Memorandum

Jaume Vall

A la gran pantalla

0
Publicat el 5 d'agost de 2019

1. Les pel·lícules  del mes

2. Les pel·lícules de l’any 

 

(previst actualitzar,  estiu 2020)

 

 

 

  1. LES PEL·LÍCULES DEL MES

 

JULIOL

The Emperor of Paris. Dirigida per  Jean-François Richet (2018)

 

En temps de l’emperador Napoleó, mentre aquest va conquerint Europa, a França la policia ha d’evitar el caos criminal, amb creixent impotència. Un presoner fugitiu llegendari, Vidoq, s’ofereix per  ajudar a netejar els carrers, a canvi d’obtenir l’indult definitiu. En aquesta empresa es venjarà de qui el va acusar injustament, s’enamorarà, viura la tragèdIa, farà amics, i perseguirà vells amics.

Ambientada en la capital francesa durant la primera dècada del segle XIX, el film respira voluntat de superproducció per igualar el thriller d’acció històrica a la manera del cinema nord-americà. Se’n surt prou bé. Una digne drama de supervivència a banda i banda dels murs que separen aristocràcia i vassalls. El film mostra descarnadament la ínfima vàlua que un ésser humà tenia aleshores -només aleshores?- respecte a les grans forces que dominen la societat : l’estat organitzat a major glòria de la seva grandesa, i les forces criminals que també desitgen prosperar i progressar en el control de la part fosca d’una comunitat. Enmig, la senzillesa, humilitat, la condició mediocre i esporuguida de l’individu, a voltes una elevació generosa -un cant de cigne- per oferir el millor d’un mateix en el seu entorn.

Ben il·luminadora,  la paradoxa del  dramatisme que acompanya les decisions importants de la vida. En un moment donat, Vidoq, conscient que van a per ell, prepara la maleta per fugir. L’etern femení el reté, li fa conèixer l’amor, el transmorme en una persona menys endurida, només una mica menys. Però el preu que paga és que la demora en fugir permet que el matí següent sigui detingut. Gairebé és una posada en escena de la idea que transmet G.Moustaki a “Ma Liberté”, quan després de lloar el seu instint innat per continuar lliure, cau en mans de la seva carcellera -el seu amor- i traeix tota una vida de llibertat i llibertinatge. Ben trobat l’antagonisme entre aquest fet, i el que protagonitza la baronesa, la que accepta viure sense aquest lligam humà, a canvi de la llibertat absoluta de tenir diner i poder, de no tenir escrúpols.

Dues raons per anar a veure-la. La convincent interpretació dels personatges secundaris que embolcallen l’acció del protagonista. Des d’una amorosa jove que es guanya la vida al carrer, com pot, i que finalment serà l’amor correspost de Vidoq, fins a la sensualitat letal de la baronesa, passant per l’oficial de l’exèrcit lleial en tot moment, els comandaments intermitjos policials, i un excels paper de Fouché, paradigma del poder francés, de la perpetuació de Leviatan modern perquè el sistema polític es vagi reproduint a benefici d’un estat fort.

La segona raó fa referència a la capacitat per tal de combinar cinema d’acció, amb imatges molt poderoses, bé originals, bé excel·lentment adaptades, (llençament a l’aigua com càstic carcerari, persecució a peu entre tres sicaris i la jove, entrada a la cova del llop per derrotar la banda criminal, l’escena d’una estremidora potència física quan el hússar mora matant), sense oblidar un guió ben travat, versemblant, on les escenes  “d’aprenentatge” sobre la condició humana i social, flueixen amb qualitat, amb sobrietat narrativa, esquitxada d’algunes aportacions particulars  creatives de la direcció i de l’enquadrament.

Una raó per no anar-la a veure immediatament.  La voluntat de mostrar la brutícia doble de la ciutat parisenca durant aquells anys, i l’embrutiment de l’ésser humà, és explícit, i en no portar cap a un final més o menys agradable, deix una sensació de desesper, de resignació vital. No hi ha un element esperançador on agafar-se. Des de la primera seqüència.. Al mateix temps, malgrat la ferma direcció, alguna escena demostra el dèficit de passió, de química, d’enamorament de la càmera, per part d’uns actors molt correctes, però tal vegada massa acadèmics. L’escena de comiat, provisional, després d’una nit d’amor, entre Vidoq i la seva amiga, resulta plana. Més quan la comparem amb l’erotisme que desprén el comiat que apareix a la pel·lícula  “Once upon a time in the West”, (Fins que arribà la seva hora), entre la Claudia Cardinale i el Charles Bronson, paradigma del que es diu fer l’amor amb la mirada, rostres arquetípics del que s’anomena l’etern femení, l’etern masculí, políticament incorrecte però força expressiu.

És la versió brutal, sense arribar a ser insuportable de la història del mateix personatge mític a França de Vidoq, que va ser dirigida per D.Sirk als anys 1940’s,  amb el títol de “A scandal in París”. Més complexa, menys estilitzada, més realista, menys amable en el final.

<https://www.imdb.com/title/tt7025976/?ref_=nv_sr_1?ref_=nv_sr_1>

 

 

Cold Pursuit.  (Venganza bajo cero)  Dirigida per Hans Petter Moland  (2019)

Una pel·lícula de thriller, amb tones de neu blanca i d’humor negre. La venjaça del pare  per l’assassinat del fill a mans d’una banda de traficants de droga segueix pautes bastant conegudes ( inversemblants com en tots els casos en què la ràbia i l’adrenalina sanguinària d’un ciutadà corrent és capaç de superar la fredor criminal d’una banda, però bé, ho acceptem), però les vesteix d’un guió ferm que tracta l’espectador amb respecte. El desenvolupament de la història exemplifica l’asseveració de la frase atribuïda a Einstein sobre la infinitud de l’estupidesa humana. Tota la pel·lícula està esquitxada de situacions que ens ho van recordant. La malaptesa dels protagonistes trenca -i de quina manera- la pacífica existència d’un poble allunyat de la civilització, i amb una turística estació d’esquí. L’aparent justificació de prendre’s  la  justícia particular que fa el pare, es veu enfosquida perquè el causant de la tragèdia va ser el comportament cobdiciós del fill. El detonant que va encendre una metxa de malsentesos i de violència.  El còctel té un 25% de història clàssica de mafiosos, un 25% de locuacitat pre-carnissera tarantiniana, un 40% de violència  seca, bé sigui en la seva vessant  nòrdica,  o a la manera dels germans Coen). El 10% de burla sobre la temàtica,  a la manera quixotesca dels llibres de cavalleria, és el que fa original el film.

També aporta algunes imatges i algunes relacions força perspicaces. Des de l’evident simbiosi entre neu i cocaïna, passant per  les referències a les antigues relacions tribals del territori fronterer nordamericà, fins al degoteig de morts que van inserint-se en la pantalla, a la manera dels cartons negres d’explicació visual a les pel·lícules del període pioner sense so.

Dues raons per anar-la a veure. Una trama que es desenvolupa ben  travada pel que fa a arquetips humans, però tots plens de contradiccions i doncs, de veritat quotidiana, que pot anar-se seguint sense el diàleg explícit de les pel·lícules dolentes on cal donar mastegat a l’espectador el que s’està oferint. La segona, l’embolcall, l’aspecte visual, també les actuacions dels protagonistes principals i secundaris, entre els quals la ja tradicional cara de Liam Neeson, que evoluciona de treballador amb vida familiar ordinària, a àngel de la mort. També el previsible paper de dona que se separa, bé a iniciativa pròpia, bé a iniciativa de la parella, de la Laura Dern, sempre esposa, mare, patidora, anti-empàtica, abandonada per la resta.

Una raó per deixar el visionat per a més endavant. Si fos el cas, la saturació de situacions similars de venjança d’un particular contra els delinqüents que no són perseguits eficientment per la policia.

La imatge: N’hi ha unes quantes. Però la conversa abans de dormir entre el nen segrestat, fill del cap dels criminals, i el seu raptador, el pare venjatiu. Convincent, amb el punt de tendresa i de familiaritat que no s’espera en una situació així.

https://www.imdb.com/title/tt5719748/?ref_=nm_flmg_dr_3

 

 

 

 

Yesterday .  Dirigida per Danny Boyle (2019)

Yesterday, o com  reivindicar l’alegria musical dels The Beatles quan aquests fa seixanta anys  (seixanta anys !) van revolucionar el lleure, la música pop, la comunicació global, primer a la Grany Bretanya, finalment arreu del planeta.

Com fer una pel·lícula de reivindicació de la nostàlgia, en clau comèdia, amb uns pocs girs narratius deliciosament inversemblants. On la màxima transgressió sigui apropiar-se d’un llegat artístic aliè, prioritzar l’èxit a l’amor, pagar un preu per això. Sense violència física, una mínima agressivitat dialectal, sense sexe explícit i amb un lleuger assaonament sensual de mirades i de silencis. En temps de distopies malèfiques, pseudo-totalitàries i plenes de foscor,  una ucronia amable, que els bons sentiments i la fraternitat heretada de la creativitat del grup de Liverpool transformen en utopia.

Dues raons per anar-la a veure ara mateix. Una, la fluidesa narrativa que aconsegueix el director, esquitxada de situacions per fer-nos somriure, o per què no, riure amb ganes, abans d’arribar al clímax catàrtic i la posterior fase última de repòs familiar, existencial. Els actors es deixen portar en aquest viatge musical de tal manera que esdevenen arquetíps ben esbossats de conductes humanes. La segona raó, òbviament és recordar les melodies que van acompanyar-nos durant la dècada dels seixanta i més enllà.

Una raó per posposar-ne el visionat tindria a veure en l’absència de gruix dramàtic que actualment esperem, acostumats a personatges complexos, que no són paradigmes transparents d’una sola mirada sobre la condició de l’ésser humà. S’espera que una història a la pantalla, petita o gran, arrossegui una bona cua de dolor, conflicte i/o redempció a través de la mort d’algú, i no és el cas.

<https://www.imdb.com/title/tt8079248/?ref_=fn_al_tt_1>

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


2. LES PEL·LÍCULES DE L’ANY 

GENER /  JUNY 2019

JUNY 2019.

Toy Story 4Dirigida per  Josh Cooley. (2019)

El responsable d’aquesta nova entrega de les joguines conscients, Josh Cooley, s’estrena com a director. Ara bé, no fa un salt en el buit. John Lasseter,  juntament amb Andrew Stanton,  li posen una xarxa de protecció. El primer,  creador de la saga Toy Story, Toy Story2 (1995, 1999) i ubic responsable   sigui com a guionista, director, o productor executiu a la majoria d’obres mestres d’animació d’aquest segle, i finals de l’anterior, des de  Cars , Cars2, Inside out, Brave, Up, Wall-E, Ratatouille,  o la ja llunyana Buscant a Nemo (2003), aporten tota la seva sabiduria cinèfila per tal de que els 100 minuts d’aquesta darrera aventura del cowboy Woody i la seva colla sigui un festival d’acció i d’emoció.

El primer quart d’hora, a la manera dels films de James Bond, i que va immortalitzar  Spielberg a  En busca de l’arca perduda, és una narració, prèvia als crèdits inicials, amb un contingut especial, amb argument desvinculat directament de la trama posterior. En aquest cas els serveix de pròleg per  recordar  la nit plujosa en la qual el nen propietari del vaquer es mudava de casa,  tot deixant enrere, entre altres coses, les seves joguines. Després comença la pel·lícula,  pròpiament, en la nova família, i Bonnie, la  nena de qui en Woody haurà de tenir cura. Costi el que costi, fins i tot malgrat la lògica irresponsabilitat de la petita. Comença un viatge que esdevindrà una prova de fidelitat en dues direccions, entre les joguines que conduiran -literalment en l’escena exhilarant en que guien la conducció del pare- els adults perquè en el camí no falti de res a Bonnie, però  també de la  lleialtat que cadascun dels personatges de fusta, metall i roba, es regalen perquè tots són conscients del seu lloc al món.

A partir d’aquí, els creadors de la història saben espargir moments de sentimentalisme -la joguina abandonada, l’esperança de ser útil per a l’infant necessitat-,  l’èpica, l’ensurt, l’humor. Un s’arriba a preguntar com pot ser que una història de la qual n’intueixes els elements, òbviament prosaics, amb  girs que ja s’han vist milers de cops, amb una  motivació i uns  personatges repetits,  que està destinada als nens, pugui convertir-se en una petita meravella d’obra d’art cinematogràfica. La conclusió és que, a la manera tarantiniana, els responsables s’han alimentat de cinema, l’han sabut digerir bé, i els ha donat energia renovada per plasmar la seva imaginació a la pantalla.

Dues raons per anar a veure-la ja:  Emocionar-se, de nou, amb una història inversemblant, anticipada, i paradoxalment, de gaudi majúscul. És a dir, saber que estàs en bones mans, i que quan et posis còmode a la butaca, el director i el muntador, i la resta de l’equip, et sabran portar per revolts agraïts i referencials. Un llargmetratge que no és excessiu, optimitzat, sintètic, on cada pla i cada seqüència, són necessaris, són bells, i esdevenen retaules visuals. Alguns serveixen per homenatjar referents del passat  –ET, Chucky-  d’altres són collita pròpia, inèdits, alguns d’ells per tenir  situar-se com a referència en el futur.  Per tant, també és adient per entendre els camins que van marcant el present de l’espectacle. Sense renunciar a uns valors morals que tracten del deure, de l’amistat, de la persistència en la tasca que a cadascú -a cada nino- li es encomanada, exposar el que tan bé saben fer els millors directors. Mostrar una aventura vital, com cap altre art pot dur a terme, amb la qual l’espectador pugui sentir-se identificat, mentre gaudeix de la intel·ligència cinematogràfica del realitzador.

Una raó per posposar-ne el visionat.  La sensació d’assistir a una seqüela més, de ser utilitzat com a  carn de canó que aporta recursos a una indústria que va plagiant-se a sí mateixa. Sense posar en dubte l’excel·lència de cada producció, la percepció és que costa trobar idees plenament originals.

<https://www.imdb.com/title/tt1979376/?ref_=fn_al_tt_1>

 

El venedor de tabac.  (Der Traffikant)  Dirigida per Nikolaus Leytner  (2018)

Una de les darreres pel·lícules on apareix l’actor Bruno Ganz, recentment traspassat, aquí fent de Sigmund Freud. El metratge és ple de detalls de qualitat que decoren una pel·lícula notable, reflexiva, acadèmica, i altament recomanable. Com en una bona obra de ficció, quan s’acaba, l’espectador en surt una mica més savi, perquè el creador ha sabut transmetre uns retalls de vida, de veritat, encara que provinguin de la imaginació i parcialment de l’experiència.  Es tracta d’això, de viure altres vides a través de la vivència de referents, inventats o històrics, que han deixat la seva emprempta, que serveixen com a punts de referència, per imitar, per refusar.

A nivell formal, li falta una espurna de contundència, d’emoció, d’embolcall, per tal situar-se en el grup de films excel·lents de l’any.  En qualsevol cas, el contingut, el missatge, la peripècia vital dels protagonistes, formen un conjunt coherent, versemblant, en fan una obra en la qual som testimonis de com  el personatge creix i aprèn, des de la seva dramàtica infantesa pastoral  -el llac i la muntanya com a símbols de l’aïllament que el manté més o menys pur, més o menys inútil-  fins a la seva tràgica consciència d’adult, a Viena, on la seva vida pren sentit malauradament en un temps i en un espai que fa olor a violència i mort.

Aquesta evolució, inserida en l’auge del nazisme a Àustria, juntament amb l’actuació de Bruno Ganz serien les dues raons per anar a gaudir d’aquesta discreta perla europea. La raó per postposar-ne el visionat estaria en la manca de producció des del punt de vista visual més que narratiu, que la fa estar un graó per sota d’altres pel·lícules que tractin els anys trenta a la zona d’influència germànica. “Cabaret”, per exemple, és igual d’il·lustradora sobre l’ascens de la maldat i del totalitarisme  en les classes mitjanes, i al mateix temps resulta molt més efectiva pel que fa a la producció que vesteix el film, com ara actors secundaris, música, fils argumentals, i contundència estètica.

 

 

La biblioteca dels llibres refusats (Le mystère Henri Pick). Dirigida per Rémi Bezançon. (2019)

Aparentment un film menor. Francès, localitzat a la Bretanya, sobre llibres, literatura i biblioteca. Un crim a província, on no hi ha víctima mortal. Malgrat el devessall d’indicis per a una pel·lícula avorrida  i/o inerme, i precisament perquè no hi ha grans expectatives, el resultat és notable. Un improbable crític televisiu de llibres s’obsessiona per esbrinar si el darrer èxit novel·lístic ha estat escrit, com s’afirma, per un pizzer en les seves hores lliures. Tenint en compte que fa un parell d’anys que s’ha mort, i que el manuscrit  va anar a parar a la  secció de Biblioteca de Llibres Refusats d’un poblet bretó, la recerca de la veracitat o no de l’autoria esdevé un petit crim a resoldre com si es tractés d’una Mrs. Marple francesa.

El divertiment del director es una comèdia costumista, on de nou la locuacitat dels  protagonistes llegits queda palesa, i plana una crítica sobre l’acceptació de qualsevol història emotiva que toqui la fibra del consumidor. El cinisme per escèptic inicial, que resulta impopular, servirà per posar en dubte el relat exitós oficial, i es descabdellarà una història de talent literari, de complicitat conjugal, de publicitat editorial. L’originalitat de la proposta, la frescor d’actors i paisatge, la pretensió d’obra artesana sense ambicions gal·làctiques fan molt recomenable de gaudir d’una petita perla, rara avis en el panorama cinematogràfic.

Dues raons per anar-la a veure. El fet de poder aclofar-se a la butaca i no ser neguitejat per excessos digitals, ni embolcalls sonors estrepitosos, ni la violència de rigor, ni tan sols una escena eròtica, sinó una narrativa  feta de diàleg i moviment continus, vigència  històrica dels clàssics del setè art  es motiu d’agraïment. També la sorpresa final, quan el relat pren la versemblança que s’estava construïnt durant tot el metratge, ajuda a acabar la pel·lícula amb un molt gustós sabor,

Una raó per posposar-ne la visió. Tot i la originalitat de l’argument, pot haver-hi una sensació reiterativa de protagonistes-del-sector-editorial-que-han-d’exhibir-el-seu-nivell-de-vida-i-les-seves-lectures-a-través-de-continus-referents-meta-literaris. 

 

High Life .  Dirigida per Claire Denise  (2018)

 

La versió amb fluïds orgànics d’Interestellar. No hi ha glamour, no hi ha embolcall amable de música captivadora, no hi ha vistes panoràmiques formidables, no hi ha emocions paterno-filials a prova de temps i de conflictes. No hi ha magnificiència, ni un final icònic més o menys versemblant, que doni esperança després de l’aventura.

Enlloc d’això hi ha capacitat hipnòtica per atreure la mirada de l’espectador, tant en les escenes d’acció i maldat, com en les poques en qui hi ha relació paterno-filial. Sí, n’hi ha, i són sentimentals, però no tendres, són prou aspres, endurides, com la vida a la nau que surca la galàxia. Hi ha una proposta fílmica per sintetitzar alguns referents de ciència-ficció, com ara Solaris, 2001  a space odissey,  Interestellar, The Martian, per acabar fent-ne una pel·lícula física, quotidiana, secament vital. L’àpat contundent d’un  vi  amb cos i corpulència, pres amb formatge curat, no s’oblida de manera fàcil tot just en acabat el  tast,. En  provar-ho,  segurament ha estat més rugós que suau, fins i tot pot haver vingut el desig de no prendre’n més. Al final, el que queda és aliment, risc i honestedat. Sembla que la directora de White Material (200x)  i de Un beau soleil intérieur hagi volgut treballar amb aquests ingredients.

Dues raons per anar-la a veure :  L’actuació dels dos protagonistes,  Robert Pattinson, Juliette Binoche, esplèndids i radicalment  allunyats de papers fàcils, aburgesats.  També pel bri, ni que sigui petit, d’esperança en una humanitat en què l’agressivitat deixi de generar més agressivitat, i tan sols sigui la resposta a la inclemència exterior. La probabilitat remota de trobar-se en direcció  d’una societat renovada, enfortida, plenament conscient del lloc a l’univers.

Una raó per posposar-ne la visió: Tota la realitat bruta que es mostra en aquest viatge cap al desconegut, tota la foscor que el ser humà porta incorporat per tal de sobreviure, de guanyar, d’existir.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari