ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

SIMPLEMENT RESPONSABILITAT

Com diu en Bernat Dedéu, sembla que enguany hi ha més ganes de Nadal que mai, de viure la tradició de les reunions a la Taula i tot el que envolta aquesta festa, però també hi ha el món real, que ens diu que cada dia mor molta gent per la pandèmia i amb l’esperança de que el proper any amb les vacunes podrem definitivament deixar enrere aquest malson. Per tant simplement responsabilitat i per un any sense fer segons que per Nadal no s’enfonsa el món, vers al contrari, si serveix per salvar una sola vida ja haurà sigut el millor Nadal de tots.

Sense Nadal. I què?
Bernat Dedéu

Imagineu, que és poc imaginar, que som a principis de desembre i imagineu, que és molt imaginar, que la comunitat científica ens assegurés avui mateix que a mitjans de gener la majoria de països d’Occident estaran en disposició de vacunar massivament la població contra el maleït VIH. Imagineu, i aquí trieu si és poc o molt d’imaginar, que cada 25 i 26 de desembre tenim la sacrosanta tradició de quedar amb un grup de persones molt properes i estimades a casa d’algú, o en una absurda masia perduda a l’Empordà, amb l’objectiu d’alegrar-nos la vida amb una orgia del quinze on ens dediquem a afartar-nos de follar sense plàstic. Tot sembla indicar que, davant la imminència de la vacuna a mitjans de gener (és a dir, d’aquí a sis punyeteres setmanes), tots seríem prou seriosos, adults i responsables com per posar-nos gel a penis i petxines, posposant l’orgia per a més endavant i, així de pas, cardar amb la total seguretat que no ens contagiarem del bitxo.

Doncs bé, per molt que sembli delirant, aquest exemple tan clarivident no sembla funcionar amb la Covid. La pràctica totalitat d’òrgans internacionals i els portaveus de la comunitat científica duen prou dies sostenint que tindrem un reguitzell de vacunes contra el mal que vingué de Wuhan disponibles en poques setmanes i injectables en un mes i mig. Dit d’altra forma, que el collons aquest de partícula (o el que sigui) només podrà campar lliure per matar-nos durant quaranta-cinc dies més, és a dir, durant 1.080 hores, és a dir, durant 64.800 segons. Doncs bé, en comptes de pensar en com podem assegurar-nos que durant tot aquest temps, a ésser possible, no hi hagi ni una mort més, a la majoria d’autoritats i opinaires de la tribu els ha entrat una frisança especial per saber si podrem servir l’escudella amb la família el dia de Nadal. És a dir, seguint l’exemple del VIH, tenim un país que encara pensa en com podem salvar l’orgia dels dies 25 i 26.

Encara que sembli mentida i encara que gran part del comú blasmi el Nadal perquè li toca aguantar els nauseabunds acudits del cunyat, ja té gràcia que ara, precisament ara, tot déu tingui una fal•lera nadalenca superior a la del Sant Pare! Entenc que les famílies han estat incomunicades durant mesos, que moltes d’elles han sofert pèrdues i que les abraçades són més necessàries que mai, però justament per això, ara que només falten menys de dos mesos perquè Occident s’ompli d’injeccions, és d’una supina irresponsabilitat celebrar Nadal, sigui amb menys de deu, sis o amb una sola fucking persona a taula. Aquesta esclavitud del calendari ja és habitualment sòrdida any rere any: però ara, precisament ara, és d’una irracionalitat descomunal i haurien de ser les autoritats, els sectors industrials i els mitjans de comunicació els primers que es conjuressin perquè la majoria de la població s’oblidés dels galets i es quedés al sofà de casa.

Les estadístiques diuen que la meva generació, la dels nascuts a finals del setanta, tindrem molts números per viure 100 anys de mitjana. Viurem, per tant, 100 Nadals. No passa res, i quan dic res vull dir res de res, per eliminar un sol dígit d’aquest excels i entranyable recompte si és per evitar la possibilitat d’una sola mort a Catalunya. No passa res, i quan dic res vull dir res de res, per deixar el tió, els versets i l’horripilant i espantosa cançó de la pesadíssima Marató de TV3 per a l’any vinent, i si no és per a l’any vinent per al febrer o el març, que si ja vàrem desplaçar la festivitat de Sant Jordi sense que al nostre sant patró se l’hagi cruspit el drac, doncs també podem desplaçar el naixement del Crist sense que la Verge Maria se’ns enfadi. Sí, estarem un any sense Nadal. I què? Tant li fot si això ens assegura que els nostres padrins, pares i mares en podran gaudir molts més. Duem molts mesos de sacrificis com per fer l’imbècil a l’últim minut del matx.

Els científics han treballat cagant llets per trobar un remei a la Covid. Ha mort molta gent i, d’entre les víctimes, alguns dels metges i d’infermeres que el passat març van anar a pencar sabent que podien deixar-s’hi la vida. I ara em dius que et pixaràs en tota aquesta gent perquè et fa il•lusió veure el tiet Manel i cantar el Virolai? De debò, conciutadà meu estimat, que no desconvocaràs l’orgia, per molt calent que vagis i per moltes ganes que tinguis de fotre el melindro en calent? Doncs mira, aneu a pastar fang tu i el teu Nadal dels collons.

LA CARME

Una estranya sensació em va quedar al cos desprès de veure l’entrevista a Carme Forcadell dissabte al FAQS. Vaig veure un canvi absolut de la seva persona i una llum als ulls que la caracteritzava totalment apagada i preocupant.

He tingut el privilegi d’haver-la conegut i compartir algun acte i vivència amb ella, i crec que pels que vam començar al principi amb la creació de l’Assemblea era una llum que marcava el camí amb una personalitat i energia desbordant que encomanava, i sobretot un carisma guanyat a pols que va fer que amb 3 anys i acompanyada pels èxits de convocatòria fer canviar el paradigma d’uns partits ancorats amb l’autonomisme de sempre i obligats a seguir la societat catalana en busca de la independència del país. Tots recordem aquell “President, posi les urnes” que va ser la demostració que el poble havia agafat el timó i els seus representants sorpresos simplement podien seguir per no veure la seva vida comoda fins llavors totalment desbordada. De fet aquesta circumstància entenc hauria de ser la normal en qualsevol democràcia, el poble guiant i els representants del mateix materialitzant el camí, encara que tots sabem que no es així i Catalunya no es una excepció.

Tornant a la Carme, veure aquella espurna als ulls apagada em va produir tristesa, i escoltant les seves reflexions sobre el feminisme i el contrast amb el masclisme a les presons com la que semblava única lluita, acompanyat de la defensa del seu partit però amb arguments que no s’aguantaven massa, més enllà de les consignes del partit i la utilització en aquest de la seva figura per signar com a suport al candidat Pere Aragonès i justificant uns pressupostos espanyols que alhora que deia mai es compleixen defensava pactar-los entre d’altres contradiccions flagrants.

La presó ha fet el seu efecte en aquest cas amb tota la virulència, i ha apagat una de les animes del procés cap a l’alliberament nacional. De fet la seva injusta presó com totes, però en el seu cas doble, per no haver comés cap delicte i per ser tractada diferent que la resta de Mesa que presidia, dona a entendre que la seva condemna es simplement per haver estat Presidenta de l’ANC i ser en bona part responsable de l’inici de la Revolució catalana, i ara a les portes de la revocació del tercer grau entenc que ha de provocar una frustració total a la que sumem com han seguit els partits catalans, el seu semi abandonament i utilització dels mateixos.

En definitiva, trist però donant tots els ànims del món aquesta gran dona.