22 de desembre de 2020
0 comentaris

15 – Visions del cosmos i la història

El coneixement acumulat durant mil·lennis de recerca, observació i deducció ens fa poder presumir de posseir un cos suficient de dades per a afirmar, amb força seguretat, que som capaços de donar explicació de nosaltres mateixos i de l’univers. Així, el fet d’haver estat refutada l’afirmació d’Auguste Comte en el sentit que “mai podrem conèixer la composició química de les estrelles” pot inflar d’orgull el món científic i, en una paradoxa admirable, reforça la concepció materialista del món sostinguda per aquest filòsof i els “soi-disant savants”. Ara, no cantem victòria tan aviat! El procés d’adquisició de coneixement és infinit, car només podem estar segurs d’una cosa: mai ho coneixerem “tot”, com així es demostra quan nous descobriments obren pas a nous interrogants. Hem de tenir en compte que, quan qualifiquem quelcom de “infinit” o “etern” estem afirmant, inconscientment, no que la cosa en qüestió “no té principi ni final”, sinó que allò de que parlem és fora del temps i l’espai, o sigui que existeix en una “dimensió” intemporal. Hem d’admetre que l’acte continuat de recepció d’informació que ens constitueix com a aparents éssers pensants ocorre en un instant etern que es manifesta als nostres ulls en forma d’aparent successió i transcurs. És comprensible, doncs, la sensació de “déjà vu” que sovint ens posseeix, car és cert que “ja ho hem vist tot” i, a la vegada, “no hem vist res encara”, com se sol dir. És evident que (en principi) només podem dibuixar una visió del cosmos “des de casa”, encara que la capacitat d’abstracció de què som dotats ens permet adoptar un punt de vista “extern” i universal, amb l’ajut de la matemàtica. Tot plegat suscita preguntes, com ara: És, doncs, realment creïble que una natura “atzarosa” i sense objectiu pugui fer-nos capaços de pensament abstracte? Aquesta mena de pensament, no traeix una mena de “nostàlgia” subconscient d’un misteriós origen? Sense la menor ombra de dubte, des de la gran obra de Newton endavant, s’estableix sòlidament el coneixement pràctic adequat per a fer-se una idea del món. Ara: aniríem força errats si negligíssim la “dimensió” simbòlica de tot plegat, car la set de coneixement que ens empeny més enllà de motivacions pràctiques ens diu que hi ha quelcom més. Des de temps immemorials els humans escruten el cel amb constància i paciència, les quals han permès civilitzacions molt llunyanes geogràficament i cultural copsar certa real o suposada “influència” celestial en els afers terrenals, a partir de les posicions relatives dels planetes des del nostre punt de vista subjectiu, esclar (no oblidéssim que tot és símbol). Això va permetre distingir dotze seccions al cel, amb el seu propi caràcter, que van ser anomenades d’acord amb la seva relació analògica amb arquetips humans. És evident que els noms (fixats fa almenys quatre mil anys a Mesopotàmia) de tals seccions místiques i simbòliques van ser forçadament assignats amb posterioritat a “constel·lacions” que hi coincidien en un moment donat, a causa de la precessió dels equinoccis, i que tornen a no coincidir-hi per la mateixa raó. Què haurien pensat els constructors de Stonehenge sobre l’actualment prevalent trivialització? Com ens podríem fer entendre pels savis autors del Medicine Wheel a Wyoming? Com explicar-los que el seu cel sagrat ha esdevingut un contenidor d’escombraries? Com gosem anomenar “prehistòrics” els nostres ancestres que portaven un acurat registre dels esdeveniments universals, només que amb una escriptura que ja no comprenem?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!