Política efímera

Publicat el 2 d'abril de 2018 per adriamomporuiz

El nostre és un temps veloç. En tots els aspectes. La vida, tot i ser més llarga que mai, la vivim a pressa. Els esdeveniments del món, del signe que siguen, són fugaços, impactants i, no ho sé cert, però diria que molt més transcendentals que fa, diguem-ne, un segle. No només els conflictes bèl·lics més localitzats i oblidats impliquen forces enormes i, sovint, desconegudes, que hi poden tindre diversos interessos decisius per al futur de la humanitat. També el més desapercebut invent, la més ínfima innovació tecnològica, abasteix qualitats cada cop majors, i poden esdevindre el punt de partida de tota una revolució. Pense en la robòtica. I en aquest context, no pot faltar la política.

Acudim a una era en què els esdeveniments, accions i tot allò relacionat amb la política, es precipita i desenvolupa en fraccions de temps progressivament menors. Jo parlaria d’una acceleració dels tempos. Els moviments polítics són efímers però potents i, si se’m permet, “destructors” quant a nivell de transformació i canvi relatius a la seua durada. Les formacions polítiques abandonen el vell model de partit de tradició centenària, en alguns casos amb un caire gairebé patrimonial, com un membre més del sistema polític. En el seu lloc opten per la plataforma ciutadana, la coalició multipartidista, fins i tot s’assemblen a espais per al debat i la participació, amb unes estructures tan flexibles que pareixen afavorir l’obsolescència programada, conscients de la variabilitat de cada situació política, social i econòmica, o de la volatilitat de les opinions i afiliacions partidistes. Al seu terme, la definició, el discurs, el programa d’aquestes organitzacions, varien i arriben a diferir entre els inicis i moments immediatament posteriors, tenint en compte que la seua trajectòria pot no superar la dècada. Una contínua metamorfosi. Tot açò es deu a l’acceleració incipient dels tempos.

Però allò a què em referisc exactament, és als lideratges, o millor dit el nou tipus de lideratge. Congruentment amb la velocitat que hem descrit, els períodes són més intensos i, pel major desgast que suposen, més breus. I tot va en línia amb l’avenç impressionant de la societat, els vaivens impredictibles de l’economia i la multipolaritat i complexitat del panorama mundial. La quantitat de canvis de tendència, d’alteracions en l’estabilitat econòmica, de moviments geopolítics (conflictes, aliances, ruptures d’aliances i realineaments) que tenen lloc en una legislatura, requereix una activitat inesgotable en el polític, una renovació contínua i exhaustiva, de discurs, de pensament i de visió. Totes coses que consumeixen, personalment i política. És inconcebible, en un polític actual (a l’alçada dels temps, dic) que siga capaç de romandre en la primera línia política durant més d’una o dues legislatures, o en ocasions, ni tan sols això. Dos anys poden ser mortífers, poden destruir una aliança i esgotar paciències i confiances recíproques, o resultar definitius en la carrera d’un polític. De segur que tots tenim un exemple en ment.  Personalment, crec que estan quedant arrere els llargs mandats de dècades, o la vella figura del líder suprem de la seua respectiva facció, dirigint-la durant anys i anys fins el punt d’arribar a una posició majestàtica, divinitzada, un caràcter insubstituïble i primordial sobre la resta, incapacitada per a rellevar-lo. Òbviament, parle de democràcies, i les eventuals relíquies que hi puguen sobreviure, desafiants a aquesta nova realitat, no són més que l’excepció fent la norma. Ho demostraran els pocs i assenyalats exemples que trobarà el lector.

Hi caldria afegir que, en conjunció amb aquesta acceleració dels tempos, l’autonomia creixent de la societat civil, el seu paper altruista i, m’atreviria a dir, iconoclasta, manquen el líder del seu atribut principal. És més, la societat es coordina tota sola a través dels molts mitjans que té a l’abast. Mentrestant, s’adona de les seues capacitats, la figura del líder es difumina (jo negaria que s’esborre) i la plebs ja no demanda un cèsar, sinó un servidor, un professional que ocupe l’escó. Una situació en la qual la funció del polític ja no és liderar, ans gestionar i representar en el sentit més estricte de la paraula.

Tot amb tot, ens adrecem cap a una democràcia més cívica i menys partidista. Sobretot, menys personalista. Si això és més democràtic o no, supose que depèn de la perspectiva individual i del major o menor romanticisme, però no hi ha dubte que obri un escenari complex, necessitat de maduresa i responsabilitat  col·lectiva. Algun exemple?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *