Radicalismes

Publicat el 31 de gener de 2018 per adriamomporuiz

En els temps de la concòrdia i la moderació, quan la retòrica del consens triomfa i les posicions laxes, intercanviables, s’imposen, proliferen els radicalismes. Qualsevol tertúlia desvela un parell de radicals, a les manifestacions, es veuen a munts, i sota les pedres, n’ixen cent-mil. Però, què és el radicalisme? Tot i que seria més adequat plantejar què és un radical, definir l’atribut pel subjecte, ja se sap, aquell senyor uniformat d’estereotips barbuts, passejar-lo per un camí de tètriques comparacions i trobar, qui sap, algun homòleg que s’hi senta identificat. I és que com deia, son temps de moderats, de defensors acèrrims de la relativitat de les idees que, al capdavall, acaben per sentenciar veritat en mà, que tot allò que diferisca de tan sofista paradigma són sentències. I les sentències són cosa de radicals. Jo diria que son temps de mitges tintes, de ni sí ni no, de lloar el contrari sense discutir-lo amb gaire gana i convidar-lo a l’acollidora casa de la convergència, amb una palmadeta a l’esquena i un subtil tolere el que penses però no ho compartesc. I remarque el tolere, lluny del respecte que implica entendre i, per força, escoltar i, van plegats, debatre. I així, on estan les conclusions? Potser s’hagen perdut en el tortuós camí de la no-bel·ligerància, en l’ardu esforç de no discutir, en la maníaca obsessió d’evitar la confrontació com si comportara, intrínsecament, hòsties i bales? En què quedem, si se suposa que som civilitzats parlamentaristes?

Quan la discrepància esdevé radicalitat, es contradiu l’efemèride del consens, que és la diferència en les posicions, necessària per a obrir el conseqüent debat que resoldrà la disputa. O tal volta no la solucione i tot reste igual, no obstant, importa això després del plaer de la tertúlia? Pareix que, d’això, només en gaudim ja els amants de la sobremesa. Cruel paradoxa! Som exactament els radicals a què em referia, barbuts o no, nosaltres que per arma només tenim un puro i un cafè. I mentrestant, els convergents, galants de moderació i pacifisme, vexen el desertor que s’atreveix a discrepar de la no-versió oficial, de vegades opten per fer la gràcia i li donen les pastetes sobrants amb què acompanyen el seu no-debat, i esperen amb somriure perniciós que “madure”, és a dir, que és “modere”, és a dir, que opte per no discrepar i descobrisca les virtuts del silenci. I després els parlaments serviran com a cambres de meditació!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *