Memòries d’un pres català que no us contarà cap conseller

Blog diferent per no deixar-te indiferent

I-3. INCÍS: Clímax definitiu

Publicat el 31 de març de 2019 per Joan Carles Mestres

In crescendo, sí, perquè no hem arribat als tuits més ofensius, els de paraules més elevades de to. Però hem deixat pendent el comentari del darrer vídeo.

«Sarri, Sarri» és una cançó en basc del grup Kortatu sobre la música d’una cançó jamaicana. Parla d’una fugida, sí, però no la de l’Arrimadas. La fugida celebrada fou la de dos presos condemnats per la seva suposada pertinença a ETA, un dels quals, escriptor de renom en el camp de la literatura basca, era conegut com a Sarri. El seu sobrenom dóna nom a la cançó.

Traduïda, una part de la cançó diria:

«No sé què passa d’un temps ençà que sovint la gent comença a ballar. Tindrà res a veure amb que falten dos en el recompte general.

…Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri,

Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, lliure!,

Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, visca tu!

Avui anaven els de la ràdio emetent en directe que menjarien paella i Piti i Sarri davant dels seus nassos l’anaven tramant, sense ni adonar-se.

…Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri,

Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, lliure!,

Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, visca tu!

El poble diu Sarri celebrant-ho amb xampany»

i continua «Iruñeko entzierroa desentzierroa hemen, zapi gorriakzerua du estaltzen», que vindria a ser «l’‘entzierro’ de Pamplona aquí és ‘desentzierro’, el mocador vermell tapant el cel».

Observacions: Van fugar-se el dia de Sant Fermí! Un 7 de juliol! (El del 1985). No era Brians o la Model (era Martutene, Guipúscoa, ja ho dic ara). I no ho era perquè el 7 de juliol era diumenge i a Catalunya, la paella és el dijous; dijous, paella. I darrera, es van escaquejar davant dels seus nassos sense que se n’adonessin. Què em recorda això? Ah, sí! El GC aquell que parlava de manifestants agressius que feien el bolet. Quan li preguntà l’advocat, crec que en Jordi Pina, que què volia dir ‘fer el bolet’, sense que el GC s’adonés com se n’estaven fotent d’ell, digué que era enganxar-se dels braços, un joc dels nens catalans. I clar!, costaria desfer-ne les capes d’aquesta tàctica de guerrilla, amb totes les capes que, com tothom sap, tenen els bolets.

Passada la introducció, posem-nos seriosos. Perquè, sens dubte, els pitjors tuits van anar adreçats, com no podia ser d’altra manera cap a ell, el Borrell. Sense entrar en altres atributs, reconec que vaig dir-li el pitjor epítet que mai hauré proferit en ma vida. Ho reconec i entendria que fins em tanquessin a la presó per això. Però, sobretot, seria perquè voldria jo. Tinguem en compte que em van tancar 9 anys sent innocent, que mai de la vida hi hauria entrat de no ser català i que ja sé que encara que me’ls deguin, no me’ls convalidaran, però aquest cop seria amb raó …perquè no era un jutge sinó que ho decidia jo.

Algun dia diré quant vaig haver de pagar sols per indemnització sent innocent. Si fins i tot es va donar el suposo que fet inèdit, una de les circumstàncies que crec deu haver estat un dels pocs casos en la història de l’advocacia: l’advocat de l’acusació particular ens condonà el cost de les minutes a pagar, una quantitat desorbitant. I això que, en un dels pocs moments que vaig estar lluït, en acabar el judici i passar pel seu costat, li vaig dir: «Jo per les nits puc dormir la mar de bé, tu, ho dubto».

Però si arribés el dia que m’imposessin una multa, per minúscula que fos, no descarto donar-me de baixa d’ACNUR. Em vaig fer soci l’any passat, any que es va acabar el segrest perquè m’enerva veure com deixen morir gent innocent i de la forma que moren. I per tota aquella gent que pateix, que ha de fugir per trobar una vida millor o sobreviure, mentre aquells que diuen que han patit són reflex dels que els deixen morir vilment. I ho faria tot denunciant, dia sí, dia també, els jutges (o similars) que decidiren imposar a ull i amb els coeficients decidits ad hoc, la responsabilitat civil a pagar. Amb les imatges que trobi i responsabilitzant-los de tantes morts, que carreguin amb la consciència, imatges incloses, cada dia quan vagin a dormir. Entre nosaltres, a hores d’ara no em donaré de baixa, però tampoc no em veig obligat a esperar res. Una cosa no treu l’altra.

I, com algú molt bé va dir, és molt més forta la raó que la raó de la força. Tant policial com judicial. Però aquests elements quasi que em rellisquen. Si més no, els que no són d’aquí. I aquí entra el Borrell. Sense recança, diré el que li he arribat a dir i en diverses ocasions. Botifler! Ho sé, confio que cap criatura llegeixi aquest tuit, però sí, l’hi vaig dir. En la meva defensa he de dir que, tot i la gravetat del terme, no sé si es podria considerar un insult, perquè ho és. Llàstima que després del seu patètic espectacle d’abans-d’ahir (Borrell, com ja no t’ensenyaré res més, darrera lliçó: Accused=Inculpat, Convicted=Condemnat, sí, te’n vas adonar tard …però dissimula, és molt lleig amenaçar i assenyalar amb el dit, mira, aquesta lliçó te la regalo de propina), ja no valgui la pena seguir aquest camí, com a ésser és el que és, però políticament és ja un mer cadàver (me l’estic jugant, espero que no se suïcidi …bé, és el seu problema. I ho és, de problema!, per als ‘seus’. Com a bon català, el seu partit l’ha desterrat, fuig d’aquí!, com a la Dolors Montserrat. Tant voler-se fer estimar per l’amo, el Borrell pensava poder ser cap d’estat i per a Catalunya, el PP prefereix una argentina a la Montserrat, Montserrat Montserrat per a més inri. Ambdós han estat menyspreats i crucificats, sempre seran espanyols a Catalunya però a Espanya, catalans).

I em sap greu no poder acompanyar la fotografia amb què vaig acompanyar el més fort dels meus tuits, tinc l’original, que és la següent:

però la penjada no era l’original sinó una de ‘tunejada’, agafant la que adjunto i reflectint amb l’editor el logo de la UE a la seva dreta a l’altre costat, de forma que s’assemblava al Mickey Mouse. No la puc reproduir perquè tinc l’accés a Twitter restringit, però m’agrada ser fidel a la veritat.

Amb una mica d’imaginació, tanmateix, es pot visualitzar el que havia penjat, aquest ésser animat havent duplicat l’orella a l’altre costat, per simular unes orelles de rata.

No em vull escudar en què no la tinc, anirem de cara, no tinc per què amagar res, no vaig amb antifaços ni tapant-me-la a les fotografies de perfil (i de cara), tinc la consciència ben tranquil·la, però el que potser no tingui és massa temps ni ganes per perdre el temps en bajanades. si em volen condemnar ja els dic què hi havia, aquest era el tuit més ofensiu, …si és que era un d’aquells on el titllava del pitjor improperi que he gosat usar. Ho reconec, he estat jo qui li ha dit ‘botifler’ i ‘botiflerrell’. Sóc així, no dic ni un renec però algun cop empro alguna definició. A ser possible, amb rima i bona educació. És fort, ho sé, però no li puc dir menys que botifler. Usar paraulotes per insultar ho trobo groller.

Totalment innocent i no m’he d’amagar. Ja fa més de 20 anys que m’amenaçaren per Internet. En concret, l’any després d’estar matriculat a la UNED (història llarga d’explicar, jo treballava i quan vaig decidir matricular-me a la Carrera de Matemàtiques, per la data que era, ja sols m’admeteren a la UNED, català?, clar que sí, paga, paga!).

Una funcionària de les que venien expressament de Madrid a vigilar-nos (com si al Vapor Universitari de Terrassa no hi hagués prou personal), es va ofendre perquè li vaig respondre una observació en català (a sobre, li vaig dir «Molt bé», com hagués acabat si l’arribo a engegar?, a saber!). La funcionària em demanà el carnet (ni digué res del fet de no dur-hi la fotografia) i va tornar la següent convocatòria, tot i que no li tocava venir a Terrassa per fe-me desaparèixer un examen. No vaig poder saber quina era de les 3 que hi havia el dia de l’ofensa (perquè el comentari seria inofensiu, però es va ofendre), si la Marta Crespo del Arco, la Laura Ostos Palacios o la María Luisa Sevillano García. No puc dir quina fou la malparida, però tant se val, vaig actuar amb les 3 per igual. I segur que amb una la vaig encertar. A part, ja havia decidit deixar la UNED per entrar a la UPC, i menys mal!, perquè explica’ls-hi que havia tret un 8,5 a la part difícil però m’havien robat la part fàcil (per cert, tenia una testimoni, la Yolanda Yerpes Ruiz, qui m’havia dit que un any després es matricularia a la UNED. Quan li vaig dir de declarar com a testimoni em va dir que se n’anava a viure a l’estranger. Potser era veritat, a la UPC no es matriculà mai).

Una de les accions més distretes que vaig emprendre va ser publicar diversos articles a diaris o Internet. I per fer-ne propaganda, vaig entrar al fòrum de la UNED a Internet. Com es van posar per escriure en català! Això sí, ningú mai no es va queixar d’aquells que ho feien en àrab. La qüestió es va anar escalfant, com jo volia, per si decidia publicar-ho un dia i van arribar a amenaçar-me que vindrien a Barcelona a buscar-me. No sé si després de més de 20 anys he de continuar esperant.

Ep!, que no té res a veure que siguin espanyols els que em van amenaçar. Arran del tuit pel qual m’han clausurat el compte o, si més no, el meu accés, algun debat curiós es va produir, això sí, en cap vaig arribar a emprar el terme usat contra el Borrell. Però el més graciós és que una tuitera unionista d’aquí es va ofendre perquè m’havien dit que xerrava en arameu i ella era catalana i espanyola i arribà a dir que molt ‘indepes’ eren respectuosos i que jo no era Catalunya. Home!, li vaig haver de respondre, per al·lusions; més o menys, vaig dir: «I quan he faltat jo al respecte? Mai a cap espanyol li he dit que deixés de ser-ho, ni què havia de ser, ara, no tolero que em diguin a mi, i menys els de fora, què sóc jo. Em sembla perfecte que et sentis espanyola, com si et vols sentir sueca. I jo no sóc Catalunya, però en sóc i per tant, sóc català». No textual, evidentment, perquè m’he passat dels caràcters, però ja sabem que no el puc llegir.

Per retrobar aquest no ho faria, però no descarto que hagi de delinquir per recuperar la fotografia tunejada del Borrell, allò que no he fet quan li he dit el pitjor que se li pot dir a un nat a Catalunya, potser ho hauré de fer ara. Anar a una biblioteca, entrar amb un compte fals i crear-ne un a Twitter, igualment fals, per recuperar-la. Haver-ho fet tot des de casa o oficina sense amagar qui sóc ni cap detall fins ara i poder haver de fer trampes per aportar les proves que em poden incriminar en el major dels delictes internàutics, haver escrit ‘botifler’ en tuits adreçats a en Borrell. Té nassos!

Arran del tuit criminal, se’m va tancar el compte. A partir d’ara, diré arrel en lloc d’arran. Per no repetir-me, no sé si algú havia pensat el que no és. Doncs sort que no vaig dir que per acabar amb l’anglès l’única solució seria que no hi hagués cap parlant d’anglès. A quants milions de persones de tot el món estaria amenaçant de matar-los jo o instar a ves a saber qui que ho fes o induint al suïcidi!

Finalment ho he fet, he delinquit. Però per acomiadar-me definitivament de Twitter, que no per perdre més temps (ja ni dic de buscar la foto en qüestió) i així tallar per sempre amb aquesta mala companyia, tòxica i que no em convenia.

Sí, he hagut d’anar a una biblioteca, d’incògnit, sense tenir ni carnet i com si no fos jo, obrir comptes de Twitter i correu nous. Finalment, per no dedicar-li més temps, ni he penjat la foto de la meva cara ni la frase que, molt ‘eixerit’ jo –és fàcil quan no hi ha risc–, deia que tornava per ‘donar la cara’. Fintar a Twitter ha estat força plaent, el triomf de la dignitat versus el feixisme.

Tanmateix, com no perdré més temps mai més amb Twitter per mirar d’aconseguir la fotografia més ofensiva i penjar-la (les fotografies no se suïciden, oi?, així puc dir ‘penjar-la’), i la carnassa a qui no té altra cosa a fer que voler amagar la realitat ja ha estat donada i amortitzada, la substitueixo pel millor retrat que se’n pot fer d’un ‘milhomes’ com ell. Què fàcil és fer-se el perdonavides per desviar l’atenció de la teva incompetència i frustració quan no hi ha cap risc …perquè més baix ja no pots caure i pretens fer-nos creure que ets un ésser avantatjat i fins les bestieses sobre indis i indys vols fer-les passar per discurs premeditat, eh, Borrell! Botifler, inútil i amargat i que em tanquin a mi i al compte. Si algú no ha vist el gag del “Polònia”, aquí hi ha l’enllaç: https://youtu.be/7EVDFe08Uwc.

I qui m’havia de dir, amb el que em costava fer propaganda del blog, que l’aconseguís gratis gràcies als arrenca-llaços i infiltrats a la xarxa! I no sabeu la de feina que m’han estalviat!

Tot i haver parlat personalment o contactat amb periodistes que tracten casos penals o n’han fet reportatges (algun promocionat en el blog), a aquests sols els importen els seus escrits, malgrat potser no saber-ne de la missa la meitat o, com tu has estat condemnat, ets un delinqüent, idiota o vés a saber què. Doncs en el meu cas, puc assegurar el menys evident, però totalment cert. Si algú no era delinqüent, aquest era jo. Però era el català. La resta són bajanades.

A hores d’ara no hi ha res que em faci més feliç que explicar qui són els autèntics delinqüents, als quals hauria de dir, com a Twitter, que m’han fet un favor, però que no esperin que els ho agraeixi. Això sí, aquest cop seré jo qui decideixi.

Sempre he dit que m’hauran tancat 9 anys, però m’han donat tota la vida per rescabalar-me’n. Sort dels trols espanyols per la publicitat, han caigut en el parany de 4 potes. I tot per una frase innocent i inofensiva però que va ofendre alguna sensibilitat molt susceptible (molt susceptible de no tenir la consciència tranquil·la i saber-se ser qui hauria de ser a la presó).

En relació a la visió esbiaixada de la realitat sobre qui és més delinqüent, si cert intern o qui el condemna i qui el ‘vigila’, ja tindré temps més endavant, si cal. Entenc que el judici pot haver obert els ulls a molta gent. Tot i que ja tot és prou evident. La farsa del judici, les declaracions d’aquest i molts més, la història de sempre amb Espanya es repeteix. Volen fer passar els agressors com a víctimes i viceversa. Pur feixisme.

S’acosta el final. Aclareixo, em refereixo al final de la sèrie de lliuraments, no fos cas que se’m malinterpretés. La presumpta intenció deu subjaure en allò que hom, com bon jutge, sap interpretar. No és el mateix dir que per fer una truita s’han de trencar ous si ho diu algú de la CUP o algú del PP. De fet, per incitar al suïcidi era suficient dir “sou vosaltres qui contamineu”. I si fos veritat que volen descontaminar com diuen…

Tots ells, com els piolins i els Borrells, en vista de l’èxit obtingut podrien marxar per on han vingut. Si no es troben a gust, què els obliga a viure amargats per l’enveja de la vida dels altres? Sense traves ni semàfors, no que se suïcidin, però si no els agrada com som els catalans, si no els agrada que es parli, s’escrigui o es pensi en català, en lloc d’embrutar…

Sense metàfores, el proper serà el darrer lliurament. A partir d’aquí, allà cadascú.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *