ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

TOT AL SEU TEMPS

Ahir el Parlament va donar veu a le víctimes del franquisme, cosa que l’Estat espanyol no ha fet, ni se l’espera. Una restitució als assassinats amb judicis falsos i injustos. Cal destacar que nomes un partit no hi donava suport, el Partit Popular, cosa que en una suposada democràcia hauria de fer caure la cara de vergonya a més d’una persona. Segurament es un gest simbòlic ara per ara, però necessari.

Hi ha un altre àmbit, com es el internacional que requereix habilitat i lluitar contra la diplomacia espanyola que posa i posarà totes les traves possibles. Encara un fet més important es no caure en la desesperació si cap Estat posa la mà al foc per Catalunya, ja que això no passarà fins que fem el nostre gest de sobirania i sigui un fet. Com diu en Josep Lluís Carod Rovira, silencis fora, fets dintre.

Silencis fora, fets dintre
Josep-Lluís Carod-Rovira

Un procés d’independència és, per definició, un fet complicat i amb múltiples dimensions, totes les quals han de preparar-se adequadament. Entre aquestes, la internacional és, al costat de la seguretat, la comunicació i l’energia, essencial. Perquè algun dia, algú, ens reconegui com a estat, abans cal que ens conegui com a nació. Per aquest motiu, l’estat espanyol, que ho sap prou bé, torpedina tots els passos que es van fent en aquest àmbit, com ja havia fet quan, en el període 2006-2010, es posaren les bases d’una arquitectura institucional pròpia en l’àmbit d’exteriors, amb la creació del càrrec de Viceconseller, obertura de delegacions, signatura d’acords internacionals, atenció permanent i personalitzada al cos consular i visites institucionals de caràcter no sols econòmic i cultural, sinó també polític. En aquell moment, les crítiques van venir de fora, però també de dintre, per part d’alguns que ara, amb el pas del temps, han acabat defensant i practicant unes posicions llavors objecte de rebuig. Per això cal celebrar el desplegament en matèria d’afers exteriors dut a terme, aquests darrers temps, amb el conseller Romeva, després d’uns inicis de dècada amb clar retrocés en matèria internacional.

Sovint sentim a dir, amb un aire un xic pessimista, que fins ara no hi ha hagut cap estat que ens hagi fet costat en les nostres legítimes aspiracions nacionals. Però hem d’anar adonant-nos que així serà fins que nosaltres no fem alguna cosa decisiva, políticament parlant, més enllà de grans i virolades manifestacions multitudinàries cada 11 de setembre. Si encara no ens hem proclamat independents, com podem pretendre que algú ens reconegui allò que encara no som o que encara no hem manifestat a les urnes que volem ser, amb fets a l’interior del país, des del govern i el parlament? Ningú no farà, per nosaltres, allò que nosaltres encara no hem fet. Per tant, és bo que no fem passar l’arada davant dels bous. Això no obstant, crec que sí que s’han produït fets prou significatius com els silencis diplomàtics, silencis que no es que parlin, sinó que criden. Amb tota la mà esquerra possible, els estats no han pres posició contra les aspiracions catalanes, sinó que s’han limitat a dir que aquest és un afer que correspon resoldre a l’estat espanyol i Catalunya. I que cal que entre uns i altres hi hagi converses. I punt. Algun, fins i tot, ha anat més lluny, com és el cas del primer mandatari d’un país bàltic que sí que va prendre partit a favor de la causa catalana. La mateixa presència de deu ambaixadors, acreditats a Madrid, a la conferència pronunciada pel president Puigdemont a la capital espanyola és una evidència de l’interès internacional per allò que aquí ocorre, amb evident disgust del govern espanyol que hauria preferit un boicot i una absència a l’acte com la que ell va protagonitzar.

L’acció exterior necessita molta, molta, molta discreció, perquè en el moment decisiu totes les peces del trencaclosques vagin encaixant, cadascuna al seu lloc i en el moment adient. Hi ha països més sensibles a les reivindicacions democràtiques com els escandinaus, altres que han accedit fa pocs anys a l’estatalitat, com al Bàltic i als Balcans, altres a qui pot convenir de tenir aliats en un indret tan ben plaçat com la Mediterrània nord-occidental i encara alguns més que tenen, per la història, causes pendents amb Espanya i ganes de passar-li factura, de manera impecable. No cal dir noms. Però mirar la llista de federacions nacionals de patinatge que van fer costat a la catalana, a Fresno i a Roma, en contra de la posició espanyola, segurament ens hi podria ajudar. I la mateixa Unió Europea, com en el cas d’Escòcia, no podrà aclucar els ulls davant d’un territori europeu que vol continuar sent-ne, amb tradició, cultura i vocació europea i democràtica, i, sobretot, sent-ne contribuent nat, a diferència d’Espanya. I fent bé les coses, de manera pacífica i política, a les urnes, en referèndum, que és l’instrument més clar perquè, dins i fora, tothom ho entengui. I un referèndum no són unes eleccions. Ja no hi haurà més silencis quan nosaltres, definitivament, parlem com a poble

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *