ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ACORD NACIONAL: NO ENS FALLEU

General
 

Desprès del primer intent no tancat de pacte de CIU i ERC, amb el tema de la consulta encara per concretar, molts intenten aprofitar aquest endarreriment per intentar truncar-lo, i per damunt la voluntat del poble de Catalunya al carrer i les urnes, tornar a la submissió, el robatori consentit, i els negocis d’alguns amb la dependència pels segles dels segles. Mitjans com La Vanguardia o el famós lobby del Puente Aereo entre d’altres, segueixen fent la feina bruta per evitar que el president Mas posi data a la llibertat, alguns fins hi tot amb l’excusa de no donar pistes a Espanya i altres invents que sentirem com ultimes invencions per evitar un proces que no pot fallar.

 

Efectivament, editorials com la del director de la Vanguardia Jose Antich, burxen amb el primer intent fallit, i titllen de disbarats propostes econòmiques com la del Banc de Catalunya, i altres amb més pressió fiscal per no haver de fer tantes retallades, i suplir els impagaments de l’Estat, i encara aposten pel diàleg amb el govern espanyol per la consulta, titllant de perillós al partit republicà. De fet la data de consulta en els documents de pacte publicats es comprometien perquè el 31 de desembre de 2013 tot estes en condicions per fer la consultat amb un marc legal que l’empari, però amb la trampa de no posar període de temps, lògicament no es acceptable. De fet aquesta principal reticència amb la data sembla dona idea de que com La Vanguardia, el lobby que treu benefici de la dependència s’ha posat al servei d’Espanya per avortar l’acord, com ja van fer amb l’Estatut per garantir el seu negoci per damunt de les necessitats de la societat catalana.

Tanmateix, seria una irresponsabilitat històrica no arribar a un acord que ens ha de portar al referèndum, i més quan la creació d’un consell català per la transició nacional, una idea que també proposava ICV, i que amb els partits favorables al dret a decidir, i obert a entitats culturals, socials i econòmiques han de fer possible tots els preparatius per la consulta, igual que el full de ruta del 2013 amb la declaració de sobirania en el primer ple del Parlament, cosa crec jo molt important per dir al món en general que la nostra institució pren consciència que es el nostre representant de la nostra sobirania com a subjecte polític, i que fins ara Espanya ens nega, acabar de tramitar la nostra llei de consultes, formalitzar la petició a l’Estat per fer possible el referèndum i treballar tots els aspectes jurídics i tècnic per fer possible la consulta a finals del 2013. Ara nomes falta superar l’escull d’aquests poderosos actors que pressionen la federació convergent ,i fugir d’ambigüitats en les dates com en el document presentat, això ja no es cap joc, i tot ha de quedar ben definit, no cal posar una data exacta, però el mateix que s’ha pactat el 2013, s’ha de posar un període límit al 2014 per la celebració de la consulta, i preveure tots els entrebancs per resoldre en les diferents situacions, i sobretot blindar-se davant el joc brut espanyol per no entrar en terrenys que en res ens afavoreixen, alhora que presentar a tothom que el govern es transitori, i amb un encàrrec principal com es la consulta amb persones de perfil diferent a un govern normal d’una legislatura, i sense creure excuses com les reaccions espanyoles en cas de descobrir massa coses, ja que aquestes ja han alterat en part els resultats electorals amb l’esborrany fals del Mundo, i la validació sense proves de la classe política espanyola que seguirà amb tota la seva intensitat i haurem d’estar preparats. Per últim dues coses importants, primer recuperar el sentit d’estat per arribar a bon port, es a dir fugir de reaccions contra determinats estats que poden ser claus pel nostre futur, ja es hora de ser una mica intel·ligents, i segon explicar detalladament que les noves retallades inevitables son en darrera instància fruit de la política espanyola amb Catalunya, amb impagaments, pressions per arribar a un dèficit inassumible, i decrets que busquen avortar qualsevol ingres extra per compensar aquests deutes, seria hora de superar aquesta queixa permanent per les retallades encarades a la Generalitat i girar cap a Madrid que es la font principal d’aquest problema.

En definitiva, no passa res per esperar uns dies, però cal deixar tot lligat i seguir el proces que la societat ha marcat pel nostre futur, i que es irrenunciable.

LA LLISTA DE MOROSOS DE MONTORO. TOTS?

General
El ministre espanyol Montoro anuncia que farà públics els noms de grans morosos i defraudadors, declarant que es tracta que paguin amb rotunditat. Una llista que forma part de les mesures que vol aplicar en defensa de la llei de mesures tributaries, i que res te a veure amb l’amnistia fiscal per grans defraudadors que han propugnat fins ara, i que s’haurà de veure si la llista es selectiva o inclou per exemple el govern espanyol, i el seu deute amb Catalunya per posar un exemple. Tot un desgavell de grans proporcions amb un estat de dret de fireta i un ministre de tant baix nivell.

Efectivament, Montoro  va anunciar que el govern espanyol estudia la manera d’adaptar la normativa vigent per publicar una llista de grans defraudadors i morosos a la Hisenda Pública, que va recordar que a Gran Bretanya i Irlanda ja funcionen. Parla de perseverar amb la lluita contra el frau fiscal, la llista ha de ser amb independència de la seva activitat econòmica i condició, o sigui persones físiques o jurídiques. En principi el portaveu socialista dona suport demanant els que es van acollir a l’amnistia fiscal que critica que no pagaran ni tant sols el 10%. El Ministre parla de recaptar més i millorar l’equitat del sistema tributari per fer real el principi de la capacitat de cada contribuent.
La situació econòmica espanyola es un desgavell de grans proporcions, i ministres com Montoro son personatges que la fan realment així. Desprès de promocionar una amnistia per defraudadors declarats, i que amb un simple i minso pagament del 10% del seu deute ja donaven validesa al seu frau, i es passaven pel forro el principi aquest constitucional del pagament acorde a la capacitat de cada individu, i al mateix temps era un greuge comparatiu respecte altres delictes fiscals menors perseguits. Per altra banda els casos que cita com exemple poc tenen a veure amb la situació espanyola, ni com a situació d’Estat, ni manera d’aplicar aquestes mesures. O sigui i com exemple de la seva total desorientació i coherència a optat pel blanc i pel negre en molt poc temps. Arribant a la famosa llista de morosos, la perversitat indica que serà selectiva, ja que l’Estat espanyol es un dels principals morosos amb el deutes impagats a Catalunya, i no crec que sortin a la llista. Per altra banda aquest escarni públic es simplement una operació d’imatge de cara a l’opinió pública, però que no amaga cap postura real de solucionar el problema.
En definitiva, un autèntic descontrol amb el qual hem de conviure, i on Catalunya no te ni veu ni vot, i dona idea que es molt urgent la creació de la hisenda pròpia com a primer pas per recaptar els nostres impostos, i fer front així a l’ofec econòmic, i el principal moros amb nosaltres i que a damunt ens obliga  a complir amb un dèficit impossible, que ha de ser el primer xoc de trens amb l’Esta espanyol i aquesta farsa anomenada Estat de dret espanyol amb ministres com Montoro i Wert com exemples clarificadors. Per tant llistat de morosos, però tots sense excepcions.

ESPANYA SEGUEIX VINCULANT DEMOCRÀCIA I NAZISME: JA N’HI HA PROU

General
Aquesta setmana sembla que es podrien tancar les negociacions entre CIU i ERC per fer un govern fort, i amb  el 2014 com a límit pel referèndum per decidir el nostre futur, per altra banda,  el 80% del nostre Parlament avala no complir la llei Wert, i defensar el nostre sistema educatiu i la nostra llengua amb una imatge molt potent. A Espanya se’ns dubte la democràcia no els interessa gaire, i mitjans com la Razón vinculant el famós cartell “Keep calm and speak Catalan”  (mantingues la calma i parla en català) amb el nazisme sense cap rubor, i l’exalcalde socialista de la Corunya i exembaixador al Vaticà, torna a comparar el nazisme i la persecució dels jueus amb la situació del castellà a Catalunya, potser ja n’hi ha prou que  personatges talibans, i mitjans de la caverna ens continuïn insultant dia si i dia també d’aquesta manera.

La Razón qualifica el cartell de nazi, i es obligada a rectificar, ha confós el govern britànic, autor de la frase i el nazisme. Concretament ens diu que ERC recupera un cartell de l’Alemanya nazi per demanar parlar en català, en referència a la seva imatge al Congres de Madrid. Aquest es una adaptació de l’original de 1939 per animar a la població britànica davant la possible invasió de les tropes alemanyes. Per altra banda, un altre personatge xenòfob i paranoic surt a escena, es Francisco Vazquez, que equipara un jueu perseguit a l’Alemanya nazi i un nen català castigat per parlar castellà, i assegura que a Catalunya es vulneren els drets dels ciutadans, amb aquesta opressió. No n’ha tingut prou que ha comparat el missatge insolidari de Catalunya demanant el que li correspon per tenir més recursos amb l’exemple d’una de les germanes Koplowitz en un hospital públic, exigint un trasplantament de ronyó sense haver de fer cua, ja que els seus impostos son superiors a la mitjana.
Realment, ja va sent hora de dir prou a aquest insult constant per ultres nacionalistes sortits de les cavernes del franquisme, i amb mentalitats que si son pròpies del nazisme o qualsevol règim de pensament únic i imposició per sistema. La barra lliure dels mitjans espanyols permet com ja vam veure que El Mundo pogués influir en una campanya electoral amb una notícia basada en un esborrany, i sense demanar disculpes per la falsedat de la notícia, ara La Razon manipula la història, i per poder vincular el partit republicà i la campanya a favor de parlar català amb el nazisme, ho adapta a la seva manera sense cap vergonya, rectificant al cap d’un temps, però amb el mal ja fet i per suposat cap disculpa en forma de rectificació. Aquesta es la premsa del tot s’hi val per atacar Catalunya sense cap ètica, ni discurs. Per altra banda, aquest exalcalde i exambaixador mostra el seu tarannà feixista i xenòfob, tornant a vincular una imaginaria persecució del castellà a Catalunya, que saben perfectament que es falsa amb l’horror de la persecució dels jueus al nazisme, que saben que en molts casos acabava amb la mort, es senzillament indignant que personatges amb aquest nivell barroer i violent no rebin escarni des de cap lloc de l’Estat espanyol, donant validesa a unes paraules dignes d’anar davant la justícia per insult i menyspreu a tot un poble. Com curiosa es la comparació de la insolidaritat catalana amb un exemple que res te a veure, evidentment que la Koplowitz no hauria de tenir privilegis a la sanitat pública per la seva aportació en forma d’impostos, que res te a veure amb una part del territori que aporta molt per la seva riquesa, rep poc, i finalment acaba tenint més dificultats que els territoris receptors, això no es de rebut i no passa en cap lloc, només cal que miri les aportacions i el sistema de lands alemanys, on es perfectament equiparable el que més aporta amb el que retorna com no pot ser d’altra manera, sinó passem de la solidaritat a l’espoli o robatori sense pietat que l’Estat practica amb Catalunya des de fa molts anys i que ens porta on estem ara.
En definitiva, ja n’hi ha prou d’haver d’aguantar aquestes comparacions que posen els pels de punta amb un poble pacífic i democràtic com el català, per personatges menyspreables com aquests.
 

SOTA UN ESTAT SOTA MÍNIMS

General
Des de l’Estat espanyol, van per feina, i la guerra bruta va augmentant a mesura Catalunya sembla disposada a seguir endavant amb el procès cap a l’Estat propi. Sentir els seus líders polítics, teoricament democràtics es tota una declaració d’intencions, per exemple Rubalcaba, líder socialista ens diu obertament que no esta a favor del dret a decidir, ja que en una democràcia no es pot decidir tot, sinò el que democraticament hem decidit que ho podem fer, tot un joc de paraules per dibuixar una democràcia limitada  o a la carta. Encara més enllà, Aznar que parla de que els nacionalistes pagaran un preu molt alt per les seves decisions, i qui no accepti la llei que assumeixi les conseqüències, o sigui amenaces,  discurs barroer i gairebé delictiu, simplement per voler exercir pacificament el nostre dret a decidir. Aquest es el seu tarannà i la seva estimació, sobren les paraules.

Aquest escrit de Jofre Llombart ens parla d’aquesta guerra bruta que esmentava, i fins on pot arribar.
LA SUSPENSIÓ DE L’AUTONOMIA DE CATALUNYA, A PESSIGADES
Jofre Llombart
Corre la brama a Madrid que Mariano Rajoy té al seu despatx un decret per la suspensió de l’autonomia de Catalunya. És una brama que a Madrid es fa circular amb to autoritari (ahora se van a enterar quién manda) i que a Catalunya –particularment al Palau de la Generalitat- es veu amb temença. 
Hi hauria dos motius que portarien Rajoy a aplicar aquest article 155 de la Constitució: la convocatòria d’una consulta o bé l’incompliment dels objectius de dèficit per part de la Generalitat. O els dos a la vegada.
L’ala més dura del PP –els aznaristes per ser clars- és la que estaria collant Rajoy perquè prengués aquesta decisió a un any a tot estirar i posteriorment –igual que Mas- convocar eleccions per refrendar aquesta decisió. Seria, sens dubte, una mesura molt cridanera que –atenció- a diversos sectors d’Europa també agrada perquè veuen les autonomies com una anomalia.
L’altra opció, la que s’està fent, és la que defensa el sector menys ultra del PP. És menys sorollosa però més efectiva: anar retirant competències de la Generalitat per la porta del darrera, una a una. Es fa per inundació legal, és a dir, es redacta una llei estatal que a la pràctica deixa sense efecte la normativa catalana. No cal ni molestar-se a retirar la llei d’aquí. Se’n fa una de rang superior, i ‘aquí paz y allá gloria constitucional’.
Exemples: la llei Wert. Més enllà de la polèmica creada pel seu míssil a la immersió lingüística, l’esborrany representa una invasió en tota regla d’una competència que la Generalitat té traspassada des del primer govern Pujol. Que Catalunya no pugui decidir quins continguts estudien els alumnes catalans representa un atac frontal no només al sentit comú sinó també al mateix ordenament jurídic elaborat a les Corts Espanyoles.
Segona mostra: la nova llei de Garantia de la Unitat de Mercat. Eclipsada mediàticament per la llei Wert i publicada en ple pont, el 7 de desembre el diari “Expansión” informava que el govern espanyol aprovarà ben aviat aquesta nova llei. Entre altres coses, aquesta llei permetrà que qualsevol professional pugui exercir en qualsevol punt de l’Estat amb la llicència obtinguda al seu lloc d’origen sense tenir en compte la legislació autonòmica. És a dir, una empresa de Burgos podrà venir a Barcelona i saltar-se la legislació de la Generalitat perquè l’empararà la legislació espanyola. I això, novament, inclou els criteris lingüístics. 
Tercer i últim exemple (ja acabo): L’ajust pressupostari. El Ministeri d’Hisenda del peculiar Cristòbal Montoro ha imposat que de totes les retallades públiques que s’han de fer el 2013, més de la meitat –un 53%- les han d’assumir les comunitats autònomes. Això és agafar la mà de l’Estat i asfixiar una mica més –encara més- el prim coll dels governs autonòmics, siguin Catalunya, Andalusia, Aragó o Madrid, d’on curiosament la seva presidenta va dimitir dies després d’anunciar una nova xarxa d’hospitals públics ara insostenibles. 
Fa temps que l’autonomia tal com la vam conèixer el 1978 va quedar marcida, però l’actual sistema constitucional simula que hi ha un mínim d’autonomia política. És un cartró-pedra que està vell, fet malbé i deixa entreveure què hi ha darrera. I ja no queda ni temps ni energies per tornar a aixecar una nova decoració. O ens quedem amb el pis tal com està o ens busquem una nova llar fora d’aquesta comunitat de veïns.

LA PROPOSTA DE NAVARRO

General
Davant les negociacions entre CIU i republicans, el cap visible del socialisme català Pere Navarro, desprès la davallada electoral, i la sensació de fora de joc constant d’aquest partit amb la negativa d’acords amb la reunió amb Mas, i ara llença una nova proposta des de la CUP al PP amb un govern conjunt, que no hauria d’estar presidit pel president actual, i si per un altre diputat acordat del mateix partit, amb una decisió que dona un gir a la seva negativa per entrar en qualsevol govern, i sembla un intent més de la desesperació de l’unionisme per frenar el procés sobiranista.

Efectivament, no el vol presidit per Mas, ja que segons ell hauria de presentar la renuncia per haver provocat una situació de més inestabilitat desprès de les eleccions, i ara aposta per un govern d’unitat nacional amb tots els partits representats. Posa tres condicions pel nou programa, com son un equilibri entre estabilitat financera i cohesió social, negociació d’un pacte fiscal a Madrid, i impuls d’un model federal, i aposta per la qualitat democràtica, justificant el seu canvi per les demandes de la societat civil. No inclou el dret a decidir que si portava en el seu programa sempre que fos dins la legalitat, i alerta del risc de governar amb exclusió de les forces no independentistes.
Es una proposta sorprenent,  i que només es pot entendre com un nou intent des de les forces contraries al dret a decidir dels catalans lliurement el seu futur per frenar-lo, ja que cada cop el veuen més irreversible. Els atacs constants des de Madrid, i sumem la pressió dels famosos lobbys econòmics , i partits que no volen que res es bellugui, i capgirar aquest procés cap a l’estat propi ignorant el mandat de la societat catalana i el seu clam. El president del partit que ha guanyat clarament les eleccions, segons ell no esta legitimat per ser el nou president, cosa que ningú podria entendre, i ens parla de que ha provocat inestabilitat per unes eleccions, quan son la base de la democràcia, i han validat el full de ruta marcat a partir de la manifestació de l’11 de setembre, encara que han modificat les forces de cada partit, sembla que la veu del poble no interessa Navarro, ja que no li agrada el que diu, vol un govern de tots els partits, que sap impossible, ja que els projectes no son compartits, i principalment el de país, i sense aquest no hi ha acord possible, es la base i Navarro ho hauria de saber, no es tracta d’ideologies com una legislatura normal, sinó de canviar el model de la nostra nació. Posa unes condicions que algunes fan riure, com son negociar un pacte fiscal a Madrid, que ja va ser tancat amb un cop de porta fa pocs mesos, i que per molt que seria el seu desig per seguir enganyant als catalans per canviar tot per no canviar res, ja no  hi ha res a negociar, i demana un impuls federal, que no va sentir el clam de la Diada, que no ha vist els resultats electorals, res he sentit de federalisme, una opció morta i excusa de l’unionisme amb primera persona, ens parla d’aprofundir la democràcia i ignora el dret a decidir que amb matisos portava en el seu programa fa quatre dies, un gran exemple de transparència i credibilitat, aquesta estratagema que l’electorat va castigar ja no els serveix, i ara neguen la democràcia i els drets de la societat catalana pacífics i democràtics en benefici del seu primer objectiu, que res es bellugui i que tot torni a ser com abans, o sigui com sempre. Ho sento, però ja res tornarà a ser igual, aquell camí ens ha dut a la situació insostenible, que tenim amb un Estat que ens escanya econòmicament i ens vol esborrar com identitat.
En definitiva, vist el panorama, la seva aposta no te cap futur, i no aconseguirà el seu propòsit, volem democràcia i decidir, no ens vengui sopars de duro.

CONTRA EL GENOCIDI LINGÜÍSTIC

General
Avui, com a poble hem de fer sentir la nostra veu per mostrar el nostre rebuig amb aquest nou intent de finiquitar la nostra llengua pròpia, amb un nou projecte educatiu barroer que tant sols pretèn sota l’excusa de mirar pels drets dels parlants d’una sola llengua, eliminar la nostra, i la resposta ha de ser contundent, la nostra identitat es en joc i els parlants i no parlants com a llengua materna han de rebutjar aquests objectius de l’Estat que nomes tenen l’odi a la diferència i a la identitat catalana com a forma de ser. Les concentracions davant els consistoris locals catalans han de ser massives i seguir mostrant a la nostra classe política que el poble ha perdut la por i agafa la bandera de la dignitat com a forma de viure.

I la mata de jonc?
No hi ha cap llengua al món que renunciï voluntàriament a una part del seu domini.  L’única que es despreocupa de la pròpia integritat és l’anglès, perquè el seu àmbit vital és el món sencer. Un àmbit vital cada dia més hegemònic. Un idioma que pot semblar tan sòlid com el francès ha multiplicat els esforços públics en les darreres dècades per reforçar els lligams que uneixen els territoris que el mantenen com a oficial. La francofonia s’ha convertit en un concepte prioritari, no només com a darrera trinxera d’un somni colonial o de superioritat cultural desfasada per la realitat, sinó també com a únic bastió que pot garantir que l’hegemonia de l’anglès no sigui tan descarnada.
En un món de superioritat anglòfila tan evident, en què hi ha àmbits culturals on ni tan sols és possible la competència amb l’idioma de referència virtual o comercial, uns milers de parlants més o menys poden salvar espais determinants. A partir de quina quantitat de lectors es justifica econòmicament una traducció? Quin és el mercat mínim comú que pot garantir una activitat editora solvent? Patiria el món de l’edició catalana les estretors actuals si Catalunya, el País Valencià i les Balears haguessin lligat en les darrers dècades uns un circuit de lectors sòlid i únic?
És més fàcil que les pretensions del ministre Wert naufraguin si al davant només hi ha el rebuig social de Catalunya o si s’hi sumen els del País Valencià i el de les Balears? Dissabte vinent els sindicats majoritaris de l’ensenyament en aquests tres territoris, juntament amb Acció Cultural del País Valencià, Òmnium Cultural i Obra Cultural Balear, han convocat a Castelló de la Plana una manifestació per plantar cara a la pretesa llei de reforma educativa. Una manifestació que recordarà també les Normes dites de Castelló, que van unificar l’ortografia valenciana amb les de l’Institut d’Estudis Catalans, i que escriptors i intel·lectuals valencians van subscriure a la capital de la Plana ara fa vuitanta anys.
Fa tot just ara cinquanta anys Joan Fuster apel·lava en el llibre Nosaltres, els valencians a l’exemple de la mata de joc que Ramon Muntaner reivindicava en la seva crònica. Amb una criatura n’hi ha prou per arrancar-ne una mata si ho fa jonc a jonc. Però qui pot aconseguir-ho si estira de tots alhora? Cinc dècades més tard és trist haver de tornar a recórrer a l’enginy del cronista de Peralada i a la sagacitat de l’assagista de Sueca. Tant trist com necessari. Cal aturar les pretensions lingüicides del govern de Mariano Rajoy. Però els catalanoparlants ho han de fer conjuntament. Des d’una consciència unitària necessària per a la pròpia supervivència.
Vicent Sanchís

POSEM DATA A LA LLIBERTAT

General
 

Sembla ser que un dels principals esculls amb les negociacions entre CIU i republicans es fixar la data del referèndum, molt més que els acords socials i econòmics que amb més o menys resistència acabaran amb acord segur, ja que no hi ha masses alternatives. Sembla que les pressions al partit capdavanter per no mullar-se amb una data que deixi les coses sense volta enrere de moment endarrereixen l’acord. Crec que es bàsic aclarir aquest tema, això no es cap joc, ja un mandat del carrer i un mandat electoral de la societat catalana, i cap lobby econòmic, ni personatges com Duran estant per damunt de tot això per molts interessos personals que vulguin defensar amb el seu negoci de la dependència.

 

En una entrevista, Oriol Pujol expressa que costa molt posar o establir aquesta data en una pregunta sobre si la legislatura es de 4 anys o fins la consulta i eleccions plebiscitàries, es una resposta enigmàtica, i on per exemple Escòcia amb molt menys voluntat popular ja han resolt amb claredat, sense tenir la gran majoria social catalana i parlamentaria avalada per la societat. De fet Pujol diu que no es volen encotillar amb una data, i no nomes el volen fer, sinó guanyar. Sembla evident que els sector de l’anomenat lobby del Puente Aereo o personatges com Duran, s’oposen rotundament a fixar la data, ja que els trenca la seva tàctica de negociar un millor finançament altra cop. De fet fixar aquesta data podria fer entrar als republicans al Govern, i la seva insistència es un escull a superar tard o d’hora per aclarir les coses.

Com deia abans, això no es cap broma, ni cap joc, ni cap idea que anirà disminuint amb el temps, es molt seriós, la manifestació del dia 11 va demostrar clarament que 1 milió i mig de persones al carrer reclamaven una sortida a Catalunya en forma d’Estat propi, un cop esgotades totes les possibilitats, pactes fiscals inclosos. El govern sembla que va assumir aquesta demanda, i la va validar amb el cop de porta al nas del pacte fiscal a Madrid. La posterior resolució avalada per dos terços de la cambra amb el compromís d’un referèndum pel dret a decidir, i les eleccions que han validat el projecte atorgant a aquestes forces la mateixa proporció a al cambra no admet dubtes. De totes maneres des de l’Estat, els lobbys econòmics i persones com Gay de Montella o Duran encara intenten frenar el que sembla irreversible, i capgirar la voluntat del poble, obrint encara noves negociacions per un nou finançament que ja no tenen cap sentit, i han d’entendre que no hi ha res més a negociar. La consulta pel nostre futur es l’eix de la legislatura, i amb un termini de 2 anys hauria de ser una realitat amb un govern de concentració o encarat per anar per una banda gestionant el trist i escanyat dia a dia, i per l’altra preparant les estructures d’estat necessàries i les relacions internacionals per validar el proces, però tot això sense una data que visualitzi el projecte no te sentit i es un clar avis, cas de no ser-hi que no es seriós, i poc atreviment a donar el pas. No puc estar d’acord amb Oriol Pujol, no es difícil fixar la data, cal veure el temps per esgotar la via legal espanyola, i per les dues coses que abans he esmentat i res més. Cada dia que perdem la nostra situació serà pitjor i tant Espanya com la comunitat internacional no ens prendrà seriosament si no fem aquest pas decisiu. Esquerra ha de pressionar amb aquest tema, i el president Mas ha de donar el pas fent oïdes sordes a tots aquests que viuen del negoci de la dependència per damunt dels nostres interessos com a poble. Serà un símbol de credibilitat i un clar missatge que qualsevol negociació ja no te cap sentit.

En definitiva, abans de la sessió per escollir el nou president català, cal saber un temps límit per la consulta, i veure que el nou govern esta encarat amb aquest objectiu per davant de qualsevol govern normal amb una legislatura de gestió de 4 anys. Qualsevol altra cosa seria un engany i un frau a la població, i un clar sotmetiment a la dependència pels segles dels segles, i això no ho podem permetre de cap manera. La historia es en majúscules, i ara toca posar data.

EL NEGOCI INTOLERABLE D’ABERTIS

General
Hi ha coses que superen qualsevol nivell ètic tolerable i que demostre que aquest sistema està totalment podrit i necessita un rentat de dalt a baix. Abertis es un exemple perfecte, i amb les multes del no vull pagar encara m’ha fet agafar més consciència del tema. Per altra banda el govern espanyol prefereix regalar una fortuna a l’empresa esmentada abans de la gratuïtat de l’autopista de Tarragona a La Jonquera, i així amb aquests convenis abusius, els afectats sempre acaben sent els mateixos.

Efectivament, el govern espanyol impedeix la gratuïtat. De fet l’any 2006 Foment va signar el conveni corresponent amb Abertis per la construcció del tercer carril de l’AP7 amb inversió a càrrec de l’empresa de 500 milions, però real de 350 milions, que han acabat impedint el desdoblament de les tant demanades NII i N340.  Realment Abertis acaba cobrant més diners via  conveni que no per la recaptació, ja que fins l’any 2010 el saldo compensatori que el Ministeri havia de pagar a Abertis per la davallada de circulació a l’AP7, pujava prop de 450 milions en tant sols 3 anys, i com que els dos últims anys el transit encara ha estat menor la xifra podria pujar a 300 milions per any, molt superior al que seria la recaptació en el mateix període. Tanmateix si el Ministeri pagues el peatge als usuaris, augmentaria el transit i es compliria el conveni amb l’estalvi de la quantitat esmentada.
Es el típic càstig a Catalunya, amb un conveni escandalos i desaconsellat, que impedeix per una part la construcció d’aquesta via tant necessària, i per l’altra aquest nou greuge als ciutadans catalans que veuen com l’Estat prefereix seguir pagant i no fer-los  cap tracte just. Abertis cobra doble tant als usuaris com als fons públics i els polítics del sistema segueixen mirant cap un altra costat. No hi ha cap voluntat d’arreglar les coses, la consigna es perjudicar Catalunya tant com es pugui i afavorir gegants com aquests que han fet d’aquest robatori legal la seva forma de vida. La permisivitat de  les institucions amb alts càrrecs ben posats als consells d’Administració i tractes de favor que ara es presenten amb tota la crueltat amb les multes del No vull pagar, que sense cap llei que ho dicti segueixen el seu curs amb la colaboració de la Generalitat en una nova prova del que mai hauria d’haver estat.
En definitiva, empreses com Abertis son l’exemple perfecte del que el nostre estat propi hauria d’evitar per no corrompre el sistema i fer de la burla macabra a la ciutadania l’eix del nostre futur estat de dret.

UN MANICOMI DE GRANS DIMENSIONS

General
Aquests dies, veiem com el líder d’un partit que s’ha presentat amb un programa a favor d’una consulta i a favor de l’Estat propi, segueix insistint amb una confederació, encara no se sap amb qui i d’una imaginació desbordant. Em refereixo en Duran que sembla no entén que els estats del món poden gaudir de grans relacions i amistats i no cal que visquin sota el mateix sostre, i més si quan es així uns manen i altres no tenen cap dret. Per altra banda veiem la manifestació a Barcelona per la Constitució amb 7 mil persones que reclamen la unitat i la sagrada constitució, crec que no recorden que el dia 11 de setembre 1 milió i mig de persones van expressar-se en sentit contrari, i la democràcia es això, el joc de les majories i cap ha de ser posada en dubte, de fet i com diu l’escrit de Quim Torra amb la seva lucidesa habitual, Espanya necessita un psiquiatra, ja que l’odi a Catalunya arriba ja a quotes molt preocupants.

 

Espanya necessita un psiquiatre

Quim Torra

Nosaltres podem estar com estem, però és obvi que Espanya necessita un psiquiatra. És obvi i és urgent, perquè fins i tot un s’esgarrifa del nivell al qual ha arribat el torturat cervell espanyol.

Ja no cal que repassem els grans clàssics psicòpates espanyols, des dels Quevedo o Conde.- Duque de Olivares, passant per Felip Vè, o Alejandro Lerroux (de qui, tanmateix, no puc reprimir-me de transcriure aquestes línies delicioses de 1905, on afirma que el catalanisme polític és “hijo degenerado de un contubernio monstruoso entre aspiración literaturesca, romántica, y un malestar social subido al periodo agudo con motivo de la catastrofe nacional..” i que “la osadía separatista llegó hasta a silbar la bandera militar (…) Su prensa reventó como cloaca llena (…)Los vividores sin vergüenza, los explotadores sin honor (…) Los labios musitaban muy quedo, por la calle, la lengua patria (…) “antes de pactar con esa chusma envilecida por el amor al ochavo, que es la quintaesencia de su regionalismo separatista, estoy dispuesto a rebelarme contra todo el mundo, acompañado o solo”). Els clàssics són els clàssics. Va, un darrer, Ortega y Gasset, també de categoria extra: “hay razones para ir sospechando que, en general, sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral”. I és que la psicopatologia espanyola s’estén de manera generalitzada, a dretes i esquerres.

Els estalvio el franquisme, un altre moment àlgid dels psicòpates. No acabaríem mai. Em remeto als llibres de Josep Benet i Francesc Ferrer i Gironés, per exemple, on gaudiran de tot el que les “cabezas castellanas con órganos adecuados” són capaces d’imaginar en el seu món de paranoies anticatalanes.

El tema, tan viu avui com fa tres-cents anys, no en va els combats més aferrissats i sanguinolents van tenir lloc a les muralles de Barcelona l’11 de setembre de 1714 no pas entre catalans i francesos sinó entre catalans i castellans, està assolint, darrerament, la categoria d’epidèmia i algú hauria d’anar pensant en denunciar-ho a l’OMS.

Els que passegem els nostres ossos pel Twitter, veiem dia a dia com creixen els Lerrouxs i Queipos de Llano, res de nou, però ara constatem, astorats, que ja no es tracta només de veure’ns com els jueus d’Espanya, ésser repugnants insaciables i àvids de diners, sinó que ara també ens veuen com uns apestats. La cosa suposa un gir i una novetat, perquè arribat aquest punt ja no n’hi ha prou amb consultar un psicòleg, ara ja cal un psiquiatre.

L’amiga Maria Vila m’alertava la nit de dimarts del web del Colegio de Abogados de Madrid. Ara hi ha eleccions i resulta que una candidata, la Sra. Sonia Gumpert, de cognom de ressonàncies catalanes, veia amenaçat el seu futur electoral… si els seus col·legues madrilenys s’arribaven a creure que era realment d’origen català. És imperdible, creguin-me, perquè serà un text que les facultats de Medicina estudiaran en el futur.

Llegint-ho, sents l’angúnia de la candidata Gumpert davant de l’horrible fatalitat que algun votant s’arribés a pensar que fos catalana. No n’hi ha per menys i és totalment comprensible. Qui podria votar-la, en aquest cas? A una apestada? Una suor freda t’entra al cos: pobra dona, catalana!

Sento una gran compassió per la Sra. Gumpert, i no m’atreveixo a encoratjar-la per por que encara perdi algun vot. S’ha de guanyar sense màcula, pura de qualsevol rastre de catalanitat. Per això no puc desitjar-li que guanyi, com hauria volgut, sinó que perdi. Però és igual, si els advocats madrilenys voten com s’espera, arrasarà.

I així anem passant els dies, dins del manicomi espanyol

34 ANIVERSARI D’UNA CONSTITUCIÓ QUE NO ENS REPRESENTA

General
 

Avui Espanya celebrarà aquest aniversari constitucional, amb un tractat fet des d’una cortina de fum anomenada transició, i amb greus mancances democràtiques i de respecte a les identitats nacionals, que pretenien agrupar sota un mateix paraigües. Un tractat que va quedar trencat amb la sentència de l’Estatut per si feia falta més proves ,i que dona via lliure per iniciar altres vies que la societat catalana pugui validar sense coaccions i xantatges, d’un Estat que ja no sap com aturar un proces viu, i en benefici de tots els catalans vinguin don vinguin, i parlin la llengua que parlin. Un tractat tutelat pels mateixos que dirigien la dictadura, i amb l’aparell militar vigilant, i que es la norma a la qual s’aferren per justificar la seva croada anticatalana.

 

Realment, la insubmissió que es preveu el dia que es convoqui el referèndum no validat per l’Estat espanyol, i encara més el dia que exercim el nostre dret democràtic a decidir el nostre futur com a societat, segurament ja tindrà precedents amb els constants atacs que venen del govern de Madrid, com la nova llei d’Educació, que emet un certificat de defunció de la nostra llengua en el nostre propi país, tractada com si fos una llengua desconeguda i minoritària. El relat del corresponsal de TV3 a Madrid i l’aire anticatalà que va viure amb la plantada de la Consellera Rigau, el qualifica com mai vist, i el que es més greu com un pensament de fons. Per altra banda, la confirmació policial que l’esborrany de El Mundo no va sortir de cap funcionari del cos, hauria de provocar una condemna i un perdó del mateix mitjà que no s’ha produït, i on el mal escampat amb la col·laboració d’alguns mitjans catalans que van alimentar un debat sobre un fet no contrastat, i que ja ha complert la seva funció de manipular resultats electorals. De fet no es res estrany en un Estat que segons el rànquing de Transparència internacional te el mateix nivell de corrupció que Botswana en el lloc 30 mundial, i molt lluny dels estats més transparents.

Davant aquest panorama que el president de Foment Gay de Montellà ens digui que mai estarem tant aprop del pacte fiscal sona acudit de mal gust, i encara més quan ens convida a deixar les idees sobiranistes per quan retorni el benestar. Realment caldria recordar-li que el pacte fiscal es passat, mort i enterrat, es un capítol tancat, i mai tornarà, precisament no es pot esperar el benestar, seria una greu irresponsabilitat no intentar posar totes les solucions al nostre abast, per acabar amb el patiment de gran part de la nostra població precisament per la crisi a nivell global, i pel maltractament rebut per l’Estat, sembla que no ha entès que això no es un capritx, i que no te marxa enrere, no ens ho podem permetre. Un estat amb un sistema corrupte, i que poc a poc ha anat embrutant el nostre territori per unes maneres de fer i actuar que mai ens havien estat pròpies, i que els fa falta un nou estat de dret per intentar impedir aquests comportaments, de fet el nivell de Botswana dona idea del que estem parlant, i on un gran frau com el d’aquest pamflet cavernari anomenat El Mundo no es obligat a demanar perdó, ni rep cap tipus de sanció per aquest objectiu premeditat i malaltís d’embrutar unes eleccions, i empastifant amb una difamació un procés net i clar com unes eleccions democràtiques, es aquesta manera de fer que empastifa el que troba, i que per sobre de tot no abandona aquesta idea de l’Espanya unitària i amb la imposició com a recepta, sense cap respecte a la diferència, això prové d’aquesta Constitució venerada, feta per aigualir les diferents nacionalitats sota l’Estat, i que tard o d’hora ha anat massa lluny, i fins hi tot amb el caràcter tranquil i poruc dels catalans ha arribat als límits.

En definitiva, avui no hi ha res a celebrar, ja que aquest tractat es simplement un pas més per acabar la feina d’assimilació que ja dura prop de 300 anys.

CAP PONT AMB QUI ENS VOL ENFONSAR

General

Aquest anunci del del secretari general de CDC Oriol Pujol, on ens diu que el seu partit ha iniciat un procés de reflexió sobre els acords que mantenen amb els Populars amb diverses institucions del país, es una bona notícia, alhora que assumeix una de les reflexions que han presentat els republicans, i donaria coherència a un projecte que no pot anar de bracet d’un partit que valida el nostre ofec econòmic, que menteix reiteradament per argumentar contra la independència, que no arriba als mínims democràtics, ja que va contra el dret a decidir, i ara vol enfonsar la nostra llengua i convertir-la completament amb una anècdota.

Efectivament, grans institucions, com la Diputació de Barcelona, la corporació de mitjans audiovisuals o diversos Ajuntaments importants mantenen aquesta coalició que desprès de les reiterades ofensives contra Catalunya dels populars, per força han de patir conseqüències. De fet, els republicans ja ho han formulat com una petició amb les seves negociacions per formar govern. El secretari general de CDC fa diferència entre grans institucions com les esmentades, i ajuntaments amb dinàmica pròpia, respecte els últims atacs de la llei d’Educació contra la immersió lingüística o les queixes del ministre d’Hisenda sobre l’anunci de la Generalitat que hi ha possibilitat de no poder complir el dèficit del 2012, quan ell mateix no paga els deutes a Catalunya, li fa dir que no es pot negociar amb aquells que et volen destruir. Hi podríem afegir a la llarga llista de greuges, el comportament d’alts càrrecs del PP, com el cap a Tarragona Alejandro Fernandez, qualificant als assistents a la concentració davant la seva seu en defensa del català com a xusma a la xarxa, tot un símptoma de les seves intencions.

Realment, hem arribat a un punt, que no podem sempre esta donant aire a qui senzillament vol eliminar-nos com a poble des de tots els àmbits. La líder popular en campanya amb un discurs de la por fals i mentider, amb temes tant importants com les pensions, els nostres títols escolars, la nostra economia o la nostra expulsió pràcticament del planeta si senzillament ens convertíem en un estat més, normal i corrent, arribant fins a la paranoia suposo degut a alguna substància estranya expressant que es canviarien els cognoms per catalanitzar-los, alhora que donant validesa a un esborrany d’un mitjà de la caverna espanyola sense cap indici de presumpció d’innocència i dubte, i ara mateix negant que la nova llei del ministre Wert es com una mena de certificat de defunció de la nostra llengua, que no la seva, nomes cal veure les intervencions als plenaris o als debats televisius, amb aquests canvis sobtats i equilibris, més producte d’una esquizofrènia que altra cosa, i que arriben fins hi tot a ser còmiques. Aquests que es permeten l’insult a la simple manifestació pacifica de la gent reclamant respecte per la seva llengua, cosa que suposo que si el castellà es trobes en una situació semblant els semblaria perfectament normal. Com deia, i aquí estaria d’acord amb els republicans cal trencar pactes, no poden estar en el govern d’algunes de les nostres institucions, i jo tot hi reconèixer que la dinàmica municipal poc te a veure amb la general, en aquest cas, i amb el context on ens trobem ho posaria al mateix sac, i lògicament no governaria un minut més amb aquest partit, com a mesura de defensa de les nostres mateixes institucions, i com a resultat de la defensa oposada, ja no de models, tots respectables, ni de criteri, sinó de tracte, i de servei a la ciutadania catalana, volent la seva asfixia econòmica, la seva prohibició a exercir la democràcia, i la seva pèrdua d’identitat amb la llengua al capdavant, per adoptar un altre aliena a nosaltres, com ho poden ser la resta de les llengües del planeta.

Ara, que si tot va bé, s’hauria de fer un govern de transició cap a la consulta per decidir el nostre futur, i que la violència de l’estat que ens acull per força augmenta cada dia, s’ha de donar el pas de no pactar amb els partits que no defensen els interessos dels catalans, tant econòmics com d’identitat, i aquí els populars son els primers candidats a perdre aquests espais de govern d’una societat que no volen, i nomes la volen sota el seu tarannà i adreçador. 

L’ESTAT ESPANYOL CONTRA EL CATALÀ: COM SEMPRE

General
El Ministre Wert segueix la seva croada per espanyolitzar als alumnes catalans, i la seva obsessió malaltissa per eliminar el català, un objectiu que des del Decret de Nova Planta ara fa vora 300 anys, no ha deixat mai d’estar a l’agenda dels polítics espanyols. Curiosament un esborrany que ha canviat de l’original, i que ha evitat sortir durant les eleccions catalanes, igual que va passar amb el cas Mercuri a Sabadell, i que fa pensar amb el curiós tarannà democràtic d’aquests personatges nocius per qualsevol democràcia normal.

La consellera Rigau ho considera el major atac al català des de la dictadura franquista on estava simplement prohibit. Aquest esborrany de la reforma de la llei educativa ha estat amagat fins passades les eleccions, i ens diu que el català deixarà de ser assignatura troncal, i passa a ser especialitat, que vol dir que passa a ser quarta llengua, darrere el castellà, i les dues estrangeres, a més ens diu que haurà una proporcionalitat raonable entre castellà i català, i mentre no sigui així, els pares poden escollir la llengua vehicular i l’administració es farà càrrec de sufragar el cost en un centre privat per rebre escolarització en castellà. Hi haurà reducció d’hores lectives en la nostra llengua, trenca la immersió lingüística, i un alumne podria arribar a sortir de l’ESO sense escollir la llengua catalana ja que seria optativa, en definitiva un tractament totalment residual.
Efectivament, més del mateix, ofec econòmic premeditat i sense compassió, al mateix temps guerra oberta per culminar aquest genocidi lingüístic contra la llengua catalana, i que es una de les seves prioritats des del 1714, no han escatimat esforços, l’han vetat com a llengua oficial a Europa, a les institucions espanyoles, i a tot arreu on els ha estat possible, de fet han inventat noves llengües a València i a la franja d’Aragó per dividir-la, i han dictat mil i un normes per protegir una sola llengua, i deixar com a residual l’altra en tots els àmbits, de fet quan simplement s’ha volgut mig normalitzar en aspectes com per exemple el cinema, aviat han sortit aquests manifestos signats per quatre xenòfobs i ultra nacionalistes espanyols per dir-ne les mil i una. Només un aspecte resistia amb empentes i rodolons fins ara, i era el sistema educatiu, cal dir amb un sistema lingüístic lloat per tot el món, i que dona uns resultats perfectes amb les dues llengües oficials a Catalunya. Aquest ministre que sembla sortit del consell de ministres de l’antic règim, pretén acabar la feina evangelitzadora, i eliminar qualsevol diferència a l’imperi, i curiosament ens amaga una reforma de llei educativa, que igualment que l’afer de Sabadell donen idea que l’ètica no es el seu punt fort, i que de la mateixa manera que han validat una informació sense contrastar del Mundo com si fos la gran veritat, ha amagat aquests dos fets, que se’ns dubte poc o molt han influït a les eleccions catalanes, cosa que amb el seu tarannà tant poc democràtic no els preocupa en absolut. Aquest genocida lingüístic i el seu govern, pretén arraconar la nostra llengua pròpia a la quarta posició per darrera de la resta, i fora del currículum general i obligatori, donant llum verda a acabar l’educació obligatòria sense triar l’assignatura, pretén aquest 50 a 50 amb una llengua molt més feble, cosa que falseja aquests percentatges, ja que la llengua forta sempre serà afavorida, i per si no fos poc aquests que volen escolaritzar el seu fill en castellà mentres no s’aplica la reforma, la mateixa Generalitat haurà de córrer amb el cost, o sigui cornut i pagar el beure. Seria la mort de la llengua catalana, evidentment objectiu del govern espanyol de torn, i que només pot tenir com a resposta un no contundent de la societat catalana parli la llengua que parli, i una posició d’insubmissió de les institucions.
Aquest tracte colonial es molt clar, i ens dona una raó més per no perdre temps, i anar cap al referèndum per fugir d’aquest malson anomenat Espanya, que demostra el seu amor amb fets com aquests dia si i dia també.
 
 
.

DRET A DECIDIR I GIR CAP A L?ESQUERRA

General
Si ahir veiem la posició dels contraris a seguir el mandat de la societat catalana envers el seu horitzó per exercir el seu dret a decidir el futur, i posant per davant el seus interessos personals, manipulant si cal els esdeveniments, cal veure l’altra costat de la balança, i en tenim un bon exemple amb en Santi Vila, alcalde de Figueres de CIU, i que en el seu bloc expressa ben clar el missatge que la societat catalana ha donat al seu Parlament amb el primer partit en nombre de diputats al capdavant, anar endavant amb el dret a decidir, i girar les politiques socials cap a l’esquerra, per no fer recaure tot el pes de la crisi a les classes més necessitades, i posar fre a la immunitat de les classes altes i entitats bancaries per posar dos exemples ben clars.

Dret a decidir i gir cap a l’esquerra!
Santi Vila Alcalde de Figueres
En un país qualsevol, en unes circumstàncies com les actuals, immersos en una recessió que incansablement segueix destruint ocupació i sotmesos a unes polítiques d’austeritat que continuen deprimint el consum, els governs inevitablement es desgasten i cauen. En el darrer bienni ha passat a Espanya, a França, a Grècia, a Itàlia.. i podia haver passat també a Catalunya. Però no ha passat!. Malgrat que Catalunya viu tenallada entre l’ortodòxia de l’austeritat que imposa el Banc Central Europeu i l’asfíxia premeditada i sistemàtica dels governs espanyols -que puntualment espolien fiscalment el país i el marginen en l’aprovació i execució dels respectius pressupostos-, el Govern que presideix l’Artur Mas ha guanyat novament les eleccions, obtenint més d’1.100.000 sufragis, més del doble que ERC, el segon partit amb nombre d’escons i aconseguint més vots que la suma de les dues formacions unionistes, PP i PSC. Aquests resultats incontestables a Catalunya, encara ho són més si analitzem les dades a nivell estrictament gironí, on el suport a CiU és superior a la suma dels vots obtinguts per ERC, PSC, PP i ICV junts. I malgrat aquest fet irrefutable, la realitat és que a l’espai convergent segur, i a bona part de l’espai sobiranista probablement, el resultat de les eleccions deixa un marcat sabor agredolç, que no és fàcil d’interpretar, digerir i reconvertir en energia renovada. Més enllà del compromís inequívoc amb l’agenda per exercir el dret a l’autodeterminació en aquesta legislatura, és evident que el nou Govern que es constitueixi haurà de procurar urgentment garantir un marc d’estabilitat i confiança que permeti reobrir l’accés als mercats financers i reforçar les inversions estrangeres a Catalunya. Tan important com això, però, ho és afrontar amb determinació les mesures necessàries per evitar la fallida de l’estat del benestar i, per si això fos poc, concentrar-se en evitar la fractura social que es deriva de l’increment de l’atur, del final de les prestacions de protecció a moltes famílies i del risc de pèrdua de l’habitatge de desenes de milers de ciutadans. Els posicionaments partidistes de les primeres hores postelectorals no semblen coincidir amb aquesta agenda urgent de prioritats. Ben poc edificant. I ben poc patriota. Sóc dels que pensen que no són temps per al tacticisme sinó que, ben al contrari, com va saber fer Alemanya, ara és l’hora dels grans acords, dels grans pactes per impulsar reformes, per assumir ajustos i, també, per aconseguir que Catalunya es doti d’estructures pròpies d’estat. I a Catalunya, els grans acords han d’arribar de la mà de les tres grans forces nacionals, CiU, ERC i PSC. La ciutadania ha negat al President Mas la gran majoria que reclamava, és cert. Com ho és, però, que qualsevol persona sensata sap que difícilment sortirem de la crisi amb un govern feble i inestable. I sense reprendre el camí del creixement i de la creació d’ocupació parlar del dret a l’autodeterminació o pronosticar el final del capitalisme és com trobar-te a la porta de casa algú que té gana i que et demana ajut i respondre-li que la culpa és del Banc Mundial, dels Estats Units o de la pèrfida globalització! En la campanya que queda enrere molts hem parlat del final d’una època de decadència econòmica i moral, de l’inici d’un veritable moment fundacional i regeneracionista basat en el somni que podem construir, tots junts, un estat modern i social i liberal del qual ens en puguem sentir orgullosos. Sabíem i continuem pensant que resistir un present tan ple de dificultats només és plausible si confiem en la possibilitat d’un futur millor. Aconseguir-ho té a veure amb saber fixar objectius ambiciosos a mig termini, amb no desanimar-se a la primera de canvi, però també, pensant a curt, amb una actitud generosa alliberada de tacticismes polítics de vol gallinaci, ara que ens apreten les urgències de la nostra gent més feble, que ens reclama que actuem, que governem bé.. i ja! Les eleccions han servit per retratar amb precisió els punts forts i les dificultats que tenim al davant d’aquest procés. Malgrat les campanyes difamatòries i de la por, malgrat les dificultats de moltes empreses i el patiment de milers de famílies, malgrat les retallades a funcionaris i la indignació justificada, la ciutadania ha donat la cara, cívicament i responsablement i ha votat amb claredat més sobiranisme i més esquerra. Amb el concurs de republicans o no, mentre els socialistes busquen el seu lloc al món, el nou Govern del President Mas ha de fer-se seu aquest mandat de la ciutadania i prendre’l com a nou full de ruta. Un figuerenc, patriota i socialista desenganyat com va ser Josep Pallach va escriure fa quaranta anys un consell ben oportú per als nostres dies: “No et descoratgis mai i que res no et descoratgi. L’home es fa en un etern recomençar. És el mite de Sísif, si vols, però és la seva dignitat.” Ni deprimits ni arrauxats, és l’hora de respondre, infatigables, a la voluntat d’un poble, expressada a les urnes, que vol al seu govern més a prop i més lliure!

DURAN I LLEIDA: JA N’HI HA PROU

General
 

El consell extraordinari d’Unió, es una nova mostra del tarannà del seu president, que demana refer ponts amb els populars, ignorant el mandat de les urnes, i el mateix programa electoral, torna a manipular les intencions de les persones que van assistir a la manifestació de la Diada, i refreda la consulta tant com pot. Les reaccions des de dins el partit i des de fora no s’han fet esperar, com la satisfacció dels lobbys de la dependència i mitjans com La Vanguardia, que veuen en aquest personatge el seu salvador, i especulen amb la importància dels 13 diputats entre els 50 com a possible xantatge de cara a unes votacions. Tot plegat ens fa pensar que algú hauria de parar els peus a tanta deriva i tants obstacles interns a la voluntat del poble a les urnes.

 

Esta clar que l’acord històric entre Mas i Junqueras per portar aquest poble a decidir el seu futur, te un enemic amb la persona de Duran, parlen d’oportunitat per refer ponts amb el PP, sense fer cas de les paraules de Mas. De fet La Vanguardia el troba encertat, i posa semàfor vermell a Mas per la seva coherència i valentia, en canvi no valora negativament els intents de rebentar el proces de Duran, i les seves intervencions amb campanya que son una part proporcional de la davallada dels seu partit. En Duran torna a insistir que la protesta de la Diada no era per reclamar la independència catalana, ja que va aglutinar persones cansades del tracte de l’Estat amb Catalunya però sense apostar per la ruptura, i critica haver deixar orfes centenars de milers de catalanistes no independentistes. Tornant a la Vanguardia que amenaça amb la força dels 13 diputats d’Unió per barrar el pas a la deriva secessionista de Mas.

En Duran i Lleida, segueix apostant pel seu negoci de la dependència amb Espanya a qualsevol preu, davant la fidelitat a un programa i a la voluntat de la societat catalana a les urnes, amb una actitud miserable, a la que algú hauria de posar fre per simple higiene democràtica. Vol tornar a explorar camps amb els populars, aquells que ens neguen el dret inalienable a decidir el nostre futur amb base a mil i una mentides, insults i menyspreu sense mida, o sigui aquells que ens volen per sempre sota el jou de l’Estat, però com a ciutadans de segona, i sense els drets elementals democràtics més essencials, sota l’acusació de nazis com exemple de les barbaritats que han arribat a dir. Es simplement indecent la seva proposta de diàleg amb aquest grup, que mereix ja una repulsa dins la federació convergent i una reprimenda severa i contundent. Lògicament des de l’Estat i els mitjans afins com el grup Godo, s’abonen al personatge per evitar el que es un proces en marxa cap al nostre dret a decidir, tot plegat molt lamentable. En Duran torna a insistir amb la seva manipulació dels fets de la Diada, amb unes paraules que sembla volen prendre per estúpids a la població catalana, i això ja no es tolerable, davant el seus interessos personals a les Espanyes, esta la voluntat d’un poble que el dia 11 de setembre, i darrera un lema prou clar “Catalunya, proper estat d’Europa” va cridar amb una sola veu “Independència”, ni cansaments, ni pactes fiscals que nomes estan a la seva imaginació. Crec que va quedar prou clar, i no admet segones lectures, així ho va entendre la classe política que va haver de reaccionar davant aquest tsunami, destacant el canvi del President Mas. Respecte els vots orfes, caldria que tingues present que les seves contradiccions amb el programa del seu mateix partit a les eleccions te una bona part de responsabilitat amb la pèrdua de vots, entre altres coses, i que en qualsevol democràcia normal, i una ètica mínimament desenvolupada, hauria d’haver provocat la seva dimissió immediata. Finalment, entenc que no li agrada el pacte amb els republicans, però que el mandat de les urnes es prou clar, i la prioritat es gestionar el dia a dia fins la consulta, i aquesta com eix central de la legislatura, i això no entendria ningú que els 13 diputats d’Unió no ho avalessin després d’haver sortit escollits sota un programa que no obeirien, i per tant haurien de plegar dels seus càrrecs per deslleialtat al seu partit, i a la societat que els ha escollit, seria una burla a la democràcia, dirigida per aquest personatge sinistre anomenat Duran, i que per decència democràtica hauria de posar el seu càrrec a disposició del partit que representa, i respectar la voluntat popular, oblidant la manipulació dels fets per justificar la mesquinesa dels seus fins.

UN GEGANT AMB PEUS DE FANG

General
 

Aquesta Espanya que diu que ens estima, i que ha dit mil i una mentides per intentar evitar la nostra sortida, ara seguirà actuant contra els nostres interessos, per exemple regulant impost sobre dipòsits bancaris a tipus zero per treure la facultat a les autonomies, recordo sobre uns 600 milions per les nostres arques, i compensant les que ja ho tenen com Extremadura i Andalusia, evidentment deixant Catalunya sense ingressos extres i sense possibilitats. Alhora no pot afrontar l’actualització de les pensions segons IPC, i posa ma a la Caixa de la Seguretat social per afrontar les pagues extres de Nadal, cosa que posa en perill les nostres pensions, i les espanyoles amb el silenci sospitós de Sanchez Camacho.

 

Un estat que s’enfonsa, i que nosaltres amb el clam del carrer, i la majoria al Parlament ho tenim tot de cara per fer possible no enfonsar-nos amb ell, i encarar el camí cap al nostre estat sobirà, la pilota esta a la teulada dels partits, i no hi ha lloc per pessimismes estèrils o fora de lloc, el món no ho entendria, i nosaltres no ho podríem perdonar mai. Us adjunto l’escrit de Francesc Canosa que amb el seu estil impecable descriu amb habilitat la situació.

ARTUR JUNQUERAS A LA DISCOTECA

Francesc Canosa

Hi ha un moment on es decideix tot. Hi ha un instant on s’accelera tot. Aquí, sí, aquí fins i tot la velocitat de la llum és un padrí amb crosses corcades. Perquè és a les distàncies curtes on un home se la juga, com va demostrar Brummel el curandero… Els ulls fan hipnosi amateur. La mà súper sònica aterra a un genoll. Els llavis trenquen la barrera del so i s’estavellen…. La vida sempre es mou entre una plantofada i un silenci. És la guerra, xiquets. 

Els mascles forjats a la duríssima guerra de sexes dels pubs i discoteques dels vuitanta i noranta aprenen –gràcies als serveis de Intel•ligència Militar que feien escoltes als lavabos- que després d’amagar el paracaigudes, darrere un vas de tubo, i confondre’s amb la barra, com camaleó envernissat de cervesa, començava la missió. Objectiu: tocar cuixa. Oh, xiquets, posàvem amb perill la nostra vida i la dels nostres avantpassats que s’ho miraven amb HD des de el cementiri. Era dificilíssim. Les fèmines nascudes als anys setanta es defensaven amb jerseis que es baixaven fins als peus com un camp de mines amb sensors a una copa de més; faldilles i mitges com un llença flames impossible per a pilots suïcides i jerseis i bruses com camps filats amb punxes més enrevessades que una equació per descobrir com arribar a Mercuri a pulmó lliure en mitja horeta. Només els marines de secà sabem que per guanyar, la primera victòria, és tocar cuixa. 

Hem tocat cuixa. El 25N hem tocat perna. N’hi ha que diuen que hi hagut bufetada. No. Hem tocat cuixa. Mira el ditet, xiquet, dels vots: 2.140.317 sobiranistes i 1.334.149 unionistes (i només cal rumiar quants d’aquests votarien sí a un referèndum). Mira el ditet de la claredat: per primer cop tenim el termòmetre del país com mai i dient les coses cristal•lines com mai s’havia fet. I altres coses i tal i qual… però lo més important: hem tocat cuixa. Li hem fotut la mà al genoll a la xiqueta independència i ella no ens ha tornat cap mastegot. Silenci. 

Algú el trencarà i dirà que això no és així. Que tot és un desastre, una tragèdia, una hecatombe. Reflexió mode cues de pansa sense ansa perquè no passem ànsia. A partir de, per exemple, el febrer de 1939 qualsevol català que volgués aprendre català o saber alguna cosa de la seva història o cultura ho havia de fer dins de casa i d’amagatotis. Als anys seixanta tota la dictadura de marxistes-leninisites-troskistes-maoistes-sectaristes prohibien parlar en català a les assemblees de les facultats catalanes als estudiants catalanistes. El 1979 Catalunya es drogava en massa amb la metzina de l’autonomisme. I ara som aquí. 2012. Preguntem-nos si no hem avançat. Ara interroguem-nos si, per primer cop, no estan les coses netes com un dia de fred on tot és tan clar que la mentida es veu saltant com llebre renegada.

Pensem que aquest és un país que ha menjat mentides com el porc menja pinso a la granja: tot lo dia. Encara ens creiem que el 19 de juliol de 1936 el anarquistes ens van salvar de la sublevació feixista. Mentida. Encara ens creiem tota la crosta sense ètica, i amb molta estètica, que als anys seixanta va intoxicar de fems totalitaris les facultats i encara mouen la seva cua de gossos pekinesos burgesos amb vestidet de Mao prêt-à-porter. Una part d’ells continua com el greix de la cuina, però d’altres saben que l’únic camí és la llibertat i han canviat. És una victòria. De la pansició ja ningú en vol parlar perquè potser els deportarien a Sibèria el Tribunal dels Drets Humans. Arribats aquí només ens queda una cosa. Estem vivint la història en directe i ara hem d’escollir. La veritable prova de foc no era el 25N; és ara. Ara comença l’elecció. Avui no és més fosc, és més clar. I sí, la lluminositat enlluerna. Ara ens toca decidir, per primer cop, si volem que això sigui una plantofada o començar a tocar cuixa. Espanya, i tot marcià (que òbviament viu gràcies a Catalunya) diu que això és un mastegot. No, això és tocar cuixa. Sempre ens han explicat el que vivim: ara toca explicar-nos a nosaltres. Toquem cuixa. 

Ho han de fer Artur Mas (líder que ha de liderar el procés i a qui només pel que ha fet i suportat, pels insults i mentides que cauen sobre ell ja ens ha de merèixer confiança i respecte) i Oriol Junqueras (líder que ha d’acompanyar a qui només pels insults i mentides que li cauran, suportarà, ens ha de merèixer confiança i respecte). Han de trobar la manera de passar per l’única escletxa que tenim. Han de trobar la manera que de la cuixa passem als llavis. Que la primera victòria sigui el camí per guanyar. Tots. Que s’hi sumin tots. Tots som Catalunya. Tots som catalans. La resta assumirem la responsabilitat: perquè caldrà que la gent també assumeixi responsabilitats. Les haurem d’assumir. Sí, l’han de trobar, l’hem de trobar, perquè ens mereixem un nou país, no viure en una basura eterna. Sisplau: Hem plorat tants cops que ja ens coneixem les llàgrimes i les plantofades.