Republicans i Independentistes

Bloc personal de Carles Macian

7 d'octubre de 2008
2 comentaris

CRISI. QUINA CRISI?

Una de les raons del descrèdit dels partits polítics és l’exteriorització dels conflictes interns. Mentre dins ERC n’hi ha que pensen en segones voltes de congressos perduts o en l’assalt al palau del tzar, els electors es miren les butxaques i pateixen pel seu lloc de treball.

Aquesta obsessió per la baralla interna ens aïlla de la realitat. Em recorda la portada d’aquell fantàstic disc de Supertramp “Crisis, what crisis?”, amb aquell “paio” de vacances enmig d’un panorama desolador…

Ja ho sé que els d’ERC tornem a estar en un procés electoral intern, amb congressos regionals al llarg i ample dels Països Catalans. Ja sé que en aquest procés els candidats, els líders del partit, s’adrecen a un públic intern, militants, amb unes característiques molt específiques.

Però no estaria de més que, de tant en tant, obríssin el camp de la seva visió, afluixessin el zoom, i entressin en una perspectiva més àmplia, capaç de mirar també fora de l’organització i de copsar que està passant al seu entorn. Potser, si fossin capaços de fer-ho, la seva perspectiva canviaria.

I trobo curiós que hi hagi dirigents del meu partit, – i fervents aspirants i aspirantes a dirigir-lo-, que siguin incapaços de fer aquest exercici! És sorprenent que no se n’adonin que la principal funció d’un partit polític no és altra que la de sumar suports al voltant d’unes propostes formulades positivament, per tal de fer-les viables, possibles.

Si se n’adonessin, veurien amb una meridiana claredat que la formulació permanent de propostes en clau interna, -com el seu propi nom indica-, no interessa als altres, als de la part externa, és a dir, a la immensa majoria de la ciutadania. I que, precisament, aquesta dissonància entre el missatge que emetem i el missatge que la ciutadania espera sentir fa que, en un espai de temps més llarg o més curt, molta gent acabi “canviant de canal” o, directament, “apagant” la tele.

La veritat, tinc ganes que passi el dia 14 d’octubre, dia en que podrem donar per tancada aquest espècie de segon lliurament del 25è congrés nacional. I no només per a descansar una mica, -físicament i mental-, sinó per veure si la direcció del partit, la nacional i les territorials, és capaç de canviar d’ona i emetre en la banda de freqüències de la gent normal, dels electors. Sí, d’aquells que ens voten (o no!) i ens permeten tenir la força per aplicar el nostre programa…

Si no ho fan, lamentablement, ERC s’haurà convertit en una organització “de vacances” permanents, interessada en si mateixa i aliena a la realitat. Així ens acabaran percebent els nostres electors i ens ho acabaran manifestant de l’única manera que podran fer: negant-nos el vot!

La veritat, no vull que el meu partit acaba semblant el “paio” que apareixia a la portada d’aquell fantàstic disc de Supertramp, “Crisis, what crisis?” Autocomplaent, feliç, però, al cap i a la fi, un autèntic extraterrestre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!