Memòries d’un pres català que no us contarà cap conseller

Blog diferent per no deixar-te indiferent

I-2. INCÍS. Compte a Twitter clausurat. Tot té una explicació, moment calent i pujant

Publicat el 30 de març de 2019 per Joan Carles Mestres

Bé, el tuit ha estat destapat. I atès que fins aquí hem arribat, que era l’objectiu d’ahir, ens podem prendre un respir. Perquè els tuits grossos, els de les paraules fortes, vindran demà. I com a agraïment de ser aquí i per aclarir algun punt que no hagués quedat prou clar, com qui era en Kenny Everett aquest, prenguem aire i pengem un petit videoclip del seu show per als que mai no l’havíem vist. Si Twitter, els seus usuaris ultradretans o la JEC i els seus lacais no l’interpreten com un atac a la seva neutralitat (per bé que entendria que em sancionessin per un atac a la seva sensibilitat).

Hi ha paraules, expressions o colors prohibits. En definitiva, ideologies. No sé si també em condemnaran per haver usat una frase d’un show que mai no havia vist. Sols havia vist algun sketch en què sortia el protagonista, el transvestit, creuant les cames en pla Sharon Stone a «Instint bàsic», tot dient «amb el millor gust possible». O per mostrar un vídeo on el protagonista era un transvestit, atac a la família i els bons costums, o per un tuit gens gratuït.

Ara que hem mirat de provocar un somriure per començar, reprenguem la narració dels tuïts forts que es gestaren a la presó.

Amb el darrer company de cel·la, en Manuel, mai no em cansaré de dir-ho, vaig tenir una agradable companyia. Com dic blanc, dic negre i amb ell, la convivència era molt fàcil. Justament, com dic negre, dic més negre, quina diferència amb aquells 2 que havien de ser els companys més adients pels seus orígens i ideologia, n’Albert i en Cisco. En llur descàrrec, val a dir que ambdós havien passat una bestiesa d’anys a la presó, amb un consum desmesurat de drogues i vés a saber què, amb les conseqüències nefastes que tot plegat comportà per a la seva salut física i mental.

Un acabà els seus dies menys de 10 després de sortir de la presó, per culpa d’una sobredosi i l’altre, entre dispersions psicotròpiques, epilèptiques i de mala gaita (havia estat molt putejat a la presó) arribava a transvestir-se dia sí, dia també, per bé que açò no representava (i això que jo no era seguidor de «El show de Kenny Everett») cap inconvenient. Llevat d’un dia per culpa d’un petit accident (li explotà un globus d’aigua …el condó no estava dissenyat per a això). Però, tot i el que vaig haver d’aguantar, un bon record.

I, mai millor dit, especialment per a en Cisco, que per aquest motiu parlava en passat amb total propietat. I tot i que volien mirar de traure’m tot el tabac que podien amb totes les fantasies imaginables i inimaginables, fins i tot conxorxats («coi!, ja quasi el tenia convençut i has hagut d’aixecar el dit», «si ho haguessis fet bé, ja te l’hauria tret, i com havia d’imaginar jo que es giraria?»), no vaig poder menys que lamentar el seu decés amb una gran tristor.

Res a veure amb un altre cas, també un que em va tocar de company de cel·la i que després d’una llarga estada en presó, enganxat com estava a les drogues, tampoc no arribà a la desena de dies al carrer un cop lliure. L’Isidre, amb aquest no tic cap recança de dir que no ho vaig lamentar en absolut.

Però tots aquests personatges són d’una altra història i d’altres capítols. Tanmateix, ja es pot veure que la vida porta sorpreses. No em refereixo als trists finals de qui no gaudí de la llibertat i malgrat algunes similituds, els 3 casos dels catalans de llargues estades reclosos, eren completament diferents, i en el cas del Cisco, que personificaria el prototip de lladregot simpàtic i eixerit, va ser un cop molt fort. Als darrers capítols de les memòries com a pres català espero que s’entendrà. Sempre en guardaré un bon record, malgrat tot el que comportà. Per a sorpreses em referia més aviat a què, justament dels 4 personatges esmentats, en Manuel era el més llunyà de pensament ideològic i fou el de més fàcil convivència. Val a dir que ni fumava ni, molt menys, es drogava. No calia que m’ho digués, es notava.

Però no ens dispersem nosaltres també, estàvem argumentant els tuits d’un servidor més susceptibles de ser censurats. En Manuel, ex-legionari espanyol, antiindependentista fins al moll de l’os, curiosament, era una persona súper-educada, correcta i amable. Això sí, cada dia teníem la mateixa lletania. Però durava poc, un cop esbravats, ambdós tan amics, encantats de la vida i relaxats. Al Telenotícies del matí, apareixia el Govern amb alguna notícia. Aquí començava ell la seva diatriba contra cert personatge, floreta rere floreta fins compondre tot un jardí que ni el Bosch amb el seu de les delícies. Però després venia l’oposició, i aquí arremetia jo. I a qui li dedicava un bosc d’epítets per contrarestar el cerimonial anterior? Una pista, segueix el rastre del seu cap i mentor. L’Arrimadas, Arrambadas per al meu corrector.

Sempre he dit que, menys maca, li havia dit de tot. I a ella li vaig dir, quan Twitter m’ho permetia arran de no recordo quina bajanada seva, de les habituals en les seves vomiteres mitineres, «maca, ara ja t’he dit de tot. Au, ara denuncia’m!».

Aquest tuit no era en absolut gratuït. Se’m podria acusar de qualsevol injúria, calúmnia o blasfèmia per mi proferida en contra d’ella en un tuit. I no podria rebatre-ho, ho havia reconegut per escrit.

La veritat sigui dita, en relació a les seves bajanades orals, verbals, no sigui cas que també se’m malinterpreti, solia fer comentaris jocosos. Allò que els advocats anomenen «animus jocandi» (o «animus iocandi», però per mantenir coherència amb les proves gràfiques), que vindria a ser amb intenció jocosa, i la intenció és el que compta. Diguin el que diguin els magistrats. Missatges seriosos, a ella i a l’altre capitost de Ciudagramos els hi enviava  directament, en resposta a algun atac intolerable cap a la nació que els acull. Potser amb ironia, però directe. Clar que no tenen l’exclusiva.

Perquè sí que és un ser menyspreable per tota la violència i odi que desprenen les seves mentides, impregnades d’un ressentiment notable. I això no és discutible. Però m’és més fàcil fotre-me’n que insultar, ves, cadascú és com és. Això sí, no és cap qüestió personal, per tant, gens visceral sinó molt racional, però sense miraments.

El que és discutible és si l’Arrimadas es pot considerar catalana. La meva opinió apareixerà al final i no per ella, no és una qüestió personal, sinó general i ja avanço que m’és ben bé igual. I amb més raó no serà personal ara que deixarà el país i marxarà cap avall, ni hi haurà nascut ni hi viurà. I potser cap per avall, ni on va néixer la volen.

I sols calgué que anunciés la seva fugida a l’estranger, per animar-la (a fotre el camp, clar!) amb un missatge encoratjador d’alegria, «Arri, arri» i el següent vídeo de la cançó «Sarri, Sarri». Més endavant el comentarem.

I com hem començat el lliurament, amb un vídeo paròdia de ball, acabaríem, somriures inicial i final. Però no acabarem així aquest capítol (avui, però molt menys la sèrie de lliuraments en relació al tancament del compte –i ja no dic lliuraments al blog, lliuraments que sols s’acabaran quan siguem lliures– quan no hem arribat als tuïts amb mala bava, discutible si amb el millor gust possible però sempre amb l’humor per davant. El que té viure feliç i no amargat). Així que, davant el darrer atac desmesurat perpetrat contra la nostra llibertat, tot prohibint-nos les paraules, res com dir les coses com són:

⚖ Les persones són innocents fins que en un judici amb garanties es dictamini el contrari. Se’n diu:
Presumpció d’innocència.

⛓ Si una persona pacífica i sense cap indici de fuga és empresonada preventivament sense judici per motius polítics, a això se li diu:
Pres polític.

? Si una persona ha d’emigrar forçadament per no ser empresonat sense judici per motius polítics, a això se li diu:
Exili.

? Si la policia carrega amb violència desproporcionada contra manifestants desarmats i pacífics, a això se li diu:
Violència policial.

? Si un president de Govern cobra sobres en negre, a això se li diu:

Corrupció d’Estat.

⚖ Si un ministre conspira impunement amb la Fiscalia per «afinar» políticament les seves accions, o per destrossar un sistema sanitari, a això se li diu:

Prevaricació.

? Si un detingut, sense actitud violenta ni evasiva, rep els insults, les mofes i les humiliacions de la policia que el deté, i és emmanillat d’esquenes innecessàriament en el seu trasllat a presó, a això se li diu:
Abús policial.

⚖ Si en un cas de corrupció política es destrueixen impunement proves (discs durs, per exemple) sense cap conseqüència judicial, o el poder judicial no actua d’ofici quan hi ha indicis clars de corrupció d’Estat, a això se li diu:
Corrupció judicial.

? Si les institucions de l’Estat prohibeixen a una televisió pública a dir les coses pel seu nom per motiu polítics i/o electorals, a això se li diu:
Censura.

i…

? Quan en un Estat… no hi ha presumpció d’innocència, hi ha presos polítics, hi ha gent a l’exili, hi ha violència policial, hi ha corrupció d’estat, hi ha prevaricació, hi ha abús policial, hi ha corrupció judicial i hi ha censura, a això se li diu:

Tirania.

Les coses pel seu nom.

Moltes gràcies per compartir aquesta informació i el vostre temps.

Demà continuarem (in crescendo).

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *