No encara, per si algú s’ho ha cregut

Publicat el 6 de setembre de 2018 per adriamomporuiz

S’ha parlat molt aquests dies de la possibilitat d’un avançament electoral (o alguns han airejat molt la hipòtesi). Per les impressions dels experts, hi desconfie ja que, segons diuen, la gran quantitat de compromisos que encara romanen pendents en l’agenda del Botànic, així com l’absència de raons que justifiquen el canvi, per no parlar de la més que previsible necessitat mútua que tant Compromís com el PSPV es professaran si volen tornar a governar, ho descarten de ple. Tanmateix la llengua humana és més llarga que no sembla, i tots sentim la necessitat d’expressar la nostra opinió de tant en tant, o molt sovint, o tots els dies. Jo no sóc menys humà i per això m’aventure a parlar-ne, espere que amb lògica i raciocini.

Sens dubte la “singularització del procés electoral valencià”, que diu el president Puig, és un desig molt anhelat pel valencianisme des de temps ençà, més que no una sincera proclama socialista. Sens dubte, en un futur que confie pròxim, seria magnífic anar a la nostra, i més encara, que tots ens presten atenció, com a subjecte independent que pren unes decisions determinades amb una transcendència que tothom reconeix, com en Catalunya o Euskadi. Sens dubte no ara, en plena efervescència espanyolista i dretana, en què qualsevol procés electoral és susceptible (i de fet, ho serà) de contaminar-se de discurs anticatalanista, xenòfob i, en fi, tot això que s’estila. Però ho seria molt més de tindre lloc aïllat en el temps, i encara amb major contundència si hi afegim la singularitat territorial: el País Valencià amb la seua eterna àuria catalanista. Tot just en un moment en què els grans mitjans recuperen la retòrica del bipartidisme, això sí, amb la incorporació subalterna de Ciudadanos i el bell espectacle que ofereix debades, l’atenció de l’electorat no repararia en les opcions pròpies (valencianistes, dic) més que en les crítiques funestes que li dedicarien els altres de tant en tant, perquè ningú oblide el perill de l’imperialisme nòrdic. No, la política valenciana no està preparada per a un cicle electoral propi, perquè encara no té una política pròpia consolidada o, almenys, madurada. Els nostres processos, discursos i tempos estan construint-se, i requereixen temps. Si no, el que viuríem no seria un cicle particular com el de bascs o catalans, sinó una avantsala del panorama espanyol, com el dels andalusos. Els partits d’àmbit estatal s’hi llançarien com a famolenques feres a copar el debat, i eclipsar-ho amb assumptes estrictament espanyols, amb la buidesa i arcaisme que sol definir-los.

Paradoxalment, a hores d’ara el valencianisme ha de passar desapercebut fora de les fronteres autonòmiques, i centrar-se en monopolitzar la política valenciana, cosa que està fent amb un èxit considerable. Ser un més entre tot el ramat de comunitats autònomes espanyoles, a ulls del pastor que no ens prestarà atenció, doncs, mentre passem la pubertat i guanyem múscul per alçar-se de la taula, un dia no molt llunyà, pegar-hi un colp i reclamar espai propi i diferenciat. Significa que llavors no ens atacaran i intentaran absorbir amb el seu joc retòric? És clar que no. Significa que estarem més o menys blindats.

I entretant, sona la rèmora del dopat PSOE de Sánchez…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *