A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

20 de desembre de 2020
0 comentaris

La ressonància segons Hartmut Rosa: contra l’angoixa i el nihilisme

Va ser al seu poble Grafenhausen, prop dels Alps a la Selva Negra, on Hartmut Rosa va concebre la seua teoria de la ressonància. Pensador a cavall de la sociologia i de la filosofia, Rosa es considera seguidor de l’extraordinària Escola de Frankfurt. Què és això de la ressonància? Ho explica poèticament a “El naixement del concepte de ressonància”, publicat a Remei per a  l’acceleració, 2020 (pose el títol en català tot i que no està traduït). Des de sa casa a Grafenshausen contemplava els tossals i les valls que anaven fins als Alps. A les vesprades mirava des de la finestra l’entorn i sentia la relació amb ell. Una relació que cada dia canviava. Uns dies esdevenia joiosa i vibrant i tot era una invitació a l’alegria; d’altres, en canvi, el món es convertia en apàtic, displicent, hostil. Havia deixat de cantar o de fimbrar. Per què tot açò?

Hartmut va arribar a la conclusió que no sols necessitem sentir-nos estimats i respectats, sinó, més enllà, demanem una “connexió” intensa. Cal que ens commoguen i commoure. Açò, en termes de l’autor, és la ressonància, una relació receptiva no sols amb els altres, ans també amb la natura, amb el treball. Amb un cosmos que tinga sentit. Així, els dies o els moments en què tenim ressonància ens experimentem emparats i estimulats. Per contra, en els moments o en els dies de desconnexió, tot és gris i fred. I mut, estrany i alié.

  Joan Miró, “Carnaval d’Arlequí” (1924-25): un món animat, ple de vida,  de ressonàncies.

Aquest estat de desconnexió, Hartmut l’emparenta amb el concepte d’alienació de Marx, el de desencant de Weber, la reificació de Lukács o l’experiència d’absurd de Camus. Supose que altres conceptes com ara el de l’ansietat de Kierkegaard, el de la no autenticitat de Heidegger, també hi cabrien. Fins i tot, amb un punt de maximització, hi connectaria així mateix la imaginació truculenta de Kafka o la desesperació de T.S. Eliot. En el present, alguns malestars i, fins i tot, patologies, com ara la síndrome de burnout, en són conseqüència, del conjunt d’autoexigències i de les condicions de vida actuals. I serien alguns dels rostres en què la desconnexió pren forma de manera més rotunda i violenta.

La ressonància de Hartmut Rosa és incompatible amb l’acceleració de la vida del nostre temps. El capitalisme, en la seua fase present, necessita de l’estat d’acceleració per mantenir-se allà on és. En altres mots: cal córrer i córrer per deixar-nos en el mateix punt. Aquest desenfrenament estressant produeix un malestar, una desubicació existencial.

La teoria de la ressonància del pensador germànic no deixa de ser allò que el budisme denomina il·luminació (tot i que té matisos propis). Un sentiment d’identificació amb el món que Freud en diria oceànic i que, en essència, constitueix la base de l’experiència espiritual. Entenc, en llegir les paraules de Hartmut, que es tracta de moments d’expansió de l’ànima en què, d’una manera o d’una altra, participem d’allò que es bell, d’allò que és harmoniós. Uns instants en què ens submergim amb el que ens envolta i percebem la unitat amb tots els éssers i amb l’univers. En definitiva, una forma d’experimentar que formem part de la totalitat.

Certament, es tracta de connectar amb l’essència més profunda de l’ésser. En assolir aquest nivell, la vida esdevé intensa, profunda, plena. Ho captem tot des de l’autenticitat. I potser el nom més adient siga el de la plenitud, però forma part del conjunt de termes massa llepats i repetits, gastats. Indefectiblement convé renovar-los: parlem, doncs, de ressonància.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!