ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

Que la prudència no ens faci traïdors!

Ahir ens deixava un gran lluitador per les llibertats nacionals, en Jordi Carbonell. No era un home estrictament de partit, era un home amb sentit d’Estat, no feia dogma de l’esquerra, i sempre fins l’últim alé al peu del canó defensant la llengua i el país. La seva frase “Que la prudència no ens faci traïdors” crec el defineix. Aquell seny i rauxa que portem dins i que cal barrejar en la mesura justa.

Un cop acabada la dictadura, que no el franquisme, ja des de la falsa transició espanyola no es va cansar de denúnciar que la nostra llibertat nacional era l’objectiu i no hi havia enteses possibles amb un Estat que ens vol com ens vol, i que amb 300 anys ho ha demostrat per activa i per passiva. Crec encertat les ratlles de Patricia Gabancho arrel d’unes possible terceres eleccions espanyoles per Nadal i la relació amb el nostre procés.

Ara ve Nadal…
Patrícia Gabancho
Ningú pot saber què passarà el dia de Nadal, però hi ha un factor que ho complica tot: la mentalitat espanyola. Per un polític espanyol, cedir per pactar és una feblesa, en el millor dels casos, i el producte d’un vil xantatge en el pitjor. Els nacionalistes perifèrics ho saben bé: eren “insaciables” perquè volien alguna cosa a canvi dels vots de la investidura. Ara podem veure les maniobres que fa en Rajoy per fer veure que no ha cedit davant C’s, no pas perquè pugui negar-se a unes mesures tèbies contra la corrupció, que no pot, sinó perquè no es noti que està cedint. De manera que la política hi és impossible. La política, arribat el cas, és negociació, cessió i pacte.

Espanya s’havia acostumat a les majories sense complicacions –ara CiU, ara el PNB—, que permetien mantenir dreçades les fronteres entre els dos partits del règim. Ara aquesta frontera s’hauria de diluir i no sembla tan complicat pactar tres o quatre coses que els uneixen o que els podrien unir (reforma constitucional i un pacte per treballar en tres àmbits complicats: educació, mercat laboral i seguretat), però segurament no en seran capaços, perquè qui cedeixi perd. Perd hidalguia, no res més. És l’edifici que han construït, perquè són això, i ara no saben sortir-ne.

Sabent això, aquells que esperen que fructifiqui la tercera via ho tenen clar. Cedir davant un nacionalisme que “vol trencar Espanya” és impensable. David Cameron va acceptar el referèndum i, quan les coses se li posaven morades, va prometre una Devolution esplèndida, que després no ha complert. Això, a Espanya, és impensable (no pas que incompleixin els compromisos, això ho fan cada dia: pregunteu a Rodalies o a la N-340). D’aquí la via unilateral. Algú pot pensar que és una amenaça per forçar una oferta plausible, però no: ni per Nadal, no per Reis. Hi estem sols, en aquest procés.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *