Estic pegant-li voltes, però no pegue en terrer de per què tinc tot el dia en el cap esta cançó sobre el pas dels anys.
Que no siga que és per això, pel pas dels anys.
Tinc quimera que l’adjectiu ‘portàtil’ aplicat a algú que no té cotxe i l’has de dur o tornar perquè faça alguna activitat va nàixer en una conversa amb David Mira, el poeta d’Ontinyent. Potser és més una sensació que un record, però ell és molt hàbil en aquesta manera de jugar amb l’idioma, i a més és ‘portàtil’.
Si dic que en un temps ja passat, cada quatre anys quan venien les votaes havia d’esquivar propostes de posar el nom en alguna llista electoral, no és per fardar (ni pensar-ho ni ensomiar-ho). Ho faig perquè hui és el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitats.
Com que últimament m’ha pegat per dir alguna coseta més o menys personal quan s’escau algun dia d’estos, hui també. I quina és la relació d’una cosa (les votaes) amb l’altra (la diversitat funcional)?
Doncs que s’han fet i es fan moltes proclames sobre inclusió, adaptació, accessibilitat i tot això, però us heu fixat que claret és el saló de plens municipal on no hi haja un escaló (raonable o escalable) per a accedir al lloc des d’on discuteixen els regidors? Al meu poble, crec que és l’únic espai de l’ajuntament que no compleix normes d’accessibilitat.
PD: Els escenaris (on a desgana però voluntàriament he participat en altres saraus públics) són un altre espai d’on sembla que ens despatxen.
El tio Luís tenia un bar a Aielo de Malferit: el bar del tio Luís.
Aquell matí havíem quedat d’anar a Sueca a visitar Joan Fuster. El pla era ben senzill: arribar a sa casa, tocar a la porta i que ens deixara entrar. Només perquè sí. En un ataquet de coneiximent vaig objectar que allò no tenia molt de futur, per no dir gens, i que, ja que ens havíem alçat un diumenge de matí, podríem anar a almorzar i trauríem més trellat.
Diu que hui fa noranta-vuit anys que va nàixer Fuster, i seguint el costum de fa dos dies de parlar de dates marcades en negreta, faig memòria del dia que més prop vaig arribar a estar d’ell, amb un bon tros de pa i mescla al bar del tio Luís.
(Molt temps després va vindre allò de l’homenatge que vam fer a Fuster, però això és una altra aventura).
Europa habla alemán, francés, italiano, español, portugués… España, nación soberana, habla castellano, nuestra hermosa lengua común, y habla catalán, euskera, gallego, valenciano…Europa es fuerte con el reconocimiento de su diversidad cultural y lingüística. España, también.
— José Manuel Rodríguez Uribes (@jmrdezuribes) November 6, 2020
Això ha sonat adés a la ràdio, i, vulgues que no, he viatjat a unes altres ràdios: les d’una primera adolescència ortopèdica i inevitablement vital, les d’un temps assolellat que pareixia no acabar-se mai. Les d’un passat que, com ara, sempre tenim ben prop.
Al segon calaix de l’esquerra, el tercer si comptem des de baix, hi ha un tros literal de memòria, antiga i congelada en tinta de bolígraf, aconhortadament guardada sense pany ni clau.
Quan vam arribar, la porta em va deixar despagat, i la banda de dins tampoc no era com m’esperava. El saló de la primera planta ja era una altra cosa, però res de l’altre món tampoc. El problema és que jo m’esperava un temple maçònic més mudat, i aquell de Perpinyà no em va semblar gens distingit, tot i els esforços de la sala on vam assistir a la “tinguda blanca”, o reunió on s’admeten convidats.Deien que hui es produiria el canvi de freqüències de la televisió i que calia resintonitzar els canals. Un servidor -pobre de mi-, pensava que amb tota la modernitat aquesta, en reorganitzar els senyals i les cadenes, podria aparéixer la TV3. Algú havia comentat que li havia eixit una tele de Madrid, o del Real Madrid, no recorde bé ara.
Va ser només un moment de debilitat. La realitat s’imposa a la il·lusió, perquè vivim en una democràcia tan plena i avançadíssima que es permet de prohibir teles i ràdios.
Si haguera de començar des dels orígens aquesta història, hauria de remuntar-me a l’estanc de la plaça, quan encara es trobava a la plaça (de la Vila). Però ens estalviarem molts capítols de com va anar, i recordarem només que allò va acabar en la tesi doctoral de Josep Martines sobre el diccionari valencià de Josep Pla, que va donar lloc a tres llibres.
El cas és que ahir, regirant unes lleixes, em vaig trobar un d’aquests llibres, que ja no tenia present que eren per allà: El valencià del segle XIX: el lèxic. Inevitablement el vaig fullejar, i una de les primeres paraules que em vaig tirar als ulls va ser “empeltar”.
Com que tinc prohibit parlar de casualitats, diré que no em va estranyar trobar-me-la perquè feia ben poc que en una conversa havien eixit a relluir les teories desbaratades dels antivacunes, que podríem anomenar antiempelts seguint una de les accepcions del mot en aquell diccionari ollerià del segle XIX.