marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

DIAVERS

TERANYINA MORTA

11 de desembre de 2020

A voltes creu que té els pensaments inacabats, incapaços de fer seure res amb el pes imprescindible per no ser borrissol etern a mercè de l’aire, borra que escapa a la determinació de la granera, teranyina morta. I en veure que s’encanta amb la solitud del bolígraf deixat damunt la cadira baixa o en el

Llegir més

PRECISIONS

27 de novembre de 2020

No imputis al temps que calla no voler veure el que condensen els objectes que queden sense importar-los que els ignorem, els estiraments de la vida més que manifesta de l’herba, mala per segons qui, que aprofita el dit prim de terra d’una escletxa per ser ella en plenitud tot i saber que aquest goig

Llegir més

JA ESTÀ BÉ AIXÍ

15 de novembre de 2020

I de cop t’adones del que passa desapercebut, d’allò que no destries, del que s’infiltra en el teu temps i en el teu espai com si fos un element intrús, un agent espia. I que són aquests observadors camuflats, mimetitzats en la teva forest, els que t’empenyen a afaiçonar els desitjos que has aquietat a

Llegir més

LA FREDOR DE LA CERTESA

13 de novembre de 2020

La llum s’abalcona sobre els camps ressecs de la solitud i el silenci poua fons en la fredor de la certesa. L’existència lluita per ser matèria, per imposar-se a la indiferència de la realitat que raja tedi.

Llegir més

LLAVIS ARITJOSOS

6 de novembre de 2020

Trenca la nit la pell melicotonada que ha estat foragitada de tots els paradisos. Llueix llavis d’aritja que besen amb tanta intensitat el primer crit del nadó com la ranera de qui es lliura a la fi. Llavis aritjosos de silenci que no callen davant la malcaradura de les ombres que obren esquerdes a la

Llegir més

ALLÒ QUE EL SOL DETERMINA

3 de novembre de 2020

Sempre veurem el que el sol determini. Fa entrar la llum on sigui per deixar en evidència els racons i els angles rectes, comportant-se com si fos mar quieta i calma que vol ser mirada. I no compta amb el vent per engendrar els roquissars ni fer volar els dies.

Llegir més

LA TOXICITAT DE LA FREVOLESA

29 d'octubre de 2020

Quan l’adotzenament i els comunicats de guerra glaçada amenacen de fer callar la claror i l’ardència de la paraula que desfà totes les traves; quan per una futilesa s’engalaverna el mecanisme que propicia el flux dels raonaments que més trepanen a la recerca de l’ull de totes les fonts; quan els dispositius d’autodefensa es ressenten

Llegir més

DE QUÈ ÉS L’HORA

26 d'octubre de 2020

No són hores de pensar que només al Carib trobarem la llum que ens cal per esporgar-nos la pensa pansida. No són hores de demanar al veí si pensa que és revolucionària la tendresa, que la misantropia teva fa el ple en tocar l’horabaixa. No són hores de llegir més encara, que has passat el

Llegir més

MANS QUE BALBEGEN

13 d'octubre de 2020

Clou els ulls amb la calma necessària per entendre que se’n va a la constitució del silenci que reforça la veu. I en ser allà espera pacient que algú li escrigui el conte per a vells que somnia les nits que les mans balbegen

Llegir més

L’HIMNE DE L’AIGUA

25 de setembre de 2020

Vencerà el vent, com sempre: no hi ha res que el pugui fer callar ni ofendre perquè no es deixa trobar els ulls de còlera. Així també s’imposen els naufragis als nautes. Resistiran les soques més joves i l’aigua, que no té himne però que de la insipidesa i el silenci en fa domini. Quan

Llegir més

ALÈ ÀRID

20 de setembre de 2020

El pit que t’infongué la vida que ha permès que altres la visquessin no pot evitar l’aridesa de l’alè que no és perdurable i ja té a tocar l’estroncada dels colors de la llum, de l’aire.

Llegir més

ELS DESIGNIS DEL FANG

17 de setembre de 2020

les mans que enyoren el fred del revòlver la bala dansant al cap de la llengua les pupil·les dilatades teixint teranyines per atrapar memòries i el son reparador dels mediocres l’ull que apunta al viu del vocabulari i a la vulgaritat de qui s’excita amb la castedat del guant que abandona el braç per ser

Llegir més

EL DESASBORAMENT DE L’ESCAFANDRE

11 de setembre de 2020

Un llenç en blanc amb un grapat de taques de colors primaris distribuïdes a l’atzar fa creure que pot distreure la ullada àvida de mirera enterca proveïda de mans esplugadores que no defugen el tacte de cap cos glatent amb voluntat d’alba roja. Grallen quatre corbs que no es deixen veure. Qui sap si esperen

Llegir més