Memòries d’un pres català que no us contarà cap conseller

Blog diferent per no deixar-te indiferent

I-4. Tot, el bo i el dolent, té un final, fins l’INCÍS. O després de la tempestat ve la calma, que us sigui lleu

Publicat el 1 d'abril de 2019 per Joan Carles Mestres

Com s’acosta el final definitiu, seré més agosarat. Tothom té dret a l’autodeterminació. Qualsevol poble o nació (article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans i del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Assumits en la seva Constitució). Com un veí té dret a marxar d’un immoble. Coi!, que s’ha queixat cap espanyol del Brexit? Que no són europeus? Per cert, el dia que uns veïns pensin a tocar el dos de l’edifici, els atonyinem entre la resta i els denuncio per crear mala maror, per massa tumultuària i lesions. I per mirar-nos malament i engendrar violència.

El que he dit ara! En aquests debats (i sols vaig entrar una estona un dia) generats arrel del tuit subversiu, se’m va dir que els catalans no volíem viure amb espanyols, …no sé jo, però què tindria a veure dir que ets català amb qui és amb qui vols viure? Com si fossin francesos o senegalesos (aquests els recordo per la rima).

Doncs per dir que sóc català, se’m va dir nazi, xenòfob i supremacista.

Encara vaig ser a temps de respondre: «Qui ha dit als altres què han de ser? [Em moc del costat de la seguretat, no recordo si havien parlat de violència o similars]. Queda clar, doncs, qui és el nazi. Me n’alegro que entenguis que som un altre país i supremacista? No, diferent. Òbviament».

Resposta arriscada, jo li trobava certa bellesa dialèctica. Però arriscada perquè lestat espanyol és un dels més repressors de la llibertat artística. Segons un estudi de lONG Freemuse, Espanya és l’estat que ha empresonat més músics el 2018. Concretament, catorze rapers —Valtònyc, Pablo Hasel i els membres del col·lectiu La Insurgenciahan estat condemnats a presó per delictes d’enaltiment del terrorisme o injúries a la corona.

L’estudi analitza una seixantena d’estats i ha valorat els casos de 1.807 artistes. Cap no supera Espanya en empresonaments, 14. Egipte i la Xina ocupen el segon lloc (sis sentències de presó), després vénen Turquia (quatre) i l’Iran (tres). Rússia, Malawi i Tunísia clouen la llista amb un cas cadascun.

Recapitulem, durant el 2018, Espanya, 14 músics condemnats a presó. En destacada 1ª. posició. A continuació, amb menys de la meitat de condemnes, Egipte i la Xina, amb 6, i a més distància encara, Turquia, 4 i l’Iran, 3. Tanquen la llista (perquè no hi ha més músics condemnats a la presó en tota la resta del món), Rússia, Malawi i Tunísia, 1 cadascun. Per simplificar, Espanya és de la Champions de la repressió, de fet, és la reina i amb diferència. Espanya, 14; resta del món, 22.

Notícies del dia:

Cremen el faristol que recorda les tortures franquistes a la prefectura de la policia espanyola.

Mejías titlla la placa col·locada per l’Ajuntament de Barcelona, d”ofensiva’.

Carta de Jordi Cuixart des de la presó de Soto del Real, en què parla de Salvador Puig Antich, l’inventari de la seva cel·la, l’empresonament i l’assassinat injust.

Una àvia de 63 anys confinada 15 hores al dia en una cel·la, sense haver estat condemnada, és aquesta la imatge que volen ensenyar al món, senyor Borrell?

[Fico falca: això no és res!!!! El tema és «Una àvia de 63 anys confinada 15 hores al dia en una cel·la per haver fet la seva feina, que era obrir un debat al Parlament per complir amb el seu deure, sense haver estat condemnada, ¿s aquesta la imatge que volen ensenyar al món, perdonavides senyor Borrell? I és més, és la seva cara de frustrat enfurismat i el seu dit, fent-se el milhomes, mostra fefaent de ser un total acomplexat, la imatge que volen donar?»].

La Junta Electoral prohibeix a TV3 referir-se a ‘presos polítics’ i ‘exili’.

Totes les notícies són del 29-3, quan vaig començar aquest sèrie de lliuraments incisiva. Ara, una sèrie de cites per demostrar la dèria separatista, la dels colpistes, fugats i terroristes.

Bernhard von Grünberg: ‘Això que passa aquí és de bojos’. [No m’estranya, és Espanya].

De Nació Digital: «El periodista que ha fet enfadar Borrell té raó: el 70% d’espanyols a favor de refer la Constitució». [Res, res més, deia que no diria res més de Borrell, però no eren paraules meves].

I si fins l’Iceta admet que admetent que si el 65% dels catalans vol una República caldrà parlar-ne… però a veure, per què el 35% han d’imposar la seva opció al 65%?

Prou cites. Vídeos:

https://www.facebook.com/correntillero.catalan/videos/1912836785511429/

 

Clar que no ofèn qui vol sinó qui pot, però sí que delinqueix qui vol. I, per acabar com serà el final, un somriure:

https://www.facebook.com/elmeupaisestantpetit/videos/2319459085002637/

 

Tanmateix, ara ve el final de l’incís, un tuit (no textual, clar!, però potser sí) que vaig adreçar a qui s’ofengué quan vaig escriure el tuit criminal o que m’incrimina. Del qual no renego ni d’una coma. I ja no diguem rectificaré, lamentaré o penediré. Potser em quedaré sense els seguidors de Twitter, alguns meravellosa gent, però amb la consciència tranquil·la. Si ni vaig lamentar o penedir-me de res en el judici, malgrat la intenció del meu advocat, pel qual m’imposarien 9 anys…

Si més endavant ho hagués de fer, faria un compte de Twitter per seguir-los, no per esplaiar-me. Aquest blog m’és suficient, advoco per la llibertat d’expressió. El que ja tindria decidit és el nou nom, encara que me’l poguessin trepitjar, ja els el dic ara, quelcom com JCM_Cat_fe. Sí, perquè no m’he d’amagar rere perfils falsos, continuaria sent fidedigne. I fe seria la meva alfa i omega. Tampoc no em faria res que algú em suplantés. No he de rectificar res (tinc consciència d’haver pogut cometre molts errors, però no de consciència), no com altres, no sóc com alguns que diuen ser ells el perfil de Twitter i després rectifiquen. I espero que el tal ‘Tácito’ m’hagi plagiat, de cap manera voldria ser comparat, tot i que sembla que ell emprava un recurs meu molt recurrent. Jo tenia per costum respondre als proferidors de les animalades que solia llegir, dient-los que sí, que mai no tindríem la independència i que la Terra continuava sent plana.

Espero que sigui casualitat, res a veure amb el personatge i la seva personalitat. Ell és un delinqüent. Corroborat en diversos diccionaris. Delinqüent, persona que delinqueix, que participa en un delicte. En cap diccionari s’hi diu res de ser condemnat, ni de tenir en compte el tipus de jurat, res. En tot cas, seríem complementaris, jo, la persona, amb noms i cognoms i ell, qui delinqueix. I a més a més, és o participa en el personatge ‘Tácito’.

Que mira que n’arriba a ser, de maldestre!, reconeix descaradament que ho és i després s’entrebanca i balbuceja per dir que no ho és, que no, que sí però que n’hi ha més. Tàcitament reconeixia ser-ho, doblement. Molt callat no és, per ser ‘Tácito’, però més li hagués convingut. Delinqüent, GC de dia, ‘Tácito’ de nit, però no per doble personalitat, sinó per doble motiu (i la de jutges que han estat descoberts emprant un perfil fals per abocar-hi tota la seva visceralitat contra l’independentisme!, però això dels perfils és un tema personal, no ha d’afectar les atribucions. Com si haver estat escollit -la majoria a dit- jutge del TS impliqués imparcialitat, coherència i equanimitat …quan ni implica no animadversió contra Catalunya -tothom té els seus sentiments, és humà, mal els pesi- ni tan sols coneixement suficient de Dret, però com diu el ‘Tácito’, perdó, qui hi escriu, són coses diferents).

De totes formes, la pena per plagi hauria de ser irrisòria davant el perjuri i tots els delictes que se li puguin ‘imputar’ a aquest personatge de ficció, Tácito’, o a qui el manegui. Per descomptat, que coincideixi en les expressions ‘delictives’ de ‘massa’, ‘tumult’, ‘període insurreccional’ o ‘mirades d’odi i de ràbia’, amb tots els del seu cos i d’altres durant tot el relat, és pura casualitat i no hauria d’afectar a la credibilitat dels afectats, ells, molts d’ells lesionats en les càrregues de les muralles humanes. El Tribunal ja sabrà discernir i discriminar.

Doncs ha estat pels embats dialèctics dels piolins que he ampliat els lliuraments excepcionals amb un annex. Perquè l’excepcionalitat no pot esdevenir normalitat.

Tinent coronel de la GC. Com seran els altres! Bé, no sé si els paràmetres per ascendir són els previsibles en el seu cos i demostrar un odi acèrrim cap a l’independentisme potser és el camí directe. Quant a la credibilitat és la que és, tots els jutges la saben …però sé, per experiència, que si els testimonis són dels seus, poden rectificar i contradir-se les vegades que calgui. Havia escrit un blog del meu cas i serviria com a guió d’unes quantes pel·lícules. Sort que en la pantomima dels 20-S i 1-O tenim tots els vídeos. Ah!, es veten, clar! Sí, alguns es veuran, d’aquí quan?, sí i uns rectificaran i altres recriminaran, sí.

Com si no pogués entrar mai més, no a la presó, sinó a Twitter. Cadascú té la vida que té, és com la pel·lícula «La vida dels altres». Uns ballant i altres escoltant, tota la seva vida. Aquesta és tota la seva vida. No diré de voyeur sinó d’auditeur, perquè en francès crec que no existeix écouter com a substantiu. Quina vida més miserable!, et poden tancar el compte i compte!, que no et tanquin a tu, però mai seran feliços. Així són els arrenca-llaços.

Però tranquils, no aconseguireu res contra tot un poble. I mentre, no defallim. Després de la tempestat, ve la calma. Podrem trigar, però aquesta guerra la tenim guanyada (i que em posin més anys per haver dit ‘que estem en guerra’! Com si sóc violent per dir que me’n vaig a fer una truita i trencaré un parell d’ous. Calla!, a la Soraya no li van imputar res. Deu variar la intenció, però no en el to sinó en l’accent, tot depenent si aquest és català o no). Que borden?, doncs cavalquem!

Per als menys perspicaços, aquest darrer i definitiu tuit que esmento a continuació sí que anava amb segones intencions. Fou la cirereta a tanta mediocritat i potser sí que algú es va sentir al·ludit, ofès i insultat, perquè en el tuit cert és que qui parla de mare, pot parlar de pàtria, o que qui no estima la seva mare, no estima la seva pàtria… el tuit:

«A la presó hi vaig conèixer 2 que van matar sa mare. Un, el Rus (no us enganyeu, els 2 eren ‘muy y mucho españoles’, mai van dir un sol mot en català) era el fan nº.1 de Hitler. L’altre, el Juanito, es va penjar, ningú ho va lamentar».

Sí, estaria quasi segur que el tuit va anar així. Què n’inferim, jutges Lamela, Llarena, Marchena i cia.? Que els fatxes no estimen sa mare i amargats, se suïciden. ‘Que se suïciden’, no ‘que se suïcidin’. O també ho he d’explicar?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *