I no li costa gens imaginar-se en Niccolò Paganini fent plorar de pura emoció la dama que més li agrada del concert fent dir al seu violí Cannone Guarnerius tot allò que ell seria incapaç de dir-li amb paraules. Ja li anava bé, al genovès, que corregués la brama malèvola que havia venut l’ànima al
Ha sortit de la becada –així ho pensava tot i que la migdiada ha passat de llarg la mitja hora- amb l’alenar accelerat, amb el cor molt atropellat i amb la imatge nítida d’aquell capellà, professor de literatura, que durant uns anys, per ell, va ser un veritable turment, un malson que el perseguia nit
El Moix de casa és negre i en un intent certament reeixit per desempallegar-se de la suposada malastrugança que diuen que encomanen els moixos negres, té les quatre potes, la barra i la boca blanques, amb una llenca del mateix color acabada en punta que va del musell fins a l’entrecella. Val a dir que
Canta’m mentre em fregues l’esquena, comptem una altra vegada les pigues i dibuixa’m-hi amb les ungles el mapa dels antulls i la ferocitat, li diu amb la veu més amanyagadora. I mirant per la finestra a pis d’ulls de la sala de bany li demana tot seguit que li assenyali la sendera que du a
Quan enfila el carrer de ca seva fa un alè perquè no caldrà que s’esforci més a dissimular la coixesa que, com més va, més se li accentua, talment com li va avançar el metge especialista, una eminència, certament, però eixut com una pansa i incapaç d’esbossar un mig somriure. Hi ha mals que mai
Qui va inventar el tallaungles no comptava amb el soroll peculiar que emetria l’estri en tallar l’úrpia. El padrí que m’ensenyà a tallar-me-les em feia començar sempre per les ungles de la mà dreta perquè era la més entremaliada per a un dretà i sempre calia escometre en primer lloc les feines més exigents. Encara
L’aire no ho és més si acarona la nit, de la mateixa manera que el temor vestit de por no es fa més poderós amb la fosca. L’home que així reflexiona travessant el poble que el va néixer i que voldria que acollís el darrer respir, no coneix l’extensió de l’alegria: mai no l’ha fruït
«Després d’això, vessaré el meu esperit sobre tothom: els vostres fills i les vostres filles profetitzaran, els vostres vells tindran somnis, i els vostres joves, visions». Això diu que passarà el profeta Joel en el decurs del dia del senyor que, «Tot just arriba, devora com el foc i quan ha passat encara crema com
Per un instant s’ha fet un silenci absolut –com el que ens va parir a la seva imatge i semblança- després que el rellotge de la vila tocàs les sis del capvespre, i fruit d’aquest estat prodigiós hom sentia que podia percebre la ingravidesa, que la pell i l’esperit assaborien la mena de plasma on
Somniava teixir una teranyina que anàs de l’incert ull de la font de tot el que glateix fins al llindar de l’eternitat. Una teranyina densa capaç de retenir soscaires i estrebades, i, alhora, d’agombolar els delers que engeguen els motors de la vida. El sostre de la seva cambra on dorm poc i llegeix menys
El rellotge vell segueix marcant els segons amb bona veu. Mecànicament es diu que encara té corda per un temps si no especula amb la quantitat. Tot queda i calla, a la casa on els prodigis hi troben estada i es multipliquen per mil. El silenci amb son puja a les cambres sense fer soroll.
La mar, mareja i no sols en el sentit de causar mareig, sinó en el d’exercir de mare. Quan desfà temporals, la mar, no fa més que marcar el seu territori, que no és únicament el que fita la seva quietud en descansar, i per això treu els colors a la supèrbia dels seus fills
Avui és sant Mateu, el patró de la meva vila, Bunyola. També és patró de santa Margalida, per cert. Per això, de ben petit m’ensenyaren que aquest apòstol duia un escaire a la mà, tal com es pot veure en el retaule de l’església, que presideix juntament amb sant Bartomeu, la Mare de Déu de
Avui la república –Sereníssima per més precisar- de San Marino fa 729 anys. És la república més antiga i petita d’Europa, i el tercer estat més reduït del món. No pertany a la Unió Europea, però forma part del Consell d’Europa i adoptà l’euro com a moneda. Va ser fundada per un picapedrer cristià de
Per arribar al bessó has de trencar la clovella. No ho pensava com si fos un principi oriental ni el tema de cap mossèn renegant del darrer concili. Va ser la conseqüència espontània a la demanda del nét que volia que li encetàs una ametlla de l’estesa esplendorosa que su-allà eixugava. Era ben conscient que