Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

23 de desembre de 2020
0 comentaris

25 anys de la mort d’Artur Bladé i Desumvila

25 ANYS DE LA MORT D’ARTUR BLADÉ DESUMVILA
Avui fa 25 anys que va morir L’Artur Bladé i Desumvila, un dels grans memorialistes catalans i cronista de l’exili.

ESBÓS D’AUTOBIOGRAFIA PER A
LA FONOTECA DE LA GENERALITAT (1989)

Artur Bladé Desumvila

Per la banda paterna, sóc fill i net de pagesos amb terra pròpia, instruïts. El meu pare obtingué un diploma de professor de música i fou mestre de minyons a l’Argentina. Per la banda materna pervinc de propietaris i gent de carrera. El meu besavi, Salvador Desumvila, era farmacèutic i el meu avi estudià per advocat i va ser el secretari, durant més de 30 anys del meu poble natal, Benissanet ( Ribera d’Ebre ) . Vaig venir al món el 2 de març de 1907. Fou aquest avi que m’ensenyà a llegir i a escriure. Així que quan va ser l’hora d’anar a estudi, el mestre va tenir poca feina amb mi. De la meva infància en guardo bons records . Per circumstàncies especials , de noi sempre vaig viure a la casa materna, casa gran, ben situada al mig del poble, amb trulls i celler sota terra, dos pisos i una gran golfa. Hi tocava el sol i l’àvia tenia els balcons plens de flors. A estudi (érem un centenar d’alumnes per a un sol mestre) vaig ensinistrar altres nois que hi entraven sense saber la A. Vaig sortir-ne als 14 anys i ja adolescent vaig començar la carrera de mestre. No vaig acabar-la perquè no m’atreia. M’atreia més la medicina i les lletres, però en la impossibilitat de ser metge, em vaig quedar en Practicant de Medicina i Cirurgia, una carrera que em fou molt útil a l’hora de fer el soldat.
L’afecció a les lletres me l’encomanà el meu avi, home de llibres, mig llatinista i gran lector. A casa , en un gran armari, vaig trobar obres clàssiques ( entre elles el Quixot) i de teatre del segle d’Or espanyol. Encara avui recordo les famoses estances de Jorge Manrique i llargs fragments
de “La vida es sueño”.Aquesta afecció em va fer escriure aviat. Als 15 anys vaig començar a col·laborar en un quinzenal catalanista que sortia a Gandesa :”El Llamp”. Després vaig fer-ho a la revista “La Riuada”, de Móra d’Ebre , i al periòdic “Tivissa” d’aquesta mateixa vila.
Vaig fer el servei militar a Barcelona. Pertanyia a Sanitat Militar. Aleshores la meva il·lusió era ser periodista. No m’hauria fet res començar escombrant la redacció. Però en no tenir amics periodistes ni comptar amb recomanacions no vaig tenir accés a cap diari ( Vaig haver d’esperar d’anar a l’exili a Mèxic per a poder exercir de periodista ).
Catalanista i republicà, llegia Rovira i Virgili i Marcel·lí Domingo que van influir-me decisivament. Vaig col·laborar a “L’Opinió”, ja a les vespres de la República i a “El Pueblo”, el diari que
Domingo fundà a Tortosa.
La meva col·laboració constant a “La Riuada” de Móra d’Ebre , em va fer lligar una sòlida amistat amb el seu director Martí Rouret Callol, empordanès, fill de L’Escala, mestre de minyons al Centre I.D. de Móra, societat important dirigida per Ramon Nogués Biset. Amb en Rouret organitzàvem actes públics i donàvem conferències en nombrosos pobles de la Ribera i de la Terra Alta. Això ja abans de la República. Proclamada aquesta el 14 d’abril de 1931 vam intensificar la propaganda i ens vam adherir a l’ERC.
A mi em valgué un càrrec a la Recaptació de Contribucions de Tortosa i també ser nomenat President dels Jurats Mixtes de la ciutat de l’Ebre. Rouret fou elegit diputat el 20 de novembre de 1931 i designat
secretari del Parlament. En el primer govern de guerra ( juliol del 36) format per Lluís Companys, Martí Rouret va ser nomenat Conseller de Sanitat i em cridà a Barcelona com a secretari particular. Amb aquesta mateixa titularitat el vaig seguir quan fou designat Sots-secretari de la Presidència de la qual vaig ser funcionari ( oficial segon ) de nòmina.
L’any 1938 en ser mobilitzada la meva lleva, em vaig incorporar, com a Practicant, al Cos de Sanitat de l’Exèrcit de l’Est, de primer als hospitals de Manresa, després amb l’equip quirúrgic del Dr. Naves vaig anar a Montserrat. Tot seguit i ja cap al final de la guerra a Aigua de Ribes , un vell balneari, on fou instal·lat l?’, de seguida ple de ferits i malalts. Abans de no gaire va caldre abandonar, amb una llarga corrua d’ambulàncies Aigua de Ribes per anar a Camprodon i de seguida a França pel Coll d’Ares. Era el 9 de febrer de 1939.
A França, després de moltes vicissituds un dia de maig del 39 vaig trobar acolliment a la Residència Catalana que no feia gaire era constituïda a Montpeller gràcies a la Fundació Ramon Llull que presidia el president Companys. Fou un cop de sort. Montpeller, ciutat secularment d’asil, es portà bé amb els exiliats catalans. Em van poder inscriure gratuïtament a l’Institut de Estudiants Estrangers ( que depenia de la Facultat de Lletres ) on vam poder estudiar llengua i civilització franceses així com Història de l’Art i de la Filosofia. Alguns ja eren estudiants universitaris a Catalunya. A Montpeller van acabar-hi la carrera.
Jo vaig sortir de l’Institut amb un diploma i un quadern on consten els estudis que hi vaig fer, sobretot pel que toca a la llengua francesa la qual cosa em va ser de molta utilitat més endavant . Una altra mena d’estudis el vaig fer parlant amb personalitats com Mestre Fabra, Carles Riba, Francesc Pujols, Rovira i Virgili, Rafael Moragas, el popular Moraguetes. D’aquestes converses en vaig guardar diverses llibretes plenes de notes. Les converses tenien lloc en cafès gairebé solitaris sobretot dos d’ells. L’un que es deia “A l’ami Marius” era un centre on es reunien els dissabtes els felibres montpellerencs, poetes i escriptors que es mantenien fidels al felibritge o sigui a l’associació consagrada a conrear i divulgar la llengua d’Oc. En el segle passat la figura més rellevant del felibritge va ser Frederic Mistral, autor del poema “Mireia” i d’altres obres que li van valer el Premi Nobel de Literatura l’any 1904. Els felibres de Montpeller van constituir una Comitè d’Ajut als intel·lectuals catalans que va fer possible que les autoritats donessin autorització per la legalització de la Résidence des Intellectuels Catalans.
Però parlàvem del cafè “A l’ami Marius” on Pujols va ser l’ànima d’un cenable al qual assistien Heribert Barrera, Alexandre Cirici Pellicer, Jaume Picas i altres estudiants i poetes com el reusenc Josep Ma. Prous I Vila. Les reunions tenien lloc les tardes del dijous. En canvi l’altre cafè del qual he parlat fou el marc d’una tertúlia que es reunia cada dia cap al tard. Era un cafè-taverna de
tipus humil però amb un nom que tenia el seu significat. Es deia “Café d’Aragon”, un nom que volia homenatjar Jaume I el Conqueridor, nat com es sabut a Montpeller. Totes les botes d’aquella taverna tenien pintades les 4 barres vermelles. Fou com un altre refugi de nombrosos exiliats que sabien que allí es discutia de tot i era segur que la policia no hi faria mai acte de presència. Val a dir que de por en teníem per a moltes altres coses.
Les tertúlies van subsistir durant els primers temps del que se’n va dir “la drôle de guerra”, la guerra sense canonades ,i no van acabar fins que els alemanys van envair tota França.
L’any 1942 ( amb la dona i el nostre fill) vam poder anar a Mèxic en un vaixell portuguès (el ” Nyassa”). A Mèxic vaig fer de venedor ambulant, de secretari d’una bruixa, d’oficinista i vaig acabar en redactor d’un diari “Última Hora” i redactor en cap del periòdic de la comunitat francesa , “Le Journal Français du Mexique”, sense deixar de col·laborar en revistes catalanes i publicant dos
llibres “Geografia espiritual de Catalunya ( Biblioteca Catalana, 1944) i “Benissanet”, una biografia del meu poble. Un original amb el títol de “Crònica del país natal” fou enviat a l’editorial Selecta de Barcelona i publicat el 1958.
L’any 1961 vaig retornar a Catalunya amb la dona. D’aleshores ençà he publicat 25 llibres entre els quals les biografies de Mestre Fabra, F. Pujols, R. Moragas (Moraguetes ), A. Rovira i Virgili, i Antoni Terre, un gran català de Móra d’Ebre, molt amic meu. De narrativa esmentaré “Gent de la Ribera d?Ebre” i “Viatge a l’esperança”. També alguns volums de “Els episodis de la Història”: “Felibres i catalans”, “Montpeller català”, “El castell de Miravet”, “El Prior Penna” i “Els setges de Gandesa”, i en fi, quatre Dietaris : “L’Exiliada” i tres volums ( més tard aparegué un IV volum ) de “Viure a Tarragona”.
Tot el que he escrit té dues motivacions : contribuir a la cultura catalana i lluitar contra l’oblit. Actualment col·laboro en diverses publicacions , La Veu de Flix , Cultura ( de Valls), Serra d’Or, l’Avui, La Revista de Catalunya, etc. De cara al futur m’agradaria publicar el segon volum de l’Exiliada, un altre Viure a Tarragona i un Dietari de Mèxic , però com ja he fet 82 anys no crec que me’n restin prou per a enllestir aquest programa.
Si em cregués autoritzat per un missatge pòstum l’adreço als meus compatriotes i es pot concretar en poques paraules : Lluitar fins on sigui possible perquè la nostra llengua no es perdi, sempre amb l’esperança d’aconseguir a la curta o a la llarga una confederació dels Països Catalans amb la denominació de Catalunya Lliure. Renunciar a la lluita equival a donar-se per vençut per endavant, una actitud indigna d’un poble que ha lluitat sempre per la seva llibertat i per tant un veritable escarni per als nostres avantpassats, un crim de lesa pàtria.

Complement
Fins ací he cenyit la meva exposició al qüestionari habitual en les gravacions de tipus autobiogràfic . I un qüestionari sobre tota una vida sempre és limitat i deixa llacunes, buit que s’han d’emplenar si es vol reflectir , aproximadament, la complexitat del que s’esdevé en una existència humana , particularment si la seva trajectòria comença a ser llarga. Si existeix el determinisme no hi ha atzar i com la meva vida és plena d’accidents atzarosos no crec en el determinisme. Intervenen també els imponderables que no es poden preveure ni evitar, perquè no depenen de la nostra voluntat sinó del factor que anomenem atzar i que de vegades és sortós, d’altres desfavorables. De l’atzar en bona part depèn la vida.
Pel que toca al llegat genètic crec que no em puc queixar. No he tingut malalties hereditàries ni tampoc infeccions greus. Tres dels meus quatre avis van morir de més de 80 anys . Només l’àvia paterna s’extingí als 54 anys a conseqüència ( segons que he sentit dir ) d’un vesper, és a dir,
d’una aglomeració de furúncols que va infectar-li la sang. Podia ser diabètica però jo fins ara no tinc cap motiu per creure que he heretat aquesta malaltia.
En el capítol de l’educació , com ja he dit, van tenir una influència decisiva els avis materns que van ser per a mi més que pares i un exemple de bondat i de tolerància. Fou l’avi Enric Desumvila que era
el secretari del poble , home de llibres i mig llatinista (havia estudiat a “l’Aula” de Móra d’Ebre , regida per dòmines) que m’ensenyà les primeres lletres i em decantà a la lectura. L’avi era agnòstic, auster , estoic, liberal, filòsof a la seva manera. L’àvia era cristiana , sense fanatisme. La filiació liberal de l’avi ja li venia del seu pare, farmacèutic, que havia pres part a la guerra civil dels 7 anys ( 1833.40) , fou comandant del castell de Móra d’Ebre i arribà a coronel. I l’avi Enric també anà de voluntari , amb els constitucionalistes , en la darrera carlinada . Políticament jo he tingut sempre la mateixa filiació que té aquesta doble arrel.
Actualment cada dia es dóna més importància a l’etapa infantil, a la noiesa, fins al punt que s’ha pogut dir que el noi és el pare de l’home. Un bon biòleg, Jean Rostand , considera que es durant la infància que es forma el caràcter en el qual intervenen l’herència biològica , l’educació i les circumstàncies familiars. En el meu cas , per exemple, el fet d’haver nascut a casa dels mes avis materns i d’haver estat agambat per ells (en l’absència obligada dels meus pares ) i educat també per ells, amb contemplacions i tendreses, quan ja eren ancians em va fer molt sensible i decantat a veure les coses molts diferent d’un noi criat normalment. pels pares.
També el fet d’haver après les primeres lletres ensinistrat pel meu avi i d’haver trobat molts llibres a casa va fer de mi un lector precoç i aviat miop fins el punt que vaig començar a portar ulleres als 9 anys. Bona part dels meus sentiments són també heretats . Tinc molts defectes , com tothom, però crec que voluntàriament mai no he fet mal a ningú. Potser idealitzo sempre però molt sovint la hipocresia em repugna . Si amb el marge de llibertat de què gaudia, de noi i de jove, hagués tingut mals instints , o tendències perverses, hagin pogut esdevenir un perdut acabat però el mal no tenia ni ha tingut mai
cap atractiu per a mi.
Quan vaig començar a anar a estudi, a l’edat dels 7 anys, jo ja sabia llegir. Érem un centenar d’alumnes per un sol mestre, el senyor Nat, fill d’Esterri d?’, el qual de seguida em designà instructor dels nois que no coneixien cap lletra. Fou també, quan anava encara a estudi que vaig escriure, al 12 anys, per encàrrec del mestres la narració d’una excursió a Escornalbou que fou publicada en una revista del Magisteri. Era doncs gairebé fatal que m’agafés la dèria d’escriure
, una dèria que no m’ha deixat mai. Vaig ser, com he dit en altre lloc, el primer “quatre ulls” del meu poble, cosa que em fer objecte de burles i ironies que van marcar també el meu caràcter.
Tot plegat em portà a escriure versos i a col·laborar en els periòdics ja esmentats . Amb la dèria d’escriure vaig sentir també l’atracció de la música i del teatre. Vaig aprendre a solfejar i vaig assajar el clarinet, sense que anés més endavant. Al meu poble hi havia dos cafès i cada cafè tenia la seva banda de música i el seu quadre escènic. Al cafè que es pot considerar liberal i catalanista vaig aprendre a ballar i a actuar dalt de l’escenari. Les obres que representàvem eren d’autors acreditats : Frederic Soler, Guimerà, Ignasi Iglésies, Rusiñol. Copiant papers d’obres teatrals vaig
aprendre a escriure en la nostra llengua.
En aquells temps vaig conèixer la noia amb la qual, passats uns anys em vaig casar. Es deia Cinta Font i Margalef. Ell ho havia de ser per a mi : esposa, mare, germana, companya. Benissanetana com jo, havia nascut el 10 d’abril de 1905 .
Era doncs una mica més gran que jo, detall important quan s’és jove. La seva influència en la meva vida havia de ser tan decisiva com la del avis que em van agambar. Filla de pagesos , vivia amb els seus pares i germans ( quatre nois i tres noies de les quals ella era la més gran ) en una sénia (aclarim per si algú no ho sap que una sénia és un hort amb casa, pou, safareig, etc.) situada no gaire lluny del poble en un dels camins propers al riu on jo anava sovint a passejar. De segur que ella m’hi atreia abans que jo en tingués consciència. Devia ser com una predestinació. Sense ser molt bonica (tenia pigues a la cara que amb els anys van desaparèixer ) era atractiva pel seu caràcter optimista ( en contrast amb el meu que participava de la malenconia que jo veia sempre en els ulls del meu avi) , activa i laboriosa. Pot dir-se que als 15 ja portava el pòndol de la casa. Li agradava cuinar i tenir flors per tot arreu. El seu pare era músic i els seus germans també, puntals forts de la banda de música a la qual pertanyien . Sense ser tan alta com jo ( jo vaig fer , a la quinta, 1,75 ) era molt ben plantada i sabia vestir-se , Sempre la vaig veure ben calçada i caminar dreta i amb seguretat i fou la primer noia del poble que utilitzà el raspall de dents. Crec que el seu format, per dir-ho així, corresponia a un tipus femení que es dona molt a la nostra terra. No era prima però tampoc exuberant. Tenia els cabells castanys i els ulls d’un color que no podria precisar, molt dolços. La seva veu era clara i d’un to agombolador . Un dia em va sorprendre (encara no havíem començat a festejar I em sembla que no em vam parlar mai ) en dir-me que havia decidit anar a Barcelona per tal d’estudiar per a
llevadora . Hi anà al cap de poc temps . Instal·lada a casa d’uns parents, al Poble Nou, acabà no solament aquesta carrera sinó també la de practicant i aconseguí d’entrar a la Maternitat de l’Hospital Clínic en qualitat d’interna a les ordres de l’eminent ginecòleg doctor Nubiola.
Fou per instigació de la Cinteta — com jo li deia ? i amb llibres que em deixà que jo vaig enllestir la carrera de practicant que tant servei m’havia de fer a l’hora d’anar a fer el soldat a Barcelona l’any 1928. Encara m’hi trobava quan morí el meu pobre avi a l’enterrament del qual a Barcelona no vaig poder anar perquè no em van donar el permís necessari tot i haver-lo sol·licitat a l’Ajuntament de Benissanet. L’àvia va poder subsistir gràcies al producte d’unes finques.
L’any 1929 em van llicenciar i vaig retrobar la Cinteta que ja exercia la seva professió a Benissanet. Ens vam casar a Tortosa el 10 de juny del 1931. Vam anar a viure juntament amb la meva àvia amb els pares i les tres germanes de la meva esposa a la casa que posseïen a la Plaça de la Creu nº 11. Només vam tenir un fill , Artur, que va néixer a la casa esmentada el 4 de març de 1932.
Ja he explicat la meva actuació política abans i després de la proclamació de la República però no he dit que vaig exercir el càrrec de President dels Jurats Mixtes de la ciutat de Tortosa durant dos anys.
He dit també la meva situació durant la guerra del 1936-39 i com vaig passar a França pel Coll d’Ares el 9 de febrer de 1939. La meva dona, que sabia el meu propòsit d’exiliar-me, intentà també de travessar la frontera per La Jonquera, junt amb el nostre fill .

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!