ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

GRÀCIES DINAMARCA

El fet que ahir va succeir al Parlament danès no pot passar de puntetes. Es com es va dir a l’arribada a la lluna, un petit pas per l’home i un gran pas per la humanitat. Per primer cop els representants d’una democràcia tant consolidada i de referència com la danes es posiciona a la qüestió catalana i dona tracte igual a Catalunya i Espanya apel·lant al diàleg per resoldre el nostre anhel per arribar a ser un Estat. Caldrà recordar aquest gest un cop assolim ser un poble més entre els pobles lliures del món.

Efectivament i gràcies a l’ANC en aquell Estat, set dels vuit partits a la cambra donen suport a la resolució pel diàleg democràtic entre el Govern espanyol i Català i alhora mostren preocupació per la resposta espanyola durant aquests tres últims anys amparat en aspectes legals per impedir la democràcia. Un gest que demostra que l’afer intern que som, de fet ho serem fins que el nostre Parlament no faci el gest de declarar la Independència, ja es un assumpte que a l’exterior i sobretot en el nostre àmbit genera debat. Esperem que sigui la primera resolució de moltes que vindran per defensar el nostre dret democràtic i pacífic a decidir que volem ser.

Mentrestant l’Estat ha impedit amb tota la pressió que ha estat capaç, evitar la rebuda per part del President europeu a ANC, Òmnium i AMI amb l’entrega de les signatures recollides el 9N, concretament més d’1300000 signatures de denúncia a l’Estat, i al mateix temps rebutgen tramitar al Congrés que els jutges hagin de conèixer el català a Catalunya argumentant que seria una condemna a la pobresa lingüística, al monolingüisme, i a l’ostracisme a Catalunya.

Aquest es el tarannà que tenim davant, treure pit per impedir que la veu ciutadana no tingui la foto de la seva entrega i tot el que això suposa, com si el seu silenci l’invalidi o el faci invisible, i impedir que els ciutadans catalans es puguin expressar normalment en l’àmbit judicial lesionant greument els seus drets, amb un argument que donaria fe de que saber les dues llengues oficials a Catalunya ens condemna a la pobresa de llengues, en canvi saber nomes el castellà ens dona una riquesa fora de dubte. Es un retorn al passat, si es que alguna vegada hi ha hagut una evolució.

En definitiva, una distància tant gran dins Europa de supasades democràcies com Dinamarca i Espanya dona idea dels diferents nivells que tenim.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *