ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

UN ATZUCAC AMB SOLUCIONS

General

L’Home que ha tornat del passat, Jose Maria Aznar amb el seu to d’amenaça constant com es habitual, insinua la suspensió de l’Autonomia catalana, ja que no es pot posar en perill la sobirania espanyola. A Catalunya Unió ens diu que te dret a discrepar, com si el programa electoral no fos un contracte conjunt i segueix intentant frenar un procés que com ens apunta en Roger Palà te diferents sortides, i crec interessant llegir-les.

Consulta sí o sí

«Un cop constatada la negativa d’Espanya al referèndum legal , l’opció més viable passaria per plantejar un conflicte en clau de ruptura democràtica»

Des que CiU i ERC van arribar a un acord per realitzar una consulta sobre la independència, una idea va començar a quallar primer de forma discreta i després amb més intensitat entre l’opinió pública sobiranista: si l’Estat espanyol no permet fer un referèndum d’autodeterminació legal, la via més adequada per exercir el dret a decidir haurien de ser unes “eleccions plebiscitàries”. El concepte és en boca de tertulians i opinòlegs, i tan el president Mas com Oriol Junqueras han mostrat de forma més o menys explícita el seu suport a aquesta via. En aquestes hipotètiques eleccions els partits polítics favorables a la independència es presentarien –separats o sota el paraigua d’una única candidatura excepcional- amb un únic punt al programa electoral: una declaració unilateral d’independència (DUI). Si guanyessin les eleccions, estarien legitimats per proclamar-la encara que la ciutadania no s’hagués pronunciat en referèndum oficialment. D’aquesta manera s’evitaria que Espanya prohibís la consulta i, de passada, que els partits contraris a la independència la boicotegessin demanant l’abstenció.

Aquest escenari, però, té punts febles força inquietants que els seus partidaris semblen ignorar. En primer lloc, unes eleccions, per molt que s’hiperadjectivin, mai seran res més que això: unes eleccions. En unes eleccions, la ciutadania vota per molts motius diferents: perquè està d’acord amb el programa electoral, perquè li agrada el candidat, perquè vol que un partit en concret no guanyi… L’hipotètic resultat del sí o o del no distaria molt de ser realista. Que passaria amb els votants del PSC partidaris de la independència que mai votaran CiU o ERC? En prescindim? En quin camp se situarien els votants sobiranistes d’ICV-EUiA, partit que molt probablement no entraria en el joc del plebiscit? I dels abstencionistes que no votaran mai en unes eleccions però sí que ho farien en un referèndum, què en fem? A més a més, uns comicis d’aquesta mena són terreny abonat pel putaramonetisme i no hi ha cap garantia que el seu resultat sigui determinant. No seria el primer cop que un polític incompleix el seu programa electoral. Si els partidaris del sí guanyen però la victòria és pírrica o hi ha poca participació, com procedim? Declarem la independència o ens esperem una estona? I en cas que no la declarem… constituïm el Parlament i convoquem unes noves eleccions d’immediat? O ja que hi som tirem pel dret i que els guanyadors formin govern? Massa incògnites sobre la taula i massa dèficits democràtics.
 
A més a més, hi ha una altra qüestió que no podem obviar. I és que qualsevol declaració unilateral d’independència –precedida o no d’“eleccions plebiscitàries”- ens aboca a un escenari incert a nivell de complicitats internacionals. Una DUI podria funcionar si tinguéssim garantit el suport d’estats poderosos que reconeguessin d’immediat la proclamació. En el cas català seria determinant el paper d’Alemanya o França, i en el context actual serà difícil que hi apostin, per molt que la DUI vingui precedida d’unes eleccions plebiscitàries. La Unió Europea no desitja en cap cas un escenari de ruptura no pactada d’un dels seus estats membres, i un procediment poc democràtic de secessió serà l’excusa perfecta per mirar cap a una altra banda: allà on els partidaris de les plebiscitàries hi veuran un mandat democràtic, la UE hi veurà les eleccions a un parlament regional d’Espanya. Problema intern, i tal dia farà un any. Ni Catalunya és Kosovo ni Espanya és Sèrbia.

Quina seria, doncs, una possible solució? Un cop constatada la negativa d’Espanya al referèndum legal i tenint en compte la manca de suports internacionals, l’opció més viable passaria per plantejar un conflicte en clau de ruptura democràtica. Els catalans han d’aconseguir un escenari que ubiqui les seves demandes amb força a Europa i desperti la complicitat de l’opinió pública del continent. I això només s’aconseguirà fugint de succedanis i convocant una consulta amb tots els ets i uts fins a les últimes conseqüències. Això què vol dir? Doncs fixar una data, un cens –podem fer servir les dades de l’ICS-, una pregunta, col·legis electorals, urnes, paperetes i la força pública desplegada. Si no es pot fer sota la legalitat espanyola, s’haurà de fer sota la llei catalana encara que estigui impugnada: serà il·legal –igual que una DUI- però molt més legítima. Si Espanya ho impedeix no tindrem consulta, però tindrem –llavors sí- un conflicte ineludible al cor de la vella Europa. A la UE no li farà la més mínima gràcia, però es veurà forçada a prendre mesures, perquè una cosa és ignorar una declaració unilateral i una altra tolerar que un estat membre impedeixi l’exercici de la democràcia. A partir d’aquí, mediació i referèndum amb garanties sota supervisió internacional. Fàcil no serà, però qualsevol altre escenari ens abocarà a un atzucac i no farà més que alimentar la cerimònia de la confusió. Consulta sí o sí, perquè la democràcia és l’única força d’aquest país.

Roger Palà

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *