ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

Arxiu de la categoria: General

DESMOTIVACIÓ ELECTORAL

Les actituds del nostre Govern format per Junts i Esquerra estan portant a una desmotivació cada cop més gran de l’electorat independentista de cara a les eleccions de Febrer del proper anya que potser els hi pot dur alguna sorpresa desagradable.

Ahir vam viure l’últim desori amb acusacions creuades entre departaments d’un partit i d’un altra pel cas de les ajudes als autònoms que realment fan vergonya aliena. Acusacions sense fí i sense entrar en l’arrel del problema que era la minsa ajuda, i nomes per intentar esgarrapar un vot per les properes eleccions com si el Govern en fos dos de separats i no formessin un equip.

Aquesta situació que ja veiem tota la legislatura ens porta a veure que l’anomenat Govern efectiu era una cortina de fum per convertir-se en un Govern per recollir les engrunes autonòmiques, renunciar a qualsevol possibilitat de complir els mandats de la societat catalana i seguir la guerra partidista per les minses quotes de poder amb el discurs victimista de sempre com excusa molts cops de la incompetencia i les proclames de cara a fora convertides amb col·laboracionisme amb un Estat que ha deixat les nostres institucions en res i amb la repressió venjativa per bandera de tots els partits sense excepcions.

Arribats aquest punt veiem com per exemple tots els diputats pro-democràcia del consell legislatiu de Hong Kong han dimitit arran de l’expulsió dels 4 càrrecs electes de la formació. Tot amparat en una llei repressiva que permet inhabilitar diputats immediatament en aquest cas per defensar la independència de l’ex colonia britànica. Segur que el paral·lelisme us sona però la resolució res a veure. Un gest de força i dignitat a Hong Kong i una acceptació de tota la repressió per part del nostres representants que han deixat les nostres institucions en un no res. No ens han deixat triar el President, han tret i vetat diputats i fins hi tot han acomiadat el President per una pancarta. Tot això amb la col·laboració dels nostres a Madrid donant suports a canvi de res i pidolant les molles per vendre desprès aquí a preu d’or. Tota una lliçó de cinisme i indignitat.

Un govern que cada cop ens deixa més orfes de vot per les properes eleccions i la sensació que no podem confiar amb la nostra institució principal per culminar els mandats del poble i dependrà molt més de la força de la societat i la feina fora de les nostres fronteres amb institucions reals que puguin treballar amb llibertat per aconseguir els objectius.

VERGONYES INFINITES

Aquesta setmana tenim dos exemples de les vergonyes amb le que convivim i que arribem en molts casos a fer passar per normal el que hauria de provocar escàndol i assumpcions de responsabilitat en forma de dimissions que com veiem ni tant sols es plantegen.

Parlo del començament del judici dels atemptats del 17 A a Barcelona amb els tres supervivents i que arrossega un terbol i opaca investigació on les relacions del CNI amb l’Imam de Ripoll i la nul·la informació dels cossos de seguretat als Mossos d’Esquadra està enlaire.

Per altra banda, els 20 milions que ahir s’havien de repartir entre 10 mil autònoms catalans per part de la Generalitat amb un procés esperpèntic de bloqueig de la web i uns criteris totalment fora de lloc i de burla a la ciutadania sense precedents.

Efectivament, pel que fa al cas dels atemptats moltes ombres tres anys desprès per resoldre i una veritat que ha estat amagada sense pietat als familiars de les víctimes i a una societat que te el dret de saber respostes. El tema de l’Imam i la seva relació amb el CNI ha estat vetat per la investigació i fins hi tot alguns questionen que veritablement sigui mort com la versió oficial ens diu i de fet tot el seguit de preguntes del cas com la nul·la informació als Mossos per part de la policia espanyola que segurament hagués pogut ajudar qui sap si a evitar aquesta massacre i posteriorment desprès d’una resolució ràpida i brillant del cos català, els intents de desprestigi del cos i dels seus màxims responsables amb un intent de venjança per la seva actuació brillant i sense col·laboració espanyola totalment fora de joc, com si no tingues res a veure amb Catalunya que no hi ha dubte va actuar com un Estat aquest cop independent.

Pel que fa al segon tema, incompetència i vergonya aliena que sembla el Conseller El Homrani i el seu equip troben normal. Una almoïna de 2000 euros per autònom, limitat a nomes 10 mil dels molts autonoms catalans necessitats. Per si no fos prou habiliten una web que s’ha bloquejat ja d’entrada provocant indignació general i el criteri per repartir-lo es senzillament la rapidesa i sort a poder introduïr i emplenar els formularis sol·licitats amb una baralla entre els autònoms a cops de colze virtuals per recollir aquestes engrunes amb un sistema vergonyòs on ningú presentarà la seva dimissió i com sempre els damnificats d’una classe política mediocre, la ciutadania catalana.

CATOLICISME PER DAMUNT DEL VIRUS

Legalment l’Estat espanyol es un Estat laic, crec que això vol dir que no hi ha cap confessió religiosa oficial o protegida especialment i simplement un respecte per cada creença de les persones. Evidentment això es una burla que no funciona així.

De fet si fos així no hi hauria una creueta a la Renda per l’esglèsia i un conveni signat amb l’església catòlica on si les retribucions anuals de la Renda no arriben a uns mínims pactats, posteriorment s’acaben de completar amb els diners de tots. Un conveni que ja es l’hereu de la Dictadura on aquesta esglèsia estava al costat del Dictador i com element de repressió constant pel poble com ja sabem.

Dic això per l’acte organitzat a la Sagrada Família aquest cap de setmana amb prop de 600 persones en plena època de pandèmia i teòriques restriccions es una nova mostra de com funcionen les coses.

l’Arquebisbe de Barcelona Josep Omella ens recorda que el dret de la religió es fonamental i no es pot impedir, al reves que la cultura. Demana disculpes però enten que tenien totes les autoritzacions encara que l’aforament, distància i seguretat per les imatges evidentment es de bojos. Diuen que el Procicat ho va autoritzar i institucions com la Generalitat ara posa el crit al cel i des de l’Ajuntament barceloní també quan Albert Batlle responsable de seguretat del mateix consistori.

Realment esperpèntic que les institucions es pleguin davant aquesta confessió religiosa i continui amb uns privilegis totalment esperpèntics en una democràcia normal, una societat avançada i un Estat laic que per tant considera que la fe de cadascú correspon als ciutadans en el seu àmbit privat i en els seus llocs de culte. Tanmateix en una època on la pandèmia obliga a tota una sèrie de mesures doloroses per evitar la propagació segons les autoritats, no pot ser que el món de la cultura i les seves sales estiguin tancades i en canvi les esglèsies puguin estar obertes normalment com si el virus no vagi a aquests llocs. El fet de la Sagrada Família es un conjunt d’incompetències i que mereixerien demanar dimissions a Batlle, als càrrecs de la Generalitat que hi van assistir i a membres del Procicat que van autoritzar un acte que ningú pot entendre per la seva perillositat i de clara incompresió per exemple pel mon cultural o els gimnasos posem el cas.

Omella confon el dret de qualsevol persona a la seva religió amb la barra lliure per la mateixa, res a veure i per cert com ateu, dir-li que la cultura en qualsevol Estat avançat es o hauria de ser un dret fonamental per qualsevol societat sana, segurament no en podem dir el mateix de la religió.

Com deia Catolicisme per damunt del virus.

EL SUPORT DE LA VERGONYA

La ciutadania entenc que li costa entendre i molta sent vergonya aliena de veure com els nostres partits col·laboren amb el repressor sense manies en nom de la mateixa ciutadania, tota una vergonya i contradicció que cal denunciar.

Efectivament, sabem que Junts i CUP presentaran esmena a la totalitat als pressupostos generals de l’Estat presentats pel Govern espanyol, però Esquerra ja ha anunciat que no presentarà l’esmentada esmena i facilitarà així la seva tramitació. Els seus arguments son que són una necessitat urgent i seria irresponsable bloquejar els comptes. Alhora esgrimeixen que el moment social i econòmic es delicat i rebutgen el no a tot.

Realment normalitzar la repressió i la injusticia d’aquesta manera fa vergonya aliena, però aquests arguments son falsos i manipuladors, no ho serien si els fes un partit de Múrcia posem el cas, però un partit independentista i desprès de patir el cop d’Estat del 155 i la repressió a Catalunya amb tota la seva violència i que veiem dia rere dia amb un Estat Policial, on les forces de l’ordre i els Fiscals fan i han fet el que fan amb total impunitat, no son vàlids.

Espanya i els partits que presenten aquest Pressupost, el PSOE no ha tingut cap problema amb avalar tota aquesta violència i repressió per tant seria totalment responsable i ètic bloquejar els seus comptes si es pot i en general tota la seva activitat parlamentària. Sabem del moment delicat, però no podem donar per vàlid la repressió, les actuacions judicials, les presons injustes, la discriminació per sistema i la venjança per llei i alhora dir que es irresponsable bloquejar els seus comptes.

He dit els seus, ja que teoricament ja em votat per una República Catalana i els nostres partits tenien l’encarrec d’arribar fins al final amb el suport democràtic de la ciutadania catalana, i no fer el joc autonòmic normal, intentant donar arguments cínics per justificar el que no te justificació.

La víctima en cap cas pot donar suport al botxí, de fet si ho fa es el sindròme d’Estocolm, però en aquest cas no sembla que vagi per aquí i si el de seguir en un sistema autonòmic viciat i agafant les minses quotes de poder d’esquena al poble i els seus mandats.

Ara escoltarem com ens demanaran el suport a les properes eleccions i francament seria el suport de la vergonya.

LA MANIPULACIÓ DEL PODER

Esperat el resultat electoral d’Estats Units, veiem com des d’Europa i amb una visió allunyada del terreny hem alertat sobre el populisme de Trump i apostat clarament per Biden, igual que es va fer fa 4 anys per Hillary Clinton. La realitat com també ens diu Àstrid Bierge es que tot forma part d’uns sistema per les mateixes el·lits i allunyat de la societat amb uns personatges que si evitem comparacions son tant nocius pel futur i tant allunyats del que una societat democràtica, participativa i responsable necessitaria, amb això Trump i Biden representen el mateix.

Biden i la decadència d’Occident

per Àstrid Bierge

No cal saber el resultat de les eleccions als Estats Units ni cal saber gaire de política nord-americana per poder veure-hi reflectida la decadència de la política occidental. Trump és un símptoma d’aquesta decadència però la causa és tot allò que Biden representa.

Mentider, prepotent, incompetent, boig, pallasso, racista, masclista, etc. A Trump ja se li ha dit de tot. Per a mi, el pitjor defecte de Trump, el que el diferencia realment de la resta i explica el personatge, és que és un frívol superlatiu. La frivolitat és un defecte molt perillós. A les persones frívoles, res els importa genuïnament. El frívol no s’estima res i, com a molt, desitja. Trump no s’estima a ell mateix, no estima el seu país i ni tan sols estima la victòria. Només desitja el tron de President. El frívol no té baranes morals, no té una idea instintiva sobre el bé i el mal i per això va trumpejant d’un lloc a l’altre. La incapacitat d’estimar converteix el frívol en un temerari per definició -qualitat que sovint es confon amb la valentia- i és impossible confiar-hi perquè en el seu món no hi ha regles. Per això Trump és capaç de titllar Biden de vell quan són de la mateixa generació i per això és capaç de dir que les eleccions del seu país són un frau com qui crida contra un àrbitre. Perquè res no importa.

La tara de Biden i de la política que representa, que és també la nostra, és el cinisme. El cínic no és arbitrari, com ho és el frívol. El cínic sí que estableix graus d’importància amb un criteri determinat i per tant defensa posicions amb un cert sentit de la conseqüència, encara que ho faci a través de la hipocresia. El cínic utilitza el seu poder per fer malbé la virtut: si parlem del cinisme en persones, sovint ho fan pel mer delit de destruir, però si parlem de política, el cinisme normalment s’exerceix per mantenir el poder del clan.
La política occidental és cínica perquè apadrina valors útils per al desenvolupament individual i col•lectiu no per fer-los valdre sinó per poder seguir funcionant a través de valors que només són útils per als quatre que són al poder. Amb la política catalana és claríssim. Els actuals representants polítics de l’independentisme apadrinen el dret a l’alliberament nacional no per fer-lo vèncer, sinó per poder perpetuar-se en el poder. Com he dit, perverteixen la virtut en benefici propi.

Durant aquestes setmanes, he al•lucinat veient tots aquests artistes, intel•lectuals i professionals americans autoanomenats progressistes embolicats amb marxandatge d’un senyor de vora 80 anys que porta 50 anys vivint de la política i que toca nenes desconegudes amb fruïció -sigui perquè és un pervertit o perquè prové d’un món tan antic que es creu amb el dret d’amanyagar nenes com qui toca un gos.

Quasi sembla que els Demòcrates hagin posat a Trump expressament per poder abaixar el llistó i tenir els seus votants aferrats a figures com Clinton i Biden, polítics desvinculats de qualsevol visió de futur i sense cap impuls pel canvi. Conservadors de cap a peus que es creuen propietaris de la política pública. En aquest context, si Trump és la màxima expressió del mal, qualsevol merda esdevé bona. Aquí passa el mateix: què voleu, catalans, dirigents independentistes de pa sucat amb oli, o dirigents espanyols? Què voleu, espanyols, PSOE o VOX?
Els polítics occidentals, per poder mantenir el règim antic en què se senten còmodes pels privilegis que n’extreuen, per poder seguir fent política igual que en l’era pre-Internet, ens tenen atrapats entre l’autoritarisme i la democràcia fictícia. Si el progressisme americà només és capaç de generar Clintons i Bidens i no pot superar un bipartidisme sinistre, després d’aquest Trump en vindrà un altre i després un altre. Perquè Occident pugui fer un salt democràtic equivalent al que va fer amb l’Estat del Benestar, cal regenerar la relació entre els ciutadans i la política, que hauria de tendir a ser cada cop més participativa i menys elitista. Si els ciutadans no som capaços de forçar aquest canvi, els xinesos se’ns berenaran qualsevol tarda.

VULNERACIÓ DE DRETS

El Vicepresident Català Pere Aragonès, ens diu en la sessió de control parlamentaria que portarà davant la justícia l’Operació Volhov ja que s’han vulnerat drets fonamentals, denunciant el sentit polític de les actuacions de la Guàrdia Civil.

Efectivament, un cinisme esfereïdor, on també escoltem com la portaveu dels Comuns li demana a Esquerra que aprovi els pressupostos espanyols i Aragonès li ha deixat clar que els millors pressupostos per Catalunya no seran mai de l’Estat, sinó d’una Catalunya independent.

Cal dir que aquesta presa de pel constant a la societat catalana per part dels nostres representants no per ser habitual la podem considerar poc ofensiva. Parla amb escarafalls de l’operació policial i la vulneració dels drets fonamentals, com si això no fos la normalitat des del cop d’Estat del 155, amb imposicions de Presidents, vetos als mateixos, drets retallats dels diputats, lleis impugnades per norma i una repressió fora de tota norma que ha deixat les nostres institucions en un no res i amb menys poder que mai fins al punt de la destitució de tot un President per la denúncia de la Junta electoral per penjar una pancarta. Tot això i més acceptat i sense resposta per part dels nostres partits que ara no poden alarmar per la normalitat acceptada i amb la policia política del règim, la Guardia Civil com element de fons i conegut per tots.

Per altra banda, parlar d’uns pressupostos de Catalunya independent quan no s’ha fet cap pas en aquest sentit i amb els mandats de la societat, i quan alhora i en aquest cas principalment Esquerra s’ha avingut a negociar els mateixos i altres temes molts cops com hem vist a canvi de res. Es greu per seguir venen aquest fum de la legislatura amb uns partits fent la seva tàctica partidista i autonómica per una hegemonia que poc o res te a veure amb les aspiracions de la gent i els mandats obtinguts a les urnes i que han passat a estar dins un calaix com a retòrica de cara a la galeria però sense cap intenció de complir-los.

Això si que seria una vulneració de drets i cal denunciar-la bàsicament per dignitat i salut democràtica.

LA GENT MAGNÍFICA

Manuela Carmena, exalcaldesa de Madrid ens declara que te amics de VOX que són una gent magnífica i ho deu considerar el més normal del món quan caldria fer una bona esmena, ja que sembla incompatible amb una bona salut democràtica.

Blanquejar el feixisme ideològic mai es una gran idea, ni es de rebut si realment es vol defensar una democràcia sana. No es pot banalitzar amb un partit que defensa el que defensa, una ultradreta que creua la frontera populista i anyora el règim dictatorial com ningú i que ataca les llibertats més fonamentals com els drets de les dones o el dret a llibertat de pensament i expressió entre d’altres. De fet uns drets que han costat moltes vides poder arribar a uns nivells mínims de respecte i que son destrossats sense pietat per aquests grups. De fet la democràcia es un sistema tant imperfecte que en nom de la llibertat i igualtat no posa límits a la mateixa per poder representar a la ciutadania i aquí es on grups com aquests que rebutgen el més elemental d’una societat poden ser particeps del sistema i aprofitar-se del mateix des del cor del mateix, cosa que ells amb el seu ideal mai deixarien fer en posicions antagòniques amb els seus postulats.

Tanmateix, cal dir que venin teoricament del pol més allunyat ideologicament com Manuela Carmena i VOX es alarmant, evidentment que personalment hi pot haver millors i pitjors persones en qualsevol lloc, però qui defensa ideologicament la base de partits com VOX mai pot ser gent magnífica, seria com dir que dins el nazisme hi ha gent magnífica o a la Falange hi ha gent magnífica, dons no, no n’hi ha. Aquests postulats defensats com a base de la seva existència van contra qualsevol societat mínimament avançada amb uns drets consolidats amb tots els seus defectes i per tant invaliden qualsevol bona fe en els individus que els hi donen suport.

El feixisme en societats podrides com el sistema espanyol es a molts racons, ja que no ha marxat mai, el trobariem en el partits principals que no deixen de ser hereus del règim, un règim que no ha marxat mai. No s’hi val blanquejar-lo, ja que llavors simplement ets còmplice del mateix com Manuela Carmena i el seu partit, una peça més.

EL FUM DEL POBLE

Es trist escoltar avui Laura Turull, filla del Conseller empresonat parlant de l’Amnistia que els nostres escampen als mitjans però que cap partit ha presentat una llei de la mateixa, convertint la paraula en res, fum com tota la legislatura.

Escoltar avui OrioL Junqueras dient que l’indult es difícil però que ells volen l’amnistia i un referèndum, dona fe a les paraules de la Laura sobre el cinisme i el fum dels nostres partits.

Si tant clar tenen l’Amnistia, perquè no han presentat cap llei per fer-la possible, es molt clar, formen part del sistema i així veiem com els darrers 3 anys no han fet res més que acceptar-ho tot i col·laborar amb el Règim del 78 participant en les seves institucions, donant suport a lleis i Governs, acceptant totes les decisions judicials que inclouen els nostres presos polítics o la destitució d’un President per penjar una pancarta sense cap resposta, i acotant el cap davant qualsevol cacicada que tots hem viscut, per tant no esperem que ara presentin una llei que pertorbi aquest ecosistema autonòmic. Alhora la segona part es de traca, segueixen amb la petició del referèndum impossible a l’Estat i alhora deixant el mandat de l’1 O que de tant en tant repesquen del calaix en un no res. Tot plegat molt trist.

De fet veiem com aquella oportunitat de República amb obertura d’algunes oportunitats per la societat, evidentment no peco d’ingenu i no comportaria un canvi del sistema capitalista atroç que vivim, també s’allunya. Veiem com les prohibicions, els falsos missatges, l’autoritarisme desprès de diversos mesos del confinament i per tant amb temps per analitzar els problemes i possible solucions han estat també fum. Desnonaments per la via ràpida i la polícia amb tot el seu arsenal, cues de gent per buscar menjar, el sector de la cultura a la deriva, la restauració agonitzant i les retallades de drets en nom del virus son el caramel enverinat de cada dia, alhora els beneficis dels grans capitals bancaris segueixen en auge o amb els nostres diners pagarem el fiasco del Castor per gloria del gran capital.

Uns temps difícils, on el virus s’ha convertit en el gran aliat d’aquells que belluguen els fils de les societats i que ara tenen més manega ampla que mai amb uns titelles al seu servei, anomenats Governs i el poble com sempre olorant la flaire del fum que ens venen cada dia.

COMPRAR EL RELAT

Avui veiem com deixen en llibertat amb càrrecs als detinguts amb delictes de malversació, suborn i desordres públics entre d’altres amb un fil argumental fora de si, i una campanya dirigida per Tacito made in spain.

Acusacions de ser darrera Tsunami Democràtic i de trama per blanquejar capitals i tràfic d’influències per afavorir determinats empresaris, tot provant d’esquitxar el President Puigdemont i així nous arguments per provar de portar-lo davant la justícia espanyola.

Un nou escàndol que ens fa veure que la repressió ha vingut per quedar-se, ja va començar abans del Referèndum, durant el mateix i el cop d’Estat del 155 i ara tres anys després continua sense fre. No es tracta de jutjar el sistema estructural espanyol cada cop, crec que ja hem comprovat que es el mateix que els 40 anys de Dictadura i no canviarà, està massa podrit per fer-ho i evidentment com a mecanisme d’autodefensa farà el que sigui per defensar els seus interessos i en aquest cas la unitat de l’imperi.

Aquesta evidència hauria de provocar un canvi de discurs en el nostre Govern submís i els nostres partits col·laboradors del règim. En primer lloc no donar suport a cap proposta espanyola a Madrid com ja ha passat en diversos moments i ara recentment amb l’Estat d’Alarma, en segon lloc i com sempre he dit si la denúncia i la determinació volen ser creibles la retirada dels nostres representants sense marxa enrere. Pel que fa a Catalunya i donant per fet el mateix objectiu, una unitat en les properes eleccions per damunt partits i ideològies per donar credibilitat a l’objectiu i no com ara, on nomes les paraules que s’emporta el vent poden sonar bé en algun moment però els fets i el partidisme tàctic autonomista acaba sortint amb tota la força per descrèdit del nostre projecte ja votat i congelat en el temps.

Totes les maniobres de cara a la galeria, com el mateix Tsunami, amb un Sit and Talk on nomes hi havia un interlocutor i per tant no tenia cap sentit, com els discursos sobre mandats democràtics que desprès demostren que no pensen respectar ja que la seva petició es una repetició del mateix haurien de ser avortades i que els fets siguin igual al contracte que han establit amb la societat i que no han respectat.

Comprar el relat delirant espanyol i la seva repressió normalitzada evidentment no es la solució.

OPERACIÓ DELIRANT

Aquesta operació que ahir vam viure perseguint persones que fins ara en aquest nivell no havien estat assetjades amb el comandament de Tacito per part de la Guàrdia Civil i un relat comprat pel jutge en forma de desfilada de l’exercit rus per Catalunya per assegurar el resultat del Referèndum es senzillament delirant i em remeto al nom de l’operació, Volhov on la Division Azul va lluitar al costat del nazisme precisament per terres russes a la Segona Guerra Mundial.

Tot plegat, esperpèntic, i amb el missatge clar que la repressió per aixafar el contrari es la recepta espanyola per Catalunya i no s’aturarà. Ara falta veure si els nostres partits segueixen acceptant aquesta agonia venen fum o per fí amb aquests o nous lideratges fan front a tota aquesta guerra independentment dels partits i deixant les promeses buides electorals en un calaix.

Jo per ser feliç vull un canó

Jordi Galves

Ara recorden la batalleta de Volhov, en la vergonyosa campanya de Hitler sobre Rússia, perquè no tenen res més els pobres desgraciats, perquè l’exèrcit espanyol no, que ells no, ells fa segles que no guanyen cap guerra digna d’aquest nom, ni contra cap rival militar honorable, contra cap enemic decent, ni tampoc han defensat cap idea benemèrita des de la guerra del Francès, també anomenada de la independència. L’última bona idea que va defensar Espanya amb les armes fou la independència, ja és curiós. Des de la derrota de l’exèrcit de Napoleó a qui, en realitat, van guanyar anglesos, prussians, russos i austríacs, l’exèrcit espanyol no ha fet altra cosa que exterminar i reprimir la seva pròpia població, no ha fet altra cosa que bombardejar Barcelona, afusellar esclaus cubans, gasejar rifenys indefensos, no ha fet altra cosa que robar gallines, com correspon a una força africanista, és a dir, rapinyaire, mal vestida de vella aristocràcia però que només és colonial, gàngster, pollosa. Pedro J. Ramírez, director d’El Español, organitzà un homenatge a aquest exèrcit que no ens ha salvat del coronavirus i, naturalment, el sarau va acabar transformant-se en el que sempre són aquestes mascarades de la bona societat madrilenya, una botellada, un exercici arbitrari de privilegis, de classisme, d’arrogància, d’afirmació d’una identitat que trontolla, que es va desfent com es desfà l’imperi on no s’hi ponia el sol. Plora, plora, Boabdil, com una dona el que no vas saber defensar com un home. Sempre dibuixen així de mancats els enemics d’Espanya, ja siguin moros o catalans, sempre tenen aquest mateix greu defecte de masculinitat, sempre són molt poc homes. Així que no és estrany que l’hispanista irlandès Ian Gibson digui que, per sentir-se encara més i més espanyol, acostuma a menjar collons de toro, l’angelet.

L’exèrcit espanyol fa segles que no guanya cap guerra digna d’aquest nom, ni contra cap rival militar honorable, contra cap enemic decent

Tornar a la batalleta de Volhov és tornar necessàriament a la trista figura de Dionisio Ridruejo, a l’escriptor falangista que hi va ser, lluitant, però sobretot patint per si aconseguiria provar la seva masculinitat, pel seu físic insignificant, per la minusvàlua del feixisme espanyol en comparació amb l’italià i l’alemany, per mirar d’apaivagar com fos un viu sentiment d’inferioritat, fosc i profund com un pou. Perquè aquest és un dels problemes més greus de l’Espanya de sempre, els falsos valors masculins vinculats a un patriotisme delirant i arnat, la permanent ferida oberta on hi supura una barreja de por, de sang, de merda, un exhibicionisme que hauríem de qualificar de taurí, de teatre tronat, dolent, on el toro no té gairebé mai cap possibilitat d’en sortir-se, on tot és un engany. Són lamentables tots aquests milhomes tan poc humans tan desequilibrats i retrets, tan necessitats d’admiració per continuar vivint. A Volhov, precisament, Dionisio Ridruejo va tenir el buscat bateig de sang que gairebé li costa la pell. A la seva amiga Marichu de la Mora li escriu, el 25 i el 30 d’octubre de 1941, dues cartes que dibuixen aquesta necessitat vital de l’ideari falangista. Un ideari patriòtic on la masculinitat es mesura en termes de temeritat absurda, amb valentia suïcida, on se succeeixen nombroses escenes d’atacs dels soldats espanyols amb la baioneta calada mentre canten a crits el Cara al sol, enfollits com en un deliri: “Lo que aquí mismo han hecho los españoles mal armados, sin defensa antiaérea, casi sin artillería y a razón de uno contra veinte no se podrá contar nunca debidamente. Han sido seis días de combate incesante, informal, en que cada soldado ha sido capitán de sí mismo y cada capitán tirador simple. Nunca, en ninguna guerra, el hombre ha dado tanto de sí (…). Estoy contento, orgulloso y edificado por todo lo que me rodea sea o no inteligente. No sabes qué cosa es un español. Casi hace llorar de entusiasmo y de gratitud”. No, els espanyols no saben fer la guerra, però és igual perquè són massa orgullosos per aprendre’n, estan massa pagats d’ells mateixos, massa preocupats pel seu sentiment d’inferioritat. Estan poc interessats en la batalla i massa pendents de provar-se com a homes, homes mascles de veritat: “arriesgando más de lo debido a la española y a pecho descubierto”. (…) “Nuestra guerra no es a la alemana, inteligente, exacta, fría y ahorradora de vidas (…) me queda la alegría de ver cómo los falangistas —uno por uno— despliegan su calidad generosa y heroica”. I Dionisio Ridruejo era el més il·lustrat, reflexiu i assenyat de tot el grup de la División Azul. Ara, imagineu-vos els altres.

FI DEL MALSON

Ahir un dels pitjors Presidents de la història del Barça per fi va dimitir conjuntament amb la seva Junta. El seu discurs final va anar amb la línia del cinisme que ha caracteritzat el seu mandat.

De fet escoltant el seu relat, es podia pensar que havia estat victima de les circumstàncies i d’alguns elements del club, i que gràcies amb ell i la seva impecable gestió deixava el Barça en el seu millor moment de la historia, esportiva, social i económica.

Res més lluny de la realitat, el club ha quedat en una situació molt delicada econòmicament, en una part no hi ha dubte que la pandèmia en te un percentatge, però no ho es tot, ni tot es pot justificar amb això, les inversions, i la quantitat de fitxatges fallits i directors esportius amb els seus equips, conjuntament amb entrenadors son espectaculars i donen idea de la deriva d’un club en fase perillosa.

Socialment, crec que han traït el que el Barça representa, no han estat a l’alçada. Ara han intentat per tots els mitjans, inclosa denúncies a la Guardia Civil impedir la Moció de Censura, i ridículament han entrat en una espiral de despropòsits per desacreditar 20 mil signatures que mai havien pensat que existirien. Han espiat i desacreditat jugadors per les xarxes, escàndol rere escàndol posant als Jutjats el club diversos cops. Tanmateix per mi la data clau va ser el dia 1 d’Octubre del 2017 quan van acabar jugant el partit corresponent de Lliga alhora que la gent era agredida per les forces policials espanyoles per tot el territori. Un dia on el club no va estar a l’alçada del que pregona el seu lema “més que un club”

Esportivament, i desprès del 2 a 8 europeu i una temporada per oblidar, precedida per altres derrotes històriques sobretot a nivell europeu, una plantilla envellida sense renovar i directors esportius i entrenadors que han acumulat fracàs rere fracàs. El colofó el tracte a Leo Messi aquest estiu i a altres jugadors icones del club, ara amb una renovació a mitges i mals negocis i formes en general.

Economicament, senzillament mirant els fitxatges a l’estiu em pogut veure com la caixa era buida i alguns objectius no s’han pogut assolir per aquest motiu. Si això li sumem el projecte Espai Barça aprovat pels socis i que ara ja ha augmentat les seves quantitats desorbitades, deixa el club conjuntament amb la manca d’ingressos per la pandèmia en situació dolorosa per la propera junta.

En definitiva un llarg malson que el club no es mereixia de cap manera.

TRIST ANIVERSARI

Avui fa 3 anys d’un dia predestinat per qualsevol nació a ser històric i que va acabar d’una manera esperpèntica i donant el simbolisme el seu màxim esplendor, encara que vam aprendre que no hi ha estats simbòlics en aquest món.

Efectivament, tard i malament, en temps de descompte i forçats per les circumstàncies vam poder arribar un dia que ja gaudia d’un precedent el 10 del mateix mes amb una declaració que va ser duta a terme i posteriorment,gairebé a l’instant va ser rectificada deien en benefici del diàleg que encara esperem. Com deia el 27 a la segona oportunitat i quan el 155 estava a punt de fer la seva sortida en forma de cop d’estat institucional a Catalunya, quan totes les temptatives de trobar solucions eren nul·les, de fet mai hi havia hagut cap intenció i més un cop perduda la nostra gran oportunitat per seguir la llei i donar validesa el resultat del referèndum quan tocava. Els dubtes del President de convocar eleccions per evitar el 155 i el cinisme de Rufian i les seves 155 monedes de plata, finalment es van convertir en la declaració més trista que hem conegut mai.

El President ni tant sols va intervenir, cosa ja que denotava que allò no era normal i el format, la manera de presentar-ho i la posterior votació tot va gaudir d’una raresa que no feia donar cap bon presagi. Posteriorment els petits discursos a la balconada interior de Palau ja van fer veure que les cares no eren de moment històric, sinó d’incertesa i de no ser conscients de la transcendencia viscuda. Posteriorment ja vam comprovar que la bandera espanyola es va mantenir al seu lloc i cap decret de posada en marxa de la República va ser signat. El Govern va tornar a casa i la societat catalana amb un pam de nas també.

Un dia de joia es va convertir en un dia molt trist per Catalunya i la culminació d’un somni que de moment no es faria realitat, demostrant que els actors principals van quedar desbordats pels esdeveniments i no van assumir que això anava seriosament fins al final. Quan la guerra partidista i les pors van triomfar, el pensament era trobar una sortida i no l’objectiu sense mirar enrere.

La societat va poder viure amb cruesa com els seus somnis quedaven esmicolats desprès d’haver defensat les urnes davant la barbarie de l’Estat i posteriorment ha vist com l’obediència autonòmica dels nostres partits, la repressió i els intents de devaluació del mandat de l’1 d’Octubre han estat la constant dels tres últims anys.

Trist aniversari.

NO ENS ENGANYEU MÉS

Aquests dies amb les noves mesures per la pandèmia i la situació política amb les eleccions a la cantonada veiem com els enganys i l’opacitat son a l’ordre del dia, i la societat un cop més no es mereix això.

Escoltar el que ara ocupa interinament la Presidència de la Generalitat, francament no es tranquil·litzador. Primer caldria dir que encara esperem una reacció contundent davant la inhabilitació del President Torra, com de fet l’esperavem de la sentència dels nostres presos i senzillament no hi ha estat ni se l’espera. En segon lloc davant les insinuacions de Mitjà sobre la negació a crear un comite d’experts que consensues les mesures a dur a terme, un fet sembla de sentit comú, no ha estat desmentit pel Govern i per tant es inquietant saber amb quin grau de coneixement prenen les mesures i quin caràcter ideològic tenen. La improvisació que molts cops es transmet porta a diferents versions segons el departament que en parla i això no pot fer més que desorientar la població que voldria mesures clares i explicacions lògiques com adults que son.

Si parlem nacionalment,ara ja ens venen que han demanat l’Estat d’Alarma però que aquest cop ells seran (les comunitats) els que estaran al capdavant i per tant en tenen les competències. Cal aclarir que l’Estat ha aprovat ahir aquest Estat i ell ha delegat a les autonomies la seva direcció que es molt diferent, i per tant prou d’enganys. Si dirigeixes el que et deixen dirigir en un moment donat, no en tens el control, ni el tindràs. De fet i en el cas de Madrid ara es veu que el virus enten de territoris, una frase que en el passat Estat d’Alarma va fer fortuna pel seu caràcter esperpèntic i nacionalment cec.

Com escoltavem ahir del President d’Òmnium Jordi Cuixart demanant als dirigents arribar fins les últimes conseqüències i demanant nous lideratges. Una tristesa absoluta per la seva situació i lucidesa total, demanant el fer i no fer veure el que no es fa com ha vingut passant els últims 3 anys amb obediència absoluta a l’Estat, pèrdua de les nostres magres competències i batalletes partidistes per les engrunes autonòmiques tot revestit de República però sense cap intenció d’agafar aquest camí. Evidentment falten nous lideratges ja que els actuals ja han demostrat les seves intencions i des de la presó o l’exili tampoc es pot dirigir amb fiabilitat i coneixement de la realitat actual.

Nomes demanem que ens tracteu com adults i no ens enganyeu més.

SENSE HUMANITAT

Veiem en aquests dies fins quin extrem pot arribar la misèria humana en tots els contexts i com el preu de la vida es tant baix que ja no te cap prioritat. La Pandèmia i les seves derivades ens aboquen a aquesta situació tant negativa.

Veiem com ahir, una diputada de Comú Podem al Congreso que ha superat un cáncer i tornava a la seva feina era aplaudida per tots els diputats en reconeixement del seu patiment, bé, tots no, l’ultra dreta feixista de VOX o bona part del partit Popular es van mantindre impassibles sense cap gest, cosa que fa que la seva deshumanització arribi a graus extrems i els rebaixa com a persones en misèria humana. Una cosa es la ideològia i l’altre la humanitat i veure l’alegria pel patiment dels demes per molt diferents que sigui el seu pensament senzillament es aberrant.

La pandèmia també ens porta a veure com la guerra partidista i la tàctica del poder passa per davant del que seria un control sanitari sense miraments, ho hem escoltat amb paraules d’Oriol Mitjà, que no perquè sigui ell, però recomanar un comite d’experts i unes mesures consesuades per ells a seguir, crec que tothom amb sentit comú ho veuria com el més racional, i senzillament va ser rebutjat amb una guerra que en aquest cas afecta a la vida de les persones i això es molt greu.

De fet aprofitar aquest virus, per completar i intensificar el control de la societat per part dels organs de poder, es molt cru i veiem com això es una realitat que en nom de les mesures pot deixar una societat que en molts casos i llocs començava a despertar i reclamar la seva llibertat i els seus drets en un no res. El sistema evidentment vol una societat adormida i sense llibertat de pensament per damunt de tot i això estava en perill.

La humanitat veiem que es així i malauradament molta gent encara viu en el seu món sense veure la manipulació a que esta sotmesa des de totes bandes en uns sistemes que sempre afavoreixen els de sempre per damunt de la majoria de la societat. Es una revolució pendent on tots som necessaris i evitar que aquests monstres sense humanitat segueixin marcant el rumb.

LA LLENGUA PROPIA

La diputada de Ciudadanos Sonia Sierra aprofitant una interpel·lació al Govern sobre l’us de llengues a TV3, ha titllat el concepte de llengua pròpia com engendre nacionalista.

En diu que tenim al cap que tenim una llengua pròpia que ens dona dret a un país. Alhora fem mal al català ja que volem imposar aquesta llengua que cap país d’Europa ni coneix ni reconeix com a llengua propia del territori. Diu que el Govern no permet el castellà a TV3 ja que no es considera llengua propia i diu qué l’unic concepte valid es el de “lengua vernàculo” que defineix la RAE. Tanmateix denuncia que els catalans sense el català com a llengua materna parlen una llengua impròpia.

La xenofobia i incultura premeditada d’aquests personatges de Ciudadanos els fa dir coses que realment son molt gruixudes sense cap tipus de vergonya, es el que fa per exemple també l’odi o la incultura, dos termes més on Sonia Sierra surt beneficiada.

Un partit que cal recordar va neixer amb l’objectiu d’eliminar una llengua com la catalana en el seu àmbit genui, això ja diu molt d’aquest feixisme desacomplexat que els seus fundadors predicaven, volent acomplir aquest objectiu somiat per Espanya des de 1714 i el Decret de Nova Planta. No saben res de la historia de la nostra llengua i el més cínic la volen capgirar per complet ignorant el seu origen entres els segles VIII i X, acabant sent la llengua propia i d’us del territori català. De fet no fa tants anys que en molt bona part del territori el castellà no era conegut. Una llengua com qualsevol altra i si pròpia i tant o gens imposat com ho pot ser l’alemany a Alemanya, el noruec a Noruega o el castellà a Espanya.

A TV3, com a cadena pública catalana es lògic que una de les funcions es la cura de la nostra llengua, com diu Sierra “vernacula” prové de l’esclau domestic en èpoques molt llunyanes i això es el que considera ella, una llengua d’una colonia no pot estar a l’alçada de la de l’imperi. Pel que fa als catalans que utilitzen el castellà, be donat per la emigració espanyola interessada, i poden ser catalans si així ho senten, però no parlen la llengua pròpia del territori.

Malauradament el seu imperialisme lingüístic no diu res de tots els sectors on el català es minoritari, excepte l’escola. En el món audiovisual crec que l’oferta en castellà vindria a ser del 95% en castellà, i com que el seu objectiu es eliminar-la encara voldria que dins el 5%, el castellà també tingues una quota.

De fet, aquest racisme lingüístic es marca de la casa de Ciudadanos i Sierra hauria de veure que amb el seu nacionalisme espanyol impositiu no aconseguirà el que tot un Estat no ha aconseguit amb més de 300 anys a pesar de la seva lluita per fer-ho.