Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

23 de desembre de 2020
0 comentaris

Poetes catalanes (214): Anna Pantinat


Anna Pantinat i Hernández va nàixer a Barcelona el 1977. És escriptora i artista escènica i autora de Construcció de la Nit , De sobte, un Estiu
* El 2010 va guanyar el 2n Premi de poesia de La Vanguardia,el 2012 va guanyar Premi Ventura Gassol de La Selva del Camp, el 2013 el Premi Joan Duch de Juneda i el 2018 el Premi Miquel Àngel Riera de Poesia.
* Expansiva, esbojarrada, frenètica, hiperactiva, expressivíssima, encantadora, slapstick i hollywoodenca. Així és una de les figures més inusuals de la poesia catalana, però també un dels màxims descobriments d’aquesta darreria gràcies al seu caràcter eclèctic, polifacètic i sempre curiós, a la recerca de noves formes d’expressió allunyades del que és més habitual. Ha protagonitzat curtmetratges, obres de teatre i, a més, forma part del grup d’electro-punk garatge Pentina’t Lula, des d’on les seves integrants tenen la missió de “donar-li al país el New Wave que necessita perquè Catalunya es converteixi, a la fi, en un matriarcat republicà.”

Obres
* 2012 Mar a rems. Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, diversos autors.2012 De repente un verano. 2013 Construcció de la nit. 2014 De sobte, un estiu.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Avui, a les 19h a Can Masdéu
No serem nosaltres, serem la fosca, el niu,
el llop exhaust, l’estany de les olors,
les mans al llac inexistent-present.

Romandrem quiets, sense voler esperar-te, lluna,
deixondits al brou amarat de dolor,
i atrapats al fang, bruts d’anhel
ens mirarem per esborrar-nos el front,
escandint la petja de la sang,
delerosos per a deixar-la caure.

Ens acostarem al moment propici,
insectes a la calor estel·lar,
ara purs, ara trenats, s’obrirà una roca,
l’àliga escupirà la brasa dels seus ulls
el seu heli, batrà la seva ala fèrria
al dedins, abans propi, ara urpa.
I la flama vessada, ara ambrosia,
ens escorxarà el desig, submergits
ara immersos en la mort, serem.

Això que fa que jo sigui tu i tu siguis tu, diria que és un idioma, que té la consistència del gas, i com a tal, que es transita. Imagino el tu i el jo com uns espais on s’hi mesclen altres perfums, com els desitjos (els teus i els que creus teus però no ho són) i els contes que narren els records. Aquests sí que són teus. A no ser que me’ls expliquis. Tota aquesta immatèria comuna de jos i tus, i records i desitjos (i teories) es tornen peces. Les peces que tu ets i que sóc jo, i que ja les ha jugat algú abans, altrament embogiríem. Trobar la narració de la mescla, o el poema, no és més que això, paraules juntes.

PD: paraules, però, que són benzina.

Així moren les nostres germanes,
agonitzen dins el seu llac de plata.
Amb els canells nuats per la rosada,
la suor que es torna vidre,
varades en la mel del seu assassinat,
de l’encanteri que s’han anat dictant
amb les melodies de la criança,
amb les veus d’un romanç salvatge
que et canten a tu, deessa,
temeroses del galop,
enamorades del galop,
calcinades pel déu sol,
graviten.
Així moren les nostres germanes,
atrapades en la línia, en el solc,
arrossegant el llastre de la seva bellesa,
la ballesta de les mil fletxes,
l’orgullosa arma mortífera,
el drac que emmalalteix mentre camina,
i que amaguen rera l’or que es converteix en gàbia,
sempre endavant, no mirant els vorals,
les germanes que excaven les grutes,
no recorden quan elles també les excavaven,
immenses galeries de germanes lliures,
dones amb màscares, llengua de serp
i veu d’ocell que les criden, germanes i germans,
l’eco de la gruta, el cant del cràter, lluna que ens vetlles,
mare, amb la teva òrbita.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!