9 de juny de 2008
General
5 comentaris

Un periodista infiltrat

L’enviat especial que El Periódico tenia a Bangkok (Thailàndia), per anar escrivint sobre Birmània, ha aconseguit finalment d’entrar al país. A casa ens n’hem alegrat. Ja ens agradava la seva persistència per no deixar oblidat el tema. No estem tan sols, en la nostra missió d’anar explicant el patiment del poble birmà.



L’enviat especial arriba a Rangoon, troba que “la carretera de l’aeroport està feta un nyap” i ho atribueix als efectes del Nargis. L’home encara no sap que aquesta és una de les millors carreteres del país. I que el seu mal estat no té res a veure amb el cicló.
També ha descobert que “no funcionen els telèfons mòbils de cap altre país” i que contractar-ne un del país s’enfila per sobre dels 2.000 dòlars. És a dir, que ara que ha aconseguit ser a dins, després de molts dies a la veïna Thailàndia esperant trobar la manera d’entrar, ara es troba que no ho pot explicar.
Sempre ens quedarà l’internet, estareu pensant. Doncs no senyors, el nostre home a Rangoon també ha descobert que en els hotels i els cibercafès tenen restringit l’accés a tota mena de correu-web, com ara el Yahoo, el Gmail i companyia. Donem-li una mica de temps, i un dia d’aquests descobrirà que hi ha altres cibercafès, no tan cèntrics, que són fins i tot més barats, que saben escapolir-se del marcatge ferri de les autoritats, on el correu no té barreres.
Sense mòbil, sense internet, l’enviat especial ha de recórrer al telèfon fix del seu hotel, que té una tarifa que espanta: 10 dòlars el minut. Sort que la seva és una de les cases grans, i la caixa és forta.
No sabem com s’ho haurà manegat el nostre home per arribar fins a Rangoon, però en el seu article del dia 4 ens explicava el floreixent negoci dels falsificadors thailandesos, que et poden aconseguir el visat de turista per a Birmània per 300 euros. I només triguen un dia.


  1. Aquest periodista inflitrat, és l’únic que no ha deixat mai d’escriure sobre Birmània; tens raó, i ara que ja ha pogut entrar-hi, podem anar llegint de primerà mà les seves impresions. L’aplaudeixo fortament. Torno a comprar el diari on ell escriu, diari que feia anys que no llegia.

    Totes aquestes dificultats saps molt bé que és lo habitual; però els birmans dins i fora del país, ho saben fer molt bé per poder transmetre el què passa a Birmània.
  2. Que fort i que bèstia que és, tot el que tu i na Roser Giner anau explicant sobre Birmània.

    Si jo m’hagués d’infiltrar per qualsevol feina que tingués onsevulla, tindria claríssim quina disfressa posar-me: de guiri. Als guiris no els passa res mai, ni cops d’estat ni epidèmies ni dictadures ni canonades a la xarxa de clavegueram que rebentin davant dels seus morros. No s’intoxiquen. Jo crec que són tots uns mutants. Els primers guiris eren una altra cosa: ens duien llibres prohibits i tot això, i ens encoratjaven a sublevar-nos. Ara, la primera cosa que aprèn de fer un soldadet qualsevol d’aquests països d’espant, és a baixar del cuirassat per avisar els senyors turístes que no pateixin pel cop d’estat, que el rei els garanteix la seguretat i no sé què més. I igual a Cuba, por sierto.

    Em posaria uns mitjons gruixuts de llana i unes sandàlies, unes ulleres de plàstic amb els vidres amb forma de cor, una pamela que ni sa graciosa majestat d’Uk, la senyora Lilibet, no gosaria, una falda hawaiana feta de trinxes i un top amb una sargantana de Formentera estampada, remenant un daiquiri tota l’estona. I n’estic ben certa: els serveis secrets d’allà on sigui quedarien rendits als meus peus més que no hi varen quedar amb la Mata-Hari l’any 14. 

  3. Xesca, la teva disfressa de guiri no té desperdici. Segur que podríes baixar de l’avió en una catifa vermella a la pista i t’assignaríem la millor suite de qualsevol hotel de les cadenes Dusit Thani o Shangril.la. Els turistes que vulguin anar a Birmània han de saber el què passa i ells han de decidir. I els que hi van, tú ja ho has dit, no són els guiris d’abans; ara se’ls fot. Això que van passar per una experiència terrible amb el tsunami, però va ser cruel veure’ls uns mesos després estirats a les platges prenent el sol, com els cocodrils que vaig veure a Kakakdu.

  4. Moltes gràcies pel comentari, Xesca, i si mai t’arribes a disfressar com planeges, no t’estiguis d’enviar-nos el document gràfic que immortalitzi l’ocasió…

    En el cas de Birmània, les sandàlies són del tot encertades, però hauríem de revisar els mitjons. De llana, han de ser? Amb la calda que hi fa? Els guiris a Birmània són els que fan el ronso a l’hora de descalçar-se per entrar en algun dels moooolts temples. Si no et descalces no entres. I si no entres als temples, què hi fas, a Birmània? 
    Una variant d’aquests guiris-que-fan-el-ronso-a-l’hora-de-descalçar-se són els que admeten treure’s les sabates, però a condició de poder mantenir els mitjons.
    Des del punt de vista de l’etiqueta budista, és tan incorrecte una cosa com l’altra, però els dels mitjons, potser per compassió, acaben essent tolerats.
  5. Voldria aclarir que vaig entrar a Birmània amb un visat oficial de turista. També que escrivia les meves cròniques pensant en els conjunt de lectors i no solament en els experts a Birmània. Sabia de les restriccions informàtiques i les tarifes telefòniques que m’anava a trobar abans d’entrar, però es tractava de explicar-ho al lector. I així ho vaig fer. Gràcies pel vostre interès.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!