El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: Circumstàncies

Què m’hi sé jo?

0

norantaanys-7

 

Lletres de fa deu anys, amb un ‘post scriptum’

Dir-te els records és garbellar emocions de quaranta anys tocats, que es barregen les unes amb les altres i que fan de mal endreçar. Però bé ho hem de provar; si no, no entendrem pas res.

Comencem pel final, que és més fàcil i més agraït. Els darrers quinze anys hem estat a prop. Hem estat físicament a prop i hem viscut moments de gran comunió: l’abraçada impotent d’aquella matinada trista d’aquell maig trist; l’espera carregada d’incertesa —pocs mesos més tard— a l’Hospital de Terrassa, amb el confort de la presència del Fèlix i la Pilar… [1] I, més recentment, la il·lusió que m’heu demostrat en aquesta nova vida amb la Marta; la complicitat literària, sobretot amb el nexe de la Rosamunde Pilcher; el dinar de cada dissabte, el peix de cada dijous, l’Avui de cada dia…

D’aquests últims anys, et vull agrair l’amor que has abocat en l’Alba i la Queralt (i en tots els néts), que he viscut com una prolongació reposada de l’afecte amb què m’havies embolcallat a mi (i a tots els teus fills).

Tanmateix, la memòria, capritxosa i selectiva, s’entossudeix a oferir-me records de la joventut, l’adolescència i la infantesa. Una època que tinc en el pensament tenyida d’una estima intensa.

Et parlo d’aquell caramel de menta que em vas donar, al Congost, el 10 de setembre de 1976. A la grada de davant, hi teníem el teu home, a punt de fer un discurs que l’havia de dur a la presó. No va pas ser l’únic míting d’aquella transició tan apassionant en què tu i jo érem claca i ell, un de molts protagonistes. Tots tres (i la carlinada) vam recórrer un bon bocí de país aquells mesos. Gràcies per haver-me dut amb tu l’Onze de Setembre del milió i el dia de la tornada d’en Tarradellas (quin tip de caminar, i quin patir —tu per mi i jo per tu— aquella tarda a Barcelona). I tu sempre amb els caramels a la bossa, sempre a punt de subministrar-me aquella dosi de sucre, a què em va fer addicte la Nena el primer any de la meva vida, quan sucava la pipa a la sucrera perquè us deixés dormir.

«Érem asseguts en un parc de les Corts, poca estona abans d’entrar a la Model»

Et parlo de pocs mesos abans, quan el malxinat del Franco encara era viu. Jo tenia onze anys i era la primera vegada que em vas fer tastar el xoriço. Érem asseguts en un parc de les Corts, poca estona abans d’entrar a la Model a veure el Fèlix, detingut per una policia que et torturava abans de saber qui t’havia dat els fulls ciclostilats. El fet és que, de llavors ençà, cada vegada que menjo xoriço recordo el sol esmorteït d’aquell matí a Barcelona.

Et parlo d’aquella constància —i paciència de Balanguera— a fer mitja. Et recordo tardes i vespres asseguda fent jerseis per als primers néts i, abans, per als fills. Amb aquella tenacitat vas fer un jersei gruixut de llana, d’un blanc resplendent, amb una bandera prohibida al mig. El vas teixir amb un orgull heretat i massa temps reprimit; i el vaig lluir amb orgull de pre-adolescent, per dur la contrària a un pare que, tot i ser progressista, era també monàrquic. Alguna cosa me n’ha quedat d’aquell jersei, alguna cosa…

Et parlo d’aquelles nits que, mort de por, tornava d’allà-amb-la-iaia amb qualsevol excusa (me n’havia inventades tantes…), i tu solies fer veure que et creies que tenia mal de panxa, o que l’avi s’havia descuidat de deixar la clau a sota la porta. I també d’aquelles altres nits, a casa, quan em llevava perquè la veu de ràdio París i ràdio Pirenaica —que devoràveu amb avidesa clandestina— no em deixava dormir.

«Et parlo d’aquell amor silent i constant a la teva mare. Amor viu, tot i adonar-nos que s’anava fonent. Ens vas ensenyar a tenir-ne cura, a tirar-li les gotes als ulls, a lluitar amb la presència i amb els fets contra l’arteriosclerosi que l’anava allunyant»

Et parlo d’aquell amor silent i constant a l’àvia. Amor viu, tot i adonar-nos que s’anava fonent. Ens vas ensenyar a tenir-ne cura, a tirar-li les gotes als ulls, a lluitar amb la presència i amb els fets contra l’arteriosclerosi que l’anava allunyant, a pensar —amb un punt de distanciament, ironia o escepticisme— que faria riure si no fes plorar. Era la mateixa sensibilitat callada amb què ens havies ensenyat a tractar el Jesús. [2] Anys més tard, vaig reconèixer aquell amor de família en la mirada maternal de la Teresita de Tuixent (la meva segona mare); en les carícies candoroses de l’Alba i la Queralt; en el consol verbal de la Nena i el Fèlix —guies de desemparats. I l’he retrobat ara en la tendresa discreta i desinteressada de la Marta. Ens vas ensenyar, sense paraules, a estimar la família; humilment i resignadament, sense esperar-ne cap recompensa.

Et parlo també de quan dedicaves estones a preguntar-me la lliçó, o quan et preocupaves que llegís, i que llegís en català. És per això que vau decidir que, un cop extingit el Patufet, calia fer un esforç econòmic per subscriure’ns al Cavall Fort.

Et parlo de més petit, quan la pobresa (ho hem de dir amb totes les lletres) va impedir que un any passessin els Reis. I tanmateix, sense saber com, va arribar alguna cosa: una tarda de gener enllà, mentre jugava al carrer de les Parres, em vas cridar i, amb els ulls humits d’il·lusió, em vas fer obrir un paquet que contenia una antologia dels millors contes del món en tres volums.

«El moment més dolç era a l’hivern quan, en acabar la dutxa, cridàvem “Tovallola!” i, miraculosament, en aquella finestra que comunicava la dutxa amb el safareig, hi apareixia la teva mà i hi deixava la tovallola que havies fet escalfar vora l’estufa»

Et parlo de força més enrere encara, quan ens feies dutxar cada dissabte amb Mistol i una esponja aspra que arrencava, pel cap baix, la ronya. El moment més dolç era a l’hivern quan, en acabar la dutxa, cridàvem «Tovallola!» i, miraculosament, en aquella finestra que comunicava la dutxa amb el safareig, hi apareixia la teva mà i hi deixava la tovallola que havies fet escalfar vora l’estufa. Aquest record càlid dels hiverns contrasta amb un altre record hivernal, dels mateixos anys, quan ens venies a despertar fent lliscar la mà glaçada dins el nostre pijama. De bon matí ja ens acaronaves amb la teva fina ironia.

Et parlo del record més reculat que tinc. Va ser quan vaig fer tres anys i, il·lusionadament, et vaig lliurar la pipa, tal com havíem convingut. Encara et veig, d’allà baix estant, com vas acollir aquell gest pactat amb la solemnitat que pertocava per fer-me sentir un homenet.

Però de tot això ja fa molts anys. Tot això era quan encara no sabies fer pastissos (ni et vagava!); de quan l’esmorzar que em preparaves cada matí era un rovell d’ou amb sucre; de quan et passava —com ara— que anaves a la nevera i, en arribar-hi, no sabies què hi havies anat a buscar.

El passat és un fil continu, un camí ple d’obagues i solells. I també el present és un camí, un camí incert. «Què m’hi sé jo?», exclames sempre, quan topes amb qualsevol dubte. I tanmateix, amb certeses i incerteses, el camí continua. Devíeu ser vosaltres que ens vau ensenyar que qui dia passa any empeny. Si passant 29.220 dies has empès 80 anys, quan n’hagis passat 32.872 n’hauràs empès 90. Això serà el dia de Nadal de l’any 2015. Som-hi.

________________

PS: Així s’acabava l’escrit d’ara fa deu anys. De llavors ençà han passat moltes coses. Ja fa dos anys i mig que se’n va anar el pare. Tens els fills al mateix lloc, però els néts més escampats. I sis besnéts, més un que va venint. A casa nostra, hi van arribar el Marc i la Maria, tots dos de cop; l’Alba se’ns va instal·lar a Anglaterra i la Queralt a Barcelona…

Vas plegar de caminar i, de retruc, de cuinar, la teva gran passió. Però mantens la sornegueria i la clarividència que tant ens admira. Quan passeges amb l’Àngels i algun callussenc et diu: «Maria, fas molt bona cara», li respons: «És que a la cara no hi tinc pas res; són les cames, que no em porten.» I somrius, encara, amb aquells ulls vius i inquiridors. La clau, ho saps prou bé, és saber-se conformar. «S’ha d’estar amb el que vingui», sols repetir. Tan senzill i tan difícil com això.

                                            

[1] La Nena –la meva germana Maria– es va morir el 15 de maig de 1999. Al cap de dos mesos, a mon pare li van detectar un càncer de pulmó, que li van poder extirpar.

[2] El Jesús tenia vuit anys quan ens va deixar. Havia nascut amb una malformació cardíaca, llavors irreversible. La Mercè s’havia mort a pocs mesos d’edat: una nit, de sobte, al bressol; no la vaig conèixer. L’ordre dels nou germans és aquest: Joan, Fèlix, Josep, Maria, Isidre, Mercè, Jaume, Jesús i Jordi.

____________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

L’heu cagada, parlant clar i català

14

cagar-la-2

No us parlaré de política, no us penseu pas. Us parlaré d’una qüestió de Nadal. Aviat ens sorprendrà, llegir Nadal, sense article… Us hi heu fixat que cada vegada més gent diu el Nadal? Abans sentíem «Nadal ja ha arribat» i ara sents pertot «el Nadal ja ha arribat». Un castellanisme no tan bèstia com els Nadals, que també s’ha escampat prou i massa.

Abans de continuar, disculpeu-me per aquest títol tan indecorós i tan poc nadalenc… O potser no tan poc nadalenc, tenint en compte que la tradició principal d’aquesta diada és fer cagar el tió. Perquè ho dieu així, oi? Dieu fer cagar el tió? Ah, encara sort… Com que fa temps que sento, amb insistència, fer el cagatió

La primera vegada que vaig sentir cagatió vaig riure. Vaig riure de pensar que el qui ho deia no tenia ni idea de què era un tió, que no sabia de què parlava. Però de mica en mica vaig començar a sentir-ho més i més i em va començar a pujar la mosca al nas. I no vaig pas ser l’únic. Mireu què va dibuixar l’any 2013 un ninotaire emprenyat:

cagar-la

Em fa l’efecte que això de cagatió es diu perquè ara tot ha de tenir un nom, una etiqueta. Fer cagar el tió és massa descriptiu, poc funcional, poc homologable. Si diem «fer una revetlla», «fer una festa», «fer els Reis», «fer el Cap d’Any», «fer la Nochebuena» (!), hem de dir «fer el cagatió». Ens calen noms. I noms que serveixin per a tot. Si escriviu «cagatió» al Google us sortiran imatges de tions: tots amb uns ulls, un nas i una barretina, és clar; no pas aquelles soques grosses i foradades (els tions de debò) que rebien les bastonades de la mainada d’abans. És a dir, que ara, com que a ciutat no saben què és un tió en diuen un cagatió. I de la festa? També el cagatió, no cal pas atabalar-s’hi. És inevitable? Es veu que sí: fins i tot el diccionari de la Gran Enciclopèdia de Catalunya dedica una entrada a cagatió: «Acte de fer cagar el tió per Nadal.»

El qui no sap què és un tió encara sol cometre una altra equivocació: Diu «Cagarem el tió» en comptes de «Farem cagar el tió». Perdoneu-me la facècia, també molt indecorosa: dir això és una gran cagada, i de les que fan mal…

«Com que la noia que em va proposar la col·laboració no devia saber què era un tió, em va dir si volia col·laborar amb el “Tio Solidari”»

Deixeu-me explicar finalment una anècdota, en dos vessants: un de personal i un d’internacional.

L’any passat, abans de Nadal, vaig anar a comprar en un supermercat (molt català). A l’hora de pagar, la caixera em van dir si volia col·laborar amb el Tió Solidari, una iniciativa molt lloable en què el tal supermercat col·laborava amb el Banc d’Aliments a fi de recollir menjar per a nadons. Però, com que la noia que em va proposar la col·laboració no devia saber què era un tió, em va dir si volia col·laborar amb el «Tio Solidari». La paraula tio (que en català correcte hauria de ser paio, tipus, noi…) no li era desconeguda. I li devia semblar que era una campanya amb un toc de joventut i frescor: el Tio Solidari…

I ara ve quan l’anècdota personal esdevé internacional. La setmana passada, el bloc d’internet Mashable, un dels més importants del món, amb més de sis milions de seguidors a Twitter, va publicar una llista de les onze tradicions locals que considera més singulars i que s’haurien de propagar per tot el planeta. Doncs bé: el tió és una d’aquestes onze meravelles del món. He dit «el tió»? No, disculpeu: el «Caga Tió». Bé, no ens hi posem pedres al fetge… S’ha de valorar que algú expliqui a tot el món una tradició tan nostrada. I com l’expliquen? Així: «Caga Tió –roughly translated to “pooping guy”– is one of the most delightful traditions to ever come out of Spain’s Catalonia region.» Traduïm-ho: «Caga Tió –que podríem traduir si fa no fa per “paio que fa caca”– és una de les tradicions més encantadores que ha donat la regió espanyola de Catalunya»… És a dir, que aquests també han entès Caga, tio en comptes de Caga, tió. Suposo que a la gent de fora els costa de capir aquesta nostra obsessió per les defecacions, i per això acaben confonent el caganer amb el tió.

Un accent ho pot canviar tot. Ja ho veieu si n’és, de fàcil, cagar-la…

Cagar-la-2

(Agraeixo a en Jem Cabanes i a la Mireia Lladó les observacions precises sobre la traducció de la pífia.)

                                                                 

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Fem un cop de cap?

0

copdecap

En conec uns quants que diuen que anar a votar diumenge no treu cap a res. Heus ací una expressió curiosa, que significa ‘no ésser congruent’, però també ‘no venir a tomb’, i que té tot de locucions sinònimes (no treure cap a carrer, no treure nas a res, no anar enlloc…).

El mot cap és un dels més productius que té la llengua catalana, com podeu comprovar a qualsevol diccionari. Partint del significat que tots sabem (‘part superior del cos’), n’adquireix molts més. Per exemple, el de ‘lloc principal’ (cap de taula, cap de comarca) i el de ‘extrem’ (cap de setmana, cap d’any).

Però allò que dóna més valor a cap és que forma part d’una gran quantitat d’expressions. Dir-les totes no seria pas possible, ara, ni gaire interessant. N’esmentarem, d’entrada, quatre, escollides a l’atzar:

de cap a peus, que vol dir ‘totalment’: Va quedar empastifat de cap a peus;
tenir el cap a tres quarts de quinze, ‘estar distret’: Ara que s’ha enamorat, sempre té el cap a tres quarts de quinze;
fer cap, ‘acudir’: Tot el poble va fer cap a l’assemblea;
lligar caps, ‘establir relacions entre coses inconnexes’: Quan va lligar caps va veure que tot havia estat una ensarronada.

«A mi no m’agrada que m’inflin el cap, però vaig pensar que no podia amagar el cap sota l’ala, perquè si no mostrava coratge probablement les coses anirien cap per avall i me n’hauria d’anar de l’empresa amb les mans al cap

El meu amic Fidel, un apassionat de les locucions i les frases fetes, em va telefonar no fa pas gaire, per explicar-me la mala relació que tenia amb un company del diari on treballa. No recordo exactament quines paraules va fer servir, però em balla pel cap que va dir això: «Tan bon punt el van nomenar redactor en cap [responsable de la redacció] del diari li van pujar els fums al cap [es va tornar vanitós] i de seguida va començar a donar ordres sense cap ni peus [absurdes]. Jo no sabia si acotar el cap [obeir resignadament] o bé fer un cop de cap [prendre una decisió] i plantar-li cara. Tothom hi deia la seva. A mi no m’agrada que m’inflin el cap [m’incitin amb explicacions tendencioses], però vaig pensar que no podia amagar el cap sota l’ala [inhibir-me], perquè si no mostrava coratge probablement les coses anirien cap per avall [malament] i me n’hauria d’anar de l’empresa amb les mans al cap [perjudicat].»

No sabia pas què dir-li, i només se’m va acudir aquesta resposta: «No em cap al cap que precisament tu et trobis en aquest mal pas, Fidel. Calma’t, sobretot, i no perdis el cap

«Em sembla que sí que faré un cop de cap. Potser no ens hi va el cap, en aquestes eleccions, però dilluns vull poder sortir al carrer amb el cap ben alt

Tornant a les eleccions, avui m’he llegit aquest magnífic article de la Bel Zaballa i em sembla que sí que faré un cop de cap. Potser no ens hi va el cap, en aquestes eleccions, però dilluns vull poder sortir al carrer amb el cap ben alt. I al Principat, a veure si per Cap d’Any podem desencallar la cosa; si hem de tornar a votar al març, serà com començar de cap i de nou.

Bé, no us entretinc més. La setmana entrant us parlaré de… Disculpeu-me: se me n’ha anat del cap.

 __________________

[Aquest article és una variació d’un altre que va sortir publicat a la revista Mes a mes el maig de l’any 2010.]

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

 

 

Perdona’m, Chenoa, i gràcies

18

Chenoa, perdona

 

La setmana passada vaig escriure un article una mica provocador, un punt insolent i tot. VilaWeb va tenir la gentilesa de destacar-lo a la portada i arran d’això el va llegir gent que no sol entrar al Clot. El cas és que em van arribar molts comentaris. Alguns compartien el contingut de l’article i alguns altres no. Aquests darrers m’han fet reflexionar.

Em van arribar crítiques en dues línies: la que diu que el català del carrer s’ha deteriorat molt i que no puc pretendre que la televisió no reflecteixi la llengua real i la que diu que si aquesta noia (na Chenoa) és de família hispanòfona (o castellanoparlant, si us ho estimeu més), encara gràcies si fa l’esforç de parlar català; és a dir, que no cal anar a trobar-hi pèls i que si quan parla deixa anar alguna castellanada no ve d’aquí.

«Aquesta idea de plànyer na Chenoa i agrair-li que faci l’esforç de parlar en català, l’he trobada molt suggeridora.»

Sobre la primera crítica, no us en diré res. Això del català que ara és parla és més vell que anar a peu i avui no penso balafiar energia a combatre-ho. En canvi, aquesta idea de plànyer na Chenoa i agrair-li l’esforç de parlar en català, l’he trobada molt suggeridora. Però alhora desconcertant. Fins que el meu amic Paül, un home d’idees clares, em va explicar això:

—És evident, que se li ha d’agrair que parli en català. I és evident que vas fer un bon esguerro d’article. Només cal que pensis en la situació inversa. Imagina’t –em va dir en Paül– que tu has nascut a Vic i que quan tens vuit anys te’n vas a viure a Salamanca. Com que has nascut a Vic, parles català i com que vius a Salamanca aprens també el castellà. Però tu continues pensant en català i els teus referents són catalans. Ve un dia que t’assabentes que a la TV3 estrenen un concurs de cançó (titulat «Cantant, sant Pere paga», posem per cas). T’hi presentes, hi fas un bon paper i et tornes famós. Famós cantant en català, és clar. Famós cantant gairebé exclusivament en català. Immediatament, tindries una pàgina web en català, en anglès i en alemany.

—Un moment, un moment: i també en castellà, no? Si he viscut a Salamanca des que tenia vuit anys…

—No siguis tan perepunyetes, home —em va dir en Paül, carregat de raó—. I no m’interrompis. De seguida et coneixerien als Països Catalans, però també a les Espanyes i series un convidat cobejat a totes les televisions d’allà. I què passaria si et convidessin a fer de jurat d’un concurs de cançó espanyola? Home, passaria que ho acceptaries, malgrat les teves dificultats a parlar castellà. Perquè, naturalment, cada vegada que engeguessis una frase saltaries al català sense adonar-te’n. És lògic! És que tu has nascut a Vic, envoltat de vigatans i osonencs, imagina’t! I a casa teva parleu català! Seria inevitable que quan haguessis d’intervenir en públic, en una televisió espanyola, se t’escapés un «Déu n’hi do» o un «Quin goig que fa!» o un «Vatua l’olla!». I com et penses que reaccionaria el públic espanyol? Tu et penses que sortiria cap torracollons integrista i essencialista a dir: «Què coi fa, aquest, de posar-se a parlar en català en una televisió espanyola?»; «Però com pot ser que no sàpiga parlar espanyol si viu aquí des fa més de trenta anys?»; «Quina vergonya, haver de sentir com deixa anar catalanades cada dissabte al vespre?»

—Potser tens raó, Paül.

—I és clar, que en tinc. Ets un intransigent, home. Au, corre, rectifica i una altra vegada pensa una mica amb el cap, abans de criticar segons què.

__________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Escolta, Chenoa: quant cobres per cada castellanada?

23

ChenoaEl dissabte al vespre, com a moltes cases catalanes, a casa veiem el programa «Oh, happy day!», un concurs de corals amb un format entretingut i divertit. Aquest programa té un jurat, que valora les interpretacions de cada grup i decideix quin tornarà el dissabte següent i quin no. Els membres del jurat parlen després de cada actuació i especialment al final, quan prenen decisions doloroses.

Enguany, un dels membres del jurat és la cantant Chenoa, nom artístic de Maria Laura Corradini Falomir, nascuda a l’Argentina però resident al nostre país d’ençà que tenia vuit anys, quan la seva família va immigrar a Mallorca. Aquesta senyora (quaranta anys) es va fer famosa, sobretot, perquè un any va guanyar* un concurs de cançons emès per una televisió espanyola. El concurs es deia (o es diu, que potser encara el fan) «Operación Triunfo». D’aleshores estant, es veu que ha enregistrat tants discs, sobretot en espanyol, i ha fet tants espectacles, sobretot cantant en espanyol. Però, malgrat això (o precisament per això), TV3 l’ha llogada per fer de jurat d’un concurs.

Deixem de banda ara quins mèrits has de fer (i on) perquè et valorin i et contractin a la «nostra» televisió. La dona sap música i, a més, parla català, oi? Doncs acluquem-nos d’ulls.

He dit que sabia música? Sí, crec que en sap. He dit que parlava català? Sí, parla el català de Mallorca. Això fóra molt interessant —en una televisió tan mancada de color dialectal—, si no fos que aquesta bona dona és una addicta al diguioiga, del qual vam parlar ja fa temps.

M’he entretingut a escoltar les seves sis intervencions del darrer programa (dissabte passat, dia 14 de novembre) perquè pugueu veure una mostra d’aquest estil tan particular de parlar que té la Chenoa. (Anoto el minut del programa abans de cada bloc, per si ho voleu comprovar.)

1) [minut 11.30]  És que he perdut es papers «com» jurat. M’ha fet aquesta taquicàrdia de «cómo mola». Ostres, que guapo, que «chulo», quin treball. […] Sabeu que vos estim molt, des de sempre. Però és que això és «tocar techo». […] Adéu, «me voy»!

2) [minut 42.40] No, no, «qué va, hombre»! […] Això no és una evolució, això és un «giro» de cent vuitanta graus, però, «vamos», total. «O sea», m’he quedat flipada.

3) [minut 54.40] Amb aquestes coses estranyes que feu de «venga, me la juego». […] És «superchulo».

4) [minut 1.03.40] Teniu molt d’estil, molt de «sello». […] No m’agrada vendre motos, «vale»?

5) [minut 1.15.00] «Qué» nivell de moviment. Teniu aquest «enganche» amb es públic!

6) [minut 1.28.00] Tot això, «el» teniu tan clar, que és boníssim. […] No «teniu que» dubtar del vostre «rollo». Diamonds «precisa» aquest moviment de «uf, cuidao»!

Us confesso que no en volia parlar, perquè pensava: «No pot ser. Algú li ho dirà i rectificarà.» Però veig que no, que s’acabarà la temporada i aquesta dona continuarà escopint-nos aquesta mena de patuès amb tota la barra. Però com pot ésser que TV3, amb un exèrcit de correctors com deu tenir, amb una base de dades immensa, que es dedica a beneir què es pot dir i què no es pot dir (encara que contravingui a la normativa), amb un dèficit que devem pagar tots de la nostra butxaca, permeti aquesta ignomínia?

Ah, i encara no s’ha acabat, la cosa. En algun programa anterior recriminava als membres d’un grup que cantessin tan malament en anglès. I fins i tot els va castigar per aquesta mala fonètica anglesa que tenien. La meitat dels membres d’aquell grup ni tan sols parlava català, cosa que feia que quan cantaven una cançó en la nostra llengua tinguessis treballs a entendre’n la lletra. Però això no era penalitzat. I ca! Qui ho havia de notar si l’especialista en idiomes aixafava d’aquesta manera la llengua dels espectadors?

__________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

(*) Un amable lector em diu que no el va guanyar, el concurs aquest; es veu que només hi va participar

L’art de dir-se els mil penjaments

3

Insults

Quan vas pel carrer, escoltes la gent jove –o els vells que volen semblar joves– i hi ha una paraula que hi domina, dita en castellà: «joder». Dita en castellà, sí: tant se val si el qui l’amolla parla en una llengua o en una altra.

No fa pas tants anys, la gent sabia renegar en català. Ara ni això. No renegava tothom, això no. Era malvist, per exemple, que una dona o un nen reneguessin. Per això teníem els eufemismes, reservats a les dones i a la canalla. El meu avi Pujol, que tenia tirada a ensarronar-me, em deia que si estudiava literatura a la universitat m’explicarien que el Rector de Vallfogona havia escrit (al segle XVII) un llibre que es deia Els mecagumdéus d’un poble de pagès, una obra que no ha existit mai. Però ell podia dir «mecagumdéu» perquè era un home. En canvi, una dona, un nen –o un home benparlat– havien de dir «mecàsum», «mecasumlou», «mecasumcent» o (a tot estirar) «mecasumdena». Els homes deien «fotre» i les dones «fúmer» (o «fótxer» o «fumbre»). Els homes deien «hòstia» i les dones «ospa» (o «ospedrer»). Els mascles «collons» i les femelles «cordons» o «cordills». Els homes «carall» i les dones «caram». Els homes «cony» i les dones «coi», o «conxo» o «codony». Etcètera. Ara, com que hi ha igualtat de sexes, tots diuen «joder». I si són gent fina, ho canvien per «jolín» o «jolines». Aquesta és tota la gamma de renecs.

«I jo demano: que per ventura no en tenim, d’insults, en català?»

Però, renecs a banda, també hi ha els insults. En aquest camp, avui el rei és «gilipollas», també importat, no fos cas. I jo demano: que per ventura no en tenim, d’insults, en català? I tant si en tenim!

Avui us presentaré un reguitzell d’insults –la majoria, suaus–, per enriquir una mica el vocabulari. He hagut de parar l’orella al record i també demanar ajut al benvolgut capità Haddock. Heus ací, doncs, una llista de cent trenta insults, per odre alfabètic rigorós:

Aixafaguitarres, animal, arreplegat, ase, babau, bajoc, bala perduda, baladrer, baliga-balaga, bandarra, barjaula, bavós, beneit del cabàs, bleda assolellada, bordegàs, borinot, bufacanyes, cabra boja, cafre, cagabandúrries, cagacalces, cagat, calçasses, cap de pardals, cap de trons, capsigrany, carallot, carnús, cràpula, cul d’olla, curt de gambals, desgraciat, destraler, desvergonyit, dròpol, embolicatroques, empellofat, encantat, escalfabraguetes, escanyolit, esgarriacries, esparracat, estaquirot, fastigós, fava, figaflor, figa-seca, fleuma, galifardeu, gallina, gamarús, ganàpia, gandul, gata maula, gentussa, indesitjable, inútil, llagasta, llardós, llepaculs, llepafils, llunàtic, malagradós, malànima, malforjat, malgirbat, malparit, malxinat, manefla, mastegatatxes, merda seca, mico filós, milhomes, miserable, mocós, morros de cony, mort de gana, mussol, nap-buf, nas de mocs, ninot, nyeu-nyeu, nyicris, pallasso, pallús, papamosques, paparra, passerell, pebràs, pelleringa, pendó, penques, perepunyetes, pixafreda, pixa-rellisca, ploramiques, pocapena, podrit, poruc, potiner, pudent, púrria, rampoina, rata, renegat, rondinaire, ruc, saltamarges, saltimbanqui, sangonera, setciències, soca, sòmines, talòs, tanoca, tap de bassa, taral·lirot, tocat de l’ala, tocat del bolet, toix, torracollons, tòtil, trinxeraire, tros de quòniam, xalat, xaruc, xerrameca, ximple, xitxarel·lo, zero a l’esquerra.

Ja ho sabeu: quan hàgiu de dir el nom del porc, digueu-lo en català!

_______________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

La CUP para el cop

21

CUP-para el cop

Suposo que ningú no se sorprendrà si diem que, a la ciutat de Barcelona, comparant els resultats de les eleccions del 2012 i els de diumenge, les forces polítiques independentistes hi han guanyat  més de 57.000 vots. Potser ja és una mica més sorprenent que a Santa Coloma de Gramenet diumenge hi hagués més de 2.200 votants independentistes nous. Però al capdavall, podeu pensar, com que ha augmentat la participació, això no té dita: hem de mirar el percentatge i no pas el nombre total de votants de cada bloc.

La por que molts teníem diumenge era que si a l’àrea metropolitana de Barcelona sortia més gent a votar, el percentatge de vot espanyolista es dispararia i això repercutiria fatalment en el resultat de tot el Principat. Però no va passar. En absolut. Sí que hi va augmentar el vot espanyolista, però també l’independentista, i encara més. Diguem-ho clar i somrient: a l’àrea de Barcelona el percentatge de vots independentistes hi ha crescut.

«Diumenge teníem por que si a l’àrea metropolitana de Barcelona sortia més gent a votar, el percentatge de vot espanyolista es dispararia i això repercutiria fatalment en el resultat de tot el Principat. Però no va passar. En absolut.»

Us proposo que observem què ha passat a les quinze ciutats més poblades de Catalunya i fem comptes.

Si simplement sumem els resultats de CiU, ERC i CUP del 2012 i els acarem amb la suma de Junts pel Sí i la CUP del 2015, veurem que pràcticament enlloc no hi ha hagut variació. En alguns casos ha pujat el percentatge d’independentistes i en alguns altres ha baixat, però la variació és quasi sempre insignificant.

Ara, si fem els càlculs ben afinats, la diferència és, en alguns casos, engrescadora. Per començar, a les eleccions del 2012 hi hem de sumar el percentatge de Solidaritat Catalana per la Independència, que a tot Catalunya va obtenir més de 46.000 vots. Però, per una altra banda, hi hem de restar els vots de la gent d’Unió. I com podem saber qui hauria votat Unió el 2012 si es va presentar coalitzada amb Convergència? No ho podem saber, però hem de suposar que, si més no, el percentatge que ha votat Unió ara també l’hauria votada fa tres anys i, per tant, aquest és el tant per cent que s’ha de descomptar dels vots independentistes del 2012.

Fent els càlculs d’aquesta manera (teniu les dades ací), podem veure que, de les quinze ciutats més grans de Catalunya, l’independentisme ha crescut a totes menys a dues –Tarragona i Reus–, que precisament no són de l’àrea de Barcelona. Enumerem aquests creixements:

—Barcelona:  +2,71%
—L’Hospitalet de Llobregat: +1,59%
—Badalona: +0,18%
—Terrassa: +2,82%
—Sabadell: +1,15%
—Lleida: +3,01%
—Tarragona: -0,15%
—Santa Coloma de Gramenet: +1,58%
—Mataró:  +0,79%
—Reus: -1,6%
—Girona: +1,87%
—Cornellà de Llobregat: +1,51%
—Sant Boi de Llobregat: +0,83%
—Sant Cugat del Vallès: +2,65%
—Manresa: +0,87%

I si afinem encara més l’anàlisi veurem que a tot arreu el partit que realment ha crescut ha estat la CUP. A tots aquests municipis, el resultat de Junts pel Sí és inferior a la suma de CiU i ERC del 2012. El factor d’equilibri (o fins i tot de superació) és la CUP.

«Fa pocs mesos, les enquestes ens deien que en Pablo Iglesias ens aixafaria la guitarra, que impediria la majoria absoluta independentista. Doncs podríem dir que, en part, la CUP ha parat el cop»

És difícil de treure conclusions encertades d’aquesta anàlisi. I encara més aventurar-ne propostes derivades. Però deixeu-me que provi d’exposar tres idees:

1)      A la majoria de municipis del Principat, l’independentisme ja no pot créixer gaire. (A Callús, per exemple, la suma de Junts pel Sí i la CUP passa del 73%!) En canvi, on pot créixer i ha de créixer és a les ciutats grans. En primer lloc, perquè hi viu molta gent. En segon lloc, perquè en pot sortir el mínim del 3% que ens falta per a guanyar un referèndum (voluntari, imposat, d’independència, constitucional… tant se val). I, en tercer lloc, perquè: quina república tindríem amb tantes ciutats girades d’esquena al propi futur?

2)      Si la CUP és el partit independentista que creix més a les àrees més difícils, deu ésser perquè fa un discurs que connecta més amb la gent que hi viu: rupturista, anticapitalista, jove, de carrer, de base, de defensa dels més desvalguts… Un discurs que pugna amb el de Podem. Fa pocs mesos, les enquestes ens deien que en Pablo Iglesias ens aixafaria la guitarra, que impediria la majoria absoluta independentista. Doncs podríem dir que, en part, la CUP ha parat el cop.

3)      Cal confiar més en la CUP. Perquè ells poden arribar allà on no pot arribar el president Mas. Potser també Súmate, però la potència organitzativa i mobilitzadora de la CUP no es pot menystenir ni, sobretot, instrumentalitzar. Els masistes hem de saber escoltar el fons d’aquest discurs de la CUP sense prejudicis. Que els cupaires facin coses que no ens agraden (o que no entenem) no vol dir que no tinguin mai raó. I després, si algú els vol jutjar, que pensi més en els fets i no tant en els gests: ja no ens en recordem qui va fer costat al president per salvar el 9-N?

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Reflexionem, senyor Xammar?

1

p_xammar00

 

Els escrits d’Eugeni Xammar (1888-1973) ens ajuden a reflexionar en un dia com avui. Ell, com molts que ens han precedit, va somniar un camí. Nosaltres ja l’hem recorregut gairebé tot. Demà podem entrar a la recta final.

Heus ací set fragments que ens descriuen un personatge, que ens fan de mirall i que ens encoratgen a assolir la victòria.

«Em plau imaginar que un dia —com més aviat més valdrà— Catalunya tornarà a viure com el que és, els catalans tornaran a viure com el que són, com el que han de voler ésser inflexiblement. Com una nació civilitzada. Com uns homes civilitzats.»

«Sóc català de soca i arrel, nascut per atzar a Barcelona d’un pare vallesà i d’una mare del pla de Llobregat, aquestes terres que són el reducte de la fortalesa catalana voltada de forasters i enemics, i l’orgull de sentir-me satisfet de mi mateix només el tinc quan veig i sento que sóc tan català avui com el dia que vaig sortir de casa, que els quaranta anys passats fora de Catalunya s’han esquitllat com l’aigua entre la roca, que demà, o d’ací a deu anys, o d’ací a vint anys, si encara sóc viu, que en dubto, tornaré a Catalunya i tot serà, però jo sobretot, com si mai no me n’hagués mogut.»

«És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació»

«Amb República o sense República, Espanya és Espanya; sense llibertat, Catalunya no és Catalunya»

«Deixat en una platja d’on no sortien vaixells per anar enlloc… Una impressió de solitud infinita. Tenia prou mitjans per a viure, tenia una casa, tenia una dona, un gat i un gos, però al voltant meu no hi havia res. Absolutament res. La soledat era total. Cap llum a la llunyania que em pogués orientar. Catalunya perduda. Jo em llevava i sabia d’una manera certa que durant tot el dia no hauria de fer res, no tindria res per a fer.»

«Català: recorda’t que ara fa quatre anys Lluís Companys moria afusellat als glacis de Montjuïc al crit de “Per Catalunya”. Que les nostres vides no desmereixin de la seva mort […]. Els catalans que hem estat testimonis de la passió i mort del President Companys portem damunt de les espatlles un pes de plom. Ell va caure amb el nom de Catalunya als llavis i ens va deixar a nosaltres amb la sort de Catalunya a les mans. […] Què volem que sigui el President Companys a la Història de Catalunya, un exemple fecund o una estela funerària al mig del desert? […] No han afusellat Lluís Companys, han afusellat el President de Catalunya. […] I ara s’acosta el 15 d’octubre de 1944 […] se sent la remor d’un missatge. Un missatge molt alt i molt breu. Dues paraules: Catalunya viu.»

«Quan es tracta de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions.»

Si voleu saber més coses sobre Eugeni Xammar i llegir-ne fragments interessants, us recomano el llibre «Periodisme? Permetin», de Quim Torra, o la sèrie que vam publicar en Pere Cardús i un servidor l’estiu del 2013: «El món de Xammar».

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Vull aquest país que bull

4

Junts pel Sí Manresa

Vull la gent rient. Vull les estelades als balcons. Vull els crits com punys al vent. Vull la gent que s’uneix. Vull els qui volen anar junts. Vull els qui volen que ens governem. Vull aquestes ulleres de Gramsci. Vull aquesta closca elegant. Vull els qui ens han dut fins ací. Vull saber que confies en els qui ens han dut fins ací. Vull els qui ens duran on lliurement vulguem anar. Vull les masses. Vull els individus. Vull sentir-te al costat, vibrant moderadament. Vull recordar-te llegint Harry Potter a la Meridiana. Vull abraçar-te amb aquella juguera de sempre. Vull saber que admires aquell encara que votis l’altre. Vull emocionar-me de saber que heu vingut d’Anglaterra a votar.

Callús 11S

Vull la gent del poble. Vull la gent de la comarca. Vull la gent del país. Vull la gent de la nació. Vull banderes a les torres. Vull estelades a la Meridiana. Vull estelades a la Meridiana. Vull estelades a la Meridiana. Vull sorprendre’m de descobrir nous independentistes.

CUP Manresa

Vull saber que encara no parles català però que votaràs que sí. Vull que saltis i que ploris. Vull enviar fletxes de suport. Vull enviar fletxes de conhort. Vull enviar fletxes d’esperança. Vull enviar fletxes de dignitat. Vull que vulguis un país net. Vull que vulguis un país avançat. Vull tenir el cap alçat. Vull les mestres. Vull la cultura. Vull aquesta llengua. Vull aquesta llengua. Vull aquesta llengua. Vull anar més lluny. Vull deixar de ser independentista.

Meridiana11S

Vull canviar el món. Vull que ens deixin canviar el món, catalanament. Vull la diferència. Vull la tolerància. Vull urnes. Vull paperetes. Vull veure’t la força als ulls. Vull saber que no et fan por. Vull saber que no et fan por. Vull saber que no et fan por.

Vull aquest país que bull.

Que no se’ns trenqui la llengua, David Fernàndez

1

Anaven lents CUP

Benvolgut David:

No sé què has tingut a veure amb el vídeo ‘Anaven lents perquè anaven lluny’. Tothom sap que no ets actor, però et vull felicitar –a tu i tots els qui hi sortiu– per la idea.

Tanmateix, no puc donar-te l’enhorabona per la manera com hi tracteu la llengua catalana. Si fa pocs dies ens exclamàvem de la quantitat de les errades lingüístiques d’un full de propaganda de Catalunya Sí que es Pot, avui he de dir, i em dol, que sembla que hi vulgueu competir.

Ja de bon començament, en el diàleg entre tu i en Quim Arrufat, hi ha una bestiesa de les grosses, de les que no haurien de passar el nivell elemental. Sou tots dos al costat d’una furgoneta avariada i en Quim et diu:
—Què li passa?

I tu li respons:
—Que alguna cosa s’ha trencat.

Però tu no vols pas dir que s’hagi trencat res. De fet, no has ni obert el capó i no ho pots saber. Només pots saber que el cotxe no va, no rutlla, no funciona. És a dir, que alguna cosa del cotxe s’ha espatllat.

És clar que ‘trencat’ té més força que ‘espatllat’ per al joc de paraules que cerqueu, però això no justifica que facis servir un verb que no toca. Perquè ‘trencat’, amb aquest ús, és un castellanisme flagrant. La culpa és del castellà romper. Quan en castellà rompen, nosaltres trenquem, o espatllem, o estripem, o esquincem, o malmetem, o fem malbé… segons què vulguem dir!

(Dos incisos. Primer. Avui, al Telenotícies de TV3, sense miraments, han dit que havíeu fet un espot «amb una furgoneta trencada»: que bèsties! Segon. Fa una vintena d’anys, quan treballava al departament comercial de Televisió de Catalunya, em va arribar el text d’un anunci d’una cadena de joieries. L’eslògan, en espanyol, deia ‘Todo el mundo estará pendiente de ti’. Mentre se sentia aquesta frase a la imatge es veia una arracada. És evident que en català el joc ‘pendent-arracada’ no funciona i en espanyol, el joc polisèmic del mot ‘pendiente’ és excel·lent. Doncs a aquest trencat del vostre vídeo li passa exactament igual.)

Després d’aquesta escena inicial, rebem fiblades de tota mena: sintàctiques, lèxiques, ortogràfiques (en el text sobreimprès) i, sobretot, fonètiques. Afegim-hi encara els ‘vale’, ‘joder’, etc., que deuen fer molta gràcia, però que són clatellots immerescuts a aquesta nostra pobra, bruta i dissortada llengua.

Tinc tota la llista d’errades –una vintena llarga!– desadeta al meu ordinador. Te la faré arribar quan vulguis, allà on em diguis. Però amb això no resoldrem el problema. Això serà un pedaç i prou.

Això ho hem d’encarar bé. Escolta’m, David, et faig un tracte que no podràs refusar: et faré classes de franc. Com que visc a Callús i tu em sembla que no, haurem de trobar la manera de comunicar-nos (l’Skype ens hi ajudarà, de segur; per això no cal patir). Tampoc no et faré desplaçar, perquè sé que no tens carnet.

A veure si ens espolsem aquestes caces que han de ser cases i aquestes coces que han de ser coses. I a les escoceses no els sobrarà cap essa. I t’asseguro que quan parlis de les lleis i de la llengua faràs servir el paladar com Déu mana.

Confio molt en vosaltres, David. La feina que vau fer durant la legislatura passada va ser magnífica. I el teu paper en concret, extraordinari. Et dic de debò que no us he votat mai, però que aquesta vegada m’ho rumiaré. Naturalment, això del vídeo no em farà decantar per vosaltres o pels altres. És clar que no. Però sí que et vull demanar un favor: preneu-vos la llengua seriosament, si us plau.

Una abraçada,

Jordi Badia i Pujol
jbadia16@xtec.cat
@jbadia16

La imatge que em va colpir

0

Meridiana

Del 9-N al 27-S, del parc Güell a la Meridiana, amb en Celdoni al pensament

La imatge que més em va impressionar és la dels balcons de la Meridiana plens d’estelades. Ja ho veus, Iglesias: els fills i néts d’extremenys i d’andalusos saben què han de fer, com ho sabria en Paco Candel si encara fos viu. El problema no és que tu no hagis entès res. El problema és que els qui t’haurien d’assessorar, hereus d’aquell PSUC del «Som un sol poble», s’hagin enlluernat en la teva vèrbola tan suada i tronada i no t’hagin dit que això no es diu, que això no es fa, que això no és. Ja us ho trobareu tots plegats.

Ahir vaig anar a la Meridiana encara amb el record de l’olor neta de pluja de la veu d’en Celdoni Fonoll, que va tenir la gentilesa de trametre’m els seus Haikús del Parc Güell i altres versos (Cossetània, 2015). És un llibre captivador, que de cap a cap traspua natura, amor a la natura (amor a la terra, fet i fet). En aquest llibre tot s’aprofita, com diria en Calders. Començant pel pròleg del gran poeta Carles Duarte, que arrenca així:

«Llegir Celdoni Fonoll és retrobar l’alè fresc i lluminós d’una llengua vital que ens configura com a comunitat humana en què ens reconeixem i que s’hi expressa amb tota la seva capacitat de transmetre coneixement, d’evocar emocions, de desvetllar sensacions essencials.»

Continuant pels haikús, nascuts de les seves passejades i corregudes quotidianes pel parc, com ara aquest «Febrer gelat»:

«Quan febrer emigra
amb xurriaques fredes,
ens fueteja.»

Prosseguint en els altres versos, com aquesta «Cassolada 9-N»

«Repic d’atuells,
sorollada insigne,
contra els males pells
de l’Espanya indigna.»

O bé aquell «27-S», al final de l’apartat:

«Cap vot en fals!
Cap vot en fals,
bona gent de la Terra!
Cap vot en fals!»

I acabant, és clar, amb aquell epíleg, que ens hauria de fer obrir els ulls i les orelles:

«En català polit
escric sempre els meus versos.
En català polit.
 
El que parlava el pare
i l’avi i tots els seus,
i cantava la mare
amb claríssima veu.
[…]
Malgrat que allò que impera
en places i carrers,
i en aules i teatres
de la bruta Lavínia,
i allò que promocionen
més d’una i més de tres
televisions i ràdios
que, en lloc de llum, fum donen,
és espanyol d’Espanya
i català podrit.»

Gràcies, Celdoni.

Sí que es pot respectar més el català

16
Publicat el 20 d'agost de 2015

síqueespot

L’univers del «sí que es pot» va construint un llenguatge propi. És un codi lemàtic, nascut dels lemes, dels crits, de les manifestacions… Per això «els i les» membres d’aquest corrent ideològic no fan acció social ni ajut social, sinó que fan rescat ciutadà o rescaten persones. Tampoc no volen suprimir ni eradicar la privatització, ni cap de les males pràctiques dels capitalistes, sinó que tot ho volen revertir. En l’univers del «sí que es pot» tot és transversal i inclusiu

En fi, és un codi propi de gent potser més avesada a frases cridaneres que no a discursos ben articulats. Per això no ens hauria d’estranyar que la batllessa de Barcelona expel·leixi frases tortuoses com ara aquesta:

«Demanaria als partits de l’oposició que no facin declaracions irresponsables, sobre situacions sensibles, que afecten fenòmens vulnerables, que no haurien de ser objecte de declaracions partidistes i oportunistes.»

En fi, ja veurem si té gaire futur, aquest nou llenguatge. De moment, això sí, constatem que la relació d’aquest nou codi amb la llengua catalana és més aviat… torturada.

Per començar, això de sí que es pot és una traducció maldestra, precipitada, d’urgència, del sí se puede, original i castís. En català genuí, el verb poder va seguit d’un altre verb, i encara més en l’ús pronominal i impersonal: «Es pot anar més de pressa», «Es pot fer bé o malament», «Això no es pot acceptar de cap manera»… Però dir es pot i prou grinyola.

Per fer-se una idea clara de la poca pràctica que tenen els del «sí que es pot» a escriure en català, només cal veure la llista de faltes greus del quadre amb què pretenen comparar-se amb la candidatura rival. Aquest breu text, que teniu corregit a l’encapçalament, no passaria un examen de quart d’ESO. Per a entendre bé la magnitud de la tragèdia, ací teniu la traducció d’aquestes frases a l’espanyol:

EL CABEZA DE LISTA ÉS EL PRESIDENCIABLE
¿EL PRESIDENCIABLE ÉS EL QUARTO DE LA LISTA?
PLENA SOBERANÍA DEL PUEBLO CATALÁN DALANTE DE NINGÚN OTRO MARCO
REGALAN LA SOBERANÍA A LAS GRANDES INDÚSTRIAS CON LA APROVACIÓN DEL TTIP
PROGRAMA SOCIAL INEXISTENTE CON VISTA DE UNA SOLA META
REVERTIR LA PRIVATIZACIÓN DIRECTA O ENCUBIERTA DE LOS SERVICIOS PUBLICOS

Periodisme és això?

3

TNMigdia

Els qui treballem en un mitjà de comunicació sabem que avui tot són presses, tot és immediat, efímer. Les coses, sovint, es fan barrip-barrap. El sentit comú i –ai, las– el sentit del ridícul trontollen o són engolits per una mar d’informació que es produeix sense condícia i es consumeix sense exigència.

Però tot té un límit. I avui us presento una transgressió d’aquest límit. La funció comunicativa de la informació s’hi desvirtua tant que esdevé caricatura. La notícia va ser explicada pel presentador del Telenotícies Migdia de TV3, divendres de la setmana passada, dia 17 de juliol.

«La principal hipòtesi amb què treballa la policia local de Cambrils és que hi va haver una doble imprudència, del conductor i de les vianants, en el doble atropellament mortal d’ahir a la tarda. L’accident va passar en aquesta via [es veu a la imatge] quan les àvies, veïnes de Navarra, travessaven pel pas de vianants i un cotxe les va envestir. El conductor va donar negatiu en les proves d’alcoholèmia i drogues. La policia ha immobilitzat el vehicle del conductor, que està pendent de passar a disposició judicial per un delicte d’imprudència greu en la conducció.»

 

[Vegeu-ho i sentiu-ho en aquest vincle (minut 34).]

Podríem dir-ne moltes coses, d’aquesta redacció, però en destacarem les tres més estridents:

—La primera frase és un desgavell, un desori total, un atemptat a la lògica discursiva. I un atemptat a l’empatia, perquè el públic —consumidor de la notícia— no entén res. Si aquesta primera frase ens ha d’introduir el missatge, incompleix manifestament la funció encomanada. De resultes d’això, fins a la tercera línia no saps què ha passat («doble atropellament mortal»). I què és això tan important que ens expliquen abans del què? Doncs algunes circumstàncies, com ara el lloc de l’accident (que hem de deduir que és Cambrils), la causa («doble imprudència», per bé que encara no sabem qui ha estat imprudent, car no ens ha estat revelat) i la investigació sobre els fets (que, repetim-ho, encara els ignorem).

—Fins a la segona frase no saps qui ha estat mort («les àvies, veïnes de Navarra»). Vejam: si dues dones han estat mortes en un accident, no hem de començar explicant això? És que ja se n’havia parlat el dia abans, em direu. Entesos. Però si volem donar informació nova que enllaci amb una de coneguda, primer de tot no hauríem d’apuntar —ni que fos apuntar— la informació coneguda, perquè l’espectador se situés?

—Només de començar ens expliquen la principal hipòtesi de la policia: «una doble imprudència, del conductor i de les vianants». Però la notícia no ens n’aclareix pas gran cosa, d’aquesta hipòtesi. Del conductor, ens en diu que no anava drogat. I res més. Quina va ser la seva imprudència, ho hem de suposar: si va envestir dues dones i no s’havia drogat, devia anar mig adormit o distret (telefonant, mirant per la finestra…). Però i de la responsabilitat de les víctimes, què me’n dieu? Només en sabem que eren «àvies» (presumptament, és clar: vol dir que eren dones grans), que eren de Navarra i que van travessar per un pas de vianants. Em podeu dir on carai és, la imprudència d’aquestes dues pobres dones?

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Els ‘puestos’ de treball en temps de ‘crissis’

0

Pich i PonSempre he pensat que el llenguatge dels polítics té una importància notable. És clar que en té el de qualsevol que es dediqui a una feina pública. Però quan es tracta de personatges que són escoltats (o poden ser escoltats) per una gran quantitat de gent alhora, la importància es multiplica. El cas és que, darrerament, hi ha paraules o expressions que els nostres polítics fan servir més sovint que no pas abans. I com més parlen, més deixen veure quin nivell de coneixement de la llengua tenen. Podem sentir cada dia personalitats que diuen, per exemple, puestos de treball en comptes de llocs de treball (o llocs de feina) o crissis en comptes de crisi.

Al nostre país, tots sabem com parlen segons quins consellers i conselleres, i fins i tot com parlava algun president de la Generalitat. Penseu que a cap altre país del món es consideraria normal una anomalia com aquesta?

«Tots sabem les confusions de Joan Clos, batlle de Barcelona durant anys, que fins i tot es va equivocar quan va jurar el càrrec de ministre i va dir “Justícia” en comptes de dir “Indústria”»

En la nostra història, hi ha hagut casos de personalitats que, segons com t’ho miris, fan riure i tot. Tots sabem les confusions de Joan Clos, batlle de Barcelona durant anys, que fins i tot es va equivocar quan va jurar el càrrec de ministre i va dir «Justícia» en comptes de dir «Indústria».

Però el cas més pintoresc i famós dels polítics catalans és el de Joan Pich i Pon, un polític del temps de la República que també va arribar a ser batlle de Barcelona. Les seves pífies van ser tan conegudes, que fins i tot rebien un nom: les piquiponades. Vegem-ne unes quantes.

Explicava que un polític amic seu es volia presentar per la «circumcisió» de Barcelona, i parlava, amb tota naturalitat, del conflicte «nipo-japonès” o de la guerra «anglo-britànica». Al mig de l’estiu, deia «estem en plena calígula», i en una tertúlia va deixar anar que, per a ell, el pitjor tirà no havia estat ni Calígula ni Neró, sinó «Tirano de Bergerac».

En un discurs des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, feia mostres d’alegria per un guardó que li acabaven de concedir però, en comptes de dir que «per fi li havien fet justícia» va exclamar: «Per fi m’han ajusticiat!»

«Que cadascú visqui a la seva terra: els francesos, a França; els anglesos, a Anglaterra; els murcians, a Múrcia; els belgues, a Belgrad»

En la inauguració d’unes obres se li va escapar: «Aquestes obres m’han costat un ou…» I, quan va voler-ho arreglar, afegí: «…de la cara!». Una altra vegada, va assegurar que la proclamació de la República fou una jornada «sense infusió de sang». En un discurs xenòfob va declarar que caldria «que cadascú visqués a la seva terra: els francesos, a França; els anglesos, a Anglaterra; els murcians, a Múrcia; els belgues, a Belgrad». També diuen que un dia el director del zoològic va demanar-li una góndola per al parc. Pich hi va assentir amb entusiasme: «Sí, però no una, sinó dues: un mascle i una femella. Que criïn, que criïn!»

La més famosa, aquest diàleg:

—I m’acompanya el meu nebot, que es sifilític.
—Filatèlic, tiet, filatèlic ­—va respondre, aterrit, el nebot.

Com que aquest personatge va crear llegenda, molts d’aquests lapsus no són autèntics, sinó atribuïts. En Tísner, per exemple, va reconèixer haver inventat moltes piquiponades i, com a dada, ens fa saber que la revista El Be Negre les pagava a tres pessetes.

En Pich i Pon, per a defensar-se dels qui es burlaven de la seva incultura, deia: «Jo no sé signar, però sé fer molts diners.»

A vegades, ingènuament, penso que ja no en queden, de batlles com en Pich i Pon.

______________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Els carlins, que els mati Déu

0
Publicat el 18 de juny de 2015

Carlins (JBadia)

[Avui que fa dos anys de la mort del meu pare, recupero un escrit d’ara fa un any.]

Aquesta expressió me la va ensenyar el meu avi matern, en Joan Pujol i Vilanova: «Els carlins, que els mati Déu. Si no, per què els criava.» L’avi havia estat de l’Esquerra Republicana d’abans de la guerra. I el seu gendre, ves per on, era carlí.

Però —muden-se els temps i també els pensaments— ve’t aquí que l’avi es va tornar un home conservador i el gendre va esdevenir un socialista autogestionari. (I —vejats miracle!— sense deixar d’ésser carlí!)

Del 1973 al 1978, el meu pare fou secretari general del Partit Carlí de Catalunya, federat amb el Partido Carlista espanyol, que en aquells anys eren una gent ben esquerranosos. El partit que havia ajudat Franco a preparar el cop d’estat del 36, quaranta anys després era clandestí (un dels darrers a ser legalitzats). Aquesta circumstància va fer que en Josep Badia formés part del Consell de Forces Polítiques i de l’Assemblea de Catalunya, dues organitzacions amb voluntat de coordinar i canalitzar les forces democràtiques, clandestines o semiclandestines.

«Aquell vespre el Congost es va omplir de gent, de fum, de crits, d’aplaudiments, d’entusiasme…»

El 10 de setembre de 1976, vigília del primer Onze de Setembre postfranquista, hi hagué a Manresa un gran acte reivindicatiu. Aquell vespre el Congost es va omplir de gent, de fum, de crits, d’aplaudiments, d’entusiasme… El discurs que va fer-hi aquell carlí ha passat a la història comarcal. Perquè retrata el moment: ja feia quasi deu mesos que Franco era mort, el sistema s’havia començat a obrir, però encara no se sabia si l’estaca tombaria o no. Aquell discurs traspuava esperança, exhortava el poble a alçar el cap, escometia amb contundència el règim (incloent-hi la monarquia juancarlista, és clar):

«Després de quaranta anys d’alienar-nos amb complicitat decidida perquè no penséssim, perquè no hi veiéssim i, sobretot, de reprimir-nos durament perquè no parléssim, la veu del poble s’aixeca avui més forta que mai per dir d’una vegada: Prou!»

Recordo com si fos ara aquell «Prou!» que va fer fimbrar el Congost, seguit d’un esclat del públic.

«El poble de Catalunya lluitarà fins que sigui una realitat la nostra plena sobirania», digué cap al final del míting.

Cap al final va proferir una de les frases més aplaudides: «El poble de Catalunya lluitarà fins que sigui una realitat la nostra plena sobirania.»

I per cloure el discurs va demanar un minut de silenci en memòria d’un jove basc, «assassinat mentre es manifestava pacíficament». Ai, què va haver dit…

Els civils van deixar dit a ma mare que es presentés a la caserna de Manresa. I quan s’hi va presentar se’l van quedar.

Pocs dies després la guàrdia civil es va presentar a casa meva per endur-se’l a la presó. L’acusaven d’haver-los injuriat. I no era cert: no els havia esmentats. Però tant se val. Quan aquells individus van venir l’home no hi era: havia anat a plegar bolets. Els civils van deixar dit a ma mare que es presentés a la caserna de Manresa. I quan s’hi va presentar se’l van quedar. En va sortir al cap d’uns quants dies i va dir que l’havien tractat bé. Potser sí, però encara havia estat més ben tractat a fora: les pintades i els comunicats de suport devien contribuir a escurçar-li l’estada.

M’he tornat a esborronar escoltant l’àudio d’aquella intervenció que, providencialment, va enregistrar en Lluís Alsedà i Solé. A la mateixa pàgina en podreu trobar la transcripció. També hi trobareu la resta d’intervencions, com ara la lectura d’adhesions a càrrec de l’Isidre Badia, un dels meus germans presents en aquell acte. I, encara, fotografies i documents, tants com vulgueu. (La feina de Memoria.cat,  amb en Quim Aloy i el seu equip, és impagable.)

Quan passava tot això, el Jepet de cal Badia tenia cinquanta anys rodons, una edat esplèndida, en dono fe.

Avui fa un any que aquell carlí ens va deixar. Déu el tingui a la glòria.