El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: Llengua

La prova (lingüística) del cotó fluix

3
Publicat el 14 de juny de 2015

Variacions sobre un tema de Pau Vidal (2)

Xammar

Heu provat mai de traduir un text de l’anglès o del francès a una altra llengua amb un traductor automàtic? Per exemple, amb el Google Translate? Si ho heu fet, ja deveu saber que funciona molt malament, en general. Per exemple, agafem un text periodístic d’una llengua pròxima, el francès, i el traduïm al castellà:

Si les débats d’audience des Cour d’assises sont bien connus du grand public par leur médiatisation, en revanche la mécanique intellectuelle qui conduit au verdict reste ignorée, en raison notamment du principe du secret du délibéré posé par l’article 362 du Code de procédure pénale qui interdit de façon absolue la présence d’autres personnes, pas même le greffier. L’article 353 du même code dans un souffle littéraire magnifique qui prescrit «le silence et le recueillement» d’une conscience sincère, rappelle que «la loi ne demande pas compte à chacun des juges et des jurés composant la cour d’assises des moyens sur lesquels ils se sont convaincus». [Le Monde, 5-6-2015]

Si los debates de la audiencia de lo criminal Corte son bien conocidos por el público por la cobertura de los medios, sin embargo Intelectual líder mecánica para el veredicto sigue siendo desconocida, sobre todo debido al principio de secreto deliberativo establecido en el artículo 362 del Código Procedimiento Penal que prohíbe absolutamente la presencia de otras personas , ni siquiera el secretario. Sección 353 del mismo código en un hermoso aliento literario prescribe «el silencio y la contemplación» de una conciencia sincera, recuerda que «la ley no requiere cuenta para jueces y miembros del jurado lo Penal Tribunal de componente motivos por los que están seguros».

Ja ho veieu: ens entrebanquem a cada pas. Això és il·legible, incomprensible.

Ara provem-ho amb un text periodístic català actual (ep, deixem-ho clar: escrit per un periodista català de soca-rel, de la plana de Vic).

Aquesta setmana també he pogut conèixer Charles Taylor, canadenc, 83 anys també, filòsof també, humil també, dotat de sentit de l’humor també. Ell venia a parlar dels errors de comprensió de la multiculturalitat i la convivència entre religions. M’enamoren aquests savis de més de vuitanta anys. Em va passar amb Zygmunt Bauman, Ágnes Heller o George Steiner. Per la seva lucidesa, i per la seva ambició intel·lectual. No perquè estiguin de tornada de res, tot i que podrien. Al contrari, estan connectats a la realitat, més que a l’actualitat, i demostren més comprensió del món que els de la meva edat, i una mirada més panoràmica, de context més ampli.

Esta semana también he podido conocer Charles Taylor, canadiense, 83 años también, filósofo también, humilde también, dotado de sentido del humor también. Él venía a hablar de los errores de comprensión de la multiculturalidad y la convivencia entre religiones. Me enamoran estos sabios de más de ochenta años. Me pasó con Zygmunt Bauman, Ágnes Heller o George Steiner. Por su lucidez, y por su ambición intelectual. No porque estén de vuelta de todo, aunque podrían. Por el contrario, están conectados a la realidad, más que en la actualidad, y demuestran más comprensión del mundo que los de mi edad, y una mirada más panorámica, de contexto más amplio.

Què me’n dieu, del resultat? El text traduït automàticament s’entendria de cap a cap, si no fos per dos petits entrebancs sintàctics.

Què passa, doncs? El català i l’espanyol són dues llengües tan acostades que no ofereixen cap resistència a traduir-se?

Per treure’n l’entrellat, i si agaféssim un altre text català, també periodístic, però del segle XX, i el sotmetéssim a la mateixa prova?

A l’Ametlla, sobretot a l’estiu, no hi feia de mal estar. Can Xammar, la nostra casa pairal, era una gran casassa, encara avui conservada per dins si fa no fa, però totalment desfigurada per fora des del dia que Joan Millet (cotonaire i germà de Lluís Millet, director de l’Orfeó Català), comprador que fou de la finca, en va confiar la restauració a un arquitecte modernista del Vallès que portava el cognom simbòlic de Raspall. Un cop de raspall —per dir-ho així— fou suficient per a transformar una magnífica i gegantina masia, de dos vessants, en una mena de mona de Pasqua que encara avui fa esgarrifar totes les persones sensibles.

Al Almendra, sobre todo en verano, no hacía daño estar. Can Xammar, nuestra casa solariega, era una gran casona, aún hoy conservada por dentro o menos, pero totalmente desfigurada por fuera desde el día que Juan Millet (cotonaire y hermano de Lluís Millet, director del Orfeón Catalán), comprador que fue de la finca, en confió la restauración a un arquitecto modernista del Vallés que llevaba el apellido simbólico de Cepillo. Un golpe de cepillo -por decirlo así- fue suficiente para transformar una magnífica y gigantesca masía, de dos vertientes, en una especie de mona de Pascua que aún hoy hace estremecer todas las personas sensibles.

Vejam… Més aviat diríem que el resultat no és ben bé igual, oi?

Suposo que tots heu arribat a la conclusió encertada. El primer text, a desgrat d’ésser correcte, és confegit amb unes estructures, unes construccions, unes expressions… coincidents mot a mot amb les de l’espanyol. El segon, no. Podríem dir que és més genuí, oi? Aquest segon text, el va escriure Eugeni Xammar no fa ni cinquanta anys.

Quants llençols malaguanyats en tan poques bugades…

De tot això, en vam parlar divendres a Solsona, en una conferència a dues boques, en Pere Cardús i un servidor. Es titulava «Independència i llengua, recuperant el fil d’Eugeni Xammar i Joan Sales» i la teniu resumida ací.

I tot plegat em fa pensar una vegada més en aquest llibre tan suggeridor d’en Pau Vidal, El bilingüisme mata: «La disminució del percentatge de parlants farà que […] la llengua vagi perdent presència fins a desaparèixer. […] La disminució de trets propis farà que la llengua vagi perdent identitat fins a fondre’s en l’altra. Són, senzillament, dues agonies diferents, dues formes diferents d’anar-se’n al canyet» (p. 30). Aquesta idea, la va repetir, amb més èmfasi, en una magnífica entrevista de Bel Zaballa a VilaWeb: «El català no es morirà per falta de parlants, sinó per falta de català.»

Que Déu no t’escolti, Pau.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Els ‘diguioiga’

0
Publicat el 29 de maig de 2015

Variacions sobre un tema de Pau Vidal (1)

bilingüisme

Fa pocs mesos que va sortir un llibre del qual es va parlar molt: El bilingüisme mata, de Pau Vidal. No és pas un simple estudi de la llengua. És un assaig que conté reflexions profundes i innovadores i, sobretot, propostes valentes i congruents. A més, tot hi és exposat amb un estil fresc i divertit, que ho fa molt llegidor.

El títol del llibre pot sobtar. És una provocació? És un simple joc per la comparació amb l’etiqueta ‘Fumar mata’ o ‘El tabac mata’ que hi ha als paquets de cigarrets? Si el bilingüisme mata, què mata? Doncs mata l’idioma més feble de tots dos. I en aquest llibre Pau Vidal descriu la situació sociolingüística actual i ens adverteix, argumentadament, dels perills per a la llengua catalana.

El bilingüisme mata conté un llarg capítol que pot semblar un acudit, però que no ho és. És dedicat a la gent que parla mig en català mig en castellà, que ell anomena «els diguioiga». Fa molts anys que sentim la llengua esquitxada de mots en castellà (expressions, frases fetes, acudits…). També fa molts anys que sentim gent que parla un català encara defectuós i hi fica paraules castellanes entremig. Però ara es tracta d’una «nova espècie», gent que fa servir una barreja total. No us hi heu fixat que aquesta «moda» és cada vegada més estesa? Però realment és una moda?

«Els ‘diguioiga’ barregen català i castellà en una mateixa frase, sense cap motiu aparent»

La «novetat» d’aquesta espècie és que la barreja de llengües se sent en una mateixa frase i sense cap motiu. En Pau Vidal s’ha dedicat a registrar fragments de conversa pel carrer i, un cop escrits, podem veure quina estructura més rara que tenen, quina absurditat lingüística regeix els qui les pronuncien. Un exemple: «Ja t’ho vaig dir que valia més no comprometre’s: con estos nunca se sabe.» O bé: «Va ser la típica costellada, però de postres ens van portar un tiramisú que estava bueno de la muerte.» O una d’encara més llarga, ben bé començada d’una manera i acabada d’una altra: «El menjador petit? No, sí que el fem servir, però per grups, sobretot. L’altre dia en va venir un de diecisiete niños y no sé cuántos padres y los metimos allí porque hacían un jaleo de miedo

Fins ara, ens recorda Pau Vidal, s’observava barreja de llengües amb finalitats humorístiques. Parlar en català i deixar anar alguna paraula en castellà feia riure. Per això molts acudits s’explicaven en castellà. A un nen que comença a parlar en català, veureu que si li dieu una paraula en castellà el fa riure.

«Abans esquitxàvem la llengua de castellanades per fer riure; després vam començar a recórrer-hi per dir frases fetes que ja no recordàvem en català i això va anar degenerant…»

Però després va venir una altra fase: fèiem servir el castellà perquè hi havia coses que no les sabíem dir en català. Per exemple, les frases fetes o els refranys. Al llibre hi ha exemples com ara aquest: «És el que dic sempre: zapatero a tus zapatos. Oi que no és joier? Doncs que es dediqui als rellotges.»

Després hi va haver gent que, en els diàlegs, va començar a castellanitzar tot allò que deia una tercera persona o tot allò que es deia a un desconegut: «Doncs jo no, jo entro a dins i dic “siete euros”; així no m’haig d’esperar.»

I l’última etapa és la dels diguioiga, els de la barreja total i capritxosa, com ara aquesta frase: «Ha sigut un moment com de dir: “¿Pero qué coño està pasando aquí?“»

«Quin creieu que serà el pas següent»

Unes preguntes, com a reflexió final: us sona extraterrestre tot això que ens diu en Pau Vidal? En coneixeu cap, de diguioiga? I sobretot: quin creieu que serà el pas següent?

                                                            
Si us ve de grat, també podeu llegir un article que vaig escriure fa tres mesos sobre una soferta visita de Pau Vidal a ‘Els matins’ de TV3. I per res del món no hauríem de passar per alt l’entrevista que li va fer la Bel Zaballa a VilaWeb.
Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Pau Vidal a ‘Els matins’: un filòleg a la selva de la demagògia

0
Publicat el 29 de maig de 2015

Pau Vidal a 'Els matins'

‘El bilingüisme mata’ és un llibre que ja fa forat. Però de moment no ha aconseguit l’objectiu de l’autor —el filòleg, traductor, escriptor i enigmista Pau Vidal. El seu propòsit és doble: que la gent no opini a la babalà de qüestions de llengua, com ara sobre la supervivència del català o la conveniència de mantenir l’oficialitat de l’espanyol, i, en segon lloc, fer-se ressò de la veu dels qui hi entenen. Ras i curt: abans de dir inconveniències, informa’t.

Però de moment, com dèiem, no se’n surt. Aquest matí n’hem tingut un exemple. Al programa ‘Els matins’ de TV3, hi ha hagut un diguem-ne debat, ben moderat per na Lídia Herèdia, amb en Pau Vidal de convidat. Hi participaven en Joan Manuel Tresseras (ex-conseller de Cultura per ERC), na Milagros Pérez Oliva (del diari El País, políticament neutre, com sap tothom i és profecia) i en Joan López Alegre (ex-diputat del PP i —diuen— actual assessor de Ciutadans; és a dir, un no nacionalista). Hi havia també un ninotaire i en Carles Vilarrubí, que ha resultat que era del Barça i que no ha reeixit a confegir una frase sencera, per bé que ho ha intentat tres vegades o quatre, pobre.

La primera qüestió presentada per en Pau Vidal: a Catalunya sí que hi ha conflicte lingüístic. I encara més: potser sembla que quantitativament el català no retrocedeixi, perquè ho diuen algunes enquestes, però és cada vegada una llengua més desnaturalitzada, més interferida.

Ui, no, han dit tots. Només els faltava afegir: com es nota que no ets polític i no hi entens.

Joan Manuel Tresserras: ‘El paper del castellà a Catalunya com a primera llengua de comunicació global no està en discussió’

Segons en Tresserras, això de conflicte lingüístic vol dir ‘vàries’ coses. Però us les estalvio: a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic per raó de llengua. Per què? Perquè aquest matí ell l’ha resolt, aquest conflicte. En molts llocs del món hi ha una llengua pròpia, però també n’hi ha una altra que serveix per a la comunicació global, amb ‘funcions internes’, diu. I afegeix, sense tornar-se vermell: ‘En el nostre cas, per raons diverses (entre les quals el fet de ser la llengua de bona part de la gent del país i que ha renovat les classes populars del país) aquesta llengua és el castellà.’ Per tant, hi insisteix, en el nou estat el català tindrà el paper de llengua nacional, de llengua pròpia, però la funció del castellà com a llengua de comunicació global, a què la població pot recórrer ‘i que li garanteix un coneixement gairebé universal no està en discussió’. I ha afegit, quan ja quasi es quedava sense alè: ‘i segurament l’anglès’. Segurament. Es veu que això s’ho havia d’acabar de rumiar.

Quant al deteriorament de la llengua per la interferència, el savi Tresserras també hi ha trobat el desllorigador: ‘La globalització genera un univers d’intensificació de les influències lingüístiques que inevitablement impacta sobre la sintaxi, el lèxic i “casi” tot.’ Ja sé que no s’entén gaire, això que ha dit. Però retingueu només un mot: ‘inevitablement’.

Milagros Pérez Oliva: problemes entre la essa líquida, la essa sonora i la essa ‘normal’

No recordo si na Milagros ha dit que no era filòloga o no ho ha dit. Però ja us ho asseguro jo: no ho és.

Ha començat dient que era trilingüe. La tercera llengua és… ‘el patuès de la vall de Benasc’, una llengua ‘una mica més arcaica que el català’ (bufa!, tant?) i que ‘té formes pròpies’ (ospa, formes pròpies i tot?). Bé, segons la Gran Enciclopèdia Catalana el benasquès és un dialecte de transició, però què hi deu entendre, l’Enciclopèdia? Bé, total: que això de tenir orígens patuencs és molt dur, ha dit, que et fas un embolic que no ho vulguis ni saber… Però no cal patir, perquè aquesta tortura s’ha acabat: ella és ‘la última’ persona parlant d’una llengua ‘que pràcticament ha desaparegut’ (no Milagros, que volem que visqueu molts anys, dona…).

El cas és que, sigui per naps o per cols, ella amb les esses no se’n surt: ‘Si per mi fos, la essa líquida… la essa sonora i la essa “normal” desapareixeria del català’ (no m’ha quedat clar quina desapareixeria: deu ser la líquida que ja s’ha evaporat, he pensat entre mi). Però per què? Què us passa, Milagros, amb les esses? ‘Perquè sóc incapaç, la meva oïda [i s’acosta els índexs a les orelles per si no l’havíem entesa] no “las distinyeix”. I els meus “fiis me ho” corregeixen cada dia. I jo no ho sento.’ I llavors, tot i que semblava que ella era un cas especial (trilingüe, patuenca, amb dificultats especials de recepció i emissió…), ha extrapolat el seu cas i ha dit que Catalunya havia rebut tres milions de persones que tenien una altra llengua materna. ‘I que per molt que s’esforcin (i que volen fer-ho, n’estic segura)…’ No ha acabat la frase, però potser val més. La seva dissertació científica ha continuat encara, amb moments estel·lars, com ara quan s’ha referit a ‘el pronom feble’, que es veu que només n’hi ha un, tot i que alguns s’entesten a veure’n pertot arreu. I aquí ha completat la frase d’abans, que resumeix el seu pensament: ‘Però, per molt que t’esforcis, és un problema de massa crítica, Pau. M’entens? És a dir, tu no pots esborrar del mapa de Catalunya tres milions de parlants que, fins i tot quan tenen la millor de les voluntats, no contribueixen.’

En Tresserras, que no ha volgut que na Milagros s’apropiés la massa crítica, ho ha reblat: ‘Sense aquests parlants, la llengua seria més feble. Altra gent, d’altres llengües maternes ens ha ajudat a fer més fort el català.’

Tinc una qüestió per a na Milagros. Això de les esses, us ho ha diagnosticat cap logopeda, cap fonetista, ni que sigui un trist filòleg? Dit d’una altra manera, si els qui hem tingut la desgràcia de néixer aquí i hem après la llengua d’aquí abans que la d’allà, diguéssim que la nostra oïda no ens permet de distingir ‘ciervo’ de ‘siervo’ o ‘paja’ de ‘Paca’, vós us ho creuríeu, Milagros? Rumieu-hi una estona. I de passada, també, penseu si és tan segur que aquesta incapacitat vostra la comparteixen els ‘tres milions’ d’homes i dones que dieu que van venir de fora. No és una mica insultant, això?

Joan López Alegre: l’espanyol, profilaxi contra el totalitarisme

Les raons de l’unionista no paga la pena d’exposar-les. Potser ha estat interessant quan ha demanat a en Pau Vidal si ell defensava l’oficialitat única del català. El filòleg li ha respost que més que llengua oficial volia que el català fos la ‘llengua de poder’, el tronc comú. I l’altre li ha engegat, amb posat seriós, com creient-s’ho: ‘Avui naixeran a Catalunya centenars de nens amb pares castellanoparlants. Si es fes això que dius, Catalunya seria un estat totalitari.’ En Tresserras s’ha enfurismat i li ha dit que allò era una gran bajanada. Però, sincerament, jo aquest senyor el veig més a prop d’en Tresserras que d’en Pau Vidal.

En Pau Vidal, que els ha trampejats prou bé, no ha tingut ocasió de respondre al senyor unionista una cosa molt simple: des del punt de vista que ha exposat, la immensa majoria dels estats són totalitaris. A Espanya, per exemple, avui naixeran milers de nens amb pares que parlen amazic, àrab, romanès… Ell pot afirmar que Espanya és, doncs, un estat totalitari perquè aquestes llengües no hi són oficials?

Però a en Pau Vidal no li ha vagat de respondre això, perquè ha hagut d’encarar les grans qüestions. I ho ha fet molt bé. La lluita del català és una lluita de supervivència, ha dit: ‘Oi que no volem que els pols es continuïn desglaçant perquè puguem posar benzina al cotxe? Oi que volem posar-hi remei? Doncs amb la llengua passa igual.’ I també ha desemmascarat magistralment la qüestió del conflicte lingüístic: ‘No conec cap monolingüe català. Cap. I en canvi hi ha més d’un 50% de la població que viu d’esquena a la llengua del país, que no hi té contacte. Això no és conflicte lingüístic?’

En Pau Vidal diu que si volem protegir aquesta espècie amenaçada que és el català —i no volem regar fora de test— hem d’escoltar la veu dels savis (per exemple, la de na Carme Junyent i la d’en Gabriel Bibiloni). Però també hem de llegir ‘El bilingüisme mata’. Tots els tertulians han dit que se’l llegirien. No sé si ho faran, però els convindria. Ens convé a tots.

[Voleu veure el vídeo sencer?]

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari