ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA FALTA DE BONA POLÍTICA

General
Com diu la Marta Lasalas en el seu escrit, els arguments de la por per capturar els vots en una democràcia nomes son una prova de fins on ha arribat el sistema polític democràtic en els nostres temps. Un exemple com la campanya escocesa, on el vot negatiu a la independència era molt majoritari i ara segons les enquestes ha perdut bona part d’aquest avantatge, o els continus disbarats que venen de Madrid per evitar les urnes catalanes i que provoca més suport a l’independentisme dona a entendre que una societat madura vol missatges positius i defensa de projectes o propostes que il·lusionin per impossibles que semblin, no vol entrar en el bucle tancat del desprestigi al rival sense aportar res a canvi. Un cop més la societat per davant del sistema es una evidència que ha de canviar.

Quina por!

Marta Lasalas

La por. Aquest és el gran argument polític del moment. No cal dir que el procés sobiranista és l’exemple clau. La independència deixaria els catalans vagant en l’espai pels segles dels segles, els convertiria en Robinson Crusoe, fora de la UE, fora de qualsevol organisme internacional, fora del Festival d’Eurovisió, no es pagarien les pensions, els diners fugirien del país espaordits… El mostrari que s’ha arribat a desplegar fins ara és suficient per disparar el consum d’ansiolítics.

 

Però no és només Catalunya la que inspira els pitjors malsons de la política. Les eleccions europees tampoc sembla que hagin d’alleugerir l’ambient. Aquest cap de setmana, Mariano Rajoy mostrava el seu gran argument de la que se suposa que ha de ser la campanya europea més transcendent. El líder del PP va alertar que tot el que no sigui una victòria del seu partit representaria un retorn al passat –no és broma, ho va dir-, a més, evidentment, d’alentir la recuperació econòmica. Tampoc hi ha massa res a explicar de la campanya socialista que fa anys viu penjada d’aquella idea estupenda del “si tu no vas, ells tornen”, evidentment, adaptada als temps presents, és a dir, “si tu no vas, ells es queden”… I així van fent uns i altres. Qui dia passa, campanya empeny.

 

La qüestió és per què els estrategs polítics s’encaparren en convertir-se en guionistes de pel·lícules de terror quan l’experiència demostra que no és això el que volen els ciutadans? Ningú pot imaginar una campanya en positiu? Encara que sigui repetir l’engrescadora –per més que grapejada- idea del canvi, o copiar l’apassionat “Yes We can” –tot i que el resultat final estigui resultant tan decebedor-. No hi ha ningú disposat a arriscar-se, a imaginar i comprometre’s per una idea que pugui seduir la ciutadania? Aturar al contrari no pot ser l’únic argument.

 

Segurament aquest és un dels grans èxits que han aconseguit tant la campanya d’Alex Salmond pel “sí” a la indepedència d’Escòcia, com el procés sobiranista que vivim a Catalunya. Hi ha una proposta. Una idea. Difícil, extraordinàriament difícil. Per a alguns, impossible. Però, tremendament il·lusionant i en positiu. I, al davant, el no res. La por. La por dels altres, és clar, perquè les enquestes demostren que els sobiranistes són impermeables a aquest discurs. De fet, amb informes com el que va publicar dilluns el Consell de la Transició Nacional n’hi ha prou per desmuntar teories terrorífiques com les que titllen d’impossible la continuïtat de Catalunya a la UE.

 

També a Escòcia els sondejos demostren com el catastrofisme de la campanya del “no” a la independència està donant volada al “sí”. Fins i tot, el líder del SNP, Alex Salmond, ha reconegut el mèrit dels rivals en l’avenç que experimenta el vot independentista. Aquest diumenge va arribar a descriure la campanya del no com la “més miserable, negativa, depriment i absolutament avorrida de la història política moderna”.

 

Omplir les urnes de paperetes impulsades per la por no sembla un símptoma especialment saludable en una societat democràtica. Això sí que hauria d’espantar. Això, i el fet que l’alarmant manca d’idees dels grans partits no faci més que impulsar els plantejaments populistes de formacions com UPyD. Tot plegat és el que hauria d’inquietar de debò la classe política espanyola i no el fet que una part dels ciutadans tingui la gosadia de demanar una consulta per escollir el seu futur.

  1. Quina il.lusió!
    Ser lliures!
    Tenir un nom en el mapa del món.
    Fer-nos el nostre país amb una nova constitució i noves lleis.
    Tirar endavant lliurament sense haver d’estar pendents de Madrid ni dels comentaris menyspreadors d’Espanya!ib

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *