Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

20 de gener de 2019
0 comentaris

Les Illes i la formació cultural dels independentistes dels anys 60 i 70

Les Illes i la formació cultural dels independentistes dels anys 60 i 70

FANON, CHE GUEVARA, MALCOLM X, HO CHI MINH… (ELS LLIBRES QUE ESTUDIÀVEM EN ELS ANYS SEIXANTA) 

MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

 

 
Frederic Suau i la secció “Letras” del diari Última Hora
A començaments de l’any 1969, amb Frederic Suau, havíem estudiat l’”estratègia d’ocupació” de les pàgines culturals (“Letras”) del diari Última Hora -que aleshores dirigia el recordat Josep Tous-. En altres capítols ja he deixat explicat la importància cabdal que determinats suplements culturals i revistes (Lluc, a Mallorca, per posar-ne un exemple) tengueren en la tasca del nostre redreçament cultural i en la lluita contra la reaccionària “cultura” del franquisme. Avui, emperò, volia parlar dels intel.lectuals i pensadors antiimperialistes (principalment Fanon, Malcolm X, Che Guevara, Mao Zedong, Fidel Castro, Ibn Bil.là (que llavors coneixíem en la forma francitzada de “Ben Bella”), Ho Chi Minh, etc, dels quals parlàrem en aquelles pàgines). Van ben errats els qui pensin que, en temps de la tenebror franquista, els revolucionaris mallorquins només llegíem o estudiàvem els clàssics del pensament socialista català o internacional (Nin, Maurín, Marx, Gramsci o Rosa Luxemburg).

El primer llibre de Frantz Fanon
La primera obra de Franz Fanon que vaig estudiar era Per la revolució africana (i encara, com tots els llibres d’aquella època, el conserv en un lloc de privilegi en els prestatges de la meva biblioteca). S’ha de tenir en compte que, per als revolucionaris nascuts en la postguerra -qui signa aquest escrit va néixer l’any 1946-, la lluita antiimperialista i contra el colonialisme va, en tot moment, estretament unida a la qüestió de l’alliberament social del poble treballador. L’”esquerra” oficial europea girava l’esquena a les tasques d’alliberament de les nacions oprimides del Tercer Món: basta pensar en el covard paper fet pel PCF i la SFIO en temps de la guerra d’Algèria, exclusivament centrats en problemes electorals o de simple reivindicació salarial oblidant la lluita de classes cultural i ideològica, el dret dels pobles esclafats per l’imperialisme francès a la seva independència. Mentrestant, nosaltres érem -i som encara!- una generació formada en l’experiència de les lluites antiimperialistes del Vietnam, Cuba, Algèria, i tots els pobles d’Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia que lluitaven en contra de l’imperialisme (europeu i nordamericà, especialment). Més endavant descobrirem, a ran de la degeneració de la revolució soviètica en mans de la burgesia “roja” que usurpà el poder al poble, l’imperialisme rus. Però aquesta serà una altra història que escriurem en el seu moment. Tres anys després d’haver començat aquestes memòries de l’antifranquisme només estam al començament!

Fanon i Malcolm X
El 2 de juliol de 1970, a “Letras” del diari Última Hora apareixia el primer article escrit a Mallorca sobre el gran teòric i revolucionari antiimperialista Frantz Fanon. I potser fos la primera vegada en la història del nostre poble que les concepcions anticolonialistes restaven escrites públicament damunt del paper. Els motius que ens guiaven eren ben obvis: es tractava de fer anticolonialisme amb l’excusa de parlar d’una “novetat editorial” (era un dels nostres trucs preferits). Feia poc que s’havia autoritzat la importació de Els damnats de la terra (una de les obres essencials de Fanon), i no era qüestió de desaprofitar l’oportunitat. D’ençà el 1965, en què havíem pogut adquirir (quasi d’amagat) Per la revolució africana editat per Fondo de Cultura Económica de Mèxic, havíem estat treballant amb les idees del gran dirigent i revolucionari martiniquès. Dins d’aquesta línea -una línia ben allunyada de les simpleses del carrillisme (P”C”E), que ja per aquells temps maldava per establir contactes amb els botxins i torturadors dels pobles de totes les nacionalitats de l’Estat-, a mitjans dels anys seixanta aparegué a Barcelona la Col.lecció Història Immediata (Edició de Materials), que ens aportà llibres d’un interès primordial. Edició de Materials ens féu conèixer l’any 1967 una altra obra importantíssima en la nostra formació. Es tractava de l’autobiografia de Malcolm X (en l’original, The Autobiography de Malcolm X) en traducció de Ramon Barnils i amb apèndix de M. S. Handler, A. Haley, S. Soler, V. Soler i J. M. Brunet. Argenté i Mumbrú maquetaren la col.lecció, i del llibre Malcolm X en dissenyà la coberta en Josep Gruañas.

Malcolm X, Gue Chevara, Fidel Castro, Ho Chi Minh, Frantz Fanon, Ibn Bil.là (Ben Bella)…
En aquells moments -som a mitjans dels anys seixanta- Malcolm X entra a formar part de la nostra vida i concepció del món amb la mateixa força d’un Che Guevara, un Lenin, un Fanon o un Gabriel Alomar, per posar-ne tan sols un parell d’exemples aclaridors. Quan l’any 1967 llegim Malcolm X, el Poder Negre, ja sabíem que pel febrer de 1965, a menys de quaranta anys, havia mort assassinat l’autor del llibre. Deia Alex Haley en el pròleg del llibre: “Trobava [Malcolm X] les paraules per dir la misèria i les aspiracions de les masses desheretades tal com elles per elles mateixes no ho haurien pogut fer. En atacar l’home blanc, Malcolm X no es lliurava de cap manera a un exercici d’estil. Feia per als negres el que els negres no podien fer ells sols: atacava amb una virulència i una còlera que eren portaveus de segles d’opressió”.
Malcolm X era -i és encara!- un dels caps més originals, més coratjosos i més escoltats del moviment negre americà. Poc abans de morir, va dictar a Alex Haley la seva famosa autobiografia, avui ja esdevinguda famosa.
Hom no sap si admirar més (de Malcolm X, el Poder Negre) la sinceritat o la inspiració. La sinceritat, perquè Malcolm no ens amagava en el seu llibre res dels seus començaments, de la seva joventut al gueto de Harlem, on es lliurava a l’alcohol i a la droga, al robatori i al proxenetisme. La inspiració, car, en el fons de la presó pren consciència de la seva degradació i de la de tot el poble negre; des d’aleshores dedicava la resta de la seva vida a lluitar contra el “diable blanc” responsable d’aquesta degradació. Va lluitar com a polític, però també com a profeta: convertit a l’Islam, no parava de repetir que el millorament de les condicions de vida dels niggers tenia també un abast moral. Va combatre contra els blancs reformistes, contra els negres integracionistes (la integració, la gran enganyifa, segons Malcolm X).

Edició de Materials: els llibres que estudiàvem en els anys seixanta
Però les eines intel.lectuals revolucionàries i antiimperialistes que posava al nostre abast Edició de Materials no consistien tan sols en l’autobiografia de Malcolm X. Si faig una ullada als prestatges on conserv els meus llibres més estimats n’hi podem trobar tota mena d’estudis cabdals per a una autèntica formació antiimperialista. Em referesc a “incunables” com: Ahmed Ben Bella de Robert Merle (1966); Vietnam: la segona resistència, de Wilfred Burchett (1966); Stalin: una biografia política, d’Isaac Deutscher (1967); Cartes sobre el Capital, de Marx i Engels (1967); Història del socialisme, de Jacques Droz (1968); Sud-Àfrica: nazisme i apartheid, d’Ania Francos (1966); La CIA, el Govern Invisible de David Wise i Thomas B. Ross (1966); Hongria 1956: socialisme i llibertat de François Fetjö (1966); El conflicte àrab-israelita, de J. P. Sartre (1967); Hanoi sota les bombes, de Wilfred Burchet (1967); Judici a Estocolm: Tribunal Russell de J.P. Sartre (1968); Retrat polític dels USA, de Pierre Dommergues (1967); Mecanisme del poder en Amèrica Llatina, de Luis Mercier (1968); La Xina de Mao, de K. S. Karol (1967), etc, etc.

Ibn Khaldun i el naixement del Tercer Món
Després, indubtablement aprofundírem molt més en els clàssics del pensament revolucionari mundial (sense deixar de banda els utòpics de totes les èpoques i contrades, el primigeni cristianisme, fins arribar a estudiar les primitives societats preclassistes). Tot era útil per anar bastint una juvenil consciència antifeixista i antiimperialista en aquells anys de repressió i tenebror feixistes! Més endavant (ja era l’any 1971) caigué a les nostres mans un altre clàssic. Em referesc a El nacimiento del Tercer Mundo: Ibn Jaldún, d’Ives Lacoste, editat en el febrer de 1971 per Edicions 62. Però parlar ara mateix de tots els llibres que serviren per a anar esmolant el nostre esperit de resistència antifeixista i anticolonial seria una feinada interminable! )Quin és el llibre, la història, que no interessen uns joves disposats a deixar la vida, en cas necessari, en l’intent de deslliurar el seu poble de l’opressió exercida per l’explotació capitalista -el treball assalariat- i per l’imperialisme -l’opressió de les nacions-?

La covardia i el reformisme de l’”esquerra” oficial europea
En el començament de l’article parlàvem de la importància que la vida i l’obra de Frantz Fanon tengueren en la nostra formació de revolucionaris mallorquins compromesos amb la seva terra i el seu temps. Per la revolució africana, el llibre que l’any 1965 ens obrí les portes (juntament amb L’Imperialisme, fase superior del capitalisme i El dret dels pobles a l’autodeterminació, de Lenin) era un recull d’articles -la majoria publicats en temps de la lluita contra els francesos, a Algèria, i sense signar- en el diari clandestí del Front d’Alliberament Nacional. Parlam de El Moudjahid en el qual Fanon va començar a escriure l’any 1952. Fanon és un exemple cabdal d’intel.lectual orgànic amb el poble del tipus que teoritzà Gramsci. Martiniquès, Fanon coneix en pròpia pell l’imperialisme (i, en especial, el propi imperialisme francès) amb el seu seguit de sobreexplotació socioeconòmica, alienació etnocida, pressió política, racisme: la lluita del poble algerià és la seva lluita. D’ençà el començament de la guerra d’independència algeriana, Fanon, a més, descobreix la inconsistència de l’”esquerra” oficial europea i, especialment, dels pretesos “comunistes” o “socialistes” francesos que no entenen la lluita armada del poble algerià contra l’exèrcit ocupant francès i els colons de la metròpoli. Bàsic per a comprendre aquesta ceguesa és l’article “Los intelectuales de izquierda y la guerra de Argelia”. Més endavant, Fanon analitza la importància estratègica de la lluita armada del poble algerià per la seva independència, i la guerra popular iniciada contra l’ocupant, com “el començament de l’alliberament de tot Àfrica” del colonialisme i del neocolonialisme. Seguint intuïtivament antigues concepcions de Parvus, Lenin i Trotski (la revolució russa no podia ser tan sols nacional: havia de ser el començament de la revolució mundial contra el capitalisme i l’imperialisme) Fanon teoritza aproximadament el mateix parlant de la puixant guerra per la independència d’Algèria. És el moment en què escriu a El Moudjahid: “la revolució algeriana serà l’inici de l’alliberament d’Àfrica, o bé la revolució s’estancarà i degenerarà”. Quines grans coincidències amb les anàlisi de Lev Trostki en La Revolució traïda! La revolució traïda era igualment un dels nostres llibres de capçalera en aquella època. Aquí el fundador de l’Exèrcit Roig analitzava l’abandonament dels ideals igualitaris de l’octubre soviètic per part de la nova burgesia “roja” (part de l’antiga administració tsarista, intel.lectuals burgesos, militars reaccionaris, etc, etc) que havia usurpat el poder al poble treballador.

 

Vietnam, Cuba i Algèria: exemples de lluita d’alliberament nacional A començaments dels anys seixanta ja ens seduïa més -com aprograma revolucionari- l’experiència vital dels pobles del Tercer Món lluitant, amb les armes a la mà, pel seu alliberament, que no pas la buida xerrameca del reformisme carrillista, que des de Radio España Independiente exhortava a oblidar el passat (la guerra civil revolucionària, la guerrilla antifeixista, la fam, els empresonaments, els camps de concentració, les tortures contra el poble) i a la reconciliació amb els botxins dels pobles de l’Estat. Ahmad Ibn Bil.là (capdavanter de la guerra popular algeriana); Fidel Castro i Che Guevara (Cuba); Ho Chi Minh i Giap (Vietnam) esdevenien fars lluminosos en el combat per l’alliberament de les nacions oprimides per l’imperialisme capitalista. Per cert, i en relació amb la revolució cubana, K. S. Karol va escriure un gran llibre titulat Los guerrilleros en el poder (Seix Barral, 1972), encara avui de gran utilitat per qui vulgui copsar l’abast de la lluita d’alliberament nacional i social del poble cubà.
L’any 1955 la Xina (amb el suport de la Indonèsia de Sukarno, la India de Nerhu, l’Egipte de Nasser -al-Nassir-, etc) posava en marxa la Conferència de Bandung, que la naixent Algèria i el Vietnam (tots els pobles just alliberats del colonialisme europeu) saludaven com el començament d’una nova era pel que feia a les possibilitats dels naixents estats antiimperialistes.

Cultura, religió i política dels colonitzadors: coartades ideològiques per al robatori i la tortura dels pobles oprimits
És dins d’aquests context que hem d’entendre la importància que, per nosaltres -en Frederic Suau, jo mateix- tenia, en els anys seixanta, donar a conèixer els grans pensadors de la lluita anticolonialista (especialment Fanon i Malcolm X) a través de les pàgines de “Letras”.
Aleshores just teníem vint anys i ens sorprenia la vitalitat d’aquests grans revolucionaris que il.luminaven (amb l’exemple de la seva vida i la seva obra) la tenebror de la dictadura del capital (el franquisme). Fanon és radical i creu en la justa violència del colonitzat en contra del colonitzador (en aquest cas la violència del poble explotat algerià contra l’exèrcit i altres forces d’ocupació francesos).
Fanon -i Sartre ho subratlla en el pròleg a Els damnats de la terra- creu que la “cultura” dels “occidentals”, els subterfugis ideològics dels “demòcrates” i “esquerrans” europeus són això mateix: excuses de mal pagador per a no acabar de rel amb la injustícia radical del sistema colonial. Política, institucions, religions, “cultura” colonial burgesa, són per a Fanon i la major part dels dirigents i combatents del Front d’Alliberament Nacional algerià “una fulla de parra” que amaga el robatori de les riqueses naturals del poble oprimit: or, diamants, petroli, boscos, gas natural, matèries primeres de tot tipus que el lladre capitalista i colonial se’n porta a la metròpoli. Fanon explica que el panxacontentisme de l’obrer i del pagès metropolitans amb el sistema d’opressió colonial ve donat pel profit econòmic que en treuen del manteniment d’aquesta situació injusta. Lenin ja havia fet la mateixa anàlisi en parlar, a mitjans dels anys deu d’aquest segle, del creixent reaccionarisme i conservadorisme dels sectors privilegiats de les classes populars britàniques (l’augment dels reformisme possibilista entre l’aristocràcia obrera) a conseqüència de la repartició d’algunes miques, producte de l’espoliació de les colònies britàniques tant a l’Àfrica com a Àsia.
Potser ens erràrem una mica en imaginar que tota aquella feinada de la lluita antifeixista arrelaria en la consciència dels nostres companys de generació. )Creença ingènua en la força de la raó i de la paraula? No ho sé. Crec que férem el que corresponia, fructificàs o no el nostre treball cultural. Ningú no podrà negar mai que érem a la trinxera, posant llambordes a la barricada en el moment en que pertocava fer-ho. Aquesta és la força que ens manté sempre fidels al nostre poble, al capdavant de la lluita anticapitalista i antiimperialista.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L’adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!