra prospera i agradable de viure per les seves possibilitats, i estat del benestar o una regió empobrida i espoliada amb La Caixa fent d’ambaixada del govern espanyol.

EL FEDERALISME ES MORT I L’INDEPENDENTISME ES VIU

General
 

Aquest cap de setmana l’assemblea de l’Associació de Municipis per la independència, ha deixat ben clar que quan s’arribi al 60% de la població inscrita, la consulta sobre el nostre futur, i amb el suport del govern català serà una realitat. Per la seva part l’alcalde gironí ens deixa clar que l’estat espanyol no té futur, i l’única opció es l’estat propi. Davant d’això en Pere Navarro, el líder socialista segueix insistint que la via federalista es ben viva i la millor aposta. Potser ja n’hi ha prou de prendre per estúpids a la gent o intentar fugir d’estudi per no voler compartit una solució per Catalunya cada cop més majoritària.

 

Efectivament en Carles Puigdemont, ens diu que l’estat espanyol no ha tingut futur ni quan les coses anaven bé, per tant la nostra obligació com a representants del poble es trobar una proposta de futur per la nostra gent. Cal recordar que l’AMI, associació de bracet amb l’Assemblea Nacional Catalana, ja compta amb la meitat de municipis catalans adherits, un 35% de la població, i ara es tracta d’aconseguir aquest 25% que falta per fer una consulta el mateix dia, i amb una pregunta ben clara ,i amb el suport del govern català. Davant això el primer secretari socialista ens diu i replica els que creuen que es el moment per la independència, o que que el federalisme es mort des de dins del mateix partit, que el model federal es ben viu, i que l’acord pel pacte fiscal ha de ser amb una destinació clara dels diners per solucionar problemes econòmics amb plans de xoc, defensa la via federal amb exemples com Alemanya, Canada o USA, i es pregunta que no es més difícil que l’estat propi, i garanteix el progrés de tots els pobles. De debó en Navarro es creu això o se n’en fot directament dels catalans. Que ens vol comparar USA, Canada o Alemanya amb Espanya. Quin percentatge de federalistes hi ha a l’Estat, i finalment dificultat igual, quan un depèn de l’Estat espanyol i l’altra nomes dels catalans, sis plau deixi de fer el ridícul, i escolti les veus dins del seu mateix partit que volen parlar del dret a decidir, que vostè vol negar a Catalunya per la seva submissió absoluta al PSOE i als objectius espanyols. Us adjunto un escrit de la Patrícia Gabancho en la mateixa lìnia.

El rei va nu

L’anomenat sector catalanista del PSC acaba de llançar un torpede al casc ideològic del partit, i sense haver declarat abans la guerra. El sector catalanista del PSC estava guardat en un calaix i només en sortia en les grans ocasions, per fer bonic. Això va començar oficialment en el congrés de Sitges, històric, i es va arrodonir en rodolar el cap del president Maragall, a causa d’un tall netíssim al coll oficiat pel secretari general de llavis prims –un tret que els responsables de càsting valoren molt-, l’actual senador Montilla. Des d’aleshores, i han passat moltes coses, el sector catalanista és un detall ornamental.

Ara també. No manen ni manaran gens. Però això no treu que no sigui un sector molt més sensible al bategar social que no pas el nucli mineral que s’ha reproduït en la figura de Pere Navarro i els seus pròxims, que s’identifica amb el “no” a les retallades, l’Espanya federal, la solidaritat fiscal que se’ns reclami i CiU és el mateix que el PP. Castells & co han proclamat que el rei va nu: la vida federal és morta, diuen solemnes, cal explorar el dret a decidir. Sembla que parlo en conya però és molt important. El sector catalanista és ornamental dins el PSC però té predicament en determinats àmbits de la societat catalana que fins ara deien que era més “progre” ser federalista i ho deixaven estar, com si el federalisme fos una qüestió de voler i poder. Ara els mentors adverteixen que “nanai”, que sense una Espanya disposada a canviar la Constitució amb dos terços de vots favorables el federalisme és impossible. Mireu cap a on s’ha avançat en els trenta últims anys i comenceu a comptar escons.

Que el PSC trontolli l’hauria de fer pensar, primer, en el pacte fiscal i en el perquè de les retallades. I després en una cosa bàsica: Catalunya no és prou forta, amb l’Estat en contra, per estirar Espanya fora de la crisi. Des de Madrid diuen ara que posaran peatge als contenidors del port de Barcelona per pagar unes vies de tren que haurien d’estar fetes fa anys. La conclusió és….?

Patricia Gabancho

ELS BERENARS DE LES PRESONS

General
 

Ahir hi va haver una sèrie de fets que son exemples perfectes dels representants polítics que tenim que patir, més que gaudir, com la queixa de De Gispert per la prohibició a Toni Strubell a entrar en un acte on havia estat convidat, la lliço d’Elisenda Paluzie a personatges com Salvador Alemany sobre el concert econòmic català, l’enèsima amenaça espanyola de complir dèficits les comunitats, sota l’avis de l’enviament d’homes de negre, o sense anar més lluny la votació de la resta de grups apart del govern català per tombar la retallada en forma de suprimir el berenar als presos, i alhora proposar mesures alternatives a les retallades reals. Tot un seguit de fets que demostren la nostra situació irracional.

 

Efectivament, la presidenta del Parlament eleva una queixa a la delegada del govern, com a protesta per la prohibició policial al diputat de Solidaritat Toni Strubell a entrar a l’acte presidit pels prínceps espanyols a Girona, quan havia estat convidat, amb una total manca de respecte institucional per part de la monarquia espanyola. Per altra banda en el Cercle d’Econòmia amb ponents contraris al concert econòmic, l’Elisenda Paluzie va reclamar a Salvador Alemany que ens els seus informes hauria de reflectir quin seria el dèficit fiscal i cupo desitjable per Catalunya en un concert econòmic com el del País Basc i Navarra, i va demanar si es racional romandre sota la sobirania espanyola, quan es podria anar directament a Europa. Espanya per la seva banda amenaça a enviar homes de negre a Catalunya, per assegurar que les autonomies faran tots els esforçós necessaris per complir la norma d’estabilitat, i revisar les seves pròpies estructures. Per últim el Govern es va veure obligat a fer marxa enrere en la supressió de berenars a la presó, i gràcies a la majoria de resta de grups, hauran d’assumir aquesta despesa, i es totalment contrari a les retallades alternatives que proposen.

Un cop més les forces policials espanyoles van demostrar el nul respecte a les institucions catalanes, i demostren clarament quin es el seu nivell respecte la seva estructura d’estat, institucions de joguina, el diputat Strubell ho va patir a les seves carns, i va veure astorat com la monarquia espanyola, una institució caduca i no democràtica impedia la seva entrada a un representant escollit pel poble amb una invitació per assistir a l’acte. La manca de democràcia d’aquesta institució es molt greu, i es un clar exponent del nivell espanyol. En el cercle d’econòmia veiem com els raonaments amb dades i clars exemples com el País Basc i Navarra sobre el concert econòmic topaven amb la intolerància de bona part d’aquest lobby econòmic català, mes preocupat de no perdre els seus negocis amb l’estat espanyol que en la prosperitat i futur del nostre país, fins hi tot amagant les dades més punyents en els seus informes, per no visualitzar tant clarament la vergonya que vivim, i no parlar d’abandonar la nostra submissió a Espanya, i mirar Europa. Per altra banda la portàveu del govern espanyol torna amenaçar a les autonomies, i l’enviament d’homes de negre, realment ja fa prop de 300 anys que els tenim aquí, per tant no ens vindria de nou, i més quan es pretén carregar tots els neulers a les autonomies amb condicions severes, i una disbauxa en el govern central, crec que si tant culpables son que modifiquin la constitució, i suprimeixin les autonomies, es ben senzill, no cal seguir aquesta comèdia per deixar les comunitats amb institucions buides de qualsevol poder. Per últim el tema de no permetre suprimir els berenars a les presons catalanes fa palesa la demagògia i cinisme d’alguns grups, ja que una mesura que era perfectament assumible i sense perjudicis per ningú , va caure en el populisme d’alguns grups per no permetre la mesura, i alhora criticar les retallades en sanitat o educació per exemple, que si son vitals. Crec que moltes persones, i no dins a la presó, no berenen mai i no tenen cap dèficit alimentari, no es pot caure en aquest populisme sense sentit amb la delicada situació on ens trobem.

En definitiva, una sèrie de temes que demostren contra que ens enfrontem, i que encara ens queda molta feina per fer, però no hi ha dubte que la fàrem.

LA PARTÍCULA DE DÉU

General
 

El descobriment de la partícula que explica l’existència de la matèria es un avenç molt important, diuen que això obrirà tota una finestra de preguntes, que fins ara estaven al calaix. De totes maneres hi ha una partícula que encara no s’ha descobert, i es la que habita als cervells de molts catalans, que semblen disposats a aguantar fins l’infinit tot tipus de greuges i carrerons sense sortida, per no voler decidir, i ser amos del seu futur. Suposo que la física tard o d’hora també ens donarà alguna explicació coherent en aquest fenomen, que ja ratlla qualsevol explicació racional.

 

Mentrestant, el President Mas acumula retallades i torna a aprimar una mica més el nostre estat del benestar, i en molts casos les dificultats per arribar a final de mes, i ens dona la solució màgica en forma de pacte fiscal, on per cert ja ha convocat una nova cimera la propera setmana per fer l’escenificació de la pèrdua de temps més gran de tota la historia. No potser que ens digui que amb un concert econòmic no hi hauria aquests ajustos com els anomenen, quan sap perfectament que qui l’ha de concedir ja ha dit repetidament no. L’Estat te el seu sistema legal on estem immersos, i això ho podem comprovar cada dia, la fantasia d’intentar viure amb regles pròpies dins aquest mateix sistema es senzillament no saber de que va la pel·ícula. Ho comprovem amb les empreses catalanes que van pagar a la Generalitat l’IVA i l’IRPF del mes d’abril dins la campanya del diem prou, tota la meva admiració pel seu coratge, i que a nivell de remoure consciències segur que ha provocat més d’una reflexió, ara be, si parlem a nivell pràctic evidentment es inútil, ja que la Generalitat ja ha entregat aquests diners a la Hisenda espanyola amb l’excusa d’una errada per evitar multes als infractors i com si fos una criaturada. Simplement han complert la llei, i aquesta no contempla res que no sigui això. Davant això el president ens diu que amb la clau de la caixa no hi hauria retallades, potser caldria dir-li que amb la clau de la caixa el que no hi hauria seria estat espanyol, ja que això nomes es possible amb un estat propi, per molt que l’exemple basc i navarrès estigui a la cantonada, però nosaltres dins el sistema espanyol no tenim dret a aquest paper. Per part socialista es parla d’asfíxia nacional, i parla d’alternatives que naturalment mai acaben de definir, ja que passen per fugir d’un Titànic que s’enfonsa, i ser un estat més dins Europa. Els populars evidentment no volen ni sentir parlar d’alternatives pròpies, i venen que nomes ens en sortirem tots junts, potser hauria de veure que precisament per anar tots junts hem arribat fins la situació actual. Altres com el president de la CEOE Joan Rosell demana mesures doloroses amb pujades de l’IVA, reducció de l’atur, revisió de funcionaris i altres, evidentment sense contemplar ni per casualitat el nostre propi estat, més aviat el nostre sacrifici fins a la fi del planeta terra, com una maledicció divina.

Evidentment tots sense tenir en compte dades com les enquestes recents del CEO i la supremacia independentista, o les dades que ens confirmen que les exportacions son més nombroses que el mercat espanyol (53-47) el 2011, i per tant desmenteixen un cop més aquesta dependència comercial que ens volen vendre com argument en un món global, i un empresariat que cada cop més mirà cap Europa i més enllà, i menys cap a l’Estat espanyol.

En definitiva el fracàs cantat d’aquesta comèdia anomenada pacte fiscal ha de ser l’última excusa per encarar l’estat propi amb el convenciment que una majoria de la població estarà al darrere dels seus representants, que en aquell moment hauran recuperat una mica del crèdit perdut en tots aquests anys, i perquè no dir-ho, hauran guanyat representativitat.

 

 

EFECTES DE LA COLONITZACIÓ

General
 

Per acabar amb el tema de la victòria de la Roja, i l’aprofitament polític fet des de l’Estat espanyol. Crec que ho ha definit molt bé Enric Millo del partit popular, que davant els consells de Mas Collell al govern espanyol, i per altra banda el viatge de Joana Ortega al Quebec, per veure l’organització de les consultes, ens diu que Catalunya nomes es una comunitat autònoma, i per aconsellar un estat s’ha de ser un estat. Efectivament ras i curt, dit en altres paraules ara no som ningú, i si volem ser grans i decidir per nosaltres mateixos, hi ha una cosa que es diu Estat, i que ja et dona aquesta potestat. Per això aquesta esquizòfrenia d’algunes persones amb la selecció que precisament representa els nostres greuges, i que impedeix que la nostra tingui representació, queda molt ben reflectida amb l’escrit de l’Astrid Bierge, que posa les bases racionals de tanta confusió.

 

Opinió

Amb cor i nervi

Per què vaig amb la selecció espanyola?

“Si la teva selecció està prohibida, com pots voler que guanyin els qui la prohibeixen? No té ni cap ni peus”

Àstrid Bierge

Si tu ets un català que no vol seleccions catalanes perquè la teva nació és Espanya, em sembla lògic i perfecte que animessis la selecció espanyola i celebressis la seva victòria. Ara bé, si tu voldries que les seleccions catalanes no estiguessin prohibides, si tu mai no penjaries una bandera espanyola al balcó, si creus que Espanya et roba, et silencia, et maltracta, si consideres que els teus són els qui van manifestar-se el 10 de juliol i no els qui l’endemà van sortir al carrer a celebrar efusivament el Mundial d’Espanya, si tu ets un d’aquests catalans però malgrat tot hi ha un “no sé què” dins teu que et fa anar amb la selecció espanyola, permet-me que et digui que necessites fer un exercici urgent de racionalització de sentiments.

Aquest “no sé què” es cura pensant, fent-te preguntes i mirant de trobar respostes racionals. Per què, sentint-me només català i sent conscient que Espanya em fa mal, vaig amb la selecció espanyola? La resposta més estesa és que hi ha molts jugadors del Barça. Sàpigues que això és mentida, que no és aquest, el motiu. Si tots els jugadors del Barça fitxessin pel Madrid, passaries a ser del Madrid? Oi que no? T’estimes més uns jugadors que ni tan sols coneixes que els drets de la teva nació? Oi que no? Alegrar-se de la victòria d’Espanya amb l’argument barcelonista és com enorgullir-se de les autovies espanyoles perquè les paguem els catalans. Que bé, gràcies a nosaltres el trajecte de Granada a Burgos costa dos euros, tres vegades menys del que costa anar de Barcelona a Palafrugell! Quin èxit d’Espanya gràcies a Catalunya! Nosaltres ho paguem i ells ho gaudeixen! Nosaltres portem el talent i ells s’emporten els títols! Visca?

Xavier Trias, dos dies després de dir que no pactaria amb gent que porta el català als jutjats, va dir: “Ha guanyat l’estil del Barça. Vaig celebrar els gols i m’ho vaig passar molt bé amb el partit d’Espanya”. Apa, festa i xerinola! Senyor Trias, els qui porten el català als jutjats són els mateixos que prohibeixen la selecció que a vostè realment li agradaria seguir, la que seguiria si tingués el dret d’escollir lliurement. Si la teva selecció està prohibida, com pots voler que guanyin els qui la prohibeixen? Els qui la prohibeixen per poder guanyar títols aprofitant-se d’un estil que és nostre? No té ni cap ni peus.

Un amic independentista, a banda d’això dels jugadors del Barça, em diu que a ell li agrada molt el futbol i que va amb Espanya perquè ha d’anar amb algú. Això també és mentida, autoengany, aquest tampoc no és un motiu racionalment vàlid. Si vols anar amb algú, quina lògica té que, podent escollir entre tants països, triïs anar amb el país pel qual tu et sents constantment atacat? Cap lògica ni una.

Els catalanistes que juguen a la selecció espanyola són els únics que podrien tenir motius racionals per anar amb Espanya: l’èxit professional i els quartos. Tota la resta no en teniu cap. Aneu amb la selecció espanyola per un sentiment irracional i esquizofrènic que us domina, i això demostra fins a quin punt som un país ocupat i el perill que correm com a cultura si no aconseguim un estat. Aquest “no sé què” que us fa anar amb la Roja -encara que sigui sense passió desmesurada- és instint après, inculcat, complex d’inferioritat, la manca de dignitat de les ànimes ocupades. Ben bé com una dona que, després de rebre una pallissa del seu marit, li pregunta amb amor què vol que li prepari per sopar. Hòstia, que et pega! Ja ho sé, és un miserable, però mira, li tinc afecte, no ho puc evitar… No és culpa teva -fa 300 anys que ells utilitzen el seu poder amb càlcul perquè tu siguis així-, però sí que és responsabilitat teva canviar-ho. Seu i reflexiona. Tens dos anys fins al Mundial.

SOLIDARITATS I BARRA LLIURE

General
 

El sindicat espanyol CCOO es posiciona a favor d’un concert econòmic solidari, tal com va fer l’altre gran sindicat espanyol UGT, ara cal aclarir que vol dir aquest solidari final. Per altra banda, el President Mas segueix defensant crear estructures d’estat per sortir de la crisi, crec que també cal aclarir dins de quin context. Per últim la conselleria d’Interior catalana no ha actuat contra el vandalisme i símbols feixistes, exhibits en algunes celebracions de la Roja, cosa que contrasta amb el zel en manifestacions independentistes o símbols propis, també caldria un aclariment d’aquesta doble vara de mesurar.

 

Efectivament, CCOO vol que es mantingui la solidaritat extraterritorial, i defensa aquest nou concert per Catalunya que superi el dèficit històric, i garanteixi drets socials, recaptant i gestionant tots els impostos. De cap manera vol separar el progrés nacional i el social, per tant denuncia les retallades del govern que fan recular les dues. Per altra banda els Populars que sempre ens diuen que la crisi es el primer, segueixen demanant explicacions per la no instal·lació de pantalles gegants a Barcelona, i no diuen res del vandalisme exhibit per alguns aficionats amb la visualització de simbologia nazi i feixista, destrosses en diverses ciutats, provocacions i insults a Catalunya, i crema de senyeres incloses amb la total contemplació de la policia catalana. Per últim, el President va tornar a insistir en aprofundir l’autogovern i crear estructures d’estat, com l’exemple de l’Escola d’Administració publica de Catalunya fundada per Prat de la Riba, demanant coratge per assolir-ho.

Realment, crec que ningú al País Basc i Navarra ha posat el mot solidari en el seu model de finançament basat en el concert econòmic, cosa que a Catalunya es veu que com que aportem poc a la caixa comuna s’ha de ressaltar. Aquest sindicat sembla ignorar que portem 300 anys sent els campions de la solidaritat o imposició, i que cada any donem el 10% del nostre PIB sense esperar res a canvi, i amb l’empobriment progressiu del nostre territori amb els seus recursos espoliats per la voracitat espanyola, per tant un concert econòmic, ja porta incorporat una quantitat pactada per abonar els serveis de l’estat, no cal posar-ho en el títol, i menys venint de sindicats que fins ara han demostrat ben poca sensibilitat pels nostres interessos. Pel que fa als Populars, resulta que la crisi nomes es important quan es tracta d’assumptes de Catalunya, en canvi quan es tracta de fomentar el seu nacionalisme espanyol ranci i caducat la prioritat es absoluta, i curiosament intenten fer de l’esport un mitjà pels seus fins, encara que res diuen de símbols, i vandalisme d’alguns d’aquests seguidors que increïblement sembla gaudeixen de la permissivitat policial, cosa que contrasta amb la duresa que es tracta segons quins temes com la crema de fotos del rei, o els indignats per posar dos exemples, seria bo una bona explicació, ja que sembla que el feixisme estigui protegit. Per últim dir-li al president Mas que una autonòmia espanyola mai tindrà estructures d’Estat, tenim un exemple clar amb el fracàs del nou Estatut, per tant no es pot segui intentant enganyar a la gent, les estructures d’estat son pels Estats, el demes son mentides per entretenir al personal.

ELS HOOLIGANS DE L’ESTAT ESPANYOL

General
 

La victòria de la Roja a l’Eurocopa ha refermat les baixes passions espanyoles, deleroses d’embolicar tots els temes, i intentar diluir segons quines identitats que interpreten com una amenaça. Realment voler imposar uns sentiments a cop de titular i campanya publicitaria, ja fa entendre que la cosa no va per aquí. La selecció que ha guanyat i els seus dirigents, barregen conscientment política i esport amb unes finalitats molt concretes, i pretenen ser com un miratge del que voldrien fos una realitat. Malauradament per ells, i com veiem per exemple als Sky Games, els campionats del món d’esports de muntanya, tots els mètodes son vàlids per ells per amagar la realitat.

 

Efectivament, en aquesta competició de muntanya, l’odi ha arribat a límits insospitats, quan els representants catalans i bascos, per cert dels millors del planeta, defensen obligatòriament una falsa selecció espanyola, i la resta no compten per les classificacions oficials, amb la passivitat dels mitjans catalans i federacions esportives que col·laboren amb els seu silenci. En el futbol els mateixos mitjans, avui també col·laboren activament amb la conquesta, i s’obliden del nostre paper en aquest estat en el que vivim. Barrejat de patriotisme de pa sucat amb oli que crec que hores d’ara a poca gent enganya. Com diu l’article de l’Agustí Colomines, el que ens portarà a la independència no serà el hooliganisme, sinó la intel·ligència, i hem de saber en cada moment com actuar per arribar a l’objectiu anhelat.

Amb criteri

La pressió de la dutxa escocesa

Les voladures cal saber fer-les bé. Perquè de xarlotades ja n’hem viscut masses en aquest país”

Agustí Colomines

La dutxa escocesa és ideal per combatre l’estrès i és també un exfoliant natural, que contribueix a l’eliminació de cèl·lules mortes. Alternar dolls d’aigua freda i calenta ajuda a recuperar l’energia i a millorar l’estat d’ànim per recuperar la placidesa. La metàfora de la dutxa escocesa és recurrent en parlar de política. Ahir mateix, el sempre sagaç Jordi Barbeta titulava el seu article així: Els catalans sota la dutxa escocesa. Afirmava Barbeta, per arrencar, que “el Govern de la Generalitat i Convergència i Unió estan adoptant posicions tan contradictòries en assumptes d’enorme transcendència política i jurídica que comencen a fer dubtar de la sinceritat del projecte polític que lidera Artur Mas.” Paraules força gruixudes.

Es referia al fet de combinar el raig sobiranista, expressat en l’inflexible —i em sembla molt bé— defensa del model lingüístic a les escoles catalanes, amb el raig del sentit d’Estat, quan el líder de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida, ha reclamat la presència catalana en la renovació del Tribunal Constitucional. Afirma Barbeta, que reclamar la quota catalana en l’establishment polític i jurídic espanyol és avalar “la institució que nega valor polític a la voluntat democràtica dels catalans”. Déu n’hi do! Que els analistes polítics sovint hagin de fer de tertulians fa que de vegades es deixin anar sense matisar gens. El TC és, com gairebé totes les institucions de l’Estat, un instrument de l’statu quo, però mentre Catalunya pertanyi a Espanya és absurd renunciar a la quota. No és contradictori, sobretot si ja s’han donat mostres que la predisposició a la claudicació resultaria impossible i insensata.

 

En la dutxa escocesa, l’aigua calenta i el vapor dilaten els vasos sanguinis, afavoreixen la transpiració, relaxen els músculs i les articulacions i fan afluir sang i calor a la superfície del cos. L’aigua freda i el gel, en canvi, constrenyen els vasos, redueixen la inflamació i la congestió superficials, i també produeixen una major afluència de sang als òrgans interns. El procés de sobiranització dels catalans és l’aigua freda necessària per vitalitzar l’estovament al qual hem estat sotmesos durant anys. L’important, en aquest cas, en la intensitat de la pressió de l’aigua. Qui marca aquesta intensitat? Els polítics? Els mitjans de comunicació? Les grans corporacions? O és la gent qui ho determina?

És una combinació de moltes coses que no tenen perquè ser coherents. És que no és contradictori l’augment de l’independentisme, tal com va donar a conèixer el CEO fa uns dies, i que proliferin les banderes espanyoles en els balcons de viles i ciutats amb motiu de l’Eurocopa? A mi no m’ho sembla, la veritat. Aquest país és així. El nacionalisme banal és un gran instrument que recorre a les emocions per assolir els objectius perseguits. Molts catalans s’identifiquen amb “la roja” perquè, de moment, viuen a Espanya i la columna vertebral d’aquesta selecció és catalana i del Barça. Si canviessin les tornes i aquests mateixos jugadors representessin Catalunya oficialment i no pas en partits de costellada, l’entusiasme viraria i les identificacions també.
 

Ho torno a dir: el més important, doncs, és saber modular la pressió de l’aigua. Qui s’equivoqui en això, per defecte o per excés, s’estimbarà. I tan dolent és fer veure que ets una mena d’Estat en petit, que és el que hem estat fent fins avui dia, com estirar més el braç que la màniga, sobretot quan a la UE pinten bastos. Confesso que no veig cap contradicció entre refusar la sentència del Tribunal Suprem sobre la immersió lingüística i reclamar un seient al TC.

Les voladures cal saber fer-les bé. Perquè de xarlotades ja n’hem viscut masses en aquest país, i han estat protagonitzades, precisament, per l’esfera política. Cal fer política des de les conviccions, però no cal comportar-se com el típic hooligan que només veu les virtuts de qui vesteix els colors de la seva samarreta i, en canvi, menysprea l’habilitat de l’adversari per parar les estratègies del seu equip. Ens cal més intel·ligència emocional per no viure cada acció, per petita que sigui, des de la desesperació. Una mica de confiança amb el efectes terapèutics del tractament balneari no és cap traïció a res ni ens converteix en mesells. La sinceritat sobre el camí emprès pel president Mas es veu en aquesta seva habilitat, força semblant a la que té Alex Salmond (més avesat encara a la dutxa escocesa), de combinar els raigs d’aigua freda i calenta; de ser a la vegada un almogàver i un home d’Estat. De combinar Prat de la Riba amb Macià, si ho volen resumir d’una altra manera.

JA NO HI HA MARXA ENRERE

General
 

Desprès de l’inici de les Marxes per la independència a Lleida per part de l’Assemblea Nacional Catalana, i com es va dir repetidament, ara ja no hi ha marxa enrere, i no ens aturarem fins tornar a la dignitat a la nostra terra, ja perduda fa més de 300 anys, i on el poble ha de fer sentir la seva veu per obligar als nostres representants a fer els passos necessàris. Des del nacionalisme espanyol veiem com les mentides o simplement els discursos antidemocràtics, son la seva recepta per esmorteir l’amenaça.

 

Efectivament el procés ha començat i el poble te la paraula, hi ha una data clau com es la Diada propera a Barcelona, i on la gran manifestació amb el lema “Catalunya, proper estat d’Europa”, hauria d’aconseguir el suport de totes les entitats que treballen pels diferents àmbits del país, i totes aquelles persones que volen donar un pas endavant per deixar de ser una simple colònia espanyola, cosa que per cert es el portem sent des de fa vora 300 anys. Des de la part espanyola veiem la Sànchez Camacho dels populars, esgrimint una mentida rere un altre com a falsos arguments, ara segueix insistint amb l’enfonsament de la nostra economia, i adverteix al president i el seu turisme independentista amb diners de la Generalitat, i una futura sortida de l’euro, mostrant el seu orgull de ser d’Espanya. Caldria dir a la Camacho que el seu orgull o sentiment es legítim, però deixa de ser-ho quan el vol obligar a tothom per decret, no crec que li sigui tant difícil d’entendre. Pel que fa a la sortida de l’euro i enfonsament, es perfectament ridícul i sense sentit, Catalunya seguirà a la Unió Europea i amb l’euro com a moneda, ningú mai ha dit el contrari, prou de tractar la gent com estúpids amb teories sortida del racisme català que impera en els cervells d’aquests personatges, no hi ha precedents, i nosaltres som iguals que la resta del món. Pel que fa al turisme com diu del President, el que li sap greu es que els nostres greuges traspassin fronteres, i Europa vegi la nostra legitimitat per ser un futur estat, i ho paguem entre tots, evidentment. No diu res quan paguem AVES sense sentit, aeroports fantasmes, peatges abusius o infraestructures sense sentit, mentrestant el que necessita el nostre territori esta bloquejat indefinidament, es curiós però d’això no en diu res.

Per altra banda tenim l’antic ministre de Justicia, el socialista Francisco Caamaño, que assegura que no reconeixer el dret a decidir no es antidemocràtic, i posa en dubte que el dret a l’autodeterminació existeixi, es defineix com a federalista i nega el dret a decidir. Francament es molt greu aquestes declaracions d’un antic ministre d’una democràcia, per més importancia, de justicia, i es queda tant ample quan en un sistema democràtic nega el dret a decidir del poble, base de qualsevol democràcia, alhora posa en dubte el dret a l’autodeterminació, suposo que no li sona de res les Nacions Unides i els tractats internacionals, i encara es més greu quan vol imposar per llei aquest federalime, i nega qualsevol altra possibilitat que la ciutadania per majoria trii. Crec que aquest considerat defensor del estatut ja mort i enterrat demostra que el baix nivell de democràcia espanyola, que  amb personatges com aquests es un fet inquestionable.

En definitiva, i com queda clar la pobresa democràtica espanyola es un fet, del qual nomes podem fugir amb el nostre propi estat.