ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA DIGNITAT I LES MISÈRIES DE L’ESTAT

El dia que veiem a cinc de les principals capçaleres de mitjans europeus l’entrevista amb el President Puigdemont, cal dir tot un cop d’efecte internacional pel procés, descobrim a l’altre costat de la balança com el Tribunal Suprem valida que el 0,7 de l’IRPF es gestionat per l’Estat en una clara invasió de competències i un desproposit per les entitats del tercer sector del territori. Per altra banda el líder popular català ens anuncia que rebrem 350 milions del finançament dle 2014 per part d’Hisenda i ho expressa com una gran heroicitat i generositat per part de l’Estat.

Efectivament, el President deixa titulars com “Catalunya es pot separar sense l’acord amb Madrid”, “No volem esperar 5 o 10 anys”, “Jo he estat escollit pel Parlament, no pel TC” o “Poseu data al referèndum i votarem si al Govern”. Crec que ha quedat molt clar la determinació del país per anar endavant amb el procés, el full de ruta, la determinació del Govern, la legitimitat d’una majoria de representants al Parlament, el desig d’un referèndum si Espanya ho autoritza, la no dilació en el temps i l’obediència a la societat catalana per davant de Tribunals de dubtosa credibilitat. La imatge de seriositat es important i les principals cancelleries d’Europa tenen el tema català ben present i tal com ha passat amb el brexit britànic, es trobarà la solució i adaptació per un nou Estat que vol seguir com a membre de la Unió Europea i ser un motor del sud d’Europa que sona molt millor que ser el motor d’Espanya.

Pel que fa a la misèria, es indignant i inversemblant que el Tribunal rebutgi les alegacions de la Generalitat en el cas de la casella del 0,7. Un percentatge que el territori coneixedor de la seva realitat i les seves entitats del tercer sector podia distribuir amb l’eficacia que dona el coneixement amb aquest tema tant sensible. Ara l’Estat ho regularà des de fora i crea un clar greuge per pur centralisme i abusant de les sentències polítiques per simplement intentar no deixar cap marge de maniobra a Catalunya per damunt dels interessos de la ciutadania.

Albiol hauriem de dir amb quin nom negocia per la Generalitat, i en segon lloc que malament fa els negocis quan presenta un gran acord de 350 milions, quan el deute es de 1400 milions del 2014. Simplement es una nova presa de pel i estafa que hauria de provocar vergonya aliena i no cap alegria.

Algú encara pot dubtar que hem de marxar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *