ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

NO ES CASA NOSTRA

Ahir, en un nou judici de la vergonya, va existir tensió entre Francesc Homs i el Fiscal, de fet al principi aquest últim no parava d’interrompre les explicacions de l’acusat, i davant les queixes d’aquests sobre les normes d’educació en una conversa que hi havia a casa seva, va ser respost que allò no era casa seva.

Com diu Toni Aira en el seu escrit, aquest es el problema, les institucions de l’Estat com poden ser les sales de justícia públiques i pagades amb els impostos de tots els ciutadans han deixat de ser de tots, per passar a ser d’uns quants. Es la clau per entendre com es pot corrompre un sistema democràtic com el de l’Estat espanyol. Efectivament, ja no es casa nostra i per aquí es poden entendre moltes coses.

Mi cortijo no es tu casa

per Toni Aira
Val a dir que amb una correcció i fins i tot amb un punt barroc com de cortesia afectada, però ahir el jutge del Tribunal Suprem per on desfila Francesc Homs com a acusat va tenir un rampell de sinceritat que delata una certa concepció de l’Estat que s’ha imposat sense gaire escrúpol. Homs, que sap com treure de polleguera el personal, no debades fa molts anys que viu en bona part de parlar i de debatre, va demanar que el fiscal Jaime Moreno no l’interrompés. I aquí el seu punt provocador: ho va fer recordant que a casa seva li havien ensenyat que quan et pregunten, abans de tornar a fer una nova interpel•lació, has d’esperar que l’altre t’hagi acabat de contestar. Llavors el senyor jutge li va dir: “Señor, esto no es su casa”. I va recordar que allò és el Tribunal Suprem. Però vaja, que ja estava tot dit, no calia la segona part. Allò que les institucions són la casa comuna de tots els espanyols, la que paguem amb els calerons de tots, va quedar clar que no és la llar entranyable dels qui se’n volen independitzar… abans i tot de fer-ho. Això sí, mentre això no és oficial i no passa, bàsicament en van assumint les conseqüències negatives.

Que tota una mesa del Parlament pugui estar amenaçada d’inhabilitació, és clar, només si la seva ideologia és independentista, ens ha recordat la dimensió de la tragèdia fa escassos dies. El diputat Nuet, lliure de sospita i d’acusació perquè segons la Justícia espanyola no actua amb ànim independentista, ens ho ha deixat clar fa no res. Igual com ahir ens ho tornava a posar damunt la taula Homs al Suprem, en apuntar com els mateixos tribunals que admeten que el govern espanyol incompleix sentències del Tribunal Constitucional i no passa res, s’apliquen amb delit quan qui s’hi posa és el govern català, presumptament o no. És aquesta arbitrarietat la que en bona part està degradant la imatge d’un estat de dret, l’espanyol, que es veu erosionat pels mateixos que diuen que el defensen d’altri i a la vegada en fan un ús abusiu i fins i tot una perversió que el degrada.

I a l’arbitrarietat del funcionament de les teòriques institucions de tots (que ja hem vist que no acaba d’anar així) s’hi suma, de la mà dels altaveus del règim, l’acusació als independentistes que ho denuncien. Però només a ells. Diuen els guardians de les essències pàtries que la crítica degrada les institucions. Això sí, quan són bons minyons com els socialistes o els de Ciutadans els qui denuncien que s’està davant d’una politització grollera de la Justícia, quan per exemple quan un fiscal de Múrcia denuncia amenaces i intimidacions o quan una Fiscal General plega perquè no assumeix directrius de nomenaments per part del govern, llavors silenci. Se sap que la podridura és gran i que ve de dins, però només se senten forts per atacar qui ho denuncia quan aquest és independentista. I així és com els surt la vena Bertín Osborne i donant la volta al nom del seu exitós programa “Mi casa es la tuya”, el reversionen per un “Mi cortijo no es tu casa”, i es queden tan descansats. Un procedir que, com veuran, convida molt a sentir-s’hi a gust i a voler quedar-s’hi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *