ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

RECOMPOSICIÓ

Venen uns mesos perillosos per l’independentisme per la incomoditat d’un Govern acabat i un partidisme descarnat per unes eleccions autonòmiques que ja truquen a la porta amb el liderat del sector en joc. Sort en tenim de l’Estat i el seu esforç per cohesionar amb papers com el d’ahir amb una Taula de diàleg que va i bé fruit de l’importància que precisament li donen.

Reflexions com les de la Marta Roqueta i els dos tipus d’independentistes segurament ajuden a comprendre tot plegat.

Conservadors i revolucionaris

Marta Roqueta

Ramón Grosfoguel els va anomenar junqueristes i cuixartistes, però jo prefereixo emprar una terminologia que defugi del personalisme. L’independentisme hegemònic ha donat als presos i exiliats un paper de màrtirs que ha impedit la generació de lideratges col•lectius i ha convertit l’amnistia, i no la República catalana, en la prioritat del moviment. Tampoc no està clar que la via de Jordi Cuixart disti gaire de la d’Oriol Junqueras. L’essència, però, és la mateixa del que volia dir Grosfoguel: dins l’independentisme hi ha dues ànimes.

Una, la conservadora, opta per traçar el camí cap a la independència preservant les institucions del país i jugant al joc que marquen les normes estatals al Congrés i el Senat, emprant tots els seus mecanismes polítics i legals per fer seure l’estat espanyol a negociar perquè accepti un referèndum. La via conservadora acaba impulsant un discurs que considera que el problema a Espanya és d’interpretació de les normes estatals, més que no pas de l’espanyolisme que marca la configuració de l’Estat en si. És la que sol veure el conflicte entre Catalunya i Espanya en l’eix esquerra-dreta, esborrant del relat públic que la repressió a Catalunya és quelcom present a Espanya abans de la Segona República i que, al llarg del règim del 78, durant el setembre i octubre del 2017 fins a l’actualitat, el PSOE n’ha estat un agent actiu i el sector comunista i podemita se n’ha fet l’orni. Són els que més facilitat tenen per acceptar un marc de comunitat centrada exclusivament en valors cívics, sense reivindicar aquells elements, considerats ètnics, que l’espanyolisme ha atacat tradicionalment.

La revolucionària, en canvi, considera que la gènesi del conflicte rau en l’essència del nacionalisme espanyol i com ha configurat l’estat. És la que assumeix que fer passos enrere, o aturar-se per agafar forces, no afluixarà el càstig que l’Estat infligeix a l’independentisme institucional, cultural i civil, perquè la raó del càstig no és metodològica, és a dir, de com l’independentisme ha intentat assolir els seus objectius, sinó ontològica. Ras i curt, l’Estat amonesta l’independentisme quan la seva existència es deslliga del marc cultural i polític espanyol. És el corrent que considera que tard o d’hora les institucions catalanes hauran de canviar la seva naturalesa autonòmica i posar els recursos materials, administratius i jurídics per actuar de forma sobirana; o seguiran sent els principals agents de la repressió espanyola. També el que pretén configurar un nacionalisme català que combini valors cívics i ètnics, sense que, necessàriament, els segons es converteixin en una font d’exclusió.

El conservadorisme i la revolució són transversals. Si bé ERC és el partit que més defensa el primer, sectors del PDeCAT, comuns i la CUP també hi combreguen. En el cas de la via revolucionària, hi trobaríem el nucli dur de JxCat, part de la CUP, Primàries, el sector d’ERC que no alçarà la veu fins que no vagin mal dades, i una colla de reaccionaris essencialistes de merda, que han transformat els elements ètnics que l’espanyolisme ha intentat aniquilar en criteris d’exclusió social, en la línia del nacionalisme reaccionari de partits de l’extrema dreta francesos o holandesos.

En els dos corrents hi ha persones que han vist que el referèndum era una catxa per forçar l’Estat a negociar i que ningú tenia res preparat per si el pla fracassava. També n’hi ha que creuen que els líders del seu àmbit són l’hòstia en patinet i que no se’ls pot retreure res perquè s’ho han jugat tot (Quanta dignitat! Crispetes!). Als dos bàndols hi ha pensament màgic. Alguns conservadors pequen de llirisme i creuen que la independència s’assolirà mirant fortament als ulls als carcellers, transmetent-los rajos de dignitat que no podran resistir; alguns revolucionaris creuen que són la reencarnació de Roger de Flor i que hem d’arrabassar Catalunya dels espanyols i, de pas, dels moros i els jueus. Però vaja, la conclusió amb què ens hem de quedar és que a tot arreu hi ha imbècils. I a tot arreu hi ha gent amb talent. El problema és que tothom és cínic.

Entendre això ens permetria establir un debat que no intentés desqualificar l’altre assenyalant les mancances cognitives d’alguns dels seus partidaris. Parlar de vies conservadores i revolucionàries ens centraria en les tàctiques i estratègies per assolir un objectiu comú, la independència de Catalunya, i permetria arribar a acords entre les parts que aprofitessin el talent de cada bàndol. En el meu cas, considero que el discurs i la base del moviment han de ser clarament revolucionaris: han d’exposar l’espanyolisme que fonamenta l’estat espanyol i construir un relat sobirà que apoderi la ciutadania i que en mobilitzi els recursos materials, tant per bastir una societat republicana i catalanista com per desestabilitzar l’Estat. El conservadorisme el reservaria per a accions puntuals.

L’important, però, és que l’independentisme sigui capaç de definir aquests dos punts de vista amb un llenguatge propi i que els pugui interpretar lliure de marcs mentals espanyolistes. Aquest és el fracàs que ha comès el moviment, en el moment que bona part de la seva base i de referents acadèmics, polítics i periodístics, consideren que la via conservadora és la pragmàtica i la dialogant. Els conceptes de pragmatisme i diàleg no tenen valor en si mateixos si no van acompanyats d’una estratègia per assolir un objectiu i, sobretot, d’una cosmovisió que doni sentit a l’estratègia i als passos per materialitzar-la. En un moment de divisió independentista fruit d’una derrota sense pal•liatius, qui marca el significat del diàleg i el pragmatisme, i els seus límits, és qui té la força, els recursos i l’autoritat per imposar el seu projecte: el govern i l’estat espanyol.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *