ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA PARANOIA DE LA SORAYA

Aquest cap de setmana hem pogut comprovar com una persona pot literalment embogir per denunciar que ha sortit del paper que es veu te reservat pels segles dels segles. La iniciativa lloable en forma de carta del President Puigdemont per intentar ser solidari i alleugerir el drama dels refugiats que en qualsevol racó del món seria ben vista, ha estat un nou atac furibund que es pot incloure en les denúncies al TC dins la suspensió de la Conselleria d’Exteriors.

Cada cop es més clar que la xenofòbia contra Catalunya no te límits, i sense cap criteri qualsevol iniciativa es menyspreada i recurrida simplement perquè no ens toca. Catalunya sempre ha estat terra d’acollida i amb la solidaritat per bandera i de fet davant la vergonya de la Unió Europea que podem veure aquests mesos amb els refugiats no es podia quedar impassible si podia oferir algun tipus d’ajuda. No valen excuses com les esgrimides per la vicepresidenta espanyola de qui s’ha cregut que es, una simple comunitat o regió.

No es tracta del qui, sinó del que. Parlem de persones, de criatures i d’un drama que fa avergonyir la poca humanitat que encara ens queda, un terme molt devaluat evidentment. De totes maneres per Soraya també es una nosa i un destorb ja que la seva gran argumentació es que es materia dels estats, com si el problema fos el de menys.

La seva imatge irritada ha estat tot un poema, en aquest cas macabre i de difícil explicació coherent. Crec que encara no ha entés que estem en un procés cap a ser un Estat i per tant les nostres actuacions cada cop aniran sent en aquesta línia, i deslligats de les atribucions d’una simple regió sense veu ni vot.

En definitiva, per no poder, no podem ni ser solidaris. De fet l’excepció es la nostra solidaritat espanyola sense límit que aquesta suposo no li deu desagradar i es la manera que tenen d’entendre la nostra solidaritat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *