El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: Circumstàncies

Què hem fet malament?

4
Publicat el 25 d'agost de 2017

Un llibre per a entendre (una mica) què passa

Dimarts em va colpir la carta que VilaWeb va publicar amb el títol «Relat d’un malson a Ripoll». Era escrita per una pedagoga, Raquel, que havia ajudat a créixer una bona part dels membres de l’escamot dels atemptats. I es demanava, trasbalsada: «Què fem malament?»

No la sé pas respondre, aquesta pregunta, però sí que sé que no avançarem si no ens la fem, és a dir, si actuem convençuts que el problema és d’«ells» i que «nosaltres» només en som les víctimes.

Me n’ha convençut la lectura i relectura de Soldats dels no-res, un llibre del professor de filosofia Joan Garcia del Muro i Solans en què, després de caracteritzar el fenomen, fa una cosa nova: passa el mirall per la nostra societat. I en treu una conclusió que ens hauria de sacsejar: «Nosaltres contribuïm a nodrir d’efectius aquest monstre.»

L’autor analitza el gihadisme i paral·lelament estudia la societat occidental. I és així com ens fa entenedor el camí que han seguit aquests joves, el pas de la civilització a la barbàrie: «Els “captadors” han utilitzat conceptes i valors propis de la cultura occidental i els han desenvolupats perquè fessin impacte en els nois i noies en qüestió, de manera que han afavorit el pas de la civilització a la barbàrie. Aquest pas, doncs, no ha estat tant una atracció des de fora com el desplegament pervers d’alguns ítems presents en la nostra cultura.»

Em limitaré a presentar-vos una selecció de texts del llibre (amb permís de l’autor i de l’editor), endreçats segons el criteri que m’ha semblat més orientador. Avui l’article és llarg, però crec que paga la pena de llegir aquestes reflexions tan aprofundides i il·luminadores. Ah, i al final hi trobareu una possible solució. 

Radicalització de l’islam o islamització del radicalisme?
El camí que ens ha dut, en el curs de segles, de la barbàrie a la civilització potser no és tan irreversible com sempre havíem suposat. […] Potser el fenomen que estudiem no és tant una radicalització de l’islam com una islamització del radicalisme. En el cas de la gran majoria de joves europeus que es van incorporant al gihad, l’islam no és un punt de partida. […] La conversió a l’islam és només una darrera etapa, gairebé accidental, que els permet donar sortida, que els permet «exercir» una barbàrie que, probablement, havien anat construint en el seu interior abans d’islamitzar-la. […]

Potser alguns dels trets de la nostra cultura han contribuït a fer-los tan vulnerables a la dominació intel·lectual com han demostrat ser-ho. Hem desaprofitat l’ocasió de transmetre’ls unes conviccions i uns valors prou ferms per a prevenir-los contra miratges tan mortífers com els que diàriament ens mostren els mitjans de comunicació. […]

El nihilisme propi de la nostra societat postmoderna no és, ni de lluny, el responsable directe de les monstruositats que comenten els occidentals que són al gihad. Però sí que ha contribuït a diluir les seves defenses, a convertir aquests nois i noies en carn de canó: en extremadament vulnerables a la dominació intel·lectual, en individus mancats d’un sistema immunitari mínimament consolidat que els permeti d’advertir la irrupció de la inhumanitat més ferotge, quan els surt al pas, i que els prepari per a saber posar-hi fre. […] L’autoanomenat Estat Islàmic els ofereix una identitat molt clara i fàcilment accessible que es transforma, ràpidament, en la possibilitat d’una acció immediata. Aquella noció de ciutadania europea —o americana— que ells troben que no els acaba d’escaure, que se’ls esmuny dels dits, és substituïda per l’umma, la comunitat dels creients. Una identitat forta que inclou un estatus, un projecte de vida i un component heroic que es tornen irresistibles per a aquests nois que se senten aclaparats pels seus problemes identitaris. Un islamisme sense islam

Dogmatisme religiós o buit identitari?
Més que un excés identitari, cultural i religiós, el que porta aquests nois a una decisió tan radical pot ser justament un dèficit, una crisi identitària, cultural i religiosa. Un buit identitari, cultural i religiós que els deixa sense eines intel·lectuals prou fermes per a oposar-se a la crida de la barbàrie, quan s’interposa en el seu camí. En una situació de crisi personal, el missatge que aquí els arriba, provinent dels propagandistes del gihadisme, és com una mena d’il·lusió òptica d’una identitat perduda, Identitat que, en realitat, no havia estat mai la seva, però que els és presentada, hàbilment, com la solució de tots els seus problemes. Hom diria que no va tan dirigit a la raó com al sentiment. En la majoria dels casos, la decisió d’incorporar-se al gihad és conseqüència, més que d’una deliberació racional, d’un sotrac emocional. […]

«Els analistes constaten que el procés d’adoctrinament islamista funciona força més fàcilment en nois i noies que declaren no trobar el sentit de la vida, no sentir-se satisfets amb res»

Douna Bouzard explica que, de tots els joves gihadistes que han tractat al Centre de Prevenció contra les Derives Sectàries vinculades amb l’Islam, només un 5% havien comès actes de petita delinqüència en el decurs de la seva adolescència. En canvi, un 40% havien tingut episodis de diversos símptomes de depressió. Símptomes que, en una mesura o una altra, manifestaven aquest sentiment de fracàs lligat al convenciment de la impossibilitat de la redempció. Per això els analistes, sobretot francesos, constaten que el procés d’adoctrinament islamista funciona força més fàcilment en nois i noies que declaren no trobar el sentit de la vida, no sentir-se satisfets amb res, no encaixar en cap dels papers que la societat els té preparats. […]

Però som acollidors: els nouvinguts perceben que allò que s’espera d’ells és que facin el pas. En aquest sentit, la seva percepció és que nosaltres, els occidentals, perseguim una mena de nosaltres «globalitzador i universal»: no els volem deixar fora, volem que entrin a formar part de la nostra cultura, que acceptin els nostres valors morals i la nostra visió del món. Però, és clar, aquesta actitud ells no la perceben com un exemple de tolerància. Més aviat l’entenen així: si t’assimiles, si t’integres totalment, t’acceptarem. Per entrar a formar part del nosaltres cal eliminar tot el que te’n mantenia fora, cal exterminar totes les diferències. Tal com alguns d’ells la perceben, doncs, la nostra tolerància és poc més que una mena d’actitud folklòrica. No és acceptar la diferència, sinó suprimir-la. Només hi ha un nosaltres. No ens interessa ara tant l’exactitud del present diagnòstic com el fet que és realment el diagnòstic de molts dels joves immigrants musulmans de segona generació: Renuncia a tot allò que ets i t’acceptarem. I ho han fet. Han renunciat a tot allò que els demanàvem que renunciessin. I han descobert el buit: han anat perdent els lligams amb la seva cultura d’origen, una cultura que els sembla com més va més estranya. «Tot el que sabia, ara ja no em serveix», explicava la Naima, una alumna brillant de quart d’ESO, per fer entendre que estava perdent tots els seus referents tradicionals, que aquelles respostes que sempre havia trobat en les seves arrels culturals ara ja no li semblaven vàlides. Han anat abandonant els valors de la seva cultura d’origen, en l’intent de substituir-los pels de la cultura d’acollida, molt superiors en prestigi social, però no han acabat de tenir èxit. S’han quedat en una mena de terra de ningú. Els valors tradicionals ja no els serveixen, però els nous valors tampoc no acaben de ser els seus. Com si fossin estrangers en totes dues cultures.

La «nostra» barbàrie, la «seva» barbàrie
Cinc homes vestits de color taronja, dins d’una gàbia sostinguda per una grua. A poc a poc, la grua fa descendir la gàbia, que es va submergint en una piscina, fins que els cinc homes perden la vida, ofegats. Un altre: quatre homes són introduïts en un cotxe aparcat al mig del desert. Un cop dins, els terroristes s’allunyen i un d’ells dispara amb un llançamíssils RPG contra el cotxe. Un altre: set presoners agenollats en filera, encadenats pel coll amb collars explosius que els terroristes fan esclatar. Un altre presoner cremat viu en una graella al mig d’una plaça. Nou més, a Mossul, llançats vius des de dalt d’un campanar. El propòsit, el sentit darrer de totes aquestes monstruositats és exhibir-les. L’enregistrament no és ja només un testimoni d’allò que es va esdevenir sinó que són els fets mateix que se subordinen a l’exhibició. És la seva raó de ser. I, és clar, cada vegada que algú contempla una d’aquestes filmacions a YouTube, d’alguna manera tanca el cercle, el culmina, dóna sentit a tota una seqüència de fets dissenyada per cloure’s, justament, en aquesta visualització. Terrorífic: el sentit del crim és que jo, ara, l’estigui contemplant. Aquest exhibicionisme narcisista, potencialment tan mortífer, no es redueix, malauradament, al cercle dels fanàtics religiosos. No és tant una característica de l’islam com de la cultura occidental actual. Un d’aquells trets de la nostra cultura que ens permeten entendre, una mica més, com és possible que els nous gihadistes, provinents d’Europa, s’hagin adaptat tan ràpidament a la barbàrie.

«Cada vegada que algú contempla una d’aquestes filmacions a YouTube, d’alguna manera tanca el cercle, el culmina. Terrífic: el sentit del crim és que jo, ara, el contempli»

Potser és que aquesta barbàrie no era tan lluny de la civilització com ens semblava: a hores d’ara és relativament senzill trobar-ne manifestacions en àmbits molt allunyats d’aquest fonamentalisme islàmic. Una notícia del 26 d’agost de 2015, just quan reviso la versió definitiva d’aquest capítol: «Una periodista i un càmera, assassinats als EUA mentre estaven en directe a la TV». En el cos de la notícia s’explica que un home armat va assassinar a trets una periodista i un càmera d’una emissora afiliada a la cadena de televisió CBS al comtat de Bedford, a Virgínia, als Estats Units, mentre informaven en directe. La periodista Alison Parker i el càmera Adam Ward, de la WDBJ-TV de la localitat de Roanoke, van morir a l’acte. El governador de Virgínia, Terry McAuliffe, va explicar que l’home que havia disparat havia estat identificat: era Vester Lee Flanagan, que signava les seves notícies amb el nom de Bryce Williams, un periodista que havia treballat a la cadena. Vester Flanagan va esperar que la periodista entrés en directe i, quan va estar segur que tot el que passaria seria retransmès en directe per la cadena, va actuar. Per cert, per estar-ne més segur, l’assassí portava una petita càmera que anava filmant, també, tot allò que feia. Una altra moda macabra, fruit d’aquella combinació d’exhibicionisme i narcisisme que invisibilitza l’alteritat: els Happy slapping. Són vídeos molt breus en els quals es mostra com un grup de joves apallissa brutalment algú, habitualment un company d’escola, un captaire o una víctima triada a l’atzar, mentre un dels participants filma l’escena amb el telèfon. Tot i que cada vegada ens escandalitzen menys, encara baten rècords d’audiència a internet. El nom amb què hom els coneix, Happy slapping —que podríem traduir per ‘bufetades felices’— constitueix en si mateix una metàfora gairebé insuperable del narcisisme indiferent de la nostra cultura. Dins d’un subgènere d’aquests Happy slapping podríem inscriure la seqüència, increïble, que es va fer tan popular el febrer del 2015: la filmació mostra un jove saludant content a la càmera. És a l’avinguda Diagonal de Barcelona. De sobte, fa com si es concentrés, agafa embranzida i clava una puntada de peu bestial, per darrere, a una dona que esperava un taxi. Fi de l’enregistrament. El narcisisme, doncs, com a actitud intel·lectual que dilueix l’alteritat, que la perverteix de tal manera que la converteix en no res. […]

És el que fa més incomprensible el cas d’Abu Ghraib. L’absència total de pudor. Un desvergonyiment tan gran que sembla ser indici d’una consciència moral totalment atrofiada. De fet, van fer les fotografies per iniciativa pròpia. Vivien unes experiències tan intenses que no es podien estar de compartir-les amb familiars i amics. Més que ostentacions de crueltat semblen exhibicions d’idiotisme moral, mostres d’una incapacitat esfereïdora per a percebre l’alteritat. Si els altres no són reals, els puc fer desaparèixer amb la mateixa tranquil·litat amb què liquido els enemics de Call of Duty. Els elimino i prou, així vaig progressant en prestigi. Michela Marzano aprecia aquest fenomen, fins i tot, en la mirada del teleespectador: «Al davant d’aquestes imatges d’espant, em pregunto si els espectadors que les miren recorden encara que aquell que ha mort degollat és un ésser humà molt real. Perquè aquests assassinats en directe redueixen la persona a una cosa, la cosifiquen.» Probablement, la sang freda —la manca absoluta de compassió— amb què aquests aprenents de botxí gihadista, tot just arribats de l’institut, degollen les seves víctimes davant les càmeres s’explica, en part, per aquesta mentalitat narcisista que impossibilita mirar més enllà del melic. Quan l’altre ja no és l’altre, quan s’ha vist reduït a l’estat de «cosa», no és possible ja establir-hi cap empatia. Ha perdut la seva condició humana.

El nihilisme i la cultura del buit
No cal creure en Déu. A aquest mal moral extrem, s’hi pot arribar per via religiosa, però també per altres vies: pel fet de creure en el nacionalsocialisme, en el comunisme, en la raça, en l’home nou, en la pàtria; de creure en la tradició, el progrés o el liberalisme; de creure en la monarquia o en la república… I s’hi pot arribar, també, per la via de no creure en res. S’hi pot arribar des del nihilisme. És un factor a tenir en compte: cada circumstància és diferent, però per a aproximar-nos a la figura de molts dels nois i noies que passen, directament, d’una vida de descreença en qualsevol ciutat europea a cometre atrocitats en nom d’Estat Islàmic, ens podria ser d’utilitat combinar una doble perspectiva: el fanatisme islamista i el nihilista. […] Si, tradicionalment, el problema havia estat que aquells que tenien el poder anhelaven d’imposar-nos codis de conducta tan exigents que ens ofegaven en la recerca d’un ideal, a aquests problemes n’hi hem d’afegir, actualment, alguns altres que tenen a veure més, potser, amb la descreença, amb l’absoluta falta de principis dels nostres dirigents. […] Tot i que les pitjors —i les més visibles— amenaces a la llibertat provenen, a hores d’ara, d’eventuals gihadistes musulmans, aquesta realitat no ens ha de portar a invisibilitzar aquelles que són fruit del nihilisme hipòcrita d’aquells qui amb una mà signen declaracions a favor dels drets humans i amb l’altra recullen els beneficis de la venda de les armes amb què en determinats indrets es conculquen aquests mateixos drets. D’aquells qui aprofiten missions de pau per envair nacions i assolir, així, els seus interessos geostratègics, econòmics, de seguretat o simplement petrolífers. D’aquells qui, tot i els seus discursos tan emotius a la seu d’UNICEF, s’acluquen d’ulls i deixen morir, cada any, centenars de milers d’infants de malalties que serien fàcilment eradicables. D’aquells qui controlen la premsa per tal de crear artificialment estats d’opinió que els siguin favorables. D’aquells qui, superats definitivament tots els vells codis morals, ajusten la seva conducta, exclusivament, a criteris comptables i balanços patrimonials… […]

«No podem passar per alt les amenaces que són fruit del nihilisme hipòcrita d’aquells qui amb una mà signen declaracions a favor dels drets humans i amb l’altra recullen els beneficis de la venda de les armes amb què en determinats indrets es conculquen aquests mateixos drets»

Si una cultura dominada per interessos ideològics va ser nefasta, val més no imaginar què pot arribar a ser una cultura rendida a compromisos corporatius i interessos purament mercantils. […]

És aquella buidor absoluta a la qual es referia Nietzsche. La vacuïtat del fracàs d’un projecte esgotat. […] Ens cal un relat, una pauta, encara que sigui mínima. De la manca d’aquesta cuirassa imprescindible neix el malestar tan profund que Nietzsche pronosticava per a la nostra societat. Però no ha estat exactament així. S’han complert les pitjors expectatives: les noves generacions han assumit la vacuïtat amb una resignació desconcertant. Lipovetsky ho diagnostica amb lucidesa: «Déu ha mort, les grans finalitats s’esvaeixen, però a ningú no li importa gens ni mica: aquesta és la gran novetat.» […] I el resultat de tot plegat és la cultura del buit: una classe d’apatia autocomplaent, de permissivitat epistemològica, que s’estén suaument per les societats contemporànies i que ens mena a acceptar acríticament els simulacres de realitat construïts per aquells que disposen de mitjans més efectius per a colonitzar consciències.

Qui s’aprofita de la por?
El que és paralitzant, el que és realment anestesiant és, justament, la por. De fet, la por és gairebé insuperable com a eina de control social, com a cloroformitzador de l’esperit crític de la ciutadania. […]

És coneguda la genealogia de l’enemistat de Baudrillard: L’enemic apareix, en una primera fase, com un llop: es tracta d’un «enemic extern, que ataca i contra el qual hom es defensa construint fortificacions i muralles». En un segon moment, l’enemic adopta la forma d’una rata. És un enemic que no ataca frontalment, sinó que actua en la clandestinitat i hom el combat amb mesures higièniques. Després d’una tercera fase que qualifica d’escarabat, Baudrillard descriu la quarta, en la qual l’enemic adopta la forma d’un virus. […] És la violència d’aquelles singularitats que, incrustades dins del sistema, esperen el seu moment per destruir-lo des de dins. […]

L’objectiu sembla que és que ens sentim atemorits d’una manera real però vaga: estic ben espantat, tot i que no aconsegueixo copsar-ne el motiu. És la situació ideal, la que ens deixa més indefensos enfront del control d’un poder polític que només haurà de canalitzar aquest esverament indeterminat —por de coses difuses (fuzzy things)— i transformar-lo en la por concreta que més convingui. És palès que, després dels atemptats de l’11 de setembre, hi va haver campanyes destinades a augmentar la por, gairebé a crear un estat de psicosi, de pànic envers l’amenaça del terrorisme islàmic. És, potser, la intervenció més grollera, la més obscena, però no és pas l’única. […] Tant de bo fos només la por d’Al-Qaida, Al-Nushra o Estat Islàmic. El ciutadà occidental contemporani sofreix una sobrecàrrega de pors. […]

«Es tracta de crear un estat d’amenaça tan creïble, tan imminent, que els líders polítics es puguin presentar, de manera natural, com a protectors, com aquells que aconseguiran salvar-nos del mal. I, per això, és fonamental haver creat artificialment aquest estat de por»

La vella convicció que la praxi política seria capaç de construir un món millor es va acabar d’esvair a la dècada dels vuitanta. Perduda definitivament la fe en les ideologies, els polítics no estan en condicions de repartir somnis. En comptes d’això, semblen haver-se adjudicat la tasca, més humil, de protegir-nos dels malsons. D’aquí ve la importància de les pors. Es tracta de crear un estat d’amenaça tan creïble, tan imminent, que els líders polítics es puguin presentar, de manera natural, com a protectors, com aquells que aconseguiran salvar-nos del mal. I, per això, és fonamental haver creat artificialment aquest estat de por.

L’esperança d’un possible antídot: afavorir el pensament crític
En aquest model que oferim als nostres joves s’han desvinculat completament les nocions d’esforç i d’assoliment dels objectius. Els lligams entre totes dues nocions sempre havien estat problemàtics —que si t’esforces però fracasses, que si aquell que no s’ha esforçat gens ha assolit el triomf, que si el destí, que si l’atzar, que si les injustícies, que si el fatum, que si el tràfic d’influències…—, però no havien estat mai tan desfermats com ara. Una constatació que molts mestres t’expliquen: quan volen transmetre als nois la idea que cal esforçar-se, que cal sacrificar-se, que cal acostumar-se a fer coses que no et ve de gust de fer, noten que els miren com si vinguessin d’un altre planeta. Si vols experimentar la sensació de sentir-te un extraterrestre, només cal que entris en qualsevol aula de tercer d’ESO i desenvolupis un discurs sobre l’abnegació i l’esforç. Realment, els models que la societat els ofereix, sobretot per mitjà de la televisió, són diametralment oposats a la cultura de l’esforç. Els ídols prefabricats per bona part de les grans corporacions audiovisuals estatals són, en gran mesura, personatges sense ofici ni benefici que són allà perquè són famosos i són famosos perquè són allà. Com si l’arquetip que oferim a les noves generacions fos aquell d’acostumar-los a obtenir-ho tot en canvi de no res. Tot en canvi de no res: és una fórmula destinada, tard o d’hora, a fer fallida. […]

S’ha estès la idea que per viure bé no cal pensar gaire. Bons coneixedors de la nostra realitat, més que plantejar grans qüestions teòriques, els islamistes presenten un model ben atraient que els nois i noies puguin adoptar sense pensar gaire. Res de pensament crític. […] Per atreure’ls al grup, més que obrir discussions, mostren un camí perfectament traçat, que els nois puguin seguir sense gaires complicacions. Com si intentessin portar-ne les facultats intel·lectuals a un estat gairebé de latència i evitar així possibles qüestionaments. Intenten que no reflexionin, que simplement reprodueixin de manera automàtica els gestos i les consignes que ells els mostren. No es tracta d’aprofundir en l’islam, sinó d’atreure’ls cap a l’islamisme. […]

«L’únic antídot és el descobriment del valor immens del pensament propi. Com més gran sigui la teva força intel·lectual, més difícil ens serà inocular-te les pors i els temors que ens interessin»

El tradicional somni dels educadors d’estimular el pensament propi sembla haver estat substituït per uns propòsits força més còmodes per al mercat. Si es buida l’essència i es desprestigia el procés educatiu només resta el conformisme compulsiu. Per això cada vegada és més necessària la figura del creador d’opinió, curiosa barreja d’entabanador i manipulador […] El creador d’opinió com a usurpador del lloc que corresponia al professor. Sembla el peatge que cal pagar per trobar-se inclòs en la folgança de la societat contemporània: renuncia als grans somnis, fes allò que et diuen i no pensis gaire. Si penses massa segur que et complicaràs la vida, segur que patiràs. […] La millor manera de transitar pels cercles infernals és l’automatisme d’aquell qui abdica del propi pensament. Aquell qui es deixa endur. Aquell qui accepta que siguin uns altres que pensin per ell. Aquell qui ha renunciat a l’esforç que implica la tasca educativa. […]

L’únic antídot és el descobriment del valor immens del pensament propi. […] Com més gran sigui la teva força intel·lectual, més difícil ens serà inocular-te les pors i els temors que ens interessin. I, a l’inrevés, en afeblir el teu pensament, s’afebleix també la teva capacitat de resistència a aquests temors. […]

Fragments extrets de:

Soldats del no-res, Joan Garcia del Muro i Solans, Editorial 3i4 (València, 2017)

_______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

No tenim por, oi, Joana?

0
Publicat el 18 d'agost de 2017

Avui toca donar la veu a la poetessa Joana Raspall (1913-2013). És un poema decidit i clar, ferm com un puny clos, com el crit de la gernació que no té por. Ni de llevant ni de ponent.

‘Endavant!’

Respira fort, que l’aire és teu
i l’aire i tot et poden prendre.
Un cop ja l’hagis respirat
és carn com tu,
és alè teu que no es pot vendre.
Respira fort, que l’aire és teu.

Trepitja fort, que el lloc és teu!
On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre.
La terra té per a tothom
camins oberts.
Fuig de qui vulgui entrebancar-te.
Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu
i el pensament ningú no el mana.
Si creus la teva veritat
llança-la al vent
i que s’arbori com la flama.
Parla ben clar, que el mot és teu!

Joana Raspall, Ales i camins (1991)

No hi ha res impossible, Antonio

0
Publicat el 9 d'agost de 2017

Benvolgut Antonio:

La setmana passada vaig veure el primer programa de «Res és impossible» i em vas deixar meravellat. Això que fas és simplement extraordinari, increïble. Ets un geni de la màgia.

Que TV3 hagi produït o ideat aquest programa s’ha de considerar un encert, ni que només sigui perquè atreu espectadors, cosa que ara necessitava com l’aire.

«En aquestes circumstàncies, que parlis el català que parles és, com la teva màgia, un prodigi»

Però jo, Antonio, et volia parlar de llengua. La teva vila, Badia del Vallès, sempre m’ha cridat l’atenció. Recordo haver llegit en una revista, de petit, que a prop de Sabadell s’havia construït una ciutat sencera i que, justament, l’havien batejada amb el meu cognom. Em semblava increïble. Ciutat Badia va ser un invent del franquisme per a atendre la demanda d’habitatge arran de la immigració espanyola dels anys seixanta i setanta. El resultat de tot plegat va ser un municipi minúscul (amb els anys, independent) que té la forma de la península Ibèrica, amb una densitat de població altíssima i on el castellà era la llengua pràcticament general (per bé que, segons les enquestes, més del 90% de la població entén el català). En aquestes circumstàncies, que parlis el català que parles és, com la teva màgia, un prodigi. És cert que no t’acaben de sortir bé les esses sonores (especialment, en els enllaços de paraules), ni les eles dobles ni, sobretot, les eles simples, però en el capítol de les vocals neutres, les es i les os passes la mà per la cara a molts fills de catalanoparlants. Per una altra banda, fas servir un lèxic correcte i adient, sense sucumbir a aquestes traduccions automàtiques que sentim tan sovint. Potser la part més feble del teu català és l’absència dels pronoms adverbials en hi, tan identificadors. Ara, estic convençut que tot això ho podries corregir per mica que t’hi apliquessis.

«No et sembla estrany que, a TV3, un mag que sap parlar català i uns músics que saben parlar català tinguin una conversa sense dir ni un mot en aquesta llengua?»

És clar que es nota que el castellà és la llengua que vas mamar: hi parles amb una total desimboltura i naturalitat. Però sens dubte el català és la teva segona llengua i la pots emprar sense entrebancs. Per això, Antonio, hi ha una cosa que no entenc: en el programa que vaig veure l’altre dia em va xocar molt la barreja constant que feies de català i castellà. Em diràs que et surt espontàniament, que no pots evitar-ho. Però tu saps que això no acaba d’ésser ben cert. Entén-me, vull dir que, si t’ho proposessis, series capaç de fer aquests programes en català de cap a cap. Pensa-hi: no et sembla estrany que, a TV3, un mag que sap parlar català i uns músics que saben parlar català tinguin una conversa sense dir ni un mot en aquesta llengua (la llengua del mitjà, la llengua de la majoria dels espectadors)? I no cal que t’ho digui: en aquest primer programa, això no va passar tan sols en la conversa amb Love of Lesbian, sinó també amb molts dels afortunats a qui vas fer jocs de mans —ara els parlaves en català, ara en castellà, segons un criteri incert… (Fins i tot amb aquells italians que feien el turista a Berlín: per què en castellà a uns italians a Berlín? Per què no en català? O per què no en anglès, com parlaves a la resta de gent?)

Et demano que consideris la situació inversa, que pensis en gent que probablement se sentiria més còmoda, més desimbolta, més destra parlant en català. Uns quants noms, sense pensar-hi gaire: Àngel Llàcer, Núria Roca, Rosa Maria Sardà, Àngels Barceló, Pau Durà, Ariadna Gil, Glòria Serra, Josep Maria Pou… Si no vaig errat, tots tenen el català per llengua materna. Probablement, la primera vegada que van treballar en castellà no s’hi acabaven de sentir completament còmodes i lliures. Però t’imagines què hauria passat si haguessin fet els seus programes, entrevistes, actuacions i a cada pas haguessin canviat de llengua? Doncs si t’ho imagines, no creus que els espectadors de TV3 ens mereixem la mateixa consideració que els de TVE, la Sexta, Telecinco o els de qualsevol teatre o cinema espanyols?

«La televisió de Catalunya ha de reforçar la llengua, l’estima a la llengua, la lleialtat lingüística. Té aquesta missió primigènia»

I ara enfoquem-ho a l’inrevés: t’imagines quin missatge hauries transmès al públic de TV3 si haguessis mantingut el català tota l’estona? Tothom hauria entès que a l’Antonio Díaz, nascut a Badia del Vallès, fill d’immigrants dels anys setanta, la llengua no li era cap entrebanc. Tothom hauria entès que el català també és una llengua de genis. I això hauria pogut servir d’exemple per a molts fills (o néts!) d’immigrants que no el parlen. Aquesta idea, Antonio, no és pas simbòlica i prou, no és cap bagatel·la. És clau per a la supervivència del català: l’hem de tractar com una llengua normal; altrament, és més que segur que camini (que continuï caminant) cap a l’extinció.

Tanmateix, no vull carregar-te pas una responsabilitat que no et correspon. De tot això que t’he dit, se n’ha de preocupar la televisió que et va contractar. TV3 va néixer sobretot per a normalitzar el català i no ho hauria de perdre de vista. La televisió de Catalunya ha de reforçar la llengua, l’estima a la llengua, la lleialtat lingüística. Té aquesta missió i, per tant, ha d’evitar qualsevol actitud —conscient o inconscient— que pugui degradar el prestigi o la consideració del català com a vehicle d’expressió vàlida per a tot i per a tothom.

Per acabar, posats a esmenar, una referència al títol del programa. «Res és impossible»? Això, en català corrent i popular, s’ha dit sempre d’una altra manera: «No hi ha res impossible». També en la genuïnitat de la llengua falla, massa sovint, la nostra televisió.

Gràcies per l’atenció, Antonio. I molta sort.

Jordi Badia i Pujol (@jbadia16)

 

Potser també us interessarà:

Quina altra llengua s’ho deixaria fer, això?

TV3, tenim un problema: la llengua

La llengua, la degrades tu

Els ‘diguioiga’

_______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El luxe de llegir Jesús Tuson

0
Publicat el 6 d'agost de 2017

Ens ha deixat Jesús Tuson (València, 1939 – Barcelona, 2017). Durant el curs 1981-1982 vaig assistir a les seves classes d’introducció a la lingüística a la Universitat de Barcelona. Eren lliçons entenedores, en què tanmateix transmetia continguts elaborats i complexos. Era un home que pensava molt, que havia pensat molt sobre la llengua, les llengües, la lingüística. N’he llegit sis llibres, amb fruïció. I de cada un, avui, us en presento un fragment. En una obra tan virolada, la tria havia d’ésser subjectiva. Ho és, potser un xic condicionada per la preocupació que em suscita el moment present.

 

«L’avenir de les llengües dependrà, és clar, de les relacions de domini entre els pobles. Una llengua, però, continuarà viva si els seus parlants nadius no deixen mai de conrear-la, si un poble no renuncia mai a la casa de la seva consciència en què són possibles les simulacions subjectiva i col·lectiva, i hi ha la voluntat comuna (és a dir, política) de fer-la viure per sempre més.»

El luxe del llenguatge, p. 105

 

«Hi ha gent absolutament partidària del bilingüisme i en lloen els avantatges. Diuen, en una altra llengua del tot respectable: “Et convé ser bilingüe: això és un enriquiment perquè et podràs comunicar amb molta més gent.” I gairebé tothom diu que sí, i es queden molt tranquils. Però qui recomana el bilingüisme, si fos honest de debò, hauria de fer servir la versió dura de la recomanació: “Tu has de ser bilingüe perquè jo no estic disposat a ser-ho. Així doncs, si vols parlar amb mi, parla’m en la meva llengua.”»

Històries naturals de la paraula, p. 76

 

«No sols hi ha el menysteniment d’unes llengües per relació amb les altres. També dins una llengua hi ha la promoció d’unes suposades diferències qualitatives i el rebuig d’unes variants genuïnes considerades com a inferiors. […] L’avarícia és immesurable i, en aquests casos, la glotofàgia no té límits. El sistema escolar, d’una banda, i la promoció del ridícul, de l’altra, seran els instruments d’un poder que ha après urbanitat, que ja no vol colonitzar, que ja només “civilitza” i treu el poble de la barbàrie. ¿Caminem cap a un futur sense colors i sense els matisos dels colors?»

Mal de llengües, p. 101

 

«Llibertat sotmesa a regles; això és la llengua. I algú ens dirà: “Doncs, a mi, aquesta llengua m’engavanya.” Miserable! ¿Què series tu sense una llengua? ¿Un Australopithecus robustus, potser? Perquè, si una llengua t’engavanya, llavors qualsevol altra llengua coartarà també els teus moviments, no hi ha alternativa: no hi ha cap llengua que no sigui un marc de possibilitats i, alhora, de constriccions. És com la naturalesa humana: tenim el cos que tenim; i no és just de lamentar-se perquè no podem volar apujant i abaixant els braços.»

¿Com és que ens entenem?, p. 66

 

«Caldrà mantenir com a dret bàsic el de tota la bona gent que, en la seva terra (i més si no tenen ni les ganes ni les possibilitats de sortir-ne) vol viure com a monolingüe i sense la imposició de llengües foranes. Cosa que s’entén molt bé quan es tracta del londinenc de Londres, del parisenc de París o del val·lisoletà de Valladolid, però que es posa en dubte quan es parla dels ciutadans d’uns territoris anomenats “bilingües”. En aquests casos caldrà que ens preguntem què se n’ha fet del famós principi d’igualtat.»

Patrimoni natural, p. 96

 

«El redreçament d’una llengua només serà realitat si entren en joc les mesures pròpies de la política lingüística, que són a les mans de les institucions de govern i que es concretaran, d’una banda, en ajuts per a la normalització, però, sobretot, en les disposicions legals apropiades i en els mitjans necessaris per a fer-les complir.»

Introducció a la lingüística, p. 125

______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Clarícies sobre «Veles e vents»

1
Publicat el 3 d'agost de 2017

«Veles e vents» és el nom amb què és conegut el poema XLVI d’Ausiàs Marc (1400-1459), un dels poetes més grans de l’Europa medieval. Raimon va musicar-ne i popularitzar-ne una versió reduïda (amb 32 versos del total de 60).

Per a entendre més bé aquest poema, potser l’hauríem de començar per les estrofes sisena i setena, on veiem un home intensament enamorat i delerós de superar una prova d’amor: «Jo són aquell pus extrem amador» (v. 41), «A bé o mal d’amor jo só dispost» (v. 45), «Jo desig ço que·m porà ser gran cost» (v. 49). L’amador frisa perquè arribi aviat aquesta prova tan ferotge i pugui demostrar amb fets les seves paraules: «d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost» (v. 52), «e los meus dits ab los fets provaré» (v. 56). [Llegiu, si us abelleix, les estrofes 6a i 7a.]

Aquesta prova, aquest «cas molt fer», la trobem descrita en les tres primeres estrofes, que és la part més coneguda del poema. L’enamorat s’imagina una travessa per mar que farà amb l’ajut de cinc vents (xaloc, llevant, gregal, migjorn i tramuntana) i lluitant contra dos més (mestral i ponent). Una batalla tan cruenta convertirà la mar en un escenari apocalíptic, on els peixos acabaran fugint cap a terra i els viatgers, que veuran la mort a tocar, es confessaran ells amb ells. Però l’enamorat no defallirà pas: «En lo perill no·m caureu de l’esment» (v. 21). [Llegiu, si us cal, les estrofes 1a, 2a i 3a.]

La quarta i la cinquena estrofes són hermètiques, conceptualment molt denses, i s’hi revela la grandesa lírica d’Ausiàs Marc. Tot i que l’amador està disposat a morir d’amor, tem que la mort anul·li l’«escàs voler» de la dona, que el converteixi en ira. Els versos 37-40 són, a parer meu, els més impressionants del poema: «Oh Déu, ¿per què terme no hi ha en amor,/ car prop d’aquell jo·m trobara tot sol?/ Vostre voler saber quant me vol,/ tement, fiant, de tot l’avenidor.» El poeta es plany que l’amor no es pugui mesurar, que no tingui límit. Perquè si hi hagués aquest límit, ell («aquell pus extrem amador») seria l’únic que s’hi acostaria, de manera que podria comprovar fins a quin punt la dama és capaç d’estimar-lo. [Voleu llegir-les, les estrofes 4a i 5a?]

En la tornada, ens parla el poeta dels sentits, l’home que sent amor però que no en sap, és a dir, que sap que estima però ignora si és estimat. Aquesta incertesa ens duu al vers final, tan conegut: «A joc de daus vos acompararé», un vers que ens fa pensar en volubilitat, però també en cosa prohibida, car en la València de començament del XV els jocs d’atzar eren proscrits moralment i legalment. [Llegiu, si us plau, la tornada.]

Podeu llegir també el poema sencer. O veure i sentir la versió cantada (i reduïda) d’en Raimon:

[Per a aquest comentari he tingut la sort de disposar de les erudites explicacions de Robert Archer (Obra completa d’Ausiàs Marc, Barcanova, 1997).]

______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

«Llegiu Neutrex»

5

No fa gaires dies, un amic em feia adonar d’una conseqüència ben vistent del fracàs escolar: hi ha caixers de supermercats que no saben tornar el canvi. Més ben dit, sí que en saben, perquè la màquina els diu l’import exacte de la devolució. I veus que no compten com comptaven abans, sinó que agafen el canvi mentre van movent els ulls de la pantalleta a la caixa i, al final, et deixen anar la xavalla, els bitllets i el tiquet, tot alhora, a la mà.

Al meu amic, se’m va acudir de dir-li que potser aquests nois no eren mals alumnes en tot, sinó solament en matemàtiques. Però l’altre dia ho vaig veure clar. Al supermercat del meu poble, vaig ensopegar amb un cartellet de promoció… increïble. No em vaig poder estar de retratar-lo i fer-lo córrer per Twitter:

Si has treballat en una escola o un institut, aquestes coses no t’estranyen gens. Tanmateix, potser ja trobes una mica més sorprenent que aquest nivell continuï essent tan baix quan hom arriba a la universitat. I ja fa avergonyir quan la sapastreria s’escampa fins a la Facultat de Filologia. Justament fa tres mesos em va arribar una fotografia que també vaig fer circular a Twitter:

Què hi podem fer? Riure per no plorar, d’acord, però què més?

Fa poques setmanes, en una breu discussió a Twitter sobre els diacrítics, el diputat Germà Bel m’insistia del dret i del revés que la comprensió lectora és un problema seriós. Tenia tota la raó.

Llegir, escriure, concentrar-se, entendre… Tot va lligat. Avançar en aquest terreny és bàsic. No serem un país normal fins que l’índex de fracàs escolar no sigui raonable. I no aconseguirem de fer-lo baixar fins que no trobem la manera de millorar la capacitat dels nostres alumnes d’entendre els texts.

Pensem-hi bé, ara que tenim a tocar el nou país, perquè això requereix un compromís polític. S’hi haurien d’implicar també pedagogs, mestres i professors de tots els nivells d’ensenyament… I pares, i pares, i pares!

Pensant en això, se m’ha acudit una idea. Hi ha un terreny on la comprensió lectora té unes dificultats afegides, perquè el lector hi troba murs inesperats. Em refereixo a la poesia. Penso que aprendre a entendre un poema és una bona manera de prendre consciència del text. Personalment, crec que la poesia és una font de felicitat i, doncs, que ensenyar a llegir poemes és ajudar a ésser feliç. M’agradaria saber-ho fer. Ben aviat us en diré coses.

Mentrestant, us torno a recomanar dos llibres interessants que parlen d’esquitllada d’aquest problema: Escoles a la frontera, de Carme Junyent, i Contra les aules, de Tomàs Llopis. I, és clar, no em cansaré de divulgar la fantàstica experiència de foment de la lectura de l’IES Quercus de Sant Joan de Vilatorrada, que vaig explicar fa temps en aquest article.

Llegiu i ajudeu a llegir, si us plau!

__________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Una llengua de traca i mocador: diccionari de pirotècnia per a profans

2
Publicat el 23 de juny de 2017

Cada llengua presenta una riquesa especial en aquells elements de la vida de la societat que són particulars i importants. Els inuits o èsquims (impròpiament anomenats ‘esquimals’), tenen una enorme riquesa de paraules per a referir-se a allò que per a nosaltres és, simplement, ‘neu’. La llengua catalana és molt rica en vocabulari pirotècnic, especialment a les comarques valencianes. El reduccionista ‘petard’ no reflecteix de cap manera ni la bellesa ni la precisió amb què la nostra llengua identifica uns estris que en moltes festes serveixen per a portar l’alegria als nostres carrers. Per això avui us oferim un repàs dels principals artificis pirotècnics.

Bombeta (també anomenada cebeta). És l’article pirotècnic dels infants. Conté una quantitat reduïda de pólvora embolicada en paper que esclata quan es llança amb força a terra.

Canterella. És un tro molt fort que es dispara al final de la traca. Estrictament, una canterella és un cànter menut i no se sap com és que ha acabat donant nom a aquest tro.

Carcassa (també anomenada carcassa de tro). És qualsevol artifici pirotècnic que, llançat des d’un canó, esclata en l’aire i produeix efectes visuals i sonors. La carcassa és, genèricament, la part interna d’una cosa, que sosté la resta. Segons Coromines, el mot va arribar al català provinent del francès. El cas és que a final del segle XVII ja hi ha algun document que esmenta un projectil incendiari anomenat així.

Coet. Consisteix en un canut ple de pólvora que, quan s’encén, llança tot de partícules en ignició que generalment al final esclaten. Com que és un nom molt genèric, en trobem diverses variants, com ara el coet de vareta. Però n’hi ha dos amb entitat pròpia: el coet tronador (o, simplement, tronador), que és un coet molt sorollós; i el  coet borratxo, amb una metxa en un extrem i un tronador en l’altre, que una vegada encès es mou a l’atzar propulsat de manera intermitent. El mot coet és derivat de coa (‘cua’), i ja el trobem documentat a mitjan segle XV, però probablement era emprat de molt abans. És una paraula exportada: del català, coet va passar a l’aragonès i de l’aragonès al castellà, segons Coromines.

Cordada. És una rastre (o rastellera) de coets subjectats a una corda penjada de banda a banda de carrer; aquests coets es fan esclatar l’un darrere l’altre. Per extensió, també s’anomena cordada la disparada o llançament de coets, generalment en un carrer o una plaça.

Corretraca (o traca correguda). Heus ací un neologisme, un mot inventat recentment que encara no registra cap diccionari. És una gran traca que recorre uns quants carrers d’una població. És un mot compost amb el verb corre (imperatiu), seguit de l’element que acuita la gent. És format per analogia amb correbou, correfoc i correcames (que és justament un coet que corre arran de terra).

Despertada. No hi ha cap dubte de l’origen i el significat d’aquest mot. És una cercavila amb banda de música i llançament de coets que recorre els carrers a primera hora del matí els dies de festa. El sufix -ada (reduït a en els parlars dels País Valencià) el retrobem en mascletada, passejada, cordada…

Eixida (també anomenada coet de canya i volador). És un dels artificis importants: un canó resistent ple de pólvora i unit a l’extrem d’una canya que, quan s’encén, puja a gran altura, esclata i produeix un tro o una llum de color. Joan Coromines parla d’aquesta accepció en el diccionari etimològic. Parteix del significat de ‘fet de posar-se en marxa’ i afegeix: ‘d’on pot passar al coet de senyal que permet aquesta partida: en les curses populars que fan la gent de l’Albufera “tiren una eixida i totes les barques arranquen”‘. Aquest, doncs, podria ésser l’origen del nom del coet. Una eixida grossa és un coetó, element pirotècnic molt conegut al País Valencià. Com a mostra, heus ací el començament de l’himne a la cordada de Paterna: ‘Foc, foc i foc!,/ en l’últim diumenge d’agost,/ entre coets, femelletes i coetons,/ els hòmens de Paterna/ fan la millor cordà del món.’

Esclafit. És un soroll sec, agut i sobtat, produït per un tret, un esclat, un coet. Ha servit de base per a construccions com ara pegar un esclafit (‘rebentar, esclatar’) i d’esclafit i fona (‘que no és de fiar’). Coromines diu que esclafar i esclafir són variants d’una mateixa base onomatopeica (sklaf) amb el sentit de ‘aplanar d’un cop violent’ o ‘produir un esclat que detoni bruscament i amb força’.

Femelleta (o femella). És un coet borratxo utilitzat en les cordades, amb coetons en l’interior que s’encenen quan esclata el primer.

Masclet (també anomenat mascle o morteret). És un canó curt de ferro que es carrega de pólvora i que es fa servir per a disparar trons molt sorollosos en les festes populars. L’origen del mot és indubtablement l’analogia de l’objecte amb el membre viril. Diu el diccionari d’Alcover i Moll que al segle XV ja hi ha documentat el mot mascle per a referir-se a un ‘canó de bombarda o d’altra peça d’artilleria’. Els masclets es poden fer servir solts. Però també s’anomena masclet l’embolcall de paper ple de pólvora que es fa servir en les mascletades.

Mascletada (o disparada). És un llançament successiu i molt sorollós de masclets (o uns altres elements pirotècnics), organitzat rítmicament en ascens. És una evolució de la traca, amb la diferència que, en compte de trons, és compost de masclets, molt més potents, que retrunyen a terra. La mascletada prové del món de les Falles de València, on inicialment es disparava el dia de Sant Josep, com a culminació de les festes. Actualment, se’n disparen dinou: de l’1 al 19 de març.

Morter. És el tub on es col·loca la carcassa per llançar-la. El morter original era el de cuina; més endavant –per l’analogia amb la forma còncava– es va aplicar a la peça d’artilleria. Un morteret, com hem dit més amunt, és un mot sinònim de masclet.

Piula. És un petard de poca potència, tot i que Coromines diu que és ‘petit, però molt estrident’. En parla el baró de Maldà (1746-1819): ‘No se permeté dispars alguns, tant de trons, com de piules, escopetades i molt menos mascles.’ Coromines conjectura que el mot piula no nasqué ‘purament de la idea del xisclar estrident dels ocells, sinó per una espècie de síntesi amb l’antic viular, “tocar la viola”‘. Explica també que va passar d’Alacant a Múrcia i a Andalusia, on encara perviu. Aquesta paraula fins i tot va donar nom a una revista que va néixer i morir el 1916.

Traca. És una sèrie de trons o petards col·locats de cap a cap d’una metxa, que esclaten successivament. La traca és formada per coets units per una metxa i poden anar penjats en l’aire o bé estesos a terra. S’encén per un dels dos caps i en resulta una seqüència estrepitosa i rítmica d’esclafits. Un tipus especial o evolucionat de traca és la mascletada. El diccionari Alcover-Moll explica que el primer significat de traca és ‘feix o bala de cuiros’ i el troba registrat l’any 1249. Joan Coromines també creu que el significat pirotècnic es deriva d’aquest. Segons ell, traca té un origen onomatopeic i ‘expressa el so i el fet d’espetegar o cruixir, d’objectes que xoquen o peten, l’un damunt o darrere de l’altre’. I aquests objectes –diu– són ‘les peces de cuiro que l’escorxador va tirant una darrere l’altra […] per transportar-les o dur-les al mercat:  trak, trak, trak‘. Del mot traca, en procedeix l’expressió que hem emprat en el títol: de traca i mocador, que vol dir ‘de categoria’. Com que no sabíem si era una expressió genuïna, n’hem parlat amb el lingüista Eugeni S. Reig, que ens ha dit: ‘L’he sentida alguna volta. Sé que en castellà es diu de traca y pañuelo, però em fa l’efecte que l’ha copiada del català. Però, amb aquest significat, he sentit sobretot l’expressió de rumb i traca i encara més de repica’m el colze.’

Tro. És qualsevol receptacle de paper ple de pólvora que esclata quan es crema la metxa que porta. En les festes de Moros i Cristians, la persona que fa de cap i presideix una filada es diu primer tro. També hi ha el tro d’avís, el tro final… El mot tro ha deixat moltes expressions en català. Per exemple, fer tro (‘atraure fortament l’atenció’), enviar a fer trons (‘engegar a dida’), gent de tro (‘gent violenta’)…

Tro de bac. És el petard per excel·lència de les festes falleres. És un tro lligat ben estret amb dues o més voltes de fil, que rebenta quan el reballen i fa un gran esclafit. Es fa servir sobretot en les despertades. El mot bac no té un origen segur, però sembla que és onomatopeic. Té diversos significats, un dels quals és ‘cop violent’.

Per a elaborar aquest glossari, hem acudit sobretot al Diccionari normatiu valencià (de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua), al Diccionari català-valencià-balear (de Joan Alcover i Francesc de B. Moll) i al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (de Joan Coromines).

___________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Catalans, toquem ferro

0
Publicat el 12 de maig de 2017

Un dels exercicis lingüístics més plaents, per mi, consisteix a agafar un vocabulari de frases fetes o de mots en perill d’extinció, obrir-lo per un punt a l’atzar i començar a llegir. De tant, en tant, m’hi aturo i començo a pensar en quin temps es devia inventar aquell terme o aquella expressió, com devia viure la gent del país quan va néixer tal o tal manera de dir.

Ja he parlat alguna vegada de la grandesa del llibre de Josep Espunyes Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall (amb la correspondència en castellà) (Garsineu, 2006). Un llibre simple, d’unes 700 entrades en només 280 pàgines, que et fa adonar de seguida quin immens tresor és això de la paremiologia catalana. M’he hagut de deturar en una entrada, la 584, que comença així: «Si camines per mal lloc, passa-hi a poc a poc.» Conté, agafeu-vos fort, més de setanta expressions de prudència, prevenció, mesurament…, seguides d’algunes traduccions al castellà («Hombre prevenido vale por dos», per exemple). N’escullo unes quantes, a l’atzar: «Abans de barallar-te amb la gent, compta fins a cent», «Amb qui sigui més fort que tu, no hi vulguis brega», «Casa’t amb un fusteret, que si passes gana no passaràs fred», «Dels escarmentats, en surten els avisats», «De ponent, ni vent ni gent», «Estigues bé amb tothom i no et fiïs de ningú», «Fugir del perill no és de valents, però és de prudents», «La por guarda la vinya, i la closca, la pinya», «Un ull al plat i un altre al gat»… I penso que és tan català, això! Les comprenc tant, aquestes frases; l’he viscuda tant, aquesta filosofia de vida… No és gens estrany, que aquesta entrada 584 sigui una de les més llargues de llibre: prudència, seny, precaució, malfiança… Por.

Deixem aquest tresor i obrim-ne un altre. El vaig comprar ara per Sant Jordi. És El valencià de sempre, d’Eugeni S. Reig (Bromera, 2015). Unes 2.200 entrades en 850 pàgines. Si el llibre de n’Espunyes era una compilació sense pràcticament cap comentari, això és tota una altra cosa. Hi ha no solament explicacions del filòleg, sinó copiosos exemples de bons autors valencians, d’Ausiàs Marc a Josep Piera, passant pel gran Enric Valor. Les entrades, molt ben documentades, contenen també sinònims, la referència en català estàndard i la traducció al castellà. I molts comentaris, sobretot per a localitzar cada entrada i per a destacar-ne variants o bé accepcions diferents. Ací hi trobareu mots –valencianismes que l’autor malda per preservar– i no pas frases fetes, per bé que també n’hi ha alguna. M’aturo en una entrada de les més llargues, dedicada a una locució. La llegeixo i m’anima, perquè em demostra que no sempre hem estat un poble prudent ni, encara menys, poruc. L’expressió és tocar ferro.

Ens n’explica l’origen medieval: ‘tocar ferro’ era un crit d’avís quan s’acostava algú amb aparença d’home perillós i el ferro era l’espasa que calia emprar per protegir-se. Després Eugeni S. Reig repassa els diccionaris i s’adona que fins al DIEC no s’havia acceptat la locució tocar fusta: «Considere que és una mostra més de servilisme lingüístic envers el castellà. […] Ho trobe vergonyós. […] Acceptar calcs del castellà, com ara tocar fusta, que no són gens antics en la nostra llengua i que, damunt, són totalment innecessaris perquè són inútils, em sembla un autèntic suïcidi.» Més endavant encara explica que tocar fusta per a prevenir-se contra la malaurança es fa en moltes cultures i l’expressió, doncs, és pròpia de moltes llengües: «l’anglés, el francés, el romanés, el rus, el búlgar, el portuguès, el grec, el turc i moltes més», però no de l’italià (a Itàlia també toquen ferro). Després d’explicar que això de tocar fusta ve probablement de «la religió dels celtes», torna a defensar l’exclusivitat de tocar ferro en la llengua catalana: «La nostra expressió tocar ferro és molt més moderna, és d’origen medieval, però des d’aleshores ençà és l’única que hem usat, i ja fa uns quants centenars d’anys que nosaltres toquem ferro.»

La llarga explicació acaba amb un paràgraf magnífic que us he de reproduir sencer:

«Abans, quan algun xicon deia tocar ferro, s’agafava ostentosament els genitals volent fer veure que tenia els testicles d’eixe metall. Actualment, he vist que quan algú diu “toca fusta” es toca el cap amb el dit índex volent expressar, per tal de fer una gracieta, que té el cap de fusta. Diuen que els pobles tenen la sort que es mereixen, la sort que es guanyen a pols. Nosaltres hem passat de ser un poble amb els testicles de ferro a ser un poble amb el cap de fusta.»

Magnífic, Eugeni S. Reig.

_________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

En tornarem a dir «xampany», Barnils!

6
Publicat el 7 d'abril de 2017

Fa més de trenta anys, en Ramon Barnils  (1940-2001) va escriure un senyor article al setmanari El Temps. Era quan s’havia començat a estendre el mot «cava» per a denominar allò que sempre havíem anomenat «xampany».

«Alguns fanàtics de les institucions intenten fer-nos canviar aquesta paraula, “xampany”, per la paraula “cava”. Com que la cosa ja ha arribat a nivells inaguantables —ja hi ha fins i tot persones decents que utilitzen l’horrible paraula “cava”— és el moment d’agafar-s’ho seriosament, fredament, científicament, i de veure d’on ha sortit aquest disbarat, i quines raons aguanten el sòlid nom de “xampany” per al xampany»

És fàcil d’imaginar-se en Barnils escrivint aquest text a rajaploma, perquè és un reflex autèntic de la seva manera de parlar, d’argumentar, de pensar: dient i redient les coses, fent-les veure amb claredat, perquè les entengués tothom.

En Barnils acostumava a dir allò que pensàvem molts. En aquest cas, explicava que el canvi de l’un mot per l’altre havia estat una imposició empresarial, per dir-ho d’alguna manera («La cosa ve per la banda de les denominacions d’origen i de les marques industrials», aclareix).

Però de raons per a oposar-s’hi n’hi havia —i n’hi ha— tantes… Si a tot el món el vi fet amb el mètode xampanyès es diu champagne (adaptat, xampany), per què la gent d’ací no ho pot dir de la mateixa manera? Per quina raó, si s’elabora amb el mateix mètode? Oi que de l’aigua en diem «aigua» tant si és d’una font catalana com si és de l’altra punta del món? Doncs per quins set sous el xampany ha d’ésser diferent? Ah! És una imposició dels tribunals? Entesos, doncs als papers que ho diguin com vulguin, fins i tot a les etiquetes: «Així que deixarem els caves per a les etiquetes i per al paperam oficial», diu el gran Barnils. Però i la gent, què?: «Xampany, sempre se’n diu xampany», exclama.

Em fa l’efecte que en la campanya d’aquells anys per a imposar «cava» hi havia més raons. Us ho dic amb un cert coneixement de causa, perquè durant aquells anys vuitanta vaig treballar a TVE-Catalunya, concretament als serveis informatius, i recordo perfectament les ordres que ens arribaven dels manaires del canal, que ens volien convèncer (als correctors) que «cava» era l’única opció, per qüestions legals i comercials. Però, en el rerefons, estic cert que hi havia també una raó política.

M’explicaré. El «cava» era el xampany que s’elaborava i s’elabora sobretot al Penedès, però també en algun altre punt del país (Requena) i en uns quants indrets espanyols (la Rioja, Extremadura, Aragó, Castella…). I el cas és que el mot «cava» per a anomenar la beguda no es va imposar solament als Països Catalans, sinó també a Espanya, com sap tothom.

Ve’t ací el resultat de tot plegat: quatre decennis llargs després de la imposició del canvi de nom, tot el món mundial en diu «xampany» i només es diu «cava» a la «regió del cava», és a dir, al «Reino de España».

Fet i fet, els més interessats en el canvi popular del nom eren (i són) els membres del Consell Regulador del Cava. Doncs bé, voldria explicar-vos tres coses sobre aquest Consell Regulador. Primera: sabeu quina és l’única institució oficial que en forma part?: el ministerio del ram (en aquest moment, es diu de «Agricultura y Pesca, Alimentación y Medio Ambiente»); ho podeu llegir ací. Segona: sabeu qui configura l’anomenada «Regió del Cava»? Ho trobareu en la pàgina del ministerio: «La región del Cava se extiende por 159 municipios: 63 de la provincia de Barcelona, 52 de Tarragona, 12 de Lleida, 5 de Girona, 18 de La Rioja, 2 de Zaragoza, 3 de Álava, 2 de Navarra y los de Requena (Valencia) y Almendralejo (Badajoz).» I tercera: sabeu quants representants hi ha de cada «comunidad autònoma»? Ho diu també la pàgina del consell: «un representant de cadascuna de les comunitats autònomes de la regió del Cava». La proporcionalitat a tomar vent: «cava per a tothom».

I ve’t ací el resultat de tot plegat: quatre decennis llargs després de la imposició del canvi de nom, tot el món mundial en diu «xampany» i només es diu «cava» a la «regió del cava», és a dir, al Reino de España.

Per acabar-ho d’adobar, hem de recordar que el Consell Regulador és dominat per la casa Freixenet, presidida per en José Luis Bonet, antiindependentista de pedra picada i partidari d’atansar l’exèrcit espanyol a la mainada.

Després de sospesar tot això, ens calen més elements per a recuperar el mot «xampany», que no havíem d’haver abandonat mai?

El dia que declarem la independència, trincarem per tu amb xampany català, Barnils!

_________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Díscols?

1

Aquests dies hem tornat a sentir parlar  de «la diputada díscola», en referència a Àngels Martínez, que al parlament va votar com la CUP i Junts pel Sí, en compte de seguir les ordres del seu grup (Catalunya Sí que es Pot). Ja fa anys que es fa servir el mot díscol per a referir-se a la gent que no segueix això tan seriós i invulnerable que hom anomena «disciplina de vot». Recordem els díscols Elena, Geli i Ventura, del PSC, que ara fa tres anys van mantenir la coherència amb el programa electoral. «El PSC suspèn cautelarment els tres diputats díscols», titulava un diari.

Però díscol és el mot adequat? Crec que no. Perquè té una càrrega negativa que no es mereixen els qui, simplement, actuen d’acord amb la seva consciència. Aquesta actuació, personalment, ens pot semblar més bé o més malament, però dient-los díscols manquem de l’objectivitat mínima exigible.

L’adjectiu díscol vol dir «que no es deixa corregir ni governar fàcilment». Els corpus textuals del IEC i de l’AVL ens en forneixen molts exemples. Heus-ne ací tres de ben aclaridors:

«D’altra banda, la qualitat subversiva del nostre Vuit-cents, per eminentment popular, no encaixa amb els pronunciamientos que, al mateix temps, practica l’exèrcit espanyol. L’exèrcit, sempre díscol a l’Espanya del segle passat, no hi té part sinó per coincidència.» (Joan Fuster, Nosaltres, els valencians).

«[…] algun d’aquests joves arrauxats i díscols que a l’hora de dinar s’empassen més literatura subversiva que altra cosa […]» (Xavier Benguerel, El testament)

«[…] deia quatre galanies a l’euga díscola, per mirar d’apaivagar-la […]» (Josep M. de Sagarra, Memòries).

Ja ho veieu: l’exèrcit espanyol, uns joves arrauxats, una euga… Assimilar-hi uns polítics que –amb ple discerniment i potser amb patiment i tot– segueixen el dictat de llur consciència, no és insultant?

«ingovernable”, “incorregible”, “indisciplinat”, “desobedient”, “malcreient”, “pertorbador”, “entremaliat”, “dolent”, “rebel”… Quants d’aquests sinònims podríem aplicar a Àngels Martínez sense ofendre-la?»

Per acabar-nos-en de fer una idea, observeu la llista de sinònims de díscol que ens procura el diccionari d’Albert Jané: ingovernable, incorregible, indisciplinat, desobedient, malcreient, pertorbador, entremaliat, dolent, rebel, revolucionari, indòcil, contumaç. Quants d’aquests sinònims podríem aplicar a Àngels Martínez sense ofendre-la?

Aleshores, com ho hem de dir?

Per començar, no sempre ens trobarem obligats a posar-los una etiqueta, a aquestes persones. Vull dir que, sense cap qualificatiu, molts titulars s’entenen perfectament. Un exemple recent: «Qui és Àngels Martínez, la diputada díscola de CSQP que va votar a favor del referèndum unilateral?» Explicar què ha fet o dir que «no ha seguit (o ha trencat) la disciplina de vot» sempre serà més neutre.

En segon lloc, podem mirar de ser precisos. Per exemple, quan parlàvem de Geli, Elena i Ventura convenia dir que eren «diputats pro-referèndum» i no pas «diputats díscols».

«Potser convé demanar al món periodístic una mica més de sentit crític en l’ús del llenguatge»

I si ens hi hem de referir d’una manera genèrica, trobarem adjectius més adients, com ara discrepant, divergent, discordant... O bé «que discrepa», «que dissenteix», «que divergeix».

És cert que l’adjectiu díscol ha fet forrolla i que pot semblar imprescindible, que cap alternativa no acaba de fer el pes. Però paga la pena de perdre una mica d’impacte en pro d’un llenguatge respectuós.

Novament, copiar una altra llengua ens fa perdre precisió. I, aquesta vegada, ens mena gairebé a la injúria. Potser convé demanar al món periodístic (directors, editors, correctors, lectors…) una mica més de sentit crític en l’ús del llenguatge.

__________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

En Pepe, el Barça i la independència

0

Quan entro a la llibreria me’ls trobo en conversa animada, fent-se bromes i engegant-se indirectes… i no tan indirectes:

—Oye tú, en un día como hoy, deberías de esconder el Marca. Los merengues, ¡que se jodan!
—Hombre, Pepe, yo también soy del Barça, pero tengo que ganarme la vida…

A la llibreria, s’hi sol parlar d’esports. Abstemi com sóc en aquest àmbit, el llibreter m’enxampa sovint amb un resultat que no sé, un jugador que no conec, una lesió que m’ha passat per alt. Però ell no defalleix: si hi ha cap esdeveniment esportiu important (i n’hi ha tants!), després del bon dia ja m’engega un comentari sobre el fet destacat de la jornada.

Aquell diumenge, casualment, vaig llegir a internet que el dia abans s’havia jugat la final de bàsquet al Palau Blau-grana, i que el Madrid n’havia hagut de fugir amb la cua entre cames.

—Escucha, sí que eres facha. Además del Marca también vendes la camiseta de la selección. Joder, ¿por qué no retiras eso?
—Cada día eres más radical, Pepe.
—En eso sí tienes razón… Bueno, me voy al bar, a tocarle los huevos a mi primo. Si gana el Barça o pierde el Madrid, yo me pongo la camiseta y que me vean…

Duu una samarreta blau marí amb un escut del FC Barcelona. No és la primera vegada que el veig a la llibreria, però avui el trobo especialment expressiu. Amb ganes de gresca, com si diguéssim.

En Pepe ja té cinquanta anys. El conec des que va arribar d’Andalusia, a principi dels setanta. Durant molts anys va viure al bloc de pisos vells que hi ha davant de casa. A còpia de treballar i estalviar, es va poder comprar un habitatge nou a la carretera. Feia molt de temps que no hi parlava. Ens acostumem a saludar, però no conversem. Avui sí. El tema s’ho val.

—Lo que más me cabreó del partido de ayer fue que los de la tele pusieran la bandera española al acabar…
—¿La pusieron? Pues yo no la vi —respon el llibreter.
—Sí, la pusieron. Y yo dije: «¿Qué coño hacéis? ¡Hoy toca la senyera

Aquí sí que ja no me’n vaig poder estar:
—I després diuen que ells no són nacionalistes…
—Collons, si ho són! —m’etziba en Pepe, amb un català ben digne.
—Calla, calla! —diu el llibreter— No vau veure l’altre dia aquell diputat que va desplegar una estelada a Madrid?
—Òstia, sí, que fort —respon ell, rient—. Me pensaba que les daba algo…

Vaig sortir de la llibreria amb una lliçó apresa. Fa deu anys crèiem que això de l’independentisme era cosa de quatre visionaris. Després vam veure que s’hi afegia més gent, però encara pensàvem que els defensors de la causa havíem de ser nacionalment conscients, amb anys de currículum i catalanoparlants. La lliçó és que la gent com en Pepe (els castellans o fills de castellans, per entendre’ns) són els que han de decantar la balança, i potser només esperen que els anem a cercar. La pedagogia no l’hem de fer a Espanya, sinó aquí.

I no sé què badem.

[Aquest article fou publicat en un mitja digital del Bages l’any 12.]

____________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

«A conservar-se!»

2

Dilluns al matí vam enterrar la Maria Badia i Torras, la tia Maria. L’església de Sant Sadurní plena de gom a gom. Serenor, tristesa i reconeixement d’una dona altruista. Una dona de pagès nascuda fa noranta-vuit anys a la Bonavista. La pubilla de cal Badia.

Creient i practicant fins al darrer alè. I sobretot practicant de l’amor als altres. Al seu fill Josep, mort tan jove, víctima dels temps, malaguanyat. Al petit, el Jordi, que ja fa anys que viu a AMPANS (quant de temps fa que no el veig…). La tia Maria va ser durant anys la gran ambaixadora d’AMPANS a la comarca: qui es podia negar a fer-se’n soci o comprar-ne loteria? Va ajudar l’entitat que acollia el seu fill, sense defallir. Tot per amor als altres: al seu Jordi i als altres discapacitats psíquics que s’hi arreceren.

I amor també a la pubilla, l’Amàlia, un amor recompensat a bastament. És ella que va tornar a casa i va apuntalar-ne les parets. Si hi ha l’Amàlia no cauran, no, no patiu pas. No conec cap dona tan forta. És ella que va pujar l’Àngel, el nebot. És ella que ha vetllat la mare fins al darrer dia. És ella que passa ànsia del Jordi. És ella que ha fet i fa de puntal de fills i néts, quan ho han de menester. És ella que estintola en Lluís, nit i dia. D’on la treus, tanta força, Déu meu?

Aquesta setmana m’han vingut records de la tia Maria quan encara anava valenta. Tenia vuitanta anys i baixava cada dissabte a la peluqueria i a comprar. I ens venia a veure per si algú la podia acompanyar amb l’auto, o si més no dur-li la senalla. Les seves paraules de comiat sempre eren aquestes: «Apa, a conservar-se!», acompanyades tothora d’una rialla sorollosa i carregada de vitalitat, que em recordava tant la de mon pare.

Al funeral, un nét, el Jordi, va recordar-la amb un retrat fidedigne, viscut. Va fer-nos veure la paradoxa que ella i l’oncle Pepet, dos pagesos de soca-rel, s’havien passat mitja vida a la fàbrica. I va dir, i insistir, que la tia era molt xerraire. És cert, innegable. Però a mi em va fiblar la pregunta final: «Qui ens dirà aquelles paraules que ens deies tu, àvia?»

____________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

TV3 se’n va al «Liceo»

2

Us en fareu creus. Com pot ésser que gent que fa tants anys que treballa a TV3 encara parli malament? És normal que a una periodista que va començar a sortir a la televisió pública catalana quan es va estrenar, el 1983, encara ningú no li hagi pogut corregir ni les esses, ni les eles, ni les es, ni les vocals neutres, ni les consonants africades, ni les errades sintàctiques elementals, ni…

No és menysvalorar la llengua, això? On s’és vist que un periodista del primer mitjà audiovisual d’un país exhibeixi deficiències lingüístiques tan estridents? I no és ofensiu per a tot els contribuents? Ho veuríeu enlloc més, això? Us imagineu un periodista d’una televisió anglesa, francesa o espanyola que no articulés bé els sons bàsics de l’idioma?

Però aquesta vegada potser n’han fet un gra massa, perquè una connexió des del Liceu ha esdevingut una connexió des del «Liceo».

Escolteu-ho vosaltres mateixos:

En poc més d’un minut i mig que dura el vídeo, m’ha semblat sentir-hi tot això:

  • Bona nit [no fa la o oberta]
  • el acte
  • és animar-los [enllaç sord]
  • animar-los a que col·laborin
  • el fet de que
  • vintè [no fa la e oberta]
  • vol [no fa la o oberta]
  • mecenatge [com «cotxe»]
  • els propers anys [enllaç sord]
  • posar l’accent [sorda]
  • novetats [fa una e i no una vocal neutra]
  • artístiques [fa una a i no una vocal neutra]
  • moments al món [enllaç sord]
  • muntatge [com «cotxe»]
  • serà [no fa la e neutra]
  • representarà [sorda]
  • set [no fa la e oberta]
  • exacta [pronuncia «esacta»!!]

Un devessall. Un festival. I segurament me n’he deixat. I encara passem per alt que diu bilions on ha de dir milions. En aquestes circumstàncies, ja no ve de sis zeros…

Però animem-nos: l’última paraula que diu és «Liceu» i aquesta vegada sembla que la diu bé. Al setè intent. Ja ho diuen, oi, que la setena és la bona?

És ben veritat que el carro de la llengua oral va pel pedregar. Però em fa l’efecte que a TV3 ens volen fer creure que la cosa està més fumuda que no està.

Potser també us interessarà:

______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Llegir tres-centes hores o no

4

arbre de la lectura

Vejats miracle!

Hi ha un institut públic on els alumnes acabaran els quatre anys d’ensenyament secundari obligatori havent llegit tres-centes hores. Tres-centes! I no pas a casa, sinó dins el centre. I no necessàriament els llibres obligatoris, sinó els que ells vulguin.

I això com es fa? Doncs cada dia dediquen la primera mitja hora a llegir. De vuit a dos quarts de nou del matí, tu camines pels passadissos de l’institut i no hi sents ni una ànima: més de cinc-cents adolescents silents, abocats a devorar aventures, concentrats en reflexions, intrigats en tafaneries, delectats en descripcions, encaramel·lats amb mots melindrosos, colpits per desgràcies horribles…

«Saber llegir és imprescindible per a aprendre qualsevol matèria i també per a entendre els enunciats i aprovar exàmens»

No us penseu pas que això passi en un centre privat, dels que surten al «30 minuts», Escola Nova XXI i tota la pesca. L’institut Quercus és a Sant Joan de Vilatorrada, un poble d’onze mil habitants, el segon més gran del Bages, després de Manresa. Hi treballen una setantena de professors i hi estudien uns set-cents alumnes (ESO, batxillerat, cicles formatius i cursos per a alumnes que no han pogut aprovar l’etapa obligatòria).

L’experiència es va gestar el curs passat, quan tres professores van voler estudiar un sistema perquè els alumnes llegissin més. Això va anar així perquè es van adonar que saber llegir és imprescindible per a aprendre qualsevol matèria i que l’única manera d’aprendre’n és practicant. De fet, els entesos diuen que la competència lectora és com un tamboret de tres potes, i que no en pot faltar cap perquè cauria. La més bàsica, saber llegir, descodificar el missatge escrit. La segona, llegir per plaer, el famós gust per la lectura. I la tercera llegir per a aprendre: entendre bé els missatges, absorbir la informació, relacionar-la amb conceptes apresos i reflexionar-hi críticament.

Però la inquietud també va néixer d’alguna urgència, com ara que més d’un i més de mitja dotzena suspenien els exàmens perquè no entenien bé els enunciats. (Sí, sí, això passa. I tant, si passa.) N’hi havia més, de propòsits, és clar, però aquest captivava tothom: professors de lletres i de ciències i de música i de tecnologia i de… I captivava els pares. I hauria de captivar també l’administració i els sindicats…

«Després d’un any de preparació, ara els ho podien tombar. Però no: el claustre va anar de primera»

Bé, el cas és que aquestes tres docents, després de reunions i cursos d’assessorament, després de proposar i descartar, de llegir manuals i visitar centres, van determinar que la millor manera de fer una passa ferma era aquesta: començar el dia llegint, en silenci, cadascú a la seva taula. Si ho feien tots alhora, de primer d’ESO a segon de batxillerat, l’organització se simplificava molt. Una vegada resolt l’horari, calia aclarir unes quantes incògnites: havien d’ésser uns llibres determinats? No: la gràcia és que cadascú triï el seu i el dugui de casa. I si no en duu cap? El centre n’ha d’oferir (a la biblioteca n’hi ha tants com vulguis i, a més, el pressupost autoritza despeses d’aquesta mena). I aquell alumne que va tan perdut que…? El tutor el guiarà. I si hi ha qui vol aprofitar l’avinentesa per llegir el llibre obligat de català? Doncs que ho faci, és clar (de fet, a batxillerat, on també s’aplica la innovació, la majoria llegeixen els llibres de les matèries de llengua, literatura o filosofia).

El dia que ho van proposar al claustre no les tenien pas totes. Després d’un any de preparació, ara els ho podien tombar. La directora, compromesa, i tot l’equip directiu els havien fet costat des del primer instant, però de vegades les innovacions fan por… Doncs no: el claustre va anar de primera. Algú va arrufar el nas, però la majoria de professors s’hi van avenir. Tot es veia clar, la mecànica era senzilla, no hi havia res a perdre. «I el professor què ha de fer, mentre la classe llegeix?», va demanar un. Home, ha de llegir també, és clar! Bé ha de donar exemple.

Cal que us digui que, al cap d’un trimestre i mig, n’estan encantats, també, els professors? I no pas perquè ells tinguin mitja hora lectiva per a llegir, sinó perquè poden contemplar cada dia un petit miracle, el miracle de començar la jornada laboral amb silenci, concentració i atenció, tres valors que pretén fomentar aquesta iniciativa i que com més va més escassegen a les aules.

«Tot i que la llengua (molt) majoritària dels alumnes és el castellà, la majoria de llibres que escullen per llegir a l’aula són en català»

I els alumnes? El primer dia els va sobtar, la primera setmana s’hi van adaptar i ara –molts– en voldrien més. N’hi ha qui-sap-los que han descobert, ves per on, que aquest plaer de la lectura és a l’abast de tothom.

I encara un altre petit miracle: tot i que la llengua (molt) majoritària dels alumnes és el castellà, la majoria de llibres que escullen per llegir a l’aula són en català.

Fa poques setmanes, les promotores han tingut una altra idea brillant: l’Arbre de la Lectura. El teniu retratat al capdamunt de l’article: a cada fulla hi ha el títol d’un llibre llegit, amb el nom del lector i un breu comentari (no són tots positius, no us penseu, que ja hem dit que llegir desvetlla el sentit crític!). Si en poc més de quatre mesos ja podem veure un arbre tan poblat, us l’imagineu a final de curs?

_______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Els correctors de Fabra fins avui: les baules d’una cadena que resisteix

1

fabra

Aquest article fou publicat abans de Nadal a la revista «Llengua Nacional», en un dossier molt recomanable sobre correctors d’abans i d’ara, amb articles de Gabriel Bibiloni, Jem Cabanes, Josep Espunyes, Bernat Joan, Josep M. Mestres – Sílvia López, Josep Torras i Ramon Torrents, a més d’entrevistes a Albert Jané i Àlvar Valls i una selecció de texts de Bartomeu Bardagí. Amb el permís de la directora de la publicació, na Mercè Espuny, el reprodueixo avui al clot.

______________________

Amb l’obra de Pompeu Fabra, la llengua catalana adquirí uns fonaments prou sòlids per a esdevenir una llengua de cultura, apta per a totes les expressions, orals i escrites. Amb les adaptacions territorials, especialment les Normes de Castelló de 1932, aquesta consolidació s’estenia a tots els Països Catalans.

Escriptors, traductors, periodistes, mestres, escrivents… qualsevol català podia servir-se de la llengua en un àmbit formal amb seguretat, sense vacil·lacions. El català recuperava, finalment, la fermesa, la serietat i la dignitat que havia anat perdent progressivament des de l’edat mitjana.

Tanmateix, una normativa no s’implanta d’un dia per l’altre. I encara menys en el cas d’una llengua com el català, que restava (i resta) sota la interferència constant d’una altra de tan potent i tan omnipresent com l’espanyola. 

«Cal donar molta importància a la tasca de correcció de Fabra mateix i dels seus deixebles immediats, de la gent que es va impregnar dels seus criteris»

Les baules d’una cadena

El primer terç del segle xx, en un context intensament normativitzador, la figura del corrector fou crucial. Primerament, perquè assegurava que les opcions lingüístiques sancionades i oficials (ortogràfiques, gramaticals, lèxiques) s’anirien difonent. I, segonament, perquè contribuïa a resoldre els dubtes –que les obres de Pompeu Fabra no havien pogut abastar–, seguint les línies establertes pel Mestre.

És per això que cal donar molta importància a la tasca de correcció de Fabra mateix i dels seus deixebles immediats, de la gent que es va impregnar dels seus criteris, bé treballant braç a braç amb ell, bé llegint-ne a consciència les obres i assaonant una formació fabriana completa. Hi ha alguns noms il·lustres d’aquella època, dels quals parlem en aquest dossier de Llengua Nacional, com ara Eduard Artells (1903-1971), Joan Sales (1912-1983) i Bartomeu Bardagí (1915-2003). Tots tres van formar part, als anys trenta del segle xx, de l’Extensió d’Ensenyament Tècnic, un organisme que havia estat creat per Prat de la Riba i que la Generalitat republicana va revifar tan bon punt el català fou declarat idioma oficial. L’Extensió era una escola per correspondència que tenia una missió molt clara: preparar en la nostra llengua tres mil mestres escampats per tot Catalunya. Fou una feina impressionant i, atesos els mitjans humans i materials, d’una productivitat excel·lent. Tanmateix, el 1939 —si no abans— aquesta tasca va ser estroncada.

Tanmateix, acabada la guerra de 1936-1939, la cadena havia de continuar. Amb l’exili de Fabra i d’una bona part de la intel·lectualitat, la gent que havia treballat al costat del Mestre tenia aquesta responsabilitat preservadora i la va exercir en condicions completament adverses, però amb plena consciència, amb sacrifici i amb amor veritable a la llengua i al país. Així mateix, cal esmentar d’aquesta època la feina dels divulgadors i dels formadors de professors de català, especialment dins Òmnium Cultural. Hi són figures clau Joan Triadú i Font (1921-2010), Jaume Vallcorba i Rocosa (1920-2010) i Manuel Miquel i Planas (1916-2002). I, per una altra banda, el gramàtic Josep Ruaix i Vinyet, que a final dels anys seixanta cedeix a Òmnium unes fitxes que emprava per a fer classes al seminari de Vic i que són l’embrió dels seus llibres, sens dubte els llibres de català més divulgats i venuts de la història.

«La segona baula —molt més gruixuda— és la dels homes i dones nascuts a la postguerra: Miquel Adrover, Jordi Bruguera, Jem Cabanes, Mait Carrasco, Jaume Costa, Josep Espunyes, Josep Ferrer,  Carles-Jordi Guardiola, Roser Latorre, Juli Moll,  Quim Pomares, Josep Torras, Ramon Torrents,  Àlvar Valls…»

Sortosament, la baula següent —la dels homes i dones nascuts en la postguerra— fou molt més gruixuda i mantingué el mateix propòsit i el mateix respecte a l’esperit de l’obra fabriana. Són els treballadors de la resistència, primerament, i de la represa a partir de la mort del dictador. Ja han rebut una formació consolidada, especialment, en seminaris i en universitats. Pouen directament en les obres de Fabra, però també en tot allò que escriuen més tard els correctors i divulgadors: els articles publicats a Serra d’Or per Eduard Artells i, més tard, per Lluís Marquet; les lliçons gramaticals de Quim Pomares a la revista Recull; les recomanacions lingüístiques de Josep Ibáñez i Albert Jané a Tele/Estel

En aquest període llarg del franquisme, hi hagué una veritable escola pràctica de formació de correctors: la Gran Enciclopèdia Catalana. Sota l’assessorament general de Ramon Aramon i Serra (secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans durant tot el franquisme), hi va treballar un veritable estol de correctors (prop d’una trentena en la primera edició). Fou, sens dubte, un espai de traspàs, de mestratge i d’aprenentatge, car hi havia correctors vells i veterans al costat de gent jove, en edat —i amb afany— de créixer intel·lectualment.

La majoria dels correctors d’aquella nova generació avui tenen —o tindrien— una setantena d’anys. Parlem de Miquel Adrover, Jordi Bruguera, Jem Cabanes, Mait Carrasco, Jaume Costa, Josep Espunyes, Josep Ferrer,  Carles-Jordi Guardiola, Roser Latorre, Juli Moll,  Quim Pomares, Josep Torras, Ramon Torrents,  Àlvar Valls… Alguns van passar pel primer diari de la represa democràtica, l’Avui, en una secció de correctors dirigida durant anys per Joan Fortuny, i també per la primera televisió que va emetre programes en català (TVE-Catalunya). N’hi hagué uns altres que van encarregar-se de les oficines de llengua de les institucions (Parlament de Catalunya, Diputació de Barcelona, ajuntaments…). Per una altra banda, es va mantenir i intensificar la tasca de divulgació; n’és un exemple la columna diària d’Albert Jané a l’Avui, que fou tan important i tan llegida. Alguns dels membres de la baula resistent ens expliquen en aquest dossier la seva visió de l’ofici de corrector i les vivències pròpies. 

Anys 1980-1990: es trenca la cadena?

Per a saber què va passar a la dècada de 1980, hem de llegir aquest fragment del llibre El català que ara es parla, d’Ivan Tubau: «Ricard Fité i Ferran Toutain, tots dos correctors a l’Avui però disconformes amb la normativa de la casa, publiquen el primer semestre de 1982 dos articles que faran història. […] En aquests dos articles està anunciada ja tota la revolució restauradora i naturalitzadora que es materialitzarà a Catalunya Ràdio, TV3 i més tard al Diari de Barcelona, i que tindrà com a pedra d’escàndol Verinosa llengua, un llibre començat a rumiar per Fité i Toutain i finalment escrit per aquest i Xavier Pericay.»[1]

Als anys vuitanta hi ha, doncs, a Barcelona, un tomb en la línia seguida fins aleshores. Aquell «català depurat» que propugnava Pompeu Fabra és suplantat en alguns àmbits per un «català acostat a la llengua del carrer», és a dir, un català cada vegada més castellanitzat. Aquesta tendència, defensada per un grup de correctors col·locats en mitjans importants i influents, origina una divisió i un enfrontament amb la gent que havia mantingut amb cura i amb respecte la línia fabriana: la d’una llengua precisa i genuïna, en què, a més, poguessin sentir-se reconegudes totes les varietats.

«”La cosa més greu és una certa tendència, en els mitjans de comunicació més majoritaris, a fer servir sempre la forma més semblant al castellà”, deia Joan Triadú»

La contrarietat és xocant i irritant. Així l’expressa, per exemple, Joan Triadú: «La cosa més greu és una certa tendència, en els mitjans de comunicació més majoritaris, a fer servir sempre la forma més semblant al castellà. En això hi ha hagut una doctrina, en nom de l’audiència, que ve a dir que com més ens acostem al castellà més gent ho entendrà, més gent ho llegirà.»[2]

També s’hi referia críticament Albert Jané: «L’existència de criteris divergents i d’actituds d’indisciplina, totalment desconegudes encara fa molt pocs anys […] en realitat no fa sinó amagar la incapacitat d’expressar-se en català —oralment o per escrit— amb el mínim de dignitat i de correcció lingüística exigible.»[3]

El grup nascut entorn de Verinosa llengua va constituir-se el 1991 en Grup d’Estudis Catalans, amb la voluntat de fer pressió sobre l’Institut d’Estudis Catalans perquè ampliés els criteris d’admissió de determinades paraules o accepcions, la majoria castellanismes. En formaren part Toutain, Pericay, Fité i també Oriol Camps, aleshores cap de la unitat d’assessorament lingüístic de Catalunya Ràdio. Si no van aconseguir que mots com barco o disfrutar entressin en el diccionari de l’Institut, sí que hi van entrar, per exemple, guapo, carrera (amb el significat de ‘cursa’) i entregar (amb el significat de ‘lliurar’). A més, fruit de la seva pressió, també es va modificar l’ortografia en dues qüestions controvertides: la supressió dràstica del guionet i el canvi de grafia de mots que no duien e epentètica.

Ivan Tubau (mort fa poques setmanes) resumia així la seva manera de veure el futur del català, compartida per alguns dels membres del Grup d’Estudis Catalans:

«És clar que aquesta llengua s’assemblarà al castellà, potser cada cop més. És natural que sigui així, fa molt de temps que passa i no es pot impedir de cap manera enraonada que continuï passant. Més val acceptar-ho. No és pas cap drama que dues llengües s’assemblin molt. I, sobretot, el català castellanitzat és l’únic català viu, i per tant l’únic que pot sobreviure.»[4]

«El grup defensor de la línia castellanitzadora no és pas majoritari, però copa els mitjans de comunicació més importants del Principat des de fa més de tres decennis»

Anys més tard, els autors de Verinosa llengua (i fundadors del Grup d’Estudis Catalans), Xavier Pericay i Ferran Toutain, juntament amb Ivan Tubau, van ser promotors de Ciutadans, un partit que ha atacat i ataca iradament els intents de normalització de la llengua catalana. Quant a la resta, Ricard Fité és el cap de correcció d’El Periódico i Oriol Camps, ja jubilat, és membre de la Secció Filològica del IEC.

Tot i que el grup defensor d’aquesta línia no és pas majoritari, el fet és que copa els mitjans de comunicació més importants del Principat des de fa més de tres decennis.

Aquest moviment té un paral·lelisme al País Valencià, on també es fan evidents els intents de disgregar la llengua comuna i acostar-la al castellà. L’any 1990, el director general de Ràdio Televisió Valenciana, Amadeu Fabregat, féu pública una llista de 543 mots prohibits, que considerava «excessivament catalanistes». Al costat de la prohibició d’argent i vacances (per plata i vacacions), demanava fins i tot d’eradicar segell i Alemanya (per sello i Alemània).

De resultes d’aquest qüestionament creixent envers l’obra de Fabra que s’anava palesant en alguns mitjans de comunicació, l’any 1991 va néixer l’Associació Llengua Nacional, precisament amb el propòsit de preservar el model de llengua genuïna i digna, un model que havia començat a estandarditzar-se als anys trenta. L’activitat principal de Llengua Nacional és l’edició d’aquesta revista, de periodicitat trimestral, on es publiquen estudis i articles d’opinió de llengua sense qüestionar la línia heretada de Fabra.

Anys més tard també va néixer el Cercle Vallcorba (entorn del lingüista Jaume Vallcorba i Rocosa). Tot i haver tingut poca activitat pública, darrerament ha adreçat una petició a l’Institut perquè reconsiderés la polèmica decisió de reduir dràsticament els diacrítics. La petició va obtenir el suport de més de 2.400 persones, entre les quals desenes d’escriptors, traductors, correctors i professors de tots els nivells i d’arreu dels Països Catalans.

Així, doncs, la tasca empresa per Pompeu Fabra, servada i envigorida pels seus dignes successors, es manté viva malgrat les adversitats. 


[1] Ivan Tubau, El català que ara es parla, editorial Empúries, Barcelona, 1990.

[2]. Carles Riera, «Joan Triadú. Un optimista preocupat per la llengua», Llengua Nacional, núm. 37 (2001), p. 33-35.

[3] Albert Jané, Unes lliçons de correcció lingüística, dins «XII Escola d’Estiu», núm. 94 (1995), p. 36.

[4]. Ivan tubau, Paraula viva contra llengua normativa. Ed. Laertes, 1990.

__________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.