ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

NACIONALISME I ODI A PARTS IGUALS

General

La cadena de la caverna espanyola 13TV, va entrevistar el cantant Dyango per la seva participación al Concert per la llibertat del 29 de juny, tant el to com el fons i formes de les preguntes, ens traslladen a unes èpoques que val més no recordar, i que demostra la xenofòbia que viu a les ments d’aquests personatges, i on cal dir el cantant va superar el surrealisme de la situación amb nota i sense perdre la calma, cosa que ja mereix un gran elogi com podreu comprovar en el vídeo de l’entrevista, que encara que sembli irreal, és totalment real. Crec que les facultats el podrien conservar com exemple per les futures generacions, i no caldria explicar ja cap argument per la nostra marxa de l’Estat espanyol, qualsevol ho pot entendre.

DEMOCRÀCIA I LLIBERTAT

General
El president espanyol Mariano Rajoy ha definit amb aquestes paraules la llei Wert davant les preguntes d’un senador, també ha parlat de respecte als drets individuals, i fins hi tot de la sagrada unitat de l’Estat que segons ell va igual de be per totes les parts. Quan arribem a aquests nivells de paranoia cal veure que entén tothom quan es pronuncien aquests grans conceptes per  veure millor el context que trepitgem, i aquest es molt diferent a una banda de l’Ebre i a l’altra. No vull pensar amb la reacció que hi haurà quan abans d’acabar aquest mes i seguint el full de ruta establert s’envii la petició de proposta de referèndum al govern espanyol.

Efectivament, davant les preguntes del Senador Cleries recordant que la llei ataca un model de convivència, el president espanyol ha contestat que aquesta es una mostra de democràcia i llibertat, i que serveix per afrontar problemes reals com l’atur juvenil o l’abandonament escolar. També ha defensat respectar els drets individuals com ja han fet diverses sentències, i ha tingut temps per la dosi de nacionalisme ranci dient que son la nació d’Europa que porta més temps junta i significa que a Catalunya li va bé amb Espanya i al contrari també. Per altra banda el 30 de juny acaba termini establert per presentar proposta de referèndum al Govern espanyol, que inclou pregunta i respostes possibles, m’hi jugaria un pèsol que el terme nazisme segur que el tornarem a sentir, i amb un destinatari molt clar.
Realment atrevir-se a qualificar una llei ideològica com ja ha estat definida amb alló d’espanyolitzar als alumnes,  i una font de creació de problemes imaginaris amb les paraules democràcia i llibertat es un insult a tota la societat, i una burla que ja passa de mida. Parlar de respecte a les persones, quan precisament es un atac als drets lingüístics dels catalans, i de pas als de la seva identitat pròpia es absurd. Una llei que pot portar a un alumne a saber els rius que passen per Huelva posem el cas, i no els del costat de la seva ciutat, o obviar la seva pròpia història per saber-ne un altra més llunyana i manipulada entre altres coses. Alhora pretén que un sistema d’immersió lingüística lloat a tot Europa, i que significa una taula de salvació per una llengua petita com la nostra quedi al descobert i totalment desamparada per una petició de poques famílies que negaran els drets de la gran majoria. Aquesta es com entenen la democràcia, les minories per damunt de les majories, un món a l’inreves i una llibertat tancada amb la clau a la butxaca.
Tanmateix, reblar el clau amb aquesta unitat amb beneficis iguals per les dues parts es simplement obscé, ja que per la nostra part, ens ha espoliat econòmicament, culturalment, en clau de futur i com a poble. Aquest es el nostre benefici.
Ara cal veure la reacció a  la proposta de referèndum, que de fet es la via escocesa i observarem quina es la resposta espanyola comparant amb la del Regne Unit, un nou cop de porta precisament a la democràcia i la llibertat, dos conceptes que sembla que alguns en tenen més que d’altres que s’han de conformar en ser ciutadans de segona amb un estat totalment en contra, però que no els vol donar la possibilitat tant simple com decidir. Aquesta es l’Espanya que tants anys porta junta i que ho volen vendre com una benedicció.

PAÍS PETIT

General
Realment, quan no hi ha arguments, es poden sentir grans absurditats com les paraules del president espanyol, avalades pel portaveu dels socialistes catalans, i que es referien a que els estats petits no compten per res a Europa. Ens porta la idea d’aquella cançó del Llach, que  diu que el meu país es tant petit que des de d’alt d’un campanar, sempre es pot veure el campanar veí. Els estat petits com Catalunya sempre son més cohesionats per simple i pur sentit comú. Sí ens referim a les influències, en Sala Martin deixa en ridícul aquestes afirmacions que no fan res més que deixar veure la desesperació i falta d’arguments sòlids per evitar un procés que ja es irreversible.

La influencia de los estados pequeños

 

 

El presidente del gobierno español, don Mariano Rajoy, hizo ayer unas declaraciones sobre la importancia de ser “grande” si uno quiere tener influencia en Europa: “para estar en Europa con fuerza se necesita ser grandes. Los pequeños no cuentan nada“.

El portavoz parlamentario del PSC, Maurici Lucena, se ha alineado con el líder del PP y ha afirmado que las grandes decisiones en Europa las toman los países grandes.

Este tipo de declaraciones sorprende por dos razones. La primera tiene que ver con el momento en que aparecen: el presidente del gobierno de España dice que es bueno ser un estado grande (como España, se supone) exactamente la semana en la que España ha sido obligada a pasar hasta 30 nuevas leyes que reformen su economía. Mucho poder de influencia, pues, no parece tener España!

La segunda es que Europa se ha caracterizado por dar un poder desproporcionado a los estados pequeños. Incluso se llega al extremo del poder de veto: en decisiones importantes en Europa se requiere la unanimidad. Eso quiere decir que estados de menos de medio millón de habitantes pueden impedir a través de su veto a los otros 500 millones de ciudadanos tomar ese tipo de decisiones.

No sé exactamente cómo se mide la influencia de las decisiones. Una manera podría ser el número de representantes en los diferentes estamentos europeos. Por ejemplo, España tiene 47,27 millones de habitantes lo que representa el 9% de la población total europea. Pues bien ese 9% de la población solamente tiene el 3,7% de los miembros del Consejo Europeo (1 de 27), el 6,8% de los parlamentarios (50 de 736), el 7,83% de los votos del consejo (27 de 345), el 3,7% de los comisarios europeos (1 de 27) el 4,3% de los miembros del “Governing Council” del Banco Central Europeo (1 de 23) y el 0% de los miembros de su Consejo Ejecutivo del BCE (0 de 6). Es decir, en todos esos estamentos España está infrarepresentada (menos representates que la proporción de la población).

Comparemos esas cifras con Finlandia (no lo hago con la Luxemburgo de Viviane Reding o el Portugal del presidente de la Comisión Europea, Durao Barroso para no hacer reír a los lectores). Tiene 5,3 millones de habitantes, es decir, el 1% de la población europea. Ese 1% de la población tiene el 3,7% de los miembros del Consejo Europeo (1 de 27), el 1,77% del parlamento, el 2.03% de los votos del consejo, el 3,7% de los comisarios de la comisión, el 4,35% de los miembros del ECB y el 0% (igual que España) de los miembros del Consejo Ejecutivo.

Es decir, España tiene 8,92 veces más población que Finlandia y tiene los mismos representantes en el Consejo Europeo, comisarios de la comisión Europea, y el BCE (tanto en el governing council como en el consejo ejecutivo) y solamente 3,85 veces más votos en el parlamento europeo o el consejo. Da la impresión de que ser grande no acaba de beneficiar a España en el sentido de que tiene menos inflencia de la que su tamaño podría dar a pensar.

Se podría argumentar que España tiene una vicepresidencia de la comisión (el comisario de la competencia, don Joaquin Almunia). Pero es que Finlandia también tiene una vicepresidencia, una vicepresidencia que muchos dirán que es mucho más importante, la de asuntos económicos, monetarios y del euro, en el todopoderoso finlandés Ollin Rehn.

Estaría bien que Rajoy y Lucena nos explicaran exactamente cómo miden eso de que los países grandes tienen más influencia que los pequeños o de que “los países pequeños no cuentan nada”. Mirando los datos, uno no puede llegar a esa conclusión.