Memorandum

Jaume Vall

Tridesenes

0

Desdambre

De 21 a 31 de desembre


Pel quinze, sant valerià,
el joc és fet, ja es manté la tarda,
i pel vint-i-cinc, pas de pardal,
fred i sol estimats, d’olives curulles les saques;
sant esteve radiant de blau crisàlid,
com ahir; ja és miracle i tradició,
matí de sexe i mandra, passeig amb avis,
barceloneta o bogatell, la platja, i la remor,
xips torres, escopinyes,  canya o bitter i bon humor.

I abans que vingui l’home del darrer nas,
temps encara per sentir calfreds, les pors,
la pell, el cos, i els desitjos desnonats
l’any que va ser , el que no fou, el buit,  i tot allò
que el 20XX encertarem a demanar.

I quasi res va ser mesquí, gairebé
a batzegades vam encertar-la,
fent moltes esses ,  recaient
i perfeccionant els errors i les marrades.

Si ens lliuréssim de la culpa ancestral,
si destil.lèssim un gotim de compassió,
aleshores, al cor de la nostra divinitat,
la majoria vam lluitar/-nos,  molt o poc, bé o no,
vàrem ser imperfectes humans, en arriscar,
vam merèixer infinitat de petits triomfs,
per haver fet,  malgrat tot , sí , malgrat tot,  a les palpentes,  malgrat tot, del lloc viscut, un de millor.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tridesenes

0

Defrigor

De l’11 al  20 de desembre

Hem sabut el treball amb les olives,
plaer físic del cansament,
què importa, festa, atur, o vacances,
si ara l’amo sóc jo, ni amb despit, ni exigent.

Compte amb la boira de desembre
si el dia ja s’allarga, el sol tendreja,
si el núvol tapa i mandreja,
desfermerà el garbí que porta al ventre.

Divendres calella, damunt la sorra,
amb la parella compartim la fideuà,
com de buida la platja, com d’immòbil el mar,
penso un port llunyà, una parla distinta, una aroma.

El sol acompanya, el joven s’emmiralla,
el grup i la hormona posen a lloc,
un xic de nostàlgia, ai, inventada,
però ni un retret, ja vam passar el pitjor.

 

I instants, també, per greixar l’ànima,

meandres del temps i del consol:

hem gaudit com a gínjols dels gols,

de l’excel.lència, de la màgia messiniana,

esdevingut mite, sí recordarem el seu nom,

ha trencat rècords, ens ha encalçat els ors;

confort i èxtasi de la gent blaugrana.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tridesenes

0

 Dectrimal

De l’1 al 10 de desembre

Migdia immòbil, suau d’eternitat,

al cel esquitxos de blanc borrissol,

fantasia llisa, meravella d’honors

l’ànima levita, la ment de felicitat;

traspuen de lila les oliveres,

a penes una glopada de vent,

escàs càstig a pagès ; quarteres al tros,

collita a pleret, però , ai las ! : botí

massa minso al rebost, per a tant de gent.

 

I amb tot, ara és sobrer cap mot de queixa,

ni cal remoure el passat adolescent,

l’ofici i el sou  prou menen venjança,

freda, dolça i sensible, i ascendent.

 
Repensar cançons que m’acompanyaren,

crits del pare, la tarda a flor de pell,

reviure l’arbre , l’escorça , la mare,

el pa amb tomàquet, i  llonza calent.

 
Sentir només, respirar, penetrar,
absort, la fredor i la llum, absent,
meditant, afuat per transmigrar,
pletòric, blau i net el firmament.

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

CUP, felicitats per la ferma coherència exhibida !

0

Potser la posició de força demostrada per la CUP, tot negant-se a un acord amb Junts pel Sí, -en les proporcions que els electors van promulgar- aturi el procés sobiranista.

Potser, fins i tot, signifiqui una victòria provisional per a l’estat espanyol i aire per al Partit Popular. Tal vegada disminueixi la credibilitat internacional de la majoria sobiranista al Parlament com a moviment creïble, impecablement gestionat -exuberant al carrer , discret a les cancelleries- fins al moment.

Potser suposi una aturada perdedora , un recès inoportú en la travessia.

Tant és. La ferma coherència exhibida per la CUP suposa una doble entrada ja segura en els annals de la història. Atorga un momentum homologable a d’altres moments cabdals en les transicions polítiques. I en les sotragades històrico-socials.
D’una banda, a partir d’ara, la CUP ja té un lloc en la història de la -futura?- República Catalana. (Possiblement també tindrà lloc  destacat en la història de l’estat espanyol,  això no ens pertoca, aquí). I d’altra banda, el procés constituent català, ja és homologable a situacions històriques de conflicte intern entre els més coherents d’una revolució i els més incoherents.

O no recordem altres moments crítics viscuts en d’altres països, en d’altres èpoques?

1. Per exemple, no recordem la Revolució Francesa?  El cas de la dialèctica   Danton vs. Robespierre? Danton, líder revolucionari, primer president del Comitè de Salvació Pública. Defensor de la sobirania popular, radicalment en contra de la monarquia que representava l’opressió de les classes humils.El 1792 va ser ministre de Justícia. Dimití per poder estar a la Convenció Nacional fins a 1794 , amb Marat, Robespierre, Desmoulins. No era massa partidari del Terror per tal de governar la República, i estava entre els anomenats indulgents,  enfront dels  enragés (enrabiats), defensors del solucions extremes per fer triomfar els seus ideals.

Robespierre, en canvi,  va decidir que la fi del Terror significaria la pèrdua del poder polític que esperava usar per crear la República de la Virtut. Aleshores, va trencar amb Danton, a causa de les seves postures moderades, i s’uní als atacs contra els dantonistes  acusant-los  de tenir tractes amb les potències estrangeres; de contemporitzadors amb els rivals, i traidors a la coherència revolucionària.  El 30 de març Danton, Desmoulins i els seus seguidors foren arrestats, jutjats el 2 d’abril  i guillotinats el dia 5.  (Per cert, Robespierre ,  l’Incorruptible per a uns, el Sanguinari per a d’altres,  també va ser guillotinat posteriorment).

 

2. Per exemple, recordem també que ara farà dos-cents anys, a Alemanya, entre els partidaris de la revolució marxista, hi va haver la discussió sobre el moment i la tàctica a seguir. El gener de 1919 , Rosa Luxemburg va mostrar-se partidària  de que el partit comunista alemany acabat de fundar , KPD, s’involucrés en la recentment constituïda Assemblea Constitucional Nacional alemanya, embrió de la futura república de Weimar. Però la majoria dels seus companys de partit ho refusaren.  Van prioritzar afegir-se a una segona onada revolucionària al carrer.  En resposta a l’aixecament, el partit socialista alemany es va unir a les milícies  nacionalistes del Freikorps (Cos  lliure), i a l’exèrcit. Van sufocar la rebel·lió. Els dirigents comunistes van ser apressats, colpejats; la majoria  assassinats (Rosa Luxemburg), d’altres empresonats. Els comitès van ser suprimits. La revolució havia perdut.

Luxemburg havia dit :  “La Història és l’única mestra infalible.  No hem d’oblidar que no es fa Història, sense grandesa d’esperit, sense  alçada moral, sense gestos nobles.”

 

3. Cent anys més tard, en els anys de la lluita per la independència d’Irlanda els dos líders naturals del procés d’emancipació respecte de la Gran Bretanya van ser  De Valera, i Collins. “El gener de  1919 , 73 dels 106 parlamentaris que havien estat votats eren membres de  Sinn Féin. Es negaren a prendre els escons a la  Cambra dels Comuns britànica. Enlloc d’això varen crear un parlament irlandès propi, el qual va signar un document de  Declaració d’Independència Unilateral, que no suscità cap reconeixement internacional fora de la República Russa. Acabada la revolta militar,  els insurgents irlandesos i el govern britànic signaren un tractat segons el qual el Regne Unit reconeixia la independència d’Irlanda,  (Estat Lliure Irlandès) però amb la figura del monarca britànic encara amb poder sobre l’illa. El Parlament irlandès  acceptà les condicions.

Després del tractat , el conflicte civil intern irlandès, fou la conseqüència directa de la creació d’aquest estat. Les forces contràries al tractat, liderades per Eamon de Valera s’oposaven al fet que aquest estat hagués abolit la República d’Irlanda per aquesta nova forma de govern que encara formava part de la Commonwealth  britànica.

Michael Collins, líder protractat,  digué que aquest tractat no atorgava el poder que totes les nacions aspiren a aconseguir per desenvolupar-se, però sí la llibertat per poder assolir-lo. Després del conflicte i la derrota dels que s’oposaven al tractat, prop de 4000 homes van perdre la vida i l’economia de l’Estat Lliure Irlandès  va patir un cop brutal. Michael Collins va ser assassinat en una emboscada. Els radicalment coherents no li perdonaren el seu diàleg possibilista.

 

4. A l’Índia, Gandhi esdevé el polític que fa un procés personal des de  súbdit anglès, universitari de universitat anglesa, fins a la figura honesta i pacífica  hindú  que s’atreveix a  desacatar la llei de l’Imperi metropolità, i aconsegueix la independència del subcontinent.

Però serà assassinat.  Per qui? Pels seus enemics polítics?  No, pels seus companys polítics!  Pels més radicalment coherents i insubornablement immobilistes !!  :   “Gandhi va intentar de reformar la societat índia apostant per integrar les castes més baixes i per desenvolupar les zones rurals. Va desaprovar els conflictes religiosos que van seguir la independència de l’Índia i va defensar els musulmans al territori  hindú per la qual cosa va ser assassinat per un fanàtic integrista indi, el 1948″ (Viquipèdia  “Gandhi”)

 

5. Més a prop nostre, al País Basc també es va donar un procés de conflicte entre coherències. El 10 de setembre de 1986, l’exdirigent etarra Maria Dolores González Cataráin, va decidir deixar l’organització armada perquè els seus postulats i  objectius ja no coincidien.  Davant d’aquesta mostra d’incoherència política respecte a la ideologia compartida fins aquell moment, els activistes  del moviment d’alliberament basc van  considerar que  calia donar una mostra de fermesa i coherència sense fissures, i la van assassinar. Maria Dolores (Yoyes) havia estat la primera dona dirigent dins d’ETA. La seva dissidència era una mostra d’incoherència respecte a la ideologia fins aquell moment compartida,  la coherència ortodoxa etarra no ho devia poder suportar.

6. El papa Joan Pau II,  va ser co-artífex del desballestament del comunisme, i de la implosió de la Unió Soviètica, amb un pensament ortodox i molt conservador. Aquestes i d’altres actuacions, el podien fer semblar coherent amb la dreta mundial. Però una organització turca , d’extrema dreta, es va encarregar de recordar-li que tenia comportaments incoherents amb la ideologia realment reaccionària.  I al maig de 1981 un llop gris turc,  Ali Agca li disparà un tret a l’abdomen que gairebé el mata. Consideraven que Joan Pau II  era massa  “progressista”!!!  No era  prou  coherent !!!!!

7. A Espanya, el 1978, Adolfo Suárez, polític de talent i d’ambició, crescut a l’ombra del franquisme,(Secretariat General del Movimiento) rep l’encàrrec de modernitzar l’estat espanyol i pilotar la tan lloada transició cap a la democràcia.  Com pot suposar-se ha d’establir pactes amb els rivals polítics,  comunistes, nacionalistes catalans i bascos, per tal de que l’equilibri institucional meni cap a una pau ,vigilada, però pau a la fi.  Però “els seus”,  els cavernícolament coherents amb el passat immediat franquista no li perdonen que juntament amb Tarradelles restableixi la Generalitat, ni que juntament amb Carrillo legalitzi el PC, ni que  juntament amb Gutiérrez Mellado ,intenti de democratitzar l’exèrcit. Resultat,  la branca més dura dels seus correligionaris li fan la vida impossible, conspiren per treure’l del poder, (Emilio Romero) i finalment ell, dimiteix.

8. A Israel, el 1985   Yitshaq (Isaac) Rabbín, heroi militar i polític de prestigi, compromès vitalment amb l’estat sionista des de la seva fundació, va considerar que era el moment de trobar una pau amb el seu enemic acèrrim, la OAP d’Arafat. Un cop garantida la supervivència i el desenvolupament d’Israel, va acceptar la incoherència de negociar i pactar amb els enemics vitals, que també havien demostrat voluntat de pacte. Al novembre ,un jove radical jueu es va encarregar de recordar-li que hi ha coherències que no es poden obviar.

I qui era  Rabbín? Era un colom covard? Era un falcó implacable? Potser només era un home compromès amb el seu país, i amb la pau.

Fou el setè cap d’Estat Major de l’Exèrcit d’Israel (Tsàhal) entre 1964 i 1967, ambaixador d’Israel als Estats Units entre 1968 i 1973, primer ministre entre 1974 i 1977, i novament des de 1992 fins al seu assassinat el 1995.A ls 32 anys esdevingué el general més jove de la història de l’exèrcit israelià. Va participar en la segona guerra araboisraeliana. Nomenat cap de l’Estat Major, càrrec des del qual reorganitzà l’exèrcit. Sota el seu comandament, i sota el govern del ministre de Defensa  Moshe Dayan,  Israel assolí la seva victòria a la  Guerra dels Sis Dies (1967) . En finalitzar aquesta tercera guerra, Rabbín canvià la carrera militar per la diplomàtica (i ulteriorment per la política).

Peres va aconseguir convèncer Rabbín per superar la seva natural aversió al líder de l’OAP, Arafat  a qui considerava cap d’una banda terrorista.  Amb gran dosi de pragmatisme i amb l’aval dels Estats Units, va acceptar les negociacions secretes d’Oslo, que conduïren als  acords d’Oslo,  signats a Washington el 1993. Fou el setè cap d’Estat Major de l’Exèrcit d’Israel (Tsàhal) entre 1964 i 1967, ambaixador d’Israel als Estats Units entre 1968 i 1973, primer ministre entre 1974 i 1977, i novament des de 1992 fins al seu assassinat el 1995.

Durant el segon i crucial període de govern, Rabbín experimentà una profunda metamorfosi, per passar d’una concepció purament militar del conflicte entre israelians i palestins, mantinguda fins a la seva ferma lluita contra la intifada com a ministre de Defensa, fins a un convençut promotor del difícil apropament als palestins en recerca de la pau a la regió. La seva fórmula “pau a canvi de territoris” aspirava a proporcionar a Israel fronteres segures, una normalitat en les relacions amb els països veïns i una acceptació per la comunitat internacional, a canvi de cedir als àrabs part dels territoris ocupats en els successius enfrontaments bèl·lics.

El clima d’exaltació i revolta viscuda a Israel l’any 1995 fou fomentat per la dreta nacionalista i certs rabins, tots ells oposats a la política del govern. Rabbín va patir una campanya de deslegitimació dirigida personalment contra ell, i se l’acusà de “traïdor” per l’entrega de terres als palestins.

El 4 de novembre de 1995 es convocà un míting multitudinari a la Plaça dels Reis , a Jerusalem amb la finalitat d’enfortir als partidaris del procés de pau. Hi participaren artistes i polítics de centreesquerra i d’esquerra. En culminar l’assemblea i abans que Rabbín pogués pujar al seu cotxe oficial, un fanàtic li disparà dos trets per l’esquena. Als pocs minuts, Yitshaq Rabbín va morir.

 

Què tenen en comú,  tots aquests exemples ?

Poden servir per recordar que la tensió entre els revolucionaris ha existit sempre. Hi ha hagut partidaris de l’ortodòxia, de la puresa ideològica, incorruptibles a qualsevol veleïtat que pugui significar “abraçar” el rival. Per principi. El pragmatisme no és revolucionari. No s’ha de cedir res,  cal ser coherent amb la pròpia ideologia. Sobretot si s’està en possessió de la veritat. De la veritat pura i innegociable. Això pot tenir danys col·laterals, com ara que la societat que espera la concreció de la revolució hagi d’esperar encara un temps fins a veure la millora en les condicions de vida.

Però tant se val. Primer és la coherència revolucionària, fins i tot abans que la revolució quotidiana.  Els ciutadans s’ho passaran malament, però tindran la tranquil·la seguretat, que la minoria que vetlla per la puresa revolucionària, i especialment les ments que redacten el discurs, sense les mans brutes de la gestió en la complexitat diària, no permetran abaratir el somni ideal.

I la història ja emetrà el seu judici.

 

 

Mare meva !    Haver après tan poc  de la Història !!!!

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’editorial d’avui

0

Gràcies Sr. Partal per haver escrit un text com el d’avui : Els dels últims cinc anys. Molts  hem viscut en els nostres pobles i ciutats el que s’hi explica. Tots els nous sobiranistes han estat benvinguts. Tots  s’hi han incorporat  amb un somriure generós  i, al mateix temps, amb una determinació envejable.

El corrent del riu principal i tant d’afluents que s’hi han incorporat amb força nova no es mereixen que ara hi hagi una presa que contingui una energia tan gran.

 

 

 

D’alguna manera, la propaganda electoral d’Unió era certa. A Catalunya som gent de seny. De rauxa , també. Però habitualment som gent de seny.
El que ja resulta més discutible és si la definició de seny que tenen els d’Unió és la mateixa que la definició de la resta dels catalans.
En cada moment històric actuar amb seny significa comportar-se de maneres diverses. Per exemple:

El 1711 l’assenyat va ser revoltar-se contra el fet de tenir un rei borbó, i aliar-se amb els austriacistes.
El 1714 l’assenyat lluitar per la llibertat, sabent que potser es perdria. Després de l’11 de setembre, l’assenyat va ser persistir en el treball, la indústria i el comerç i a reedificar la ciutat.
(El 1789 aquí al costat, a França, l’assenyat va ser fer la revolució.)

El 1808 l’assenyat va ser lluitar contra la invasió francesa.
El 1848 l’assenyat va ser imitar la industrialització de la G.Bretanya, i arriscar-se com a bons emprenedors i posar vies de tren.
El 1890 l’assenyat va ser fundar ateneus i lluitar per la classe obrera.
El 1914 l’assenyat va ser tirar pel dret i anar creant “estructures d’estat” per mitjà de la Mancomunitat.
El 1931 l’assenyat va ser recolzar l'”avi” Macià per deslliurar-se del nacionalcatolicisme espanyol.
El 1936 l’assenyat va ser lluitar contra el feixisme.
A partir de 1939 el seny va ser lluitar clandestinament per a la supervivència cultural.
(El 1991 l’assenyat va ser declarar la independència d’Eslovènia i les 3 repúbliques bàltiques).
El 2009 l’assenyat va ser veure i viure com la gent d’Arenys de Munt desafiava la Delegación de Gobierno, i celebrava la consulta perquè Catalunya sigui un estat independent.
El 2014 l’assenyat va ser començar a comptar-nos sense por a un estat de democràcia afeblida.
El 2016 el seny és comprometre’s a complir el mandat de les urnes i redactar una Constitució Catalana, i organitzar-se per votar-la el 2017.

Sí, els catalans som gent de seny, i acostumem a fer el que toca fer.

Publicat dins de General | Deixa un comentari