ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ACCELERANT L’ASSIMILACIÓ

La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que obliga a impartir almenys el 25% de classes en castellà al nostre sistema educatiu, simplement es un pas més per l’assimilació completa de Catalunya dins l’Estat espanyol.

Es molt greu, aquesta xenofòbia per intentar que la nostra llengua que fins hi tot algun grup polític ultra ja ha discutit que sigui propia desaparegui, fa passos avançats i ferms en aquesta direcció. Res de nou. Des de 1714 i el decret de Nova Planta, allò que han intentat destruir es precisament allò que ens fa genuins i diferents principalment, la nostra llengua.

El que ja es més miserable es la reacció dels nostres partits encarregats de defensar aquesta realitat lingüística. Ara ens diuen que amb la nova llei d’Educació això està salvat i per tant no cal cap preocupació. De fet el Tribunal ens parla de la discriminació de la llengua castellana a les escoles i la reparació urgent d’aquest fet sense caure la cara de vergonya per aquestes falses paraules.

El Vicepresident ja ens diu el discurs de que a Catalunya ja un ampli consens a favor de la immersió lingüística, igual que Colau i altres líders polítics. La veritat però, es que saben les xifres alarmants de la salut de la nostra llengua, amb una futura Catalunya independent, tots van defensar que el castellà segueixi conjuntament amb el català com a llengua oficial amb tot el cinisme i utilitzant els arguments dels que ens ataquen, o sigui la realitat del carrer.

Es molt clar que el català no està pitjor, gràcies a la tossudessa d’una part de la societat que ha hagut de tornar-se militant d’una llengua, una cosa que no hauria de ser així amb una situació normal i la manté viva encara. Fora dels limits escolars la diferència en tots els sectors es abismal. Fins hi tot a les escoles no hi ha prou vigilància amb els docents per comprovar que vertaderament no es salten la llengua vehicular, cosa que els qui som a dins sabem que passa sovint i sense cap repercussió.

Al carrer ja sabem que aquest bonisme per no defensar el que es nostre, com faria o fa qualsevol Estat amb la seva llengua, ens fa retrocedir posicions, i tots sabem que tard o d’hora aquest oasi educatiu acabarà cedint per la covardia i la misèria dels nostres representants i partits incapaços de plantar cara, o simplement de desobeir les injusticies més extremes com aquesta. Aquí ja no ens hi juguem cap càrrec, però si la nostra identitat i manera de ser.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *