ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA SITUACIÓ CURIOSA DEL PSC

Com diu en Vicent Sanchis, els seus militants han triat l’opció conservadora, amb un polític hàbil com Miquel Iceta i que ara haurà d’afrontar una batalla amb el PSOE precisament pel que menys es podien esperar, investir la dreta rancia Popular o mantenir el perfil ideològic. No tinc clar com acabarà la cosa, però si tinc clar que Susana Diaz i les altes esferes no consultaran la militancia socialista i que la decisió ja esta presa amb més o menys teatre. Aquesta es l’Espanya constitucional i unes estructures de partits ja caducada i que avorta la decisió de la ciutadania en benefici de les el·lits de sempre.

Una opció «conservadora»
Vicent Sanchis

En una entrevista que Núria Parlon va donar al setmanari El Temps la setmana passada l’aspirant a la primera secretaria del PP explicava què la diferencia de Miquel Iceta: “Mentre que Miquel és un clar defensor, el guardià, de les essències dels acords del 78, jo, com a representant d’una generació que es va beneficiar de la millor part d’aquells acords, ara tinc clar que estan esgotats. I que cal des del socialisme a Catalunya tornar a agafar la bandera de liderar els canvis que s’han de fer en relació al marc del 78, que no són les taules de Moisès, i que s’ha de transformar si realment volem enfortir la nostra democràcia. Això vol dir que hem de prendre una sèrie de decisions i que hem d’arriscar com a partit. Crec que estic en condicions de fer-ho i que el Miquel, en aquest aspecte, és més conservador”.

“El marc del 78” és un eufemisme de la Constitució espanyola actual. Núria Parlon representa això: una actitud decidida i arriscada a favor del canvi, que situaria el PSC, si hagués guanyat ella les primàries, en una òrbita allunyada del tot del Partit Popular i més acostada a Podem. Quan a Parlon li pregunten si el que ella proposa s’identifica amb els valors del partit que lidera Pablo Iglesias, respon de manera contundent: “No, això [el que ella proposa] és socialisme pur i dur”.

“Socialisme pur i dur”, socialdemocràcia com Déu mana, integra la fórmula de Parlon “per transformar al realitat, perquè la política està per transformar la realitat”.

Les diferències entre Núria Parlon i Miquel Iceta, doncs, eren evidents. El primer representa l’equilibri absolut, el pragmatisme, la intel•ligència irònica i també la resignació davant la realitat, la renúncia a canviar-la, l’administració d’una realitat hostil ara, pel costat esquerre, al PSC. Perquè els socialistes catalans han perdut el lideratge de l’esquerra, que han pres, cofois, els integrants de la tropa de Podem, les restes d’Iniciativa i els comuns, és a dir, els partidaris d’Ada Colau.

Núria Parlon els volia arrabassar aquest lideratge. Volia que el PSC recuperés el protagonisme d’un cert canvi social a Catalunya i a Espanya. Contra Podem i fins i tot contra el PSOE. Per tornar a ser alternativa real enfront del Partit Popular. En certa manera, tal com insinuava, molt més poruc i reticent, Pedro Sánchez.

Per tot això precisament Miquel Iceta ha guanyat les primàries del PSC.Representa la continuïtat relativament inquieta i hàbil. No sotragarà el partit, però tampoc farà que decaigui més. O almenys aquesta és la intenció. Ha guanyat l’opció “conservadora” al PSC. La que tan bé representen Àngel Ros i la majoria dels alcaldes del Baix Llobregat. La que aguanta com pot el poder municipal en l’àrea metropolitana. L’ombra de l’antic imperi. I ha perdut l’atreviment descarat.

Però paradoxalment aquesta majoria conservadora haurà de plantar cara al PSOE. I no ho haurà de fer per una qüestió nacional, sinó per una discrepància social. Per ideologia socialista “en estat pur”. Per impedir la investidura de Mariano Rajoy. Aguantarà el pragmatisme de Miquel Iceta l’agressivitat autoritària de Susana Díaz? Núria Parlon sí que ho hauria fet…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *