Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

Dis-li ‘nova normalitat’ a la regressió democràtica

0
Publicat el 3 de maig de 2020
‘Tot serà com abans’, cantava aquest home pelat. És evident que no, que no tot serà com era; i que encara aniran canviant més coses.
No sé en quin sentit es mouran els canvis. Segurament no tots en el mateix, i tant una cosa com l’altra són inquietants.
I una cosa que ja comença a inquietar-me és l’ús insistent -i cada vegada més coral- de la fórmula ‘nova normalitat’. Escamat com estic de tantes maniobres que ja hem conegut, tinc quimera que quan encara no hi hem arribat, a la normalitat que vindrà, ja hi ha qui la té pensada i perimetrada, i ens vol anar preparant perquè assumim una regressió democràtica que ens diran inevitable.
Malpensat? No és necessàriament incompatible amb anar encertat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un pet com un cadirer només de llegir

0
Publicat el 19 d'abril de 2020

Entre unes coses i altres, fa sis mesos llargs que a males penes taste l’alcohol. En l’últim mes, confinat, ni gota. No és d’estranyar, doncs, que en arribar al tercer capítol del llibre que tinc entre mans ja porte un pet com un cadirer. És una història d’aquelles de lladres i serenos, un clàssic de la novel·la negra americana, molt bona, però clareta és la pàgina on els personatges no es posen a berrutxar. Sempre van amb el got entre els dits, i l’ampolla a mà per a reomplir.
A cada casa i despatx hi ha bones provisions de licors i uns per altres tot lo món sap fer combinacions anomenades còctels, sense que l’hora que marque el rellotge hi tinga gens d’importància.
Beuen molt, a casa. I ara com ara tinc quimera que nosaltres haurem d’anar a parar ací, perquè la nostra vida social als bars, durant molt de temps -i que no siga definitivament-, s’ha acabat. S’ha mort, de colp a repent, i no sé com n’haurem de passar el dol.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fe patriòtica

0

Ahir vaig eixir de casa per primera volta. Des que hi ha en dansa açò del confinament que encara no havia xafat el carrer. Ho vaig fer per a arreplegar una recepta a cals metges, i traure el medicament de ca l’apotecari.
Al carrer no vaig trobar quasi ningú. Ja m’ho esperava, però no deixava de causar-me efecte la buidor d’humanitat circulant. Però trobar desert i silenciós el Centre de Salut, que és sempre un formiguer, confirma la idea de com està el ball.
A la farmàcia, també una quietud més aïnes inquieta.
Me’n torne a casa, i en un carrer veig unes cases, veïnes entre si, decorades amb banderes espanyoles. Com que no són festes, entenc que les han posades com un inútil amulet protector, com a trista conseqüència del fervor patriòtic amb què s’encaboten a parlar de la crisi sanitària, en compte de plantar cara d’una vegada fent cas als tècnics i científics que diuen que o ho parem tot o vés a saber on pararem.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Inútil

0

De menut, les autoritats del règim legalment vigent em van fer un paper on deien que patia ‘subnormalidad’. Aquells senyors -perquè eren hòmens- no sabien de romanços literaris en la documentació, i es veu que ni tan sols de terminologia mèdica.

Anys després, unes altres autoritats també amb el suport legal del moment em van dir ‘inútil’. No els servia per a anar de soldat i fer tots els numerets consegüents.

La subnormalitat la porte com puc, mirant de disfressar-la amb un esguit de dignitat. Però això de la inutilitat per a ser soldat ara em toca la fibra: si resulta que aquesta pandèmia l’hem de véncer fent de soldats… què faig? Em tocarà el paper de presoner de l’enemic? O els senyors d’uniforme i mala cara que ixen a les rodes de premsa espanyoles em manaran una tasca administrativa, subalterna i avorrida?

Jo, ingenu, pensava que havíem de fer front a una crisi sanitària amb criteris científics, especialistes en epidemiologia i més branques de la salut, i governants espavilats. Però en compte d’això em trobe un llenguatge bèl·lic i nacionalista, enrocat i cabut, que deixa veure actituds coincidents amb els mateixos adjectius.

No podem fer com si el gobierno no existira, però sí que podem deixar-nos de pel·lícules de soldats, i fer amb trellat allò que depenga de nosaltres. I la cosa més bàsica i senzilla que tenim a mà és quedar-se a casa. Tot lo món.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

De pitjors n’hem passat

0
És molt gran la temptació de començar tirant la culpa a l’amable gent que em va convidar a participar en La Qüestió, el programa de la televisió d’À Punt. Certament, no poden tindre cap responsabilitat, però el cas és que des d’aquell moment algunes calamitats s’han anat succeint amb persistència i ganes de fer la mà.
De fet, aquella gent van ser les primeres víctimes col·laterals del rastre d’incidències que m’han assetjat com una mena de plaga poc anecdòtica, encavallades de mala manera en el temps i en la salut.
N’hi ha hagut més, és clar, de víctimes col·laterals, com la vida social que en alguns moments ha estat prop de les absoltes, i la privada, també privada de vida en segons quins afers.
Ara diríem que la cosa du espill d’anar encarant el retorn -sense data fixa- a la normalitat. L’agenda torna a omplir-se de vida social assequible i l’altra és qüestió també de tornar a posar-la en marxa, tot sense tropolls i amb la constància aplicada amb naturalitat. La que m’acompanya de sempre. Al cap i a la fi, de pitjors n’hem passat.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

De l’homenatge a la profanació per una paraula

0
Això de parlar -i escriure- amb propietat és una cosa que hem d’intentar tant com siga possible, perquè de vegades podem induir a interpretacions enemistades amb la realitat que es vol explicar.
L’altre dia vaig llegir que unes persones havien anat a homenatjar un difunt i li havien ficat unes flors a la tomba. Dit així, més que un homenatge era una profanació. La sort és que en la fotografia es comprovava que aquelles persones no havien ficat les flors a la tomba, sinó que les hi havien posades. Per a ficar-les (que vol dir introduir-les) l’haurien haguda d’obrir, i això fa molt lleig.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dret d’autodeterminació elèctrica

0

Per a no fer-ho massa llarg, m’estalviaré el preàmbul. Anem al cas: la prescripció mèdica, després d’una primera setmana assegut, era de continuar sense verticalitat vuit dies més (en una segona tongada de mobilitat re-reduïda). Els primers havien passat relativament bé. Com que podia llegir i escriure, la faena i l’oci omplien les hores sense temor al tedi, però la perspectiva d’una altra setmana encauat a casa ja es presentava com un captiveri.

La solució era recuperar la cadira de rodes elèctrica per a poder fer una miqueta de vida social mínimament autònoma i comprovar que els carrers continuen on eren. Això vaig fer, de manera que podia entrar i eixir de casa ni que fóra per als cafens, esmorzars o sopars rituals.
Però encara que puga semblar estrany -que no ho hauria de semblar- la sensació més agradable no era la de poder anar amunt i avall, sinó la d’estar en disposició de triar si fer-ho o no, la de poder decidir de quedar-me només perquè em dóna la gana. O siga, la llibertat d’elecció. Com aquell que diu, el dret d’autodeterminació.

P.D. Si entenem aquesta última imatge en sentit literal, ja dic jo que no dubtaria a fugir.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La llegenda del Mut en una novel·la

3

El Mut era un senyor -un senyoret, per a entendre’ns- de casa bona del meu poble. Jo no el vaig conéixer, però ma mare el descrivia com un home alt, amb capa, i sa casa era una de les cases riques, al final del carrer de l’Església ja a la plaça de la Vila. Son pare va comprar l’antic hospital de pobres medieval, entre la casa i el carreró de l’Hospital (ara de Laura), per a fer-hi una cotxera -de cotxe de cavalls, que parlem del segle XIX.

Li deien el Mut perquè era mut. Així de senzill. Segons la llegenda popular, la mudesa congènita era resultat d’una frase inconvenient -irrespectuosa- de son pare, castigada per la mà divina sobre el fill, que es va morir sense poder parlar mai. El cas és que, durant les obres de demolició d’aquell vell hospital, un dels obrers va preguntar-li què feien amb una imatge que hi havia de Jesús Pobre.

– Podeu tirar-lo, que eixe no parla.

  I el castic diví el va pagar el fill.

No sé quantes versions més o menys pròximes d’aquesta llegenda hi pot haver en altres localitats, però curiosament hui me n’he trobat una. Desconec d’on és, però el narrador la devia conéixer i l’ha adaptada a la necessitat del relat. La bona qüestió és que, només començar a llegir el fragment on s’explica, he imaginat per on anaven els tirs.

Martí Domínguez utilitza la història en la novel·la ‘L’esperit del temps’, un relat dur i cru sobre l’autoengany de la societat (no només) alemanya arrossegada pels nazis. En un moment concret explica el cas d’un oficial de les SS que du la  muller a parir a una clínica privada, i troba damunt del llit de l’habitació una imatge de Jesucrist. De seguida ordena que lleven del llit aquell crucifix i que el traguen de l’habitació, perquè no volia que la primera cosa que veiera el fill en nàixer fóra el rostre d’un jueu.

IEl xiquet va nàixer cec.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vint anys i una conversa amb Enric Valor

0

Va ser el 7 de maig de 1996, si no ho tinc mal anotat. Ja l’havíem fet President d’Honor del col·lectiu l’Olla, i vam aprofitar una de les visites a sa casa per a enregistrar la conversa impagable que ens regalava en cada ocasió.

Recupere ací el vídeo que vam publicar a VilaWeb amb un extracte d’aquella vesprada al despatx d’Enric Valor, un resum de la lliçó magistral i improvisada, amerada d’estima al país. Digna, com ell.

Realment em sent privilegiat d’haver-lo conegut personalment, d’haver passat vesprades transportat a un temps i un espai perduts però que ell conservava i sabia transmetre.

Fa vint anys que es va morir, una excusa com una altra per a rellegir el Cicle de Cassana.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Jo ja ho sabia, que era bo de dir

0

La casa era prou nova, construïda amb un respecte exquisit per l’entorn que la fa integrar amb una normalitat completa en el paisatge creat per masos i heretats mallorquins.
A l’interior feia de molt bon estar, i al cap d’un moment d’haver arribat l’ama m’indicà on era el lavabo, per si calia en algun moment.

– És molt bo d’arribar-hi, em digué, i li degué semblar que no l’havia entesa, perquè m’aclarí que s’hi podia entrar amb facilitat.

No li ho vaig explicar (i potser ho hauria d’haver fet), però si no li havia respost, és perquè l’expressió que havia usat m’havia dut el record fresc de ma mare: ‘Això és molt bo de dir!’, em contestava últimament un punt irada quan li recordava què hauria de fer mentre cada volta se li feia tot més difícil.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El Ball dels Locos d’Algemesí

0
Muixeranga d’Algemesí davant l’Ajuntament de València, Las Provincias, 17 de març de 1934

Sempre he cregut que la ignorància permet d’estar aprenent contínuament. Ja ho vaig comentar no fa molt parlant precisament del tema a què aniré a parar al final.

Com més poques coses saps, més en tens per aprendre. I això és un goig, sempre que no sigues un militant actiu de la ignorància, dels que menyspreen saber i es burlen de tot allò que ignoren.

Ara bé, una cosa que no m’havia passat mai és que gràcies a un d’aquests abertzales de la burrera acabara jo sabent una cosa més. I una de ben interessant.

Circula per internet un vídeo d’una persona que increpa el batle de València, Joan Ribó, a qui acusa d’haver dut castellers a València, com si això haguera sigut una ofensa a la terra valenciana. O a l’asfalt, que de terra cada volta n’hi ha més poca. La bona qüestió és que sembla que aquell home no sabia  -crec que no volia saber- que van ser una colla de muixeranguers els que anaren a la desfilada de les Magues de Gener.

Però anem al cas. Arran del vídeo, per rebots m’ha arribat un retall de premsa que després he pogut completar a tot l’article. És del diari Las Provincias del 16 de març de l’any 1934, i explica diverses curiositats i activitats de la programació de les falles d’eixe dia. Entre més, l’actuació de la Muixeranga d’Algemesí a la plaça d’Emilio Castelar, davant de l’Ajuntament. I quan explica en què consisteix la Muixeranga, diu que els membres de la colla ‘van vestidos estrafalariamente, pues la danza se llama, también, Ball dels locos, y sus ejecutantes llevan un uniforme (?) de locos que se reduce a un pantalón y blusa listado y un gorro con orejeras’.

Efectivament, ja havia tirat mà d’això de la ignorància i de poder aprendre per a començar un text que parlava del nom del Ball dels Locos per a les muixerangues d’altres pobles, a banda de l’Olleria. Però en aquell no feia referència a Algemesí, i ara ja el podem afegir.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fent d’extra per a una entrevista

0

En aquesta vida he fet ja molts papers. Ara no recorde si el d’extra, com dilluns passat, ja el tenia en la llista. Va ser per a una entrevista a una gran personalitat del nostre país que d’ací poc podreu llegir. Un honor conéixer-lo personalment i deixar-se engronsar per la seua hospitalitat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

De Villalonga a Villon, passant per Ferré

0
Publicat el 6 de gener de 2020

Llegint alguna cosa que ara no sé quina era, m’he recordat de Bearn o la sala de les nines, de Llorenç Villalonga, una novel·la que havia llegit fa una caterva d’anys.

L’he buscada per casa i m’hi he escabussat de nou. La sorpresa ha sigut trobar-hi referències a la Ballade des pendus, el poema del segle XVI (sembla que) de François Villon del que Léo Ferré fa una adaptació inquietant i que en aquella primera lectura del llibre no coneixia.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Parlant de peatges…

0
Publicat el 2 de gener de 2020

Ara no sabria dir a quin poble anava amb la troupe del Botifarra, però recorde molt bé com veia acostar-se la barrera del peatge de la AP-7 a una velocitat que no disminuïa. És clar que érem nosaltres els que cada vegada n’estàvem més prop, i em sorprenia -tot açò en qüestió de pocs segons- que ni el conductor ni la resta de passatgers del cotxe mostraren cap senyal, no ja d’alarma, sinó ni tan sols de sorpresa. Tot d’una, quan els meus càlculs donaven per fet que ens enduríem la barrera per davant, s’alçà. I fou llavors, amb els ulls ben oberts, que ho vaig guipar: Emili Vera (que en glòria estiga) duia al parabrisa aquell paperet de prepagament que evita haver de parar en els peatges… Potser ho hauria d’haver imaginat. Potser m’hauria d’haver adonat que havíem entrat pel carril de la Via T. Però la realitat és que per un moment vaig tindre la certesa que la barrera aquella no acabava el dia.

Anys abans, en un viatge a ca VilaWeb, quan els peatges de més amunt de l’Ebre encara anaven més seguidets que no ara, vaig parar en un rastre de cotxes per a pagar. El de davant meu duia matrícula de Madrid (llavors les plaques encara anaven per províncies), i vaig observar que el conductor dubtava de seguir avançant, fer marxa arrere, o abaixar del vehicle. Finalment es va decidir per açò últim, em va mirar i se’m va acostar.

– Ésto es para pagar?

– Sí

– Otra vez? Si acabo de pagar ahora mismo!

Tot astorat se’n va tornar al cotxe i va pagar. No em va deixar l’oportunitat de dir-li que visitar la colònia té alguns inconvenients.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Defecte de fàbrica

0

L’amic Josep Forcadell m’envia una de les darreres edicions del Servei de Publicacions de la Universitat d’Alacant que dirigeix. Els titelles al País Valencià m’ha arribat amb dues propostes ben interessants, una de les quals ja està encaminada: falta concretar data, però l’organització de la presentació del llibre està en dansa.

L’autor, Jaume Lloret, s’ha mostrat encantat amb la idea de l’acte, i ha posat totes les facilitats i més per la seua part. El cas és que, en la resposta, em diu que ens coneixem personalment, que vam coincidir en la trobada de blocaires i lectors de VilaWeb que vaig coordinar a Otos… però que possiblement no el recorde. No s’equivoca: no sóc capaç ara d’identificar-lo, però més cert jure que des que vaig saber qui era l’autor del llibre, el nom em rondava pel cap com d’algú conegut, sense saber a qui tocava adjudicar-lo.

Espere que no m’ho tindrà en compte: tinc problemes de retenció de noms, i a més, sovint, si no se me’n van del tot, em costa déu i ajuda assignar-los una fisonomia. No és desinterés: és un defecte de fàbrica.

Publicat dins de General | Deixa un comentari