Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

Arxiu de la categoria: General

Portàtils

0
Tinc quimera que l’adjectiu ‘portàtil’ aplicat a algú que no té cotxe i l’has de dur o tornar perquè faça alguna activitat va nàixer en una conversa amb David Mira, el poeta d’Ontinyent. Potser és més una sensació que un record, però ell és molt hàbil en aquesta manera de jugar amb l’idioma, i a més és ‘portàtil’.
 
En diverses ocasions he fet de portador de ‘portàtils’, i aquesta és una foto que podria demostrar-ho, si no fóra que és de mostra perquè és un vehicle que jo no podia conduir. Però feia comboi.
 
Em sembla recordar que va ser aquell dia que vam pujar també tots dos en un cotxe descapotable de lluir, però en eixe ja no em van deixar fer la broma.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Perill d’avions

0
Tornant un dia de Prada del Conflent cap a casa, però sense pressa ni data fixada d’arribada, anava cap a ponent per un seguit de muntanyes que cada volta eren més altes. I més. I tot era pujar i no veia on devia acabar aquella ascensió. En girar un dels revolts un senyal de trànsit em va esquallar: perill d’avions! Com havia arribat tan amunt que t’avisen que pots topar-te amb un avió?
Per sort no me’n vaig trobar cap, i sa i estalvi, i -encara que no ho recorde- possiblement mig marejat, vaig acabar a la Seu d’Urgell.
Açò ve perquè divendres era el Dia Internacional de les Muntanyes. Se m’havia despistat, però alguna cosa tenia per a explicar.
I també en podria fer una reflexió filosòfica adaptant aquella màxima que diuen que ‘Si la muntanya no va a Mahoma… ja està bé on està’.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Invasió subtil i cafés amb llet

0
Més enllà de la pandèmia, a banda de les restriccions que ens imposa i que val més que ens prenguem seriosament, ja feia un temps que havia deixat de ser tan corredor com abans. Corredor, vull evidentment dir amb el significat de ‘recórrer’ que té també el verb ‘córrer’: no parar en torreta.
Feta la introducció, ara és quan arriba la denúncia dels locals d’hostaleria on, amb l’excusa del disseny, et posen un café amb llet que no passa de ser un didal molt gros, un tallat en tassa de col·lecció de rics, un café amb un esguit de llet…
Arribat ací, i com que malpensar és debades, no pots evitar dubtar si en realitat no t’estan posant això que en los madriles diuen ‘un café’ i ens estan endossant una altra invasió subtil.
Sé que exagere, però aquestes coses al principi sempre semblen alarmisme i quan tornes de pixar ja ho tens instal·lat a casa, com els sopars castellans de la Nit de Nadal a moltes localitats valencianes, dir-li tinto al vi negre, celebrar el 12 d’octubre, o, per a tornar al cas que ens ocupa, demanar un café sol en compte del café de tota la vida.
De locals on posen aquests cafés amb llet de joguet, n’hi ha pocs. N’he vist pocs, millor dit; però com deia al principi, fa temps que no córrec molt el bandol i no sé si s’han reproduït.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Escalons electorals

0

Si dic que en un temps ja passat, cada quatre anys quan venien les votaes havia d’esquivar propostes de posar el nom en alguna llista electoral, no és per fardar (ni pensar-ho ni ensomiar-ho). Ho faig perquè hui és el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitats.

Com que últimament m’ha pegat per dir alguna coseta més o menys personal quan s’escau algun dia d’estos, hui també. I quina és la relació d’una cosa (les votaes) amb l’altra (la diversitat funcional)?

Doncs que s’han fet i es fan moltes proclames sobre inclusió, adaptació, accessibilitat i tot això, però us heu fixat que claret és el saló de plens municipal on no hi haja un escaló (raonable o escalable) per a accedir al lloc des d’on discuteixen els regidors? Al meu poble, crec que és l’únic espai de l’ajuntament que no compleix normes d’accessibilitat.

PD: Els escenaris (on a desgana però voluntàriament he participat en altres saraus públics) són un altre espai d’on sembla que ens despatxen.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Disculpen la banda sonora

0
Això era un picú de la meua germana, acompanyat d’uns discos seus també que, quasi com un joguet, em feia companyia en les hores allargades de tants dies de mobilitat diminuta. I a voltes em ve al cap, com la banda sonora d’un temps intermitent. I antic.
I vostés disculpen.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Joan Fuster a cal tio Luís

0

El tio Luís tenia un bar a Aielo de Malferit: el bar del tio Luís.

Aquell matí havíem quedat d’anar a Sueca a visitar Joan Fuster. El pla era ben senzill: arribar a sa casa, tocar a la porta i que ens deixara entrar. Només perquè sí. En un ataquet de coneiximent vaig objectar que allò no tenia molt de futur, per no dir gens, i que, ja que ens havíem alçat un diumenge de matí, podríem anar a almorzar i trauríem més trellat.

Diu que hui fa noranta-vuit anys que va nàixer Fuster, i seguint el costum de fa dos dies de parlar de dates marcades en negreta, faig memòria del dia que més prop vaig arribar a estar d’ell, amb un bon tros de pa i mescla al bar del tio Luís.

(Molt temps després va vindre allò de l’homenatge que vam fer a Fuster, però això és una altra aventura).

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Broma quasi profètica

0
En aquell temps encara feia poc que ens coneixíem. Un dia li vaig dir que aquell que li feia de representant li havia arreglat una actuació en què interpretaria un parell de cançons amb Francisco… i a través de l’auricular del telèfon -que encara no en déiem fixe perquè no n’hi havia d’altres- el vaig sentir com se’n pujava per les parets i maleïa al mànager.
Es va tranquil·litzar quan li vaig confessar que era una broma, però aleshores, sense baixar de les parets, va ser a mi a qui maleïa.
I per què ho explique açò? Doncs perquè he vist ara que uns destarotats han convidat increïblement aquest personatge de la canción española -profundament espanyolista en el sentit més antivalencià i groller- a participar en el disc de la Marató que cada any publica la CCMA, i he pensat que aquella broma, sense voler, ha estat no massa lluny de convertir-se en profecia. Si arriben a coincidir en el disc, m’hauria encanat de riure.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

La pista de Portugal

0
El senyor ministre de Cultura espanyol es va espolsar l’altre dia un piulet d’eixos de Twitter que li va costar un grapat de bescollades a la xarxa, als mitjans i fins i tot en alguna moció parlamentària.
 
La immensa majoria de calbots i protestes (la majoria dels que jo he vist), posen a parir l’home per l’enumeració que fa de les llengües peninsulars*, en què posa per separat català i valencià. Com que ja li han dit poquet i bo pel destrellat, no cal que ho faça jo també.
 
Em sembla més insultant i il·lustrativa una altra qüestió: més enllà de la fal·làcia de la “lengua común”, hi ha un menyspreu envers les llengües que, des del supremacisme del castellà, tracta de “regionals”, del corralet. De reserva índia pràcticament. Ve a dir que l’espanyol és una llengua europea, i que les altres, com ara la nostra, encara que siguem Europa no són europees. Ni tan sols estatals: no són llengua de l’estat, sinó de l’estatut i encara gràcies. I això, la no “europeïtat”, no és que ho constaten, és que ho provoquen negant-se a demanar l’oficialitat del català a les institucions europees.
 
No tinc gens clar que el ministre ignore quin és l’àmbit territorial del català. Però a gosades que té un concepte de la nostra llengua de subordinació en la qual, com a molt, cap la permissivitat actual. I a voltes trobe que perquè no tenen més remei.
 
*El portugués també és una llengua peninsular, però sí que la posa com a idioma que es parla a Europa. Portugal té un estat propi: no sé si això dóna alguna pista.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

El passat, ací al costat

0

Això ha sonat adés a la ràdio, i, vulgues que no, he viatjat a unes altres ràdios: les d’una primera adolescència ortopèdica i inevitablement vital, les d’un temps assolellat que pareixia no acabar-se mai. Les d’un passat que, com ara, sempre tenim ben prop.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La vespra de la ressaca al Conflent

0
Els gendarmes es van acostar al cotxe i em van preguntar què feia allà, als afores del poble, de nit, sol. Descansava del viatge que m’havia dut quasi d’una tirada de casa a Prada del Conflent, sense saber que el que m’esperava era una altra prova de resistència.
Em van creure i se’n van anar. I jo vaig tornar a la plaça on havia deixat sopant els amics de Tres fan Ball que havien d’actuar a l’escenari de la Universitat Catalana d’Estiu. Havien insistit que per tot i per tot havia de fer de públic, i allà que em van trobar. Però la gesta va començar en acabar la darrera cançó: no sé si estava previst o va ser allò de ‘que no seguireu tocant allà a la universitat?’, però la bona qüestió és que m’hi van enredrar, en una mena de festa alternativa, amb tot de gent descompassada.
Em van donar una faena: havien dut dues marraixes de café-licor i, situat darrere dels músics, em dedicava a omplir gots com si s’acabara el món. No es va acabar, però sí el café-licor, i una miqueta la consciència també.
A poc a poc la improvisada sala de festes es va buidar, vés a saber a quina hora. Sense pressa vaig fer via cap a l’hotel, a la porta del qual vaig repassar la combinació numèrica que l’obria i vaig sentir nàixer un pànic casolà en descobrir que era incapaç de recordar el número de l’habitació que m’havien donat. Sobre el taulell hi devia haver les claus de les habitacions repartides, i la imaginació dopada pel café em feia entreveure que acabaria per entrar en qualsevol que no fóra a meua.
La història s’acaba ací, perquè per sort per a tot lo món al calaix només hi havia una clau solitària, de manera que vaig poder arribar al que aquells dies seria el meu llit, amerat de burreta per dins i per fora.
Crec que, afortunadament, no hi ha constància gràfica del desgavell d’aquella nit.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Memòria congelada

0

Al segon calaix de l’esquerra, el tercer si comptem des de baix, hi ha un tros literal de memòria, antiga i congelada en tinta de bolígraf, aconhortadament guardada sense pany ni clau.

I ara encara és l’hora que arribe, si és que ha d’arribar mai, el temps descolorit que demane de traure-la.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Orwell, l’humorista francés

0
Quan vam arribar, la porta em va deixar despagat, i la banda de dins tampoc no era com m’esperava. El saló de la primera planta ja era una altra cosa, però res de l’altre món tampoc. El problema és que jo m’esperava un temple maçònic més mudat, i aquell de Perpinyà no em va semblar gens distingit, tot i els esforços de la sala on vam assistir a la “tinguda blanca”, o reunió on s’admeten convidats.
Quan vas a llocs que paren tan lluny de casa, fa una certa il·lusió trobar-te gent coneguda, com en aquella ocasió que vaig coincidir amb Pere Codonyan, el corresponsal de TV3 a la Catalunya Nord. També va resultar que coneixia al ponent de la conferència, però si a mi no em va fer ni fred ni calor de trobar-me’l, a ell crec que li va pegar tort perquè era conscient que jo sabia coses que no quedaven bé amb la imatge que volia donar.
Amb el Pere vaig poder xarrar poc, perquè l’home estava de faena, però recorde que vam comentar una de les aportacions desficaciades del conferenciant, quan es va referir solemne a un humorista francés com a autor de la famosa frase “tots som iguals, però un són més iguals que altres”.
No és l’instant capturat en la fotografia, en què es veu l’amic Pere a l’esquerra, ben atent i amb el cabet en la faena, i el meu cap al costat, escoltant al mestre de cerimònies de l’acte que tenia enfront el conferenciant.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Democràcia peculiar

0

Deien que hui es produiria el canvi de freqüències de la televisió i que calia resintonitzar els canals. Un servidor -pobre de mi-, pensava que amb tota la modernitat aquesta, en reorganitzar els senyals i les cadenes, podria aparéixer la TV3. Algú havia comentat que li havia eixit una tele de Madrid, o del Real Madrid, no recorde bé ara.

Va ser només un moment de debilitat. La realitat s’imposa a la il·lusió, perquè vivim en una democràcia tan plena i avançadíssima que es permet de prohibir teles i ràdios.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’empelt

0
Si haguera de començar des dels orígens aquesta història, hauria de remuntar-me a l’estanc de la plaça, quan encara es trobava a la plaça (de la Vila). Però ens estalviarem molts capítols de com va anar, i recordarem només que allò va acabar en la tesi doctoral de Josep Martines sobre el diccionari valencià de Josep Pla, que va donar lloc a tres llibres.
El cas és que ahir, regirant unes lleixes, em vaig trobar un d’aquests llibres, que ja no tenia present que eren per allà: El valencià del segle XIX: el lèxic. Inevitablement el vaig fullejar, i una de les primeres paraules que em vaig tirar als ulls va ser “empeltar”.
Com que tinc prohibit parlar de casualitats, diré que no em va estranyar trobar-me-la perquè feia ben poc que en una conversa havien eixit a relluir les teories desbaratades dels antivacunes, que podríem anomenar antiempelts seguint una de les accepcions del mot en aquell diccionari ollerià del segle XIX.
No me n’he trobat mai cap, d’antiempelts; o almenys no ha eixit a debat la qüestió. Però amb mi duraria poc, la hipotètica discussió: sóc un exemple vivent del desastre de la manca de vacunació (sense entrar ara en detalls de la negligència criminal de l’estat franquista).
Publicat dins de General | Deixa un comentari