ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL TRIBUNAL DE LA INQUISICIÓ EN CRISI PROFUNDA

General

El vicepresident del TC, i dos magistrats més han presentat la dimissió d’aquest tribunal, com a protesta per no haver estat renovats, ja que el seu mandat caducava el novembre passat, i per cridar l’atenció per la seva renovació per part dels dos principals partits espanyols, les reaccions han estat a l’alçada de l’esperpent d’aquesta institució,  amb critica  a Bildu o al nacionalisme, sempre culpable de tots els mals segons la caverna espanyola i catalana.

Tant Eugeni Gay el vicepresident, com els magistrats Vera i Delgado, se senten part d’un tribunal segrestat per la incapacitat dels partits de la renovació totalment polititzada, el President del tribunal Pascual Sala, ha desestimat la dimissió per la seva funció institucional, i el volum de feina acumulada. Es una crisi de grans proporcions, i be desprès de l’afer de l’Estatut amb quatre anys de retard, la renovació de membres que ja portaven 3 anys caducats, una vacant encara pendent per mort del magistrat, i que deixa la composició amb 5 progressistes i 3 conservadors, termes que francament fan riure. El PP i PSOE es culpen mútuament per no haver estat capaços d’acordar les renovacions, i crear la paràlisi actual, pels populars es va insinuar que la sentencia sobre Bildu, podria tenir a veure amb les renuncies, per la seva banda Albert Rivera per part de Ciudadanos, dona la culpa als pactes amb els nacionalistes de populars i socialistes, que acusa d’utilitzar el tribunal pels seus fins, i s’ha referit a l’Estatut o  a l’esquerra abertzale, i ha reblat que els nacionalistes no acaten les sentencies del TC quan no els agraden, i això esta destrossant la democràcia.

 

Realment que en un estat democràtic la separació dels 3 poders es bàsica, hi podríem estar tots d’acord, a l’Estat espanyol clarament no es així, i els partits polítics manipulen aquest tribunal en funció dels seus interessos, i el fan servir per complir els seus objectius, fa gracia sentir a parlar del sector progressista i el conservador, quan amb el tema estatutari la discussió era si cremar el text o estripar-lo en el millor dels casos. Aquesta falsa democràcia espanyola s’ha dotat de mecanismes d’autodefensa per blindar-lo davant de qualsevol atac.  Davant de tot la sagrada Constitució, pràcticament impossible de modificar, i amb alguns articles com el de la missió de les forces armades dignes de qualsevol dictadura de tercera, en segon lloc la cambra principal, el Congrés on bàsicament populars i socialistes es reparteixen el pastís institucional, i en aquest cas el judicial sense cap vergonya, una segona cambra diuen de representació territorial, com es el Senat, que no representa absolutament res, i tant sols serveix com a cementiri d’elefants, i jubilacions daurades de polítics esgotats, i on dia a dia es demostra la inutilitat de l’organisme que amb la seva eliminació estalviaria molts diners, ja que mai representarà les nacions dins d’aquest estat, perquè el mateix no les reconeix com a tals, i en tercer lloc un tribunal com el Constitucional digne hereu dels tribunals d’altres èpoques, i que s’encarrega de fer la feina bruta per no empastifar directament els partits, però totalment dirigit, sense complir cap llei i garantia, com s’ha demostrat amb les renovacions, i en el cas estatutari català passant per sobre de la decisió popular en un referèndum, cosa sagrada en qualsevol democràcia vertadera. Les reaccions han estat les de sempre, i curiosament els que acusen els nacionalistes de no fer cas a les sentencies quan no agraden, critiquen profundament l’afer de Bildu, un partit perfectament democràtic, i que com s’ha vist representa una part molt important de la població basca, vetada fins ara per aquest estat pre-democràtic, en Rivera culpa els nacionalistes de destrossar la democràcia, quan recordo el seu partit contrari a deixar decidir el poble lliurement cap on vol anar, i amb una xenofòbia constant cap a la nostra identitat, i en particular contra la nostra llengua, que el deixaria inhabilitat per donar lliçons de res, i menys de pensament democràtic.

 

En definitiva, un nou afer vergonyós d’un estat que no vol evolucionar, i on les seves mancances van sortint a la superfície cada dia, i malauradament ens arrossega amb ell, si no reaccionem d’una vegada per totes.

  1. Fa poc vàrem fer una Manifestació a Barcelona dificilment superable. El
    cansament de la societat és un risc de desconvocatòria i més al veure
    que molt pocs polítics i un sol partit “SI” han fet cas d’aquella
    manifestació i han orientat el seu objectiu a la Independència, que és
    el més gran anhel dels catalans.

    Catalans, siguem pràctics i en
    aquesta propera manifestació del 10 de juliol, a més de cercar els
    resultats exitosos propis de tota manifestació, procurem assolir-hi un
    primer èxit tangible en la sensibilització, la descoberta i la
    implicació amb l’Assemblea Nacional Catalana per part de tots els
    assistents a l’esmentada manifestació.

    Sumem sinergies: Consultes + ANC + Manifestació del 10 de juliol del 2011.

    Lliguem la Manifestació amb les Consultes i amb l’Assemblea Nacional Catalana!

    Reforcem i potenciem les diferents iniciatives complementàries.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *