ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA REALITAT INDESITJABLE

Avui el Govern espanyol, perdó vull dir el seu braç dret, el TC acorda suspendre la resolucio aprovada sobre les conclusions de la Comissió del Procés Constituent i segueix dilatadament amenaçant als membres de la Mesa del Parlament amb mil i un càstigs. En definitiva res de nou a l’horitzó que ens hagi de preocupar massa.

De fet aquest Estat que ens vol sotmesos i mancats de democràcia permet que Fundacions com la de Francisco Franco sigui considerada beneficodocent i cultural. Com podeu comprovar unir aquestes dos paraules amb la imatge d’un dels pitjors monstres del segle passat, un dictador sanguinari que durant 40 anys va passejar la seva tirania i que amb la seva mort ho va deixar tot lligar, es la prova del cotó del tipus d’Estat del que parlem i del tarannà de les persones que el defensen sense fer cap canvi substancial.

Un dels seus ministres, en José Utrera Molina, ministre del Dictador i requerit per la justícia argentina, i que en qualsevol Estat normal hauria passat la resta de la seva vida entre reixes pagant per les seves mans tacades de sang, ens diu frases com les següents “Els mitjans amb què comptaven aquells que van aixecar una bandera de les essències espanyoles, van ser escassos, però la fe en la victòria i l’assistència del del més enllà, va fer possible la victòria”, o la lloança a la Dictadura “Ni m’avergonyeixo, ni me n’oblido”.

Com podeu comprovar un il·luminat perillós, i sense cap tipus de remordiment pels seus crims que justifica amb ajuda celestial inclosa. Una total burla a les victimes i a la justícia en general. Uns fets macabres que l’Estat protegeix i pretén amagar amb el conte de la transició.

Un Estat on els valors de la democràcia o de la justícia son totalment esborrats per perpetuar un règim que amb diferents formules adaptades a cada temps impulsa. Un exemple de que mai canviaran i que els que amb cants de sirena de modernitat i noves maneres pretenen fer passar gat per llebre, finalment acaben actuant com sempre, sense novetats per evitar simplement el nostre exercici de la sobirania i amb accions tant mesquines com el marcador dels morts entre els refugiats a Barcelona, que es veu son propietat d’un sol partit, li diuen el marcador de la vergonya.

Un nom ideal per definir el partit que ho ha programat, el Tribunal dirigit que reclama la fe suprema amb ell, i l’Estat que mai ha deixat el franquisme enrere i que pretén donar lliçons de dret i democràcia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *