ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

UNA CAMPANYA DEL NO RES S?ACABA PER FI

General

Avui acabem de sentir en els últims actes la campanya del qui la diu més grossa, i amb sembla que tocava parlar del que per lògica, i com diuen totes les enquestes seran els guanyadors, i futur govern espanyol, es a dir els populars, i la confessió de l’estima que Rajoy te a Catalunya, em recorda allò de parlar català amb la intimitat. No he trobat paraules millors que un escrit d’en Salvador Cardús, que subscric plenament, i que defineix molt be aquesta deriva en la que vivim instal·lats.

Rajoy, independentista

La presumpta entrada triomfal del PP al poder aquest 20N, d’estil “passejada militar” damunt Espanya, fonamentalment, s’aguanta sobre dos pilars. Un, l’estupidesa política del PSOE i de Rodríguez Zapatero en particular d’ençà de la patacada econòmica que no va saber veure a temps. El segon, l’exacerbació per part del mateix PP de la tradició anticatalana a Espanya, amb el seu recurs sobre l’Estatut i la posterior humiliació de la voluntat del poble de Catalunya que s’havia expressat en referèndum. I, aquests dos pilars, es coronen amb un frontispici absolutament previsible: presentar-se com a portadors de la recuperació de l’orgull de pertànyer a la gran nació espanyola, que és la música de fons que toca la banda militar de la FAES, amb Aznar portant el bombo.

Res de nou sota el Sol: hi ha cultures polítiques que es mouen per aquests mecanismes tan tradicionals com són l’honor i l’orgull, abans fins i tot que els de la llibertat o la justícia. Sí: Rajoy ha arribat a dir en campanya que es tracta que a Espanya no li vinguin amb imposicions des de fora. I aquesta idea de com és volguda la independència espanyola del senyor Rajoy explica molt bé perquè no són capaços d’entendre la nostra proposta d’independència. Ells volen la seva d’independència per no ser governats des de fora. Nosaltres la volem, tot el contrari, per obrir-nos cap enfora i, per tant, per acceptar les directrius europees –que és al club al qual pertanyem- i, és clar, participar en la seva definició. La nostra independència, doncs, busca fer possible i transparent una interdependència que avui és més necessària –i inevitable, és clar- que mai. La seva, sembla que s’utilitza per emmascarar-la perquè, a fe de déu que se sotmetran a les ordres de d’Europa! Rajoy es mostra, doncs, com un independentista a l’antiga. I si la independència és bona per a ell, haurien d’explicar-nos perquè no ho ha de ser per nosaltres, oi més si la nostra mira al futur, i la seva es fonamenta en el passat.

Nosaltres no parlem d’orgull ni d’honor, termes de ressonàncies militars, sinó de dignitat i prosperitat. Aquesta és la clau del perquè el nostre futur té tan bona pinta i suscita tantes adhesions. Sí, ja ho sé: i com és que hi ha qui encara vota PP a Catalunya? Doncs per la raó elemental que hi ha una bona colla de catalans que viuen dins del núvol espanyol construït per un sistema mediàtic de “mitjans d’incomunicació nacional” molt potent. I aquesta realitat tan tancada, més que no pas demonitzar-la, el que cal fer és obrir-la, ventilar-la… Aquesta és la feina principal que tenim pels propers dos o tres anys.
 

Salvador Cardús

En definitiva la tria es entre uns partits nacionalment espanyols com PSOE-C i PP, que tots sabem els seus objectius, i que per exemple recentment han tornat a demostrar que no volen una llengua catalana de primera a Europa, una CIU amb una proposta trampa, una ERC que vol pràcticament declarar la independència des de la minoria més insignificant a Madrid, i una Iniciativa que segueix amb el seu Federalisme demagògic de sempre, la meva conclusió per moltes raons ja esmentades en anteriors escrits, i per la radiografia expressada, es un vot nul que no afavoreix als partits grans, i com que comptabilitza, també afavoreix les petites opcions, contràriament a una abstenció,es una diferència substancial.
 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *