Memòries d’un pres català que no us contarà cap conseller

Blog diferent per no deixar-te indiferent

Capítol 12. Principi de la fi

Publicat el 28 d'octubre de 2019 per Joan Carles Mestres

A finals de setembre anunciava que trigaria a esplaiar-me de nou. No em cal ja, la gent, cada cop més, sap on som i qui en són els responsables. L’objectiu últim estaria aconseguit com a primer pas cap a la independència i, la veritat, veient tot el que ens cau a sobre, no tindria (ni jo mateix a fer-ho) cap interès explicar anècdotes carceràries.

Quan he tingut necessitat d’esplaiar-me, i ja sense parlar del meu cas, he tornat a Facebook. Especialment davant hipòcrites declaracions de mitjans espanyols. Especialment quan aquests provenien de Catalunya. Ja sabem, els que gosen vessar la seva frustració sobre els que no ens hem venut, en el meu cas des de la meva òptica de 9 anys segrestat. Perquè, com els manifestants catalans que sempre han estat pacífics, com jo ho havia estat sempre fins que em vaig veure obligat a defensar-me, 9 anys, tot sent innocent perquè ser va defensa pròpia (i els jutges ho sabien), però encantat de pagar-los. Perquè sí, sóc català i per això el culpable vaig ser jo i vaig pagar 9 anys. Violència? Autodefensa, simplement.

Però la satisfacció és infinitament més poderosa que la presó, dormo feliç i, com em constatà el meu segrest en presó, la gent més amargada, potser la més perillosa, però segur la més amargada, és la que renega dels seus orígens. Gent que pot acabar matant sa mare. I/o suïcidar-se.

Hi vaig conèixer gent d’aquesta, nazi fins al moll de l’os, que havia matat sa mare. A la presó, un d’aquests espanyols tan espanyols que havia matat sa mare (Antonio –detall que encara no havia esmentat–, poso el nom perquè no sé els cognoms), va ser un dels 2 que vaig conèixer al mòdul i que se suïcidarien a la seva cel·la. L’altre (R.M.S. –primícia) no havia matat sa mare, però era de la mateixa ideologia. I l’altre que havia matat sa mare (E.R.S. –exclusiva de relació; en el segon cognom fins coincidia amb l’anterior i amb el president dels espanyols, nova revelació) sols tenia un ídol, Hitler. Gent que renega de la seva pàtria mare, ja està tot dit. Ens podran llançar tota la seva fel, però nosaltres (a part de conèixer la nostra mare …i estimar-la, com estimem la nostra pàtria) som feliços, ells no, ell, a més a més, són uns pobres amargats …l’única diferència amb els nazis que esmentava és que alguns no sabrien ni com matar sa mare. Ni, segurament, com suïcidar-se ni, llastimosament, tenir el que cal.

No entrem en el seu joc. Ja hem demostrat de tot el que som capaços; el 14 d’octubre, per exemple, a la T1, després de més de 20 trets per part dels Mossos, hi hagué catalans que s’hi enfrontaren amb un extintor com a única arma. Després diran que els catalans sols fem performances. Però ni ens ha d’importar què diguin o facin ells sinó anar a la nostra i, sobretot, evitar la violència. Cap fred. Ells tenen la policia però, a sobre, la desobediència civil –diuen tots els experts– s’ha demostrat molt més efectiva. Tan desesperats estan que ja investiguen presumptes terroristes per muntar accions pacífiques. Amb l’agreujant de ‘tumultuàries’ si hi participen molts catalans. Que no poden votar ni els seus representats, escollits democràticament, debatre al Parlament, allò que no els agradi. I en diuen justícia, o constitució (no goso posar-la amb majúscula, evidentment). Però no exploteu, no s’ho val, el resultat final compensa qualsevol patiment.

I cal paciència per aguantar les seves grolleres mentides. Que si no som majoria (més del 90% a favor del sí en un referèndum sense validesa però que ha dut un munt de gent innocent a la presó) …sí, no tots van votar l’1-O, jo, entre ells. Segrestat. Però hi ha fal·làcies més hipòcrites i brutals. n’escullo 3.

1ª., com diu ara el seu ministre d’Interior, el G-Marlaska, amb una clarividència pròpia del seu càrrec (com un antecessor, que no era ‘Grande’ sinó ‘Mayor’ i de qui es feia befa perquè realment semblava tenir més gran l’orella que el cervell), diu textualment que la policia «té el monopoli de la violència». I un bé negre!

Ni tan sols l’ús de la força. Si som atacats amb perill per a la nostra vida, ja sigui per un fatxa, un policia (independentment que sigui un fatxa) o una persona normal, tenim tot el dret (i la llei ens el reconeix) de defensar-nos. Això sí, tot usant mitjans proporcionals, però això també val per a qualsevol policia o persona, no poden disparar trets contra manifestants desarmats. Per no parlar de disparar bales de goma (a sobre, prohibides al nostre país) directament contra la gent, ni foams per sobre la cintura ni, evidentment, cops de porra al cap …en teoria tenen uns protocols. El que hem viscut, senzillament, són molts casos d’intent d’homicidi. I ja he dit que no m’esplaiaria més en el meu cas. Això també, els polítics espanyols diuen que els policies defensen els catalans, sí, atonyinant catalans pacífics que sols es manifesten i sense la menor provocació. Com àvies a qui han trencat algun os. «No atacamos a abuelas» deia el Nieto, de qui ja he parlat en aquestes pàgines. Sí, amb potes rosses! Si ni tan sols som part d’Espanya, o són espanyols els perpinyanesos?

2ª., passem d’homicidi frustrat a assassinat consumat. Perquè no hi ha hagut morts a Catalunya pel procés, oi? Doncs ja n’hi hagut, els de l’atemptat frustrat del CNI que va acabar amb els morts del 17-A a Barcelona i posterior liquidació dels terroristes a Cambrils i el Penedès per part dels Mossos i no afegeixo els que no naixeran de resultes dels crims comesos per la policia aquests dies, atès que a algun manifestant li hauran d’extirpar algun testicle i no sé com quedarà la cosa.

3ª., que com dirien els americans, «last, but not least». Tot (abans, fins i tot es podia parlar ‘de tot’ ‘sense violència’), però sempre dins la legalitat i la constitució. Però si el regne espanyol, en signar la seva constitució, va assumir tots els principis de drets universals, com el dret d’autodeterminació dels pobles (i em seria igual que no sortís explícitament en cap Constitució d’un país democràtic, tampoc no es parla del dret a respirar)… I quan els Drets Humans parlen, la constitució calla.

Fins aquí hem arribat. Precisament, els americans tenien molt millor armament, però els vietnamites tenien les tàctiques –guerra de guerrilles–, la intel·ligència –una xarxa d’amagatalls per on ells passaven però els soldats americans, més alts, no– i, com a principal arma, la voluntat, la constància, ser al seu país i la persistència –guerra de desgast–. Nosaltres som i hem de demostrar-ho, més intel·ligents. Cerquem les tàctiques i tinguem clar que no hem de defallir, persistim, no ho podran resistir.

Fins a la victòria final! Guanyarem!!*!!

Ja fa temps que vaig predir que el procés és irreversible (tot i que no tant de la previsió d’un atemptat frustrat a Barcelona per part dels serveis secrets espanyols, “mande?”).

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *