Solcades

Eduard Solà

9 de desembre de 2020
0 comentaris

Apunts a la vora del foc

I

Lo temps ha passat de llarg. Millor. D’una altra manera los camins haurien desaparegut, coberts d’argelagues, matisses i romaní. Los dies haurien esdevingut més tristos, més lents, més sorollosos. Bé, potser no. Potser no hauria estat ben bé així, però és segur que ara no estaria ací, davant d’este foc, escrivint després de fer una mica de recés.

Fa un temps que reflexiono sobre la presència de Déu en el meu passat. Un passat marcat per la descoberta que l’amor no té misteri, que només és possible des de la senzillesa i la determinació. L’amor, la felicitat, la pau. Conceptes troncals.

Escriure allibera perquè endreça els pensaments. Cal tenir una ment endreçada per merèixer el do de l’enteniment.

II

He deixat d’escriure per anar a donar biberons a les xisquetes orfes. En son tres (una d’elles, mascle) que aviat faran lo mes i una altra de més menuda que la setmana que ve complirà tres setmanes. Fan goig. Els espera una vida llarga i a l’ample, si Déu vol. Seran part de les senyores de la Serra de Godall, a partir del febrer.

Enguany enlloc de civada he sembrat ordi. I este cap de setmana acabaré de plegar l’auliva. Enguany la cura del ramat m’ha fet endarrerir les feines al camp.

III

Tenia ganes que arribés la tardor, que passés prontet l’estiu. Tenia ganes de passar fred. I quan ha arribat lo fred he transmutat en cargol. Soc pastor, ves. Pastor, pagès i estos romanços. I des del romanç del meu silenci i la meua ‘solitud de Gaietà’ -entomeu este enigma literari- a voltes canvio de Catalunya Música a Catalunya Ràdio i m’entristeixen les dades d’este mal dels nostres dies.

Ara mateix escolto que la vacuna no està indicada per a persones amb un historial de reaccions al•lèrgiques. I així i tot -segueixo escoltant- l’efecte positiu és major.

IV

Ma filla Aran es fa gran. Enguany caldrà assumir que estem en plena pubertat. O en el pronunciament accelerat d’una preadolescència.

La meua adolescència va ser intensa. Son uns anys que marquen per sempre. I sempre es comprèn tot amb el pas dels anys. A voltes, de dècades.

Nous reptes. Amb il•lusió, que deia el President, si ho recordeu.

V

Ha mort un pastor del país. Mateu de Toralla. Al YouTube trobareu una entrevista del gran Espinàs amb el gran Mateu, que no es deia Mateu, però escolteu…

Vaig conèixer en Mateu de Toralla perquè va venir a fer-nos una classe magistral a l’Escola de Pastors l’any que vaig ser-hi, fa quatre anys, el 2016.

La darrera vegada que el vaig vore va ser a la fira ramadera de sant Martirià de Banyoles, el 2018. Vaig anar amb la meua gossa Lia, convidat pel Club de gos d’atura català. Vam fer, com se sol dir, ‘lo que vam poder’. En Mateu hi era i xalava veient l’Àngel i en Juli, autèntics mestres en el maneig del ramat amb gossos d’atura.

I jo xalava veient en Mateu ben distret amb aquella exhibició de gossos campions.

Descansi en pau, pastor.

VI

He escrit que tenia ganes que arribés lo fred, però el fred sempre passa de llarg, ací, al Sénia. Voldria que nevés, que gelés. Vorem, però per Nadal, un pas de pardal. I els ametlers en flor.

Ahir va fer un dia ventós. Lo vent m’esguerra.

VII

Temps d’Advent. De recolliment. De recolliment, però he tornat al Twitter.

El país ha girat. No m’hi ubico. El país ha girat massa. No vull pensar-hi, però, perquè hi ha massa forats que desconec. ‘Què en sé jo?’, que diu l’amic Ramon. De Campredó.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!