ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL JOC ESPANYOL (2)

A mesura que anem coneixent amb profunditat el document signat per Sanchez i Rivera, veiem que més enllà dels titular, poques concrecions, i com diu el President Puigdemont, no resol i contribueix a enquistar el problema de Catalunya.

En Vicent Sanchis un cop més dona en el clau, i el més inquietant es l’intent de convertir les autonòmies amb Diputacions autonòmiques amb la desaparició d’aquestes. Aquesta es la reforma federal que proposen com alternativa. Retrocedir mès en el temps, menys poder real, més centralització de l’Estat i per suposat negació de drets als ciutadans que volen expressar davant una urna i sense embuts que volen ser de grans. Aquesta democràcia express o reforma constitucional express com li diuen es la clau de volta de la negació de la democràcia, sort que diuen es un acord de progrés.

Diputacions autonòmiques

Vicent Sanchis
Això que ha passat a Espanya no passa enlloc. Sense novetat al front. El partit que guanya amb escreix unes eleccions renuncia a portar la iniciativa política i el seu candidat no es presenta, per falta de ganes i ambició, a la primera investidura. Només la indolència, l’arrogància i la violència amb què el PP tracta els seus rivals i la humanitat en general expliquen l’error colossal de Mariano Rajoy.

L’endemà de les eleccions tota la pressió fàctica i la palpable també queien sobre Pedro Sánchez. Com que el Partit Popular no podia aconseguir la majoria absoluta amb Ciutadans, els defensors de l’estabilitat -a Espanya estabilitat sempre ha volgut dir resignació- inquietaven el candidat socialista perquè s’abstingués en la previsible investidura de Rajoy. Com en la millor sainet de confusions, la situació s’ha invertit. El líder del Partit Popular no va acceptar l’encàrrec del rei -que encara deu estar traient-se lleganyes- i va cedir el pas i l’oxigen al seu rival polític, que havia perdut les eleccions.

Pedro Sánchez no podia pactar amb Podemos sense trencar el seu partit i fer cruixir els ossos de les venerables mòmies que encara en viuen. Per això ha lligat el pacte amb Ciutadans, que no suma però li permet lluir el llom i la cresta. Potser el PP no s’abstindrà i Mariano Rajoy rebutjarà la insistència dels que no volen eleccions -de Brussel•les, la banca i la gran empresa-, però, en tot cas, no és ell qui porta la iniciativa. I això en política és important. De vegades, determinant.

L’episodi extravagant ha fet aflorar l’habilitat d’un líder que semblava estúpid. I ha permès constatar una altra obvietat. Socialistes i ciutadans coincideixen en dos grans objectius. El primer, a barrar el pas a qualsevol aspiració democràtica com la que és majoritària a Catalunya. Espanya no es toca. El segon, tant inquietant com el primer, a convertir els governs autonòmics en diputacions, que se suprimiran perquè ja no caldran.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *