Memòries d’un pres català que no us contarà cap conseller

Blog diferent per no deixar-te indiferent

Capítol 12. Principi de la fi

Publicat el 28 d'octubre de 2019 per Joan Carles Mestres

A finals de setembre anunciava que trigaria a esplaiar-me de nou. No em cal ja, la gent, cada cop més, sap on som i qui en són els responsables. L’objectiu últim estaria aconseguit com a primer pas cap a la independència i, la veritat, veient tot el que ens cau a sobre, no tindria (ni jo mateix a fer-ho) cap interès explicar anècdotes carceràries.

Quan he tingut necessitat d’esplaiar-me, i ja sense parlar del meu cas, he tornat a Facebook. Especialment davant hipòcrites declaracions de mitjans espanyols. Especialment quan aquests provenien de Catalunya. Ja sabem, els que gosen vessar la seva frustració sobre els que no ens hem venut, en el meu cas des de la meva òptica de 9 anys segrestat. Perquè, com els manifestants catalans que sempre han estat pacífics, com jo ho havia estat sempre fins que em vaig veure obligat a defensar-me, 9 anys, tot sent innocent perquè ser va defensa pròpia (i els jutges ho sabien), però encantat de pagar-los. Perquè sí, sóc català i per això el culpable vaig ser jo i vaig pagar 9 anys. Violència? Autodefensa, simplement.

Però la satisfacció és infinitament més poderosa que la presó, dormo feliç i, com em constatà el meu segrest en presó, la gent més amargada, potser la més perillosa, però segur la més amargada, és la que renega dels seus orígens. Gent que pot acabar matant sa mare. I/o suïcidar-se.

Hi vaig conèixer gent d’aquesta, nazi fins al moll de l’os, que havia matat sa mare. A la presó, un d’aquests espanyols tan espanyols que havia matat sa mare (Antonio –detall que encara no havia esmentat–, poso el nom perquè no sé els cognoms), va ser un dels 2 que vaig conèixer al mòdul i que se suïcidarien a la seva cel·la. L’altre (R.M.S. –primícia) no havia matat sa mare, però era de la mateixa ideologia. I l’altre que havia matat sa mare (E.R.S. –exclusiva de relació; en el segon cognom fins coincidia amb l’anterior i amb el president dels espanyols, nova revelació) sols tenia un ídol, Hitler. Gent que renega de la seva pàtria mare, ja està tot dit. Ens podran llançar tota la seva fel, però nosaltres (a part de conèixer la nostra mare …i estimar-la, com estimem la nostra pàtria) som feliços, ells no, ell, a més a més, són uns pobres amargats …l’única diferència amb els nazis que esmentava és que alguns no sabrien ni com matar sa mare. Ni, segurament, com suïcidar-se ni, llastimosament, tenir el que cal.

No entrem en el seu joc. Ja hem demostrat de tot el que som capaços; el 14 d’octubre, per exemple, a la T1, després de més de 20 trets per part dels Mossos, hi hagué catalans que s’hi enfrontaren amb un extintor com a única arma. Després diran que els catalans sols fem performances. Però ni ens ha d’importar què diguin o facin ells sinó anar a la nostra i, sobretot, evitar la violència. Cap fred. Ells tenen la policia però, a sobre, la desobediència civil –diuen tots els experts– s’ha demostrat molt més efectiva. Tan desesperats estan que ja investiguen presumptes terroristes per muntar accions pacífiques. Amb l’agreujant de ‘tumultuàries’ si hi participen molts catalans. Que no poden votar ni els seus representats, escollits democràticament, debatre al Parlament, allò que no els agradi. I en diuen justícia, o constitució (no goso posar-la amb majúscula, evidentment). Però no exploteu, no s’ho val, el resultat final compensa qualsevol patiment.

I cal paciència per aguantar les seves grolleres mentides. Que si no som majoria (més del 90% a favor del sí en un referèndum sense validesa però que ha dut un munt de gent innocent a la presó) …sí, no tots van votar l’1-O, jo, entre ells. Segrestat. Però hi ha fal·làcies més hipòcrites i brutals. n’escullo 3.

1ª., com diu ara el seu ministre d’Interior, el G-Marlaska, amb una clarividència pròpia del seu càrrec (com un antecessor, que no era ‘Grande’ sinó ‘Mayor’ i de qui es feia befa perquè realment semblava tenir més gran l’orella que el cervell), diu textualment que la policia «té el monopoli de la violència». I un bé negre!

Ni tan sols l’ús de la força. Si som atacats amb perill per a la nostra vida, ja sigui per un fatxa, un policia (independentment que sigui un fatxa) o una persona normal, tenim tot el dret (i la llei ens el reconeix) de defensar-nos. Això sí, tot usant mitjans proporcionals, però això també val per a qualsevol policia o persona, no poden disparar trets contra manifestants desarmats. Per no parlar de disparar bales de goma (a sobre, prohibides al nostre país) directament contra la gent, ni foams per sobre la cintura ni, evidentment, cops de porra al cap …en teoria tenen uns protocols. El que hem viscut, senzillament, són molts casos d’intent d’homicidi. I ja he dit que no m’esplaiaria més en el meu cas. Això també, els polítics espanyols diuen que els policies defensen els catalans, sí, atonyinant catalans pacífics que sols es manifesten i sense la menor provocació. Com àvies a qui han trencat algun os. «No atacamos a abuelas» deia el Nieto, de qui ja he parlat en aquestes pàgines. Sí, amb potes rosses! Si ni tan sols som part d’Espanya, o són espanyols els perpinyanesos?

2ª., passem d’homicidi frustrat a assassinat consumat. Perquè no hi ha hagut morts a Catalunya pel procés, oi? Doncs ja n’hi hagut, els de l’atemptat frustrat del CNI que va acabar amb els morts del 17-A a Barcelona i posterior liquidació dels terroristes a Cambrils i el Penedès per part dels Mossos i no afegeixo els que no naixeran de resultes dels crims comesos per la policia aquests dies, atès que a algun manifestant li hauran d’extirpar algun testicle i no sé com quedarà la cosa.

3ª., que com dirien els americans, «last, but not least». Tot (abans, fins i tot es podia parlar ‘de tot’ ‘sense violència’), però sempre dins la legalitat i la constitució. Però si el regne espanyol, en signar la seva constitució, va assumir tots els principis de drets universals, com el dret d’autodeterminació dels pobles (i em seria igual que no sortís explícitament en cap Constitució d’un país democràtic, tampoc no es parla del dret a respirar)… I quan els Drets Humans parlen, la constitució calla.

Fins aquí hem arribat. Precisament, els americans tenien molt millor armament, però els vietnamites tenien les tàctiques –guerra de guerrilles–, la intel·ligència –una xarxa d’amagatalls per on ells passaven però els soldats americans, més alts, no– i, com a principal arma, la voluntat, la constància, ser al seu país i la persistència –guerra de desgast–. Nosaltres som i hem de demostrar-ho, més intel·ligents. Cerquem les tàctiques i tinguem clar que no hem de defallir, persistim, no ho podran resistir.

Fins a la victòria final! Guanyarem!!*!!

Ja fa temps que vaig predir que el procés és irreversible (tot i que no tant de la previsió d’un atemptat frustrat a Barcelona per part dels serveis secrets espanyols, “mande?”).

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Capítol 11. Entrem en una tardor calenta. I a alguns no ens ve d’aquí

Publicat el 23 de setembre de 2019 per Joan Carles Mestres

Vaig limitar-me durant l’estiu (en queden unes hores a l’hora d’escriure aquestes línies) a un lliurament mensual al blog. Vaig limitar-me i em limitaré ara també ateses els especials circumstàncies que concorren al nostre país. És a dir, fins a passat mitjans del mes que ve, tot seguint els darrers costums, no tornaré a distraure –en la pitjor accepció del mot– ningú en el benentès que tenim molts fronts oberts i massa injustícies vingudes i per venir com per no centrar-nos en la lluita per la nostra independència.

Ben cert és que aquest ha estat, sempre, el primer motiu d’escriure el blog (com també ho va ser quan era segrestat a la presó i explicava la història que m’hi dugué), però davant la difusió de les infames sentències dels presos polítics, els 9 reconeguts a casa nostra més els d’Altsasu i molts altres que hi podríem afegir, així com les accions que comportaran, no pretenc explicar anècdotes de presons, …i molt menys ara que espero tothom entendrà que encara que fins aquí no ho hagi dit explícitament, jo sóc un pres polític, atès que de no haver estat català i, conseqüentment, independentista, mai no hauria entrat a la presó.

Des del primer moment vaig voler aclarir (i vaig haver de respondre algunes recriminacions quan no hi hagut mai cap mena de comparació en aquest sentit) que la definició res tenia a veure amb la situació dels nostres representants injustament i salvatge empresonats. Tanmateix, tot i que m’he hagut de traslladar perquè alguns d’aquests jutges delinqüents i criminals em sentenciaren a no poder viure a casa meva a Barcelona durant 8 anys més un cop alliberat del segrest perpetrat per aquests vils (i molts cops, ignorants i sapastres) esbirros reials de togues i punyetes, mai m’he definit com a exiliat, Déu me’n guard!, perquè fer-ho localment no té res a veure amb els exilis de debò.

Independentment que el meu cas és molt particular. I també me’n sento molt orgullós, però això no eximeix els autèntics malfactors que, d’aleshores ençà, faci esment del canvi de mentalitat que m’han provocat, i no m’estigui de dir, del tot racionalment, que no visceral, que els desitjo una prompta mort a tots els que se n’han fet mereixedors i com més dolorosa, millor. Sempre havia estat molt pacífic, tolerant i dialogant, mai no m’havia mullat a favor de la pena de mort, però la meva història m’ha dut a dir, per primer cop i els que facin falta, que hi estic molt a favor en el cas d’aquests jutges que ens condemnen i sentencien, tot sabent que som innocents, pel fet de ser catalans.

Com ja té nassos que m’expulsessin de Twitter (que, com deia, mai no els ho agrairia prou, perquè puc entrar-hi perfectament tot adoptant una sèrie de mesures però m’ha permès passar-ne olímpicament i guanyar molt més temps per a mi) per dir als arrenca-llaços que si el que volien era descontaminar s’haurien de suïcidar i, conseqüentment, per incitació al suïcidi. Com si jo hagués de dir res, com molt bé vaig afegir durant l’impàs de la publicació a l’expulsió, ja se suïciden sols i posava com a exemple el cas dels 2 interns que vaig conèixer a Brians que es suïcidaren.

Un, en particular, a més a més de ser molt espanyol, havia matat la seva mare, la qual cosa, afegida a algun altre cas en què es donaven els 2 condicionants, em serví per afegir que, de retruc, alguns havien matat la seva pròpia mare, argument coherent amb fer-lo servir amb tots aquells renegats que reneguen, i valgui la redundància, de la seva terra. Perquè qui renega de la seva terra és molt capaç de matar la seva mare.

Argument recurrent que, com deia, em servia per als arrenca-llaços (encara que vés a saber qui era tota aquella xusma i de quines clavegueres havia sortit), els interns esmentats, el Rivera i el Borrell. Però, deixant de banda disquisicions semàntiques més pròpies de xarxes com Twitter, em feren fora per dir (únicament, de forma rigorosa) que els que contaminaven eren els arrenca-llaços. Si d’aquí infereixen que són els que reneguen de la seva terra, maten a la seva pròpia mare i després se suïciden …doncs feina que m’estalvien.

Mes tornant a la prosaica exposició dels fets, he afegit, com ja ho havia fet a Twitter, quan se’m digué si havia pensat bé el que deia en relació als jutges, que sí que rectificava, atès que el desig de l’aplicació de la pena de mort era també extensible a funcionaris de presons. Això sí, sense especificar-ne el nombre ni percentatges, que mai no em va preocupar i potser estaria a prop de les paraules d’en Jordi Turull quan va agrair el tracte a «la majoria de funcionaris de presons».

No sé si subscriuria la frase, però és que no m’importa gens, i com explicaré segurament en el proper lliurament, el motiu (més egoista que l’altruista anterior, més per a mi que per al país, ho reconec) que em decidí definitivament a escriure sobre les anècdotes viscudes aquells 9 anys, era per capgirar la visió profusament estesa que tots els que hem estat a la presó som delinqüents, pobres i incultes. I violents, clar!

Això sí, una mare pot matar una filla que serà considerat un accident. I pocs anys després, mata un fill (com hem vist en el cas de l’Ana Julia Quezada). N’haurà d’estar agraït el pare de la primera. Els jutges van fer molt bé la seva feina, de no haver estat lliure i haver tornat a matar una criatura, mai la mort de la petita assassinada no hagués estat considerada majorment, diferent d’un accident. Ara tampoc oficialment, perquè els jutges ja van deixar clar en el judici de la segona mort infantil que no s’havia ni d’esmentar el cas de la nena morta a mans de la mateixa mare (madrastra, però no ens distraguem). Així funcionen …i encantats. A veure si no val més la vida i memòria d’una pobra nena a qui aquests delinqüents van voler trepitjar que la d’aquests salvatges còmplices d’assassins!

I ara estem vivint noves ràtzies per preparar el terreny davant la sentència al procés.

Tot conflueix en aquest blog. L’intent de tenir un primer contacte amb les dues periodistes catalanes especialitzades en temes de presons amb qui vaig contactar (per Facebook, correu postal o electrònic) per la meva intenció d’explicar que el fet de ser pres no significa ser tot l’esmentat (ara, el meu afany reivindicatiu ha quedat força apaivagat per l’existència sabuda de presos polítics) directament va fracassar perquè ni tan sols van contestar. Clar!, per alguna raó devies ser a la presó (evidentment, no ho he negat mai, …mai no renegaré dels meus orígens), com per alguna raó hi tenim caps d’associacions civils, algun que altre diputat, fins i tot Consellers i algun polític a punt de ser investit MHP de la Generalitat.

Impressionant, si no fos per tenir els veïns que tenim. I no és que m’impressionés, però sí que la impressió que vaig tenir d’una de les dues, quan vaig assistir a la presentació del seu llibre que va venir a fer on visc ara poc després de ser alliberat del segrest, va ser que l’únic que l’importava era parlar del seu llibres. De fet, havia anat diverses vegades a Brians a parlar amb un intern que, confluències del blog, havia matat la seva dona i el fill, perdó, el fill havia mort accidentalment i mai millor dit perquè fou un ‘accident’ de cotxe que s’estimbà per un barranc (el pare, que n’era el conductor, miraculosament en va sortir il·lès). Impressionant.

Els jutges el van deixar sortir als pocs anys. Això sí, a Catalunya, en penes de més de 5 anys no surts de permís si no has complert la meitat de la condemna. Ho dic perquè un tal ‘empalmao’ ha sortit a Espanya abans de complir la quarta part. Contràriament a allò que diu el reglament penitenciari …però per què estan els jutges, si no? I ves, poc després van desaparèixer misteriosament la seva nova dona i el germà d’aquesta.

La història no és motiu d’aquest blog, però sí que és curiós que amb totes les vingudes de la periodista a Brians sols parlés amb l’altre intern. Serà que la meva història no era tan sucosa. Doncs llàstima i devien ser poques les visites, perquè en relació a la història que explica en el llibre (pel que vaig deduir durant tota la presentació) patina força. Ja dic que no és motiu d’aquest blog (les històries que explicaria també són de primera mà, però d’altres temes, d’aquest sols em quedaria amb l’encert habitual de l’estament judicial. Encert o dictamen, que potser no van tant de canto com pot semblar o com la periodista especialista), però sí que és curiós que quan vam començar a xerrar després de la presentació, arran d’uns punts ‘foscos’ que li vaig exposar, per veure si en treia una mica de llum (tard, val a dir, perquè feia la presentació d’un llibre ja escrit, tanmateix) em féu una encertada observació. «És que això ho dius perquè no has estat a la presó i no saps què és estar tantes hores tancat i sense saber què fer».

Aquí sí que hi va haver una impressió. La que s’endugué quan li vaig dir qui era i com havia intentat contactar amb ella (encara que jo ni sabia què estava escrivint ni que venia sovint ni les seves intencions ni, si es vol, el perquè de tot plegat). I, per a tota resposta, mig s’embarbussà per dir-me que s’alegrava molt que ja fos fora i que em desitjava molta sort. L’alegria no calia i no perquè rimi, sinó perquè no venia d’aquí i, com se sol dir, fets, no paraules.

I per si no queda clar que sempre havia estat molt pacífic, tolerant i dialogant abans dels 9 anys imposats per delinqüents, cal recordar la pel·lícula del procés pel qual vaig ser condemnat per jutges criminals. Una primera topada amb el veí feixista en què m’amenaçà de mort. Una segona, després que em vinguessin a amoïnar els Mossos d’Esquadra per una falsa denúncia seva, quan me’l vaig trobar a l’escala. Aquí li vaig anar a preguntar que per què m’havia denunciat i abans d’acabar jo la pregunta, el fatxenda ja estava instant el seu gos, mescla de mastí i pastor alemany, a atacar-me, «¡Kaichi, ataca!, ¡Kaichi, ataca!».

Després he sabut que el gos no es deia així, però tampoc estava jo per preguntar-li el nom exacte. I ja no es diu de cap manera perquè el veí feixista va decidir sacrificar-lo després d’aquest episodi, amb posterior «¡Vamos abajo que te parto la cara si tienes huevos!» i les pertinents denúncies. Una per cada banda, ell, aquell mateix dia a la policia i jo, posteriorment a un jutjat. Lògicament, en el judici, tot i tenir-ho tot a favor, els testimonis, les proves i les seves contradiccions flagrants i barroeres, el colpista, perdó, el culpable, era jo i la víctima, com no!, el pobre feixista perdonavides.

D’anècdotes i històries al voltant del tema i personatges n’havia escrit a cabassos, per no allargar-me, diré que fins el jutge m’havia d’afavorir. Per…?, doncs perquè tenia molt bona relació personal amb el meu advocat. Aquest, tant coll avall ho tenia que havíem guanyat («per golejada», segons ell) que estava desesperat quan sabé la sentència que declarava el milhomes innocent amb tots els pronunciaments favorables i …ja posats, passava el jutge dels testimonis que havia demanat que haguessin pogut haver i que haguessin desistit de presentar-s al judici (demanat per quedar bé, s’entén) en el convenciment que no n’hi hauria, però quan li vaig donar jo les dades d’un d’ells, va ser el propi jutge, pretesament interessat a recollir tota la informació possible i saber la veritat, qui desistí d’entrevistar-lo. I doncs per què?, doncs perquè segons digué, «era un simple judici de faltes». Clar que aleshores per què preguntes? Més clar, l’aigua.

Així que, per aclarir al meu advocat que no era perquè el jutge li volgués fer veure que ser amics no l’afavoriria, i parafrasejant una coneguda frase, li vaig dir que «abans una Espanya ‘desamistada’ que trencada».

Per anar entenent el meu corol·lari que a molts jutges se’ls hauria d’aplicar la màxima pena (i així ens entendrem). També ho explico per a aquella molta gent de bona fe que m’ha mostrat els seus bons sentiments quan no hi ha res a lamentar, que la situació és la que és i m’és igual si el percentatge de presos polítics o injustament condemnats som un 2, un 5 o un 60%. Jo parlo per mi i, a més a més, la majoria de gent amb qui he parlat del tema (que és a ells a qui fa recança parlar-ne), en la seva ignorància, o creuen, els que no et coneixen de res, que ets un pobre arreplegat, ignorant i desgraciat, o que va ser un rampell o se’t van creuar els cables.

Ni una cosa ni una altra, vull dir que ni rampell ni creuament de cables (de les idees de qui no en sap res ja ni les esmento, per què perdre el temps?). Si això són els jutges, què no havia de passar entre alguns morts de gana, feixistes i intel·lectualment subdesenvolupats, de funcionaris si fins això passava amb la infermera en cap de l’hospital de Terrassa! Aquí vaig ser-hi 15 dies ingressat per unes costelles trencades i el dia que me n’anava, quan m’acomiadava de l’esmentada infermera, vam tenir la següent (quasi literal al cent per cent) conversa:

Ella: Calia?

Jo: A mi no m’ho pregunti, pregunti-li als jutges que em condemnaren. Al cap i a la fi, ser a la presó pot ser un honor, fixi’s, el propi Jordi Pujol, President de la Generalitat, hi havia estat.

Ella: Sí, però ell va ser per una qüestió política.

Jo: I per què es pensa que hi sóc jo?

Sense paraules. Que la pobra dona es va quedar sense saber què dir, vull dir.

Perquè per parlar cal estar informat. I potser no seria convenient fiar-se de les fonts de l’altre costat. Així, un magatzem pirotècnic es pot mostrar com un zulo català per fabricar explosius.

Dels funcionaris de presons en podria explicar de tots colors. Per resumir-ho, diré que, lacais (segurament del tot ignorants dels fets –en la seva línia) dels seus amos espanyols, els feien la feina bruta i assolien fites pròpies de conversos i esclaus que ni els propis senyors havien aconseguit. Sempre havia dit, entre aquestes fites, que els jutges espanyols, malgrat les seves sentències no m’havien impedit votar (en el meu desconeixement penal no sabia que impedir-me participar en els sufragis passius no m’impedia votar i es referia a què no em podia presentar en cap llista …i té dallonces que m’ho impedeixi un jutge espanyol! Tanmateix, he de dir que a la presó, molta gent no vota per la por de desobeir una sentència. Clar que primer t’han d’haver aplicat aquesta pena, cosa que no passaria a segons qui, clar!). Fita que sí assoliren els desgraciats dels serveis penitenciaris amagant-me la instància en què demanava votar. Fou a les municipals del 2009.

I, com de costum, la cirereta la posà un jutge, en aquest cas, el de vigilància penitenciària, que em digué que la prova que no havia presentat la instància era que molts interns havien votat. Es pot ser més ruc i inútil? Si precisament molts d’aquests havien votat perquè jo els havia fet palesa la possibilitat de fer-ho i els terminis. Bé, jutge espanyol, què se’n pot esperar?

Això sí, quan envià una carta pública de comiat perquè es jubilava i desitjava que les seves actuacions haguessin servit per reinserir-nos a la societat (ell, que em va rebutjar les 4 demandes que li vaig enviar), no vaig tenir cap recança a respondre-li llançant-li tota la cavalleria. «De què m’he de reinserir jo?, què he de fer, no parlar en català i només fer-ho en espanyol a casa meva?». Deixem-ho aquí, però continuava.

Per bé que no era el jutge que em tocava, però la funcionària de torn, la més baixeta (molt per sota d’allò que consideraríem ‘normalitat’) de tot el cos de funcionariat (tan baixeta que entenia que no hi hauria un mínim d’estatura per treballar en allò que treballava) dels Serveis Penitenciaris es va negar a donar-me aquesta informació, «¿no pretenderá que le de la referencia de un juez para que nos denuncie?». Argument molt propi del seu cos (i no em refereixo a la mida. Encara que tindria sentit. Altres, bo és reconèixer-ho, van ser molt correctes i alguna, fins i tot, de bona persona que era, em sabé greu que fos funcionària de presons. Les coses com són).

Per cert, no el sé o no recordo el nom (com els noms de la majoria de funcionaris) ni em preocupa perquè potser sí que no es mereixerien ni viure, però seria com parlar de com m’afecta una formiga sota les sabates. I aquí sí que lamento que, malgrat les diverses vegades que he sentit dir a algun intern que, en sortir, es carregaria aquest o aquell funcionari, les amenaces no passin de ser meres expressions de ràbia continguda i exemples de poca paraula. Per desbravar-se, potser no amb aquesta mera intenció inicialment, però poc més. Jo entenc que si algú profereix una amenaça, com qui fa una promesa, és per complir-la. Una persona ha de tenir paraula. Jo no he amenaçat mai ningú –a diferència d’altres–, no sóc d’aquesta mena, ara, tampoc els culparia pas si fessin res.

El que sí aconseguirien i que no havien aconseguit els espanyols fou, per exemple, que arribés a voler anar-me’n del Principat. Sí, perquè davant les injustícies a què m’estava sotmetent un cap de mòdul, vaig pensar a demanar el trasllat al País Valencià. Mai abans no m’ho havia plantejat, això sí, el meu advocat em va traure ràpidament aquesta idea del cap. I l’advocada que s’encarregava dels temes penitenciaris, va fer que l’esmentat cap s’hagués de retractar i volgués justificar, bé, la qüestió és que el cap de mòdul va passar pel sedàs i va acotar el cap.

I un darrer exemple per obrir els ulls encara que no m’afavorí la vista, precisament, fou que unes cares ulleres que havien sobreviscut dignament l’escomesa de qui m’havia amenaçat de mort (sí, la sempre pobra víctima d’un maleït terrorista català que sols gosava parlar amb la llengua dels seus pares), van arribar totalment destrossades gràcies a les accions dels funcionaris de presons. I qui diu ulleres, diu llibre d’escacs acabat de comprar, nou de trinca i que em va arribar trencat perquè havien arrencat la funda que duia el CD.

Entenc, de totes formes, que un llibre d’escacs els produeixi urticària. «Mort a la intel·ligència!» i altres proclames similars els hi escaurien d’allò més. Desgràcies que feien els que diria en Forrest Gump, que anirien de maltractar els interns sense avisar-los que comunicaven a pallassades com fotre un fort cop a la porta de ferro de la cel·la i entrar dient que qui s’estava barallant. Tots érem al llit menys un pobre nano que era recolzat a la porta. Sí, la víctima era el feixista i els delinqüents, nosaltres.

Perquè els jutges són gairebé, tampoc no cal exagerar, infal·libles. Darrer incís videogràfic. Per no allargar-me, perquè de casos ja en vaig explicar a cabassos en un anterior blog, em limitaré a un que tothom coneix. Inicialment els jutges no consideraren ni agressió sexual sinó ‘abús’ sexual. Amb una pena irrisòria. Per la pressió mediàtica o el que fos, van haver de canviar. Dues idees: una, mateix cas, dues sentències, no eren quasi infal·lible? I dues, es podia considerar solament agressió sexual? A imaginar què pot passar i passa en els casos ‘anònims’.

Perquè aquí rau el punt clau del cinisme dels jutges que justifica aquest i tots els blogs. Les declaracions i les intencions. Sempre diran: «els errors són habituals» –capítols sencers dedicava a aquest frase a l’anterior blog–, «no hi ha motivacions polítiques», «mira els cas de La Manada». No, l’únic autèntic punt de mira és Catalunya. Un paio pot disposar de tot un arsenal d’armes llargues per matar el president del govern espanyol i no se l’acusa de terrorisme. Nois catalans tenen una bombona de càmping-gas o un pot d’acetona i sí se’ls hi acusa. Però no hem de caure en el seu parany, desitgen, clamen perquè hi hagi violència.

Tornem on érem (al relat de les reflexions; si hem de tornar a la presó, estaré encantat, però m’hi hauran de dur). Jo he estat a la presó anònimament per ser català. Si molta gent es pensa que per ser a la presó ja som uns delinqüents, pobres i incultes, què no han de pensar (bé, si pensessin) 4 funcionaris? I hi afegiria arreplegats, doncs ves per on, alguns d’aquests morts de gana potser no en passaven tanta perquè el meu pare va vendre part de les nostres terres a Sant Esteve de Sesrovires a l’amo de Can Brians i ara hi podien treballar.

La qual cosa, val a dir, em feia sentir feliç, amb el sentiment de ser a una terra que és pròpia, que és nostra. Indubtablement, molt millor que si m’haguessin dut a La Roca, que és on m’havien dit que em durien i desitjava jo per poder tenir un ordinador el més aviat possible. Com de costum, quan et volien sancionar, en lloc de fastiguejar-te la vida solien facilitar-te-la (coi!, si quan havies de pagar un expedient sancionador, t’havies d’estar 5 dies a la cel·la i així podies aprofitar millor el temps!).

I no per penjar-me cap medalla, però vaig anar aprenent amb el temps. A Brians, un dia, sent a la cua per entrar al menjador, vaig comentar de forma que em sentissin els funcionaris que ens deien quan entrar-hi, que els funcionaris haurien de limitar-se a fer la seva feina, que si sabessin per què hi érem alguns, potser haurien de demanar-nos perdó o besar el terra que trepitjàvem (i ja havia explicat que part d’aquest havia estat propietat del meu pare …i encara ara hi tenim terrenys per allà a la vora). I tan a gust que vaig dinar!

Això sí, no els desitjo més que la mort, la vida de molts d’ells no val de lluny la d’un gos. Ni que fos mescla de mastí i pastor alemany. Per cert, sacrificat per a major claredat.

Ara bé, sé discriminar, els funcionaris seran uns morts de gana en tots el sentits, però els jutges són un altre cas. Igual desig, però aquests són els que maneguen els lacais. Suposo que s’entén que digui sense recança que seria un favor per a la Humanitat que tots aquests elements desapareguessin del planeta però uns tenen poder i els altres …els altres són el que són. Els primers, a mi em posaren 8 anys per un delicte de lesions que va de 0 a 5 anys, en un cas flagrant de defensa pròpia, 2 atenuants molt qualificats i amb diversos antecedents que haurien d’haver acabat amb el feixista a la presó. 8 anys pujats a 9 (màxim per la sentència) a Madrid.

La raó de sobrepassar els 5? Un article fet exprés. Atès que la laxitud del Codi Penal pot anar-los en contra en algun cas, es crea un article amb calaix de sastre en darrer cas per si convé castigar fortament el delinqüent violent. Vaja!, com el cas de prohibir ser a llistes electorals o treballar de funcionari (com si m’afectés), per a aquells casos en què no sigui d’aplicació l’article 26, que deia La Trinca, s’aplica el 155. Ergo, contra els catalans, tot s’hi val.

I en què va consistir aquest article en el seu darrer supòsit, quan no siguin d’aplicació tots els altres supòsits. Que s’hagi provocat en la víctima una «greu malaltia psiquiàtrica o somàtica». Això darrer ja diu prou; bé, tampoc seria el cas, en el meu cas m’imputaren una greu afectació psiquiàtrica. Algú ben pensat creurà que cal el justificant d’un forense, que ja n’hi ha que són psiquiatres. I hi hagué l’informe de 2 psiquiatres forenses. I justament foren de les poques persones equànimes amb què em vaig trobar durant tot el procés. Els 2 eren catalans, però es van limitar a fer la seva feina, objectivament.

Aleshores …? Doncs aleshores van dir que no hi havia una relació causa-efecte entre els fets i l’estat psiquiàtric de l’altra part. I doncs …? Doncs que què li han d’explicar als jutges!, que potser són jutges ells per decidir quina ha de ser la condemna! Per l’amor de Déu! Vaja!, en poques paraules, que els jutges es passaren l’informe dels forenses pel forro. I no fou l’únic cas. Per exemple, la prolongació de la meva presó preventiva a quasi 4 anys malgrat que l’informe forense no avalava el motiu (clar que si no t’agraden les meves raons en tinc d’altres) del jutge instructor. Que no dic instruït. Prou exemples he posat ja en en relació als jutges, com per dir quan vaig obrir els meus comptes a Facebook o Twitter, que «no sabran ni escriure però poden decidir on puc viure».

Tant se val. Sempre hi ha una segona part, que sol ser la més interessant. Ja em vaig despatxar a gust quan la va palmar el jutge instructor d’una sèrie de casos de la sala 13, un tal Martínez Suñer (si no recordo malament, perquè no perdré ni un segon buscant-lo a Google, però Suñer, sí, com el parent aquell de Franco), obsessionat abans de morir d’enfonsar els catalans, l’independentisme. No vaig poder-me alegrar a les xarxes del decés del de la Maza (em va enganxar a Brians), però amb l’altre (no pas el cunyat de Franco), em vaig quedar a gust. Sense escrúpols ni miraments.

Algú a Twitter (evidentment, després de respondre-li va quedar blocat) em va dir que estava malalt parlant d’aquella forma d’un mort. Home!, si el mort encara hagués estat un gos ho entendria. Però a mi m’han de dir que tingui consideració amb elements com el traspassat esmentat? Per cert, ja li vaig respondre que molt més malalt estava ell (el mort, però extrapolable al receptor), tant, que ja estava criant malves.

Sí, jo vaig voler dialogar amb el veí feixista i així va acabar ser dialogant. 3240 dies segrestat però amb una immensa felicitat. I, a més a més, atès que em van detenir que eren més de les 11 de la nit, amb rigor, ni vaig arribar a aquesta xifra.

Nogensmenys, per no entrar en les mil i una anècdotes (sols amb una cada 3 dies en tindria més de 1000 i algun dia potser n’hi hauria més de 3) en el moment que estem vivint, deixo el tema amb un record exprés als presos a qui sentenciaran aviat, amb el desig que la resposta múltiple i ferma dels catalans sigui aquella que menys desitgin els espanyols, siguin o no jutges o funcionaris. I ni molt menys vull que se m’interpreti indirectament com a exemple, al revés, no hem d’entrar en lluites cos a cos o violentes, és el que desitgen (cullera!, si fins van deixar les armes a la vista en cotxes de la GC a ple carrer en l’autèntic cop d’estat perpetrat el 20 de setembre a la Conselleria d’Economia amb totes les maquiavèl·liques intencions que els hi són pròpies). Aquí no podríem ni adduir defensa pròpia. I pel que hauria de servir…

Avui m’he passat. D’extensió.

Esperem a veure, doncs, com respiren. Tanmateix, és clar que el moment calent que estem vivint em fa ajornar indefinidament la narració de les memòries que s’avindrien al títol del blog. Podria esplaiar-me encara més, però deixem passar més d’un mes i aleshores ho faré (em comprometo, no prometo res més, però cal estar compromès, no tinc per què amagar res ni, molt menys, era culpable de res. 9 anys que m’han omplert de satisfacció. Dit queda el que he dit i no em preocupa qui em llegeixi, a qui m’adreço ja sap que això queda escrit i en algun cas, amb acús de rebut inclòs. Com si me’n volguessin posar 9 més. Si més no, no em vindrà de nou), així que com trigaré a esplaiar-me …un cop més, em permeto concloure amb un vídeo extens (quasi 10’, més de 9). Però dels que m’agraden com a conclusió (perquè cal arribar al final, que és on és la solució), dient les coses pel seu nom, o sigui, positivament, novament. No ens doblegaran.

Per cert, les cel·les de la Model no eren ni remotament com la que surt al vídeo i que ara podeu estar veient just a sobre, aquesta sembla més aviat d’atrezzo, a alguns voler quedar bé és el que els mou.

I respecte al vídeo, una explicació. La del vídeo, llarga però didàctica, per la diferenciació. Diferenciació entre els que lluiten i els covards. Tot i que hi discrepo en part. M’explico. Hem passat per diversos avatars, passes que havíem de fer i fases que havíem de passar. Perquè guanyarem la guerra, però …quines batalles hem perdut?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Capítol 10. “L’Estevet”. Epíleg. Per no oblidar les víctimes i els botxins amb les mans tancades de sang

Publicat el 16 d'agost de 2019 per Joan Carles Mestres

El conte que heu llegit (si heu tingut esma i temps) no tenia més intenció, en ser escrit, que correspondre a qui tant apreciava el català des de terres de Múrcia. Tanmateix, és clar que és una prova fefaent que el que explicava, més enllà de la intenció del conte, revelava un escenari possible que, amb el temps, ha esdevingut una realitat.

Visionari, premonició? Ni visió ni pressentiment, evidència clara i diàfana, pura i transparent; coneixement, simplement i purament, de qui són els espanyols i quines accions emprendrien. No van mirar de provocar un alçament armat el 20 de setembre amb el seu cop d’estat?, que ni tan sols van voler aparcar els cotxes dins l’edifici de la Conselleria i van gosar deixar les armes i municions a la vista. Coi!, és que el que salta a la vista és que una primera ofensiva que podrien fer seria l’atemptat frustrat per part dels islamistes a les seves ordres. I, cas d’esdevenir-se, no calia ser un expert per saber qui hi havia al darrere. Ja fa 20 anys que ho vaig escriure (la qual cosa fa que pugui passar desapercebut algun detall per obsolet, com el fet que, aleshores, l’empresa Telefònica oferia un paquet de comunicacions anomenat “Terra”). I quin interès podria tenir ara Estat islàmic a atemptar a Barcelona, quan justament els catalans ens volem independitzar dins el si de la Unió Europea? En tot cas, seria a Madrid, per no parlar del sentiment generalitzat dels musulmans que vaig conèixer a la Model i a Brians, molt més a favor dels postulats catalans que no pas dels espanyols, decantament agreujat per un sentiment antiespanyol força notable, conseqüència dels anys d’invasió colonial de l’exèrcit espanyol i els legionaris així com el manteniment, encara ara, de colònies espanyoles en el seu territori.

Per donar-li un aire novel·lesc, vaig donar-li una pàtina de misteri amb un pla secret rumiat per l’avi d’en David, dues generacions abans, quan hagué d’exiliar-se del seu país, això sí, amb el convenciment que la guerra no s’havia acabat i que al final, el resultat seria la independència. Davant la previsible brutal ofensiva espanyola a tots els nivells, polític, policial, mediàtic (que això no ha canviat ni canviarà mai) en fer-se evident la voluntat dels catalans d’esdevenir independents, el pla era provocar petits atemptats frustrats. Aquests serien desactivats pel propi David, dissimuladament esdevingut artificier quan hagués desitjat ser bomber, amb la intenció de fer efectiva aquella voluntat en el si de les Nacions Unides (el que he propagat sempre a nivell particular, especialment a Twitter quan els dèspotes encara no m’havien fet fora), que no a la Unió Europea, un cop havent demostrat (en la guerra tot s’hi val) per la premsa que qui provocava els atemptats era el propi estat espanyol. Malauradament, l’engany esdevingué realitat perquè l’estat espanyol tenia, efectivament, aquesta idea. Finalment, nogensmenys, això accelerà el procés i Catalunya esdevindria estat independent.

Recargolada, si voleu, la idea inicial, però com sol passar, la realitat supera la ficció. L’existència de violència la donava per sobreentesa com existí l’1-O, com la de morts si s’hagués arribat més enllà el 27-O (fonts de confiança relaten un comentari d’un dels caps de l’operatiu policial en el sentit que si s’encerclava el Parlament, després dels 100 primers morts, a veure qui era el maco 101 que no s’apartava). La contaminació i manipulació en el pla internacional podia abastar no sols ambaixades i destitucions de cònsols díscols, llocs turístics amb gran afluència d’estrangers serien objectius clars. I m’abstinc de donar per fet, ni que m’ho cregués, que la mort d’una alt càrrec del govern sud-coreà (amb els consegüents terrabastall diplomàtic i daltabaix del turisme al nostre país) com a realitat d’una estrabada del bolso a prop de Diagonal Mar seria una conseqüència lògica i contrastada d’aquesta idea així com la constatació que el procés ja havia portat alguna mort a mans de les forces d’ocupació. Però no negaré que les circumstàncies, una turista oriental i 2 pinxos delinqüents en una moto, m’evocaven força un conte que fou escrit fa unes dues dècades.

Recargolada, però s’ha vist com la realitat supera la ficció. Res és irreal per a qui prova d’impedir l’assoliment dels nostres legítims drets. Fins fer pagar amb la vida d’innocents, sense fer ells la feina bruta i no esquitxar-se amb la sang. Maleïts siguin els abominables i descansin les pobres ànimes en pau. Si en èpoques sense trasbals polític, ja miraven d’ensorrar la Sagrada Família amb tota mena de tripijocs en forma d’obres i traçats de l’AVE, què no se’n pot esperar en èpoques com l’actual? Una guerra en tots els fronts, econòmic, polític, social i d’ordre públic, clar! Tanmateix, ara que s’ha descobert el pastís, en lloc d’enfonsar-nos en la misèria, gràcies a ser tan sapastres, uns i altres, ens han aplanat el camí cap a la independència. I ja no caldria dir res més. Ni negociar.

Llicències personals al marge, com les referències als meus orígens familiars al Camp de Tarragona (localitats, els «Terços Amunt», fins al punt de mesclar noms i cognoms de 2 vallencs cèlebres, Jaume Huguet i Narcís Oller, amb els 2 protagonistes que emprendran el camí cap a la victòria, amb lligams antics amb els avantpassats d’en David, que la seu de “Societat Catalano-Britànica d’Història Moderna” fos a Cardiff no deixa de ser un gest de complicitat en la història), en l’escrit es barregen referents viscuts amb la ficció, però sempre des d’una perspectiva que no ens ha de fer perdre la visió de la realitat. Estem en guerra, freda si es vol, contra l’estat espanyol i el joc brut ha existit i existirà sempre. Per molt maldestres que siguin els seus serveis.

Certament, sempre hi haurà veus discordants. I no em refereixo als no integrats, infeliços i amargats com a primera conseqüència, sinó als que actuen igual per altres raons, potser no gaire allunyades, tanmateix. Fa dies, veia al propi «Més 324» un suposadament personatge no sospitós d’unionista, fent servir els mateixos arguments que la dreta carca i reaccionària. Amb l’agreujant que feia servir un to solemne i apocat com si volés donar cert fals realç al seu discurs. El seu ideari es resumia en «Tanto a voler fer creure que els atemptats de l’agost del 2017 estan cuinats des del CNI». A veure, no imposaré cap dogma de fe, sols els diré a aquests suposats incrèduls que si un animal amb 4 potes i cua, menja, beu, dorm, borda i actua com un gos, és un gos.

Per no parlar dels graciosos, amb el seu discurs buit i irònic propi de socialistes (no en diferenciaré els catalans dels espanyols perquè no en sé, des de la neteja de membres a favor de donar veu al poble) del tipus «ara hem passat de la ‘conspiració d’Atocha’ a la ‘conspiració de les Rambles’». Pregunto: els terroristes del març del 2004 havien estat contactats pel CNI, enrolats dins el seu si, posteriorment enviats a Ripoll per exprès desig del cap dels CNI, que no a Barcelona per no aixecar sospites, sense dir-ne res del que sabien als Mossos d’Esquadra i van atemptar contra interessos turístics d’una localitat capital d’una nació que es vol independitzar dins el conglomerat d’estats de la Unió Europea? No? Res d’això? Doncs serà un gat, un cavall, un elefant o una cacatua, però no és un gos.

Ni que cregués tenir més raó que un sant i que els meus arguments anessin a Missa, estic convençut que a hores d’ara ja molts començarien a compartir molt del meu optimisme, malgrat que contes com el relatat, encara que hi combreguessin alguns dels consellers, especialment alguns dels que, sense ser mossens, són a la presó, aquests no gosarien contar. Però, si més no, ja sabem a què juguem.

Evidentment, la meva intenció, en encetar aquest nou blog, era palesar, de forma raonada i il·lustrada, el funcionament de l’anomenada justícia espanyola. Els 9 anys de segrest imposats pels tribunals espanyols m’havien atorgat una talaia d’observació privilegiada. Tanmateix, poc podia sospitar aleshores que l’eclosió del procés i els esdeveniments que provocà farien supèrflua la meva intenció original del que s’ha demostrat una evidència fins per als unionistes més recalcitrants. Que l’esmentada com a justícia no és més que un instrument al servei del poder hegemònic espanyol. A part la ‘xuleria’ tan pròpia dels espanyols, que junt amb la seva laxitud han aconseguit, per la manca de voluntat i mà dura dels propis jutges, que crims tan menyspreables com les violacions en grup siguin, cada cop, més habituals. Com que còmplices i fins actors principals són deixats en llibertat provisional! Els retiren el passaport, fugiu! I ah, sí!, han d’anar als jutjats cada x temps (mensualment, en algun cas). Igual, igual, que l’acte criminal de posar urnes, presó preventiva i demandes de fins a 60 anys. Acte criminal en una democràcia, queda clar.

Sense necessitat de demostrar la evidència i, un cop tancades dues vegades (la habitual clausura de comptes per part dels dictadors, ara sense caretes ni ironies) la pàgina de Facebook on havia de penjar el blog «Els Tretze Jutges» per parlar (suposo que ells en dirien ‘malparlar’) dels 13 que vaig haver de conèixer coma mostra significativa del seu paper en les relacions Catalunya-Espanya, quan tot just havia començat a identificar el primer, el meu objectiu es centrà en el darrer que m’hagués imaginat en entrar a la presó, les anècdotes en aquesta, però per raons òbvies, tot i haver-ne sortit l’any passat, la lògica del procés i les seves conseqüències han fet que totes les històries i historietes que tinc en ment, suficients per parar un tren (la qual cosa, certament, vist el servei ferroviari que dóna l’estat a Catalunya, no té cap mèrit), s’hagin ajornat, tot i el nou títol del blog, per sortir no sé si fins l’any vinent. Perquè m’agradaria que seguissin un fil lògic i coherent en l’exposició i en el temps, però l’estat espanyol no ens dóna treva.

Si més no, ja no m’estendré en la intenció inicial de desemmascarar els jutges, m’han estalviat aquesta feina, ara tothom sap que qualsevol català pot entrar a la presó si és coherent i, en alguns casos, com el meu, amb gran orgull. Immens honor que sempre duré en el record.

Així que com qui dia passa, dia empeny, a partir d’ara, amb l’arribada de la tardor i les previstes sentències (Govern, Mesa del Parlament, 49 implicats més per no sé quines suposades relacions delictives i l’altra bestiesa simultània dels nois d’Altsasu –que mira que voler presentar vídeos com a proves!, si quan em van segrestar fa més de 10 anys ja vaig dir aleshores que em posessin el que els donés la gana, que ni aportar vídeos no serviria de res, i mira com s’han acomplert tots els averanys, que la història aquí no s’acabava …jo sóc dels de ni oblit ni perdó, ves, tothom és com és) no sé què escriuré, però segur que ho faré més contínuament perquè serà un curs calent.

M’agradaria, però no ho espero, poder centrar-me a partir d’ara en els aspectes inherents a la meva perspectiva diferencial, l’observada pel prisma calidoscòpic de les tribulacions viscudes per un pres català pel fet de ser català.

Mentrestant, confio que hagueu fruït tant amb la lectura del conte com jo vaig gaudir en escriure’l. M’he estès, però no es repetirà. No patiu, és estiu.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Capítol 9. “L’Estevet”. O quan la realitat supera la ficció

Publicat el 14 d'agost de 2019 per Joan Carles Mestres

Aquell dissabte al vespre, en David sentia especialment l’impuls d’esbravar-se, de sortir a córrer per la muntanya. Molts cops l’havia sentida, aquesta necessitat, però mai no havia estat tan apressant. I quan això succeïa, li agradava perdre’s pels diferents camins que coneixia de la muntanya de Montjuïc. Els records d’infantesa, quan anava amb la seva mare a ‘l’Exposició’, les passejades en un trenet que hi havia existit i era ja part de la història, o les puntades a una pilota amb uns amics improvisats a les esplanades a sobre de les Fonts Màgiques, l’abstreien de preocupacions. Havien canviat molt els temps i la ciutat, però aquells espais continuaven oferint-li la pau que podia necessitar.

I aquell dissabte, més que mai. Era de preveure que hagués estat una setmana moguda, a la ciutat s’hi havia celebrat la Cimera Mundial contra el Terrorisme. “Cimera Mundial contra el Terrorisme”, a Barcelona, semblava talment una broma de mal gust. Feia dècades que no s’havia produït cap atemptat, no tan sols a Barcelona, sinó a tot el país. Però tant i tant se n’havia parlat i especulat, que finalment sí que es produí un greu atemptat. I més coses. La setmana prèvia a la Cimera, el toro que s’havia alçat al costat de l’Autovia Barcelona-Lleida als afores d’Igualada anà per terra; posteriorment, la mateixa vigília de la seva inauguració, es produí el sabotatge, mitjançant grans forats al llarg dels recorreguts, del camp de golf del “Club de Golf Miami Platja” i finalment, l’esmentat atemptat, l’explosió d’un artefacte situat a les portes d’una planta química al Polígon Industrial de Tarragona. Gairebé miraculosament no s’hi produïren víctimes mortals. Això sí, l’ensurt provocat en les poblacions veïnes no seria fàcilment oblidat. I molt menys quan s’escampà la filtració que una bomba molt més potent estava amagada en un altre cotxe i que no esclatà per una fallada tècnica. Hom apuntà que la primera només era un esquer per fer més mal amb la segona.

Tanmateix, a l’endemà de l’atemptat, la delegada del govern central a Catalunya es congratulà de la ràpida i efectiva actuació de tots els organismes implicats en el pla de seguretat i desallotjament, concretat en l’evacuació de les tres poblacions més properes a la planta química, així com de l’eficàcia de la Guàrdia Civil, palesada amb el descobriment vuit mesos abans d’un magatzem amb gran quantitat d’explosius. L’objectiu, segons ella, era obvi, la celebració de la Cimera; però ateses les extremes mesures de seguretat que es preveien durant les jornades, un canvi de plans hauria determinat activar les dues bombes –la filtració semblava confirmada– en les dates prèvies, com ho provava aquesta explosió. Duta a terme, segons la delegada, per nacionalistes radicals; en concret, inculpava un grup conegut com “Terços Amunt”, per bé que en un excés d’eufòria o melangia patí un lapsus en anomenar-lo “El grupúsculo armado de los Tercios de Flandes”.

El grup havia reivindicat diverses apropiacions de banderes espanyoles i busts d’un borbó a organismes públics. Els busts mai no aparegueren, però en canvi, sí que retornaren totes les banderes, perfectament planxades, però amb dues barres vermelles pintades en la franja groga. I amb el següent missatge: “Som un país, tenim una bandera”. Aquest fou un dels indicis que apuntava la delegada en el cas de les destrosses al camp de golf, ja que hi aparegueren uns papers on s’hi podia llegir “Els ‘greens’, a Miami!, a Catalunya, els verds!”. Remarcà la delegada que cap organització detindria el desig ferm i compartit per totes les forces polítiques d’acabar amb el terrorisme independentista a Catalunya i que el que havia estat símbol de les carreteres espanyoles des de temps immemorials, es tornaria a aixecar, més fort i majestuós que mai, en el mateix emplaçament. Cap brètol no canviaria els destins dels símbols i la unitat espanyols, comptant en aquestes consideracions amb el suport, expressat repetidament, del president del govern central.

Al dia següent, però, en un comunicat públic, “Terços Amunt” rebutjava el salvatge atemptat contra la planta i manifestava que, com a associació autogestionària, amb prou feines disposava de mitjans materials per escurar pals de banderes i alliberar pedestals, i en cap cas, per accions d’envergadura com voladures de bous. Com a molt, sols per capar-los els ous. Enviaven, així mateix, una abraçada revolucionària als camarades de l’Anoia en la seva lluita per salvar la bassa natural Carme-Orpí i una salutació independentista a tot el país.

La resposta de la delegada al comunicat fou concloent. Noves investigacions assenyalaven com a executora de l’atemptat una escissió de l’organització, l’escamot “ESCOLTA” (Exèrcit de Salvació Català Organitzat per Lluitar per la Terra i l’Aigua). Els indicis sembla que tornaren a ser errats. El nou desmentiment provingué de l’associació “ECOCAT” (Ecologistes de Catalunya). Aquest grup s’havia caracteritzat força en la seva defensa del Delta de l’Ebre i darrerament havia emprès el camí de l’acció per mostrar la seva actitud contra la implantació d’un abocador a Vilallonga del Camp. El grup ecologista defensava una utilització racional dels recursos i rebutjava qualsevol mesura que atemptés contra l’equilibri natural dels aqüífers del país. Dins d’aquest context s’emmarcava l’acció contra el camp de golf, reivindicada finalment. També condemnava, i per pròpia definició ecològica de l’associació, l’atac amb bombes del Polígon, que només podia haver estat perpetrat per una ment malaltissa, com aquelles que els imputaven l’autoria. I aprofitaven l’ocasió que els brindava la delegada per demanar la immediata dimissió del ministre de Medi Ambient per les seves declaracions a favor del nou pla de transvasament de l’Ebre.

En concret, en haver estat rebutjat per la Unió Europea el P.H.N., la comissió governamental per a una nova redistribució de l’aigua havia ideat un nou pla encara més integrat, el P.I.T. (“Plan Integral del Trasvase”). No cal dir que potser el nom no havia estat el més encertat, ja que donà peu a la necessitat per a Catalunya de deixar de ser la mamella d’Espanya en moltes de les consignes en contra del nou pla. Aliè, però, a totes les crítiques, el ministre havia defensat que les millores serien fins i tot benvingudes per les aus migratòries, que si bé haurien de deixar d’abeurar en l’Ebre en èpoques puntuals, en canvi, gràcies als nous canals, moltes podrien descansar i niar a les desembocadures dels rius Sec, del Cérvol, de la Sénia, Gaià i Francolí, que esdevindrien zones humides permanents. En detriment, potser, d’alguna indústria d’arròs del Delta, que podria veure minvada lleugerament la seva producció, però que, en darrer cas, l’economia local es veuria afavorida amb escreix per la implantació d’indústries d’envàs i distribució de sal. Sal marina d’immillorable qualitat, s’avingué a postil·lar.

Però totes les mogudes explicades no havien estat gairebé res al costat del que s’havia viscut durant la Cimera, just acabada quan en David feia la seva correguda per Montjuïc, podent celebrar alhora la fi d’atemptats, maldecaps i …per què no dir-ho?, feina extra. Perquè en David era policia. Bé, no exactament policia, era Mosso. Així que res com una corredissa crepuscular pels seus dominis vitals. I potser mai millor dit. Ni tan sols quan es va casar es va allunyar de la muntanya màgica. I molt més que això. Fins i tot, li devia la seva pròpia existència.

Al seu avi patern, vinater del Camp de Tarragona, la guerra del 36 el va sorprendre quan el negoci que duia començava a ser esponerós. Lluità en les files republicanes al Front de l’Ebre. S’exilià després al país de Gal·les, on la manca de mitjans no li féu la vida gens fàcil. Sense poder costejar l’educació als seus dos fills, un d’ells, el pare d’en David, l’Esteve –per la data del seu naixement–, es féu mecànic. Mig en broma, mig seriosament, l’Esteve li explicaria al seu fill David, molt abans de l’entrada de la moneda única, que els avis havien calculat de fer-lo néixer entre Nadal i Sant Esteve perquè així, en un popurri de celebracions i regals d’aquestes diades, Any Nou, Reis, sant i aniversari, feien un sis en u, i s’estalviaven un bon grapat de duros. Com a tot esbarjo, i atesa la situació econòmica de la família, no fou estrany que l’Esteve es dediqués a córrer. Sent júnior, ja havia assolit un cert nivell que el dugué al Campionat de Cros de les Nacions i que, com a tal, permetia la participació amb selecció pròpia al seu país de naixement, el país de Gal·les. L’Esteve el representà a Limerick, a la Irlanda profunda, país de “hurling” i futbol gaèlic. Son pare li havia fet jurar que tan bon punt pogués tornaria a Catalunya, el seu autèntic país, però l’única relació que en pogué tenir aleshores fou entrar en contacte amb els atletes catalans de la seva edat que hi participaren (i que farien que l’equip estatal espanyol guanyés la classificació per equips).

Naturalment, l’Esteve se’n tornaria a casa dels pares un cop acabada la competició. De fet, encara mai no s’havia plantejat seriosament cap tornada a Catalunya, però uns anys més tard fou seleccionat per competir en la Jean Bouin, la prova en carretera més popular d’Europa. I que es corria per Montjuïc. Com començava a tenir cert renom, en acabar la cursa, la Raquel Carlet, una periodista valenciana de renom, encuriosida per saber com es defensaria aquell gal·lès de cognom català en la llengua comuna dels pares, l’entrevistà. En quedà gratament sorpresa del seu domini, però ni de lluny tan encantada com el corredor de l’entrevistadora. L’Esteve però, tan sols pogué saber d’ella el diari per al qual treballava, i a la poca estona, un cotxe se l’enduia, junt amb altres atletes, cap a l’hotel i d’allí, a l’aeroport.

Mai com durant el viatge de tornada, l’Esteve havia tingut tantes ganes de córrer. Senzillament, havia recordat que els propers campionats d’Europa se celebrarien a València. S’esforçà com mai als entrenaments i finalment, l’escolliren per anar-hi. I tot i que costi de creure, va trobar l’excusa i la raó perfectes per complir el jurament fet al seu pare. Al cap d’un temps, els dos joves es casarien i anirien a viure a prop de Montjuïc, el lloc on s’havien conegut. Però al primer fill li dirien David, com el patró de Gal·les, en homenatge al país que havia acollit el seu avi en els pitjors moments de la seva vida.

Per a en David, córrer per Montjuïc era doncs, com retornar als orígens, el feia feliç. Sortia a esplaiar-se cap al tard, però aquest dissabte, per primera vegada en la seva vida, la benaurança no havia estat gens reeixida. S’havia creuat amb diverses parelles de policies a cavall i era realment molest haver d’estar més pendent que de l’horitzó, del camí a trepitjar. Tot té solució i segur que després d’una mala collita en vindrà una altra de millor, pensava tot acostant-se al Castell. Però no es va sentir auténticament feliç fins que no s’aturà al darrer bastió de la fortalesa, per albirar, quan el sol començava a pondre’s, aquell immens mar blau, encara lluminós, on apareixien aquells vaixells que s’allunyaven, segurament cap a unes illes, inabastables a la seva mirada, però paradisíaques a la seva imaginació.

En fer-se fosc, i ja de baixada, seguiria el camí del circuit. Aquella nit es jugava el partit del segle de l’any. No hi passarien ni cotxes. Però les patrulles policials eren pertot. L’excusa, ara, era acordonar un recinte on se suposava que hi devia passar la nit cert personatge que en aquells moments deuria ser assegut a la Llotja del Camp Nou en lloc preferent. Tot i que s’ensumava que la nit no la passaria en aquell palauet i tanta faramalla era només una cortina de fum per despistar. Portada, això sí, als últims extrems. Amb l’excusa d’unes obres de condicionament, fins i tot havien remenat les clavegueres de les rodalies.

Però en passar pel costat de l’estàtua de Sant Jordi, un crit apagat per llunyà li apartà tots aquests pensaments. Semblava venir d’aquell oasi de claror que esdevenia l’estadi futbolístic enmig de tota la munió d’edificis i ciment. Hauria estat la celebració d’un gol de l’equip català? Tampoc no li preocupava gaire, en David, de fet, detestava el futbol. Trobava alienadora la forma com es manipulaven les esperances de tot un poble. Perquè el futbol, abans que res, era política. Com tants àmbits. Resultats deixats als designis d’uns jutges que, per norma general, si en alguna coincidien era en el seu ‘amor’ per tot allò que sonés a català. No era pas casual que en els antics concursos de ‘misses’ i ‘místers’ (suspesos pocs anys abans, no tant per raons dels fraus i corrupcions reiteradament provats, sinó per l’anul·lació de la dignitat de la persona segons dictaminà un jurat internacional), mai, ni per dissimular, hagués guanyat una catalana o un català. I això que en David tenia ben clar qui era la dona més maca del món! Aquestes idees en aquells precisos lloc i moment no eren casuals, a la seva dona l’havia coneguda una nit de dissabte, després d’una gloriosa jornada futbolística. Tot i no agradar-li el futbol, no li desagradava barrejar-se entre l’eufòria de la gent cada cop que un equip català guanyava un títol important. Se sentia partícip de la força i la il·lusió de tot un país. Els títols espanyols els havien de guanyar equips espanyols, però si els perdien com de costum, doncs també li agradava festejar-ho.

Fer el recorregut en aquell sentit no era debades, així la darrera impressió guardada a la retina era la visió llunyana d’aquell camp on el Barça havia guanyat 5-2 al Sevilla. Altres coses no hauria tret del pare, però si més no, en coincidències amb l’esposa, alguna similitud sí que hi havia. Com sa mare, la seva dona era valenciana. I aquella nit que la conegué, si el Barça guanyà la lliga fou gràcies al fet que el porter del València aturà un penal al jugador del Corunya en el darrer minut. No fou motiu de cap promesa ni res per l’estil, però ell i uns amics decidiren anar-ho a mullar amb aigua de València. I quin era el lloc adient? La Casa de València, evidentment! En aquest local, abans de convertir-se en un bingo, molts dissabtes a la nit s’hi feien balls de saló.

Allí es trobava la Núria amb dues amigues. En David anava a ballar sovint, però molts cops no podia evitar pensar que se sentiria més a gust corrent. El sentiment d’estar perdent el temps el guanyava. Aquella nit però, aquell sentiment no l’assaltà ni per un instant. Entre l’eufòria de la victòria al futbol, l’aigua de València i, simplement, que les tres noies s’ho valien, decidí acostar-s’hi i preguntar a la Núria si li agradava ballar, i abans que li respongués ja li estava demanant si volia ballar aquell vals. La Núria, que de seguida quedà clar que era valenciana, li digué que no estava acostumada a ballar aquell tipus de música, però hi havia anat per a això, així que com a resposta explícita a la segona pregunta el dugué cap a la pista. Després de dir-li el David que ell no era un gran ballador, l’únic que se li ocorregué afegir fou que si havia gosat demanar-li per ballar havia estat perquè amb un vals s’hi atrevia. No hauria estat la frase més encertada, perquè el següent ball ja no fou un vals, però en anar a donar-li les gràcies, en David sentí com la Núria li preguntava: “M’agrade este ball, què és?”. La conversa fou bastant breu, “crec que un scottish”. “Açò es balla agarrat, no?”, “nnnno!, el que passa és que a Madrid el van adoptar, i com que no sabien com es ballava, li van canviar la forma de fer-ho, com li van canviar el nom, perquè en realitat…”, “ah!, aixina tu saps com es balla. Doncs este me l’has d’ensenyar!”.

En fi, que de parella de vals, es passà a parella de ball, a parella de fet i com a fruit del festeig, un casament i una parella de criatures, l’Empar –com la mare de la Núria, nom que, en ser nena, fou escollit per ella de mutu acord– i en David –perquè el David pare tenia la mania de tenir un fill amb el seu nom, tot continuant un antic costum familiar–.

I en ells pensava de camí a casa. Altres dissabtes al vespre, l’havia acaronat la música celestial que feia el fons acústic de l’espectacle de llum i aigua de les Fonts. Des d’obres mestres del cinema d’unes dècades abans, “El pacient anglès”, “Titanic”, fins a obres clàssiques. Alguna, celestial per a ell, …“El Danubi blau”. Mes aquell dia durant l’última mitja hora per Montjuïc no havia deixat de picar-li les orelles un mosquit en forma d’helicòpter. Semblava una maledicció, però abans d’arribar al domicili havia de passar per davant d’una caserna. I li donarien una alegria. Un motorista que acabava d’entrar-hi havia preguntat al policia que mirava la televisió en el vestíbul, “¿Cómo va el Madrí?”, conversa encara més breu. “3 a 0 el Barça”. “¡Cagoendiossss …y la Virgen!”.

En David sempre havia estat molt tolerant, i no el molestaven massa aquest tipus de comentaris. A diferència, segurament, del seu pare. Eren molt diferents. El pare, sacrificat i meticulós, al País de Gal·les l’alliçonava i l’instava a córrer pel matí, per respirar més oxigen, en lloc de l’anhídrid carbònic que exhalaven les plantes per la nit. En David, quan decidí la seva vocació, fer-se bomber i donar-se als altres, es preparava físicament sortint a córrer de nit. Fins en això semblà fallar al seu pare. No en el fet de córrer en males hores, sinó en la vocació. Sobretot perquè, estranyament, no va superar les proves físiques d’admissió.

Per aquest motiu es féu Mosso d’Esquadra, però amb el mateix esperit altruista. Demanà d’entrar-hi com a artificier. Aquí no tingué cap problema per ser admès, però la seva generositat no tenia gaire sortida i havia d’escortar alts mandataris i vigilar dependències oficials. Era la seva feina i havia d’aguantar. Cada cop tenia més afecció a córrer de nit. I no sols això, també li agafà gust a treballar de nit. Com l’inoblidable dimecres previ a la Cimera. Durant el matí, plena com estava la ciutat de por a atemptats i d’agents de l’ordre, només faltà que s’hi congreguessin milers d’afeccionats del Manchester. El seu pare, de petit, li havia comentat la mala fama que tenien al Regne Unit els anomenats “mancunians”, seguidors de l’“èmiu” o “emiunàitet”, com coneixia l’equip. La de ser els “hooligans” més perillosos i provocadors. Aquell dia però, sense motiu aparent, molts turistes i catalans sabrien què era una porra. I dels darrers, ni tan sols una pancarta de “Fora les forces d’ocupació!”, ni un crit de “Vosaltres, feixistes, sou els terroristes!”. Res d’això i tanmateix, en David observà, impotent, com la Rambla de les Flors tornava a ser escenari d’episodis violents més propis d’històries del franquisme.

Per a més similituds, la delegada del govern de Madrid anuncià al migdia que, per evitar problemes, recomanava no passejar per les Rambles durant els dies de futbol o de Cimera, és a dir, gairebé tot el que restava de setmana. La diferència amb invitacions d’altres temps era a qui anaven adreçades. Si més no, obertament. En l’època de les pancartes de “La merda sura, la quinta flota”, es convidava als turistes, especialment americans, a no passejar per les Rambles, o millor, a no venir a Barcelona, directament.

Així que, ni sent un apassionat del futbol ni havent-se disgustat gaire pel to característic dels agents aquell dissabte, sí que se n’alegrà profundament quan, un cop arreglat, sabé per la seva muller que el partit havia acabat 5-0. En els pitjors moments es repetien les patacades històriques. Potser ho celebraria, com la nit que conegué la Núria, però aquest cop no es quedaria ni a sopar amb la seva dona. Sortia a la nit perquè havia quedat amb un amic, la maleïda Cimera feia que hagués hagut de canviar els costums. Un cop l’any anava a prendre unes cerveses amb un amic, però sempre durant la tarda, xerraven força estona i s’acomiadaven abans de sopar. Feia deu anys que el tercer dissabte de març, l’amic, en Gorka, venia expressament de Donosti per córrer la marató de Barcelona. Duia uns vint anys corrent, menys però, que els que havia corregut son pare, que va conèixer el d’en David quan els dos corregueren a Limerick, al Cros de les Nacions. I la trobada dels fills havia esdevingut una tradició. Com de costum, en Gorka havia fet la reserva a l’hotel amb prou antelació, quan aquell precís any, amb més de trenta de celebració en la data pertinent, la marató catalana s’havia hagut d’ajornar amb motiu de la Cimera. Per raons de seguretat.

Fos com fos, en Gorka no va voler anul·lar la reserva, tindria més temps per parlar amb en David. En David hagués preferit un altre dia o un altre moment, però ja estava decidit i s’acomiadava de la Núria, quan aquesta li recordà: “Passa-t’ho bé, però no trigues hui, recorda que hem dit als xiquets que demà els portaríem a l’Exposició i ens hem d’alçar prompte. I sobretot, pastoret, pensa que no necessiten un heroi al cementiri, sinó un pare viu, encara que no fos cap heroi”. Aquestes darreres paraules no eren gratuïtes. L’última nit treballada, la de l’anterior partit, no l’oblidaria mai. Després d’haver vist les batusses del matí, a la nit, mentre patrullava per les rodalies de la Sagrada Família no es trobava, per dir-ho d’alguna manera, massa a gust ‘amb el seu cos’. Ell i el seu company, caporal dels Mossos, feien tasques de vigilància, tot i que a aquella hora de la nit, qui regnava era la quietud.

Fins que una trucada per ràdio els alertà. S’havia rebut una advertència de bomba per la zona on es trobaven. Baixaren del vehicle els dos gossos ensinistrats que portaven i de seguida es posaren a bordar com si estiguessin posseïts pel dimoni. Eren just al darrere d’un cotxe que podia dur una bomba al portaequipatge. Amb el robot especialitzat obriren el maleter i en David, equipat convenientment, s’adreçà amb cura a la bossa que hi havia. Trobà una bombona de càmping-gas a l’interior de la bossa, un gran contenidor i cables connectats a un despertador. Semblava un giny casolà bastant senzill i en un parell de minuts inutilitzà el mecanisme d’ignició. Podia respirar alleugerit, el perill havia passat. Li comentava al company que millor que no se n’assabentés ningú de l’atemptat fallit, quan se’ls acostaren dues patrulles de l’anomenat cos nacional de Policia, amb dos artificiers més, tots visiblement nerviosos.

Una agra però curta discussió s’entaulà entre els membres dels diferents cossos, gens infreqüent d’altra banda, sobre competències. Foteses!, el preocupant era que l’atemptat fos del domini públic, afortunadament al dia següent cap diari no en parlava. En David ho atribuí a la discreció de tots els implicats, però allò que els seus caps no li havien indicat era que, paradoxalment, qui donà l’alarma justament fou un periodista, en Jaume Oller. També, com en David, aprofitava les hores de més silenci per donar via lliure a les seves passions. En el seu cas, però, estava més que justificat. En Oller era radioafeccionat i, després de redactar la seva columna habitual, es tancava en el seu estudi de ràdio. Durant la nit era quan es podien captar amb més nitidesa un major nombre de freqüències, especialment sud-americanes. Aquella nit sentí amb força interferències una conversa que, un cop descodificada li despertà els sentits amb expressions com “fachada de la muerte”, “explosión no fallará”, “operación cañones de telefónica”. Sense haver desentranyat res definitiu de les dues primeres, la darrera li avivà l’instint. Recordà una famosa pel·lícula d’uns vint anys enrere, “Terra de canons”, on s’hi escenificava un atemptat verídic contra Franco que no reeixí perquè just quan el dictador anava a passar per davant de la Sagrada Família, que era on es trobaven apostats els franctiradors, desfilaren un grup de nens que s’interposaren en la línia de tir.

Amb el cor esglaiat, el periodista trucà als Mossos d’Esquadra. En penjar, sortí esperitat i arribà al lloc dels fets amb el temps suficient per percebre des de lluny allò que semblava haver estat una violenta discussió entre membres de diversos cossos policials. Quan intentà saber de primera mà què s’havia esdevingut, aquells començaven a desfilar i ningú no en volia donar raons. Ensumant que les seves hipòtesis no havien estat errades, anà a la redacció del diari on treballava. Volgué aturar les rotatives, però tot el que aconseguí fou una entrevista amb el director a primera hora del matí. Visiblement molest pel que acabava de sentir, el director li inquirí si de debò creia el que estava dient, si en tenia proves. En Oller sabia de la veracitat de la conversa escoltada, però no podia atribuir amb certesa a cap col·lectiu l’intent d’atemptat. Demanà al director si no considerava prou contrastades les proves que havia vist i sentit. La resposta d’aquest fou fulminant: “T’adones del que dius? Quedes despatxat. Potser no t’hauries d’haver dedicat al periodisme”.

Això permeté que en David fes una vida normal a l’endemà dels fets. Però tot el bo diuen que s’acaba i divendres al matí li trucaren de multitud de mitjans. La seva fotografia era portada d’un diari de comarques, al qual s’havia adreçat en Oller per explicar la història, com si el seu company de patrulla hagués fet cas omís dels seus suggeriments. Però el periodista encara anava més lluny, narrava els fets que el posaren en guàrdia i insinuava que els senyals provenien d’un canal radiofònic de la policia. Lògicament, en Oller hagué de presentar forçada la dimissió com a vocal del col·legi de Periodistes en negar-se a fer-ho per motius personals amb una disculpa alhora.

Per a en David, aquestes hipòtesis no eren de la seva incumbència. Ell es limitava a remetre’s a l’informe redactat pel seu cap i afegia que segur que l’alarma causada era exagerada, que només havia estat un aparell de fabricació casolana, més per fer soroll que altra cosa.

Però la Terra triga només un dia a donar la volta sobre si mateixa i si el divendres era un heroi, el dissabte alguns diaris el considerarien un malvat. La notícia s’estengué com una reguera de pólvora. No calgué gaire esforç per descobrir que aquell artificier que s’amagava de la premsa potser tenia raons per fer-ho. Era fill d’aquell atleta que l’any 1984 es va estimar més ser l’únic representant gal·lès als Jocs Olímpics que no pas córrer per Espanya, país d’on era la seva muller i que l’havia rebut amb els braços oberts, malgrat ser fill d’un exiliat republicà que mai no va voler tornar al país d’origen.

Absort en aquests pensaments, en David baixava en el seu vehicle pel Paral·lel per trobar-se amb en Gorka quan el soroll d’un seguit de trets de bales de goma el retornà a la realitat. Aquella tarda s’havia convocat una manifestació unitària amb greus incidents. Tombà pel carrer Nou de la Rambla, just on la policia desviava els poquíssims cotxes que, vista la situació, s’havien atrevit a atansar-se cap a Colom. Davant del Palau dissenyat per Gaudí, en David aturà el seu cotxe.

De seguida que entrà a l’hotel on s’hostatjava el seu amic, es trobà amb un recepcionista atabalat i visiblement irritat. Els incidents feia estona que allí havien acabat, però poc abans havia vist com dos nois en una motocicleta pujaven dalt de la vorera per arribar-se a l’escut de Catalunya fet amb ferro forjat que hi havia entre les dues portes de l’esmentat Palau, i un d’ells li havia penjat, pujat a sobre del seient de la moto, un ram de flors ben ampul·lós. L’empleat de la recepció havia trucat a la Policia, a uns escassos tres-cents metres hi havia una caserna –objecte d’atemptat uns mesos després–, però en aquesta li havien contestat que no veien cap motiu d’alarma en un ram de flors.

Convençut d’això últim i per tranquil·litzar l’empleat, en David li digué que no es preocupés, que ell mateix era artificier i que duia els aparells imprescindibles per al desencebament d’artefactes explosius en el seu cotxe, aparcat allà mateix i que en dos minuts se’n faria càrrec. Així que anà a buscar les eines i quan tornava a aparèixer per davant de l’establiment, es trobà amb en Gorka, que de seguida li recriminà: “Pero …¿qué haces, David?, ¿no ves que puede ser una trampa?”. “No et preocupis, Gorka –li contestà en David, que sempre li havia parlat en català–, mai no he sabut que per posar una bomba fessin servir com a embolcall un ram de flors. Un cop acabi el torno a posar on era, que un homenatge florit com aquest no es mereix altre receptacle. A més a més, no deies que els catalans ens passem la vida xerrant?”.

En Gorka es quedà silenciós mirant com en David baixava la toia des d’una escala que el recepcionista li havia passat. En posar els peus a terra, en David s’assegué, de cara al seu amic i d’esquena al monumental edifici i es disposà a deslligar el cordill de plàstic que en forma d’ansa subjectava l’autèntic ram. No tingué temps ni d’adonar-se’n, un immens estrèpit que es degué sentir a quilòmetres de distància el llançà contra la paret del Palau, alhora que l’explosió feia el mateix amb el seu amic contra els vidres de l’establiment hoteler.

Era una bomba-trampa! No sols hi perderen la vida els dos amics. Una japonesa que estava amb el seu marit, admirant, des de l’altra banda, la visió il·luminada de les xemeneies del Palau, corregué la mateixa sort. El marit salvà la vida, per bé que quedà molt afectat en l’aspecte psíquic. Poca estona després de l’operació quirúrgica a que fou sotmès, la Policia s’entestà a entrevistar-lo. Necessitaven pistes per poder descobrir els autors de tan terrible succés. L’home, que sols plorava, cridava i segurament maleïa, no pogué aclarir cap aspecte que fos d’interès per a la Policia. Aquesta, atès l’estat d’excitació nerviosa en què es trobava, es posà d’acord amb el Consolat del país nipó i tan bon punt pogueren contactar amb la seva família a Tòquio, li injectaren un fort somnífer i el llicenciaren cap al seu país, amb les oportunes instruccions a les hostesses que l’acompanyarien tot el viatge, durant el qual hagueren de subministrar-li més dosis de tranquil·litzants que semblaven no tenir gaire efecte, doncs l’home solia despertar-se intermitentment per començar a proferir crits que punyien el cor.

Mai no es resolgué el cas, però al cap d’uns dies, una nota als diaris del Japó informava que el seu supervivent creia haver reconegut, en ser traslladat a les dependències policials, un motorista que una mica més els atropella a la seva difunta esposa i a ell quan entraven en el carrer on es produiria la mortal explosió. Sols alguns grups d’avesats internautes es feren ressò de la notícia a aquesta banda dels Pirineus, fins que un conegut escriptor i historiador, en Narcís Huguet, nét del fundador de la “Societat Catalano-Britànica d’Història Moderna” o “British-Catalan Society of Modern History”, ordre canviat no sols per raons eufòniques sinó també en deferència als hostes (fou creada a Cardiff), trobà una relació plausible entre els atemptats del Palau Güell i la Sagrada Família. Si en el 150è. aniversari del naixement de Gaudí s’havia amagat l’afany independentista del famós arquitecte, molts aspectes de la seva biografia que així ho refermaven havien sortit a la llum l’any en què es produïren els atemptats, en part gràcies a les investigacions del mateix Huguet. I semblà posar el dit a la nafra quan oferí al món la següent teoria: “L’atemptat de la Sagrada Família era un atac al cor i a la sensibilitat dels catalans. El del Palau Güell encara anava més lluny. La dinamita estava ideada per destrossar l’escut de Catalunya de la façana, on es representa una au fènix que reneix de les seves cendres”.

Dos anys i mig després, una vídua parlava amb els seus fills davant la tomba del pare de família en el cementiri de Montjuïc. La vídua era la Núria. Després de la luctuosa mort d’en David havia marxat amb els nens a casa dels seus pares a Castelló de la Ribera, Ribera Alta, des d’on pujaven cada Tots Sants a retre-li l’obligat record. Responent a la pregunta del segon fill, “per què va morir?”, la Núria els explicà: “Per salvar la vida de moltes persones. I pel nostre país”. Mentre l’Empar es mossegava els llavis per no plorar, la mare digué als dos xiquets que s’estaven fent grans: “Au, ara feu-li dos bessets a la fotografia del vostre pare i reseu un Parenostre”.

Al David de la fotografia se’l veia exultant d’alegria, com si sabés que al cap de pocs dies, la Conferència Internacional de la ONU a San Francisco, arran de l’enrenou que provocà la certesa que l’autoria dels atemptats calia buscar-la en els serveis d’intel·ligència espanyols, atorgaria l’estatus de membre de ple dret al nou Estat anomenat Catalunya, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó.

Després dels orfes, la Núria s’acostà a la fotografia per fer el que els havia dit i mussità els següents mots com si parlés al difunt a cau d’orella: “Estimat, no et pots imaginar com han eixit les coses. Després que els teus caps un poc més engeguessin el pla en orris i en Jaume caigués en desgràcia, semblà com si us haguéssiu ficat en el cap de l’enemic. En Narcís no sols reblà el clau en demostrar que allò que volíem fer creure era real, sinó que ha mantingut inèdites les memòries de l’abuelo on ideava el pla, com jo he complert la promesa de no dir ni una paraula als nostres fills”.

Als dos fills? El que no sabia en David en el moment de la seva mort, és que la Núria estava embarassada. El nou fill, l’Estevet, agafat amb una mà a la mare, amb l’altra acariciava suaument les flors del ram que acabaven de dipositar, mentre, com feia el seu pare des del darrer bastió d’un antic baluard militar convertit en Museu Internacional de la Llibertat uns centenars de metres més amunt, fitava de tant en tant aquell mar lluminós, ara tot resplendent, i espiava de reüll aquells vaixells que s’allunyaven, segurament cap a les Illes.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Capítol 8. «L’Estevet». Introducció

Publicat el 13 d'agost de 2019 per Joan Carles Mestres

En record dels atemptats de fa 2 anys a Barcelona i Cambrils, el conte narrat fa uns 20 anys, «L’Estevet», que s’hi anticipa i els explica. I que, evidentment, no us contaria cap conseller amb el mateix to.

Sent en el blog que som, què millor que posar-nos en antecedents a mode d’introducció. Com he explicat algun cop, fa més de 20 anys, una funcionària de la UNED, de les que venien expressament a Catalunya a vigilar el correcte desenvolupament dels exàmens que es realitzaven a la colònia, lògicament molesta perquè vaig gosar respondre-li una observació expressada en perfecte castellà amb un «Molt bé» totalment malintencionat i fora de lloc, va decidir tornar la següent convocatòria, tot i que en les llistes d’ambdues convocatòries no es repetia el nom de cap d’aquestes servidores del bé comú, per tal de fer front a l’afront que sofrí en la seva pròpia pell.

Per bé que ja en un primer moment reaccionà com ho hauria fet un membre de la benemèrita o el cos nacional de policia, és a dir, sense mirament ni dissimul, ni ganes de mostrar-ne, «¡A ver, el carnet de la UNED, el carnet de identidad!» (I encara gràcies que no em va fer posar de cara a la paret amb els braços i les cames separats). Així, un cop sabut el meu nom i havent fet el canvi pertinent amb una altra funcionària de torn per suplantar-se aquest el mes de setembre, va haver de patir la insofrible humiliació de ser una convocatòria sencera de nou a la colònia, aquest cop per pròpia voluntat, per poder donar curs als seus més perversos instints, això és, fer-me desaparèixer un examen per tal de no aprovar l’assignatura i haver-la de repetir amb les ignominioses conseqüències que això comportaria. I segons el curs dels esdeveniments, potser, fins i tot, haver de repetir el curs o desistir de continuar estudiant.

Sí que no em van aprovar la Topologia, perquè el 8,5 tret a la meitat difícil de l’assignatura no servia si no tenia una nota mínima de 4 a l’altra. Dues puntualitzacions al respecte del 8,5, una modesta i una altra immodesta. Era la UNED, no tenia gaire mèrit i tenia altres exàmens aquella setmana. Consideracions contraposades, però certes.

Com deia, 8,5 a la part difícil (la primera, la Topologia General) i ‘No presentat’ a la fàcil (l’Algebraica. Val a dir que havia deixat directament l’assignatura sencera per a setembre). I això fou així, en part, perquè a la fàcil només m’hi presentava jo (que per a alguna raó era la fàcil) i no hi hauria testimonis. Però sí n’hi hagué, la Yolanda Yerpes Ruiz, que havia suspès sols la difícil (ja ha quedat clar, d’acord), la primera part, però es va quedar fins que acabà la segona perquè s’havia deixat la calculadora dins l’aula.

No hauria de tenir més importància, perquè a hores d’ara ja tothom sap de la importància dels ‘fets provats’ en els judicis en què tribunals espanyols jutgen fets referents a la nostra identitat, però potser sí va tenir una importància col·lateral, atès que uns dies després d’haver-la pogut localitzar, 3 mesos després em costà saber qui era i on vivia la Yolanda, i fer-li saber el cas per saber si estaria disposada a testificar, em deixà un missatge al contestador dient que s’anava a viure a l’estranger. Curiós, quan el dia en què vam coincidir a l’examen em féu saber que a l’any següent es matricularia a Matemàtiques a la UPC, on començava jo la carrera a l’endemà de l’examen. I mai no hi va aparèixer.

Per cert, pel fet de matricular-m’hi jo, se n’anà en orris la intenció de fotre’m un curs o la carrera per part de la mala pècora. (He de dir que aquí no goso emprar altres paraules per no estigmatitzar els fills de treballadores del sexe, tot barrejant-los amb aquella pobra malparida, a la qual sí he anomenat públicament l’expressió insinuada amb total tranquil·litat, perquè, entre d’altres raons, sols la citava explícitament tot referint-me a una, no sabia quina, de les 3 desgraciades –no se’m malinterpreti, desgraciades perquè els hi havia tocat per sorteig haver de fer la tasca de controlar els exàmens al Vapor Vell de Terrassa, com si no hi hagués prou personal al centre egarenc per fer-ho i no haver de limitar-se, per exemple, a fer fotocòpies d’algun examen en què feren curt, com, de fet, algun cop passà– que vingueren el juny, item est, les Marta Crespo del Arco, Laura Ostos Palacios i Mª. Luisa Sevillano García. A la fulana i a qui la secundava les tractava igual, evidentment, però a veure qui tenia nassos de denunciar-me perquè si ho feia quedava retratada, atès que sols em referia a qui canvià els destins amb una altra funcionària de la UNED per satisfer els seus baixos i rastrers instints. Per cert, definició de rastrer: «que actua de forma miserable o innoble per a aconseguir els seus propòsits, a costa, molts cops, de la seva pròpia humiliació». Ni feta a posta).

I el que hauria estat pitjor, mirar d’aconseguir que se’m fes cas i que no hagués de repetir l’assignatura a l’any següent a la UNED. Com si les bones paraules, talment com les proves, els fets i vídeos d’haver-ne hagut, servissin per a res en les ‘converses i negociacions’ amb la capital del regne. Això sí que hauria estat vergonyós i humiliant, anar a matricular-me a la UNED i mirar d’explicar que una de les seves funcionàries m’havia robat un examen per parlar català i haver de refer i repagar l’assignatura si hi volia continuar (a la UNED, a Espanya):

-Miri vostè, jo vaig traure un 8,5 a la 1ª. part, la difícil, la 2ª., la fàcil, me la van fer desaparèixer per parlar català. Quin sentit tindria saber-me la part difícil i no la fàcil?, si amb un 4 en tenia prou, i a més a més, hi havia una noia que n’és testimoni però em diu que se n’ha anat a viure a l’estranger i ja és estrany perquè el dia de l’examen em digué que d’aquí un any es matricularia a la UPC. Com és evident que jo hi era i ningú no pot marxar de l’aula sense lliurar l’examen, ha de constar que me’l van robar i per tant, m’haurien d’aprovar i no hauria de repetir.

-Sí, por hablar catalán, y luego nos dirá que España les roba, ¿no? ¡Venga ya con tanto victimismo, hombre! A pagar la repetición de la matrícula, ¡tanto rollo y tanto cuento, menudos jetas los catalanes!

És clar que de jutges o interlocutors espanyols no se’n pot esperar res.

Resultat d’aquesta evidència, crec que s’havia d’actuar amb intel·ligència i no caure en paranys potser habituals en alguns polítics no fa tants anys. I alguns encara ara, però no direm noms, prou vergonya tenen. Així que vaig tirar pel dret. Articles a revistes universitàries i a algun diari («Diari de Terrassa»), que donaren lloc a empaperades amb multitud de pòsters al propi Vapor Vell amb una cara amb un cadenat a la boca i les llegendes «Prou agressions al català» i «Aquesta universitat discrimina el català». I algun que altre libel en forma de pasquí que, després de tota la difusió de què en vaig ser capaç a Internet, donà pas a un llibret amb la història i que va servir per muntar una parada davant del mateix edifici on vaig ser víctima del delictiu espoli per part d’una delinqüent de pa sucat amb oli.

Ara bé, també he de dir que tots els astres es confabularen en una de les cartes que vaig enviar a les funcionàries implicades, la lladregota i les secundàries. En saber els seus departaments a la UNED a Madrid (que això sí volia saber, més que no quina de les 3 era, en el convenciment, a més a més, que a l’hotel on s’hostatjaren, el «Don Cándido», no serien tan ingenus, malgrat el nom, de donar-me el de les vigilants del setembre per veure quina coincidia amb las de juny. Com així fou i sols vaig preguntar per cobrir l’expedient), les hi enviava les comunicacions pertinents per fer-les avinent que les tenia ben presents a la memòria, així com les accions preses en el seu record. Presents ara mateix i en el futur, no cal que busqui enlloc per recordar els seus noms.

Això sí, algun cop se’m vessaren ‘accidentalment’ unes pólvores de talc en cadascuna de les missives. Per circumstàncies de la vida, coincidí amb l’època que s’enviaven sobres amb àntrax als Estats Units, ves quines casualitats. Per a tots aquells puristes que trobin malament la no intencionada malifeta, imagina’t que a alguna li agafa un atac de cor (per imaginar que no quedi) o que els catalans no hem d’embrutar ni un paper ni que sigui per un casual amb un pols blanc inofensiu, els diré que recordin què, qui i com va començar tot. Males puces! Els estalviaré feina a aquestes ànimes càndides, certament a les antípodes de certes funcionàries, que ometin el qui i es quedin amb el què i el com. Més que puristes, puritans.

Algun interès particular a explicar totes les historietes? No en el sentit personal, amb dir que això no és res al costat de la satisfacció d’haver arribat a la presó pel camí que m’hi va dur… Sols ho mostro per demostrar el que crec que ha de ser el camí. No ens alarmem pas, davant tenim qui tenim i cal aprendre del passat si encara no és prou clar. No recordo ni haver-me enfadat a la presó més que per un rampell, sóc, diria, molt pacífic, però la intel·ligència ens ha de dur a la independència, no grans gestos, sols ser més p… que la pròpia mala p… i tenir més mala f… que la f… aquella. Mai no he amenaçat ningú ni començat una baralla. Ara, que m’he de passar 9 anys a la presó si em busquen?, com si en són 40. I a part, fou defensa pròpia. Doncs la satisfacció i la tranquil·litat de consciència no me la trauran mai.

Que em roba una filla de sa mare un examen per parlar català? Cap problema. La guerra continua i si volen joc brut, juguem, al cap i a la fi, no seria a mi a qui li donaria un atac de cor. I cal recordar sempre que l’única guerra perduda és aquella en què un es retira. L’1-O va ser una gran victòria i no es pot culpar el MHP, molt al contrari, de res dels dies posteriors, quan els espanyols estaven més rabiosos i assedegats de venjança que mai. Eren passes que, com a tals, s’havien de passar. És més, com penso exemplificar amb anècdotes de la presó, el dia que m’hi pugui dedicar, em fan més p…ena i f…àstic els venuts i ca… que tota la patuleia de l’espanyolisme.

Resultat de tot el que explicava fou el darrer capítol. A mida que anava escrivint eslògans i pasquins, amb la mà trencada (encara que ningú ho diria) de tot el que escrivia perquè qui calgués tingués ben present que arribaríem on fos (que les guerres són una desgràcia però si s’hi ha d’anar, anar-hi amb el cap fred però amb tot, al cap i a la fi, l’enfocament és el mateix que en un negoci i la mateixa lògica, si s’ha de fer, es fa. Això sí, si ja t’han disparat un cop, prepara el terreny i dispara’n tu els que calgui) i pel fluir dels esdeveniments, vaig anar eixamplant els textos fins tenir la idea de plasmar els libels en forma de llibre. Per aconseguir això no se m’acudí res millor que entrar en el fòrum de la UNED a Internet i explicar, en català, evidentment, què havia passat.

Buah! Per recopilar (cosa que vaig anar fent a mida que hi anava entrant i escalfant el personal amb comentaris incendiaris, ergo, escrits en català) totes les respostes en un llibre (això sí, sense previsió de publicació, a la cua d’importància deu ser com a la quarta o cinquena posició) i els epítets en un compendi del bo i millor del ranci llenguatge carpetovetònic. I n’hi havia de graciosos. Recordo, per exemple, alguna amenaça que feia riure fins a algun dels propis espanyols i què li va respondre un a aquell que m’havia amenaçat de venir-me a buscar a Barcelona, «Menos lobos, caperucita».

Va ser tot molt oportú, just m’acomiadava dient-los que m’havien donat prou material per elaborar el llibre que tenia en ment, que la pròpia UNED va decidir limitar l’entrada al fòrum sols a aquells que hi estiguessin matriculats (com ja he dit, a l’endemà del lladrocini em vaig matricular a la UPC). Diguem que en trigar quasi un any, no va ser la UNED el paradigma d’acció ràpida. I tot i ser lògic que havia de ser sols per als alumnes i jo mateix els havia donat desenes de raons, em donaren temps més que suficient per mantenir en ferm l’amenaça. Per bé que tot el material roman guardat en un calaix, bé, per ser rigorosos, més aviat en un fitxer, s’entén.

Curiosament, en tot el reguitzell d’agradables respostes rebudes per la gosadia de xerrar en ‘lo bell catalanesc’, el que menys importància tenia era que m’haguessin pogut robar l’examen. Davant l’insult que representava la meva eclosió en una llengua perifèrica, a qui li havia d’importar que per aquest motiu, m’haguessin robat?, com si no s’entengués per se. Bé, una alumna, molt espanyola ella, sí que féu un comentari. Deia que no es creia el ‘suposat robatori’. Sí, com si no tinguéssim res més a fer els catalans que muntar aquests saraus per tocar-los els nassos.

L’acarnissament que em va provocar reconec que va ser brutal. Que continuï llegint els mitjans espanyols, segurament Catalunya és una llegenda i com vaig respondre en el mateix fòrum un cop tot es va sortir de mare, el valencià i el català no deuen ser la mateixa llengua perquè mentre aquest prové del llatí, el valencià devia provenir del berber (això venia al cas a la discussió, per un diccionari català-valencià on la definició en valencià del mot català «salvatge» era «zulú». Encara com no van posar-hi «element provocador als fòrums de la UNED». Per cert, qui escriví aquell monumental homenatge a l’estupidesa, en adonar-se’n, es va tornar pancatalanista… mentre no es matriculés a la UNED…).

Un encara em respongué que a la Reconquesta de València estava documentat que només hi participaren un 12% de catalans (un altre addicte a les cadenes televisives de l’estat espanyol). «Sí –li vaig respondre–, documentat, però fixa-t’hi bé, t’has deixat una coma, no era el 12 sinó l’1,2%».

Bé, no m’estendré en l’antologia del disbarat que componien el seguit de bestieses de la xusma espanyolista (i que em treguin de context, si volen, jo sí accepto ‘bestiesa’ en un context més ampli), perquè també hi hagué el contrapunt. El primer a defensar l’ús del català sense ser-ho, fou un xicot que venia a dir, pel que recordo: «No entiendo la furibunda reacción ocasionada por el uso del catalán en este foro. Por mi parte, nunca pondré ninguna imposición a que un compañero pueda expresarse en la lengua que mejor le convenga». Perquè també n’hi havia de bo.

Però amb qui vaig tenir una millor relació fou amb un home de Múrcia. M’escriví dient que li encantava llegir en català i que l’havia estudiat per poder copsar en profunditat els versos d’en Joan Maragall i d’altres poetes que li encantaven. Vam tenir una correspondència fluida fins al punt que m’envià un conte que havia escrit al respecte. Parlava d’un nen d’una zona de Múrcia (posem El Carxe, per exemple) en què tothom parlava català. Res estrany si es té en compte la petjada catalana que va arribar fins a Almeria en la Reconquesta i, prova d’això, per exemple, són la multitud de vocables que a la zona de Cartagena tenen arrels catalanes, o que el topònim de localitats com Llorca o la pròpia Múrcia siguin paraules catalanes.

En el conte, el nen petit moria quan, en espantar-se en sentir parlar espanyol per part d’uns visitants, sortí corrents i patí un desgraciat accident. Com el fill del Tio Canya però amb final trist. Per respondre a la cortesia, al meu torn, jo vaig escriure-li un nou conte, «L’Estevet», que és el que penjo al capítol següent, en record de l’atemptat perpetrat un 17 d’agost pels serveis espanyols a Catalunya. Per acabar la trilogia amb l’epíleg el proper dia 17, commemoració de la barbàrie. En homenatge a les víctimes innocents d’aquest monstre que és l’estat espanyol. I per desitjar-vos el millor fins al setembre.

El conte, escrit fa uns 20 anys continua sent plenament vigent. I explicaria moltes coses. Fins un possible camí per arribar a bon destí. Ja hi arribarem, però per cert, abans no ho he comentat, resulta que al fòrum de la UNED hi aparegueren diversos correus escrits, no sé si des de Ripoll, la presó de Castelló o vés a saber on, en àrab. Ningú els va dir mai res.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Capítol 7. Un altre dia ens centrarem en les anècdotes de Brians. Front a les notícies sobre els atemptats del mes d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils, avui Brians és l’anècdota

Publicat el 19 de juliol de 2019 per Joan Carles Mestres

 Si he de reconèixer que no m’hi miro gaire en l’estil, aquest capítol s’endurà el premi gros, haurà trigat més del previst a veure la llum i, inicialment (al final, hi posarem color al crescendo), sense il·lustracions que ajudin a pair els mals tràngols. La raó? Em trobo en condicions precàries, informàticament parlant, quant a accés a Internet, editor i tot tipus de perifèrics relacionats, per bé que la raó última de la precarietat rauria en el meu estat, atès que em trobo exiliat del meu exili daurat arran de la implantació d’una pròtesi al maluc. De fet, el perifèric defectuós és el d’un servidor personal, mai millor dit, que ja el duia atrotinat abans se ser segrestat, no fos cas que els il·lusos segrestadors es fessin il·lusions. Però com que diuen que no hi ha mal que per bé no vingui, el pesat i dolent el deixarem per més endavant, així que serem més breus que de costum, que tampoc no calia gaire per a això (deia i creia jo –la realitat m’ha demostrat que no–, quan encetava aquestes línies, prostrat en el llit del dolor i sense el meu estimat i atrafegat editor …rima barata, no feu cas, ni prostrat ni llit ni dolor; això sí, l’editor de text en estat cru, com el text en sí, sense additius).

Els darrers esdeveniments he de dir que em faciliten i redueixen la feina, també la de reduir-la, valgui la redundància. El motiu darrer per escriure aquest blog era per fer valer els meus drets, valors i raons obviats dins la presó pel fet de ser catalogat com a delinqüent per un grup d’ells, molt més que qualsevol tipus de denúncia o anècdota, ja fos del procés o carcerària, en el benentès que tot va lligat, però ningú no em discutirà a hores d’ara, un cop fet públic (per si algú ho dubtava) que els atemptats de l’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils van ser promoguts pels serveis espanyols, que totes les mentides de la farsa, altrament dita judici i, per extensió, el meu cas, són quasi meres anècdotes i més diàfanes que el fet que a Catalunya estem parlant de presos polítics i no polítics presos.

Sí, se’m podrà dir que els serveis espanyols seguien la cèl·lula jihadista (com deuen seguir als milers de musulmans que viuen a Catalunya un cop compleixen els 15 anys, oi?) i que, o bé no van saber aturar-los o van ser enganyats. Sí, i l’estàtua de la Llibertat és una mona de Pasqua. No fa ni una setmana, un guàrdia civil, el n. 2 del Ministeri espanyol de l’Interior, no sé si com a membre de la Secretaria General de l’Estat (o algun eufemisme pomposament inflat de l’estil), de cognom Nieto, i de nom José Antonio, que declarà a la farsa sobre la proporcionalitat de l’actuació dels cossos espanyols i unes quantes parides més, va fer unes novament sucoses declaracions. Després d’afirmar, per donar aparença de normalitat i bona fe alhora que reafirmar la conclusió posterior, que el sol sortia per l’Est …perdó, que les relacions entre els Mossos i la GC eren bones, millorables, però raonablement bones, va concloure l’angelet amb vis seriosa que la culpa de no haver descobert el terrorista que s’amagava dins l’es-Satty, l’imam de Ripoll que havia estat engarjolat i contactat pel CNI durant el seu captiveri abans de ser enviat a Catalunya per cometre els seus actes, era dels Mossos.

Avui, 17 de juliol, encara hi havia qui, tot i reconeixent que: a) els serveis espanyols estaven al cas de les intencions dels jihadistes, b) que l’imam era confident del CNI, tot explicant la forma de contactar i c) que a l’endemà dels atemptats, l’es-Satty fou eliminat de l’arxiu de fonts confidencials dels serveis secrets espanyols (que, sigui dit de pas i per sort, molt secrets no són i, com sol passar, sols fan justícia a la seva forta condició d’espanyols; el tema ‘serveis’ millor l’obviem perquè l’eficiència potser romàs al nivell del secretisme –indispensable, si més no, per dissimular–, però l’afany és innegable, com no podia ser d’altra forma. Ja vaig explicar a l’incís el desfici d’aquells que es mouen per l’odi i l’enveja abans que per qualsevol ideal noble), proposava la disjuntiva de si no van saber aturar els atemptats (i gràcies que l’explosió d’Alcanar va evitar un més que probable atemptat a la Sagrada Família) o si l’es-Satty els va enganyar (un Garbo del s.XXI de tota la vida. Tenia tota la pinta. I els seus cadells eren els agents secrets alemanys de la pel·lícula «La vida secreta de Sherlock Holmes»).

Sucoses i oportunes les declaracions del farsant aprenent de de los Cobos a la Benemèrita (el GC que manava l’operatiu de l’1-O un cop va decidir que els Mossos no feien la seva feina, o sigui, unes setmanes abans. No confondre amb el germà jutge, que volia aspirar a un càrrec judicial important a Europa tot falsejant el seu nul coneixement de llengües europees tan intranscendents com l’anglès o el francès. De l’alemany ja ni en parlem, que sols és la 3ª. llengua més parlada a Europa. Sí, serien fàcilment confusibles. Per aclarir les imatges, el del judici és el que té una retirada física al fiscal ja traspassat de la Maza i una altra argumental al monumental animal –en la més primària accepció del terme– polític, per molts anomenat Burroell, per altres Burrovell). No qualificaré el possible cinisme de les declaracions del còmic manso. Sols parlo del seu oportunisme. Oportunista d’allò més, com estarà maleint haver obert la boca per desdir-se dels seus continuats atacs als Mossos!, per una vegada que vol fer el paper de poli bo. Aquest no serveix ni com a actor, pitjor que el seu mentor, quant patetisme tot plegat!

Doncs benaurada l’hora que va gosar obrir la boca perquè ja sembla absurd entrar a debatre la manca de tot per part de l’anomenada justícia espanyola, que certament manca de tot, formes, eficiència, aptituds i, com deia un diari esportiu que acabava parlant de tots els esports, fins futbol, fins justícia. Que crec que ja no calia, com la redundància de ser molt, que això sí ho té, molt espanyola.

Declaracions com aquestes són les que ens ajuden a entendre en tota la seva dimensió el paper de bocamolls com el Borrell, que si el ministeri espanyol d’Exteriors no té espies, tan especial és?, coi!, si en deuen tenir els països demòcrates, com no en tindrà Espanya?, a qui es creu que enganya?, si sols veure-li la cara decrèpita faria llàstima de veure’l treballar de no ser qui és. Per no parlar del seu cap, el dels espies, que no entendria que hagués gent tan perversa que podent evitar atemptats com aquests, no els avortessin. Un tal Dezcallar, que el que hauria de fer és, precisament, callar, i no perquè estigués més maco, que l’agror la porten impregnada en el reflex de l’ànima, sinó per respecte a les víctimes d’aquests assassins, ara que s’ha demostrat la seva implicació en la mort de 16 persones innocents, entre elles, 2 nins.

I no foren 15 sinó 16.

Que no ens vinguin amb sopars de duro, ara! Que ells, per la unitat d’Espanya, maten infants i el que faci falta. Sort vam tenir que el sapastre cervell que pretesament els enganyaria, amb la seva cort de cadells, tan maldestres com ell, era de tot menys un geni, sobretot manipulant explosius, que si no, la massacre a la Sagrada Família no hagués tingut parangó a la Història d’Europa. D’aquí un mes, de cara a les vacances, exemplificaré que, per moltes milongues que ens vulguin explicar, la veritat, com els catalans, és tossuda.

Quin sentit té discutir ara el que és evident? El CNI va orquestrar un atemptat brutal (tant en significat de bèstia com de guerra bruta) a Barcelona, escudant-se en una presumpta cèl·lula terrorista incubada a Catalunya (quan es gestà amb l’enrolament a la presó de Castelló del posteriorment enviat expressament com a imam a Ripoll per desig exprés de l’excap del CNI que no ex-pres, a ell no li cap aquest honor que per a mi seria deshonrai sense informar de res als Mossos, tot amagant-ne que l’havien fitxat. Sort que la comunicació entre ambdós cossos era ‘bona’, clar que ‘bona’ per a un membre dels de seguretat de l’estat no ha de voler dir fluida, potser molt al contrari).

A què trauria cap parlar de la possible parcialitat o subjectivitat en subjectes com els jutges Lamela, Llarena, Marchena i tota la patuleia rastrera al darrere seguint-ne el rastre? Tan bèstia és el tema de la judicatura que he tingut un pensament inimaginable per primer cop des que va començar el sarau conspiratiu contra els independentistes (entengui’s catalans, tampoc no s’hi mirarien gaire, no són tan primmirats, suposo que per a mirades, les d’odi dels votants catalans. D’haver reeixit un atemptat contra la Sagrada Família, tant podien morir aborígens com turistes, independentistes o unionistes –trista desgràcia per a aquests, val a dir. Assassinats en un país hostil i enemic per un foc amic a qui li importes un rave–. Al cap i a la fi, se’m dirà conspiranoic, però d’haver reeixit, com més se n’haguessin emportat pel davant, tant millor).

Per cert, la culpa continuaria sent dels Mossos que no van saber interpretar els indicis amb l’explosió d’Alcanar i una quantitat ingent de bombones de butà. Suposo que per passar millor i més escalfadets l’estiu. Ja ens va advertir una jutgessa entre els fets d’Alcanar i els de les Rambles i Cambrils –no calia, doncs, ser molt perspicaç– que els Mossos havien estat poc perspicaços, ergo poc professionals. Té nassos la cosa!

Tan inimaginable ha estat el gir dels esdeveniments, que per un fugaç moment he pensat que no se’ls pugui haver arribat a passar en les seves ments malaltisses que, aquest cop, la bufetada de la sentència caldria alleugerir-la, perquè després de tanta trompada que s’han fotut, la seva credibilitat ha baixat en picat. A ulls del món, clar!, no per a mi perquè ja era a baix de tot. He foragitat aquest pensament d’una condemna lleu en menys d’un mil·linanosegon, són qui són, no els vindrà d’aquí, què els ha d’importar si ells són els encarregats de fer passar per l’adreçador tota aquella ànima que es descarrili de la unitat de destí universal. En qualsevol cas, ni l’absolució hauria de canviar res. Hem arribat fins aquí i ara no valdrien ni disculpes ni mínimes penitències …per part seva. Òbviament, el tema de l’indult que se’l fiquin pel …per on els hi càpiga.

Això sí, l’imparable compte enrere ja ha començat. I ja no caldrà fer equiparacions entre catalans i independentistes, ambdós termes hauran d’anar indefectiblement i indissoluble associats, qui ha de voler pertànyer, amb la més àmplia accepció del terme, a un estat, els S.S. (serveis secrets) del qual atempten indiscriminadament contra els seus súbdits quan n’hi ha que malden per fer perviure la seva identitat, història i cultura pròpies?

Per enllaçar tot el sidral judicial i d’inseguretat que estem patint, que tot està relacionat (que no lligat, com s’està comprovant dia rere dia) amb la teoria que he vingut preconitzant de fa dècades, quant a la creixent inseguretat a la Ciutat Comtal (ara es parla de pedaços, com si tot el no fos una sobirania plena sobre la disposició dels nostres recursos no fos més que un pedaç), la penúria crònica de tots els serveis, especialment els que tenen a veure amb la seguretat i el turisme, la campanya de desprestigi, especialment en allò que té a veure amb la seguretat i el turisme (ras i curt, quants agents de seguretat i de tota mena de controls hi ha a El Prat o a Barajas?, on es fan les vagues salvatges de transports públics, metro, taxi, ferrocarrils i el més al·lucinant de tot, amb invasió de pistes d’un, sols un, dels 2 aeroports?), ja m’esmerçaré en un capítol de novel·la-ficció el proper mes, atès que, en condicions normals (d’accés a Internet i escriptura i lectura relacionats), podré donar més; quant a quantitat, si més no, no hi hauria d’haver cap dubte, i ja ho dic en condicional perquè m’estic adonant que la incontinència redactora, amb sols un portàtil amb què poder fer res, pot ser una greu conseqüència de la convalescència. El que començà amb dubtes pel compromís d’entrar a mitjans de mes a escriure al blog pot esdevenir en una maledicció ateses les hores d’esbarjo sobrevingudes.

Sí que en poden continuar havent respecte les meves abrandades teories de la joc brut, fins al punt que hi ha qui gosa discutir del meu cas, quan, a part de segurament no haver llegit res del que en vaig escriure sent a la presó, sols som 2 els que sabem el 100% de la història, però per escurçar la lletania, resumim la moralitat en què tots els que jutgen els casos de robatoris, homicidis, assassinats, processos polítics directament i/o casos relacionats, com ara el meu, no són robots. Vull dir que, sols parlant del Principat (d’Espanya ja ni en parlem), dels 755 jutges que n’hi ha, sols un 4% (30) són nats a Catalunya. També hi ha qui ho raona en el fet que els catalans no som d’anar a fer oposicions fora, ho desconec totalment i no sé si hi ha estudis seriosos al respecte, que ja serien curiosos, el que sí sé, però no per intuïcions ni mandangues que he de sentir per justificar raons quan ni l’aigua és més diàfana, és de tupinades a les oposicions. Per dir alguna cosa, que una presentació excelsa val menys que dir-se, posem per cas, Valdecasas, encara que la d’aquesta no arribi a una mitjanament decorosa.

I com era allò? Ah!, crec recordar que 20 vocals del CGPJ (acrònim del Consell General del Poder Judicial, per estalviar-me feina si l’he de tornar a nomenar, que esperem que no, per estalviar, no feina sinó disgustos) eren escollits directament pels partits polítics i un cop elegits, aquests feien el propi amb els del TS (que, al seu torn, com qui no vol la cosa, poden exercir de jutges a l’hora d’escollir descendència per fer-la volar de fiscal a jutge o al que calgui). Alça Carmela! (Bé, fins ara era Manela, però no crec que cap Manela Carmena o similar pugui esbravar-se contra els catalans –entengui’s independentistes, segons les seves paraules, culpables de la irrupció, que no erupció, de VOX– un cop escollida per fer el pregó de les festes de la ciutat. Amb amistats així, qui necessita enemics? Per cert, no estava pensant en la periodista que va sobreviure als assassinats de la ultradreta espanyola a la seu madrilenya d’una publicació comunista. Encara gràcies que el carrer i l’estació d’‘Atocha’ no es deien del ‘Tamborilero del Bruch’ o de ‘la Virgen Negra’).

Sols avanço que el capítol novel·la-notantaficció, serà un conte per facilitar-ne la lectura durant moltes vacances, espero i que desitjo merescudes, però quedi clar que no conto contes per a infants. Com tot el text, sense estabilitzants, conservants o edulcorants. Peti qui peti, sigui qui sigui i del color que sigui, encara que a mi m’esquitxi.

Perquè fins ara, dins la tipologia dels delictes, no he esmentat el cas que ens esparvera darrerament de forma galopant a les notícies. I no m’estic referint a lluites caïnites o, conseqüentment, recolzaments a algun desgraciat partit del 155. No, no em refereixo a tripijocs de certs polítics mediocres, no, el que diré ara va més enllà i no a tothom agradarà. I se’m dirà el que se’m digui, però tal com ho penso, ho dic i aquí ho escric.

I no només ho dic jo, també la @yoyaboya, veu autoritzada i respectada:

Matemàticament, hipòtesi i inferència o conclusió. Dit altrament, problema i conseqüència o solució. La tesi que sempre he defensat, la DUI, l’única opció. Calen més raons?

Perquè arribats a aquest punt no estarem per foteses, com crec que ja és obvi. Ni indults (per haver fet què?, complir el manament del poble i sacralitzar la democràcia posant urnes i sublimant-la en l’exercici dels drets més fonamentals de qualsevol poble, per sobre de constitucions, tangos, milongues i la pròpia Bíblia?) ni molles, el trencament de la relació amb Espanya és irreversible i en el meu cas, cadascú és com és, ni oblit ni perdó.

Les violacions, ara en manada, aquest era el delicte al qual volia arribar. Per què voler explicar amb proves i 1000 detalls la meva experiència amb 13 jutges quan tots hem vist què va passar originalment amb la Manada original? Inicialment, abús, no agressió sexual, màxim 9 anys, no 15. Per la pressió al carrer, això sí tingué marxa enrere i no estic per acudits, i els jutges, molt savis ells, rectificaren. Sols faltaria!

És, un altre cop, tan bèstia el tema, no sols per part de les manades sinó per la manca de mà dura que no em sap greu dir-ho, sembla que busquin, un cop més, el desencís, el desànim i la desmotivació de la població. Que per a alguna cosa són jutges i dins la seva missió divina també tenen una visió exclusiva dels seus ulls. Val a dir, no me n’amago que, tot i que ja no ve d’aquí, que per molt que pretenguin fer creure que no ens hem prendre la justícia per la mà, d’altra banda, n’estarien encantats. Com, tradueixo, deien a Calella, «que ens deixin actuar!». Potser sí que aleshores a algú se li anirà la mà. I jo m’hi inclouria, evidentment, si a qui toquessin fos a alguna de les meves nebodes. Però això no ve d’ara sinó de molt abans del segrest, o potser hauríem d’esperar res de la justícia espanyola? Sí que en d’altres aspectes, els 9 anys de segrest m’han canviat, però simplement per tornar-me més fred, dràstic, expeditiu i mancat d’escrúpols. Feliç dels 9 anys però res a perdonar, no sóc ara d’aquesta mena, potser en això m’han canviat aquests 9 anys. Les conviccions no podien ser més fermes, però ja hi arribarem, el que cal remarcar, en relació a les actuacions judicials front a les violacions són unes altres lectures.

He esmentat quantitat d’actes judicials que he llegit amb tal profusió d’errors gramaticals, de sintaxi, ortografia i mínim sentit comú, que qualsevol exageració dels meus escrits quedaria eximida de tot remordiment al costat de les seves lectures. Sí, clar!, són tan intel·ligents que no escriuen a la manera dels simples mortals, …que molts no en tenen ni punyetera idea, vaja!

Clar!, això no implica que no puguin fer bé la seva feina, si són equànimes, justos, parcials, equitatius, sense deixar-se influir pels seus propis sentiments, continuo?, si són ments privilegiades… queda palès en la sentència explicada en el capítol anterior respecte la pota no trobada en el lloc dels fets, anècdota, però significativa a manca de més proves documentals; potser que tirem pel dret, doncs, i mai millor dit, si saben de lleis i han passat unes oposicions …bé, a banda d’alguna tupinada comentada a tall d’exemple, enllacem aquest punt amb el que veníem comentant. Cas de la Manada, rectificació, passen de 9 a 15 anys. És que han canviat les circumstàncies objectives dels fets?, abans es mereixien 9 i ara 15? El mateix cas, abans 9 i ara 15? Que no eren infal·libles? No deu passar sovint això, tampoc.

No he volgut semblar molt fantasma i començar d’entrada tot donant per sabut el que era previsible en relació als atemptats de l’agost del 2017 a Catalunya, a part altres accions terroristes de molt menor intensitat, des de la deixadesa dels serveis i infraestructures a la manca de seguretat (fa poc, en una carta a un diari, un lector denunciava el cas d’un lladre retingut pels ciutadans a la mateixa plaça on hi ha ara la Comissaria dels Mossos i en trucar a la policia, aquesta els respongué que no podien desplaçar-se –baixar-hi–, que estaven molt ocupats –potser jugant a cartes com els 150 militars que l’exèrcit espanyol va desplaçar a Catalunya amb motiu dels focs a la Ribera d’Ebre …per després voler-los penjar les medalles, antenes de l’estat estant– i que descrivissin el sospitós!).

Perquè després, si volen, quan enganxen algun delinqüent li encolomen el seu i tots els delictes no resolts que es vulguin treure de sobre. Com per no poder fer res davant l’allau de robatoris i més temes amb què ens estan fustigant! Però com he de fer valer el diferencial –que diria un col·lega o maleïda, segons com, analogia, un polític. Quedem-nos, doncs, com a polític, qualsevol dels MHP vigents– que em caracteritza, el segrest 9 anys en centes de reclusió, dic que a vegades passen aquestes coses. Sí, per descomptat, passen i més del que hom imaginaria i molt més del que desitjaria. Tampoc no existeix la infal·libilitat, home! (Bé, si és això i no estan tocats de la mà de Déu…), que hi ha molta aura propagandística i sols deu ser postureig, oi?

Al blog que vaig escriure a la presó en aquest mateix lloc internàutic feia un exhaustiu seguiment del cas de l’empresari Sr. Benítez assassinat al Raval. Resumiré que la jutgessa va passar el cas a la Policia Nacional perquè els Mossos n’eren part. Però el gros vingué després. Per una afortunada disposició dels astres, es va sentir la trucada que el finat va fer als Mossos després de ser atacat per un grup de magrebins. Voleu saber d’errors ‘casuals’? Després de dir que ja havien marxat (per la qual cosa no es podia referir a qui estava trucant) i estava sagnant, parts que van ser també grollerament obviades o tergiversades en la transcripció, recordo com les frases «me han atacado» i «estoy recuperando la visión» van ser interpretades (que d’interpretar en saben molt, tant els guàrdies i la policia com els jutges) com «la droga me ha atacado» i «estoy recuperando la dicción». M’imagino que recuperar la parla correcta seria un símptoma de la decadència dels efectes de les drogues que segur li havien fet dir que la mateixa droga l’havia atacat. Deixant de banda que se’m fa difícil imaginar com una persona pot ser atacada per la droga, a cop de ratlla, tal vegada, qui, mai en la tota la història de la Humanitat, pot haver proferit, per pròpia iniciativa, la frase «la droga me ha atacado»?

Quan es van assenyalar les incorreccions en la transcripció als experts de la PN assignats al cas, aquests, no dic que volent-se fotre de ningú, es van excusar en un lacònic «estos errores son habituales». La veritat, venint de segons qui, no ho dubto.

En definitiva, no culpem de la mort als magrebins de la baralla sinó als Mossos que el van detenir. Amb tota la incapacitat de la qual van ser capaços de fer gala, sigui dit de pas. Descansi en pau, pobre home. El seu testimoni, si més no, va perdurar, per a vergonya de propis i aliens.

De 9 a 15 anys, bah!, una bestiesa. També vaig saber d’un cas d’algú amb qui vaig coincidir força temps, a qui anomenarem ‘Tío Paco’, per bé que en blog inicial descriptiu del meu cas, on emprava pseudònims fins en els topònims, meitat per consell de l’advocat, meitat com a divertiment, anomenava Pere Lluc, malgrat que tenia cognoms espanyols. Per bé que sí tenia un sentiment català ben arrelat, que això sí ho tenia.

Si arribéssim al detall ja n’explicaria anècdotes prou sucoses, potser allà cap el capítol 27. Sense arribar tan lluny ni arribar tan enllà en els detalls, aquest home va voler atropellar qui li posava les banyes amb la seva dona (algú li va arribar a llegir els papers, no pas jo, que no sóc tafaner, per bé que clamava al cel la milonga que a qui havia volgut matar era a qui assetjava la filla de 12 anys de la seva dona era una història que no s’aguantava per enlloc i ho mataré aquí, que la filla, la pobra, no en tenia cap culpa). Ara quedem-nos amb l’essencial, que la condemna inicial va ser de …17 anys. Jo en aquella època no era a la mateixa cel·la, però m’ho relatà un bon amic, en Quim Boix (aquest no s’escudava en subterfugis, reconeixia haver anat directe a matar l’altra part del fet, la seva dona, amb abundància de detalls …relatius al cas …bé i també del dia que no va poder aguantar més. El seu nom no és inventat, no sortia en el blog per enlloc i francament, em va saber molt de greu tot plegat –bon jan, era un home gran i no ho va passar gens bé a la Model, confio que tingués més sort a Lledoners). En Boix em comentà que quan el ‘Tío Paco’ va saber la sentència, va entrar plorant a la cel·la. Gran i gros, en molts aspectes, no havia sobrepassat la pubertat.

Això ja dic que no ho vaig veure però sí que el vaig veure ploriquejant perquè li havien remenat les seves coses. Amb el temps, val a dir que psicològicament era un cas com un cabàs, es vantaria de ser per a la policia l’enemic públic n.1, enemic públic n.1!, si ho expliqués tot… deixem-ho en què digues-me de què presumeixes… per no parlar de com li agradava donar-se categoria, que si pel seu propòsit de dur la cel·la neta li deien ‘Sr. Cuesta’ (un personatge d’una sèrie que tenia molt d’èxit a la Model, potser la que més després de «El señor de los cielos»), quan, evidentment, mai ningú no es va preocupar el més mínim de dir-li així ni motiu, que si ell sabia amagar les coses millor que ningú i que un cop van fer una prova i els altres ‘no van tenir collons de trobar’ el suposadament amagat, quan dubto que en tota la presó hi hagués ningú disposat a juguesques tan xorres com aquesta, quan després de marxar de la porta un intern d’una altra cel·la, ell, que era a dalt del seu llit –de dalt, que quasi no se’l veia– va dir «heu vist com a mi no s’ha atrevit a dir-me res?», …i d’aleshores, cada cop que parlo de fer el fantasma se m’apareix la seva imatge. Fins a tal punt em molesten aquestes actituds, que vaig fotografiar una part d’una conversa d’un grup de WhatsApp, tot xerrant d’aquests temes, per si calia fer-ne mostra arribats al punt en què pogués ser titllat d’exagerat i excusar-me en el fet que ja em diuen que veig moltes pel·lícules. Si més no, per confirmar que tot el que dic és veritat (quant al fet que sí m’han titllat d’exagerat, demostrat per la mera existència de la fotografia, que no mostro per no trobar-ho procedent a hores d’ara), que les ‘pel·lícules’ que explico de la presó són reals, m’imagino que és obvi. Quin sentit tindria inventar-me noms i condemnes per exemplificar l’acció de la justícia si darrerament sols cal posar les notícies? Hagués semblat molt presumptuós dir d’entrada que res m’ha sorprès, sí que és cert que les notícies sobre els atemptats del mes d’agost a Barcelona i Cambrils marquen un punt d’inflexió, però no per desconegudes, que el tuit fixat (i molts cops eliminat) al meu censurat compte inicial de Twitter parlava del CNI com a autor d’aquests atemptats.

Per cert, tot l’anterior és tret a col·lació perquè s’anul·là el judici del ‘Tío Paco’ per un defecte de forma. Evidentment, no assenyalarem casos de diferents interns amb delictes potser similars als ulls profans dels simples mortals i condemnes estrafolàriament dispars com a prova fefaent que els jutges fan el que els rota, cada cas és diferent, no són comparables i saben el que es fan. Sortí el ‘Tío Paco’ al carrer a espera de judici i en aquest, suposo que les circumstàncies del dia que anomenaríem de cotxes, o del cotxe, per a ser exactes, haurien canviat i un cop de nou estudiades segur que a consciència, la nova sentència, ningú dubta que redactada de bona praxi, conforme a dret i amb màxima tranquil·litat de consciència, resultà en una pena de 8 anys. Que no vol dir, és de calaix, que algun jutge, el primer o segon cop, ni molt menys els 2, hagués errat. Són autèntics professionals de la carrera judicial tots ells amb una gran sapiència, un ingent coneixement de la Humanitat i de les persones i una integritat a prova de bombes (no va amb segones) i una enorme experiència. Lliuri-me’n Déu!, de malpensar d’aquests pous de ciència.

De 8 a 17 anys, bah!, una bestiesa. No cal ser tan primmirat, no els esmenaràs la plana, tu, un complet llec en lleis? No, no sóc docte en lleis, sóc matemàtic (que tampoc cal saber-ne massa per veure que la 1a. sentència era més del doble que la 2ª). I ves, ves per on, m’ho miro des d’una òptica catalana. Digueu-me exagerat, però vaig mostrar un fotimer d’exemples ‘dubtosos’ en el blog quan era a la presó. Ara ens centrarem doncs en els ‘irrefutables’, de doble condemna per a un mateix cas. Que per parlar dels jutges no hagués pogut trobar millor exemple que els atemptats de l’agost del 2017. Fins ara encara m’hauria de discutir, ara ni cal parlar de cap sentència.

Com no hi ha 2 sense 3 i a la 3ª. va la vençuda, he deixat per al final la revisió de pena amb exageració més flagrant i animal. Quasi així podríem referir-nos al protagonista, però en el millor sentit. Un tros d’ésser, de qui amb prou feines recordo que es deia Jesús, que et fot una plantofada i vas a petar a la paret més propera. Amb raó va sortir mig escuat, mig la cua entre les cames, un paonet, de qui no recordo el nom, però que era el mig romanès, mig hongarès, que corria pel pati. Bé, fins que li va fotre una bronca l’amic Jesús acompanyada d’una carícia al clatell. I ell, el milhomes amb els que eren la meitat de pes que ell, anava reculant donant-li l’esquena fins va desaparèixer del pati per refugiar-se a la sala de dia. A diferència d’aquests perdonavides, el Jesús, ja solen tenir-ho els que no han d’anar gallejant, desbordava una humanitat que li regalimava per tots els porus.

La qual cosa no significa que no tingués els seus ‘negocis’, i atès que la família era nombrosa, havia de guanyar diners a l’engròs, tampoc no entrarem en detalls. Així que, per una d’aquelles piruetes intel·ligibles sols per ments superdotades que poden interpretar una ‘patà’ com una pota de pernil, passà de ser absolt a una condemna de 25 anys. Després d’això, qui cregui que tots els jutges actuen amb fredor i objectivitat i que la gran majoria no pretenen passar per sobre de la plebs, que s’ho faci mirar. Ja està bé d’ironia. I ni tan sols he tocat el tema sensible, delicat i flagrant, el de l’odi cap a Catalunya, el català i els catalans i tot el que això representa. Que per a això ja tenia el 2n. blog en construcció, «Els Tretze Jutges». Un parell d’aturades d’obres per ordres de dalt i un altre de recomanacions per part de persones al cas, m’inclinaren per allò que no hagués pensat de fer mai, relatar les anècdotes, que com a tals les considerava jo, de ser a la presó per ser català. Però ja sabem que tot va lligat, per bé que per molt que els pesi a molts, dista molta d’estar-ho del tot.

I com que tot el que dic, mentre no digui el contrari, és dogma de fe, aclariré que això dels 0 a 25 en una redacció ho sé de primera mà, com que ho sé perquè era jo qui li traduïa les comunicacions (no recordo si vaig arribar a fer-li algun esborrany de recurs) del Tribunal d’Estrasburg a l’amic Jesús. La qual cosa no és poca per guanyar-se una amistat i la seva confiança, fins al punt que em suggerí diversos cops que en el proper, proper cop s’entén, hi tindria cabuda. «Ep, Jesús!, para el carro. Que els últims carros que vaig veure van ser a la casa al poble dels meus pares, eren per anar a collir el raïm i d’això en farà més de 40 anys, no fotem!». Home, clar que no fotem!, que una cosa és escriure recursos i una altra, molt diferent, és anar de pet a la presó. Coi!, que entrar-hi pels ideals pot tenir un aura, però entrar-hi per una qüestió tan material com els diners no té ni aura espiritual ni té res, que és una putada.

Per enllaçar amb la darrera puntualització a les consideracions exposades arran de la condemna a la Manada original, que desgraciadament i per manca de mà dura, s’estan desenvolupant i estenent, diré que en Jesús era gitanet. Dit amb afecte perquè faria quasi 2 metres i més de 100 quilos. Que em queia bé deu ser notable i, conseqüentment, de cap discriminació ètnica se’m podrà atribuir sense faltar a la veritat. 100% cert i 100% tolerant, ara bé, que vol dir que arribats a aquest punt, per molt bé que pugui haver quedat, no m’estaré d’opinar de forma políticament incorrecta i contrària a la de molts coneguts i amics. No generalitzo ni estigmatitzo, però amb les violacions i intents que hi ha hagut aquests dies per part del ‘menes’, menors no acompanyats, alguna bona ànima que defensa que en tot col·lectiu hi ha de tot, ha fet cap càlcul de percentatges de violadors entre aquests menors i la resta?

Deixant de banda condicions particulars, que no són representatius i totes les consideracions benpensants que hom vulgui fer, algú troba normal que aquests menors puguin campar de la forma que ho fan? Si sí, que viatgi en tren pel Maresme i en parlem. Jo tinc algun bon amic musulmà, però les xifres són les que són i per a això hi són. A part, les formes i l’educació, per dir-ho d’alguna manera, que solen mostrar no serien les recomanables per posar-los com a model de conducta. I si he d’entrar a detallar les meves experiències a la presó, podria resumir-les com el col·lectiu que he conegut més fals, traïdor i, sense que això tingui a veure en el còmput general, covard. Tampoc no em val que se’m digui que els tutelats viuen en condicions difícils i que els empresonats són el lumpen de la societat, que els que han emigrat són el pitjor de la seva societat. Parlo dels que hi ha; francament, no tinc més que bones paraules del tracte que vaig rebre quan vaig ser al Marroc. De deu. Jo comento els fets, fredament i, si es poden acompanyar amb xifres o proves fefaents, tant millor.

Obert a qualsevol argument, també he de dir que he conegut molts altres col·lectius a la presó que també són emigrants, la majoria per similars raons, econòmiques, no pas polítiques, i col·lectius com els subsaharians (senegalesos i malians), els xinesos (tot i la seva gran diversitat) i els bàltics (dignes d’admiració) m’inspirem moltíssima més confiança. Amb gent d’aquests darrers grups he conegut meravelloses persones. A part, d’idees nobles i valents. No solien recular davant les amenaces, sols cal veure com els manters s’enfronten a la policia (amb algun lamentable desenllaç de relliscada per Montjuïc tot tenint les mans lligades), la valentia dels manifestants a Tiannanmen o el coratge de la lluita per independència de les 3 repúbliques ex-soviètiques.

I despresos. Del primer grup, diversos interns i de diverses ètnies, m’oferiren refugi a la meva sortida. Del segon, els xinesos, un personatge fantàstic que m’assegurà haver estat a la plaça quan els tancs em regalà els seus coberts quan marxà i, tothom oferia allò que podia, amb la qual cosa no estava obligada més (com si no hagués ofert res, que mai no se’ls va demanar), un letó molt simpàtic (no caldria afegir que tots els bàltics eren també molt empàtics amb la qüestió catalana), m’oferí treballar amb ell quan sortís, perquè tenia un negoci que no podia fracassar. Tal vegada a les antípodes d’algun lucratiu ‘negoci’ esmentat. Sense tant ‘risc’, això sí.

Diguem que no era ben bé res relacionat amb atracaments, ni remotament, perquè no crec que ni el preu dels productes pogués ser abusiu. En concret, el negoci era una xurreria. Li vaig agrair, potser sí es podien esperar avantatjosos ingressos, però l’oferiment em va evocar, no sé ben bé per què, potser per contrast amb alguna altra oferta anterior, una xurreria mòbil, amb autocaravana, això sí que recordo que vaig pensar, amb autocaravana, que els temps van canviant. De fet, puc assegurar també que l’amic Jesús no deia d’anar a collir raïm, precisament, i els ‘carros’ tindrien força més d’un cavall.

Però com m’agrada ser rigorós i no dir les veritats a mitges, que mitges veritats poden ser mentides, malgrat que la meva capacitat de síntesi deu anar a l’una amb el meu afecte per la judicatura (espanyola, evidentment, que no tinc ni puc tenir coneixement de causa de cap altra, atès que sols se’m podria obrir una causa com a català i això, a altres estats, no està penat), he d’afegir el regal d’un altre letó (o estonià, no ho tinc clar) també molt simpàtic i eixerit que, en saber del meu interès pels escacs, em regalà un llibre en català de l’obertura catalana. Quin gran apreci i estima sento per la gent d’aquelles contrades! Pel que sembla, de frondosos boscatges i aigües gelades, si he de fer cas (i no tinc per què no) del que deia el 3r. i darrer element de la tríada (he esmentat que no m’agrada deixar cap cap per lligar?), aquest, lituà, el nom i el cognom (lituans, no me’ls feu repetir) no deixaven lloc a dubtes, amb pinta, que no maneres, de mafiós de l’Est. Musculat i tatuat, es passava hores fent gimnàstica. Suposo que el respecte s’ha de preservar. I, a part, espavilat.

(Incís, entre parèntesi, just a hores d’ara, s’està jugant justament a Riga un torneig del Grand Prix d’escacs, que, de no ser pel blog, segurament estaria mirant en viu –no és el cas, em sap greu–, però no maleïu, de fet, de mirar-lo també acabaria escrivint el blog).

I les maneres deuen ser importants. Estonians, letons i lituans, malgrat l’ocupació per 2 grans imperis veïns, han mantingut els seus costums. Potser físicament a l’amic lituà no el distingiria dels russos, però tal vegada sí pel seu comportament. Cadascú és cadascú i no generalitzarem, però igual que distingiria entre caribenys i sud-americans del Sud, dins d’aquests, els uruguaians, argentins o xilens tenen trets diferenciats i distintius. Ja no russos i lituans, sinó espanyols i catalans, com no hem de ser diferents, si fins les lleis al llarg de la Història eren totalment diferents? Legislacions oposades de quan érem independents, per tarannà i potser fruit de diverses civilitzacions.

I ara que hi som i com sol passar, un dels musulmans amb qui millor relació vaig tenir, que a mi m’agrada discriminar (en el sentit de distingir), va ser un expert en full-contact. Vam coincidir força temps a la cel·la i era una relació fantàstica. No anava de gallet, no li calia, però sí, quasi mata a un altre intern. No sé què va passar, i com que del que no sé, no opino, em quedo amb l’expressat.

Contràriament, n’hi havia que eren uns bocamolls, no dic que tots, però molts van rebre de valent o van sortir per cames com covards. On volia anar a petar és que igual que els espanyols obvien les notícies esfereïdores (per bé que gens insospitades) sobre la implicació en atemptats ‘islamistes’ dels seus serveis secrets, a les ordres de qui fos, en els atemptats d’agost, els musulmans, tots a una, que això sí ho tenien (des de fer costat a un dels seus fins a guardar-se tandes a totes les cues), deien (no sé si convençuts o esdevinguts ignorants pel poder regnant, que ells també tenen rei) que ells mai van voler conquerir res més enllà dels Pirineus, que no els sortia a compte. Clar que també deien que al Marroc cap nen ni ningú no passava gana (no sé per què els hauria de sortir a compte, doncs, anar més enllà de l’Estret de Gibraltar?).

Potser per tot plegat es creuen que aquí són el que no són i, en canvi, tot el respecte que se’ls sol mostrar, ja m’agradaria que el tinguessin pels subsaharians que han de travessar el nord d’Àfrica per recalar a Europa. L’odi (com el tracte que els dispensen, segons totes les fonts) entre uns i altres, encara que per raons contraposades, era esparverant.

Com dic, miro d’analitzar, no generalitzar, a part que tinc coneguts musulmans amb qui mantinc una bona relació, i també a la presó, no sols el company de cel·la esmentat, però en absolut pot tenir res a veure amb un berber o un marroquí de l’interior de l’Atles un de la costa Oest, res, ni massa amb un sahrauí occidental (tot atenent-me a la meva experiència en un camp d’estudi com la Model i Brians), fins i tot hi hauria característiques que el diferenciarien d’un de Tànger o Fès (més propers a nosaltres, …m’agrada fer servir paraules amb doble sentit), o de Nador (pàtria amazic, quasi tots ells molt més culers i antiespanyols. I on es va produir el desastre d’Annual. Diuen els rifenys, habitants de la regió muntanyenca del nord del Marroc, de si mateixos que són els habitants autòctons del nord d’Àfrica i és innegable que també els habitants del Magrib són resultat de múltiples ocupacions) i ja no diguem d’un algerià. Aquí sí que ens podem trobar de tot i bé que m’hi vaig trobar. Si hagués de catalogar quins interns eren els més falsos, lladres i traïdors i fins els més radicalitzats, per la meva experiència, base de tota conclusió, ho tindria clar. En canvi, sahrauís i amazics els veia com provinents d’un altre món.

Deia que m’és igual quedar bé que ser titllat de políticament incorrecte, un cop presentada tota l’argumentació prèvia, amb la diferenciació, i no generalització, dins el gresol de cultures, fals melting pots que en dirien alguns, que s’ajunten en territoris tan petits com Catalunya o el Marroc, tant com l’extensió d’un paràgraf atapeït amb tota la intenció. Perquè la darrera, intenció, per aclarir que tot pot ser molt complex, tèrbol o fosc, sí hi ha una idea clara com la llum del sol. La intenció que hi ha al darrere. Mal lligat, però tot està lligat. Roda el món i torna al Born.

L’assalt al centre de menors del Masnou per, sembla, personatges d’ultradreta, sense compartir ideari, atesa la causa (la violació d’una noia de la població per 4 interns del centre), arribats a aquest punt extrem, jo no el criticaré. Ara, ja posats, que es matin entre ells, perquè el rovell del problema, en el fons, són ells, els feixistes. El fet que tota la immigració, volguda o no, l’estat espanyol la traspassi a Catalunya, té un objectiu evident. Que no és nou sinó que s’ha plasmat al llarg de generacions. En temps de Franco, ja s’atiava l’emplenament a les nostres contrades de gent de fora amb la promesa que aquí viurien molt millor, acompanyada d’un bitllet només d’anada.

I no cal recordar la feina que feien aleshores els moros de Franco. Sense desbarrar fins a aquests extrems, per part meva, a totes les ànimes candoroses no els diria que es passessin uns anys en companyia d’alguns interns que he conegut, però sí que es posessin en el lloc de la família de la víctima. I segur, sí, l’es-Satty havia ordit, amb ajuda dels terroristes més joves, un pla sofisticat de doble agent que faria enrogir el mateix Ian Fleming. I si Espartero, Fraga i d’altres van dir que calia bombardejar Barcelona cada 50 anys, què ens estranya que ho intentessin de nou?

Dels jutges ni en parlem, tot va lligat, però tot i que havia de ser aquest, és un capítol a part. De fet, és tot un món, però no a part, que per molt que vulguin fer creure el contrari, símptoma dels mediocres (i alguns queda clar que ho són força, de mediocres), el seu regne és d’aquest món.

M’agrada acabar amb un cop d’efecte. Així que deixo aquí el resum del que havia de ser la meva succinta opinió arran de les notícies referides als atemptats de la tarda i matinada del 17 d’agost del 2017 (i que ha trasbalsat el meu calendari blogaire), notícies 2 anys després que hagués donat per certes i signat, l’endemà mateix. Que continuïn així, al cap i a la fi, ser independents deu voler dir tenir un seient a l’ONU, no a Madrid.

Dels jutges, bàsicament, havia de parlar en aquest capítol, però a part de no anar desenllaçat, una altra concomitància vull deixar patent. Igual que vaig palesar la meva incorrecció política en reconèixer la validesa de la pena de mort per a jutges i funcionaris, també, com he volgut fer avinent, les meves opinions es basen en la raó, no són viscerals.

Al final, el temps posa cadascú al seu lloc. Sols cal veure la fila que fan. Xerrant tot mastegant xiclet (tampoc atribuïble a l’edat), xarrupant, repapiejant, rieu, rieu, l’irreversible compte enrere ha començat, tic, tac, tic, tac, inexorablement…

Però no sols sento empatia pels presos polítics, provinguin d’on provinguin, també em poso en la pell de les víctimes de violacions, els seus familiars i altres víctimes innocents. I segurament molts dels que em llegiu ho podíeu haver estat un 17 d’agost. Jo no, jo tenia la sort de ser segrestat a Brians 2.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Capítol 6. Temps d’espera fins que arribi la calor i apugem la temperatura

Publicat el 19 de juliol de 2019 per Joan Carles Mestres

 Al capítol anterior, vaig començar una visita fantasmagòrica i virtual per la Model, però diürna. Tot preveient els moments què estem vivint i que s’albiraven aleshores amb l’obertura del judic-farsa volia concloure-la amb les imatges més obscures que he pogut obtenir del Centre Penitenciari. De la idea inicial, sols mantindrem les fotografies que acompanyen. En un recorregut virtual des de les fosques cel·les al pati on trobar la llum.

Cel·les ara buides d’una galeria qualsevol, sense desvetllar els seus secrets seculars. Cap al capvespre, endinsant-nos en la foscor de la història en solitud.

Tanmateix, en atenció als presos polítics jutjats, fa 4 mesos, quan començà la pantomima nazional, vaig decidir deixar de publicar més capítols presidiaris mentre continués la comèdia. Com a homenatge i per no distreure de l’essencial. D’aquella època que preveia molt fosca, sols mantindrem les fotografies que acompanyen.

I m’ha servit, personalment, per apaivagar les meves necessitats, que no els sentiments. Ni el llenguatge. Com vaig expressar abans de l’ajornament, la presó me’l va modificar. I abastament. Mai abans no hagués emprat un llenguatge groller en un escrit, s’entén fora de tot blog relatiu al meu encarcerament, en què sí podia referir-me a algun personatge o element tot mimetitzant-lo amb algun animal, terrestre i arrossegat, majorment, però sense insultar ningú. Llevat d’algunes pobres rates o llimacs, preferentment. Fins i tot de Twitter, tot i ser clausurat, vaig rebre correus d’alguns usuaris que es mostraven indignats que me l’haguessin clausurat quan precisament em seguien per, deien, la meva educació i el llenguatge curós.

La censura criminal de Twitter va fer que entrés en aquest blog, excepcionalment, uns dissertacions en forma d’incís, que s’apartaven de la idea inicial del blog però aquest era l’únic lloc segur on publicar res que atemptés a alguna sensibilitat. Però en aquest estat, no de coses, sinó polític, quasi tot el que s’hi esdevé és excepcional i qualsevol acte reivindicatiu pot ser considerat criminal. Per a mostra, el tuit innocent, en tots els sentits de la paraula, que vaig gosar penjar i que repetiré, si cal, les vegades que calgui, per a vergonya i escarni d’aquells la vida dels quals és d’una misèria absoluta. Com indico a l’incís, vaig respondre a 3 adreces d’arrenca-llaços, que havien dit en un tuit que netejaven el país de llaços per descontaminar, que si el que volien era descontaminar, s’haurien de suïcidar. Incitació al suïcidi!

Clar que si per a ells és el mateix posar llaços que arrencar-los, exercir la llibertat d’expressió i tants drets fonamentals que anorrear-la i conculcar-los, l’1-O que el 23-F, votar pacíficament que usar porres, escuts i bales de goma …no m’estranya que em tanquin i censurin. Ja se sap, no cal violència perquè hi hagi violència. O com els Mossos que em vingueren a detenir, després de relatar fantasmades com que una ombra, suposadament jo, passejava per allà qual fantasma i sols em vaig lliurar quan vaig veure que duien armes (quan feia una hora que els havia trucat i dit que els esperava), van dir, en un relat consensuat, «en todo momento, el acusado habló en catalán». Fort agreujant! Sols mancà dir que era una massa tumultuosa i amb mirades d’odi que es mastegava en l’ambient.

Sobre aquests miserables no m’esplaiaré més, prou ho vaig deixar entès a l’incís, però com l’acudit, em fa gràcia recordar-lo i recordar-ho, el tuit i que, com a tota resposta, Twitter m’informà que eliminés el tuit si volia tornar a ser admès. Com vaig contestar a un infiltrat (de tan mal delator que era no sabia ni dissimular) a Twitter, si em van canviar de mòdul a la Model per no voler xerrar, anava jo a canviar d’opinió ara que, sense ser lliure, sóc al carrer! En 4 paraules, que s’hi posin fulles!

No és una fotografia en 360º, però la imatge de l’esquerra correspon exactament a la visió frontal de l’esquerre de la imatge de la dreta. Reconec la 1ª. galeria, a part que les fotografies les vaig fer jo. A la planta baixa, a l’esquerra de l’escala,  fotografia de l’esquerre, s’obre la porta que s’hi entreveu i que dóna accés al pati de la 1ª. galeria, on el primer que es veu (sobretot si hi ha llum) són les finestres de l’economat que apareixeran en posteriors imatges, un cop atenyem el pati de la galeria. La porta oberta a la mateixa planta, fotografia de la dreta, passades les cancel·les (següent fotografia) dóna a la sala poligonal on es troba ubicat el panòptic. La porta oberta del 1r. pis accedeix a la consulta mèdica de la galeria.

Talment és tot tan excepcional en aquest estat que estem a punt d’abandonar, Facebook m’eliminà 2 cops la pàgina en què parlava dels jutges, que ni la idea principal del blog s’ha mantingut. Perquè sí, inicialment parlava dels jutges, amb noms i cognoms, “Els Tretze Jutges”, que 13 foren els que es creuaren el meu camí un cop s’inicià el que jo anomenava el meu procés, per analogia judicial, no per similituds al Procés que ens ha de dur a la llibertat. I, malgrat que n’hi havia 1 dels 13 que no tenia a veure amb el cas (per no dir procés a la meva història i confondre el personal) i que fou molt correcte en la seva actuació com a professional (que cap que hi tingués a veure va mostrar la més mínima equanimitat i imparcialitat), en voltar una mica com voltor per Internet, vaig saber que era un espècimen poc de fiar igualment. En fi, que d’aquest període marcat pel meu cas, no se’n salvava ni 1. Com diria, desena amunt, desena avall, la cançó aquella de les filles de la dama primera, 13 eren 13 i cap no era bo.

Sí, cert, la meva idea inicial era despullar (en el sentit metafòric del retrat) els jutges espanyols. Malgrat tancaments (de pàgines, si més no, de moment) i possibles retrets. Evidentment, aquests fills no d’Eva, que s’hi posin el que s’hi hagin de posar, que sobre gustos no hi ha disputes (i, com deia l’acudit, «‘què ha passat?’, ‘nada, una riña’, ‘el què?’, ‘nada, una disputa’, ‘ah!, aleshores no és tan ‘niña’’»).

Nogensmenys, hi hagué qui m’aconsellà que escrivís sobre les anècdotes de la presó, justament allò on no volia incidir per no desvirtuar el substancial del cas. Però sense desviar l’atenció del principal, sembla que tenia més ganxo i més morbo. Tampoc no diré més comercial, perquè amb què em llegeixin els 4 (4 gats o 4 rates, tant se val) que m’han de llegir em dono per més que ben satisfet i pagat. Que no pagat de mi mateix, que a hores d’ara ja

Tot i que, com diria l’Artur Mas del «Polònia», sempre sembla haver un ‘tot i que’, a part d’elevar a la categoria de protagonistes els jutges protagonistes en l’anterior blog, hi ha un aspecte personal que no puc obviar. Però no barregem raons, apareixeran al proper capítol, ja provoco prou maldecaps.

Respecte als jutges, ja ha quedat palès què n’opino. Com deia al capítol anterior (no ahir sinó fa quasi 4 mesos, malparida paròdia), mai abans m’havia manifestat públicament a favor de la pena de mort. I ara exterioritzo aquest desig per qui crec que no es mereix viure. Quan reprengui el blog en el següent capítol, els protagonistes, d’acord a l’esperit cronístic de 9 anys de segrest, seran molts dels interns que hi han van anar apareixent.

Però no avançaré esdeveniments, ara dic que he estat a la mateixa cel·la que no sé ja si 5, 6 o 7 homicides o assassins, declarats, s’entén; he conegut, entre molts d’altres, qui tingué segrestada la farmacèutica d’Olot, alguns dels encausats pel cas Isanta, entre ells, el braç executor o un parell dels condemnats dels execrables crims del Parc de la Ciutadella el 91, quan un grup de neonazis mataren una transsexual, l’altra que era allí va sobreviure, segons la sentència, «per pura casualitat» i van deixar cec un indigent que tingué la desgràcia de també ser-hi.

Respectuós com sóc i com dic allò que em convé dic també el que no, entenc perfectament que molts familiars de les víctimes i persones de bé desitgin la mort d’alguns dels delinqüents esmentats. Però aquí no estic per edulcorar cap fet sinó exposar-los com ara els veig, sense embuts i jo, personalment, a qui desitjo la mort és a molts jutges, prevaricadors i prepotents, sabedors que estan condemnant innocents i per molt que aparentin o vulguin aparentar, poden ser més molt més mediocres que allò que realment aparenten.

Cancel·les amb bústia on dipositar les cartes en primer pla a la imatge de l’esquerre, així com porta d’accés al pati de la 1ª. galeria, vista des del propi pati a la de la dreta, anunciades a l’explicació de les imatges anteriors. En emprendre el camí de la fotografia de l’esquerra, sala del panòptic i d’aquí a la dreta, camí cap a locutoris familiars i cambres de vis-a-vis (recorregut invers en el passadís vist al capítol anterior), així com als locutoris per a les visites d’advocats, agents judicials, zona de règim obert i habitatges de funcionaris residents i infermeria, que no metge de galeria, que tenia la consulta en la cambra de la porta oberta que es veu al 1r. pis de la fotografia prèvia. I d’allí a l’esquerra, camí cap el pati que veurem al final del nostre recorregut com a destinació final del capítol.

Sols a tall d’exemple retallat, que l’exemple detallat requerira uns quants capítols, la darrera jutgessa de vigilància penitenciària (suposo que la que seria la número 12 + 1 d’un tribunal sense pietat, i el + 1 no és per superstició sinó perquè sols n’hi hagué 1 que no tingué a veure directament amb el meu cas), a qui havia informat que el director docent de Brians 2 havia vulnerat els meus drets en negar-se a respondre la meva sol·licitud de matrícula en dues convocatòries. Com no hi ha 2 sense 3 i a la 3ª. va la vençuda, em matricularien des del carrer, la qual cosa provocà que truqués a l’IOC, centre on m’havien matriculat, perquè anul·lessin la meva matrícula. Sí, i no és cap pel·lícula. Està bé del cap aquest cap dels serveis educatius?

Cap problema, a cada Josep Lluís Sanjuán, …perdó, a cada porc li arriba el seu Sant Martí, i així, com un jutge qualsevol, talment com si fos el seu interès, també surt retratat. Amb el més greu agreujant, en el seu cas, que se suposava que ell era al costat dels bons …i no me refereixo tant al dels innocents, que no vull generalitzar sinó dels catalans. Ja hi arribarem.

Igualment, posaré un exemple per exposar el meu argument on raono per què estic per la pena de mort en casos de ‘justícia extrema’. També hi arribarem. I tampoc no caldrà esperar un altre capítol.

A la jutgessa en qüestió, que mai no qüestionaré que fos jutgessa, no hi fa res que fos quasi analfabeta en molts temes, li havia informat que el director docent no s’havia presentat al mòdul (i per dir que no m’havia trobat, potser pensaria que era a la platja) per respondre’m personalment (quan no hi havia cap necessitat) fins 2 mesos després que s’hagués exhaurit el termini de la 2ª. convocatòria (a la 1ª. fou tot més tèrbol i complicat, però en aquesta, tot fou diàfan i evident).

Resposta de la molt excel·lentíssima senyora jutgessa. Que no hi veia cap raó en la meva queixa perquè, com jo mateix reconeixia, el cap dels docents s’havia adreçat a mi. Argument, per cert, reincident. Ni personalitat pròpia semblava tenir. No, si és evident que ella hauria fet molts mèrits per guanyar unes oposicions, potser afinades per la porta del darrere, però atorgades o no suspeses. Com és inútil discutir amb inútils (fet que m’ha ajudat enormement quan he rebut algun escrit a Facebook o Twitter de fatxes indissimulats, que s’enllesteix amb una engegada, usualment irònica i/o, de poder ser, amb rodolí i posterior blocada), vaig optar per tocar-li el voraviu.

Llistat exhaustiu d’errades ortogràfiques i gramaticals al seu infame escrit que farien enrogir de vergonya un nen de 5 anys que li endinyo i a córrer!

Resposta de la molt excel·lentíssima. Obviem el sobrer, bé, jutgessa sí era, però això i res… com de costum, em llançaran tota l’artilleria, cavalleria i infanteria, oi?, si més no, això m’esperava jo …doncs no va i em diu que els errors assenyalats no són motiu de recurs!

Com jo acostumava a dir, no sabran ni escriure però decideixen on puc viure.

No, si ja dic jo que una sabata faria la feina millor que aquesta bona senyora. I a qui hagi conegut a la jutgessa Remei Bona, no és una menció indissimulada a la seva persona, sinó que fou la successora. Tot i que, com de costum, per molt que alguns diguessin que era tan bona (sense voler fer acudit) la tal Bona, bona altra! Com que fou ella la que exposà el fet que el cap docent s’havia dirigit on jo era. Però si va venir quan no venia d’aquí i encara deia que jo no hi era! Ai, Déu meu!, jutges són, no saben el que fan.

I el que explicaré ara, que de grotesc que semblaria inversemblant en una pel·lícula còmica, ho vaig llegir d’una sentència judicial. No recordo el nom de ‘sa Senyoria’, però me la va ensenyar el propi intern, l’Òscar Nieto, de l’Hospitalet o d’Esplugues, crec recordar, perquè li fes un recurs i n’és prova fefaent que jo no m’invento res, que la llegís jo directament.

Algú digué en el seu judici que «(…) había roto la puerta de una patá». La resposta del jutge en relació a aquesta observació fou que al lloc dels fets no s’hi havia trobat cap «pata». Ho juro o prometo pel més sagrat! Em vaig quedar amb les ganes de saber què esperava trobar-hi?, un pernil, el porc sencer?

Més que porc, ruc. No ho dic per dir, no sabran ni escriure però decideixen on puc viure.

Mateixa porta que en la imatge precedent (a la dreta de la qual s’ubicaven els telèfons, no goso dir cabines perquè eren uns simples telèfons de targeta adossats a la paret), d’accés des de la 1ª. galeria al pati compartit per les 1ª. i 2ª. galeries, també conegut com a ‘pati de la palmera’, clarament per una palmera que hi era quan jo hi era i que ara ja no hi és i mateixes finestres de l’economat comú (tot i que, ja quan jo hi era, feia anys que els preus havien deixat de ser els d’un economat) ara amb més claredat.

I pel que respecta a la bona dona, que no bona jutgessa, Remei Bona, que Déu en tingui pietat, que la Remei, si més no, ja s’ha jubilat. Curiosament, fou una dels tants com 33 jutges que es declararen a favor del dret a l’autodeterminació. I que els representà als 33 sortir retratats a un diari, literalment. Amb fotografies extretes, suposadament, de fitxers policials. Alça Manela!

Però el sentiment just de 33 represaliats no eximeix als actors dels seus actes. I a diferència de gent molt bona gent, jo, ni oblit ni perdó. I no abaixo el to quan en parlo perquè, com amb els fatxes cibernàutics a qui bloquejava, és una mera qüestió racional. Fredament i gens personal. És més, a qui puc tenir més ganes visceralment són els elements que també se n’aprofiten de la seva posició, tot sent catalans. Hem arribat on deia, he esperat 4 llargs mesos, però m’estimo més deixar passar un temps, que a hores d’ara tot el procés nacional continua en plena efervescència, les mogudes són enormes, els escrits abunden i ens ho envaeixen tot i molta gent s’ha de moure i tampoc no és bo de distraure. Com tot el tema d’índole general està tan desbrossat, em cenyiré, tot baixant al nivell en el qual puc aportar una visió diferent, a l’aspecte particular i estrictament personal, les “Memòries d’un pres català que no us contarà cap conseller”.

Això serà, ara no cal, quan s’abaixi la temperatura …és un dir, clar, perquè calculo cap a mitjans de juliol. Trigaré sobre un mes per continuar al cap d’un mes més, si més no i repetirem l’operació per rebaixar la tensió. I com serem en plena època de vacances, fins i tot en el tema nacional, a veure també si a començament de curs, pels volts de la Diada, hem assolit passes decisives. Especialment, de cara a la sentència (lògicament, posterior a la canícula); aleshores sí, aleshores ajuntem totes les forces, fem els passos que calguin i que s’apugi la temperatura.

Llavors, per coherència amb els meus objectius de parlar de la presó per evitar biaixos, miraré de ser més freqüent i conseqüent, tot i que diré el que diria, no l’Artur Mas sinó un gran professor d’Estadística que vaig tenir, en Ramon Nonell, si no em falla la memòria del nom, que quan li preguntaven què anava a caure a l’examen, deia el que tothom sabia, que podia ser un seguit de problemes, un reguitzell de demostracions o una sèrie de casos pràctics extrets de la vida diària o dels diaris. O una barreja qualsevol (i apa!, a calcular combinacions amb probabilitats, si un vol). En definitiva, parlaré de la presó, o, si més no, des de la presó (com a narrador, espero i s’entén), però qualsevol mescladissa és possible, eclèctic que és un. I fanàtic d’en Gaudí. Molt més per bon català que per eclèctic …i per provenir del Camp de Tarragona.

Sí, professor d’Estadística, no de lleis o Gramàtica.

Però per acomiadar-me com m’agrada, dues reflexions personals. Una, que per molt que no ho sembli, tot i sabent que la plantofada de la sentència pot ser monumental i malgrat els pessimistes que suposo deuen creure que tot el piló de països europeus que han esdevingut independents les darreres dècades que, com dic, són legió, ho foren per gràcia divina, la repassada en tots els sentits que els nostres advocats, presos i testimonis han donat als fiscals i jutges espanyols (testimonis i proves, a partir d’aquí no sé si seran bons estadístics, que segur que no estadistes, i a veure què diuen inferir-ne) ha estat tan brutal, que per bé que dic que parlo des de la fredor que dóna el temps, anys i perspectiva, m’ha fet sentir tan feliç i orgullós d’ells que, a part de poder apaivagar una mica el meu llenguatge (que no el sentiment), no veig altre final dins aquest irreversible camí emprès, que la llibertat total.

Ja sabreu que amb això no vull dir l’absolució dels nostres encausats sinó la llibertat del país sencer, al cap i a la fi, l’única possible fi, aquella que donarà sentit a tants sacrificis, la culminació en un nou estat. Per als catalans no hi ha marxa enrere. Ni el desencís podrà amb nosaltres. Devem ser molt especials, que en lloc de decebre’ns i desinflar-nos, cada cop som més (clar que la clarividència dels braços executors dels espanyols no s’atura en l’ajuda d’aquest sentiment) .

Això sí, mentrestant, uns, els espanyols més vulgars, parlen de lleis quan se les passen per la seva porta d’Alcalà i altres, fins i tot d’aquestes contrades i de polítiques suposadament no centrades, els comuns, s’avenen a acceptar els vots dels espanyolistes del 155 i del Valls, personatge encolomat i desnonat pels francesos com a polític més odiat.

I la reflexió final al voltant de la meva exagerada i molt particular visió sobre la pena capital. Fa poc, es va suïcidar (o fou eutanàsia, però no ens desviem del nostre fi) una adolescent holandesa que havia sofert abusos sexuals als 11, 12 i 14 anys. Qui hauria d’haver mort primer, ella o els violadors?

Final també de la visita virtual. El pati d’esports, entre les 3ª. i 4ª. galeries, per fer veure les facilitats que teníem per fer esport. Molt ben atesos. Al fons, al mig, a l’esquerra de la garita del vigilant, l’entrada a tallers i escola. Al fons de tot, a dalt i a l’esquerra, la llum que ens guia, l’hotel Torre Catalunya, tota una premonició per sortir de la foscor.

Per no destorbar més, ni feines ni consciències, ho deixo així i aquí, fins d’aquí un mes. Més o menys.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Capítol 5. A l’espera d’anar a Quatre Camins i gaudir d’ordinador. O presos polítics i presos per ser catalans

Publicat el 19 de juliol de 2019 per Joan Carles Mestres

 És curiós com algunes vegades s’entrecreuen els camins de persones diferents de les formes més insospitades. La vida porta sorpreses, ja ho cantava en Ruben Blades. I fa estranys companys de viatge.

Que l’Alfons, dretà radical, nomenés com a delfí seu l’antic socialista amb carnet seria per llogar-hi cadires. Sí, viure per veure, ja sabem que hi ha temes en què PSOE i PP són indestriables, cul i merda –que sol dir, amb perdó per l’expressió–, sobretot quan anem a petar als ‘temes d’Estat’, aquells que ‘importen a la gent’, però és que l’Albert Batlle fou cap dels Mossos i director dels Serveis Penitenciaris de la Generalitat. Això darrer durant 8 anys, en els quals, norma seva habitual, es caracteritzà per la inacció. Que es presenten denúncies per tortures durant els motins de Quatre Camins?, tranquils, el temps ho ‘cura tot’. Explica’ls-ho als torturats, perquè clar que n’hi hagueren! Jo no hi era en aquella època, clar, però sí que hi havia gent a Brians que hi havia estat. El Batlle també era posterior, però ja li aniria bé, ell seria més aviat de bona nit i tapa’t! Tapar-ho tot, més façana que altra cosa, sembla que sols el movia l’ambició. Sé d’altres denúncies que li presentaren, cas omís. Al cap i a la fi, estem parlant de delinqüents. I que no es queixin que estan molt ben atesos. I, en el cas de la Model, sobretot, amb l’afegit de ser en un lloc amb història.

La paqueteria de la Model, a tocar del pati d’accés a la presó, era una sala petita, atapeïda de prestatgeries, sense finestres i poc il·luminada. En aquest punt de la Model de Barcelona, vist aquí tal com es troba en l’actualitat, Salvador Puig Antich fou vilment i inhumana executat amb la tècnica del garrot vil el 2-3-1974. L’espai, on abans s’emmagatzemava roba, va ser triat per quedar al marge de les mirades, però avui encara manté la marca inesborrable del punt on es va instal·lar el garrot vil. Malgrat no ser el procediment que estava previst.

El cap dels Serveis Penitenciaris i dels Mossos va demostrar tenir grans qualitats per als dos càrrecs, no en devia tenir idea ni d’esport, el seu tema preferit d’exposar quan exercia el primer càrrec, ni de persones. Després seria escollit a dit com a n. 2 de l’oficina creada per lluitar contra la corrupció per l’ínclit Alfonso (malgrat que en tots els escrits fets fins ara, al Daniel de Alfonso Laso l’anomenava David de nom i de cognom, Albert, Alfons, Alberto o Alfonso indistintament, per no complicar més el text en aquest blog, passaré a anomenar-lo exclusivament Alfonso). Si els funcionaris ja parlaven malament del Batlle (i no de tots els directors dels Serveis Penitenciaris ho feien), puc afegir que, com a corredor de llarga distància (perquè fins en una cursa m’hi vaig topar) era, també, més que mediocre. Alguns funcionaris de presons mostraren el seu condol als Mossos quan el Batlle en fou nomenat cap. Nomenat per la Generalitat. Jo els planyo, també. A tots plegats.

Com no tingueren una incidència directa en el meu cas, en lloc de posar fotografies enmig del text de tots els éssers que apareixeran, polítics i/o advocats, atès que acabaria posant text enmig de fotografies, aniré amanint l’escrit amb un petit recorregut pel centre modèlic que tants records m’evoca, alguns dels quals espero poder compartir -solament en forma virtual- alhora que confio us sigui grat aquest itinerari interior pel recinte ‘fantasma’ ara isolat.

No patiu per una major confusió, el circuit turístic es desenvoluparà per un camí paral·lel, al llarg de fotografies de qualsevol lloc d’interès amb els comentaris ad hoc. Com ara…

Pati interior que separa l’entrada principal a la Model a l’esquerra amb l’accés a l’interior de la Model a la dreta de la imatge. On canvia el món, queda enrere la vida donada i passem a un submón obligat, per art i desgràcia d’uns jutges espanyols -ergo polititzats-, en què res és igual, ni el text. Com de la nit al dia. Malgrat la felicitat i l’honor a mi conferits, per a ells sí defenso la pena de mort.
Accés a la Model un cop travessat el pati. Abans de passar aquesta porta, a l’esquerra queda la zona visitada de paqueteria. Un cop traspassada, la següent porta, la de la reixa metàl·lica, barrava el pas als visitants per entrar i als interns per sortir.
Abans d’arribar-hi, a la dreta, l’accés dels visitants als locutoris i zones de vis-a-vis així com dels advocats i agents judicials per pujar als locutoris per a ells habilitats.
Quan els interns havíem de sortir per diligències o sortides a l’hospital, la porta de sortida era just darrere la porta de separació a l’esquerra, dóna a un estret corredor exterior cap a una sala de registres i d’aquí als vehicles estacionats en el pati.
Més al fons a la dreta, l’accés dels interns a les zones de comunicació indicades, a les de règim obert (estades per la nit solament) i a les cambres dels funcionaris que vivien a la Model (sí, n’hi havia. No puc anar més enllà, no sóc psiquiatre). Després, mateix costat, l’accés a Infermeria i Psiquiàtric (tot queda a la vora) i al final, el panòptic central.

Com comentava, els destins seran inescrutables, però molts camins s’entrecreuen. I alguns cables també, jo havia d’haver anat a Quatre Camins, fins que el vespre abans del trasllat em diuen que prepari les coses que se’m duen a Brians. Amb tot el que això de bo comportà, els Serveis Penitenciaris semblaven talment serveis judicials, quan et volien perjudicar, com en sabien tant de tot, fins i tot et facilitaven la vida. Però al trasllat ja hi arribarem, falten quasi 2 anys, recordem que m’acaben de prorrogar la presó preventiva, requisit indispensable per poder-te tenir 2 anys més per sobre dels 2 màxims preceptius com a pres preventiu. ‘Pres primitiu’, que en deien molts magrebins.

De qui ara parlaré ja ha aparegut, però de forma sibil·lina, en el capítol anterior. Roda el món i torna al Born. Però no perquè jo n’hagi parlat sinó perquè surt al darrer paràgraf de la imatge inserida en el text on apareix la fotografia del xicot assassinat a la Patum l’any 2005. La jutgessa de la vista fou la Ingelmo i en aquest paràgraf s’hi llegeix que fou el magistrat Alfons López Tena qui instà el CGPJ (Consell General del Poder Judicial) a obrir-li un expedient per imposar el castellà al judici. No s’obrí, com a hores d’ara tothom entendrà, però s’havia de denunciar .

Però ara ve a col·lació parlar del magistrat perquè fou ell, junt amb els altres 2 membres de SI (Solidaritat Catalana per la Independència), n’Uriel Bertran i en Joan Laporta, els únics membres del Parlament que reprovaren l’elecció de l’ínefable Alberto. Altres, com en Ridao, n’alabaren la seva trajectòria, això sí, de forma molt cerimoniosa i solemne. I després es veié a qui havien escollit com a cap de l’Oficina Antifrau i qui tenia raó. Jo, sense ser parlamentari ni polític ni advocat, ja m’havia posat les mans al cap. En definitiva, ara he sentit moltes crítiques cap a l’antic vocal del CGPJ i jo només els diré que qui val, val.

Panòptic central des d’on es podien observar les 6 galeries radials, així com el passadís que conduïa a l’exterior, Comunicacions, Infermeria, Psiquiatria i, a la vora d’aquesta, ves per on, les cambres dels funcionaris residents. El passadís de dalt és el que es veu a la fotografia anterior però des de l’interior de la Model.

I no sols per saber a qui estaven escollint, sinó que és molt intel·ligent, sempre ha donat la cara i el problema és que, en política (com en tots els camps, però potser menys que més), molts van pel darrere, perquè és l’únic lloc per on poden anar i el que no val és figurar o parlar bé, sinó el que es diu. A sobre, els de SI mostraren dignitat i no fou un cas aïllat. Com sempre, parlo des del que he viscut o sé. Quan qui m’amenaçà m’atacà per primer cop, amb l’intent fins i tot, d’atacar-me amb un gos perillós, vaig estar preguntant per advocats que anomenaríem ‘del rotllo’. Per a defensar causes independentistes. I qui em donà alguna referència? Potser ERC? Ni tan sols l’ERC de fa 12 anys, tenien un advocat però era per a temes de partit. L’única persona que me’n donà fou el López Tena, i no 1 sinó 3. Crec que ja està tot dit. Nom, cognoms i telèfons. En tindria algun més, però per si algú s’hi troba, Jordi Cortada i Passola, Josep Cruanyes i Tor, Mateu Seguí Calvet, sóc molt curós, a aquest darrer no li poso la ‘i’ entre cognoms perquè així ho escriu o escrivia a la seva targeta. I aquell algú que miri de posar-se’m en contacte per si vol saber-ne les meves referències i preferències.

Ara ho deixo aquí. Aquest capítol, on no esmento gaires anècdotes presidiàries, espero sigui excepcional, però res es pot deslligar de res, sempre ha de quedar clar que els autèntics culpables de les conseqüències carceràries dels interns i, fins i tot, algunes de les seves actuacions, són els jutges espanyols. Fins i tot, serien responsables de les històries de funcionaris amargats i mereixedors de les pitjors de les sentències i hi incloc la pena de mort (frase que mai no vaig proferir abans de passar pels tribunals espanyols i, com a conseqüència, per la presó). Els funcionaris ho seran de certes penúries en la vida dels interns, però no són més que uns pobres desgraciats, arreplegats i morts de gana molts d’ells, ignorants de tot i sense el poder de qui condemna innocents per motius amagats, més enllà de ser uns amargats i tenir motivacions polítiques. Les proves i raons els són ben igual.

El panòptic des de dins, primera visió en entrar a la Model. Següent visió: galeria d’ingressos (i d’algun protegit). Ara arranjada per a visites.

Per les circumstàncies, diguem excepcionals o poc comuns, del meu cas, sí que vaig parlar personalment amb un dels advocats citats als pocs dies d’entrar a la Model. Com sóc persona d’ordre, és el primer de la terna, i com a tal persona que sóc, ordenats alfabèticament. Això sí, com a advocats que són dels nostres, fora d’aquesta trucada i les seves circumstàncies no en parlarem, ni bé ni malament, ni molt ni poc ni en farem distincions (ni crítiques tampoc).

Quan vaig donar la llista de 10 telèfons a ser autoritzats per trucar des de la presó, vaig incloure el que tenia de l’esmentat advocat. Quan succeïren els fets que em dugueren a la presó no hi havia ni parlat. Bé, en realitat, en lloc dels fets hauríem de parlar de la culminació dels fets (perquè les disputes amb el feixista es perllongarien durant 3 anys, en 3 topades, als 2006 –la de les amenaces–, 2007 –la de la baralla quan se’m llançà a sobre amb gos inclòs– i 2009 –la definitiva, atès que fins aleshores no em podien tancar i a ell no l’anaven a tancar).

Galeries, ara buides, on vaig romandre 3 anys i 8 mesos. A la de l’esquerra, la 1ª., 2 anys, dia per dia i els 20 mesos restants a la 3ª. (que podria ben bé ser la de la dreta, no la reconec, però ho podria ser per la xarxa per evitar caigudes ‘accidentals’). On vaig ser traslladat per no voler xerrar; li sabé greu a en pit-bull haver-ho de fer, però fou de justícia. Però, ves, resultà una galeria molt més tranquil·la. 3 interns, no 6, a la cel·la.

Lògicament, quan s’esdevingueren els fets del 2009, un 23-F, per a més inri, vaig trucar a 3 advocats, però a 3 que coneixia d’antuvi personalment. Un, lògicament, era qui havia portat el cas quan la meva denúncia el 2007 per agressió i tots els agreujants que hom pot intuir.

Malauradament, qui m’havia portat el cas era un advocat amb bons prestigi, cartera de clients i historial (lògicament, no m’havia tingut a mi entre el personal de la clientela, més que res perquè no tocava els temes polítics, per la qual cosa, mal em sap, però és així, jo li faria abaixar notablement el seu percentatge d’èxits), així que havia estat convidat a assistit al partit de Champions del Barça contra l’Olympique de Lió i aquí era el 23-F. No el 81 ni enguany, 2019, òbviament, sinó el 2019, l’any de l’1-1 amb gol d’Henry al final. Aquell dia, curiosament, no marcà el màxim golejador de l’equip que era qui l’havia convidat, l’Eto’o.

Posteriorment, em diria que no va entendre res del missatge que li havia deixat al contestador i això també és curiós, perquè en sentir la cinta de la meva trucada al 061, aquell mateix dia i en calent, quan finalment després de quasi 4 anys s’acceptà com a prova (no els quedà més remei, mal els pesés, perquè tot el que deia no afavoria la part contrària en absolut), l’advocat de l’acusació particular digué que semblava molt tranquil. Bé, és una versió. Jo explico la història. Ah!, un veí baixà d’uns pisos més amunt i encara va tenir temps de veure’m intentant obrir la porta de casa meva. Suposo que, després de milers de vegades d’obrir-la, sempre hi deu haver un dia que costa força de fer-ho.

I ben innocent que és un, quan vaig parlar amb l’advocat, més que res com a presa de contacte per saber si estaria disposat a portar el meu cas, atès que aquest havia assolit uns nivells de judici amb tant rerefons polític que jo volia assessorar-me per un advocat bregat en aquests fangars, li vaig fer avinent que, si li semblava bé, m’hi posaria en contacte un cop tingué enllestit el llibre que pensava escriure relatant fil per randa tota la història perquè seria la millor forma que estigués assabentat de tots els detalls. Li vaig dir que esperés, doncs, 2 o 3 anys. Per raons que aniran sortint, i ja sabem que la culpa no sempre és de Madrid, el llibre no estaria enllestit en format manuscrit fins més enllà, no de 2 o 3 sinó de 2 + 3 anys. I perquè un cop m’hi vaig poder posar, li podia dedicar fins a 10 o més hores diàries.

Així que, mentrestant, continuarem xerrant de les memòries de la Model.

Fins aquí la visita virtual d’avui. Aviat ens endinsarem en alguna d’aquestes profundes galeries, ho farem per aquesta porta a la dreta que dóna, des de la 1ª. galeria, al nucli de la presó, on s’ubica el famós panòptic. Tanmateix, però, potser no estaran tan il·luminades les fotografies.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

I-4. Tot, el bo i el dolent, té un final, fins l’INCÍS. O després de la tempestat ve la calma, que us sigui lleu

Publicat el 1 d'abril de 2019 per Joan Carles Mestres

Com s’acosta el final definitiu, seré més agosarat. Tothom té dret a l’autodeterminació. Qualsevol poble o nació (article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans i del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Assumits en la seva Constitució). Com un veí té dret a marxar d’un immoble. Coi!, que s’ha queixat cap espanyol del Brexit? Que no són europeus? Per cert, el dia que uns veïns pensin a tocar el dos de l’edifici, els atonyinem entre la resta i els denuncio per crear mala maror, per massa tumultuària i lesions. I per mirar-nos malament i engendrar violència.

El que he dit ara! En aquests debats (i sols vaig entrar una estona un dia) generats arrel del tuit subversiu, se’m va dir que els catalans no volíem viure amb espanyols, …no sé jo, però què tindria a veure dir que ets català amb qui és amb qui vols viure? Com si fossin francesos o senegalesos (aquests els recordo per la rima).

Doncs per dir que sóc català, se’m va dir nazi, xenòfob i supremacista.

Encara vaig ser a temps de respondre: «Qui ha dit als altres què han de ser? [Em moc del costat de la seguretat, no recordo si havien parlat de violència o similars]. Queda clar, doncs, qui és el nazi. Me n’alegro que entenguis que som un altre país i supremacista? No, diferent. Òbviament».

Resposta arriscada, jo li trobava certa bellesa dialèctica. Però arriscada perquè lestat espanyol és un dels més repressors de la llibertat artística. Segons un estudi de lONG Freemuse, Espanya és l’estat que ha empresonat més músics el 2018. Concretament, catorze rapers —Valtònyc, Pablo Hasel i els membres del col·lectiu La Insurgenciahan estat condemnats a presó per delictes d’enaltiment del terrorisme o injúries a la corona.

L’estudi analitza una seixantena d’estats i ha valorat els casos de 1.807 artistes. Cap no supera Espanya en empresonaments, 14. Egipte i la Xina ocupen el segon lloc (sis sentències de presó), després vénen Turquia (quatre) i l’Iran (tres). Rússia, Malawi i Tunísia clouen la llista amb un cas cadascun.

Recapitulem, durant el 2018, Espanya, 14 músics condemnats a presó. En destacada 1ª. posició. A continuació, amb menys de la meitat de condemnes, Egipte i la Xina, amb 6, i a més distància encara, Turquia, 4 i l’Iran, 3. Tanquen la llista (perquè no hi ha més músics condemnats a la presó en tota la resta del món), Rússia, Malawi i Tunísia, 1 cadascun. Per simplificar, Espanya és de la Champions de la repressió, de fet, és la reina i amb diferència. Espanya, 14; resta del món, 22.

Notícies del dia:

Cremen el faristol que recorda les tortures franquistes a la prefectura de la policia espanyola.

Mejías titlla la placa col·locada per l’Ajuntament de Barcelona, d”ofensiva’.

Carta de Jordi Cuixart des de la presó de Soto del Real, en què parla de Salvador Puig Antich, l’inventari de la seva cel·la, l’empresonament i l’assassinat injust.

Una àvia de 63 anys confinada 15 hores al dia en una cel·la, sense haver estat condemnada, és aquesta la imatge que volen ensenyar al món, senyor Borrell?

[Fico falca: això no és res!!!! El tema és «Una àvia de 63 anys confinada 15 hores al dia en una cel·la per haver fet la seva feina, que era obrir un debat al Parlament per complir amb el seu deure, sense haver estat condemnada, ¿s aquesta la imatge que volen ensenyar al món, perdonavides senyor Borrell? I és més, és la seva cara de frustrat enfurismat i el seu dit, fent-se el milhomes, mostra fefaent de ser un total acomplexat, la imatge que volen donar?»].

La Junta Electoral prohibeix a TV3 referir-se a ‘presos polítics’ i ‘exili’.

Totes les notícies són del 29-3, quan vaig començar aquest sèrie de lliuraments incisiva. Ara, una sèrie de cites per demostrar la dèria separatista, la dels colpistes, fugats i terroristes.

Bernhard von Grünberg: ‘Això que passa aquí és de bojos’. [No m’estranya, és Espanya].

De Nació Digital: «El periodista que ha fet enfadar Borrell té raó: el 70% d’espanyols a favor de refer la Constitució». [Res, res més, deia que no diria res més de Borrell, però no eren paraules meves].

I si fins l’Iceta admet que admetent que si el 65% dels catalans vol una República caldrà parlar-ne… però a veure, per què el 35% han d’imposar la seva opció al 65%?

Prou cites. Vídeos:

https://www.facebook.com/correntillero.catalan/videos/1912836785511429/

 

Clar que no ofèn qui vol sinó qui pot, però sí que delinqueix qui vol. I, per acabar com serà el final, un somriure:

https://www.facebook.com/elmeupaisestantpetit/videos/2319459085002637/

 

Tanmateix, ara ve el final de l’incís, un tuit (no textual, clar!, però potser sí) que vaig adreçar a qui s’ofengué quan vaig escriure el tuit criminal o que m’incrimina. Del qual no renego ni d’una coma. I ja no diguem rectificaré, lamentaré o penediré. Potser em quedaré sense els seguidors de Twitter, alguns meravellosa gent, però amb la consciència tranquil·la. Si ni vaig lamentar o penedir-me de res en el judici, malgrat la intenció del meu advocat, pel qual m’imposarien 9 anys…

Si més endavant ho hagués de fer, faria un compte de Twitter per seguir-los, no per esplaiar-me. Aquest blog m’és suficient, advoco per la llibertat d’expressió. El que ja tindria decidit és el nou nom, encara que me’l poguessin trepitjar, ja els el dic ara, quelcom com JCM_Cat_fe. Sí, perquè no m’he d’amagar rere perfils falsos, continuaria sent fidedigne. I fe seria la meva alfa i omega. Tampoc no em faria res que algú em suplantés. No he de rectificar res (tinc consciència d’haver pogut cometre molts errors, però no de consciència), no com altres, no sóc com alguns que diuen ser ells el perfil de Twitter i després rectifiquen. I espero que el tal ‘Tácito’ m’hagi plagiat, de cap manera voldria ser comparat, tot i que sembla que ell emprava un recurs meu molt recurrent. Jo tenia per costum respondre als proferidors de les animalades que solia llegir, dient-los que sí, que mai no tindríem la independència i que la Terra continuava sent plana.

Espero que sigui casualitat, res a veure amb el personatge i la seva personalitat. Ell és un delinqüent. Corroborat en diversos diccionaris. Delinqüent, persona que delinqueix, que participa en un delicte. En cap diccionari s’hi diu res de ser condemnat, ni de tenir en compte el tipus de jurat, res. En tot cas, seríem complementaris, jo, la persona, amb noms i cognoms i ell, qui delinqueix. I a més a més, és o participa en el personatge ‘Tácito’.

Que mira que n’arriba a ser, de maldestre!, reconeix descaradament que ho és i després s’entrebanca i balbuceja per dir que no ho és, que no, que sí però que n’hi ha més. Tàcitament reconeixia ser-ho, doblement. Molt callat no és, per ser ‘Tácito’, però més li hagués convingut. Delinqüent, GC de dia, ‘Tácito’ de nit, però no per doble personalitat, sinó per doble motiu (i la de jutges que han estat descoberts emprant un perfil fals per abocar-hi tota la seva visceralitat contra l’independentisme!, però això dels perfils és un tema personal, no ha d’afectar les atribucions. Com si haver estat escollit -la majoria a dit- jutge del TS impliqués imparcialitat, coherència i equanimitat …quan ni implica no animadversió contra Catalunya -tothom té els seus sentiments, és humà, mal els pesi- ni tan sols coneixement suficient de Dret, però com diu el ‘Tácito’, perdó, qui hi escriu, són coses diferents).

De totes formes, la pena per plagi hauria de ser irrisòria davant el perjuri i tots els delictes que se li puguin ‘imputar’ a aquest personatge de ficció, Tácito’, o a qui el manegui. Per descomptat, que coincideixi en les expressions ‘delictives’ de ‘massa’, ‘tumult’, ‘període insurreccional’ o ‘mirades d’odi i de ràbia’, amb tots els del seu cos i d’altres durant tot el relat, és pura casualitat i no hauria d’afectar a la credibilitat dels afectats, ells, molts d’ells lesionats en les càrregues de les muralles humanes. El Tribunal ja sabrà discernir i discriminar.

Doncs ha estat pels embats dialèctics dels piolins que he ampliat els lliuraments excepcionals amb un annex. Perquè l’excepcionalitat no pot esdevenir normalitat.

Tinent coronel de la GC. Com seran els altres! Bé, no sé si els paràmetres per ascendir són els previsibles en el seu cos i demostrar un odi acèrrim cap a l’independentisme potser és el camí directe. Quant a la credibilitat és la que és, tots els jutges la saben …però sé, per experiència, que si els testimonis són dels seus, poden rectificar i contradir-se les vegades que calgui. Havia escrit un blog del meu cas i serviria com a guió d’unes quantes pel·lícules. Sort que en la pantomima dels 20-S i 1-O tenim tots els vídeos. Ah!, es veten, clar! Sí, alguns es veuran, d’aquí quan?, sí i uns rectificaran i altres recriminaran, sí.

Com si no pogués entrar mai més, no a la presó, sinó a Twitter. Cadascú té la vida que té, és com la pel·lícula «La vida dels altres». Uns ballant i altres escoltant, tota la seva vida. Aquesta és tota la seva vida. No diré de voyeur sinó d’auditeur, perquè en francès crec que no existeix écouter com a substantiu. Quina vida més miserable!, et poden tancar el compte i compte!, que no et tanquin a tu, però mai seran feliços. Així són els arrenca-llaços.

Però tranquils, no aconseguireu res contra tot un poble. I mentre, no defallim. Després de la tempestat, ve la calma. Podrem trigar, però aquesta guerra la tenim guanyada (i que em posin més anys per haver dit ‘que estem en guerra’! Com si sóc violent per dir que me’n vaig a fer una truita i trencaré un parell d’ous. Calla!, a la Soraya no li van imputar res. Deu variar la intenció, però no en el to sinó en l’accent, tot depenent si aquest és català o no). Que borden?, doncs cavalquem!

Per als menys perspicaços, aquest darrer i definitiu tuit que esmento a continuació sí que anava amb segones intencions. Fou la cirereta a tanta mediocritat i potser sí que algú es va sentir al·ludit, ofès i insultat, perquè en el tuit cert és que qui parla de mare, pot parlar de pàtria, o que qui no estima la seva mare, no estima la seva pàtria… el tuit:

«A la presó hi vaig conèixer 2 que van matar sa mare. Un, el Rus (no us enganyeu, els 2 eren ‘muy y mucho españoles’, mai van dir un sol mot en català) era el fan nº.1 de Hitler. L’altre, el Juanito, es va penjar, ningú ho va lamentar».

Sí, estaria quasi segur que el tuit va anar així. Què n’inferim, jutges Lamela, Llarena, Marchena i cia.? Que els fatxes no estimen sa mare i amargats, se suïciden. ‘Que se suïciden’, no ‘que se suïcidin’. O també ho he d’explicar?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

I-3. INCÍS: Clímax definitiu

Publicat el 31 de març de 2019 per Joan Carles Mestres

In crescendo, sí, perquè no hem arribat als tuits més ofensius, els de paraules més elevades de to. Però hem deixat pendent el comentari del darrer vídeo.

«Sarri, Sarri» és una cançó en basc del grup Kortatu sobre la música d’una cançó jamaicana. Parla d’una fugida, sí, però no la de l’Arrimadas. La fugida celebrada fou la de dos presos condemnats per la seva suposada pertinença a ETA, un dels quals, escriptor de renom en el camp de la literatura basca, era conegut com a Sarri. El seu sobrenom dóna nom a la cançó.

Traduïda, una part de la cançó diria:

«No sé què passa d’un temps ençà que sovint la gent comença a ballar. Tindrà res a veure amb que falten dos en el recompte general.

…Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri,

Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, lliure!,

Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, visca tu!

Avui anaven els de la ràdio emetent en directe que menjarien paella i Piti i Sarri davant dels seus nassos l’anaven tramant, sense ni adonar-se.

…Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri,

Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, lliure!,

Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, visca tu!

El poble diu Sarri celebrant-ho amb xampany»

i continua «Iruñeko entzierroa desentzierroa hemen, zapi gorriakzerua du estaltzen», que vindria a ser «l’‘entzierro’ de Pamplona aquí és ‘desentzierro’, el mocador vermell tapant el cel».

Observacions: Van fugar-se el dia de Sant Fermí! Un 7 de juliol! (El del 1985). No era Brians o la Model (era Martutene, Guipúscoa, ja ho dic ara). I no ho era perquè el 7 de juliol era diumenge i a Catalunya, la paella és el dijous; dijous, paella. I darrera, es van escaquejar davant dels seus nassos sense que se n’adonessin. Què em recorda això? Ah, sí! El GC aquell que parlava de manifestants agressius que feien el bolet. Quan li preguntà l’advocat, crec que en Jordi Pina, que què volia dir ‘fer el bolet’, sense que el GC s’adonés com se n’estaven fotent d’ell, digué que era enganxar-se dels braços, un joc dels nens catalans. I clar!, costaria desfer-ne les capes d’aquesta tàctica de guerrilla, amb totes les capes que, com tothom sap, tenen els bolets.

Passada la introducció, posem-nos seriosos. Perquè, sens dubte, els pitjors tuits van anar adreçats, com no podia ser d’altra manera cap a ell, el Borrell. Sense entrar en altres atributs, reconec que vaig dir-li el pitjor epítet que mai hauré proferit en ma vida. Ho reconec i entendria que fins em tanquessin a la presó per això. Però, sobretot, seria perquè voldria jo. Tinguem en compte que em van tancar 9 anys sent innocent, que mai de la vida hi hauria entrat de no ser català i que ja sé que encara que me’ls deguin, no me’ls convalidaran, però aquest cop seria amb raó …perquè no era un jutge sinó que ho decidia jo.

Algun dia diré quant vaig haver de pagar sols per indemnització sent innocent. Si fins i tot es va donar el suposo que fet inèdit, una de les circumstàncies que crec deu haver estat un dels pocs casos en la història de l’advocacia: l’advocat de l’acusació particular ens condonà el cost de les minutes a pagar, una quantitat desorbitant. I això que, en un dels pocs moments que vaig estar lluït, en acabar el judici i passar pel seu costat, li vaig dir: «Jo per les nits puc dormir la mar de bé, tu, ho dubto».

Però si arribés el dia que m’imposessin una multa, per minúscula que fos, no descarto donar-me de baixa d’ACNUR. Em vaig fer soci l’any passat, any que es va acabar el segrest perquè m’enerva veure com deixen morir gent innocent i de la forma que moren. I per tota aquella gent que pateix, que ha de fugir per trobar una vida millor o sobreviure, mentre aquells que diuen que han patit són reflex dels que els deixen morir vilment. I ho faria tot denunciant, dia sí, dia també, els jutges (o similars) que decidiren imposar a ull i amb els coeficients decidits ad hoc, la responsabilitat civil a pagar. Amb les imatges que trobi i responsabilitzant-los de tantes morts, que carreguin amb la consciència, imatges incloses, cada dia quan vagin a dormir. Entre nosaltres, a hores d’ara no em donaré de baixa, però tampoc no em veig obligat a esperar res. Una cosa no treu l’altra.

I, com algú molt bé va dir, és molt més forta la raó que la raó de la força. Tant policial com judicial. Però aquests elements quasi que em rellisquen. Si més no, els que no són d’aquí. I aquí entra el Borrell. Sense recança, diré el que li he arribat a dir i en diverses ocasions. Botifler! Ho sé, confio que cap criatura llegeixi aquest tuit, però sí, l’hi vaig dir. En la meva defensa he de dir que, tot i la gravetat del terme, no sé si es podria considerar un insult, perquè ho és. Llàstima que després del seu patètic espectacle d’abans-d’ahir (Borrell, com ja no t’ensenyaré res més, darrera lliçó: Accused=Inculpat, Convicted=Condemnat, sí, te’n vas adonar tard …però dissimula, és molt lleig amenaçar i assenyalar amb el dit, mira, aquesta lliçó te la regalo de propina), ja no valgui la pena seguir aquest camí, com a ésser és el que és, però políticament és ja un mer cadàver (me l’estic jugant, espero que no se suïcidi …bé, és el seu problema. I ho és, de problema!, per als ‘seus’. Com a bon català, el seu partit l’ha desterrat, fuig d’aquí!, com a la Dolors Montserrat. Tant voler-se fer estimar per l’amo, el Borrell pensava poder ser cap d’estat i per a Catalunya, el PP prefereix una argentina a la Montserrat, Montserrat Montserrat per a més inri. Ambdós han estat menyspreats i crucificats, sempre seran espanyols a Catalunya però a Espanya, catalans).

I em sap greu no poder acompanyar la fotografia amb què vaig acompanyar el més fort dels meus tuits, tinc l’original, que és la següent:

però la penjada no era l’original sinó una de ‘tunejada’, agafant la que adjunto i reflectint amb l’editor el logo de la UE a la seva dreta a l’altre costat, de forma que s’assemblava al Mickey Mouse. No la puc reproduir perquè tinc l’accés a Twitter restringit, però m’agrada ser fidel a la veritat.

Amb una mica d’imaginació, tanmateix, es pot visualitzar el que havia penjat, aquest ésser animat havent duplicat l’orella a l’altre costat, per simular unes orelles de rata.

No em vull escudar en què no la tinc, anirem de cara, no tinc per què amagar res, no vaig amb antifaços ni tapant-me-la a les fotografies de perfil (i de cara), tinc la consciència ben tranquil·la, però el que potser no tingui és massa temps ni ganes per perdre el temps en bajanades. si em volen condemnar ja els dic què hi havia, aquest era el tuit més ofensiu, …si és que era un d’aquells on el titllava del pitjor improperi que he gosat usar. Ho reconec, he estat jo qui li ha dit ‘botifler’ i ‘botiflerrell’. Sóc així, no dic ni un renec però algun cop empro alguna definició. A ser possible, amb rima i bona educació. És fort, ho sé, però no li puc dir menys que botifler. Usar paraulotes per insultar ho trobo groller.

Totalment innocent i no m’he d’amagar. Ja fa més de 20 anys que m’amenaçaren per Internet. En concret, l’any després d’estar matriculat a la UNED (història llarga d’explicar, jo treballava i quan vaig decidir matricular-me a la Carrera de Matemàtiques, per la data que era, ja sols m’admeteren a la UNED, català?, clar que sí, paga, paga!).

Una funcionària de les que venien expressament de Madrid a vigilar-nos (com si al Vapor Universitari de Terrassa no hi hagués prou personal), es va ofendre perquè li vaig respondre una observació en català (a sobre, li vaig dir «Molt bé», com hagués acabat si l’arribo a engegar?, a saber!). La funcionària em demanà el carnet (ni digué res del fet de no dur-hi la fotografia) i va tornar la següent convocatòria, tot i que no li tocava venir a Terrassa per fe-me desaparèixer un examen. No vaig poder saber quina era de les 3 que hi havia el dia de l’ofensa (perquè el comentari seria inofensiu, però es va ofendre), si la Marta Crespo del Arco, la Laura Ostos Palacios o la María Luisa Sevillano García. No puc dir quina fou la malparida, però tant se val, vaig actuar amb les 3 per igual. I segur que amb una la vaig encertar. A part, ja havia decidit deixar la UNED per entrar a la UPC, i menys mal!, perquè explica’ls-hi que havia tret un 8,5 a la part difícil però m’havien robat la part fàcil (per cert, tenia una testimoni, la Yolanda Yerpes Ruiz, qui m’havia dit que un any després es matricularia a la UNED. Quan li vaig dir de declarar com a testimoni em va dir que se n’anava a viure a l’estranger. Potser era veritat, a la UPC no es matriculà mai).

Una de les accions més distretes que vaig emprendre va ser publicar diversos articles a diaris o Internet. I per fer-ne propaganda, vaig entrar al fòrum de la UNED a Internet. Com es van posar per escriure en català! Això sí, ningú mai no es va queixar d’aquells que ho feien en àrab. La qüestió es va anar escalfant, com jo volia, per si decidia publicar-ho un dia i van arribar a amenaçar-me que vindrien a Barcelona a buscar-me. No sé si després de més de 20 anys he de continuar esperant.

Ep!, que no té res a veure que siguin espanyols els que em van amenaçar. Arran del tuit pel qual m’han clausurat el compte o, si més no, el meu accés, algun debat curiós es va produir, això sí, en cap vaig arribar a emprar el terme usat contra el Borrell. Però el més graciós és que una tuitera unionista d’aquí es va ofendre perquè m’havien dit que xerrava en arameu i ella era catalana i espanyola i arribà a dir que molt ‘indepes’ eren respectuosos i que jo no era Catalunya. Home!, li vaig haver de respondre, per al·lusions; més o menys, vaig dir: «I quan he faltat jo al respecte? Mai a cap espanyol li he dit que deixés de ser-ho, ni què havia de ser, ara, no tolero que em diguin a mi, i menys els de fora, què sóc jo. Em sembla perfecte que et sentis espanyola, com si et vols sentir sueca. I jo no sóc Catalunya, però en sóc i per tant, sóc català». No textual, evidentment, perquè m’he passat dels caràcters, però ja sabem que no el puc llegir.

Per retrobar aquest no ho faria, però no descarto que hagi de delinquir per recuperar la fotografia tunejada del Borrell, allò que no he fet quan li he dit el pitjor que se li pot dir a un nat a Catalunya, potser ho hauré de fer ara. Anar a una biblioteca, entrar amb un compte fals i crear-ne un a Twitter, igualment fals, per recuperar-la. Haver-ho fet tot des de casa o oficina sense amagar qui sóc ni cap detall fins ara i poder haver de fer trampes per aportar les proves que em poden incriminar en el major dels delictes internàutics, haver escrit ‘botifler’ en tuits adreçats a en Borrell. Té nassos!

Arran del tuit criminal, se’m va tancar el compte. A partir d’ara, diré arrel en lloc d’arran. Per no repetir-me, no sé si algú havia pensat el que no és. Doncs sort que no vaig dir que per acabar amb l’anglès l’única solució seria que no hi hagués cap parlant d’anglès. A quants milions de persones de tot el món estaria amenaçant de matar-los jo o instar a ves a saber qui que ho fes o induint al suïcidi!

Finalment ho he fet, he delinquit. Però per acomiadar-me definitivament de Twitter, que no per perdre més temps (ja ni dic de buscar la foto en qüestió) i així tallar per sempre amb aquesta mala companyia, tòxica i que no em convenia.

Sí, he hagut d’anar a una biblioteca, d’incògnit, sense tenir ni carnet i com si no fos jo, obrir comptes de Twitter i correu nous. Finalment, per no dedicar-li més temps, ni he penjat la foto de la meva cara ni la frase que, molt ‘eixerit’ jo –és fàcil quan no hi ha risc–, deia que tornava per ‘donar la cara’. Fintar a Twitter ha estat força plaent, el triomf de la dignitat versus el feixisme.

Tanmateix, com no perdré més temps mai més amb Twitter per mirar d’aconseguir la fotografia més ofensiva i penjar-la (les fotografies no se suïciden, oi?, així puc dir ‘penjar-la’), i la carnassa a qui no té altra cosa a fer que voler amagar la realitat ja ha estat donada i amortitzada, la substitueixo pel millor retrat que se’n pot fer d’un ‘milhomes’ com ell. Què fàcil és fer-se el perdonavides per desviar l’atenció de la teva incompetència i frustració quan no hi ha cap risc …perquè més baix ja no pots caure i pretens fer-nos creure que ets un ésser avantatjat i fins les bestieses sobre indis i indys vols fer-les passar per discurs premeditat, eh, Borrell! Botifler, inútil i amargat i que em tanquin a mi i al compte. Si algú no ha vist el gag del “Polònia”, aquí hi ha l’enllaç: https://youtu.be/7EVDFe08Uwc.

I qui m’havia de dir, amb el que em costava fer propaganda del blog, que l’aconseguís gratis gràcies als arrenca-llaços i infiltrats a la xarxa! I no sabeu la de feina que m’han estalviat!

Tot i haver parlat personalment o contactat amb periodistes que tracten casos penals o n’han fet reportatges (algun promocionat en el blog), a aquests sols els importen els seus escrits, malgrat potser no saber-ne de la missa la meitat o, com tu has estat condemnat, ets un delinqüent, idiota o vés a saber què. Doncs en el meu cas, puc assegurar el menys evident, però totalment cert. Si algú no era delinqüent, aquest era jo. Però era el català. La resta són bajanades.

A hores d’ara no hi ha res que em faci més feliç que explicar qui són els autèntics delinqüents, als quals hauria de dir, com a Twitter, que m’han fet un favor, però que no esperin que els ho agraeixi. Això sí, aquest cop seré jo qui decideixi.

Sempre he dit que m’hauran tancat 9 anys, però m’han donat tota la vida per rescabalar-me’n. Sort dels trols espanyols per la publicitat, han caigut en el parany de 4 potes. I tot per una frase innocent i inofensiva però que va ofendre alguna sensibilitat molt susceptible (molt susceptible de no tenir la consciència tranquil·la i saber-se ser qui hauria de ser a la presó).

En relació a la visió esbiaixada de la realitat sobre qui és més delinqüent, si cert intern o qui el condemna i qui el ‘vigila’, ja tindré temps més endavant, si cal. Entenc que el judici pot haver obert els ulls a molta gent. Tot i que ja tot és prou evident. La farsa del judici, les declaracions d’aquest i molts més, la història de sempre amb Espanya es repeteix. Volen fer passar els agressors com a víctimes i viceversa. Pur feixisme.

S’acosta el final. Aclareixo, em refereixo al final de la sèrie de lliuraments, no fos cas que se’m malinterpretés. La presumpta intenció deu subjaure en allò que hom, com bon jutge, sap interpretar. No és el mateix dir que per fer una truita s’han de trencar ous si ho diu algú de la CUP o algú del PP. De fet, per incitar al suïcidi era suficient dir “sou vosaltres qui contamineu”. I si fos veritat que volen descontaminar com diuen…

Tots ells, com els piolins i els Borrells, en vista de l’èxit obtingut podrien marxar per on han vingut. Si no es troben a gust, què els obliga a viure amargats per l’enveja de la vida dels altres? Sense traves ni semàfors, no que se suïcidin, però si no els agrada com som els catalans, si no els agrada que es parli, s’escrigui o es pensi en català, en lloc d’embrutar…

Sense metàfores, el proper serà el darrer lliurament. A partir d’aquí, allà cadascú.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

I-2. INCÍS. Compte a Twitter clausurat. Tot té una explicació, moment calent i pujant

Publicat el 30 de març de 2019 per Joan Carles Mestres

Bé, el tuit ha estat destapat. I atès que fins aquí hem arribat, que era l’objectiu d’ahir, ens podem prendre un respir. Perquè els tuits grossos, els de les paraules fortes, vindran demà. I com a agraïment de ser aquí i per aclarir algun punt que no hagués quedat prou clar, com qui era en Kenny Everett aquest, prenguem aire i pengem un petit videoclip del seu show per als que mai no l’havíem vist. Si Twitter, els seus usuaris ultradretans o la JEC i els seus lacais no l’interpreten com un atac a la seva neutralitat (per bé que entendria que em sancionessin per un atac a la seva sensibilitat).

Hi ha paraules, expressions o colors prohibits. En definitiva, ideologies. No sé si també em condemnaran per haver usat una frase d’un show que mai no havia vist. Sols havia vist algun sketch en què sortia el protagonista, el transvestit, creuant les cames en pla Sharon Stone a «Instint bàsic», tot dient «amb el millor gust possible». O per mostrar un vídeo on el protagonista era un transvestit, atac a la família i els bons costums, o per un tuit gens gratuït.

Ara que hem mirat de provocar un somriure per començar, reprenguem la narració dels tuïts forts que es gestaren a la presó.

Amb el darrer company de cel·la, en Manuel, mai no em cansaré de dir-ho, vaig tenir una agradable companyia. Com dic blanc, dic negre i amb ell, la convivència era molt fàcil. Justament, com dic negre, dic més negre, quina diferència amb aquells 2 que havien de ser els companys més adients pels seus orígens i ideologia, n’Albert i en Cisco. En llur descàrrec, val a dir que ambdós havien passat una bestiesa d’anys a la presó, amb un consum desmesurat de drogues i vés a saber què, amb les conseqüències nefastes que tot plegat comportà per a la seva salut física i mental.

Un acabà els seus dies menys de 10 després de sortir de la presó, per culpa d’una sobredosi i l’altre, entre dispersions psicotròpiques, epilèptiques i de mala gaita (havia estat molt putejat a la presó) arribava a transvestir-se dia sí, dia també, per bé que açò no representava (i això que jo no era seguidor de «El show de Kenny Everett») cap inconvenient. Llevat d’un dia per culpa d’un petit accident (li explotà un globus d’aigua …el condó no estava dissenyat per a això). Però, tot i el que vaig haver d’aguantar, un bon record.

I, mai millor dit, especialment per a en Cisco, que per aquest motiu parlava en passat amb total propietat. I tot i que volien mirar de traure’m tot el tabac que podien amb totes les fantasies imaginables i inimaginables, fins i tot conxorxats («coi!, ja quasi el tenia convençut i has hagut d’aixecar el dit», «si ho haguessis fet bé, ja te l’hauria tret, i com havia d’imaginar jo que es giraria?»), no vaig poder menys que lamentar el seu decés amb una gran tristor.

Res a veure amb un altre cas, també un que em va tocar de company de cel·la i que després d’una llarga estada en presó, enganxat com estava a les drogues, tampoc no arribà a la desena de dies al carrer un cop lliure. L’Isidre, amb aquest no tic cap recança de dir que no ho vaig lamentar en absolut.

Però tots aquests personatges són d’una altra història i d’altres capítols. Tanmateix, ja es pot veure que la vida porta sorpreses. No em refereixo als trists finals de qui no gaudí de la llibertat i malgrat algunes similituds, els 3 casos dels catalans de llargues estades reclosos, eren completament diferents, i en el cas del Cisco, que personificaria el prototip de lladregot simpàtic i eixerit, va ser un cop molt fort. Als darrers capítols de les memòries com a pres català espero que s’entendrà. Sempre en guardaré un bon record, malgrat tot el que comportà. Per a sorpreses em referia més aviat a què, justament dels 4 personatges esmentats, en Manuel era el més llunyà de pensament ideològic i fou el de més fàcil convivència. Val a dir que ni fumava ni, molt menys, es drogava. No calia que m’ho digués, es notava.

Però no ens dispersem nosaltres també, estàvem argumentant els tuits d’un servidor més susceptibles de ser censurats. En Manuel, ex-legionari espanyol, antiindependentista fins al moll de l’os, curiosament, era una persona súper-educada, correcta i amable. Això sí, cada dia teníem la mateixa lletania. Però durava poc, un cop esbravats, ambdós tan amics, encantats de la vida i relaxats. Al Telenotícies del matí, apareixia el Govern amb alguna notícia. Aquí començava ell la seva diatriba contra cert personatge, floreta rere floreta fins compondre tot un jardí que ni el Bosch amb el seu de les delícies. Però després venia l’oposició, i aquí arremetia jo. I a qui li dedicava un bosc d’epítets per contrarestar el cerimonial anterior? Una pista, segueix el rastre del seu cap i mentor. L’Arrimadas, Arrambadas per al meu corrector.

Sempre he dit que, menys maca, li havia dit de tot. I a ella li vaig dir, quan Twitter m’ho permetia arran de no recordo quina bajanada seva, de les habituals en les seves vomiteres mitineres, «maca, ara ja t’he dit de tot. Au, ara denuncia’m!».

Aquest tuit no era en absolut gratuït. Se’m podria acusar de qualsevol injúria, calúmnia o blasfèmia per mi proferida en contra d’ella en un tuit. I no podria rebatre-ho, ho havia reconegut per escrit.

La veritat sigui dita, en relació a les seves bajanades orals, verbals, no sigui cas que també se’m malinterpreti, solia fer comentaris jocosos. Allò que els advocats anomenen «animus jocandi» (o «animus iocandi», però per mantenir coherència amb les proves gràfiques), que vindria a ser amb intenció jocosa, i la intenció és el que compta. Diguin el que diguin els magistrats. Missatges seriosos, a ella i a l’altre capitost de Ciudagramos els hi enviava  directament, en resposta a algun atac intolerable cap a la nació que els acull. Potser amb ironia, però directe. Clar que no tenen l’exclusiva.

Perquè sí que és un ser menyspreable per tota la violència i odi que desprenen les seves mentides, impregnades d’un ressentiment notable. I això no és discutible. Però m’és més fàcil fotre-me’n que insultar, ves, cadascú és com és. Això sí, no és cap qüestió personal, per tant, gens visceral sinó molt racional, però sense miraments.

El que és discutible és si l’Arrimadas es pot considerar catalana. La meva opinió apareixerà al final i no per ella, no és una qüestió personal, sinó general i ja avanço que m’és ben bé igual. I amb més raó no serà personal ara que deixarà el país i marxarà cap avall, ni hi haurà nascut ni hi viurà. I potser cap per avall, ni on va néixer la volen.

I sols calgué que anunciés la seva fugida a l’estranger, per animar-la (a fotre el camp, clar!) amb un missatge encoratjador d’alegria, «Arri, arri» i el següent vídeo de la cançó «Sarri, Sarri». Més endavant el comentarem.

I com hem començat el lliurament, amb un vídeo paròdia de ball, acabaríem, somriures inicial i final. Però no acabarem així aquest capítol (avui, però molt menys la sèrie de lliuraments en relació al tancament del compte –i ja no dic lliuraments al blog, lliuraments que sols s’acabaran quan siguem lliures– quan no hem arribat als tuïts amb mala bava, discutible si amb el millor gust possible però sempre amb l’humor per davant. El que té viure feliç i no amargat). Així que, davant el darrer atac desmesurat perpetrat contra la nostra llibertat, tot prohibint-nos les paraules, res com dir les coses com són:

⚖ Les persones són innocents fins que en un judici amb garanties es dictamini el contrari. Se’n diu:
Presumpció d’innocència.

⛓ Si una persona pacífica i sense cap indici de fuga és empresonada preventivament sense judici per motius polítics, a això se li diu:
Pres polític.

? Si una persona ha d’emigrar forçadament per no ser empresonat sense judici per motius polítics, a això se li diu:
Exili.

? Si la policia carrega amb violència desproporcionada contra manifestants desarmats i pacífics, a això se li diu:
Violència policial.

? Si un president de Govern cobra sobres en negre, a això se li diu:

Corrupció d’Estat.

⚖ Si un ministre conspira impunement amb la Fiscalia per «afinar» políticament les seves accions, o per destrossar un sistema sanitari, a això se li diu:

Prevaricació.

? Si un detingut, sense actitud violenta ni evasiva, rep els insults, les mofes i les humiliacions de la policia que el deté, i és emmanillat d’esquenes innecessàriament en el seu trasllat a presó, a això se li diu:
Abús policial.

⚖ Si en un cas de corrupció política es destrueixen impunement proves (discs durs, per exemple) sense cap conseqüència judicial, o el poder judicial no actua d’ofici quan hi ha indicis clars de corrupció d’Estat, a això se li diu:
Corrupció judicial.

? Si les institucions de l’Estat prohibeixen a una televisió pública a dir les coses pel seu nom per motiu polítics i/o electorals, a això se li diu:
Censura.

i…

? Quan en un Estat… no hi ha presumpció d’innocència, hi ha presos polítics, hi ha gent a l’exili, hi ha violència policial, hi ha corrupció d’estat, hi ha prevaricació, hi ha abús policial, hi ha corrupció judicial i hi ha censura, a això se li diu:

Tirania.

Les coses pel seu nom.

Moltes gràcies per compartir aquesta informació i el vostre temps.

Demà continuarem (in crescendo).

Publicat dins de General | Deixa un comentari

I-1. INCÍS. Compte a Twitter clausurat. Haurem de fer-ne les vegades aquí alhora que explicar tot plegat

Publicat el 29 de març de 2019 per Joan Carles Mestres

Fa més d’un mes que vaig deixar escrit que, en homenatge als innocents presos polítics, que duen més d’un any en presó preventiva i que estan sent jutjats, deixaria de publicar durant un temps.

Bé, aquest temps ha passat, però per no interferir en l’anàlisi ni dispersar l’atenció de la farsa del judici contra Catalunya, no continuaré, com avançava, parlant de les meves memòries de la presó. Resultat, tanmateix, d’un parell de judicis-farsa més, però que en aquests moments no són motiu d’interès.

Mes sí que em veig obligat a denunciar, si és que encara no fos clar, la censura per amagar la realitat. En particular, m’acaben de clausurar el compte de Twitter per un tuit.

Evidentment, cal posar-nos en situació i antecedents, atès que els tenim (per a major honra i glòria meva, com sempre dic i espero que no resti ni un bri de dubte a aquells que em seguiu o de tant en tant em llegiu).

Tot s’esdevingué per l’actuació del dissabte 23 de març d’una colla d’encaputxats i amb ulleres o emmascarats. D’aquelles brigades d’arrenca-llaços que vèiem a les notícies després de les seves actuacions d’au nocturna amb armes blanques, amenaces, molts conats de violència i alguna agressió inclosa.

No feia gaire, ja havien protagonitzat un altre acte delictiu i fortament agressiu quan, amb la disfressa habitual, van gosar traure amb un llarg ganxo (delicte flagrant i mai no entendré, i més pel fet de ser molta colla –més motiu encara, crec que a partir de 3 és banda. I era banda armada i més o menys organitzada–, com no se’ls va detenir a l’instant) la pancarta que exigia la llibertat dels innocents presos polítics ara jutjats a l’Ajuntament de Barcelona, per bé que, després d’un estira-i-arronsa amb funcionaris de l’Ajuntament, i algun petit incident, no van assolir el seu objectiu d’endur-se la pancarta.

Després d’aquest fracàs, per la mateixa frustració i assedegats de violència per l’odi i fel que arrosseguen, intentaren fer el mateix, arrossegar-se com a éssers rastrers que són en massa, cap a l’altre costat de la plaça, amb la confiança que els atorga la total impunitat (sempre i quan no parlin en català) amb què delinqueixen i provaren de despenjar una pancarta amb el missatge tan subversiu com l’exigència de llibertat per als presos polítics i de suport als exiliats. Aquest cop ni la despenjaren, però com abans, no foren ni identificats. Com sempre per aquestes contrades, el món a l’inrevés, innocents a la garjola i delinqüents al carrer.

Clar que tot deu ser relatiu. Com va dir un GC que, com la resta –a part del relat– no recordava res al judici i tingué la immensa barra de preguntar-li a l’advocat per què li preguntava allò, «el tiempo es relativo». Serà perquè ha estudiat les teories d’Einstein.

Amb aquests antecedents, de deshonra, dolor intern i amargor, i sabent-se posseïdors d’un impudor total, qual Junta Electoral Central, aquest 23 de març es desplaçaren de nou a la Plaça de Sant Jaume, com sempre en massa (això sembla que és agreujant, oi?, o sols si és ‘tumultuosa’ i mira amb odi?) i convenientment disfressats (pel que els ha de passar…) per abocar-hi un fotimer de bosses amb llaços grocs. Prou miserable és la vida d’aquests elements que sols viuen moguts per l’odi i l’enveja i que s’estimen més continuar amargats tota la vida abans que els que són feliços continuïn sent-ho.

Però …ells al carrer, ves. I què passà, doncs, el 23?

Què passà perquè qui passés per delinqüent, o vés a saber què, fos un humil i innocent servidor? Doncs que esbombaren per Twitter que ho havien fet per denunciar la contaminació que representen els llaços grocs. I clar!, em vaig veure impel·lit, tot i saber que això comportaria un cert temps, tot i saber que no llegiria tot el que se’m respongués i molt menys a tots respondria, a contestar, i com m’agrada ser concís i no m’agrada ser groller, vaig optar per un missatge suau però diàfan. No em vaig molestar ni a fer poesia ni tirar d’ironia …per què perdre temps amb amargats?

L’innocent, en el més ampli sentit del terme, tuit (en singular, perquè encara que l’avís parli de 2, el 2n. és el mateix, doblement denunciat, però aquest és l’únic tuit pel que m’han pogut denunciar amb resposta positiva per part de Twitter), era aquest:

Doncs m’han tancat el compte, segons em diuen, per incitació al suïcidi!

I mira què n’he dit, de grosses a Twitter! Jo mateix em feia creus de no haver estat denunciat per tot el que havia …diguem ‘dedicat’, tot adreçant-me als meus objectius predilectes, a tot aquell que es distingís com a gran botifler (això sí, tot dit amb el millor gust possible, com es diria a El show d’en Kenny Everett de TV3, si encara es pot dir TV3 sense incórrer en comissió de delicte. I, a ser possible, dit amb rodolins, de qualitat discutible). En 3 paraules, amargat, delinqüent i rastrer. Personificats en Rivera, Arrimadas i el major botifler, i per això mateix, el més gran amargat, delinqüent i rastrer, ell, l’únic, irrepetible i inefable Pepe Borrell (i a partir d’ahir -per acabar amb rima he hagut d’esperar a l’endemà de l’escrit per no faltar a la veritat-, poc coneixedor dels termes jurídics en anglès i pitjor conversador. I cregut i mal perdedor, a més a més). Del primer, cada cop menys, viu a l’estranger i poc que li faig cas, amb la segona, que el segueix i segueix el camí mateix, tindria un destí similar, encara que sí m’hi vaig acarnissar durant un temps, per bé que si bé li vaig dir de tot, reconec que va ser implícitament.

Com dic, no m’agrada emprar paraules malsonants, ho trobo poc elegant, més propi d’ignorants que no tenen altres arguments que l’odi, l’enveja i grans ignorància i incultura. Però sí, li vaig dir de tot, i això va ser explícit en un missatge, que al proper lliurament explicaré, adreçat a ella perquè em denunciés. Però com tenim antecedents, aquests es basen en la meva estada en presó.

(Continuarà. Demà)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Capítol 4. O capítol 3, el dels personatges, 2ª. part, que diuen que és la més interessant

Publicat el 23 de gener de 2019 per Joan Carles Mestres

A la fotografia de la sortida al pati hom hi reconeixerà una afamada periodista i una antiga consellera, relacionada amb els Mossos que ara fa de tertuliana. Gràcies al capítol anterior hom ho pot fer amb el camaleònic personatge que passà de socialista a segon d’un prou conservador magistrat i quasi ningú, llevat d’aquells que hagin tingut la sort o dissort de passar per la Model, però no d’excursió, sabrà qui és el personatge de més a l’esquerra. El director de la Model era. Dic era perquè, afortunadament, ara ja no hi ha ni Model.

No tindria massa importància qui és i no passarà a la història però era significatiu que era molt respectat entre els interns de la Model i més encara la raó. Per fer-nos una idea de molta de la fauna (tots som animals, al cap i a la fi, que no s’ofengui ningú pel parlar) que hi deambulava (perquè poca cosa més s’hi podia fer, si més no, de profit). La raó era tan simple com que era cinturó negre de karate i sembla que alguns cops s’havia valgut d’això, dels cops i del karate, per aclarir alguna qüestió no ben entesa per part d’algun intern díscol. A afegir que era molt reservat però que, tot i així, alguna vegada (deixem els cops de banda) s’havia deixat caure per les galeries, pel pati o pel menjador (evidentment, si anava a l’escola o tallers no en podré donar fe per raons òbvies). Convenientment escortat, val a dir, que tampoc no és qüestió de temptar la sort.

Altres visitants famosos que passaren per la Model, entre els temps que hi fóra jo i els que alguns serien també encarcerats injustament

Si dic que era reservat és més aviat perquè solia delegar. Com també el seu immediat inferior. D’aquest no tinc cap bona paraula i no per ser del Madrid, que no deixa de ser un bon indicatiu, tanmateix, sinó perquè pel poc que vaig veure d’ell em va semblar bastant fatxenda i indecent. No hi vaig arribar a parlar personalment i bé que ho vaig intentar. Arran del robatori del meu comandament a distància del televisor que, atès que fou a l’hora del pati, vaig fer-ne responsable a la direcció. I qui s’encarregava d’aquests aparells, perquè tenia una botiga d’aparells electrodomèstics i televisors, era el sotsdirector. Diria que es deia Ignacio, però fa molt temps ja i els noms, i no diguem ja els cognoms –el d’aquest manso sí que el vaig arribar a saber–, se m’han anat oblidant.

I, en tractar-se d’un monopoli, el preu que cobrava pels televisors, així com el transport (quan venien a la Model un munt d’aparells alhora que ja s’havien venut) era, senzillament, abusiu. Val a dir que, abans del robatori i no sé si com a causa del mateix, ja havia fet diverses reclamacions. Lògicament, no reclamava per l’aprofitament indecent de la situació, perquè acceptàvem el preu estipulat (per no quedar-nos sense ni televisor, si no) sinó perquè més que el preu, jo comprava el televisor, bàsicament, per veure els partits de les seccions del Barça en totes les competicions europees, que per a pel·lícules, sèries o partits de futbol, ni per la pel·li porno dels divendres, no em gastava els calerons. 200 i escaig euros per un televisor marca Scott de 15 polsades (abril del 2009) i no podia veure’ls. I, per cert, sense CD’s.

Perquè una grata sorpresa fou veure que podia veure 13TV, «La Tienda en casa» i Intereconomía, tot de gran interès, però no podia veure l’Esport3. Com una Harley-Davidson em vaig posar. Tots els intents de convèncer la direcció que això era intolerable no serviren de res. Després de les indagacions prèvies i 4 instàncies per trobar-me al sots-director, aquest em delegà un escarràs a qui l’únic que l’importava era si pensava tornar a denunciar el centre (anterior denúncia, per què?, no ho sé, faria 4 denúncies al Jutjat de Vigilància Penitenciària –JVP, a partir d’ara– durant la meva estada a la Model). I el cost del comandament, me’l pensaven retornar en diner o en comandament? Res, això a ell li era igual, em preguntava si tenia prou diners o si entre tots les de la cel·la podrien cobrir la despesa …home!, després que un sol d’ells hagués cobert la despesa del televisor, seria una mica còmic no pagar entre tots un comandament, però en fi, si el que li preocupava era si els anava a denunciar…

A veure, si estic reclamant que m’han robat (o en són responsables, que suposo que en un tribunal estranger, vull dir imparcial, seria el mateix) el comandament, com vol que discuteixi si el podem pagar? Em sembla que és de calaix, que la denúncia era per …diguem-li la desaparició. Que més coses em desapareixerien per part del funcionariat. Això sí, l’home era molt català, Jordi, potser es pensaven que així seria més fàcil arribar a entendre’ns …quan no era problema d’idioma.

En definitiva, que si no t’agrada, t’hi poses fulles. Vaig trigar potser un temps que a mi se’m faria més llarg del que seria fins que arribà la sintonització de l’anhelat, estimat i enyorat canal esportiu. Però és que no era una presó perduda en les muntanyes, ni tan sols en un poble en una vall allunyada, que érem a ple Eixample. Sí, ho havia dit, cap problema a veure «El cascabel al gato», però resulta que mai el vaig voler veure, ves què hi farem!

Per cert, per aquelles dates, any amunt, any avall, els Santapau & Mahoni van editar el següent vídeo:

Però no patiu, això, el vídeo, era el 2010. Ara és diferent. Fins i tot, una mica la meva situació, ara puc veure el canal que em roti sense patir que em puguin robar el comandament. Em referia al tema de la independència. Si més no, el sentiment de la gent (aquí, a Madrid o a Extremadura mai no canviarà, ja s’ho faran) i, de retruc, el convenciment, pedra angular per al seu assoliment. De la llibertat de tota la gent, la meva tampoc no ha canviat tant, encara no som independents.

Amb qui sí vaig arribar a parlar va ser amb el director, tot aprofitant una de les seves escapades (vaja paradoxa) al pati de les 1ª. i 2ª, galeries i que cap cap de galeria ens engegaria cap a les cel·les escales amunt, que m’hi apropo per recordar-li tot plegat, sintonització i comandament. Educadament, em presento:

– Bon dia, em dic Joan Carles Mestres…

– Sí, ja sé qui ets, el pesat.

– Bé, si em contestessin les instàncies potser no ho seria.

Com he dit, si no t’agrada, t’hi poses fulles.

He comentat la manca de premsa a Brians, una de les raons que alguns al·leguen per l’absència de premsa a Brians és que així no estaríem del tot ben informats. I amb raó. Per aquella època, a la Model i quan la crisi no havia arribat a fer els estralls que es comentaren, com havia avançat, fruíem de l’Avui. I un dia vaig llegir una notícia frapant. Una bestiesa brutal. Uns joves, a Manresa, van fotre-li una pallissa descomunal a un negre. Tot deixant-lo estabornit i mig mort, van decidir robar-li les pertinences. A la sentència no hi havia delicte per enlloc, condemnaven els agressors a una pena de localització permanent (un temps mínim, com dues setmanes) i que sol resoldre’s amb unes visites a un jutjat i ni tan sols es considerava que haguessin comès cap robatori perquè la intenció inicials dels atacants no era pas prendre-li la bossa, però clar, un cop estès a terra inconscient i a prop d’haver passat a millor vida, van aprofitar per robar-lo. Però no era la intenció. Que segur que no, perquè una mica més el maten.

Dos dels jutges que signaven la sentència, l’Ana Ingelmo Fernández i el Daniel de Alfonso Laso, serien els que respondrien els nostres dos recursos a l’Audiència Provincial. Per cert, l’Ana Ingelmo Fernández fou la jutge que obligà a parlar en castellà a un testimoni en el judici per l’assassinat de la Patum de Berga el 2005. També fou la ponent del recurs d’apel·lació presentat per la defensa de Pedro Varela, propietari de la llibreria Europa, condemnat a 5 anys de presó per apologia del genocidi i incitació a l’odi racial. En aquest recurs pretenia anul·lar un dels articles pels quals es condemnà Varela per una suposada qüestion d’inconstitucionalitat, tot i no ser admesa a tràmit pel TC (Tribunal Constitucional).

Per aquest darrer recurs, SOS Racisme la recusà per prevaricació. I tot això abans del cas del negre de Manresa.

Així que, amb tots aquests antecedents, arriba el moment de defensar el recurs contra l’allargament de la presó preventiva davant la Ingelmo i abans que el meu advocat comenci, la jutgessa li informa que el tribunal ja està “ilustrado sobre el caso”. Il·lustratiu. Queda clar? Així que abreuja que no tenim tot el dia …i pel que t’ha de servir…

Doncs efectivament, no duia ni 30 segons exposant els seus arguments que el meu advocat hagué de sentir, sense donar crèdit a allò que estava vivint, com la Ingelmo començava a fer sorolls guturals, signe inequívoc de rebuig i apressament perquè acabés d’una vegada. El meu advocat, impertèrrit, continuà per dignitat i perquè era la seva feina, però totalment convençut que, davant d’aquesta mena de personatges, no hi havia res a fer. Com així fou, efectivament.

Qui es comportà com una criatura malcriada en el tribunal, tingué la poca vergonya de, poc menys, enviar-nos a pastar fang. En primer lloc, ressaltava que no pertocava presentar el recurs, per no sé quins cinc sous (i francament, poc m’importa), per, després, llançar-nos tota la seva malícia amb no sé quines justificacions (encara m’importa menys), així que se’m prolongava definitivament la presó preventiva. Evidentment, com el tribunal ja estava “ilustrado sobre el caso”…

No conec, ni espero conèixer, l’Ana Ingelmo personalment. Hi hagué un cas a analitzar quan arribi el moment, el d’un caçador que esperà qui li posava les banyes amb la seva dona allà on aquest tenia el cotxe aparcat i, en arribar, li disparà 2 trets, recarregà l’escopeta i el rematà. Es vantava de la cara que havia posat la víctima en veure que l’apuntava i que la vida se li acabava. Com per no posar-la! Tingué la Ingelmo de jutgessa, deia que se li notava que volia afavorir-lo. Sense cap atenuant que no pogués al·legar jo (trucada de confessió a autoritats i pagament de la indemnització exigida), la condemna fou menor. A part, passà molt menys temps de preventiu i com ell estava encantat de fer els programes per poder assolir els permisos, als 5 anys ja sortia al carrer. Poc temps després, deixaríem de veure’l per Brians. Llevat d’aquest cas, qui em parlà de la Ingelmo sols ho féu malament i, fins i tot, si se’m permet, m’han dit que és més lletja que el dimoni. Sense pretendre extreure’n més conclusions. No cal, tots estem molt il·lustrats ja.

Per cert, la raó per la qual va fer servir la jutgessa perquè el conegut filo-nazi Varela entrés a la presó fou perquè no era delicte segons la Constitució. Tant li era que negar l’Holocaust fos delicte segons el Codi Penal (article 607.2). Que per alguna cosa ella és jutgessa.

Però encara fou més ‘frapant’ (no dic indignant, perquè poc més em podien indignar ja) la resposta al recurs que es presentaria més endavant. Ja m’estava acostumant a tota mena d’arguments puerils, escarafalls i comportaments, diguem-ne, primaris –mateixa arrel que primats–. Amb més o menys educació, no sé si m’explico.

Qui ara tombava el recurs era l’altre component fix, el de Alfonso. Com em mostrà molta confiança en canviar-me el nom li retorno la gentilesa; ja dic, li puc dir Albert, Alfons o Alberto, indistintament.

Després de despatxar-se a gust en la resposta al recurs, m’ho posà en safata. Ja no era que em traguessin la ‘essa’ final del cognom, no, ara tan a prop de Déu es creia estar que fins em va voler batejar. Quina importància havien de tenir els desitjos dels meus pares, la ratificació d’un capellà o la inscripció al Registre? Ell era tot l’Alberto, qui podia decidir sobre la vida de les persones fins al punt de decidir ell el nom més adient per a l’inculpat. Un jutge de dalt a baix.

Vaig deixar de dir-me Joan Carles, en tot l’informe; no un error casual i puntual sinó en tot l’informe; si més no, era coherent, amb les seves idees i els seus alts ideals. Va decidir que jo m’havia de dir “Carlos”, com el famós terrorista. Nom i idioma. Dos canvis en un. Quins sants cogombres! Però feta la llei, feta la trampa. Potser me’ls volia tocar, els nom i cognom, però jo no ho podia saber. ‘Carlos’ ? No, clarament no estava parlant de mi. Em vaig negar en rodó a signar el paper de l’assabentat, s’havien confós de persona. Com es va posar l’agent judicial? De debò que no tinc paraules, “¿cómo que no quiere firmar?, ¿así que se niega?”, ”que jo no sóc aquest, com vol que signi?”. Afortunadament no devia tenir ínfules literàries, perquè si es dediqués a escriure i mantingués el ritme que va mostrar en 2’ a sota de la resposta de l’Alfons exhauriria totes les existències forestals de l’Amazònia. Ara, no em pregunteu què hi bramava, agafà la porta i se n’anà. I jo, per què negar-ho, més content que un gínjol.

Afortunadament, per això estava també tan content, ni la Ingelmo ni l’Albert em jutjarien en la vista oral, la que determina la sentència. I que se’n faria d’ells dos? Em relliscaria si no fos, si no fos –prenc aire de nou– perquè el propi Parlament de Catalunya va nomenar l’Alfons com a Cap de l’Oficina Antifrau, un capo fent de cap contra els corruptes, ja té cogombres la cosa.

Alguns, per justificar-se, digueren que ho feien pel seu currículum. La ignorància té aquestes coses. Per atrevida pot ser agosarada, però el que segur que és, és agosarada per ser a la inòpia. Si no se sap del que es parla, millor es calla. No dubto que el meu cas –si era el meu, perquè no sé del cert a qui es referia– fos desconegut, però home!, algú els hagués pogut informar de casos com el del negre de Manresa, pobre noi, que quasi el maten uns d’aquests sense gaire cabell i menys cervell. I es justificaren en el seu currículum, de quan era membre d’una conservadora associació de jutges? Seria per això, perquè els conservadors han donat reiterades mostres de saber un cabàs de corrupcions, però no em val ni com a broma. No en tenien ni punyetera idea els que el van nomenar, a sobre, a dit. Perquè no sempre la culpa és de Madrid.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Capítol 3. Personatges famosos, amb fotos, nom i cognoms. I 2 caps dels Mossos, 2

Publicat el 16 de gener de 2019 per Joan Carles Mestres

Al fil dels darreres comentaris del capítol anterior, algú m’ha observat, amb molt d’encert, si volia fer ombra als nostres presos polítics. El títol del blog així sembla indicar-ho. En absolut, no és més que una frase, per picar la curiositat, però perquè som casos diferents. Podem coincidir amb l’acarnissament pel fet de ser catalans i que ningú, presos polítics i un servidor, no hauríem entrat a la presó si no fóssim catalans. I ja no dic sent un país independent, on cap dels casos que ens hi han dut s’hagués produït. Per curar-me en salut, sempre he dit que mai hagués pagat 9 anys de presó de no ser català, però sé que ni hagués entrat en presó. Això quedà explicat abans quan vaig escriure la història que em va dur a la pres. Tanmateix, ells tenen les seves circumstàncies i jo les meves, d’aquí el títol, i varien molt segons diversos factors. Entre ells hi ha haurà diverses casuístiques personals. Jo, globalment, ni m’hi comparo de diferents que són. A mi no em van dur a Madrid, però em van tenir 3 anys i 8 mesos de preventiu.

I he de dir que em vaig emocionar a la presentació del llibre de la consellera Meritxell Borràs sobre la seva estada en presó, «34 dies de tardor i 1 de primavera». Les emocions que provoquen el fet de ser mare depassen en molt els sentiments que en mi aboquen els records de la presó. Un sentit homenatge a ella i a la Dolors Bassa.

Una de les principals inconveniències que expressa la consellera en el seu llibre és, com deia jo també a l’anterior lliurament, l’absurditat de no poder fer res. Si més no, per a gent acostumada a una certa activitat al carrer. A la Model, l’únic que es podia fer era anar a la biblioteca. I gràcies que més de la meitat de la meva estada podia anar a la biblioteca conjunta de la 1ª. i 2ª. galeries. Bastant digna. A altres, com a la 3ª. on vaig passar 20 mesos, la biblioteca era una cel·la, habilitada amb una taula, dues cadires, una d’elles per al bibliotecari i una prestatgeria amb uns pocs llibres vells. Vet aquí una prova gràfica.

I més gràcies encara que durant gran part del temps que vaig ser a la Model, de començaments del 2009 a finals del 2012, hi teníem diaris. A les darreries, la seva presència va anar en davallada. Vam deixar de tenir ‘El Punt Avui’, l’Avui d’ara endavant (l’Ara el coneixeria a Brians temps després quan em passaren de l’exterior un parell d’exemplars per conèixer-lo físicament), el meu gran amor periodístic i una bona varietat de títols. A Brians, la majoria de dies no tindríem premsa, però no perquè no arribés a la presó, sinó perquè els exemplars de La Vanguardia que, en menor quantia, però sembla que no deixaren d’arribar (l’única que continuà arribant), on no arribaven era a les galeries. Així que, com deia la cançó de Mecano, llevat algun dia excepcional, oblida-te’n.

Però els primers mesos podia llegir l’Avui i fins algun dia, llegia algun altre diari. Així fou com m’arribà una entrevista, en el diari Gol, crec recordar que es deia, al futur director dels Mossos i aleshores secretari de Serveis Penitenciaris, Albert Batlle i Bastardas. Pensava que era un diari esportiu però hagués estat més escaient, arrel de l’entrevista esmentada, incloure’l com a suplement de El jueves, que corria, i amb molt d’èxit, per allà.

És curiós, com em passà amb la presentació del llibre esmentat, en què les emocions m’afloraren a flor de pell, amb l’entrevista em passà una cosa semblant, però a la inversa. En llegir el cinisme com aquest secretari explicava les virtuts dels equipaments esportius de la Model talment com si lloés la 8ª. meravella del món, una indignació indescriptible em recorregué tot el meu sistema nerviós. S’ha d’haver viscut l’efervescència (i ja no dic les conseqüències) del pati d’esports de la Model en hora punta per entendre el fàstic que em produí llegir com es vantava de les facilitats de tota mena que s’hi oferien a tots els interns, que, per descomptat, podrien practicar el seu esport preferit amb quasi total seguretat (no sé si es referia a la física) en gairebé les millor condicions possibles.

Vaja!, que si un volia fer una bona marca en la marató –o qualsevol prova atlètica, de natació i qualsevol esport que es vulgui, llevat, potser, halterofília– res millor que demanar entrar a entrenar en la Model. Fotografia clandestina, desconec la font i quin tipus d’interns eren els que hi surten, potser eren uns privilegiats però no me’ls imagino campions del món, això sí, la fotografia no és de promoció ni d’atrezzo.

He de dir que, a part de llegir, el que es menjava tot el meu temps d’esbarjo, entengui’s, de biblioteca, era l’escriptura. A mà, com manaven les noves tecnologies carceràries (també la bibliotecària faria gala de les seves aptituds oratòries en mostrar les excel·lències informàtiques a uns visitants de la biblioteca, …home, potser d’haver estat 15 anys abans encara hagués colat, però només potser). Recursos, cartes a advocats, síndics, partits, polítics, un fart de cartes vaig fer per la injustícia galopant que patim els catalans pel fet de ser-ho, tot reflectint-la en el meu cas. Però sols d’una guardo un record especial. Aquella exposició, gens succinta, de les floretes que el susdit atresorava en el seu panegíric, cregut com a graciós però que ni punyetera gràcia, dedicava a les modernes i àmplies instal·lacions, amanida amb fotografies on se’l veia tot somrient, em va posar a cent.

Sobraria dir que ell, un socialista de carnet, acabaria fent de número 2 a l’Oficina Antifrau de Catalunya, dirigida per l’ínclit Daniel de Alfonso Laso (sí, el confident del Fernández Díaz, un soldat espanyol i molt espanyol a les seves ordres …per posar la soga al coll d’Artur Mas, aleshores MHP de la Generalitat de Catalunya), qui tingué el seu paper de figurant en el meu procés, però que no obviaré, òbviament i que fou qui personalment li oferí fer de lloctinent. Ja mirarem de quadrar-ho tot. Ara quedem-nos amb què en la carta em vaig despatxar a gust, quan quasi ni a escacs podíem jugar (si entrar res del carrer amb una mica de profit era quasi missió impossible, un joc d’escacs era impossible, directament), malgrat llegir (que, arran d’entrevistes com l’esmentada, tampoc no m’estranya) articles i cartes de gent sorprenent-se que alguns ens havíem queixat de la impossibilitat de poder jugar mínimament a escacs (una activitat, com tothom sap, prou perillosa i gens convenient. I molt cara, segurament).

Les probabilitats que respongués eren minses, per no dir nul·les, directament. Clar, un polític amb càrrec suposadament respectable (el càrrec), no anava a respondre a les plantofades dialèctiques d’un intern, o, potser ell, com un tal Bou a qui vaig sentir abans-d’ahir, anomenaria delinqüent. I, sense voler fer passar bou per bèstia grossa, li diré al Batlle el que vaig dir al tal Bou, candidat a batlle pel PP (per bé que, com va reconèixer, no ho era de C’s perquè ja li havien ofert el lloc a un altre, el que parla molt bé del seu compromís amb un programa, el poca cosa que deu ser per anar darrere el Valls i el ruc que és també de dir-ho públicament, i rient. Com el Batlle, si més no, en una precisió coincidiria) i que va dir de l’afamat periodista Vinader que era un delinqüent perquè un jutge l’havia condemnat a 7 anys de presó. El que li vaig dir és que, a més a més de ruc era un ignorant, perquè com podria veure en qualsevol diccionari, un delinqüent és aquell que delinqueix, no aquell a qui un jutge condemna. I afegia que ell no seria condemnat, però que era molt més delinqüent que molts que ho han estat.

Així que tan minses com eren les probabilitats que respongués i preveient que, com era costum en els receptors de les cartes (amb, les coses com són, l’honrosa excepció del comissari en cap aleshores dels Mossos d’Esquadra, Sr. Josep Milan i Sánchez, qui em mostrà les seves sinceres disculpes) no ho fes, em vaig reservar una broma per la part final de la carta. Coneixia una parenta seva, bé, coneixia, coneixia, diguem que havíem coincidit. I vaig dir-li alguna cosa en pla de broma, més que res per dir jo la darrera paraula. I quedar-me a gust.

Però vet aquí que el món és petit, i els patis de la Model més, que així fou com va voler venir a veure’ls. Suposo que a comprovar in situ la bondat de les seves declaracions al diari. Ens van dir als interns de fotre el camp (bé, per ser rigorosos, del pati a les cel·les, que aquí no hi hauria cap camp ni res que se li assemblés mínimament) quan va arribar la comitiva exploratòria.

Les meves explicacions al cap de la galeria, l’anomenat ‘pit-bull’ (les coses com són, funcionari de qui no tinc més que bones paraules, tanmateix), de coneixença del secretari (de la parenta no calia ni plantejar-s’ho i no per la poca coneixença) serviren exactament per al previst, per a res i així fou com aparegué el seguici pel fabulós pati d’esports.

Sí, a aquesta imatge no hi haurà molts delinqüents, però m’ha evocat molt el començament de la pel·lícula «Reservoir dogs» quan el reguitzell de delinqüents surt a passejar…

Fins aquí el capítol, els delictes vindran després.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Capítol 2. Aperitiu d’historietes variades

Publicat el 16 de gener de 2019 per Joan Carles Mestres

Quan vaig decidir escriure aquestes memòries, al cap només se me m’amuntegaven records de Brians, però per llunyans que semblessin, no podia obviar els 3 anys i 8 mesos passats a la Model com a preventiu. Poc a veure ambdós models de presó, per bé que ambdues foren concebudes per ser referent d’un nou concepte de presó, si bé amb més d’un segle de diferència. La Model passaria a ser-ho, segons l’argot de l’època, com a presó exemplificant però crec, sincerament, que ambdós propòsits, funcionalment, fracassaren rotundament. Per bé que en el cas de Brians es podrien adduir defectes de construcció. I a la Model? També!

[Incís, com m’agrada mirar de confirmar el que dic amb proves documentals, què millor que citar dos molt interessants articles, signats per Gemma Liñán, amb una sèrie de vídeos que ELNACIONAL.CAT va publicar el diumenge 4 de juny del 2017. Molt il·lustratius. Incloc els enllaços al final del lliurament].

Tanmateix, l’objectiu quasi exclusiu de la Model, els anys en què hi vaig ser, era ser un magatzem. L’olla de grills que em vaig trobar en entrar era, fonamentalment, un dipòsit de gent. Perquè el que s’hi podia fer era, bàsicament, res. Evidentment sempre hi ha algun eixerit que va de llest i al respecte, puc citar un funcionari que anava a passar-hi l’estona i cobrar, un tal Tomàs, que es dignà fer broma amb el fet que jo no feia res.

El problema és que jo no cobrava per fer-ho. Així que em vaig quedar a gust: «I què coi he de fotre jo aquí? [Dit amb segones, però no es esperava que ho entengués]. Tallers de …[no citaré els dos oficis esmentats perquè no s’ofenguin els …bé, per no ofendre ningú]? Les coses que he de fer les he de fer al carrer i ja les feia fins que em vau tancar». Evidentment, jo passava de tot, en això coincidíem, però amb diferent tarannà, ell anava amb la camisa fora, però no tota, sinó sols un costat, fins en això havia de donar la nota i ser un cas acabat.

Fins i tot, el tal Tomàs, va oferir un espectacle que no vaig veure més en els 9 anys de segrest, discutir amb un altre funcionari. Ja dic, el Tomàs era un cas com un cabàs. Però no era dels molts amargats (fill de puta queda groller i pot sers ofensiu per a alguns que no en tenen cap culpa) que anaven a fotre el personal, a diferència de Brians on, si més no, eren més sofisticats.

Clar que els de la Model anaven a joc amb el lloc, un poti-poti de delinqüents de tota mena, tots barrejats des de bon matí, quan sortíem al pati conjunt els de al 1ª. i 2ª. galeries fins a l’hora d’anar a dormir, on convivíem 6 marrecs en una cel·la pensada inicialment com a sistema cel·lular que preveia l’aïllament de cada pres en una cel·la individual, per tal de prevenir els efectes de les “males companyies”. Aquí, però, es podrien adduir defectes de previsió …per les circumstàncies històric-geogràfiques del s. XX a Catalunya (malgrat no ser gaire diferents del les dels segles precedents).

I, ja posats, al s. XXI romanien les originals cel·les, ara tercermundistes, que no tenien res a veure amb les que es poden visitar actualment, com la que surt al vídeo d’Òmnium Cultural on diu «si aquests 25’’ se t’han fet interminables, imagina’t 25 anys». No sé si interminables, però ja m’hagués agradat haver-hi estat, jo no les vaig veure fins que vaig ser al carrer.

Ni tan sols coincidien amb les fotos d’un reportatge que va fer en Jordi Basté, qui es passà una nit a una cel·la. Vaig veure que era de les d’ingressos, les ocupades pels interns quan ingressen a la Model i estan 2 o 3 dies en quarantena fins que són assignats a la galeria corresponent.

Aquestes, més ben condicionades, tenien portes diferents perquè, durant la durada de la quarantena que deia, els interns no es poden ajuntar amb d’altres, talment com infestats (cert, és la normativa. Als penals, cas de Brians, no es barrejaven a un mateix mòdul els interns amb diferents tipologies de delicte. Bé, així era a Brians i quan no hi havia preventius. A la Model, com a presó preventiva, el poti-poti era general, tots mesclats, clar que sí! El 1r. vídeo de la 2ª. sèrie ho corrobora, més que menys).

Com a resultat de la reclusió dels ingressats com a empestats, els àpats els feien a la pròpia cel·la. Les safates del menjar es deixaven al terra, per la part de la galeria, i giraven la mitja tanca metàl·lica de forma que que la part còncava quedava del costat de la cel·la i les safates a aquest cantó. En acabar, es tornaven a deixar al terra i es feia l’operació inversa. A la fotografia de sota es pot apreciar com quedaria la mitja tanca o porta un cop recollides les safates.

Les que vaig conèixer i habitar durant quasi 4 anys, nogensmenys, eren insalubres, petites, velles, estretes, la majoria sense porta al cubicle de potser d’un metre i mig al quadrat que era el reservat, a la ‘porta’ (forat de la paret, més aviat) del qual s’hi havia de col·locar una cortina (a manca de porta) que, òbviament, feia les funcions que podia fer, no més.

I ja dic, 6 persones (els 2 primers anys, la resta, a la 3ª. galeria, érem 3. No vulgueu saber el canvi en la qualitat de vida! I això que anar a la 3ª. era un càstig. Tan malament funciona la justícia en tots els sentits que, fins i tot, quan et volen castigar et faciliten les condicions de vida. No m’estranya que hi hagi tants innocents a la presó. I, no és broma, tan malament ho fan i tants sapastres són que, fins i tot, en l’únic atenuant que em van aplicar, simple, quan era molt qualificat de manual, la van vessar. I no per aplicar-me’l, perquè no tingueren més remei sinó perquè van dir que havia trucat de seguida a Emergències Mèdiques per auxiliar la víctima. És cert que vaig trucar de seguida, i hi havia constància d’una trucada. Però no contestada. M’ho vaig repensar, penjar –per què havia d’auxiliar jo a qui m’hagués volgut matar?– i parlar amb diversos advocats i refer la trucada. Com dic una cosa que m’afavoreixi en dic una altra si no és el cas. Però sí, tot i així, vaig ser el primer a trucar i hagueren d’acceptar l’atenuant i sí, simple, quan era molt qualificat de manual). I no érem més de 6 interns a la cel·la  perquè no hi havia més lliteres (clar que això no obstà per eixamplar l’ocupació durant la repressió …la feixista …la de després de la guerra, vull dir).

Les cel·les eren com aquestes, potser sense porta d’entrada al reservat, per a dues, tres o sis persones depenent de la galeria (o, dins de la galeria, de la cel·la, en algun cas per haver tret alguna llitera expressament o perquè havia quedat inutilitzada). Sí, les cel·les que es poden visitar tenen una llitera per a dues persones. Al mateix espai, a la 1ª. galeria hi encabien dues lliteres de 3 llits cadascuna.

Però si no em venien records curiosos al cap de la meva estada a la Model era, principalment, perquè no s’hi feia res. Explicar res d’un dia qualsevol avorriria tant al personal com es podria avorrir qualsevol intern amb un mínim d’inquietuds. Però no em quedaré sense explicar res, sense enumerar totes les bestieses del dia a dia, fins en l’organització dels cursos i tallers (per a criatures, tot s’ha de dir), com el fet que per entrar a les 3 et cridaven com una hora abans, hora que podies aprofitar caminant per la galeria, per exemple.

Per no parlar de les maneres d’algun funcionari, com un que sortiria a un documental sobre la Model que passaren per TV3 el mateix 2009, de cognom precedit d’un ‘de’ i volia tenir els seus 15’ de glòria i parlava de mascles alfa, animals i altres bajanades. No és d’estranyar, doncs, que cridés a la gent que era esperant tranquil·lament per posar-se en fila abans d’entrar a les aules o que no deixés de dir animalades.

Ja havia decidit plegar d’un curs (3 dies vaig aguantar, el meu topall habitual de període de gràcia que els donava) sobre «control de la ira», al qual només m’hi vaig apuntar per la profe, òbviament (no anava a ser pel que s’hi deia, clar!) i em vaig voler acomiadar, però no hi era. Ni quan hi vaig tornar, deuria estar veient pel·lícules. Bé, li vaig enviar records a través del cap de la galeria on es feien els cursos. Com dirien a «El mètode Grönholm» d’en Jordi Galceran, jo, «surrealista, ho trobava surrealista».

En fi, sols esperava que m’acceptessin a l’activitat d’esport, instància que vaig enviar tan bon punt vaig arribar a la Model. Mesos van trigar, però finalment m’hi van acceptar. Val a dir que, contràriament al que hom podria pensar, el menys que es podia fer a l’activitat d’esport era esport. En un pati més o menys triangular on just s’hi podia encabir, amb prou feines, una pista d’handbol per jugar a futbol sala i un annex similar quant a forma, més o menys triangular, però molt més petit, on just s’hi podia encabir, amb prou feines, una xarxa per fer de pista de voleibol, acompanyat d’un hangar per ubicar-hi tot un reguitzell de màquines de peses i gimnàstiques diverses, tot amanit amb un contingent de diguem gent brutal, i mai millor dit, on l’olor era la característica fonamental. I la calor, no oblidem la calor.

[A la fotografia de dalt es poden apreciar des de l’aire les extraordinàries dimensions del pati d’esports, el que queda a l’angle inferior esquerra, tot compartint espai amb gimnàs, edifici amb teulada blanca més amunt, escola, edifici amb teulada blanca més abaix, tallers, edifici just a l’angle i que queda tallat a la fotografia, i, òbviament, el jardí entre aquests 3 edificis. No era qüestió de desaprofitar l’espai. A la fotografia de sota es pot veure l’espai habilitat per a esports a l’aire lliure en tota la seva dimensió. Enganyosa si un no veiés la de dalt. I cert, havia oblidat incloure les dues cistelles de bàsquet].

Val a dir que les úniques màquines que m’interessaven a mi eren les bicicletes estàtiques. Bé, dues de les quatre, perquè totes atrotinades, però sols dues no funcionaven. Això sí, podies jugar, un cop agafada tanda, al ping-pong, en la taula quasi encastada en els 10 metres quadrats que havien quedat entaforats entre ‘pista de voleibol’ i ‘gimnàs’.

Perquè sí, me n’anava a abonar a les bicicletes, si més no, enxampar una tanda d’una estoneta, que no cal tenir cap premi matemàtic per entendre que no cobrien la demanda de la quantitat d’interns que per allí corrien (bé, córrer no seria el verb més indicat, i no sols pel fet que una bona quantitat eren asseguts a les escales tot prenent el sol). Però és que l’altra alternativa, tot i haver estat la idea prèvia, era córrer (tot i que no seria el verb més indicat, tot esquivant interns, taules i, sobretot, pilotes que volaven i podien venir de 3 costats diferents, bé, diguem 2, obviem les de ping-pong), però no com si m’estigués preparant per anar a la guerra o a fer un eslàlom a uns jocs d’hivern.

Ara faré una petita confessió que no té cap mena de transcendència a l’estat espanyol però que tindria la seva importància en un estat de dret. Fa molts anys que em vaig trinxar un dit petit jugant a voleibol. Per fer trampes. Vaig posar la mà (les bromes que faig, ja sé que a voltes no són les millors …o no són bones, directament) al costat de la xarxa per fer passar un servei que no arribava i vaig veure de cop totes les galàxies. Del cop de la pilota m’ha quedat un dit boterut, esbiaixat i ganxut perquè, tal com va dir el metge, havien quedat tan esmicolats els ossos que millor no tocar els trossos.

No hi fa res, sols si es mira de gairell es veu la deformació. Però per què seria important en un país democràtic i no en Espanya? Perquè els jutges sempre volgueren fer creure que havia estat jo qui havia començat les baralles amb el veí fatxa que m’acabarien duent a la presó quan és de calaix que, atesa la bona vista llunyana que assoleixo quan rebo un petit cop en el dit petit, hauria de ser molt masoquista per voler barallar-me amb ningú. Altres consideracions a banda que, com aquesta o qualsevol altra que se’ns pogués acudir, no farien ni pessigolles als espanyols i molt espanyols homes de bé que acostumen a compondre els jurats de l’espanyola pàtria.

Així que, a manca d’esma per anar darrera de la pilota per donar-li puntades de peu i de mans per jugar a voleibol, vaig arribar a fer un partit de futvòlei (certament, qui no es consola és perquè no vol). Aquest i un de ping-pong (a part les frustrades intencions de fer alguna cosa més que un parell de voltes amb un ull posat davant i l’altre al darrera i escalfar mínimament el seient d’una rovellada màquina que anomenaven bicicleta estàtica) foren tota la meva experiència a l’activitat d’esport a la Model. I no sé ni si vaig arribar tan sols a la meva marca usual de 3 jornades. Perquè abans de tornar per on havia vingut en vista de l’èxit obtingut, una visita obligada a l’hospital marcà la meva estada carcerària al començament.

Com ja he comentat, tinc un dit que, convenientment atacat, em fa veure les estrelles. I tampoc no cal que l’atac sigui massiu ni organitzat. Una petita topada amb una barra d’una escala em pot retornar a al Via Làctia. I això és el que, afortunadament, em passà aquest cop, uns dies abans del cop al pati d’esports. Perquè el darrer dia de passejar (dit irònicament, atès que ni els molts que s’apuntaven a esport era sols per sortir de la galeria caminaven i sí es passaven l’hora i mitja a les escales esmentades. Per cert, petit obstacle afegit a la cursa ja explicada de la volta a la pista o pseudopistes) pel pati d’esports, entre la 3ª. i 4ª. galeries (pati que és el que es pot visitar, si no ha canviat, en les visites a la Model) els meus ossos, els trencats i els sencers, aquests, tots plegats, foren a estimbar-se contra el terra de ciment (tot era ciment a la Model) de la maleïda pista d’handbol, passant, de cop i de resultes del mateix, a engruixir el nombre dels primers, els trencats, a costa de rebaixar el dels segons, els sencers.

La història és ben senzilla. Com a conseqüència dels anys d’haver corregut o dels gens, què sé jo, no m’agrada que em passin ni en somnis. Així que aquella malaurada data d’abril del 2009, vigília de sant Jordi per a més dades, va ploure. Aleshores, amb el rebombori que va produir-se per la sobtada descàrrega d’aigua al matí, molts dels interns sortiren en estampida (a veure si encara tindria raó el canta-manyanes de cognom majestàtic) a aixoplugar-se cap a l’entrada (en aquest cas, sortida) del pati. I, com a gasela del perill advertida, vaig sortir esperitat en direcció a la salvació, però clar, la imatge serà molt bucòlica, però ni jo sóc cap gasela ni, molt menys, el terra dels patis de la Model s’assembla a la sabana africana. Quan plovia lliscava com una mala cosa (estava molt ben pensada, la Model). I el que havia de convertir-se en l’única sèrie del dia en format esprint versus tots els interns que corrien com espaordits en la mateixa direcció va esdevenir un aterratge forçós en tota regla. Amb l’agreujant que vaig caure del costat diguem dolent.

Pati d’esports de la Model des de l’entrada a escola i tallers amb una nova mà de pintura a les parets.

I què vol dir això? Doncs, com deia anteriorment, afortunadament m’havia retrencat per enèsim cop el que restava d’os del dit petit de la mà del costat de la costellada, en anar a ensopegar amb el terra, inconscientment vaig estirar el braç per no aturar el cop amb la mà. I qui hauria d’haver esmorteït el cop se’n va desentendre (el subconscient, que deu ser prou intel·ligent) i qui el va rebre van ser, efectivament i de forma efectiva, les costelles. D’aquí el nom de costellada. I no a la brasa, precisament.

Potser hom s’haurà adonat que no sembla que haver-me trencat els dits de la mà uns dies abans no havia estat molt afortunat, comptat i debatut, doncs hauríem afegit més fractures al balanç de les ja existents. Però sí ho fou, sí. I ho vaig comprendre a la nit i a l’endemà.

De fet, tota la tarda ja vaig començar a experimentar un dolor molt fort a la zona del costellam afectat. Ja em vaig queixar per anar d’urgències, prou. Però a veure, si que et vulguin atracar al metro no és una emergència per a alguns Mossos d’Esquadra (si més no, per a una), com ha de ser una urgència que et trenquis unes quantes costelles a la Model? Per l’amor de Déu, a la Model! Il·lús somiatruites!

I dic ‘unes quantes’ per complir amb el meu compromís de no faltar a la veritat (al respecte de segons qui, si no se’l mereix, ja seria una altra qüestió), les dades que aporto són religiosament verídiques. De les diverses radiografies que em van fer, a la Model, al Clínic, de nou a la Model perquè no trobaven les del Clínic ni les de la Model o a l’Hospital de Terrassa, perquè no trobaven les del Clínic ni les de la Model, ni les velles ni, òbviament, les primeres, em saberen dir el nombre de costelles trencades més enllà de més de 3.

Total, que en tota la tarda no se’m van endur a urgències (bé, diguem-li ‘la infermeria’) de la Model. I, com solien fer, i no és conya, et cridaven a mig àpat. En el meu cas, lògicament, a mig sopar. Així que a fer punyetes les patates (no és que recordi fil per randa tots els àpats dels 9 anys, potser no en recordaria un de sol, però el que és quasi segur és que hi havia patates. No podria assegurar que passés a la Model, però sí a Brians, que en tots i cadascun dels àpats, per bé o per mal, hi havia patates. Vaig arribar a menjar patates dins la samfaina i, no és conya, dins una pizza. Com s’haurà apercebut, molt del menjar era casolà …bé, fet allà, a la presó. Com algunes pizzes). Així doncs, ja havia vist prou les patates i el que les acompanyés.

Buff!, això sí va ser sort. Dilluns al vespre, ‘carn de ionqui’ tocava (i no hi afegeixo menjar, perquè jo mai me la vaig menjar. Del fastigosa i la ferum que produïa, no gosaria ni dir´li menjar. Per bé que sí hi havia interns que deien xalar molt amb aquella carn). El nom li provenia, certament, de la quantitat de nervis que hi havia; vaja, el que en seria una feliç descripció, ossos, nervis i pell. La carn? Millor no trobar-la, tampoc.

Però, a més a més, hagués valgut la pena anar a posar-me una injecció, hagués el que hi hagués, el dolor ja era terrible. Malauradament, aquell dilluns, la metgessa (per dir-li d’alguna manera) era l’anomenada (per dir-la d’alguna manera, però molt adient) ‘Doctora Mengele’. I a fe de Déu que li esqueia l’apel·latiu. Tenia tota la pinta de ser germànica amb un pegat en pla John Ford a l’ull (tan exagerada era que m’he d’espessigar per no dubtar que ho he somiat). Ni falta fa dir que d’injeccions de Voltaren, ‘rien de rien’ (no sabria dir-ho en alemany, però el traductor sembla que sí, ‘gar nichts’) i volta cap a la galeria. I, a sobre, ho deia de males maneres, la bruixota aquella. I que em perdonin les bruixotes oficials.

[R. Baer, Josef Mengele i R. Hoess. No confondre, Hoess.                                        John Ford]

Lendemà de bon matí, ja no hi havia qui m’aixequés dilluns llit. Com una planxa de fusta em van haver de llevar. El dolor era insuportable, i tot i ja dur-ne hores de l’avís, esperarien fins a l’hora del sopar. Llàstima, dimarts, el menú era més lluït (i no perquè hagués de ser-ho forçosament). En definitiva, sant Jordi m’apartà el monstre de la infermeria i aparegué una metgessa, ara sí (ara sí l’anomenarem metgessa. Pel jurament hipocràtic, no per mania a la mala pècora de la vigília. Sóc fidedigne, em limito a la tasca de notaria). I ara sí, s’avingué a alleugerir-me els dolors la metgessa (i sense entrar en si era una bellesa, per contraposició a l’anterior seria d’un altre món, ho dic perquè no deu ser intranscendent en relació al seu comportament, si no, si més no, com a contrapunt del card del dia anterior. I que em perdonin els cards oficials).

Per bé que els dolors de veritat eren a primera hora del matí però no ens posarem perepunyetes a aquestes hores. I ara sí, ara encara deu riure, m’aixeco una mica la camisa pel costat i li pregunto «Aquí va bé per a la punxada?». «Home, aniria millor si s’abaixés una mica els pantalons». Que també he de dir que em va fer molt feliç saber que la punxada no era al lloc específic del dolor. I gràcies que el dolor del dit ell sol es passa. Que si no, igual s’hauria de passar.

I ja no calgueren més injeccions. Ja dic que havia estat un cop de sort haver-me trencat uns 10 o 15 dies abans el dit petit. Per què, finalment? Molt senzill, perquè quan me’l vaig trencar havia demanat hora per al metge i era a l’endemà quan em visitaria. Perquè, aguanta tu 15 dies amb no sé quantes (perquè no ho sabien ni ells) costelles trencades a la Model! I, fent números, 3 d’ells, com a mínim (no recordo, però potser repetiria més dies), amb la doctora Mengele (sense cometes). Calla, calla!

Lògicament, pel mateix preu entrà en la visita la qüestió costal i en vista del que explicava, les radiografies me les feren el mateix dia. I el mateix dia ja va encarregar que se m’enduguessin a Terrassa. Allò sí que donava gust. Comparat amb la Model era el paradís, ni més ni menys. A sobre, com l’únic que havia de fer era no fer res, però per prescripció facultativa, no per manca de mitjans, més feliç que un gínjol.

I les experiències? A la Model era a la galeria dels que hi entraven per primer cop, aquí a l’habitació em va tocar un que havia matat al seu cap, potser em falla la memòria, però juraria que amb una serra mecànica, però després, a la sala d’esbarjo (entengui’s per esbarjo jugar a escacs –aquí no hi ficaria tallar-se el cabell, encara que, en vista de la freqüència amb què molts interns s’hi apuntaven, molts no hi estarien d’acord– i va ser on vaig començar a jugar) xerraves amb un important narcotraficant gallec, que era gallec no ho podria dissimular davant de cap jurat, que era narcotraficant no ho hagués pogut assegurar, desconec quina fila fan, però, pel que explicava, si més no, tenia tota la pinta i a sobre, era molt amè. A la Model, tampoc això era possible, no hi havia sala d’esbarjo. Aquesta podia ser el propi menjador. En fi, tot el bo s’acaba o arriba, així que som a punt d’acabar aquest capítol. Perquè el bo ve ara, avui ha estat un aperitiu del festí de personatges que aniran apareixent.

El ‘bo’ ara, per dir-ho d’alguna forma, i com a prèvia, és la diferència amb que m’he trobat han tractat els presos polítics oficials d’un servidor. El metge de Terrassa em ve un dia i em diu:

– «Ja s’han consolidat els ossos, si vols, dissabte et dono l’alta i pots tornar a la Model».

– «Nnnnno!, que dissabte és el Madrid-Barça [el del 2 a 6] i a la Model no el podré veure».

– «Ah!, doncs ajorno la sortida fins a diumenge».

– «No cal, home! Era broma, em dóna igual, al capdavall, és la lliga espanyola… [comentari que li vaig dir, no vull ofendre ningú, vaig fruir molt amb el 2 a 6. Reconec que l’argument me’l faig venir com em convé]».

I així fou com em vaig perdre el futbol (potser hagués estat diferent si hagués estat el Chelsea-Barça [el del gol d’Iniesta] de 3 dies abans), però que, paradoxalment, m’ha servit per veure que, si més no, en aquest punt, als presos polítics els han tractat molt pitjor que a mi. A ells els feren tornar, després de la recuperació de vaga de fam, cap al centre penitenciari, la nit de Nadal!

Ja s’ha de ser malparit, ja! Fins i tot m’han evocat la doctora Mengele.

Apèndix: els 2 articles esmentats:

1.- https://www.elnacional.cat/ca/societat/video-preso-model_163194_102.html, el primer, amb títol: VÍDEO: Descobreix la Model per dins.

Els vídeos:

https://youtu.be/dTPi1rba8nI. GALERIA 6. Per a presos perillosos.

https://youtu.be/JaObbF0xtx4. PATI EXTERIOR. Conegut com el pati de la palmera.

https://youtu.be/JaObbF0xtx4. GALERIA 3 (P. BAIXA). Buida des del 24 de maig del 2017.

https://youtu.be/BH_WZZOb01A. GALERIA 3 (P. SUPERIOR). Buida des del 24 de maig del 2017.

https://youtu.be/APTJBomkepk. PANÒPTIC. On veure tots els interns.

2.- https://www.elnacional.cat/ca/societat/model-preso-reportatge_162312_102.html, el segon, amb títol: Un altre Model de vida. I una sèrie de vídeos més intimista, menys general.

Els vídeos, sobre la visió dels darrers interns i, el darrer, del director general de Serveis Penitenciaris, per si algú té curiositat i no li cal entrar a la pàgina:

https://youtu.be/b9v-NpO5DjA

https://youtu.be/b98ykoBsZSA

https://youtu.be/lJJNMWUNoo4

Publicat dins de General | Deixa un comentari