ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ÚLTIM SERVEI AL PAÍS

Aquest cap de setmana Duran i Lleida era proclamat com a candidat a Madrid en les properes eleccions espanyoles, de fet no és un gran mèrit saben que els que queden aquest partit son els seus, la resta han fugit i el degoteig de baixes es constant.

La derrota a les Eleccions al Parlament amb un missatge que poca gent es creu i ple de contradiccions lliga molt be amb la figura de Duran, que parla de servei al país. La pregunta seria de quin país parla. Se li ha de reconèixer la seva vida com a polític i directament assumir un partit com ell mateix. Ara juga la seva última carta i com diu en Vicent Sanchis ple d’incognites. Jo ho definiria com un últim servei a ell mateix.

Unió: Sols i directes cap a on?
Vicent Sanchis
Ningú poc negar que Josep Antoni Duran i Lleida és una bèstia política important. Cap carrera en aquest àmbit ha estat tan llarga, persistent i profitosa com la seva a Catalunya. Cap partit tampoc presenta un grau de dependència tan accentuat respecte al líder. Això pot ser una grandesa i també una misèria. O les dues coses alhora. Perquè al final la identificació de l’un amb l’altre poc acabar lligant-los en la caiguda.

L’opció de Duran Lleida estava ben clara des del començament de la passada legislatura: Ni pactes de govern amb Esquerra Republicana ni independentisme. La jugada li podia haver sortit malament. Tot depenia del grau de discrepància dins Unió Democràtica. Duran es va jugar tota la partida a una tirada i la va encertar. Va guanyar de poc una consulta que, en el fons i en la superfície, era plebiscitària. Si Duran guanyava, es quedava amb el partit; si perdia, se n’anava amb els seus. Va guanyar, encara que es va deixar els darrers pèls a la gatera.

Després de la victòria, la següent jugada era determinant. Unió Democràtica buscava uns “bons resultats” en les darreres eleccions al Parlament. El seu candidat, Ramon Espadaler, repetia, una vegada i una altra, que “bons” volia dir poder formar grup parlamentari. No és que no Unió no va aconseguir cinc diputats, és que no n’hi va obtenir cap. Però el resultat, que en unes altres circumstàncies hauria estat catastròfic, va donar peu a una altra interpretació. L’altíssima participació va impedir a Unió aconseguir representació al Parlament, però el resultat en vots, més de 100.000, ha permès als seus dirigents parlar d’un “bon punt de partida”.

Els 100.000 vots han salvat Duran. I la seva Unió. El consell nacional del partit ha fet pinya i li ha renovat de manera unànime la confiança. Ara Josep Antoni Duran i Lleida serà, per primera vegada, candidat d’Unió Democràtica al Congrés dels diputats. “Per primera vegada” és una expressió tan certa com falsa. Un polític amb més escates que un fardatxo no pot parlar de “primeres vegades”. Duran sempre ha estat el candidat del seu partit. “Sempre” vol dir cada vegada que s’ha presentat a unes eleccions. Les que fossin. Però, d’altra banda, és de veres que hi ha una nova Unió Democràtica que ja no fa de crossa de Convergència.

Duran i Lleida, doncs, manté el seu partit i el seu liderat, i ha guanyat també un cert marge de temps. Però la pròxima prova serà molt més difícil. En primer lloc cal determinar si 100.000 vots són res. Si aquesta base, en les circumstàncies que aniran encadenant-se, permetran a Unió obtenir l’única cosa que el pot justificar com a partit: representació parlamentària. I més encara si es considera la deserció contínua de regidors que pateix des del trencament amb Convergència.

Hi ha una base sòlida de catalanisme autonomista que no es vol independentista? Dependrà de l’independentisme. De la seva capacitat de resistència, de la concreció de les seves propostes. Una vegada més, Josep Antoni Duran i Lleida s’ho juga tot a una tirada. Si Junts pel sí aconsegueix pactar amb la CUP i Artur Mas és investit president de la Generalitat, Duran haurà d’enfrontar-se a la campanya electoral més dura de la seva vida. Sense gaire credibilitat a les albardes, podria repetir el resultat de Ramon Espadaler i això arrasaria el seu darrer propòsit polític. I s’emportaria també per davant Unió Democràtica. Almenys la Unió de Duran. Unió va sola i directa, sí, però ningú sap cap a on.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *